CONFIDÈNCIES, XAFARDERIES I SECRETS INCONFESSABLES

 

Com que sé que als meus lectors els agrada conèixer els intríngulis de les meves novel·les, és a dir, com batega el llibre, ara n’explicaré algun de L’ERA DELS LLOPS. Que no sigui dit que no comparteixo les intimitats! I, de pas, així responc algunes de les preguntes i objeccions que, al respecte, m’han fet més sovint.

Vaig escollir l’Índia com a viatge terapèutic per a la Mimí perquè sempre he sentit a dir que la gent en torna canviada -que, segurament, deu ser un tòpic- i perquè és un viatge que tinc pendent i no voldria morir-me sense haver-lo fet. Si més no, per a escriure el llibre vaig fer un bon viatge sense moure’m de davant de l’ordinador: em vaig estudiar l’Índia i, en concret, Bombai de dalt a baix, vaig mirar-me el tipus de població, la religió, la cultura, el clima i també com eren els seus mercats i quants barris tenia la ciutat. Buscava un barri benestant per situar-hi alguns dels personatges i vaig escollir Bandra West. L’anècdota en aquest cas és que un parell de mesos després de publicar el llibre, vaig rebre un whatsapp d’un amic meu que em deia:

-Soc a Bandra West llegint el teu llibre.

Resulta que el seu fill hi viu i ell, casualment o no, havia agafat el meu llibre per anar-li a fer una visita.

Quan algú coneix molt bé – i millor que jo- l’espai del que parlo en els llibres, sempre tinc com una mena d’aprensió de pensar si hi he posat algun disbarat, alguna cosa massa allunyada de la realitat. Així que em vaig armar de valor i li vaig preguntar si li grinyolava alguna cosa de les que deia sobre Bombai. Jo explico en el llibre que la Mimí Vidal travessa vint-i-tres carrers de la ciutat de nit, pràcticament deserts, i tenint la sensació que algú la persegueix. L’amic em va dir que a Bombai era pràcticament impossible que passés això perquè els carrers estan plens de gent, nit i dia. Curiós, si més no, i a tenir-ho en compte si mai més he de parlar de Bombai.

L’escena de la captura dels violadors, m’han dit uns quants lectors que era bastant inversemblant, i han afegit “però està bé”. Aquesta escena respon a un desig meu i com que la Mimí no m’hi va posar pegues... I penso que quan em diuen “però està bé” és perquè en certa manera comparteixen el meu desig i que aquella escena es veu com una catarsi després del sofriment i de la preocupació que tenim cada vegada que sabem d’una nova violació en grup.

Agraeixo que alguns lectors s’adonin de totes les hores que passo documentant-me, si bé la tasca de documentació visible en la novel·la només és la punta de l’iceberg de tota la que he hagut de buscar. A L’ERA DELS LLOPS he investigat, com ja he dit, sobre l’Índia i Bombai, sobre la Unitat d’Agressions Sexuals dels Mossos, sobre el perfil dels violadors -que són molts-, sobre els efectes de la violació en les víctimes, sobre la sensació de vulnerabilitat de les dones, sobre els processos judicials des que es produeix la captura del criminal fins que arriba el judici... Passa que aquesta feinada la faig a gust perquè lògicament és sobre el tema que m’ocupa i no em representa cap esforç excessiu. Sí que si he d’escollir entre documentar-me i ja escriure la novel·la, evidentment em quedo amb això últim.

Hi ha hagut qui m’ha dit que l’Enric és molt tou amb la Mimí, excessivament tou. Què puc dir? No tinc gaires arguments per rebatre-ho. Només, que l’Enric s’estima la Mimí, vol que estigui bé i fa el que sigui per aconseguir-ho. I potser puc afegir que l’Enric és un personatge que podria respondre fàcilment a la meva parella ideal.

Finalment també m’han dit que l’Elna, la filla de la Mimí i l’Enric és molt espavilada, massa, per tenir tres anys. Però és que l’Elna en només tres anys ja ha viscut una crisi de la seva mare, ha viscut mig any en un país llunyà, ha conegut gent molt diferent, ha tornat a Catalunya i s’hi ha adaptat. Penso que totes aquestes experiències per força han de desvetllar, no? I a més, molt important, jo conec una Elna que quan tenia tres anys era així de desperta, viva i eixerida. Potser sí que he fet un personatge a imatge de la meva Elna, potser sí.

 

 

Acostumo, al cap d’un temps de publicar una novel·la, a penjar-ne les crítiques. Gràcies a tothom per aquest feed-back, que té un gran valor per a mi! No em vull allargar gaire més, així que, de les que m’han arribat per escrit, posaré els fragments més rellevants o els que diuen quelcom diferent. Si us ve de gust de seguir llegint -avui m’he passat de llargada-, aquí ho teniu:

 

JACINT

El llibre es impactant. I ho es per moltes raons:

Pel tema

Per la raó, el motiu o la  pregunta que origina el llibre.

Perquè està molt ben escrit.

Es d’un vocabulari molt ric i enriquidor. A mi, en ocasions, m’ha sorprès i he hagut d’acudir a l’auxili dels diccionaris.

Perquè es coherent. Perquè a mesura que avença inclou més intriga, i demana  més interès, més atenció... La història evoluciona de forma constant i magnífica, i els personatges creixen i evolucionen dins d’un engranatge espectacular. Es magnífic el moment en que el passat de cada un dels personatges, dels integrants de la llopada deixa de ser lletra en cursiva, deixa de ser flashback, per passar a integrar-se en el present, esdevenint lletra normal, la prestesa “normalitat”.

 

MONTSE B.

... també m’ha agradat la distinció que poses en relleu de com actuen aquestes colles quan ho fan en conjunt, emparant-se en l’anonimat del grup, com es veuen més forts i capaços de tot en contraposició a quan ho fan de forma individual, on ja no són tan valents i possiblement molts no actuarien mai en solitari.

MIREIA 

Instagram Mireia del Castillo

Un libro 100% recomendable, pero duro, muy muy duro. Escalofriante, emocionante, con un relato tan bien hecho como si no se tratara de un libro.

No es de lectura fácil, por el tema y por la triste realidad, que es frustrante y desmoralizante, ya sea hacia las víctimas como en las ínfimas condenas a los culpables.

Pero también es esperanzador, es motivador y siembra en el lector una semilla de que juntos podemos acabar con esta lacra (mujeres y hombres, que por supuesto la gran mayoría se alejan del perfil violador y misógino). 

