PÈLS DE PUNTA

 

                                       

Tot i que ja m’ho esperava, el primer capítol de “Generació porno”, dins del programa “Nits sense ficció”, em va deixar espantosament sorpresa. Podríem dir que literalment em va posar els pèls de punta. Esfereïdor és saber que als vuit anys els nens ja tenen accés al porno; esgarrifós, saber que no són ells qui ho busquen, sinó que és el porno qui els busca a ells; escruixidor saber que a més violència -contra les dones, és clar- més visualitzacions té el vídeo porno.

Hi va haver un detall que em va cridar especialment l’atenció, que és la innocència dels jovenets -entre tretze i divuit anys tenien- que donaven el seu testimoni. Des de la noia que no es pot avenir que als nois els posi calents que la noia pateixi, fins a la que explica als pares sense embuts que les seves amigues practiquen la fel·lació -mamada en diuen entre ells- amb la mateixa naturalitat que qui es pren un refresc o, donada l’edat, com qui es menja una piruleta. Però la ingenuïtat no s’acaba aquí. També hi ha el noi de disset anys que es va quedar molt decebut en la seva primera relació perquè no en va sortir amb una “mamada” i que ara mateix està traumatitzat perquè després d’unes quantes relacions més encara cap noia no n’hi ha fet cap. Com és possible -es preguntava el noi- si això és el normal en les relacions?

S’havia apuntat al porno com la principal causa de violacions en grup fetes per nois molt joves, però mirant el programa ho vaig veure tan clar... L’única formació/informació sobre el sexe que reben els més joves és aquesta, així doncs, aquest és l’únic món sexual del qual tenen referència.

Diu que les noies practiquen aquesta mena de sexe com a signe d’empoderament: jo faig el que vull amb el meu cos. I no s’adonen que no ho fan perquè volen, sinó per agradar a aquells a qui volen. És un fals empoderament claríssim. Per què, sinó, si es difon algun vídeo d’aquestes relacions, la noia s’ha d’amagar o a vegades acabar marxant, avergonyida, del seu ambient habitual. Doncs quin empoderament! És més, els nois a les més agosarades les titllen de putes. Vaja! Ha canviat alguna cosa en el concepte que els homes tenen de les dones al llarg de la història?

Quan m’assabento d’aquestes coses, i d’altres, penso que a les dones no se’ns anomena sexe dèbil per les nostres característiques físiques, sinó perquè sempre acabem accedint a allò que volen alguns homes de nosaltres. Per això som el sexe dèbil, per aquesta vulnerabilitat emocional que a vegades ens ennuvola la raó i fa que, per aconseguir o mantenir algú que ens fa gràcia, ens enganyem a nosaltres mateixes.

Ja sé que la meva opinió és molt parcial. Soc de l’antiga llei jo, educada en col·legi de monges, verge fins al casament i és difícil per mi, practicar el “Aquí te pillo, aquí te mato”, però no tinc cap inconvenient en reconèixer que la llibertat sexual que hi ha ara és millor que la repressió en què vivíem en la meva adolescència. Ara bé, la llibertat sexual no té res a veure amb aquesta porqueria. I molt menys ha de justificar aquest maltractament i aquesta humiliació a les noies. Jo ho tindria clar, a cada “mamada” un cunnilingus a canvi. Potser els nois no saben què és això. Segur que d’escenes on la noia gaudeix no n’hi ha en el porno, segur que no!

No descobreixo res si dic que són els joves les autèntiques víctimes d’aquest negoci que deu enriquir molt i a molts. Els criminals que en viuen enverinen les seves ments i la seva imaginació amb un món irreal que, a manca d’altres referents sobre el tema, és d’allò més convincent perquè promet plaer, poder i exhibició de virilitat. Què podria anar malament? I si els governs no legislen per posar-hi fre, tindrem, ja el tenim, un motiu més perquè aquest món se’n vagi a la merda.

Víctimes d’entrada ho són tots, noies i nois, però jo només em pregunto quan de temps passarà abans que el noi que està traumatitzat perquè encara no ha gaudit del seu dret de “mamada”, se senti tan frustrat i tan acomplexat que acabi buscant-la a la força. Només és un exemple per parlar d’un fet concret. Als videos hi ha escenes molt pitjors que una fel·lació.

