dissabte, 28 de novembre de 2020

L'ÚLTIM TAST

 

                   

Tot i que la meva amiga bloguera Helena Bonals em diu que no cal que promocioni “La llum de l’impostor” perquè és un caramel que ja es promociona sol, publico amb el seu permís el darrer tastet informatiu-promocional-difusiu de la novel·la. Que no sigui dit que no faig tot el que puc perquè arribi a tots els racons de tot el món mundial.

Tinc un amic que sempre diu que els llibres per ser bons han de tenir les dues esses, sang i sexe, i jo sempre miro de fer-li cas. Així que aquí teniu dos fragments i el pròleg. No cal que expliqui quin és cada un, oi? Tinc uns lectors tan intel·ligents que no fa cap falta. Sé que puc posar el llistó alt, per això afegiré que un dels fragments conté el desllorigador d’aquesta història.

Doncs aquí va el primer:

Perquè avui el Quim està d’allò més seductor i no deixa de mirar-se-la i li brillen com mai aquells ulls tristos que té, que potser les coses van bé per la comissaria i tots els casos i problemes se solucionen amb facilitat. I tot flueix, i la vida és meravellosa i val la pena viure-la. I mentre el Quim és de cara a la pica fregant els plats, ella el troba tan sexi amb aquell davantal amb la imatge de la Llesta en serigrafia, que li treu amb intenció de tornar-li a posar quan li hagi desbotonat la camisa i li hagi descordat el cinturó i pugui veure aquells calçotets amb roselles que li va regalar ella, amb què el Quim està imponent, i que segur que avui s’ha posat.

       Però el davantal ja no li podrà tornar a posar perquè el Quim ja ha deixat els plats i la pica i les bombolles de Fairy i ja es troba ell mateix dins d’una bombolla que el transporta a un altre món. Corpulent com és, la pren en braços cap el llit i amb els pantalons descordats que li van caient, gairebé s’entrebanca, però són tan a prop del llit que hi cauen tots dos i riuen nerviosos, talment dues criatures a punt de jugar al seu joc preferit. Avui ella porta un vestit vermell botonat al darrere de dalt a baix amb traus de bagueta i el Quim s’hi haurà d’entretenir. Una brusa sempre és més fàcil de treure, però res no el priva de gaudir uns instants més de preludi, que allarguen el plaer que ara mateix encén el seu cos. Ella no pot veure la cara del Quim perquè li ha de donar l’esquena, però nota la tremolor dels seus dits en desbotonar-li cada botó i sent els seus petons baixant-li esquena avall, cada cop més nua, cada cop més lliure. Ja no pot més i s’ha de girar. El cos del Quim ja no és jove, però no hi troba a faltar res. No és la vigoria ni la fermesa del seu cos el que la té embriagada. És l’expressió del seu rostre que reflecteix l’amor, la devoció, el desig que sent per ella. I no ho pot veure ara mateix, però el cos del Quim, més avall, li indica que està en perfecta consonància amb la seva passió. En acabar, s’adormen abraçats, el llum de la cuina encès, la pica plena d’aigua, els plats per esbandir.

El segon: 

Van treure vuit presoners d’una gàbia i vam caminar mitja hora més, conduint-los encadenats fins allà on anàvem. Primer vaig pensar que ens dirigíem a gravar un vídeo amb presoners autèntics, per això quan ens van repartir els ganivets vaig somriure. El meu company em va mirar amb estranyesa i llavors vaig ser jo qui es va començar a estranyar. Tot el que va passar a partir d’aquell moment va ser com si ho veiés a càmera lenta. Vaig sentir una veu «Al·là és gran, demà us començarà a obrir les portes del paradís». «Demà? Com que demà?» em sento preguntar. Algú em respon: «Sí, avui nosaltres fem una execució i demà Al·là ens obrirà les portes del paradís». Mentre rumio perquè demà i no avui, em trobo darrere d’un dels presoners;  està agenollat i al seu davant hi ha una fosa. Miro a banda i banda meva i  tots els companys estan en la mateixa posició que jo, amb un ganivet a les mans i un presoner agenollat al seu davant. Em xiulen les orelles, potser uns instants, a mi em sembla que són hores, fins que al crit d’Al·là és gran, rodolen els caps, tots menys el que he de tallar jo. No sé si tothom calla o és cosa meva, però enmig del silenci veig desfilar pel meu davant la vida que he tingut fins fa poc i, així i tot, tan allunyada.