BERTA

La novel·la se centra en l’anàlisi profunda de les circumstàncies que poden portar a una persona a acabar violant i humiliant a d’altres persones, utilitzant la violència extrema. L´autora fa aquesta anàlisi des de l’estudi intensiu de la psicologia dels diversos personatges, de la influència i la interacció que hi tenen els seus familiars i altres persones properes, i des dels motius que des de molt joves van dibuixant la seva trajectòria vital, fins a transformar-los en terribles depredadors.

Els darrers capítols, que parlen de la reacció dels mitjans de comunicació, de com castiga la Justícia els violadors i de les reaccions que provoquen el judici i les sentències en les figures properes i en els mateixos culpables, ens fan reflexionar sobre la societat actual, rica, civilitzada i correcta, però immoral i sense valors en molts aspectes.

 

HELENA

Que "L'home és un llop per a l'home", que deia un filòsof com Plaute, és el que és, no el que ha de ser. La història també incideix en la capacitat d'engany dels criminals, sota una pell de xai, que sovint ningú ho diria. El que més m'ha colpit de tot és "l'addicció crea una necessitat indefugible: els violadors necessiten violar, igual que necessiten menjar, beure o dormir"

Una darrera reflexió en forma de poema d'aquest llibre, amb la que em sento molt identificada, i que relaciono amb el poema If de Rudyard Kipling: "Ensopegar amb una roca,/ caure per un barranc,/relliscar en el gel,/ depèn sovint de l'atzar./ Tornar-se a posar drets,/només d'ells mateixos".

 

Aquest comentari està publicat en el blog L’ECO QUE SE SENT, de l’Helena Bonals, on parla de llibres. Aquí teniu la ressenya completa:

L'ECO QUE SE SENT- L'ERA DELS LLOPS

MONTSE C.

No he parat de llegir fins que l’he acabat. La trama està molt ben construïda i es manté la intriga en tot moment. He tingut algunes sospites encertades i també he tingut sorpreses de les que no sospitava res. M’agrada que no l’acabis amb la captura dels violadors. I t’he de dir que mentre l’estava llegint, he passat por anant pel carrer de nit per Barcelona.

 

MARIA

Sembla increïble que l'ésser humà que ha estat capaç d'una tecnologia que, fins i tot, esgarrifa, encara romangui amb la mateixa barbàrie de fa segles. És com si no fos capaç de superar la salvatgia animal que l'acompanya. Un duet, ment i instint, contradictori, estrany.

En aquesta novel·la l'autora no deixa el lector que s'adormi. El fa estremir, l'endinsa en la trama, el fa posicionar-se. Potser hi ha afinitats o no amb els personatges, però el que és una realitat és que tots són versemblants. Personatges amb molta humanitat i també feréstecs, personatges amb tendresa i també amb traïdoria, tots molt ben travats amb emocions que fan de la novel·la un gaudi. D’altra banda, els personatges amb foscor, creen aquesta dualitat enigmàtica dels millors creadors, personatges que es volen explicar. Busquen una empatia que ens faci pensar si són o s'han fet.

La Teresa Duch ens regala l'opció de fer-nos reflexionar, de no creuar-nos de braços, d'indignar-nos, fins i tot de rebel·lar-nos contra tot el que sembla inamovible i establert.

 

 

L'EXCITACIÓ PERMANENT

 

                                         

Si algú ha arribat fins aquí pensant que parlaré de Viagra, sento decebre’l. No es tracta d’això.

A l’inici de la meva vida professional vaig tenir un company que sortia bastant de nit. Li era igual divendres que dissabte que dilluns. L’endemà se li tancaven els ulls i anava zombi perdut. Per sortir de la confusió mental que l’engolia, el primer que feia cada matí quan arribava a la feina era prendre’s un cafè i una Coca-Cola. La combinació d’aquests dos excitants li devia funcionar prou bé per dessonillar-se i aclarir-se les idees. Si més no, els ulls, ja de per si grans -i bonics- se li obrien encara més. No sé si el meu company va vendre la seva idea a la Coca-Cola o se’ls hi va ocórrer solets, però la qüestió és que ara ja comercialitzen
aquest combinat en llauna.

Hi he pensat aquests dies veient els mítings de campanya dels polítics que aspiren a President de la Generalitat. Jo diria que, pel cap baix, s’han pres tres combinats de cafè i Coca-Cola. Si en feia de temps que no els veia tan espitosos, tan excitats, tan abrandats! Potser des del 2017, ves!

Començant pel candidat que fa honor al seu cognom -perquè tot i l’entorn jo el veig molt aïllat- i que, malgrat el vernís, és gris, trist, llis, imprecís, postís, sense somnis i sense matís, que diu que amb ell, guanyador indubtable de les eleccions, Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena. I aniré fins al fill no desitjat, però algo és algo, de l’Albert Rivera i la Inés Arrimadas, en guerra descansin; la mateixa guerra amb què van aixecar en armes tots els castellanoparlants del meu país, que fins aquell moment no s’havien adonat de la insuportable discriminació que patien per part dels qui enraonem en català. Parlo, doncs, del Carrizosa, que ve de carrizo, que -oh coincidència!- en català significa canyís, que també rima amb gris i trist, però a qui adjudicaré altres qualificatius que no rimen. Jo a aquest home el trobo lleig, inculte, amb poques llums, sense do de paraula, sense ideologia pròpia, sinó la que li han inculcat des que es va adonar que defensant el que defensa podria viure de la política. Per això el seu abrandament no difereix en res del dels altres actors de la campanya, que encara que les enquestes no li adjudiquin res, que el seu partit estigui desaparegut a la major part de l’estat i que -parafrasejant una companya seva, la inefable  Anna Grau, ara també fugint del vaixell que s’enfonsa, parlant de Puigdemont- el Canyís ja sigui un cadàver polític, ell defensarà la seva cadira fins al final amb l’esperança de la resurrecció.

I que bonic, que bonic..., que diuen els Manel, que genteta tan buida com aquesta, que només ha vingut a emprenyar, vagi desapareixent de la vida política i no els haguem d’aguantar més! Espero que aquestes siguin les últimes paraules que li hagi de dedicar i que descansi també en guerra com els seus pares i germans polítics. Amén.

Doncs això, que m’ha semblat apreciar que aquesta vegada tots criden més, tots estan més enfadats, tots vociferen, tots clamen pels nostres vots. Fins i tot la Jèssica, que no diu mai gaire res de nou, però que ara ho diu cridant. I fins i tot aquell a qui jo votaré, que no per escepticisme, desencís i manca d’esperança deixaré d’anar a votar. És clar que abans m’hauré de prendre tres cafès i tres Coca-Coles perquè l’excitació em faci oblidar que l’endemà de les eleccions el meu vot ja no tindrà cap importància per cap polític. I quina llàstima que no segueixin amb el cafè i la Coca-Cola per mantenir durant quatre anys la mateixa excitació que mostren durant els quinze dies de campanya!

