diumenge, 7 de febrer de 2021

ELECCIONS DE MENTIDA

 

             

La frase que més sento ―que no que més escolto— en aquesta campanya del 14F és: “Som l’únic partit que...”. I a mi em ve al cap una excursió que vaig fer fa molts anys a les fonts del Llobregat. A l’entrada de Castellar de n’Hug hi havia una botiga amb un gran rètol que deia: “L’únic forn de llenya” i per dins del poble et trobaves dos forns més amb el mateix rètol, cosa que evidenciava que, posats un al costat de l’altre, tots tres mentien.

       I aquesta és la sensació que tinc en aquesta campanya: les mentides, les atzagaiades i les sortides de to de tots els partits em semblen una gran mentida. També, tots, en diuen una altra i és que no pactaran amb aquest, ni amb aquell, ni amb l’altre. Doncs, senyors, si es presenten nou partits a aquestes eleccions, difícilment en sortirà cap amb prou majoria per governar sol.

       I les mentides no són la pitjor part d’aquest muntatge delusori. El pitjor serà el rebrot de la tercera onada, que ara mateix sembla que estigui remetent i el 14F podria tornar a agafar embranzida. Em pregunto qui en tindrà la culpa. Serà el senyor Josep Asensio, mestretites del dret, ex-mosso d’esquadra, llicenciat en filologia hispànica i aviat enginyer de telecomunicacions? Perquè per qui no ho sàpiga Asensio és l’autor del recurs contra l’ajornament de les eleccions catalanes, a qui el TSJC va donar la raó i també és —o així el veig jo— un egòlatra que per tal de demostrar els seus extraordinaris coneixements del dret, al·lega, apel·la, interposa i denuncia a tort i dret, dia sí, dia també. Veig que, ni amb totes les llicenciatures, és incapaç d’alliberar-se de la ignorància de la vanitat que li fa fer la traveta a qui sigui, si en pot treure una estona de lluïment —ell diu que no és de cap partit i que l’únic que l’interessa és el dret. Quanta noblesa!—. O en tindrà la culpa el TSJC, tal com ell ja ha declarat obertament, traient-se les puces del damunt? I és clar que no! La culpa serà tota del govern de la Generalitat per no haver-ho preparat prou bé.

       Tot i que encoratjo tothom a votar, no tinc gaires esperances en aquestes eleccions. D’entrada no veig programa de ningú enlloc, tret dels punts clàssics segons el caire de cada partit. Penso que si guanyem els independentistes i pacten entre ells, continuaran governant amb les mans lligades per Madrid i només en allò que Madrid els deixi. A banda de barallar-se entre ells, només faltaria! Tinc curiositat per saber si canviaria res si la major part dels vots independentistes fossin per a ERC, per comptes de ser per a Junts com fins ara. I si guanyen els unionistes i poden formar govern, serà obertament Madrid qui governi Catalunya de la mà del seu acòlit Illa. I tots reconciliats per fi! I tots, tots, representats per un sol govern, perquè amb un govern tan imparcial i equànime mai més no hi haurà ningú que torni a pensar en la independència, oi? Com que il·lusos ja sé que no ho són, els puc dir hipòcrites a la cara, uns hipòcrites que, a més a més, tracten el poble d’estúpid.


foto Beteve.cat

       Vist el panorama, ja només em queda l’esperança russa (!!!). Tinc més que clar que, en l’afer Borrell-Lavrov, Catalunya només ha estat moneda de canvi per mocar Europa, i de pas España i l’inefable Borrell, però igual la UE obre l’ull amb l’anècdota. Catalunya no té una situació estratègica gens menyspreable per convertir-se en aliada de Rússia a l’altra banda del continent europeu. No és que em faci cap gràcia que ens convertim en satèl·lits de Putin, però almenys la cara de Borrell em va fer riure molt. Encara ric ara quan hi penso.

