MISTER ARANZEL

                       

 

Veig que els groenlandesos són gent amb un bon sentit de l’humor, si hem de fixar-nos en tots els acudits, mems i gracietes amb pingüins, i més, que han anat sortint arran de l’amenaça de Trump de quedar-se amb Groenlàndia a les bones o a les males. És clar que als mems i les gracietes s’hi deu apuntar tothom, groenlandesos i no, perquè a l’Hemisferi Nord, si no ho tinc mal entès, no hi ha pingüins i els groenlandesos ho han de saber millor que ningú.

    També veig que són pocs, però ben avinguts. Tots al carrer, amb un fred que pela, a cridar que volen ser independents, però que si han de ser dependents d’algú, serà de Dinamarca i que a Trump i els USA el volen ben lluny.

Fa uns mesos vaig llegir un llibre “La vall de les flors” de la groenlandesa Niviaq Korneliussen i, caram! Entre la blanca neu, la llarga nit, la trista protagonista i el tràgic final, gelada no m’hi va deixar gens, però em va quedar una idea d’aquella gent que ara amb aquest afer m’ha canviat. D’alguna cosa serveixen les animalades de Trump! I si no fos per la gravetat dels seus estirabots, m’afegiria al sentit de l’humor dels groenlandesos perquè creieu-me que les seves anades i vingudes són un espectacle continu.

—“Aplicarem aranzels per a tothom”. (One direction).

—“Potser no serà per a tothom”. (Només per als que no m’adorin)

—“Groenlàndia serà nostra, sí o sí”. (Oh, yeah!)

—“I qui no hi estigui d’acord, aranzels a dojo”. (A lot!).

—“Com que no m’han donat el Nobel de la Pau, no tinc cap obligació de garantir la pau al món. Encara que aquella tonta m’hagi regalat la medalla!”. (Ui, com li ha cogut!)

—“Els groenlandesos són una gent endarrerida que encara es desplacen amb trineu”. (I amb què et penses que et desplaçaràs tu, cap de trons?).

—“A Veneçuela tothom és narcotraficant. Per arreglar-ho, ens en quedarem el petroli”. (Great solution!)

—“I a qui protesti, li apujaré els aranzels”. (Oh, yeah, much more!)

—“L’ONU no serveix per a res, així que ara farem una nova aliança per assegurar la pau a tot el món. Qui s’hi apunta?”. (Qui vol participar d’aquest negoci que ha de donar grans beneficis?)

—“I si no t’hi avens, t’apujaré els aranzels un 200 %”. (Fuck you, Macron)

—“Els meus 22000 homes de l’ICE tenen impunitat absoluta per aturar, expulsar, matar immigrants i qui els defensi, perquè tots plegats són gent de mala vida, lladres i assassins”. (I have a dream).

No segueixo. Les perles que surten per la seva boca es multipliquen amb els dies, les hores, els minuts i potser algun dia passaran a la posteritat com les frases més grotesques de la història.

Però... —i jo segueixo amb les meves elucubracions sobre la psicologia d’aquest home—... Trump és un actor. Un mal actor, segons diuen. Tot i així... pot ser que estigui actuant? Jo crec que ni en el paper més brillant ni en el més penós de la seva vida, cap actor voldria passar a la història fent aquest paper d’animalot. És clar que la meva lògica deu ser a les antípodes de la seva!

I parlant de passar a la història... És que el món voldrà passar a la història per la seva inacció i per no haver-li parat els peus? La plantada d’Europa respecte a Groenlàndia i l’amenaça d’aplicar aranzels als productes americans està molt bé, però fan falta més plantades, més aturar-li els peus, més coratge i més cooperació entre els estats que no estan d’acord amb el seu despotisme.

Està clar que Trump és un pinxo —i cito Macron— que quan algú se li posa al davant, recula. Doncs, ostres, tothom, d’aquí i d’allà, plantat i passes endavant, a veure si reculant, reculant cau a l’Atlàntic i s’ofega. Per cert, ahir feia veu de refredat i a vuitanta anys els refredats a vegades es compliquen. Per cert, criden l’atenció uns morats que té a les mans. Per cert, encara hi ha esperança, amics!