                                 

ELS MEUS LLIBRES, PER SANT JORDI

 

Així què passa? Que encara no sabeu quin llibre heu de comprar per Sant Jordi? Doncs va, que us faré l’article: Qualsevol dels meus us farà passar una bona estona, i no només això; també us commourà, us interpel·larà, us farà reflexionar. I direu “Que pretensiosa, la Teresa!”. No, no, no ho dic jo. Jo també, però sobretot ho diuen els lectors que són el millor aval per a una escriptora.

Els meus set llibres són fills de la meva imaginació i com tots els fills demanen esforços: engendrar-los, parir-los, pujar-los, mantenir-los... i deixar-los volar. Podria dir que els de la imaginació no m’han costat tant, però Déu-n’hi-do! N’estic orgullosa dels meus fills, els set de paper i els dos de sang. Nou!!! He pensat de demanar alguna ajuda pública i tot. Potser me la donarien, no?

 

ELs meus llibres

 

Aquests dies estic tan centrada en Sant Jordi, que tinc el blog abandonat. Prometo tornar immediatament després de la Diada a parlar de ball, de neta, de mare, de pagesos, d’aventuretes de pa sucat amb oli i no tant, de guerres merdoses, de dirigents criminals, d’indignació i de gaudi. Del que sigui que em motivi per bé o per mal.

De moment, per si algú vol venir a xerrar, a preguntar, a que li signi “L’era dels llops” o qualsevol dels altres meus sis llibres, per Sant Jordi tinc aquest horari “d’atenció al públic”:

 

10.30-10.45:

Rambla Nova de Tarragona, davant de l’OMAC.

Entrevista a l’stand de Tarragona Ràdio.

10.45-11.00:

Signatura de llibres a l’stand de La Casa de les Lletres (allí mateix).

 

11.30-12.30:

Plaça de la Sardana de Roda de Berà.

Signatura i venda de llibres.

 

13.00-14.00:

Rambla Nova de Tarragona, stand de La Capona.

Signatura i venda de llibres. 

  

I, per acabar, si algú es va perdre la presentació a Tarragona i li fa goig de venir, en faré una ben a prop, a la Móra Tamarit, el 24 d’abril a les 19.00.

Nova presentació

 

 

 

L'ASIGNATURA PENDENT

Dedico aquesta entrada a les meves companyes de ball: les Carmen, la Imma, la Maite, la Montse i la Rosa, l’Anna, l’Elena i l’Helena, l’Eugènia, les Isabel, la M. José i la Mari Mar, la Mariví, la Mercedes, la Paloma,... i a totes amb les que coincideixo. I, a qui sinó, al nostre professor David, artífex i màxim responsable d’aquesta felicitat que donen les petites il·lusions quotidianes.

 

                                      

De tota la vida que m’ha agradat ballar. I de tota la vida que ho tenia pendent. No sé com ho explicaria: el ritme em porta, el temps vola sense que me n’adoni i tots els mals, de cos i d’esperit, desapareixen. Soc feliç? Sí, mentre ballo soc feliç.

          Vaig trobar aquesta pedra filosofal el dia que, fa un parell d’anys, vaig descobrir que al meu mateix carrer s’hi feien classes de ball. I, de fet, no era la primera vegada que intentava ballar.

          Ho havia provat amb el ball de saló, però en el meu horari hi havia pocs alumnes i sovint acabava ballant amb la professora. Era una mica violent, i no perquè la professora no ballés bé, sinó perquè la meva manca de traça estava tant a la intempèrie que era impossible dissimular-la.

          També ho vaig provar amb el swing. Aquí érem molta gent, però el professor tenia un fixament amb mi i no me’n deixava passar ni una. Sí, sí, com allò que diuen a vegades els estudiants que el professor els té mania. Sabeu allò de “dona-li confiança a algú en el que està fent i ho farà millor”? Doncs això, però al revés. I entre l’atenció negativa del professor i els grans miralls que teníem al davant, projectant la meva penosa imatge, esforçant-me a fer els passos sense sortir-me’n, vaig patir bastant. En acabar el quadrimestre vaig assumir que a mi ja em podia agradar molt ballar, que si em faltaven aptituds per fer-ho, potser el millor era renunciar-hi.

          Fins i tot vaig fer una altra reflexió per acabar-me de rematar: m’havia enamorat del meu ex ballant, però a ell de seguida li n’havien passat les ganes. I si havia sigut per la meva manca de gràcia ballant? I si resultava que jo era un sac a qui s’havia d’arrossegar tota l’estona? I si no m’ho havia dit per compassió i havia preferit anar-ho deixant com qui no vol la cosa?

          I després de tantes preguntes vaig decidir resignar-me a no ballar, ni tan sols a tornar-ho a intentar, mai més. I heus aquí que quan menys ho esperava... Sabeu allò de l’amor a primera vista? Doncs vaig sortir de la primera sessió, de prova, convençuda que ho era. I ho era doblement. Una va ser perquè mentre ballava vaig recuperar totes aquelles sensacions que he explicat al principi. L’altra va ser pel profe, que ell sí que és un amor, i no pel que tothom s’imagina -ja m’ha passat el temps d’enamorar-me de gent de l’edat del meu fill-, sinó perquè sap ensenyar, sap combinar els ritmes, té molt sentit de l’humor, mai controla de prop cap alumna ni corregeix individualment, però se n’adona quan algú té dificultats i amb un tacte exquisit torna a explicar-ho a poc a poc, sense pressa, fins que totes ens en anem sortint. Es diu David, sí, David, com el que va vèncer a Goliat, el gegant. El David ha vençut la gegant poca confiança en mi mateixa per a ballar. Ara em veig al mirall quan ballo i no sento aquell rebuig per la meva imatge que va contribuir a arruïnar-me les classes de swing. Fins i tot, m’agrada veure’m. M’agrada veure’m a mi i veure les companyes que, de procedències diverses, des de l’anonimat i còmplices en l’afició, s’ho passen tan bé com jo. A ritme de txa-txa-txa, cubano, xarleston, rock, bachata, tango, pop, merengue, cúmbia, samba -i encara me’n dec deixar algun- ballem, riem, ens equivoquem, riem, suem, riem, comentem i... riem!!!

          Puc dir que qui ho prova ja no se’n va. Quan vaig començar érem sis o set i ara som gairebé trenta. No sé si dir que el profe es diu David Tamayo perquè és que si s’apunta més gent ja no hi cabrem. Tampoc no sé si dir que la seva web és https://desconectabailando.es/ i la pàgina de facebook,  https://www.facebook.com/bailedasalud . De veritat, de veritat que no ho volia dir, però bé... ja està dit!