 

dissabte, 23 de gener de 2021

NI INDEPENDÈNCIA, NI AUTONOMIA, NI DRET A RESPIRAR

 

                

El meu gendre ja fa temps que diu que Catalunya li hauria de regalar el govern a Espanya. Jo m’escandalitzo amb la proposta i ell em fa el raonament, no exempt de ràbia i impotència: que ens governin ells, que ho organitzin, que inverteixin els diners, que es responsabilitzin de tots els problemes que té el país, i nosaltres a obeir, que no és altra cosa que el que fem ara. No li dic, per no fer-lo emprenyar més, que també ens podrien governar deixant-nos a pa i aigua, perquè amb l’estimació que ens tenen i l’experiència que en tenim, no seria tan estrany.

Darrerament li dono la raó. Volíem la independència, encara la volem, però ara mateix no tenim ni autonomia i hem de demanar permís per respirar. No calen reunions de govern, ni de partits, ni acords al Parlament, ni decrets de la Generalitat. Es demana permís per tot a Madrid i llestos.

       Podem?

       No!

       Podem?

       Sí, però canvieu això i allò.

       Podem?

       Ni podeu, ni podreu.

Ves si se n’estalviaria de feina el Govern, el Parlament i tots els que es dediquen a la política. És clar que amb la crisi que tenim, també serien milers de persones més a l’atur. Ah, però pagaria Espanya, no?

Deixant de banda els polítics, que em tenen farta fins al capdamunt, i en època d’eleccions encara més,  jo no volia que s’ajornessin les eleccions. Crec que prenent mesures, igual que es prenen per anar a comprar, a treballar o anant pel carrer, i facilitant el vot a les persones confinades, les eleccions es podrien fer amb seguretat el 14 de febrer. Però aquestes travetes, al·legacions, denúncies, aquestes imposicions, aquesta impunitat de la cúpula judicial per saltar-se tot el que un govern i un parlament, escollits en democràcia, decideix democràticament, a mi em solleva, m’enrabia, em fa estar amb els nervis de punta i em porta a  desitjar que les eleccions no se celebrin el 14F, només perquè no se surtin amb la seva.



No en sé de lleis, però dubto que sigui legal que el TSJC pugui autoritzar o prohibir les eleccions en plena campanya electoral i a una setmana de celebrar-se. No hi trobo cap altre objectiu que el de desestabilitzar, igual com el fet d’inhabilitar el Conseller d’Acció Exterior, Bernat Solé, o la futura inhabilitació, amb proves o sense, de Laura Borràs. La Santamaria pot estar contenta: la decapitació continua. Ens van tallar el cap i ara ens arrenquen els líders, els governants i el dret a votar en la data decidida pel nostre Govern.

Com si no tinguéssim prou problemes amb la COVID19 i els dubtes que deu provocar en alguns si sortir a votar o no, per acabar-ho de rematar, vuit dies abans potser encara no sabrem si hi haurà o no eleccions. Però vaja! No cal patir que aquesta vegada el PSC ens ho solucionarà tot. El carisma del senyor Illa aconseguirà el miracle que només va aconseguir Pasqual Maragall Pobret! Sort que no deu saber què està passant a Catalunya, ni tot el que “fa” el seu partit per Catalunya.

Sincerament, i per no desmarcar-me del meu tema recurrent quan parlo de política, crec que la justícia de l’Estat està tensant massa la corda i que al final s’acabarà trencant. Així que per molt desmoralitzada que estigui, el 14F, el 30M o el 25A del 2040, aniré a votar. No sigui el cas que quan es trenqui la corda que escanya els meus drets i puguin alliberar-se joiosos, jo ja hi hagués renunciat. Això sí que em sabria greu.

                         I també podria passar això!

divendres, 15 de gener de 2021

EL DIA QUE LA VANGUARDIA PARLI DE MI

 

                   

   

La Vanguardia és el diari que sempre he vist a casa, crec que ja ho he comentat alguna vegada. El llegia el meu padrí i ara el llegeix la meva mare i en fa els mots encreuats. Sempre vaig pensar que era un diari imparcial i amb criteri propi. No sabria dir si no ho era o si jo no sabia veure que no ho fos. Ara tinc clar que no ho és, però el 2012 quan vaig publicar el meu primer llibre, fent volar coloms com colomí acabat de sortir del niu que era, recordo que vaig pensar: si algun dia La Vanguardia parlés de mi... Ara em fa riure aquest pensament. Una mica per la meva ingenuïtat, una mica perquè La Vanguardia no és el que era i una mica més perquè què val l’opinió d’una sola persona, en aquest cas crític literari, que segur que és un expert, però que no deixa de ser la seva opinió, a vegades interessada?