 

ABANS NO CREMI TOT

 

                        

Des que un bon amic em va dir que Trump no era tonto, sinó que s’ho feia, cada dia que el veig -o sigui, diàriament perquè les seves atzagaiades són diàries- li escodrinyo el rostre per veure si trobo en la seva expressió algun rastre d’intel·ligència. És en va. Cap indici, ni de la clàssica ni de la que en diuen emocional. Cap indici d’empatia, de pietat, cap indici de solucionar res. Ans al contrari. Per començar hi veig una avarícia desmesurada: fem gran Amèrica, vull el petroli veneçolà, Groenlàndia per als EEUU, si no em compres les armes a mi, deixo que et massacrin; a Gaza hi farem un espectacular ressort turístic, a mi no hi ha canvi climàtic que em faci perdre un dòlar... Segur que ho té ben entès això de ”Amèrica per als americans”, Mr. Trump? No haurà entès pas “El món sencer per als americans”? També hi veig una molt mala actuació teatral, res a veure amb el magnífic mètode Stanislavski que tants bons actors i actrius ha donat a Hollywood. Hi veig una ignorància supina, terriblement perillosa per algú que es creu amb dret a dirigir el món. Hi veig una jactància de què el que ell fa i decideix és el millor i la resta només es mereix el seu menyspreu. La meva percepció, en mirar-me’l, es debat entre si és boig o si és malvat. Considerar-lo boig per mi seria un acte de generositat, que no estic disposada a concedir-li. Malvat? Jo diria que sí. Seria la maldat de la persona que no és conscient del mal que fa perquè és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre.

Aquests dies he rellegit Sòcrates i diu el filòsof grec que no existeix la maldat, sinó, per ignorància, un enfocament equivocat de l’objectiu del bé. No he pogut evitar pensar en tots els dirigents que han estat, indiscutiblement, destructius pel món i la humanitat i, ni enfocant-ho d’aquesta manera aconsegueixo justificar-los. Penso en Stalin, assassinant milions de dissidents perquè no el molestessin (un bé comú) o en Mao deixant morir de fam quaranta vuit milions de camperols per poder convertir la Xina en potència industrial (un altre bé comú). Penso, evidentment, en Hitler que va pretendre exterminar tot el poble jueu (un bé per a l’espècie humana, és clar).

Per cert, que els jueus supervivents no haurien fet mai el que estan fent els seus descendents; o és que estan dirigits per algú que també s’ha equivocat en el seu objectiu del bé? Cal parlar de Putin? El seu bé és recuperar tots els territoris de l’antiga URSS, caigui qui caigui i peti qui peti, provocant milers de morts ucraïnesos, però... també russos?

No puc estar d’acord amb la idea de Sòcrates, ho sento. Jo també podria tenir l’excusa d’estar equivocada en el meu objectiu del bé quan penso que a aquests tres espècimens que actualment amenacen el món els haurien de tancar i llençar la clau al mar.

Però si algú em solleva especialment, per perillós, nociu i poderós, és  Trump perquè cada vegada que obre la boca és per posar més llenya al foc, cada vegada que aixeca la mà és per encendre un nou polvorí, cada vegada que abaixa el polze és per cremar l’existència de milers de persones, cada vegada, en fi, que respira amb el seu pèssim alè, el món s’intoxica una mica més, apropant-se per tant a la seva descomposició.

Ara que fa un any que Trump es va instal·lar a la Casablanca i la calamitat s’ha instal·lat al món, voldria dir-los  als congressistes americans, demòcrates i republicans, i també als ciutadans americans, que a les seves mans tenen aturar l’home que, essent benèvola, diré que s’ha equivocat de bé i que, si no ho soc, diré que és un gran perill per a la humanitat.

A Trump, avui més que mai, només li etzibaré la frase que l’intervencionisme americà ha provocat entre els seus perjudicats, des de la fundació dels EEUU:  

Entorna-te’n a casa, ianqui!                        (Abans no cremi tot)

Segurament em posaran a la llista negra si mai vull anar als EEUU, si no és que ja hi soc, perquè la meva aversió contra aquest home no és nova i les meves xarxes em delaten, però m’és igual. No vull deixar de denunciar una injustícia -una rere l’altra- que, n’estic segura, més la meitat del món comparteix, encara que no tothom ho faci públic. 