He de felicitar la Marina Marroquí, educadora social especialitzada en violència de gènere, amb força protagonisme al programa, per tenir el valor d’enfocar aquest tema, assertivament i sense vergonya, entre els joves i per interpel·lar els pares i la societat en un tema, sobre el qual sembla que ens costa molt de debatre, però que és imprescindible que ho fem. Encara que ens torbi, encara que ens posem vermells, encara que sigui incòmode, cal fer-ho pels nostres fills, pel nostres nets i pels nostres joves!

 

EN EL MEU CAS, BOBA

 

                 

Vosaltres us heu penedit mai de fer una bona obra? Jo sí. Unes quantes vegades. Però mai com la darrera que vaig fer, que encara està per veure si socialment ho era. Per mi, no hi havia cap dubte, si més no quan vaig decidir fer-la.

A la primavera em vaig instal·lar una col·lecció de pinxos ─vull dir punxes, no pas una col·lecció d’homes que presumeixen de valents─. Ho vaig fer a les finestres i a la galeria, els llocs que, em va semblar, eren els preferits dels coloms.

Heus aquí l'arma de destrucció massiva 

Sempre que veig branquetes en alguna finestra m’afanyo a treure-les perquè és senyal que els coloms se n’han enamorat i no és qüestió de donar-los falses esperances. Però tinc un lavabo, que quan soc sola a casa no el fa servir ningú i vaig badar. Havia posat una filera de punxes a la represa de la finestra, que deu fer uns trenta centímetres de fons, més o menys a la meitat i paral·lela a la finestra. Doncs bé, quan me’n vaig adonar, ja hi havia un niu entre la filera de punxes i l’angle de la paret amb la finestra. I ja em disposava a desfer-lo quan em vaig adonar de dos bultets de color groc en el recó, no més grans que el puny de l’Elna. Els bultets bategaven molt a poc a poc, per mi que tenien poques hores de vida fora de l’ou.

El pensament va que vola i, en el temps d’estirar el braç per fer-los fora, el meu va anar del colom de la pau de Picasso als coloms d’un sol traç que dibuixava cada matí Palau Ferré, només llevar-se. 

Per cert, meravellosa la biografia novel·lada que n’ha fet Marius Serra a “La dona més pintada” i entranyable, el personatge que ha dibuixat. 
Vaig recordar aquelles històries en què un humà perdona la vida a un animal i, tard o d’hora, l’animal salva la vida a l’humà; en realitat em costa imaginar-me un colom salvant-me la vida, però sí, ho vaig pensar. Què més, que més? Ah sí! Qui no ha llegit allò de: “si no pots amb el teu enemic, fes-t’hi amic” o alguna cosa semblant? Finalment, em va venir al cap el gran servei ─a les pàtries─ dels coloms missatgers i em vaig tornar a mirar els dos pollets de color groc i pèl suau, que l’única vida que mostraven era aquell batec delicat, i que poc tenien a veure amb els coloms fastigosos que m’assetjaven cada dia.

Total, que no vaig tenir cor d’agafar-los i llençar-los i allí els vaig deixar. Sense proposar-m’ho, cada dia els anava a veure, pel cap baix una vegada: si encara hi eren, si estaven bé, si progressaven... Una vegada vaig llegir, no recordo on, que quan salves la vida a algú et fas responsable de la seva vida per sempre. I es veu que això era el que em passava a mi.

Ja portaven quinze dies, ja anaven mudant el color i les plomes, ja em feien mal a la vista totes les cagarades que entre ells i sa mare anaven deixant a la meva finestra. Així que vaig mirar a veure quant de temps trigaven els coloms a deixar el niu. Trenta dies, vaig llegir. Ja n’havia passat la meitat i, encara no ho sabia, però els que quedaven serien molt llargs. El bany feia pudor de colomar, les plometes m’entraven per la finestra, les branquetes també i, amb aquestes, va arribar l’onada de calor i vaig començar a patir per si els pollets patien, per si es morien, i cada dia els mullava un parell de vegades amb el ruixador de les plantes. Fins i tot un dia els vaig posar un taper amb aigua per si volien beure.