He rebut opinions i comentaris sobre el que he publicat i m’adono que cada persona rep el que llegeix d’una manera diferent. Algunes coincideixen i també coincideixen amb la meva intenció en escriure-ho. D’altres són, no diré oposades, però sí diferents i és que cada persona, amb les seves circumstàncies és un món. Per això trobo tan enriquidores les opinions dels lectors. A vegades la idea que no he pogut trobar exprimint-me el cervell en tot el temps que he trigat en escriure un llibre, el lector me la brinda en tant sols sis o vuit hores de llegir-lo. I això no hi ha Vanguardia que ho superi, ni crític tampoc.

Amb “La llum de l’impostor” vaig decidir que recopilaria totes les opinions que em donessin, bones i dolentes, perquè totes són valuoses per a mi. Seria farragós reproduir aquí els onze folis de comentaris que he reunit, així que n’he fet un resum. És la meva manera d’agrair als lectors la seva opinió.

Ho he agrupat per conceptes. No hi ha spoiler. Al final dels comentaris poso l’enllaç al blog d’una amiga bloguera, l’Helena Bonals, que ha dedicat una entrada del seu blog de comentaris de llibres a “La llum de l’impostor”. Si penseu llegir el llibre us recomano que us salteu el sisè paràgraf.

VELOCITAT

-         M’he fet durar el final perquè em sabia greu acabar-la.

-         No podia parar de llegir-lo. M’ha agradat molt el llibre i fins i tot la tensió que aconsegueixes que tingui el lector.

-         No crec que mai hagi llegit un llibre tan ràpid. Ja ens explicaràs on et vas documentar.

-         Quan agafo un llibre i no el deixo fins que l’he acabat, és per alguna cosa.

-         Avui he agafat el teu llibre i me l’he llegit de dalt a baix.

-         Fa tres hores que llegeixo sense parar, amb el cor a mil.

REFLEXIÓ

-         M’agraden les escenes que inspiren pau perquè les que venen després són tristament arrencades de la realitat. Fas un recorregut a conèixer el perquè del comportament humà.

-         Només llegides les primeres pàgines ja s’endevina que és una novel·la potent. Fa temps que penso que l’individualisme, la desconfiança i el desconeixement ens porten a actuar de forma que els musulmans se senten menyspreats, per això estic molt d’acord amb les reflexions que fas al llibre. Em costa d’imaginar la presidenta de la Generalitat tractant la Mimí amb la familiaritat amb què ho fa. Potser és per la imatge que tinc dels polítics, embolcallats en el seu ego i sense veritable humanitat. Un cop acabat el llibre, també em costa de creure que hi hagi qui escrigui unes parrafades tan llargues per WhatsApp. Personalment necessito que la lectura flueixi per a poder emocionar-me i submergir-me en la història, com si jo mateixa l’estigués vivint. I en aquest cas ha estat així.

-         Fa dies que el vaig acabar, però penso en el contingut de “La llum de l’impostor”. Em fa pensar molt. Estic molt contenta de tenir-lo a la meva biblioteca.

-          

ALGUNA OBJECCIÓ, QUASI SEMPRE LA MATEIXA, SEMBLA QUE SUPERADA

-         Al començament em resultava incòmode el tema, perquè aquest conflicte el tenim aquí.

-         He patit bastant des del començament. El tema t’atrapa.

-         Ha estat un llibre molt dur, per a mi el més dur dels teus, per desgràcia amb una temàtica actual. Final trepidant i feliç, però. Espero el quart, però que no sigui tan dur, eh?

-         Felicitats, Teresa. He disfrutat molt amb la lectura, però en alguns moments m’ha agafat taquicàrdia i en altres, esgarrifances. Estic esperant llegir el proper.

-         Al començament el tema m’era costós, però després no vaig poder deixar-lo fins saber com acabava. El rellegiré més endavant com faig sempre amb els llibres que m’agraden.