.../...

Però les mirades incrèdules, complagudes, atònites diuen alguna cosa més amenaçadora, diuen que jo he d’acabar la feina, que aquí, dels que duen la granota taronja no n’ha de quedar ni un amb el cap sobre les espatlles. Riuen, suposo, de la meva mirada suplicant, i m’envolten bramant, algú crida una frase d’encoratjament, començo a sentir el nom d’Al·là i crits i consignes animant-me a tallar el coll del fill de puta ianqui i, amb les cames tremolant i traient forces de flaquesa, em dic que si no faig el que em diuen, Al·là m’obrirà avui mateix les portes del paradís, no em caldrà esperar a demà. Tanco els ulls...

I el tercer:

 

Els dos nens juguen al pati de casa. Ja fa estona que s’entretenen amb un pot de llauna buit. És el pot que encabia la pintura amb què el pare va pintar la seva habitació abans de néixer, ara fa tres anys. Fins ahir l’empraven per guardar les quatre joguines que tenen i avui han vist que la seva pròpia imatge es reflectia en el cul del pot. Ja fa temps que es van descobrir en el mirall del lavabo, però poder-ne tenir un a les mans i atansar-lo i allunyar-lo, fent cares i ganyotes, mirant-s’hi ara un, ara l’altre, ara tots dos alhora, és un privilegi que encara no s’havien pogut permetre i que, com tots els descobriments de la infantesa, troben meravellós.

      Tots dos s’entenen bé i no es barallen mai. Ni pel pot, ni per res. Saben que s’hi miri un, s’hi miri l’altre, el cul del pot sempre reflectirà la mateixa imatge. És la imatge que poden veure quan s’encaren tots dos i que, sense ells ser-ne conscients, els atorga identitat i els dona calma i seguretat.

      La mare els va vigilant des de la finestra de la cuina, complaguda per aquesta bona avinença que ja fa temps ha observat i que la rescabala dels pocs capricis que els pot oferir. Aviat alçaran el primer vol. El curs proper començaran a anar a l’escola. Ja sap per les dues filles grans que quan això passa, l’envaeix una tristesa compacta que l’enfonsa. No és el sentit de possessió el que la domina; són els perills que li consta que els sotjaran i que ella els voldria estalviar.

 

I ja no us dono més la tabarra. Si no us han vingut ganes de llegir “La llum de l’impostor”, ja no us en vindran.


                                                             Si no és que us enlluerni

 

 

 

                                                                                    

 

diumenge, 15 de novembre de 2020

UNA IMATGE VAL MÉS QUE MIL PARAULES?

 


No li restaré valor a la imatge, no ho faré, precisament en aquesta era, en què tot ens entra pels ulls, però sempre m’agrada rebatre la frase de “Una imatge val més que mil paraules” amb una altra que diu “Sí, però mil paraules et poden fer somiar l’inimaginable”. La imatge és la manera més planera i més fàcilment entenedora de fer arribar un missatge, una idea, un sentit, un petit resum del que vols explicar. En aquest cas setanta dues mil cinc-centes paraules de “La llum de l’impostor”, s’haurien de poder encabir, segons la primera frase, en setanta dues imatges i mitja. Jo, ves si en sé, ho he fet en trenta sis. La meitat. Alerta, però! El vídeo que conté les imatges no explica ni la meitat de la novel·la, ni un quart, ni tan sols una dècima part. Només representa el missatge que miro de transmetre en tres-centes nou pàgines. Si mireu el vídeo i llegiu el llibre, ja em direu si me’n surto.