 

I que consti que tot el que està passant, jo ja ho explico a “L’amagatall”. (Més o menys, perquè la meva visió del futur ja no és el que era):

“Amb aquestes lectures he pogut comprendre més bé el que m’havien explicat els avis sobre la Guerra Radical. Va tenir lloc a mitjans del segle XXI, ells eren uns nens i pràcticament no en sabien res, només allò que els explicava la seva mare: que no gaire lluny hi havia una guerra. Perquè en aquella guerra hi van participar molts països, però no el nostre. La majoria de potències  contendents pertanyien bàsicament al món occidental, però també en  prenien part algunes altres de l’Orient Mitjà i de l’Extrem Orient i també d’Amèrica del Sud, totes amb govern autoritari. En realitat, va ser una guerra mundial, encara que alguns països insignificants en quedessin al marge. L’extrema dreta s’havia obert pas al món, gràcies a què tothom era ignorant de la història i a què la immensa majoria no sabia en què havia desembocat en temps passat una ideologia tan extremista. Tots aquests estats estaven dirigits per governs feixistes i allò que podia haver estat un punt en comú, pel fet de la seva radicalitat i per la voluntat d’excloure la resta, va ser el que va provocar l’enfrontament entre ells.

          He provat d’entendre-ho i he arribat a la conclusió que el germen de la Guerra Radical va sorgir durant les dues guerres del primer quart del segle XXI: la d’Ucraïna i la de Gaza. Els dirigents dels seus dos estats veïns, Rússia i Israel, ambdós d’extrema dreta i expansionistes van envair aquells països, sempre en nom de l’espai mínim vital. Els russos, pel desig de recuperar uns territoris que havien estat de l’antiga URSS i els israelians, per la convicció que la terra que habitaven els palestins els pertanyia per decret diví. Eren guerres localitzades en territoris relativament petits, però els seus governants es van saltar totes les recomanacions, totes les lleis, totes les amenaces i totes les sancions de les organitzacions internacionals. La sensació d’impunitat —'aquí tothom pot fer el que vol i que vagin dient'— va ser captada i interioritzada per altres estats modestos, però amb superior capacitat ofensiva que els seus veïns, que es van envalentir per fer el mateix. El missatge implícit estava clar: sempre pots sotmetre algú si és més pobre, menys poderós i, sobretot, si té menys capacitat armamentística que tu. I aleshores els veritables senyors de la guerra, que ho contemplaven tot a distància sense perdre punt, van començar a adobar el terreny per dur a la pràctica els seus objectius totalitaristes”.

 

 

LA INFERMERA I LA SALA DE REANIMACIÓ

 

         

Resulta que després de donar tant protagonisme a una casa, cal Brostat, a “L’amagatall” i explicar els canvis que havia viscut durant tres segles, he començat a mirar-me la meva amb uns altres ulls. Perquè trenta-sis anys no són tres segles, però també tenen la seva història.

Repasso mentalment totes les estances i déu-n’hi-do la de canvis que han patit! N’hi ha dos que em semblen interessants de compartir.

La que en principi era l’habitació de convidats, cap als tres anys de la meva filla va passar a ser la seva. Es va mantenir així fins l’adolescència, que tot i seguir essent seva, jo ja no la reconeixia. Qui hagi tingut fills adolescents ja sabrà per què i a qui no els hagi tingut serà difícil fer-l’hi entendre. Arriba un moment que aquelles criatures amoroses, precioses i dependents de  tu en tot i pertot passen a ser unes desconegudes i les seves habitacions reflecteixen el caos de les seves emocions alterades. Però arriba un altre moment en què les emocions es comencen a ordenar i les habitacions també. L’ordre que  va imposar la meva filla l’he mantingut sense canviar-lo, des que ella va marxar, durant dotze anys. No sé per què no el canviava. Potser perquè el temps passa molt ràpid, potser perquè pensava que podia tornar, potser perquè sentia que aquell era “el seu ordre” i el volia conservar. Mentrestant va arribar l’Elna i l’habitació de la seva mare va passar a ser la seva. La seva, per posar-hi tot el que ella ha anat portant i el que he anat aprofitant de la meva filla, perquè de joguines també en conservava moltes. Però només seva per això perquè la meva neta sempre vol dormir amb mi. De moment, que també arribarà l’etapa que la seva iaia ja no serà tan iaia i que a mi em costarà de reconèixer-la, cosa que temo. La qüestió és que fa dues setmanes vaig capgirar l’habitació de dalt a baix i des d’ara hi resplendeix el meu propi ordre, que durarà el temps que trigui l’Elna a venir a casa, però que ja m’està bé perquè... quin avorriment una habitació tan ordenada!