PASSIÓ PER LA MIMÍ

-         Has creat un personatge molt ric i polièdric dins d’una trilogia. La teva prosa em recorda una mica la del Jordi Tiñena.

-         Es nota que t'estimes i molt a la Mimí: No és un personatge: és -permet-me l'expressió-, una filla teva, un ésser viu que batega amb el teu cor, que habita en el teu cos, que dorm amb tu cada nit i es lleva en el teu llit, que menja al teu plat...i així ens l'apropes tant que fas que l'arribem a entendre i posar-nos en la seva pell. Un treball molt ben perfilat, on es treu el màxim potencial de cada element, evitant incoherències, transmetent objectivitat. Fas que els lectors invertim el nostre temps a llegir la novel·la perquè aquesta té un sentit: res no hi ha en les seves pàgines perquè si: AIXÒ ÉS LITERATURA!

-         No deixis que s’acabi la Mimí, encara que superar aquesta novel·la és difícil.

-         Totalment recomanable. La Mimí... més Mimí que mai... La Teresa Duch ens torna a fer contenir l’alè.

 

DOCUMENTACIÓ

 

-         Molt interessant tot el llibre i no parava de pensar en la feina que deus haver tingut a documentar-te.

-         M’ha encantat. Quina feinada a documentar-te sobre l’Islam.

-         Molt ben treballat, argumentat i desenvolupat.

-         No soc molt feta a llegir, però el teu llibre m’ha apassionat. Pendent del que passarà fins al final. Per conèixer el món gihadista és importantíssim.

MÉS OPINIONS QUE, IGUAL QUE LES ANTERIORS , M’ENGRESQUEN A SEGUIR ESCRIVINT

 

-         M’ha captivat i m’ha entendrit. M’ha agradat molt la idea d’un govern més humà dirigit per una dona. Es fa estrany que una frustració porti a crear una organització terrorista.

-         Tens una gran sensibilitat pels personatges masculins. I per les dones, la gran fortalesa que ens caracteritza.

-         Ja et vaig dir que fabulaves molt bé i has sabut portar fins al final la complicada trama d’uns fets tan actuals.

-         La llum, la millor trilogia.

-         M’ha agradat la novel·la. El final és intens. T’enganxa i vols saber-ne l’entrellat.

-         Trobo la novel·la molt ben travada: diferents veus narratives, temàtiques secundàries, però també importants. El trobo interesantíssim. L’has de fer arribar a alguna candidata a presidir la Generalitat.

I aquest és el blog L'ECO QUE SE SENT, amb un llarg comentari.

 

Encara que ja ho he fet particularment, vull agrair els comentaris a la Susanna, l’Àngels, la Roser, la Berta, l’Helena, l’Àngela, la Mimí, la Teresa, el Jacint, la Rosa, la Marga, la Pilar, la Gemma, la Magda, l’Olga, l’Àngels, el Josep, l’Àngels, la Paquita, la Maria Fe, la Maria Laura, l’Amèlia, l’Anna, l’Aureli, el Ramon, la Maite i a tots els amics de Facebook i Twitter que m’han fet comentaris més breus que no he pogut recopilar. Espero no deixar-me ningú. Estimats lectors, moltes gràcies!       


dimecres, 30 de desembre de 2020

UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

 

                   

No, no parlo dels jutges avui, encara que pel títol ho pugui semblar. En aquest cas, la “coneguda pudor” no és de patiment col·lectiu, sinó personal meva. Tampoc pretenc fer un mal plagi del títol de l’obra de l’estimat Benet i Jornet, si no és per retre-li homenatge.

La pudor apareix a casa meva el dia de Nadal, cap a les sis de la tarda. Pudor que tira a claveguera, coneguda i patida per una servidora i pels veïns des de fa anys perquè a la casa on vivim de tant en tant es deixa sentir. És l’onatge tan proper, han sentenciat alguns experts; la indústria química, diuen altres, que en respirar exhala merda, la que respirem tots els tarragonins, i encara gràcies que no tan sovint exhala projectils de mitja tona, o algun bòlid pitjor. Jo que no soc experta en el tema diria que és un defecte de construcció de l’edifici.

