dimecres, 23 de març del 2016

AFORTUNADA

De tot el que es va dir a la presentació de "Les cadenes subtils" a Vimbodí, he seleccionat aquesta part. És la meva manera de presentar el Ramon, el meu presentador.

Aquesta foto és perquè comproveu que dic la veritat. Una excursió a la Vall de Boí amb Mossén Àngel, la Carme Pàmies, el Jordi Farré, el Ramon i jo. Això devia ser fa només quaranta cinc anys. Només. Fixeu-vos-hi bé: les ca mises, els pantalons, la càmara de fotos, la joventut, les cares radiants... L'únic que no ha canviat són les muntanyes. No us sembla sentir la frescor del Pirineu?


Amb el Ramon Setó vam compartir l’adolescència. En recordo l’amistat, les sortides amb la colla, les cançons folk i la guitarra. També les misses del Papa Joan cantades cada diumenge a Missa Major, que em semblava llavors que afermaven la meva fe. No van ser molts anys, però van ser intensos. Anys d’iniciació i descoberta. Un dia d’aquests n’escriuré una novel·la perquè hi ha molt a explicar. Ara que ja sé com es fa, serà molt fàcil. És posar-s’hi, pim-pam i ja està escrita. El Ramon va marxar aviat del poble per anar a estudiar a Tarragona. Més endavant vaig marxar jo per anar-hi a treballar. I si ens havíem vist quatre vegades en tot aquest temps, ja havíem fet prou. 
M’està passant darrerament, des que estic pre-jubilada – crec que no és que tingui més temps, és que he canviat d’hàbits i de recorreguts- que em trobo vells coneguts: ex-novios, alguna amiga amb qui no em parlava, veins d'escala que vaig conèixer en començar a viure al pis, companys d’antigues feines i de feines més recents, i el més gratificant, amics i amigues, amb els quals no m’hi havia vist o almenys no m’hi havia pogut aturar a parlar més de cinc minuts, des de feia vint, trenta, quaranta anys. El Ramon és un d’aquests amics. Ell s’ha jubilat fa poc però ja ens hem trobat casualment i l’hem fet petar varies vegades. Així que he desnonat tots els candidats i candidates, molt vàlids tots ells,  que s’oferien a mans besades a fer-me la presentació aquí a Vimbodí, i l’he anat a trobar a ell, perquè m’ha semblat que  era la persona ideal. Filòleg, amb  inquietuds culturals  i, el més més important per fer una bona presentació i deixar-me molt bé: és amic meu.

Costa una mica ensenyar això sense semblar presumptuosa. El cas és que aquesta és l'única manera que ho vegin els meus amics no-facebook.

De cara, el Pep Potau, fotògraf oficial de Vimbodí i l'Enric Alfonso,
Regidor de Cultura. Abans que res, bons amics.
El públic, des de l'esquerra. Gràcies!
El Grup de Teatre Vent de bosc. Primera escena. Genials!

Family mine, molt interessats.

Les meves primeres i sempre amigues.




Segona lectura. La Rosa Albes del Vent de bosc. Tot i estar tipa
de llegir-me el capítol "La guerra", em va fer emocionar.

Per fi, el Ramon, amb qui començava el post. Pels afalacs, llegiu a dalt.















Amb el Chus Moreno, l'il·lustrador de la novel·la, ja un amic.

El públic des de la dreta. Gràcies!












Tercera lectura. Baltasana. L'Alfons i la Lorena del Vent de bosc.
Imatge i so de l'Antonio Fernández. Tot i el poc temps de preparació, impecables!
Jo mateixa. Feia una mica de fred.




















Totes les fotos són fetes pel Pep Potau, la Sandra Casas, la Carme Pàmies, el Josep Maria Mercadé i una servidora.