L’habitació del meu fill no ha patit tant de trasbals perquè el meu fill va ser endreçat durant l’adolescència. Era molt col·leccionista i suposo que una cosa va amb l’altra. El desordre va arribar en acabar l’adolescència. Era bàsicament un desordre quotidià; les col·leccions es mantenien intactes. Que per què va ser tan tard? Doncs no ho sé! Potser és veritat que els homes maduren més tard. Alguns no maduren mai! Compte! He dit alguns. Que no se m’enfadin els madurets, madurs i madurassos!

Doncs ara resulta -ja arribo on volia arribar- que l’habitació del meu fill s’ha convertit en la sala de reanimació. Que potser hi portem els veïns quan es desmaien? No.

. 

És la sala on la meva mare, infermera sense títol, però eficient en cures i carícies, porta les plantes que estan a punt de dinyar-la i, a costa de manyagues i paraules dolces a l’orella, les plantes es reanimen, es reviscolen, es curen, ressusciten. Que no ha passat amb una sola, ha passat amb un grapat! 

Un grapat de plantes que si hagués sigut per mi, ja faria temps que criarien malves. No sé si les plantes també crien malves. És tan bona jardinera-infermera la meva mare que quan veig com tinc les plantes ara que les cuida ella i les comparo en com les tenia jo, m’agafen remordiments -no sé si aquesta paraula encara és al DIEC, més que res per inusual-, perquè potser jo no me les estimava prou.  

Torno a la casa, a cal Brostat, al meu pis, a la casa que tinc la sort de tenir. Casa nostra és el nostre refugi on resguardar-nos, el nostre castell per defensar-nos, la nostra pau, el nostre espai segur. Quan penso en la gent que ha de deixar casa seva i fugir, en la que treuen de casa per no poder pagar-la, en la que no n’ha tingut mai i en la que ja es conformaria de tenir un lloc per estirar-se a dormir, arribo a la conclusió  que això dels drets humans és una fal·làcia per fer-nos creure en unes  bones intencions que no arriben mai enlloc.

L'OFICI D'ESCRIURE

 

                        

He estat dubtant si aquesta entrada l’havia de titular així o millor “L’afició d’escriure”. Finalment m’he decidit. Si una de les definicions d’ofici diu que són aquells coneixements en un camp concret que permeten guanyar-se la vida, jo puc dir que a mi aquest ofici em permet guanyar “vida”. I no es tan diferent, oi?

      Bé, doncs el tema d’avui ve perquè “L’amagatall”, el meu nou llibre, és a punt de sortir i una servidora ha detectat que cada vegada que arriba aquest moment li ve com una mena de neguit, que poc té a veure amb l’escriptura.

      El procés d’escriure i publicar un llibre per a mi té tres fases. La millor és la d’escriure. La més llarga, la més complexa i la més creativa perquè demana inspiració. Toco ferro abans de dir-ho, però de moment la inspiració no m’ha faltat mai. Difícilment em quedo parada davant del paper en blanc, més que res perquè entre paper en blanc i paper en blanc sovint m’hi passen dos dies, a vegades més, i en aquest interval tinc temps de rumiar què és el que escriuré i com ho escriuré i, sobretot, tinc moltes ganes d’escriure-ho. De manera que quan, finalment, puc asseure’m a fer-ho, més aviat, qui es deu espantar, per l’ardor que hi poso, deu ser el paper.

      La segona fase és més curta. És la de difusió i promoció, la de fer bombo i plateret de la feina feta, o sigui metrallar a tort i a dret amb el llibre, a l’estil de TV3 amb els seus periodistes i col·laboradors quan treuen un llibre, però sense els seus mitjans i el seu abast. Aquesta és la que em costa més, però sé que és indispensable si vull que el que he escrit vegi la llum, molta llum, i arribi a com més gent millor. Escric pel plaer d’escriure, però també perquè em llegeixin i ho dic sense cap vergonya. És més, penso, amb tots els respectes, que l’escriptor que publica i diu el contrari, no és gaire honest. Suposo que aquesta fase se’m fa més estranya perquè entre un llibre i l’altre de seguida passen un parell d’anys. Igual si dediqués els dos anys a difusió i quatre mesos a escriure, no em resultaria tan difícil. És clar que si escollís aquesta opció, per comptes de fer un llibre segurament faria un nyap i algú m’aconsellaria que em dediqués al màrqueting o que fes un curs de Community Manager o que em tornés youtuber, que hi tindria més futur.