Amb aquell gest ja vaig començar a pensar que m’havia equivocat de mig a mig amb la meva “bona acció”, perquè una bandada de coloms adults van abalançar-se sobre el taper. En cinc minuts se l’havien begut tota i els “meus coloms” ni l’havien tastat. Dos dies més, esperant que els acabessin de sortir les plomes de les ales i em vaig trobar un altre ou al niu. Aquí sí que em vaig enfadar per abús de confiança de la mare i l’ou va sortir disparat cap al carrer. No era la meva intenció, jo el volia llençar a la brossa orgànica, però la finestra és de difícil accés i maniobrant per agafar-lo em va caure façana avall. Quan vaig anar a la baixada comunitària a recollir-lo em vaig adonar del desastre: no hi havia només l’ou, sinó que tot el terra estava ple, però que molt ple, de caques de colom. Vaig mirar amunt cap a la finestra i vaig veure els dos coloms a la punta de la represa, sense acabar de decidir-se a volar. A la terrassa del damunt, la mare que, talment “l’amo de tot” controlava els seus fills, la finestra, la casa i, segurament també a mi, i tots els seus companys estratègicament ben situats a les terrasses de l’edifici. Un calfred em va recórrer l’esquena pensant en els ocells de Hitchcock i en qualsevol història de ciència-ficció on els coloms eren qui manava al món. Vaig escombrar-ho tot ràpid. Ja no patia per mi, sinó pels veïns que, tenint la mateixa lluita que tinc jo, que tenim tots, contra els coloms, si sabien de la meva “bona acció” igual em retiraven la paraula.

Divendres passat, els coloms per fi van volar i jo vaig córrer a treure el niu, a netejar-ho tot ─que tampoc mai tornarà a ser el que era─ i a posar un laberint de punxes a la finestra perquè mai més hi tinguin espai per fer un altre niu.

Em sap greu, però no tinc cap més opció

M’ha mosquejat bastant que el meu moment de debilitat hagi passat de ser una bona acció a ser un desgavell totalment incontrolable per part meva. I també que, arran d’aquest succés, i em sap greu, la meva tírria pels coloms hagi augmentat.

I he pensat dues coses, que segur que de tot se’n pot aprendre. Una, que potser l’ordre natural de les coses no entén de bones accions i que trencar l’equilibri és jugar-se-la una mica; o sigui, que les relacions entre els coloms i els humans han de seguir essent les que són: els coloms ho han de provar i els humans els n’hem de fer desistir i que fora d’això, potser correm el risc d’espatllar-ho tot.

L’altra, que a casa havia sentir molt la frase “Dues vegades bo, vol dir bobo”. En el meu cas, seria boba. Així, doncs, ja m’he cansat de ser doblement bona i a partir d’ara seré, aparteu les criatures, més dolenta que la tinya.

 

LA SORPRESA

 

                   

Jo no hi crec gaire en els talents innats, tot i que reconec que algun n'hi ha. Crec més en les deu mil hores de treball dedicades a alguna cosa que t’agradi. No sé si la meva mare n’hi ha dedicat tantes a pintar i dibuixar.

Quan jo era petita, un dia remenant a les golfes, vaig trobar uns quaderns de dibuix que havia fet ella de joveneta i, dins del meu escàs coneixement del tema, em van semblar poc menys que meravellosos.

La meva mare va aparcar la seva afició durant quaranta anys. Cap als anys vuitanta va agafar un pinzell i uns tubs de pintura i, sense que ningú n’hi hagués ensenyat, va començar a pintar. Ho va fer durant uns trenta anys, a estonetes curtes, quan estava sola a casa.

Quan la malaltia del meu pare va entrar per la porta, la inspiració va sortir per la finestra i es va emportar les ganes, el temps i la tranquil·litat d’esperit necessàris per a qualsevol tasca creativa. Va trigar uns quants anys a tornar a agafar un pinzell i quan ho va fer va dir que no li quedava bé i que ja no pintaria mai més. Dir-li que estava desentrenada i que només era qüestió d’insistir una mica, no va servir de res. La meva mare, a més de perseverant és tossuda, que diria que són virtut i defecte que acostumen a anar plegats.