La qüestió és que la pudor se centrava en el rebedor del pis i el primer que vaig pensar era que, com de costum, venia de l’escala. Però a l’escala no se sentia, així que vaig tirar cap a la cuina. Vaig olorar la brossa, l’aigüera, les canonades; potser les gambes, la feta, el meló. Res. I la galeria? Sí, a la galeria se sentia. Ja ho sé! Ha de ser la química! Vaig obrir la finestra i no se sentia res. Un aire pur, glaçat, em gelava el nas per moments i em vaig amagar, abans no se m’atrofiés i mai més no tornés a sentir ni pudors, ni olors.

Fins aquell moment sola en la meva recerca del cos del delicte, la família —bombolla de sis, a partir de dues o de tres bombolles, no ho tinc clar— va adonar-se que passava alguna cosa i es va adherir a la investigació. La meva filla va aixecar la cua de la Lila, que també havia participat de les collonades del dinar de Nadal, i va olorar. Pet, claveguera, química, gas... Tot s’assembla una mica, no? Però la Lila era innocent i si, en tot cas, era culpable ho havia llençat tot a fora generosament, no s’havia guardat res per a ella, pobreta!

I quins acudits! Jo no les faig aquestes coses.


I va començar la cursa per descobrir l’origen de l’olor. Tothom ensumava amb una certa ànsia, una certa pressa, una certa competitivitat, com volent-se emportar la medalla al millor talent olfactiu. L’Elna també competia:

         —Aquí, iaia, aquí!

       —Aquí? Sí, sí! —deia jo, convençuda que si algú tenia els sentits més esmolats que ningú era ella.

         —Aquí? —la meva filla— Aquí no se sent res.

         —Una mica sí, eh? —el meu gendre.

La Lila també ensumava i anava d’ací d’allà, remenant la cua. No sé si se li havia encomanat la dèria o és que pensava que era una bona ocasió per demostrar que a ella en aquesta habilitat no l’atrapava ningú. Si hagués pogut parlar, segur que hauria dit: “Sortiu del mig, aprenents!”

Al final, rendits, vam tornar al sopor habitual de la tarda de Nadal i ja no hi vam pensar més. Bé, la veritat és que jo sí que hi anava pensant, cabdellant i descabdellant: I si el gas metà del que sigui que provoca la pudor es barreja amb el gas natural i volem tots pels aires? I si truco als del gas? I si em recriminen que els faig venir el dia de Nadal per res? Marededeu, marededeu... Per sort l’Elna ens va recitar dos “problemes”, en realitat eren dos poemes, el de la tardor i el de Nadal i ens va fer posar en rotllana i ens va fer cantar una cançó i... I com per art d’encantament es va esvair la pudor i els mals esperits. Si més no, quan hi vaig tornar a pensar ja no se sentia res. Misteris de Nadal, ves! Al final li hauré de donar la raó a la meva amiga Roser del blog Petiteses, que diu que sempre me’n passen.

diumenge, 20 de desembre de 2020

VÍCTIMES

                                                   

Hi ha dies, com avui amb la Marató, que em sento orgullosa de la meva televisió i també me’n sento amb altres programes, però ja fa uns quants dissabtes que soc víctima de l’avorriment que em provoca el programa FAQS. L’avorriment és l’emoció més suau que em produeixen aquelles entrevistes tan llargues que, a partir de la primera mitja hora, no diuen gaire res de diferent. N’hi ha d’altres de més intenses, com ara el Déjà vu de trobar-te sovint els mateixos convidats al plató i la indignació quan constato que el pluralisme de TV3 és massa generós, convidant personatges de curta talla intel·lectual com ara el periodista Israel García Juez, de baixa qualitat educativa com la periodista Anna Grau, o entrevistant-ne d’altres que ni qualitat, ni talla, com Esperanza Aguirre. Vull dir, en el cas dels dos primers, convidant-los reiteradament, i en el cas de la tercera, entrevistant-ne d’altres de la mateixa mena.