          I ara potser em repetiré, perquè segur que ho he explicat altres vegades, però és igual perquè considero que és una gran veritat. A l’Escola de Lletres m’ho van dir uns quants cops: si quan escrius, tu t’ho passes bé, aquest gaudi es transmet al lector i ell també s’ho passa bé llegint-te. Ho aplico a aquest cas. El nostre profe s’ho passa tan bé fent el que fa, ballant i ensenyant a ballar, que així ho rebem nosaltres i per això ens ho passem tan bé com ell. I en diré una altra, que tampoc no és nova: qui troba un bon professor, ha trobat un tresor. És clar que nosaltres som alumnes aplicades i, pel que sé, ara mateix un alumne aplicat en edat d’estudiar és una rara avis i als bons professors ningú els dona el valor que es mereixen.

A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA

Com ja sap tothom, no soc poeta, però avui que és el nostre Dia, m'ha arribat aquest vídeo que trenca l'ànima i he volgut expressar els meus sentiments amb un poema.

És aquest: 

                                  A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA

 

A kilòmetres de distància,

les teves paraules demanen auxili,

els teus grans ulls criden “per què?”

i perquè no tinc resposta,

sento que mirada i paraules,

com daga esmolada, se’m claven al cor.

 

Fa mesos que corres sota les bombes

i pel camí has perdut la mare,

dos germans, tres cosins, els avis.

Has perdut la casa, la nina, l’escola,

i ni tan sols saps si els teus amics,

fa poc amb tu a la plaça, són vius.

 

Tens vuit anys i no tens esperança,

tens vuit anys i estàs molt cansada,

tens vuit anys i no et veus  futur,

No tens vuit anys, en tens vuitanta

i veus la mort tan propera

que t’és igual viure que morir.

 

Què et puc dir jo a kilòmetres de distància?

No tinc respostes ni explicacions ni  solucions.

La impotència m’aclapara

i, incapaç d’ajudar-te, m’indigno, em rebel·lo,

em crido a la revolta contra tanta injustícia

contra aquest abús, contra tanta crueltat. 

 

Vull dir-te que no estàs sola,

que les dones del món estem amb tu,

que milers de dones compartim el teu dolor,

perquè pots pensar que tothom t’ha deixat:

els polítics megalòmans que t’agredeixen,

els polítics inútils que no fan res per evitar-ho.

 

Però no estàs sola, voldria que ho sabessis,

que les dones, les que sempre hi perdem més,

espoliades, violades, vídues, orfes,

nosaltres et fem costat cada dia

i cada dia demanem a Déu, al teu, al nostre,

que s’acabi aquesta despietada guerra.

 

Ets tu, nena palestina innocent,

qui m’inspira aquestes paraules,

però no hi ha bandera, ni cobdícia, ni recel

que justifiqui cap guerra,

com no hi ha indulgència ni perdó

pels qui les han declarat.

 

A kilòmetres de distància,

deixa’m dir-te com el poeta,  

que hi haurà un dia que no podrem més

i llavors ho podrem tot.

I no serà seguint consignes dels polítics,

serà aplegant-nos totes per fer un món millor.  

 

                              Teresa Duch Dolcet

 

 

PAGESOS, NO BAIXEU DEL TRACTOR!

 

                                     

Lamento les molèsties provocades als conductors per carreteres i  ciutats, però jo estic amb els pagesos i les seves reivindicacions. I encara trobo que arriben amb més de dos segles de retard.

          Suposo que devia ser quan l’urbanisme es va començar a estendre amb la Revolució Industrial que es va iniciar el menyspreu al camp, la pagesia i tot allò rural. Entenc que eren signes del temps, però des de llavors ha plogut molt i fins i tot ha deixat de ploure. Ara el camp, pels que no hi viuen, és aquell espai idíl·lic i desitjable per passar-hi com més temps millor, que no acostuma a ser més d’un cap de setmana. I amb tot, aliens a com els pagesos pateixen pel canvi climàtic i per la injustícia amb què se’ls tracta des dels governs i les elits econòmiques.

          Jo soc d’origen pagès, un origen allargassat perquè mentre el meu pare va ser viu, o sigui fins fa menys de deu anys, sempre vaig anar al tros -a la Conca en diem tros-, com a mínim en l’època de la collita. I molts anys a treure brots i cavalls -per als no iniciats, treure les pampes grosses i petites per a fer lloc pels raïms i que puguin créixer-.  La veritat és que encara sento la pagesia com una cosa meva i des d’aquesta còmoda implicació -i dic còmoda perquè per mi no representa cap molèstia, comparat amb les que pateixen ells- recolzo els pagesos, els demano que no afluixin i que no baixin del tractor fins que aconsegueixin un canvi.

          Puc dir que mentre no em vaig posar a treballar, vaig viure la precarietat de l’economia familiar. Sort en teníem de l’hort! Ja sé que als anys 70 l’economia de la majoria de famílies  era semblant,  però per ningú de manera tan atzarosa com pels pagesos. Quan el salari no depèn només del treball, sinó del caprici de l’atmosfera, la supervivència material es fa molt difícil. O bé plou massa o massa poc. O bé fa poc fred a l’hivern o massa calor a l’estiu. O bé quan tot és a punt per una bona collita fa una pedregada o un aiguat i ho fa malbé tot. Ui, sí! Els pagesos sempre ploren. La de vegades que ho he sentit dir! Amb sorna, és clar.

          A la meva terra -de secà, per més inri- tots els pagesos diversificaven els cultius. Recordo de molt lluny els sembrats a casa meva, perquè el pare de seguida va plantar avellaners, i ceps, i ametllers, i olivers. Amb una mica de sort si es malmetia una collita se’n salvava una altra. Era gairebé una excepció que hi hagués collita de tot, però si n’hi havia, ai las! Segur que baixava el preu d’un o altre producte i tot quedava igual.

          I això després de passar-me un mes a l’any i uns quants caps de setmana arrossegant-me per sota els avellaners, doblegant l’esquena per veremar, estirant borrasses per recollir les ametlles o quedant-me amb les mans balbes mentre collia olives. És clar que... de què em podia queixar jo? Si el pare s’hi passava l’any sencer totes les hores de claror i la mare també una bona part!  

          Ja sé que la manera de treballar la terra ara és força diferent del que jo explico, però està clar que el trinomi pagesia/treball esforçat/precarietat es manté intacte. En els darrers anys s’hi ha afegit la burocràcia excessiva, la competència deslleial dels productes que venen de fora i els robatoris, gairebé sempre impunes, de tractors i eines, de collites -quan ja estan collides, és clar; no es posaran pas a treballar els lladres!- i de bestiar.