      Res, que no he nascut per militar, que cantava Sau i tampoc per ser milionària , com diu la Rosalia que sí que ha nascut. A aquestes altures fa tant temps que vaig néixer que no recordo quin era el meu destí en aquell moment ni si en tenia. Sí que puc dir que després de tretze anys de dedicar-m’hi, potser sí que escriure és un dels objectius, desconeguts i segurament integrat per atzar, de la meva vida.

                       

                              Doncs, això que dèiem.

      

        La tercera i última fase del procés pot arribar a ser la més llarga i tant de bo perquè voldrà dir que els meus llibres no passen de moda. És la més relaxada i no per això, menys gratificant. Es tracta de rebre el feed-back, que jo en diré retorn o reacció -Apa! Ja n’estem prou envaïts, d’anglicismes-. O sigui, els lectors llegeixen el llibre en solitari o en clubs de lectura i em fan saber la seva opinió. He de dir que, generalment, positiva i entusiasta (aquí emoticona picant l’ullet), però també soc conscient que no tothom té prou confiança per dir que això no li ha agradat, que allò no queda prou ben lligat o que ells ho haurien resolt d’una altra manera. I que consti que jo ho agrairia perquè, i ho dic sincerament, considero que mai no se’n sap prou de res i, en el meu cas, si un lector m’ajuda a millorar, m’està fent un favor. Sempre que no sigui un destroyer, que traduiré per “crític destructiu”, i em digui que del llibre no se’n salva res, perquè, aviso -avui vaig de sobrada, ja ho veig-, que no me’l creuré. La veritat és que encara no me n’he trobat cap d’aquests. Potser els faig por. He sentit a dir que els escriptors fem respecte.

      Doncs això, que quan surti el llibre d’aquí a quinze dies, n’espero l’opinió de tothom que el llegeixi. I que consti que aquesta vegada ho dic amb la boca petita, petiteta, perquè “L’amagatall” no té res a veure amb cap dels meus anteriors llibres i no deixa de ser una incògnita saber com serà rebut.

    Ah, i per cert! Presentació a Tarragona el dia 29 de novembre a les 19.00 a la Casa de les Lletres i a Vimbodí i Poblet, el 7 de desembre al Centre Cívic.     

AIXÒ DE L'EDATISME

 

                                    

Després de sentir la paraula edatisme unes quantes vegades sense prestar-hi atenció, m’he volgut informar i ai, caram! Però si resulta que jo hi estic posada de ple, en aquest isme.

Recordaré el que significa bàsicament el sufix “isme”, provinent del llatí: doctrines, corrents, moviments o sistemes, o sigui per exemple i respectivament: hinduisme, romanticisme, independentisme, feixisme. Ja per concretar-ho, l’edatisme és el corrent que discrimina una persona per la seva edat a través d’estereotips socials o prejudicis. I jo, no us ho creureu, que em pensava que era alguna cosa relacionada amb les dates...

He de dir que no he tingut gaires ensopegades d’aquestes, o potser no n’he fet cas, però veig que hi ha gent que se’n queixa molt. El que sí que veig sovint són memes per les xarxes i graciosos que fan acudits i vídeos sobre les persones grans. O sigui, que em solidaritzo plenament amb qui ho pateix, però també vull compartir una reflexió:

Per què deu passar això? -em pregunto com la dona d’edat que soc-. Podria ser per la nostra funció d’avis, alleujant la frenètica vida dels fills? O deu ser perquè la gent gran som per tot arreu: de viatge tot l’any donant vida a hotels, restaurants i negocis diversos? O perquè voldríem un món més just per als que quedaran quan nosaltres ja no hi siguem i per això anem a totes les manifestacions a reivindicar-ho? I si fos perquè ens hem adonat que tenim molt per aprendre i no ens perdem ni un acte cultural dels que tenim a l’abast? Tal vegada fem voluntariat perquè sentim que podem donar més de nosaltres mateixos a la societat?  O potser perquè, després de passar-nos quaranta anys sotmesos a un horari, ens agrada fer les mil coses que ens venen de gust i ens hi aboquem com si se’ns acabés la vida, i en aquest cas, amb tota la raó del món.