Uns anys més i va recuperar l’antiga afició. No va venir sola. La meva filla li havia regalat un quadern de mandales i va pintar mandales durant força temps. Dic jo que alguna cosa es devia moure en el seu cervell mentre omplia de color aquells espais tan petits entre línies. Alguna cosa que s’hi havia quedat pendent feia molt de temps. Va començar a dibuixar. L’antiga passió la feia treballar dues o tres hores cada tarda amb tanta concentració que de tant en tant li havia de dir:

ꟷEi, mama, com va? Hola? Hola?

El resultat va ser més o menys un centenar de dibuixos, sense comptar els que va fer pel meu llibre “Baltasana”.

Ella me’ls anava ensenyant i jo ja feia temps que cada vegada que me’ls mirava em dolia que aquells dibuixos tinguessin una vida tan curta com la de ser creats i guardats en una carpeta.

Després de molt insistir i en un moment en què devia tenir la guàrdia baixa, es va deixar convèncer de muntar una exposició al poble. Crec que des que hi va accedir fins al dia de l’exposició se’n va penedir unes quantes vegades. I ho entenc perquè això d’exposar-se públicament a l’elogi, però també a la crítica,  requereix endurir-se la pell, que no és cosa fàcil. Jo li deia que ara ja no ens podíem tirar enrere i així vam arribar a la Festa Major, Sant Salvador, patró de Vimbodí i Poblet.

L'exposició era compartida amb un altre dibuixant, Benet Vilà,
 autor dels dibuixos que es veuen al darrere. Magnífics, per cert!

Per sort de la mare i, sobretot, meva ꟷmarededeu, marededeu, que almenys anés bé!ꟷ, l’exposició va ser un èxit. I que contenta que n’estic! La reacció general va ser de sorpresa:

      ꟷTeresina!!!

      ꟷI que bonics!

      ꟷPerò que callat t’ho portaves!

      ꟷTeresina!!!

      ꟷSón preciosos!

      ꟷTeresina!!!

      ꟷPerò com... quan ho has fet tot això?!

La resposta era “els darrers tres anys”. I no hi eren pas tots perquè només n’havíem seleccionat la meitat i mitja dotzena de pintures de l’altra època. No cal dir que la meva mare també en va quedar molt contenta. A qui no li agrada que li reconeguin la feina ben feta!

       L'altre comentari freqüent era: 

        ꟷSou una família d’artistes!

Ella se’n sortia com podia de tanta felicitació. I és que ningú no es podia imaginar que la meva mare, pagesa, botiguera, prudent, discreta i modesta pogués treure del seu interior l’habilitat de fer aquells dibuixos i, tot i així, haver-s’ho guardat per ella tant de temps. 

Família d’artistes... Potser sí, però torno a la meva teoria de dedicar moltes hores a la feina que t’agrada. El meu pare era pagès i s’estimava molt la terra; no cal dir que s’hi passava moltes hores i el resultat era que tenia els trossos com jardins. També aquesta, penso que és una forma d’art, però sobretot és el resultat d’una dedicació plena i incondicional.

I pel que fa a mi, doncs només explicaré el comentari que em va fer el meu amic Joan. Em va fer tanta gràcia ꟷla imatge és molt bonaꟷ que me’l quedo per la posteritat:

      ꟷÉs clar, la teva mare té un do i tu has heretat els gens de la teva mare. Vas veure que ella dibuixava molt bé i ho vas voler provar, però resulta que a tu només et van sortir lletres.

Vaig riure a cor que vols. Hi he d’avantposar “moltes”. Moltes lletres i moltes hores, també. I a més a més, m’agrada molt. Res de talent innat en el meu cas.

     

EL CATALÀ, LLENGUA ENEMIGA

 

                          

Sempre havia pensat que la tírria que molts espanyols tenen cap els catalans era per nosaltres, perquè tenim fama de gasius, porque los catalanes hacen cosas, perquè som rebels i de tant en tant els donem un ensurt, perquè som la pedra a la sabata d’España. Sempre ho havia pensat, però ara no ho tinc tan clar. Ara sembla que l’enemic públic número u de l’estat espanyol sigui la nostra llengua, la dels Països Catalans. La persecució del català, que el 2005 va començar Ciutadans a Catalunya, ara s’ha estès al País Valencià a les Illes i a la Catalunya Nord -le Grand France és encara més absolutista que la España Grande y Libre-. Ciutadans està agonitzant, però l’aversió a la llengua del país que va acollir els seus fundadors es manté.

                                                             Doncs, això, que som i serem!