          No em vull embolicar gaire més, però sí que faré esment del preu dels productes del pagès. Entenc perfectament que totes les baules de la cadena són necessàries perquè arribin al consumidor. El que no entenc és que al pagès se li pagui un quilo de taronges a 0,12 euros i el preu que paguem nosaltres oscil·li de 1,2 a 3 euros el quilo. En el primer cas, el pagès, que és qui hi dedica tot el temps i totes les suors, en rep un 10% i en el segon, menys d'un 5%. Quina vergonya! On va a parar el 90/95% restant? Transportistes, botiguers, impostos...? Que potser també hi ha un fons voltor per allà al mig?

          I ara, amb la manca d’aigua, va el polític -el d’aquí, el d’allà i el de més enllà- i diu que la despesa en aigua per l’agricultura s’ha de reduir en un 80%. No m’ho puc creure! Pot ser que els polítics no sàpiguen que els productes de la terra són plantes, que les plantes necessiten aigua per viure i que sense aigua no hi ha plantes? Ah, sí! Que facin servir aigua regenerada, els han dit. Que sí, que sí, que a cada comarca hi deu haver una planta regeneradora d’aigua a l’abast dels pagesos, oi?

          Senyors del govern, dels governs, posin-se a la feina, si és que saben com fer-la. Els pagesos no volen ni subvencions generation, ni rebaixes fiscals, ni almoines ni subsidis. Els pagesos no volen viure de caritat. Els pagesos només volen viure del seu treball amb dignitat, cosa que estaria bé que fessin vostès també, per comptes d’anar, sense tenir-ne ni idea, a les palpentes a veure si l’encerten.

                                                                            Teresa Duch Dolcet

 

                      

DESCONNECTATS

 

                                               

I doncs? Què se n’ha fet d’aquell eslògan tan bonic de Nokia, que deia que connectaven gent?

És una bona paradoxa que en l’era de la comunicació i de la connexió estiguem tots tan desconnectats, però també és un fet que els excessos sempre acaben produint l’efecte contrari al desitjat. Des que estem tan connectats: WathSapp, Telegram, Twitter, Facebook, Instagram, Tik-Tok... -Correu electrònic? No, per Déu! Massa lent, resposta no immediata, no possibilitat de likes...- patim d’estrès com no ens havia passat mai. I tot això, gràcies als mòbils, aquests aparells tan petits que podem encabir en qualsevol lloc i que ens permeten viure al minut, al segon, a la dècima de segon. I pobres de nosaltres que les respostes es facin esperar, perquè l’estrès s’intensifica.  

No presumiré de sostreure’m d’aquesta voràgine, però sí que a vegades poso distància, observo el panorama -com si diguéssim, poso mirada de novel·lista- i em quedo una mica estupefacta. Al cinema, i mentre no comença la pel·lícula, tothom mira el mòbil, i no és que estiguin sols, no, sinó que tenen una persona de carn i ossos al costat. Igualment al teatre, als concerts; desolador, seure a l’amfiteatre i mirar cap a platea: tothom mira el mòbil, pocs parlen entre ells. També pel carrer, caminant o aturats, en colla asseguts en un bar, en l’espera de torn a la botiga, al CAP, esperant que els nens surtin de col·le. El mòbil ha envaït les nostres vides, la nostra persona. Ja és com un apèndix de la nostra anatomia; la prova està en què si ens el deixem a casa o en algun lloc, oh, desgràcia! ens falta quelcom essencial per seguir vivint. O aquesta és la sensació, no?

Torno a la desconnexió, no pas de la comunicació, sinó a la que ens desconnecta de les persones, ens aïlla i -crec que no exagero- ens exilia. No és estrany que desconnexió sigui una paraula que sentim arreu: Vols desconnectar?, Un viatge per desconnectar!, Desconnecta ballant!, Vine a desconnectar amb nosaltres!, Camina per desconnectar!, Fes... (el que sigui) i així desconnectes!

L’altre paisatge urbà que em fa pensar tot això és el que composen tots aquests joves, i no tant joves, que van pel carrer amb els auriculars, aliens a tot el que els envolta. No tinc clar si aquests estan connectats o estan desconnectant. El que tinc clar és que la imatge em fa molta pena. I que consti que no és perquè jo no hagi aconseguit mai que se m’aguantin els auriculars a les meves orelles de pitiminí! És perquè tinc la impressió que, després d’estar connectats tot el dia en la intimitat i no, a través del mòbil i només del mòbil, potser sortir al carrer i mirar la gent a la cara els provoca alguna mena de rebuig, sinó pànic.

Ja sé que la meva visió deu ser anacrònica i plena de perjudicis, però em temo que estem perdent les habilitats socials i la capacitat de relacionar-nos de tu a tu. Algú s’imagina una societat sense cap conversa que no sigui a través de la pantalla? Converses entre pares i fills, germans, amics, companys de feina, a les botigues, a les empreses de serveis, a l’administració, a l’escola... Trist, oi? Doncs tant de bo m’equivoqui, però tots el senyals em porten cap aquí.

I és que la pantalla no és el món real. No som nosaltres mateixos darrere la pantalla. Escrivim, gravem vídeos, ho ensenyem als que hi ha a l’altra banda, però en realitat amb les paraules i les imatges no projectem allò que som, sinó allò que volem que vegin de nosaltres. Potser allò que voldríem ser?

O sigui, estimats lectors, com que jo també em puc incloure en aquest grup tan majoritari que es mostra en un aparador, tingueu clar que jo no soc el que llegiu, sinó el que vull que veieu i sapigueu de mi. Però -i ara ho arreglaré-, puc dir a favor meu que mai no publico res que no pensi. I afegiré que compartir-ho amb vosaltres és el millor de tot el procés.

                                  

CARTA ALS REIS MAGS

 

                                                      

Sento a parlar tant de la Intel·ligència Artificial que m’he sentit obligada a preguntar-me si servirà per millorar el món. A simple vista jo diria que no, però ho he volgut preguntar a Google i he trobat paraules com aquestes: mercat, capitals, frau, automatització, robots, algoritmes, xarxa, evitar tasques rutinàries, fomentar tasques creatives, dependència, costos, agilització... i bla, bla, bla. No he volgut posar totes aquestes paraules al ChatGPT perquè m’ha fet por que m’explotés el PC.

No hi he trobat res de pobresa, desigualtats, guerres, injustícia, solitud... Em sembla que la I.A. no té resposta a cap d’aquests problemes de la humanitat. Potser és perquè té l’origen en la intel·ligència humana. Potser.