Es veu que ara TV3, la meva, la que pago amb els meus impostos, vol emular els programes brossa d’altres cadenes on els convidats es barallen i es tiren els plats pel cap. Igualment passa amb la Rahola que, si quan fa un monòleg, se la pot escoltar perquè si més no serveix per mantenir la flama de la revolta encesa, quan es posa a discutir amb tots els detractors de l’independentisme, amb uns quants alhora, allò és una veritable olla de grills, sense cap més objectiu que ser-ho. En moments com aquest penso en aquella senyora que surt de tant en tant a l’APM que diu: “Yo quiero que griten, que se peleen...” Doncs jo no i em molesta extremament aquest to crispat i mal educat.

Ja fa bastants dissabtes que, fastiguejada, a les onze tanco la tele i em poso a llegir. Encara rai que ahir no la vaig tancar i vaig poder escoltar el meu admirat Boye —admirat pel seu extens coneixement de la llei i perquè defensa la nostra gent a l’exili, peti qui peti—. Era a Madrid i el van entrevistar per videoconferència (Bona nit... espera’t... un moment... ara tornem a Madrid...). Potser és cosa meva, però a mi la conductora del programa em va semblar un jutge del Suprem per la manera en com insistia a fer-li confessar a l’entrevistat el seu crim. Boye, però, no s’immuta, ni pel FAQS, ni per la conductora, ni per res i va dir que el Tribunal Suprem aquesta setmana s’ha passat dues vegades la llei per on li ha donat la gana: una, amb el cas d’Otegui, dient que el tornaria a jutjar i l’altra amb la prescripció del delicte atribuït a Boye, dient que no importa la prescripció. Està bé de saber-ho, tot i que no deixen de ser dues irregularitats més en el sac de l’omni/prepotència del Suprem i que no canviarà res mentre els seus membres mantinguin el lloc i els privilegis.

Suposo que en les dues o tres hores més que es devia allargar el FAQS, i veient el caire del programa, no devien parlar de la reunió del Consell per la República que havia tingut lloc ahir mateix i al qual ERC no va assistir per considerar-lo un acte partidista. Doncs a mi em sembla que, precisament, s’ha convertit en acte partidista al no assistir-hi Esquerra. Si hi hagués assistit hagués estat un acte d’unitat de l’independentisme aplaudit per tot l’independentisme, que no vol sentir parlar més de partits ni d’actes partidistes, i que assisteix impotent a una divisió cada cop més radical dels qui haurien de representar la seva voluntat.

Res! Aquí som i aquí ens quedem “les víctimes” que deia Miquel Desclot en el discurs que va fer en rebre el 62è Premi de Poesia Carles Riba, la Nit de Santa Llúcia d’aquest any. S’ha de saber molt de paraules per resumir en dos minuts i mig quins són, ara mateix, els nostres malestars, en un discurs tan encertat i impecable. 


                      Segur que ja l'heu vist, però si no, aquí el teniu.
          

divendres, 4 de desembre de 2020

MARXENA, MARXÓS, MARXANDO

 

                                   

Avui, veient el TN de TV3 he encadenat tres paraules d’aquestes que produeixen un resultat acústic semblant: Marxena (Marchena), marxós (que té marxa), marxando (malintencionat). I buscant-ne alguna que fos sinònim d’injustícia i que sonés de forma similar, no l’he trobat, però sí que n’he trobat alguna de força interessant: marxant (comerciant, de justícia, és clar), marxador (atleta, en l’exercici de la injustícia, és clar), marxapeu (barra per comandar un mecanisme. No diré que sigui clar, però amb “comandar” s’entén tot).

I tot aquest entremès lingüístic, per dir que estic molt emprenyada per la darrera decisió d’aquest jutge a qui, tot i no ser rancuniosa, no podré perdonar mai, per temps que passi. Fora el Tercer grau, fora el 100.2! Visca la injustícia, visca la impunitat judicial!

No s’ho mereix, però quan intento entendre què coi li passa pel cap a aquest home, em venen dues possibilitats: La primera, que ho fa per raons d’estat, per salvaguardar la unitat de la pàtria i per demostrar que qui la intenta trencar ho paga molt car. La segona, que ho fa per dolenteria i per venjança a títol personal, per demostrar que aquí estic jo, com Déu, per rebatre qualsevol decisió, per legal que sigui, que pugui atenuar mínimament la meva sentència.