Estic llegint un llibre d’Alfons Duran-Pich, titulat “Querido Pol”. En castellà sí, però per sort també l’entenc. I si entengués millor l’anglès també m’agradaria llegir Shakespeare, i Dante Alighieri si tingués prou coneixement de l’italià. Mai em passaria pel cap de menysprear cap llengua, ni majoritària ni minoritària. Torno al tema. El senyor Duran-Pich escriu regularment a la seva web alfdurancorner, que jo segueixo. Els seus escrits són racionals, desapassionats i afegiria que equànimes, sinó fos que – no us vull enganyar- té la mania de defensar Catalunya dels atacs d’España, però és que tampoc no té cap problema per criticar-la o criticar els catalans si no ho estem fent bé. Per això em vaig comprar el llibre i l’estic gaudint a base de bé. Igual que a la web, en el llibre expressa els seus pensaments sobre molts temes. Alguns són veritables perles per reflexionar i recordar. He pensat en ell ara al parlar de l’antipatia pels catalans i per tot el que hi té relació perquè té un paràgraf on explica què és un meme. Diu així: «Un meme és la unitat més petita d’informació cultural que es transmet d’un individu a un altre, d’una generació a la següent. O sigui, una idea que passa de l’un a l’altre com un virus». I diu que la catalanofòbia és un meme nascut a Castella a mitjans del segle XVI i alimentat des de llavors per tots els governs de l’estat espanyol i la seva parentela, que ha quedat fixat en el subconscient col·lectiu de tots els espanyols. Una cosa semblant a la judeofòbia o la russofòbia. I afegeix: «Jo sempre he cregut que aquests odis cervals no són res més que l’expressió d’un enorme complex d’inferioritat». Jo ho ampliaria dient que és símptoma d’ignorància tenir aquest sentiment de rancúnia contra els catalans i no haver-se preguntat mai d’on surt.

Només cal mirar, sense anar més lluny, la campanya de les properes eleccions: qui expressa més odi als catalans i al català, qui anuncia més repressió per Catalunya va guanyant. Catalunya i tot el que hi té relació s’ha convertit en l’objecte d’odi més eficaç per guanyar vots. Potser per això les enquestes no auguren bons resultats per al PSOE+SUMAR. En realitat, a aquests les pretensions de Catalunya els fan tanta ràbia com a la dreta, però com que no ho pregonen a cara descoberta, per això van perdent.

Per la via de l’enteniment no hi tenim res a fer amb España, governi qui governi. Tenen el meme fixat al magí i si després de cinc segles no se l’han tret ja no ho faran.

És clar que nosaltres, els catalans, hi devem tenir algun altre meme, al cap, si tantes vegades ens hem rebel·lat i les mateixes vegades ens hem deixat aixafar, si ens han castigat i humiliat, si ens han prohibit la llengua i la cultura i l’únic que hem sabut fer és abaixar el cap. Potser el nostre meme, el que ens anem transmetent de generació en generació, és no creure en nosaltres mateixos i en la nostra força i francament, si no som capaços de treure’ns-el, en qüestió de memes tampoc podem pretendre ser millors que ells.

EL MIRACLE DELS FOCS

 

                 

Els tarragonins vam estar dos anys, 2020 i 2021, sense poder gaudir del Concurs de Focs Artificials que fan a Tarragona durant quatre dies de la primera setmana de juliol.  Va ser perquè la COVID anava solta enganxant qualsevol desprevingut -i també previngut-, però és que a una servidora la va enganxar, a més, l’any 2022, precisament aquests dies del Concurs.

      Bé, de fet els Focs els vaig poder veure des de la terrassa, però la companyia de la COVID no és prou grata ni consistent, ni amigable per anar dient oohhh i oohhh tota sola com una mussola. I més quan ja tenia programades les visites dels amics cada dia. Per tant va ser una setmana descafeïnada i amb el cos aixafat -tampoc no gaire, ja anàvem guanyant la partida al virus.