Digueu-me retrògrada per estar en contra d’un avenç “tan important”. Ja ho sé que en alguns àmbits deu aportar solucions, però pertanyent a l’espècie humana com pertanyo i amb els anys d’experiència que porto, permeteu-me que dubti de l’honestedat de l’espècie per a fer un bon ús de l’invent. I no és pas un perjudici. Però és que, amics, si bé diuen que som els més evolucionats de l’espècie animal, no hauríem de perdre de vista que només som una baula més de la cadena i que estem molt lluny de la perfecció. Segur que podem millorar, però no crec que sigui a través de la I.A. i, francament, pensar que uns éssers com nosaltres tenim la pretensió de crear-ne uns altres que han de ser gairebé perfectes, em faria riure, si no fos per la gravetat de les conseqüències.

He de dir en defensa pròpia que el meu pessimisme té una base real perquè dels grans invents de la humanitat no n’hem sabut veure la part negativa fins que ha sigut massa tard. Penso en l’energia nuclear, un bon invent per la medicina i altres usos, però definitiu per la destrucció dels pobles en la guerra i per l’amenaça que representa. Penso en els mòbils, tan útils, tan complets ells, i tan perjudicials per als joves, no prou preparats, ni neurològicament ni emocionalment ni sociològicament, per tenir-los a les mans. I penso en el carallot del reportatge sobre la I.A. que es vantava que d’aquí a pocs anys ja no distingiríem si parlàvem amb una persona humana o amb un producte de la I.A. I de què punyeta ens servirà això, pregunto? Que no! Que invents sense avenç social ni millora no són progrés, són retrocés.

Aquest ha de ser l’objectiu únic, o bé prioritari, la millora del món i dels éssers que l’habiten. De tots, sense excepció. Perquè no ens confonguem: la millora d’uns pocs sempre anirà en detriment dels altres, que no és res més que el que està passant actualment.  

Aquest any els he escrit una carta, als Reis. Per començar l’hem escrit a mà i en paper amb ratlles, res d’I.A. Parlo en plural perquè li he demanat a la meva neta Elna que me l’escrigui ella. No fos cas que els Reis, veient-me tan ganàpia, diguessin que a mi ja m’ha passat el temps d’escriure’ls cartes. Als Reis Mags els demanarem que facin màgia i que ens facin avançar ni que sigui mitja baula més. Que estovin els cors més durs. Vegis Netanyahu, Putin i tots els caps de trons dels cinquanta nou països en guerra que hi ha actualment, que no han trobat cap altra solució que massacrar els seus veïns i, conseqüentment, també el seu propi poble. Ah sí, i tots aquells que ajuden a què les guerres s’eternitzin. Doncs això, que estovin els cors durs, que arranquin l’ambició de terres i riqueses de l’ànima humana i, en fi, que si hi ha algú que en el lloc del cor hi té una pedra, que n’hi portin un de ben bla i innocent. Es quedaran parats del benestar que els envaeix de sobte.

I ja sé que és molt demanar, però estic convençuda que si els Reis Mags no ho fan, la I.A. encara menys.

 

                    

ARA TOCA DESVELAR EL SECRET

 

                    

Quan només escrivia relats tocava tots els temes i tots els gèneres, però crec que no podria escriure una novel·la sobre un tema que abans no m’hagués plantejat molts interrogants i no m’hagués fet reflexionar. I és que al final, escrivint, el que faig només és això: posar en boca dels meus personatges les meves pròpies reflexions sobre un tema del que m’agradaria obtenir respostes.

Ho vaig fer a “Les cadenes subtils” qüestionant el tracte que reben els vells en algunes residències, del qual no culpo pas el personal, sinó a les direccions que només busquen el benefici de l’empresa i no posen els mitjans suficients per a una bona atenció. I durant un temps, després de publicar-lo, vaig pensar que potser havia estat molt dura i que havia deformat la realitat, però caram!, quan vaig haver de posar el meu pare a la residència, ho vaig patir en pell pròpia, i amb la pandèmia vaig refermar-me en la idea que no m’havia allunyat gaire de la realitat.

A “El silenci de Vallbona” explicava el que és capaç de fer l’Església per tal de mantenir l’estatus i el poder i com es pot embolicar la troca si algun personatge no pensa aturar-se per res per aconseguir reconeixement i prestigi.

A “La llum de l’impostor” les preguntes em van arribar en l’atemptat del 17A a Barcelona i Cambrils. Com és possible que algú, aparentment ben integrat al seu país d’acollida es radicalitzi i provi de destruir la societat amb qui hi viu, sense importar-li morir en l’intent?

Finalment a “L’era dels llops” -com ja haurà endevinat algú, per molt que jo, aquesta vegada, he intentat mantenir-ho en secret-, plantejo el tema de les violacions en grup i em pregunto què pot portar alguns homes a cometre-les. I és que en aquest tema, la meva identificació amb les víctimes, pel fet de ser dones, és inevitable i saber que hi ha hagut una nova violació en grup, o en solitari, tant se val, és com si m’arrenquessin un bocí de mi mateixa.

Totes quatre novel·les formen part de la saga de l’ara inspectora Mimí Vidal, que al llarg de la saga passa d’un estat de rebel·lia i negació contínua (Les cadenes subtils, 2016) a descobrir la seva vocació i motivar-se a estudiar Criminologia (El silenci de Vallbona, 2017). A La llum de l’impostor, 2020, la Mimí, gràcies a les seves empatia i intuïció,  ja ha adquirit un cert prestigi i rep l’encàrrec directe de la Presidenta de la Generalitat perquè esbrini les causes de la radicalització gihadista a Catalunya.

I tot embolcallat sempre dins el gènere de novel·la negra que reconec que em té enganxada. I això que confesso que soc poc lectora de novel·la negra! Ves qui ho entén! En fi, els designis de la inspiració són inescrutables.

Sempre he trobat en els meus personatges dolents, no diré excusa, però sí alguna causa de la seva dolenteria i a “L’era dels llops” em vaig proposar dibuixar uns dolents sense causa, com si diguéssim de maldat pura: el mal pel mal. He de dir que no me n’he sortit. No he aconseguit fer ni un sol personatge malvat –i aquí n’hi ha uns quants- que no tingui algun motiu per ser-ho: trastorns psicològics o sociològics, conflictes, ambicions, enveges i, sobretot, l’elecció d’una sortida errònia a l’hora de trobar la solució al seu problema.