És això el que molesta als que riuen per sota el nas, o obertament, quan ens veuen fer alguna cosa que no és políticament correcta? Curiós que ens jutgin per això, precisament ara que tothom sembla que ho pugui fer i dir tot.

Però no, no ho crec. En tot cas, això despertaria enveja. Jo crec que el menyspreu ve de la part més negativa de fer-se gran, o sigui, que tenim els ulls caiguts per tot el que hem hagut de veure i el cos cansat i encorbat pel que la vida ens ha anat tirant al damunt. Resumint, que som més lletjos, més xacrosos, que emmalaltim més i pitjor i que el nostre ritme és més lent i no deixem avançar el món. 

I doncs? Que es pensen aquests jovenets, i no tant, que ells no hi arribaran? Que es pensa l’home de mitjana edat, i de la meva, que arrecerant-se a una pubilla més jove, se li allargarà l’esperança de vida? Ho dic sense haver-ne fet un estudi exhaustiu, però diria que la nostra meravellosa cultura occidental deu ser de les poques que no valora la saviesa i experiència de la vellesa i que pensa que els vells són una nosa i una càrrega.

Mentre l’isme contra l’edat no desemboqui en el trist futur que auguro als vells en la meva novel·la, rai! Va! Aquí va un fragment de L’AMAGATALL. L’altre dia estava tan desesperada pel genocidi a Gaza que me’n vaig oblidar.

“Diu la Llum que ara aquí als vells a partir dels vuitanta, quan emmalalteixen del que sigui, no els tracten, només els fan cures pal·liatives fins que moren. Que ja ho van posar en pràctica en la segona pandèmia del segle XXI. Sembla que en la primera, l’any 2019, en van morir moltíssims per negligència i perquè el virus havia irromput de sobte i ningú estava preparat, però llavors els 'administradors de vides' es van il·luminar i en la segona ja van exercir l’abandonament clínic deliberat dels vells que es contagiaven. Quan hi va haver la tercera, l’any 2106, directament ja no es tractava els contagiats, tinguessin l’edat que tinguessin, i se’ls deixava morir. Així va morir la mare de la Llum quan ella tenia vuit anys.

             Per sort les dues últimes pandèmies van agafar el món més preparat i van ser més curtes i no tan intenses. Però no per això m’he quedat menys horroritzat. Les mesures de la segona i tercera pandèmia van ser una forma activa d’acabar amb els que tenien la mala sort d’agafar el virus, o sigui els més febles, i actualment també la posen en pràctica quan un vell emmalalteix pel motiu que sigui. Això no es un assassinat?”

TIRAVEN PEDRES

 

                                     

Ja només em faltava veure dimarts passat el documental DOS NENS AL DIA a “Nits sense ficció” per acabar-me d’amargar de tanta indignació i impotència.

      Diuen els ocupants jueus de Cisjordània que no entenen per què els nens palestins els tiren pedres. I a mi, que Déu em perdoni, m’agafen ganes d’afegir-me a tirar pedres. Diuen que no entenen les seves mirades d’odi i jo penso que s’ha d’estar cec per no “veure” què hi ha darrere d’aquelles mirades. Diu un soldat ocupant que ells han de fer una feina ben feta i que ni els plors de les mares quan els van a buscar els fills a casa ni els dels mateixos nens els han d’afectar perquè ells només compleixen ordres; i -repeteix- la feina s’ha de fer ben feta. Sense comentaris. I diu el senyor jueu, repartidor de justícia a la Cisjordània ocupada que als territoris ocupats s’hi aplica la llei militar i que per això empresonen un any, dos, quatre, a nens de tretze, catorze, setze anys perquè tiren pedres.

Foto 3CAT

I a mi em venen ganes de tancar la tele i d’estirar-me els cabells i de trencar alguna cosa. No ho faig. Segueixo mirant la ignomínia de Cisjordània mentre penso en la desolació i la devastació humana i estructural de Gaza.

L’empresonament és per fer-los passar les ganes de tirar pedres, diu la veu del narrador. Doncs, mira, resulta que dels quatre nanos que han passat per la presó -perquè tot això va passar el 2016. Que ningú es pensi que és ull per ull, arran de l’atemptat de Hamás d’octubre de 2023-, només un diu que no ho tornaria a fer i que li agrada donar consells als nens perquè no ho facin. Els altres tres no es penedeixen de res.