diumenge, 8 de novembre de 2020

SEGON TAST "LA LLUM DE L'IMPOSTOR"

 

 

Diuen els experts que quan un lector va a una llibreria sense un títol concret al cap, es guia primer per la portada i si la portada li agrada, gira el llibre i es llegeix la contraportada. No sé si és veritat, però per si de cas, després de presentar-vos la portada l’altre dia, giro jo mateixa el llibre i us mostro la contraportada. El disseny de portada i contraportada és del Mario, de Tasty Frog Studio; és la primera vegada que hi treballo, però segurament no serà l’última. Amb només les dotze línies que vaig enviar-li de la síntesi de la novel·la en va saber captar l’essència, de manera que quan em va enviar la primera prova vaig pensar: aquesta és la meva Mimí.

El text de la contraportada evidentment és meu. Ningú com l’autora per poder resumir en vint-i-cinc línies el que explico en tres-centes pàgines, i tot i amb això és difícil. El primer paràgraf ens situa en el context. El segon és una transcripció literal del capítol zero, un punt de partida per rumiar quina se n’està empescant la Mimí i per sembrar una mica el dubte. Però la veritable incògnita de tota la novel·la i allò que em va portar a escriure-la arran dels atemptats del 17A a Barcelona i Cambrils i de tot el que se’n va anar sabent després es troba en el tercer paràgraf. El quart i darrer és merament informatiu amb l’objectiu que el lector sàpiga que aquesta és la tercera novel·la de la saga de la Mimí Vidal.

I si després de tooota aquesta explicació encara us queden ganes de llegir la contraportada us adonareu que el tema que toco en aquesta història, malauradament, torna a estar de plena actualitat.




Sé que alguns ja heu comprat el llibre, però com que d’altres em pregunteu si ja és a les llibreries i en quines, us detallo a continuació on es pot trobar de moment:

A Tarragona:

Llibreria La Capona

Llibreria Adserà

A Reus: 

Llibreria Gaudí

A Montblanc

Llibreria Requesens

A Vimbodí i Poblet:

Llibreria Guixots del Carles Camí

A Valls: 

Llibreria Tram

A Barcelona:

LA IMPOSSIBLE, llibreters

A Roda de Berà: 

Papereria Ana

A Lleida:

Llibreria Caselles

A Girona:

Llibreria 22


També la trobareu a les biblioteques o fent comanda a qualsevol llibreria o a Terra Ignota Ediciones.

Els dono les gràcies a tots per facilitar visibilitat al meu nou llibre.

dimecres, 4 de novembre de 2020

CRÒNICA D'UNA RENDICIÓ ANUNCIADA

 

                

Potser és una mica fort dir-li rendició, i el cert és que li podem dir com vulguem: capitulació, claudicació, renúncia, abandonament... El que està clar és que el virus mana i, finalment, em toca obeir-lo.

A primers de setembre vaig començar a buscar a Tarragona espais a l’aire lliure per poder fer la presentació del meu nou llibre “La llum de l’impostor”. Tenia uns quants  espais bonics pensats —la ciutat en té molts—, però mentre ho gestionava va començar a fer mal temps, fred i pluja, i em va semblar massa arriscat programar-ho a l’exterior, amb la certesa de saber que estaríem menys a mercè del virus, però amb la incertesa de no saber si hauríem de portar paraigua o ens pelaríem de fred. Així que a primers d’octubre vaig canviar la recerca cap a espais interiors amb aforament suficient per no depassar-ne el 50% amb els assistents que habitualment m’acompanyen a Tarragona. I em va costar, però ja el tenia, ja el tenia emparaulat. I a començaments de la setmana passada —quan els contagis anaven a 250 per hora— em vaig començar a preguntar si no era un acte d’irresponsabilitat convocar un centenar de persones perquè es reunissin al voltant del meu llibre. I em vaig respondre que sí, que Mare de Déu, Mare de Déu, si la meva presentació esdevenia un focus de contagi. A meitat de setmana ja van sortir les noves normes de prevenció i van prohibir els actes culturals, amb la qual cosa no només em treien de dubtes per la presentació a Tarragona, sinó per a la resta, que no m’havien preocupat tant; al meu poble perquè hi ha espais prou grans pels possibles assistents i als altres llocs perquè tampoc hi ve tanta gent.