Sóc afortunada.
Després d'escriure Viatges insòlits de viatgers abrandats, molts lectors em preguntaven si escriuria més llibres. M'ha costat dos anys escriure la novel·la i un any de peregrinació pel desert. No desconfiava d'arribar a la terra promesa, però d'oasi en aquest camí, no en vaig trobar cap. Només força sovint, algú que, com qui diu, em donava aigua - imprescindible per continuar- quan em preguntava com anava la novel·la. He vist que no m'ho preguntaven per quedar bé, sinó que un cop la novel·la ha vist la llum, han corregut a comprar-la, han corregut a acompanyar-me en les presentacions i han corregut a dir-me que els havia enganxat, que no l'havien pogut deixar, que se'ls havia cremat el sopar, que havien perdut hores de son, que se'ls havia fet curta, que l'interès no decreixia ni després de conèixer-ne el secret principal. 
Sóc  molt afortunada.
Com que jo sempre em complico la vida, he pensat que és una llàstima que els hi hagi durat tan poc i m'he proposat escriure'n una de més llarga, almenys que se la puguin fer durar quinze dies. Tot i que els nombres no són lu meu-tothom ho sap- he fet un càlcul senzill per saber com de llarg hauria de ser el llibre. De promig, els lectors triguen tres dies a llegir-la, per tant, perquè els durés quinze dies, la novel·la hauria de tenir mil pàgines. Cap problema, ja em diu sempre el Pons que m'enrotllo molt, massa. El problema és el temps per escriure-la. Dues-centes pàgines, dos anys, mil pàgines, deu anys. Uf! La meva producció literària seria molt breu. Bona, segons diuen, però breu. Així doncs, seguiré amb la novel·la curta.
Amb tot, segueixo sent afortunada. Si o no?

Si voleu tafanejar els videos, us poso aquí el link de youtube, on estan penjats. Les cadenes subtils .Els d'aquesta presentació i els de la de Tarragona. Són varios, trenta minuts en total. Podeu escollir.






dilluns, 14 de març del 2016

"LA MORDIDA" I ALTRES BÀLSAMS

                            
Després de l’empatx de perfums de les festes de Nadal, vaig decidir que, si de mi depenia, la tele la veuria tan poc com pogués. Vet-ho aquí, doncs, que només la miro a les hores de menjar –allò que no s’hauria de fer mai, ja ho sé– I fa uns quants dies que rumio si tancar-la a l’hora de dinar. I per què? Cada migdia posen aquest anunci de pega –si que ho és de pega, sí– per tenir les dents postisses ben agafades. No sé què diuen de la mordida, insinuant que podràs mossegar el que vulguis. La qüestió és que tots els jubilats que surten a l’espot mosseguen amb tal deliri que a mi, que em costa molt perdre la gana, quasi me la fan passar.

No són precisament pomes el que mengen

Hi ha uns quants anuncis sobre gent gran i no tan gran que n’hi ha per llogar-hi cadires. I això m’ha fet recordar que fa uns anys – em pensava que eren menys, però he vist que ja en són nou – vaig llegir un llibre de Màrius Carol, “El club dels 50”. No l’he pogut trobar, –he de posar ordre a la meva biblioteca. No hi ha res que em faci emprenyar més que buscar un llibre que sé que el tinc i no trobar-lo–però una de les coses que recordo que deia era que hi havia un col·lectiu a partir de certa edat, devien ser els 50 i més, que constituïa un grup econòmic important, en el qual havien posat el focus els fabricants de segons quins productes i els ofertors de segons quins serveis. És un grup, deia, amb poder adquisitiu alt, lliure de càrregues familiars i hipoteques, que podia permetre’s productes de qualitat, capricis, delicatessen, alta cosmètica, sortides d’alt standing... I potser és veritat. En veig força d’anuncis que semblen anar dedicats a aquest sector.
No sé si ara que el senyor Carol ja passa de la seixantena es considera encara formant part d’aquest grup o ja ha començat a pensar com un pensionista normal i corrent, la classe que actualment pitjor malviu. És clar que quan un va tan sobrat com per adonar-se que la gent del seu costat és gent tan guapa, segur que haurà fet previsió d’un bon pla de pensions, però si us plau, si us plau, que no sigui aquell de l’home que dóna menjar als coloms assegut al banc, que deprimeix només de pensar en quin futur ens espera, si abans de començar a cobrar-lo ja estem tan deprimits.
Que no es preocupi el Màrius que d’anuncis per gent més gran de.... –60, 70, 80...– també en fan. És clar que molt,  molt afortunats no són. Tenim el de la mordida, ja n’he explicat les bondats; tenim el de la dona que no para en tot el dia i encara al vespre, no pot deixar de ballar, animada pels crits de gaubança de tota la família i reconfortada per la crema màgica escampada per tots els punts febles del seu cos. Hi ha el de la Lola Herrera i les seves amigues, capaces, si es prenen cert elixir en llevar-se, de recórrer qualsevol ciutat del món del matí al vespre. També tenim el de les dues dones –de la franja d’edat preferida del Màrius, però a qui els hi podria interessar per sempre– que ballen alegrement, després de trobar la solució a la seva incontinència (urinària). La veritat, quasi em venen ganes de provar el producte si he de poder ballar amb tanta gràcia i tan desacomplexadament.