No sé si quan el criminal Netanyahu diu que acabarà amb Hamàs, s’adona que el que fa és alimentar-lo i que tres quartes parts dels joves que sobrevisquin a l’extermini, ara o d’aquí a pocs anys, es llençaran als braços de Hamás. I s’hi llençaran perquè és l’únic que els queda, abans d’agenollar-se als peus de l’ocupant, que només compleix ordres, que només fa bé la seva feina, que només imparteix justícia i que no entén a què ve tanta ràbia.

Això va per tu, Netanyahu, genocida, criminal, assassí, hipòcrita, cínic i mentider Netanyahu. Podies haver escollit que el teu poble continués vivint emparat, defensat i salvaguardat pel món sencer com el poble que va patir un dels genocidis més greus de la història, però tu has preferit agredir, massacrar i exterminar un poble que no té on resguardar-se, amb l’excusa de defensar-te d’una agressió, que no justificaré, però que queda a anys llum de la teva venjança i que poc té a veure amb l’alliberament d’uns hostatges.          

Com tots els criminals genocides assassins, acabaràs caient, Netanyahu i jo espero veure-ho. Però, massa tard, serà massa tard pels seixanta set mil innocents morts a Gaza, seguint les teves ordres, amb una feina tan ben feta, quirúrgica, com t’agrada dir-ho a tu. Innocents? Sí. Resta’n dos-cents de Hamàs, si vols, i fes els comptes. Has destruït físicament un poble i, al mateix temps, has destruït moralment el teu que, igual que els passa als alemanys amb vosaltres, mai no es podrà perdonar el que heu fet als palestins. I és igual que et caiguin deu anys, que te’n caiguin cent o que et condemnin a mort perquè el teu llegat per al poble jueu serà el mateix: la condemna de tot el món, l’odi perpetu dels palestins i un Hamàs que us farà la guitza eternament.

ESCLAUS AL RESTAURANT

 

                         

Algú em va recomanar un restaurant japonès que han obert fa un any en un polígon industrial de la ciutat. Restaurant japonès + polígon... No sé per què vaig pensar que no seria del meu gust. Servidora és una sibarita, de pa sucat amb oli, que només es mou per restaurants de l’interior del casc urbà, coneguts i, preferentment, de menjar cuit.

—És molt gran i espectacular —em va dir la recomanadora—, un bufet lliure de preu fix on et serveixen a la taula els plats que vas demanant a través de la tauleta. Hi ha una gran varietat de plats de tota mena, més de quatre-cents, no només menjar japonès. I te’ls serveix un robot.

Doncs això, 425 plats.
Aquest és l'últim de la carta.

El robot va ser el detonant de decidir-me a provar-ho. Per mi, que encara recordo la primera vegada que vaig sentir a parlar d’un robot, però sobretot per l’Elna, perquè vaig pensar que li faria gràcia.

Es veu que aquell dia els robots estaven de vacances perquè no em vam veure cap. És clar que potser ara als robots els han substituït per robots humans perquè aquell trànsit imparable donava per una pel·lícula de ciència-ficció. És veritat que l’espai i la decoració són bastant espectaculars: espais amples, aigua corrent, moltes plantes, molta llum, molta organització... 

L'espai és bonic i sense la model
al davant encara més.

Cada taula, n’hi ha de diferents mides, és en un compartiment individual i entre filera i filera de compartiments hi ha uns passadissos amples per on els cambrers-robot, suats, estressats, angoixats -alienats?- van empenyent a tota pastilla uns carros plens de platerets, mida plat de postres sense acabar d’omplir, que van deixant a cada taula als pocs minuts d’haver-los demanat. Ara un, ara un altre, un altre, un altre, un altre, un altre... Com que són petits se n’han de demanar bastants per cap. Si ets colla, la cosa es multiplica. Et deixen el plat a la taula sense aturar-se ni dir ni piu i amb tanta “delicadesa” que amb el primer plat em van donar un bon ensurt. Després ja no. Després ja els veia venir i em preparava per l’embat.

Els pobres cambrers-robot treballen com màquines, m’imagino que a les ordres d’algun explotador, m’és igual que sigui japonès o català, però que ja voldria jo veure’l a ell fent un viatge supersònic d’aquests i lluitant per obrir-se pas entre els altres carros amb l’únic objectiu d’alliberar els plats -o lliurar-se dels plats, que no ho sé- damunt de les taules.