Bé, no poder fer presentacions del nou llibre és una mala passada, però més ho és jugar-se la salut, no? Així doncs, no hi ha dubte. Amb tot, no em puc quedar parada. Ni rendició, ni capitulació, ni renúncia... Això mai! Faré difusió per altres vies. I com que tinc el costum de fer una invitació, unes quantes, una per cada presentació que faig, cada vegada que publico un llibre, també n’he fet una. És una invitació a llegir el llibre. Aquesta:


 

I a més a més, aniré penjant diferents posts sobre la novel·la, com si diguéssim una presentació per capítols, a veure si us encomano ganes de llegir-la. Espero no fer-me pesada i si fos així, res més fàcil que fer-li un clic a la x. Més fàcil que aixecar-se a mitja presentació de les tradicionals. Recordar-vos que “La llum de l’impostor” és la tercera de la saga de la Mimí Vidal, que va començar amb “Les cadenes subtils” (2016) i va seguir amb “El silenci de Vallbona” (2017).

La podeu trobar a les llibreries, a les biblioteques i a l'editorial Terra Ignota.

dimecres, 28 d’octubre de 2020

I ALS JUTGES, QUAN ELS CONFINEN?

 

            

Ho dic perquè, si els confinessin, els independentistes descansaríem una mica. Els independentistes i tothom: guàrdia civils, Confidencials —que per cert, devien ser confidencias a media noche, perquè a primera hora ja n’anaven plens—, 



La Sexta, resta de caverna mediàtica, periodisme en general i... ells mateixos. Perquè, oi que aquest col·lectiu no deu poder teletreballar, donada la gran quantitat de folis que empren en les seves, però sobretot en les nostres causes? Folis, o sigui paper, que denota el seu ancoratge al passat i el seu immobilisme. Com sempre, estic parlant dels jutges de la cúpula. Només d’aquests.

Mentre m’indigno i em rebel·lo i em torno a indignar i em torno a rebel·lar per les detencions d’avui, no puc evitar de fer una analogia de l’estat espanyol amb el Tercer Reich. A algú li agrada referir-se a la pandèmia com una guerra. Doncs bé, els capitostos nazis enviaven els soldats a morir al front de l’est i al front de l’oest —tot per la pàtria, la deslleialtat es castiga— i ells mentrestant feien festes als seus castells, no sé si convidats per algun noble, que de noble no en devia tenir res, però que devia ser l’equivalent a algun director de diari que aquí convida els capitostos a saltar-se el protocol. I ells se’l salten. I l’endemà diuen: no us salteu ni un pas del protocol, sinó sereu castigats. I així en tant uns feien la guerra i els altres feien festes, encara quedava un altre grup que gasejava i cremava els jueus als camps d’extermini. No hi feia res que Alemanya estigués en guerra i l’estigués perdent, no hi fa res que la COVID sigui com una guerra. Lo primer és lo primer, ja sigui aniquilar jueus o perseguir independentistes. Els nazis tenien els seus gossos per flairar jueus, però almenys els gossos no mentien. Sembla que algun jutge no se’ls ha cregut, als encarregats d’ensumar independentistes, però tant és. La credibilitat està sobrevalorada quan es tracta de perseguir-nos.

No sé a qui he escoltat avui dient que aquesta vegada la batuda de la Guàrdia Civil, no ha sigut una acció reactiva a algun fet previ, sinó proactiva. No ho crec. Com diu la meva mare i la meva amiga Glòria això és una reacció a l’absolució de Trapero i la cúpula dels Mossos. “Som mentiders, però eficients. Fixeu-vos quina estossinada hem fet avui!”. I ni desviament de fons, ni corrupció, ni res de tot això. Persecució política pura i dura.