Aquests són els anuncis que recordo, que em fan riure per no plorar. Tots de dones, excepte el de la mordida, que és força equitatiu perquè tots, homes i dones, mosseguen sense vacil·lar. Ves, que em fan una mica de por i tot, perquè m’obliguen a plantejar-me si el canibalisme, al cap i a la fi, només depèn de les dents.

El Luís Suárez em cau massa bé i l' Hannibal Lecter no el vull
 tenir posat aquí dins que igual se'm menja els lectors

Per als homes, ara mateix només em ve al cap l’anunci sobre els problemes d’erecció. Què passa? És que als homes no els agrada comprar? Això és el que diuen. O potser només els interessa un tema? També ho diuen. Ah sí, i el del George Clooney, home ja gran, a qui l’elegància acompanyarà fins a la tomba. Diu que anuncia una marca de cafè, però en realitat va a parar al mateix lloc que l’anunci anterior. A que ve, sinó, que sempre surti acompanyat d’aquestes noies de bandera que se’l miren embadalides?

Tot i que no esmento cap marca –avui estic fent només ús de la memòria i ja veig que la poca memòria m’acabarà fent fora del club del Màrius– veig que, com en el post dels perfums, em repeteixo en el tema dels anuncis i en denunciar-ne la discriminació. Doncs, senyal que n’hi ha, si en només dues hores, en percebo tanta, no? On són aquells que vigilen tot el que s’emet per televisió? Tampoc no en recordo el nom, quina cosa!

divendres, 4 de març del 2016

L'ÚLTIM TAST- LES CADENES SUBTILS

Convido avui al darrer tast de Les cadenes subtils i em comprometo d'aquí a quinze dies a tornar a les meves quimeres, anades de bola i reflexions pseudo-filosòfiques a què us tinc tan mal acostumats. Això si és que durant aquest temps, la imaginació no ha fet escàpol a través de les pàgines del llibre.
Els diferents tasts sobre la novel·la ja són representatius de la mateixa, però hi ha un tema del que no us he parlat, que és el crim amb el qual s'inicia la història i la investigació que duu a terme la Mimí per tal de satisfer les seves ànsies de resoldre'l, posant-se en risc si convé, per aconseguir-ho. Resulta que la Mimí és una auxiliar d'infermeria, no pas una detectiu professional. La qüestió és: se'n sortirà?
Podria transcriure aquí l'escena del crim, però no vull que la Carme i d'altres esperits sensibles -que encara que no es manifestin, sé que hi són- se m'espantin i decideixin no llegir la novel·la. Això sí que seria un crim.
Aquí el teniu. És només un fragment. No patiu que no desvetllo cap incògnita.