Bé, doncs, com que ara ja ho sabeu “tot”, espero que us hagin vingut ganes de llegir la novel·la per poder descobrir una nova aventura de la Mimí Vidal. I si encara no la coneixeu que, si més no, us piqui la curiositat per conèixer-la.

L'AVENTURA D'ESCRIURE UN LLIBRE

                                  

Escriure un llibre, contràriament al que podria semblar -concentració, solitud, silenci- és una gran aventura. Ho dic ara que el setè és a punt de veure la llum i que ja hi tinc una certa experiència.

La cosa comença amb el tema i, en el meu cas, el tema de fons, que acostuma a ser independent de la trama. Segueix amb allò que els escriptors en diem “la frase de Déu”, aquella frase inspirada i inspiradora de deu o dotze paraules que ens permet descabdellar -i desbarrar- fins a obtenir-ne... 83492 per exemple, que són les que té aquest. Suposo que el nom li ve perquè a partir de la frase pots crear tot un món.

L’aventura s’acaba quan el llibre passa a les mans del lector. I com que si hi ha sort, aquest pas es manté en el temps, l’aventura no s’acaba d’acabar mai.

Entre el primer pas i aquest últim, el procés no està exempt de riscos i d’aquí que jo li’n dic “aventura”. En un principi, per mi que treballo sense esquema, totes les idees em bullen dins del cap i s’interfereixen entre elles, amb perill que alguna sigui xuclada per una altra. Per això de tant en tant s’ha d’anar rellegint tot allò escrit per comprovar que respon a la idea inicial i és que si no, corres el risc d’escriure un llibre diferent d’aquell que tenies intenció d’escriure.  En tot el procés d’escriptura el llibre m’acompanya sempre perquè hi penso constantment. Una vegada una escriptora més gran quan jo començava a escriure em va dir: “Si escrius, mai més no estaràs sola”. I penso que és veritat. Dono gràcies a Déu perquè gairebé sempre em sento acompanyada per la meva gent, però la companyia de l’escriptura és incondicional i hi és sempre.

Una altra fase de risc és la de quan s’acaba la novel·la i en comença la revisió. L’exercici de memòria és bastant bèstia a fi d’evitar cap incoherència entre el que vaig escriure en la primera pàgina i el que he anat escrivint al llarg de la novel·la. Jo soc reconsagrada amb les revisions; gairebé estic més temps revisant-la que escrivint-la. No sé si els passa a tots els escriptors, però en la meva opinió, si es volen fer les coses bé, les revisions són imprescindibles. És clar que tot té un límit perquè si no, una corre el risc de quedar-se revisant sempre. Amb raó Jaume Cabré va dir que una novel·la no s’acaba, s’abandona. Li dono tota la raó. Arriba un moment que has de dir: “Prou! Aquí et quedes!”

Quan envies la novel·la a l’editorial, l’aventura comença a ser compartida i com a conseqüència el control de l’aventura també. Tu fas unes previsions, uns terminis, programes en funció d’això i, tot i haver-t’hi tirat amb temps, el temps sempre se t’acaba tirant al damunt. Aquests dies, amb el disseny de la portada m’he sentit literalment com Indiana Jones perseguit per la gran pedra que rodolava al seu darrere a la pel·lícula “A la recerca de l’arca perduda”. Ara que la portada està encarrilada, que no vol dir que ho estigui tot, he tingut ganes d’explicar i compartir l’aventura d’escriure amb vosaltres.

Ai, que no he dit el títol! Bé, aquí el teniu.
Encara que ho podria semblar, no és un llibre naturalista

Evidentment és un resum molt resumit d’aquesta gran aventura, però és que això és un blog i no un llibre. Potser d'aquí uns dies, publico un altre resum.

DESPROPORCIÓ

 

                                   

La major part de la gent a qui segueixo per xarxes està indignada, trencada, desfeta, malalta pel que Israel està fent amb els palestins. Jo també i potser per això avui repeteixo tema. Segurament si seguís altres perfils trobaria altres opinions contràries, perquè les raons de cadascú sempre són prou poderoses per mantenir-les.

Però per damunt de les raons hi ha una cosa que clama al cel i és la desproporció entre els dos bàndols. Recordo que quan Rússia va atacar Ucraïna, tots vam posar també el crit al cel, però Ucraïna va sorprendre el món, defensant-se i contraatacant. I Ucraïna encara que no tingui l’exèrcit de Putin, té el suport militar de bona part del món occidental. Però Palestina.. per Déu! Què té Palestina? Només comparant els coets que llença Hamas amb els míssils que llença Israel, ja ens podem fer una idea clara de la desproporció.

No és només això. Si no m’he descomptat, en les tres setmanes que dura la guerra, Israel ha pogut eliminar set-cents membre de Hamas, entre ells vull capitostos, i per fer-ho ha assassinat vuit mil palestins que, diu, tots eren de Hamas. Es veu que una criatura en néixer ja ho és, i les mares també. Es veu que les nenes i els nens i tots els joves també ho són. I els homes? Els homes igual, és clar que sí! I els homes, que tenen com a principal preocupació tirar endavant la família, i els que tenen un minúscul hortet per abastir-se mínimament, i els que pasturen quatre cabres, també. Tots porten una arma sota el braç perquè tots, tots els palestins són de Hamas i la llavor del diable s’ha d’extirpar d’arrel i quan dic d’arrel, vull dir deixant al descobert els fonaments de totes les cases de la Franja de Gaza. Em vaig equivocar quan vaig dir que Israel sempre tornava cent per u; havia d’haver dit mil per u.

Més desproporció. L’altre dia al TN mostraven uns civils israelians, molt indignats ells, en un self-service per a refugiats que els havia muntat l’estat; un altre dia ensenyaven un hotel on s’hostatjaven els israelians que s’havien hagut d’evacuar de la frontera amb el Líban; es queixaven, és clar, per les molèsties! I a continuació vèiem els palestins buscant entre les runes, portant els seus fills morts als braços, les dones plorant i cridant, els nens vius observant, desconcertats, la desfeta i el trasbals. La diferència entre unes víctimes i les altres era, és, tan obscena que vaig decidir no veure més imatges de la guerra en el TN, que és justament la meva hora de menjar. Inútilment, perquè les imatges són per tot arreu i a tothora. Però millor que hi segueixin essent, perquè el món sàpiga el que està passant.

Ni Israel ni EEUU ni la Unió Europea ni cap dels dirigents que donen suport a Israel en contra de Hamas no han entès res. Res de res! Si no hi ha justícia per Palestina, si no hi ha uns acords justos pel repartiment del territori, si els israelians no respecten els acords, ja poden delmar la població de Palestina, ja poden anar eliminant líders de Hamas, que molt aviat aquells nens desconcertats seran els nous líders de l’organització. Ho seran perquè la ràbia i la rancúnia els haurà fet un forat al cor per on se’ls escolarà tot rastre de compassió humana i, sense compassió, desplegaran la seva venjança a tort i a dret. I no serà només a Palestina, sinó a tot el món.