Estic molt farta de sentir els nostres polítics xerrar, estripar-se les vestidures, dir que no ho permetran... i no fer res! Fins quan hem d’aguantar aquesta ignomínia? Fins quan? Potser ja és hora de dir prou. Ells no s’aturen ni que estiguem en guerra, oi? però a nosaltres no ens atura ningú si ens ho proposem.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

TERESES, TRESES I MARIES

 

                                 

Dijous em vaig passar el dia literalment enganxada al telèfon. Era el meu Sant i entre les amigues, conegudes, parentes que es diuen Teresa i els que en tenen alguna a prop —que no saben la sort que tenen— i se'n recorden, les felicitacions no van parar. Entraven al mòbil, sortien del mòbil, el mòbil cremava, la bateria s’acabava.

I Déu n’hi do la de Tereses que conec! Sumant els contactes del mòbil i les xarxes, comptant les Tereses, Treses, Teresines, Tesses, Teres i Maites en vaig comptar trenta set, començant per la meva mare, una tieta, una cosina i una altra tieta que ja no hi és. I no hi compto ni la Teresa de Calcuta, ni Santa Teresa de Jesús, ni les Teresines, ni la Teresa Rampell perquè a aquestes no les tinc entre els meus contactes. Això sí, totes elles són més grans de cinquanta anys. En les trenta set no n’hi ha cap que baixi dels cinquanta.

De 50 o més, però genials!

Teresa és un dels noms que s’acostumaven a posar abans i ja no es posen. Com Carme, Àngels, Rosa, Magda, Mercè, Lluïsa... Hi ha alguns noms que s’han salvat de la crema, que es posaven abans i es posen ara, com ara Anna, com ara Maria, però diria que són els únics que es mantenen. La gent vol innovar —i ho trobo molt bé— i posar noms nous i poc coneguts, el més bonic dels quals, no cal que ho digui, és Elna. Elna significa “llum” i “victòria” i diuen que prové d’Helena, que és el nom que va posar l’emperador Constantí al poble d’Elna, en honor a la seva mare.

Algunes de les meves amigues de la infància no en tenen prou amb dir-se un nom dels que he dit, que totes porten, portem, al davant el nom de Mª, escrit així: Mª Carme, Anna Mª, Mª Rosa, Mª Magdalena, Mª Teresa... I no és suficient amb això que, a més a més, ens posaven, al batejar-nos, dos noms més. Jo em dic Mª Teresa, Mª Dolors i Mª dels Torrents. El primer el posava la padrina, el segon el padrí i el tercer el mossèn. Totes les nenes batejades en tots els anys que hi va haver el mateix mossèn al poble es diuen de tercer nom, Mª dels Torrents, en honor de la Mare de Déu dels Torrents, la patrona del poble. Una obsessió com una altra, més inofensiva que altres. Totes menys una que es diu Mª dels Torrents de primer nom i suposo que el mossèn n’hi devia posar un altre de tercer. No és estrany que, arrossegant un nom tan llarg, amb el temps, totes haguem anat perdent el Mª i el segon i el tercer nom, que potser algunes ja ni recorden.

Jo, si pogués manar, posaria el meu nom a alguna nena. Li posaria Tresa, que és com ho diem a la meva terra, a les comarques de Lleida i... no sé a on més perquè el nom de Tresa no ho coneix ni la Viquipèdia, ni el Registre, ni les webs d’onomàstica, ni ningú. Ningú no dona raó d’aquest nom, almenys jo no he trobat la informació. Amb això de la llengua normativa hem guanyat unificació de la llengua escrita, però trobo que també hem perdut riquesa lingüística.