Vosaltres amb quina us quedeu? Quina explica millor —que no justifica—la seva conducta? S’ha de tenir un cor molt negre per prendre aquestes decisions tan despietades que ell sap que són injustes, que perjudiquen infinitament a nou persones, que ultratgen, encara més, a tot un poble.

El cor negre també li deu tenir el govern d’España si es queda de braços plegats i no fa res per esmenar-li la plana. I n’estic ben farta de sentir dir que el govern és el govern i la justícia és la justícia. On era la sagrada divisió de poders quan el govern de Rajoy va decidir portar el conflicte polític als tribunals? Si se la va saltar aleshores, que l’actual govern espanyol se la salti ara, no? És clar que... cor negre? No. No, no. Aquest govern, cap clar i mà esquerra! Com s’explica, sinó, que la decisió del Suprem, esperada fa una setmana, no hagi sortit fins l’endemà de signar els pressupostos, gràcies a un partit que té els seus líders a la presó? N’hi ha de molt il·lusos, no? O és que ens prenen per il·lusos, no ho sé.



Espero amb candeletes que la denúncia contra el militar retirat que volia afusellar vint-i-sis milions d’espanyols li toqui al Marchena per comprovar que en fa el sobreseïment abans d’obrir la causa, porque no procede. Con sumo agrado, sí señor!

dissabte, 28 de novembre de 2020

L'ÚLTIM TAST

 

                   

Tot i que la meva amiga bloguera Helena Bonals em diu que no cal que promocioni “La llum de l’impostor” perquè és un caramel que ja es promociona sol, publico amb el seu permís el darrer tastet informatiu-promocional-difusiu de la novel·la. Que no sigui dit que no faig tot el que puc perquè arribi a tots els racons de tot el món mundial.

Tinc un amic que sempre diu que els llibres per ser bons han de tenir les dues esses, sang i sexe, i jo sempre miro de fer-li cas. Així que aquí teniu dos fragments i el pròleg. No cal que expliqui quin és cada un, oi? Tinc uns lectors tan intel·ligents que no fa cap falta. Sé que puc posar el llistó alt, per això afegiré que un dels fragments conté el desllorigador d’aquesta història.

Doncs aquí va el primer:

Perquè avui el Quim està d’allò més seductor i no deixa de mirar-se-la i li brillen com mai aquells ulls tristos que té, que potser les coses van bé per la comissaria i tots els casos i problemes se solucionen amb facilitat. I tot flueix, i la vida és meravellosa i val la pena viure-la. I mentre el Quim és de cara a la pica fregant els plats, ella el troba tan sexi amb aquell davantal amb la imatge de la Llesta en serigrafia, que li treu amb intenció de tornar-li a posar quan li hagi desbotonat la camisa i li hagi descordat el cinturó i pugui veure aquells calçotets amb roselles que li va regalar ella, amb què el Quim està imponent, i que segur que avui s’ha posat.

       Però el davantal ja no li podrà tornar a posar perquè el Quim ja ha deixat els plats i la pica i les bombolles de Fairy i ja es troba ell mateix dins d’una bombolla que el transporta a un altre món. Corpulent com és, la pren en braços cap el llit i amb els pantalons descordats que li van caient, gairebé s’entrebanca, però són tan a prop del llit que hi cauen tots dos i riuen nerviosos, talment dues criatures a punt de jugar al seu joc preferit. Avui ella porta un vestit vermell botonat al darrere de dalt a baix amb traus de bagueta i el Quim s’hi haurà d’entretenir. Una brusa sempre és més fàcil de treure, però res no el priva de gaudir uns instants més de preludi, que allarguen el plaer que ara mateix encén el seu cos. Ella no pot veure la cara del Quim perquè li ha de donar l’esquena, però nota la tremolor dels seus dits en desbotonar-li cada botó i sent els seus petons baixant-li esquena avall, cada cop més nua, cada cop més lliure. Ja no pot més i s’ha de girar. El cos del Quim ja no és jove, però no hi troba a faltar res. No és la vigoria ni la fermesa del seu cos el que la té embriagada. És l’expressió del seu rostre que reflecteix l’amor, la devoció, el desig que sent per ella. I no ho pot veure ara mateix, però el cos del Quim, més avall, li indica que està en perfecta consonància amb la seva passió. En acabar, s’adormen abraçats, el llum de la cuina encès, la pica plena d’aigua, els plats per esbandir.