Fins fa poc em preguntava per què els líders polítics no entenien allò que entenem els que clamem per la pau. Que il·lusa que soc! És clar que ho entenen, però els seus interessos econòmics són tan bèsties que passen per damunt de qualsevol solució justa que es pugui adoptar.

Gran cop d’efecte el de Pedro Sánchez, demanant una cimera per la creació dels dos estats per d’aquí a sis mesos. D’aquí a sis mesos potser ja no en quedaran, de palestins. I d’aquí a sis anys o seixanta es parlarà del genocidi palestí. I què diran? Potser que va ser en defensa pròpia? Potser que va ser excessiu? Potser sí, però vaja! Com que de ben segur els que s’estan tacant les mans de sang ja no seguiran al seu lloc, doncs res, a seguir vivint de la política, representant els propis interessos i no pas els dels votants que, n’estic segura, si tinguessin poder de decisió ara mateix aturarien Israel i la seva venjança.

    

Només puc dir: PAU, però ho diré tantes vegades com faci falta: 
PAU, PAU, PAU, PAU, PAU, PAU, PAU, PAU!

No penso dir-li res a Netanyahu perquè aquest home deu tenir morenes o penellons o llagues a la boca. No sé què té, però estic segura que per dintre el punxen. Que com va dir Gandhi: “la persona que no està en pau amb ella mateixa, serà una persona en guerra amb el món sencer” i la persona de Netanyahu, evidentment, no està en pau amb ella mateixa i al pas que va no ho estarà mai. Però bé, com que veig que darrerament Blogger em diu que em llegeixen des d’Israel, sí que vull dedicar, per si els hi arriben, unes paraules als israelians: a vosaltres que us anomeneu poble escollit de Déu, aquest Déu no us renya a través de la vostra consciència per donar suport a una matança sense fi? Quan sentireu sadollades les vostres ànsies de revenja? És que si no sentiu a Déu recriminar-vos-en, desconfieu-ne perquè segurament no serà Deu, sinó el diable.

 

 

DE VÍCTIMES A BOTXINS

 

Vagi per davant, abans de començar, que condemno qualsevol persona que es cregui amb el dret de disposar de la vida d’una altra i, per tant, voluntàriament ho faci.

Dit això, entenc Hamas, en tant que representants d’una bona part del poble palestí. Fa setanta cinc anys, des de l’any 1948, en què es va atorgar a Israel una part dels territoris on vivien els palestins,  que aquests han de veure com cada vegada els van restant terreny. Entre guerres, acords, atemptats, ocupacions i colons israelians, suposadament díscols, als palestins els ha quedat un estat minúscul partit en dos, un d’ells la Franja de Gaza, on malviuen més de dos milions de persones.

El món occidental, presumiblement civilitzat i regit per lleis, ha assistit impassible sense moure fitxa a aquest robatori, veient com Israel se saltava impunement les lleis. Em pregunto el perquè. És perquè l’exèrcit israelià és poderós i així EEUU té un aliat potent al Mediterrani -i Europa té així un aliat potent del seu aliat-? És perquè el món occidental se sent en deute amb els jueus per l’atrocitat que van patir a mans dels nazis? O potser és perquè els palestins són pobres, cridaners, potser incultes, desheretats, desdentegats, mal vestits... pàries en definitiva, i els israelians són rics, treballadors, ben vestits, cultes i ben organitzats?

Sigui quin sigui el perquè, per mi l’atac de Hamas és el resultat de la desesperació. Ocupats, reprimits, no protegits per les lleis que els haurien d’emparar, oblidats del món... agafen la sortida dels desesperats perquè si no tenen res, què hi poden perdre? I crec, és la meva opinió, que aquesta desesperació de setanta cinc anys també és la causa de la major part dels atemptats jihadistes que s’han succeït al món occidental des de fa un quart de segle i que fins que no se solucioni el conflicte d’una forma justa, aquesta seguirà essent la seva sortida.

He dit que entenc Hamas i també entenc el dolor d’Israel i que vulgui tornar el que ha rebut. Però ha de tornar sempre cent per u? Ja fa uns quants dies que dona ultimàtums perquè els palestins del nord de la franja se’n vagin cap al sud, abans que comenci l’ofensiva terrestre. I els prorroga! No els hi vol fer mal, diu. Mentrestant no s’està de bombardejar, destruir i matar, com si matar per aire no tingués les mateixes conseqüències que fer-ho per terra. A mi, digueu-me malpensada, però en vista dels antecedents i coneixent les seves ànsies de fer-se amb tot el territori, que consideren històricament seu, no m’estranyaria que aprofitessin l’ocasió per buidar de palestins el nord de la franja i un cop al sud, els que hagin sobreviscut, amb una empenteta ja seran fora. No seria pas la primera vegada que Israel provoca, ell mateix, un conflicte, per acabar esgarrapant un bocí més de territori. Algú pot entendre que un país tan ben defensat com el seu es deixi sorprendre amb un atac d’una magnitud tan bèstia com el que ha rebut?

He dit que entenc la desesperació de Hamas i el dolor d’Israel. Sabeu el que no entenc? No entenc ni entendré mai que els jueus, havent viscut el que han viscut, ara actuïn així. Que vulguin saber i poder-se defensar perquè mai més no els torni a passar el que els va passar em sembla legítim, però no s’adonen que en aquest procés han passat de víctimes a botxins?

Sempre clamo contra els polítics en general. Perquè no fan bé la seva feina, perquè són uns vividors, perquè no arreglen res. Ara bé, crec que amb un altre govern d’Israel no s’hauria arribat a aquest punt. El govern de Netanyahu, sostingut per l’extrema dreta del país té una gran responsabilitat en aquest conflicte perquè per comptes d’acostar posicions ha atiat els antagonismes. Netanyahu ha mantingut i augmentat la situació tan humiliant dels palestins, però ells no rebran cap tret. Tampoc no el rebran els dirigents d’EEUU i de la Unió Europea que, ben arrepapats a les seves confortables butaques, són a recer de bombes, trets, coets i destrucció. No com els pobres israelians que van perdre la vida en l’atemptat, no com els pobres palestins que estan morint que qui sap quina opinió en tenen, de Hamas, no com els pobres nens que també moren que quina culpa en tenen i no com els pobres soldats israelians que, per molta superioritat militar que tinguin, molts moriran en la invasió.