.../...
Escanegen les pàgines que els interessen, recullen els altres llibres i la documentació i ho tornen tot a la Núria, donant-li les gràcies. La Sandra veu que dos nois, que abans no hi eren, consulten —o ho fan veure?— els llibres d’una altra prestatgeria. La Mimí ja fa estona que se n’ha adonat. Un altre, repenjat en el marc de la porta de la sala no els treu l’ull de sobre. Deu ser un vigilant —pensa la Mimí— i aquí potser no porten uniforme. Se sent eufòrica per tota la informació que han trobat i està decidida a fer-li un somriure quan passin pel seu davant. I si vol, també pot convidar-la a una birra, ves. Però no en tindrà ocasió, perquè quan arriben a la porta ja ha desaparegut, tant ell com els altres dos. No ben bé. Només han retrocedit en la seva posició, i quan les dues noies acaben de baixar les escales, els veuen a la porta del carrer. Semblen esperar-se.
La Mimí va pensant en quin és el millor dels seus somriures, però la Sandra, ara que els veu tots tres junts, identifica ràpidament el posat, el pentinat i la indumentària. Són caps rapats, no en té cap dubte. N’ha vist d’altres per Tarragona, caminant en grup, i li fan un cert respecte. Però mai no se l’havien mirat tan directament i això l’incomoda força. No les deixen de petja, i el seu proper gest demostra que ha tret conclusions més enllà del que ho ha fet la Mimí: aquells tres són allí per elles. Sense més explicacions, es posa davant de la Mimí, a qui li estranya aquest gest, mentre pensa que no hi té res a fer ella amb els encants ocults de la Sandra. Malgrat tot, la segueix, accelerant el pas, perquè veu que la Sandra camina de pressa.
—Què, nois? Ens deixeu passar?— diu la Sandra amb un somriure.
Un d’ells l’agafa per les rastes i li estira el cap enrere. La Mimí no dóna crèdit al que veu. Es mira la Sandra i després els nois, interrogant-los amb la mirada.
 «Amables?
He dit amables?
Ja veig que aquí hi ha de tot.
Com a tot arreu.»
Un altre li agafa el canell a ella i li doblega enrere.
—Mira tu, quina puteta més fina. Fa cara d’innocent i tot.
            —Sí, ningú no ho diria que no para de ficar el nas —i atansa el seu a la cara de la Mimí, a qui la sorpresa i la por han paralitzat—. Oi, puteta fina? Oi que t’agrada ficar el nas a tot arreu?
            —Sabeu qui som?
             —No —diu la Mimí.
La Sandra sembla que negui amb el cap. En realitat està calculant com de fort la tenen agafada. El tercer, que encara no havia obert boca, dóna, amb pretesa autoritat, una frase que vol ser una ordre.
            —Deixeu en pau els nostres herois!
            —Sí, deixeu en pau els nostres herois —diuen com una consigna—. Putetes!!! —i riuen, sense adonar-se que el riure els fa afluixar les seves preses.
La Sandra ha saltat com una molla. En uns segons ha clavat un cop de colze a l’estómac del seu opressor i aixecant la cama en direcció al que havia donat l’ordre, li dóna una puntada de peu a la cara.
El noi que doblega el canell de la Mimí es queda tan sorprès que no té temps d’esquivar el cop que rep del braç estès de la Sandra.

—Corre, Mimí, corre!
.../...

I fins aquí, puc exposar.

El dia 19 de març faig la presentació al meu poble. Jo com sempre us convido a tots. No tinc enemics declarats per no fer-ho. Aquest cop en garanteixo la cadira per tothom. Després de la primera ensopegada he arribat a la conclusió que hi ha una cosa pitjor que la sala mig buida. És veure que els assistents han de marxar perquè no hi caben. 




I aquestes són les llibreries on podeu trobar el llibre: A Tarragona, Llibreria La Capona, Llibreria Adsera i Llibreria de la Rambla; a Vimbodí, Llibreria Guixots; a Reus, Llibreria Gaudí; a Barcelona, La impossible i Llibreria Athenea; a Montblanc, Llibreria La Baldufa  i Llibreria Requesens; a la botiga de Terra Ignota Ediciones, i també reservant-lo a la vostra llibreria habitual. 




Ja acabo. Després de Vimbodí hi haurà presentacions a :

Roda de Barà: el 22 d'abril, a la Biblioteca Municipal.
Montblanc: el 6 de maig, a la Biblioteca Josep Conangla i Fontanilles
Reus: el 10 de maig, al Centre de Lectura
Barcelona: el 24 de maig, a la Llibreria La Impossible
Amposta: al mes de maig, encara per concretar

Us faré saber l'hora a mesura que ens hi atansem.