Si jo manés potser em canviaria el Sant de dia perquè sempre el 15  d’octubre he de sentir a dos quarts de set del matí les campanades que commemoren l’assassinat del president Companys i des de fa uns anys em recorden que la persecució fa molt que va començar i que qui ens persegueix  mai, mai no deixarà de fer-ho; i no és una bona manera de començar el dia del Sant, caram! I l’any passat el 15 d’octubre va ser l’endemà de la sentència a la nostra gent. I aquest any, l’endemà del 15 d’octubre començava altre cop l’enclaustrament, per no dir-li confinament. I potser canviaria el mes i tot perquè fa tres anys, el 15 d’octubre encara ens sentíem tots de les bastonades que molts van rebre l’1-O.

Ai, si jo manés, si jo manés..., però, com sap tothom, jo no mano. Només escric les meves fabulacions aquí i a tot arreu on em deixen. Una obsessió com una altra, també inofensiva, crec, perquè no la imposo a ningú.

diumenge, 4 d’octubre de 2020

MENTRE PARÀVEM TAULA

                   

                                                 Imatge del blog de LAURA SÁNCHEZ


Mentre paràvem taula lentament i amb prudència, i després la desparàvem i la desinfectàvem i la tornàvem a parar, imputaven centenars de persones en la causa anti-independentista, treien el tercer grau i el 100.2 als presos i ara han inhabilitat al  President de la Generalitat per una desobediència ridícula, més ridícula perquè malauradament ell va ser l’únic a desobeir.

Mentre paràvem taula condemnaven Tamara Carrasco per un àudio, on expressava alguna de les seves idees pel control del territori, i Jordi Pesarrodona,  l’únic delicte del qual va ser posar-se al costat d’un guàrdia civil amb un nas de pallasso. Mentre paràvem taula, absolien Rodrigo Rato i 33 imputats més del cas Bankia d’un frau de 21000 milions d’euros. També absoldran, segurament, tots els cuiners de la Kitchen que, mentre nosaltres parem taula, ells ja ho tenen tot cuinat perquè Villarejo i Bàrcenas no escampin la pudor de la immensa claveguera muntada pel PP mentre era al govern. La dreta espanyola sempre s’ha caracteritzat per no tenir cap escrúpol per tal de  mantenir el poder —recordem les estranyes morts de la Gürtel i el bloqueig permanent a l’actual govern espanyol perquè no pugui tirar endavant cap dels seus projectes— o per recuperar-lo —i recordem el Alzamiento Nacional/cop d’estat contra la Segona República, l’any 1936—. Fa feredat veure el que són capaços de fer.

Penso en la bona fe d’ERC de voler dialogar i també penso, és clar, en el rèdit electoral que els suposaria aconseguir treure alguna cosa del diàleg, però no puc deixar de pensar en la paraula “ingenuïtat”, si no és que estiguin jugant a un joc secret que ningú no coneix. Si per a ells abans de l’1-O el govern espanyol era irreformable i intractable, i amb la majoria independentista al Parlament la independència era possible, per què ara diuen que s’hi pot parlar i que s’ha d’ampliar la base perquè no som prou? I ni que al principi tinguessin fe en la taula, què se n’ha tret fins ara? S’ha vist cap moviment, ni tan sols un, per part del govern espanyol que demostri alguna voluntat d’arribar a acords? I ja no parlo d’amnistia ni d’autodeterminació; jo no he vist ni un sol gest efectiu per resoldre el conflicte. I que no digui el govern que no hi pot fer res perquè a Espanya hi ha divisió de poders i bla, bla, bla. Som en mans del poder judicial perquè el poder executiu del govern de Rajoy ens hi va posar, no? Doncs que ara el poder executiu ens en tregui!

Mentre parem taula, els jutges es dediquen a desparar-la, destruir-la, polvoritzar-la, i els convidats s’ho miren impertèrrits dient que ells no hi poden fer res. No sé perquè no fem servir la taula per donar-li un cop de puny al damunt, però que sigui un cop de puny on hi siguem tots, si no, serà tan ridícul com la desobediència d’un home sol.