Necessitàvem coberts, però cap dels cambrers-robots em donava temps de dir res. Vaig veure un capatàs japonès sense carro que venia pel passadís i els hi vaig demanar.

—No entiendo —em va dir.

Només faltaria! Vaig repetir la petició en català dues vegades perquè no s’ha de canviar de llengua i bla bla bla bla, però de seguida vaig veure que, si no canviava, hauríem de menjar amb els dits o enfrontar-nos als palitos.

—Cuántos? —va dir amb impertorbabilitat oriental quan vaig canviar “cuberts” per cubiertos.

—Todos —vaig contestar jo, amb resolució occidental.

I que consti que dins del meu cap pensava “tots”, però la imposició de la llengua per part d’un nouvingut -que no sé quin interès pot tenir un japonès en parlar castellà a Catalunya- havia tornat a guanyar la partida i la meva llengua deia “todos”.

—Me llevo palitos.

“Pren, home, pren el que vulguis. Ranci, més que ranci!”. No l’hi vaig dir, és clar. Havíem vingut a jugar i jugaríem. Però l’Elna que havia compensat la no aparició del robot, imaginant-se com jugaria després a restaurants amb els palitos, es va quedar ben moixa”.

Si almenys el menjar hagués valgut la pena... Però ni això. A banda d’algun arròs i alguns fideus, res de res. A dins del calamar a la romana -amb la pasta tan torrada que t’hi havies d’abraonar amb els queixals- hi havia una anella de calamar del gruix d’una goma elàstica. Les gyozes em van semblar crues, no sé si sempre són així. El pop era dur, els rotllets de primavera, pràcticament buits, tot el que era farcit tenia el mateix gust i els makis i uramakis, tan apetitosos i tan colossals en les fotos, eren de la mida d’un didal.

Ves qui ho diria, no?

La nena preguntant primer per què no passava el robot i després per què el capatàs s’havia endut tots els palitos. La mama, la meva, intentava dissimular la decepció, mirant-se astorada la cua quilomètrica de gent al carrer, esperant per entrar al restaurant un dilluns del mes d’agost. La resta, mastegant i engolint com podien. I jo... jo prometent-me que mai més no em deixaria enganyar. Mira que des que els meus fills van deixar de ser petits no havia tornat a cap d’aquestes macrocadenes que, a manca de bon menjar, tenen un preu assequible, un servei ràpid i una explotació humana que no té gaire a envejar a l’esclavatge de temps passats que ara tant ens escandalitza...  En fi, això només ha estat un recordatori que no he de tornar a caure en el parany.

L’espai és espectacular, sí, però l’espectacle és penós. El de damunt de les taules ho és, però el dels passadissos el supera. I ja sé que soc una rara avis, jo. La cua de gent esperant, sumada a tots els que ja menjaven ho certifica. 

I a continuació, el segon espòiler de la temporada sobre la meva novel·la “L’AMAGATALL”. Un paràgraf que crec que lliga prou bé amb la degradació qualitativa de l’alimentació, que estem patint:

 

“Les autoritats van argumentar que en una segona fase del pla, totes aquelles varietats es cultivarien aquí i es produiria el miracle del kilòmetre zero. El miracle no va arribar mai i pel que fa als preus, quan van donar la transició alimentària per acabada, ja es van encarregar d’igualar-los als dels ja desapareguts productes autòctons. Les fruites, força diferents de les que es cultivaven aquí, són les que jo he menjat tota la vida: abaius, babaques, catocs, aronses, codcos de mar, birabibes, guaiabes, mansostes, litxus, gonjals...  Els avis deien que eren de gustos molt estranys i especialment imprevisibles, que la mateixa fruita, a vegades era àcida i d’altres, amarga i rarament dolça. És curiós que jo, quan menjo fruita, mai no n’he percebut aquests gustos, pel que diuen, desagradables. Si hagués pogut tastar aquelles fruites, pel que es veu, tan exquisides, segurament ho notaria. Tenien uns noms estranys, només en recordo alguns: préssecs, peres, cireres, meló, maduixes, taronges..., i diu que eren d’una dolçor extraordinària. Llàstima! M’ho vaig perdre”.