El segon: 

Van treure vuit presoners d’una gàbia i vam caminar mitja hora més, conduint-los encadenats fins allà on anàvem. Primer vaig pensar que ens dirigíem a gravar un vídeo amb presoners autèntics, per això quan ens van repartir els ganivets vaig somriure. El meu company em va mirar amb estranyesa i llavors vaig ser jo qui es va començar a estranyar. Tot el que va passar a partir d’aquell moment va ser com si ho veiés a càmera lenta. Vaig sentir una veu «Al·là és gran, demà us començarà a obrir les portes del paradís». «Demà? Com que demà?» em sento preguntar. Algú em respon: «Sí, avui nosaltres fem una execució i demà Al·là ens obrirà les portes del paradís». Mentre rumio perquè demà i no avui, em trobo darrere d’un dels presoners;  està agenollat i al seu davant hi ha una fosa. Miro a banda i banda meva i  tots els companys estan en la mateixa posició que jo, amb un ganivet a les mans i un presoner agenollat al seu davant. Em xiulen les orelles, potser uns instants, a mi em sembla que són hores, fins que al crit d’Al·là és gran, rodolen els caps, tots menys el que he de tallar jo. No sé si tothom calla o és cosa meva, però enmig del silenci veig desfilar pel meu davant la vida que he tingut fins fa poc i, així i tot, tan allunyada.

.../...

Però les mirades incrèdules, complagudes, atònites diuen alguna cosa més amenaçadora, diuen que jo he d’acabar la feina, que aquí, dels que duen la granota taronja no n’ha de quedar ni un amb el cap sobre les espatlles. Riuen, suposo, de la meva mirada suplicant, i m’envolten bramant, algú crida una frase d’encoratjament, començo a sentir el nom d’Al·là i crits i consignes animant-me a tallar el coll del fill de puta ianqui i, amb les cames tremolant i traient forces de flaquesa, em dic que si no faig el que em diuen, Al·là m’obrirà avui mateix les portes del paradís, no em caldrà esperar a demà. Tanco els ulls...

I el tercer:

 

Els dos nens juguen al pati de casa. Ja fa estona que s’entretenen amb un pot de llauna buit. És el pot que encabia la pintura amb què el pare va pintar la seva habitació abans de néixer, ara fa tres anys. Fins ahir l’empraven per guardar les quatre joguines que tenen i avui han vist que la seva pròpia imatge es reflectia en el cul del pot. Ja fa temps que es van descobrir en el mirall del lavabo, però poder-ne tenir un a les mans i atansar-lo i allunyar-lo, fent cares i ganyotes, mirant-s’hi ara un, ara l’altre, ara tots dos alhora, és un privilegi que encara no s’havien pogut permetre i que, com tots els descobriments de la infantesa, troben meravellós.

      Tots dos s’entenen bé i no es barallen mai. Ni pel pot, ni per res. Saben que s’hi miri un, s’hi miri l’altre, el cul del pot sempre reflectirà la mateixa imatge. És la imatge que poden veure quan s’encaren tots dos i que, sense ells ser-ne conscients, els atorga identitat i els dona calma i seguretat.

      La mare els va vigilant des de la finestra de la cuina, complaguda per aquesta bona avinença que ja fa temps ha observat i que la rescabala dels pocs capricis que els pot oferir. Aviat alçaran el primer vol. El curs proper començaran a anar a l’escola. Ja sap per les dues filles grans que quan això passa, l’envaeix una tristesa compacta que l’enfonsa. No és el sentit de possessió el que la domina; són els perills que li consta que els sotjaran i que ella els voldria estalviar.

 

I ja no us dono més la tabarra. Si no us han vingut ganes de llegir “La llum de l’impostor”, ja no us en vindran.


                                                             Si no és que us enlluerni