      O sigui que aquest any, per la llarga espera, tenia moltes ganes de Focs. Però ai! Va sortir el Molina i va anunciar pluges per cada tarda-vespre tota la setmana. Ai, ai, que tornarem a tenir la festa aigualida, aquest cop amb aigua real. Jo anava controlant. Als matins, cada dia núvol, però amb una nebulositat poc seriosa: ara s’obre una clariana, ara el cel està tot tapat, ara surt el sol amb tanta força que ca!, no plourà pas. El dilluns a migdia ja va quedar clar que no hi havia fiat de res, perquè va fer un bon ruixat, curt però intens. Dimarts va aguantar sense ploure. I dimecres, primer dia dels Focs i de convidats, també ho semblava, però ai, las! A les set de la tarda tots els que creuen que el temps enganya i que en dia de Focs no pot ploure, van començar a baixar cap a la platja com formiguetes amb la casa a sobre: les taules, les cadires, les neveres, les bosses de viandes, les criatures, els gossets... Els veia baixar des de la terrassa pels diferents viaranys, escaletes i dreceres que duen a la platja i em deia que aquell entusiasme no el podia parar ningú i que la fe amb què caminaven, quasi quasi com pastorets cap el portal de Betlem, bé es mereixia una recompensa.

      Però ni entusiasme ni fe ni pessebre ni penosos carregaments a l’esquena van poder evitar que la pluja, insensible als deliciosos deliris humans, comencés a descarregar amb ganes cap a les vuit del vespre. També des de la terrassa vaig veure tornar les formiguetes xopes, trastejant aquest cop costa amunt totes les il·lusions amb què havien baixat feia una hora. A mi, sense tan esforç, també se’m feia costa amunt haver de desparar la taula que havia parat una estona abans, però és que la pluja amenaçava de deixar tot el que hi havia posat, estovat i immenjable. Em consolava dient que si no podíem veure els Focs, almenys soparíem a l’interior i passaríem una bona estona. Però no m’ho acabava de creure. Estava clar que no seria el mateix.

      Les convidades van arribar enmig d’un xàfec impressionant, mig mullades i força excitades per la poca oportunitat de la pluja. Vam sopar a dins perquè a fora encara hi plovia. Era la primera vegada que venien i a mesura que la pluja anava afluixant, n’hi havia una de molt preocupada.

      ꟷCom ho sabrem si fan els Focs? Com ho sabrem? ꟷpreguntava.

      ꟷNo pateixis, ho sabrem! ꟷli deia jo, que estava segura que ho sabríem.

      I sí, ho vam saber. A les 22.20 va sonar el primer petard d’avís. Ja no plovia. A les 22.25, el segon. A les 22.30, el tercer i van començar els Focs. Corrents, vam sortir a la terrassa. Potser no li havia dit mai a la meva amiga que els Focs els disparen des de la Punta del Miracle, just al davant de casa meva, i que la meva terrassa, juntament amb la trentena de terrasses dels veïns, aquests dies deu ser de les més cobejades de Tarragona.

Fotos: Marga Masdeu

      A mesura que els castells de Focs s’enlairaven vaig anar comprovant que la fe dels tarragonins és indestructible perquè altra vegada tots els baixants de la platja estaven plens de formiguetes, no sé si en primera anada o en segona. Els Focs van compensar en escreix, van ser magnífics. Així ho deien els ooohhs i els aplaudiments del públic, les cares de les meves amigues i la meva, que no me la veia, però suposo que també. Per fi, després de tres anys, els Focs tan enyorats!

      El que sembla increïble és que just quan es van acabar va començar a ploure una altra vegada. No hi crec pas en els miracles, però quin nom se li pot donar a aquesta sincronització Pluja-Focs?

Fem o no fem cara d'haver vist un miracle?

      Ah! La resta de dies no va ploure, ni al matí ni a la tarda ni al vespre. Al temps també li deuen agradar les emocions fortes, devia pensar -amb aquell cervell pensador que té el temps- que el cop d’efecte de dimecres era difícilment superable i ja ni s’hi va posar.

PACTES DESCONCERTANTS

 

Després de veure com han anat les darreres eleccions penso que, qui més qui menys, s’hi deu haver quedat força, de desconcertat: resultats de les eleccions, formació d’ajuntaments i formació de governs autonòmics a Espanya. Tot plegat, desconcert i despropòsit, per no parlar del desencís que ja fa temps que arrosseguem.

Per una banda, el cop baix de Collboni a darrera hora per agenciar-se el suport del PP, sense temps que els dos vellets “independentistes” tinguessin marge per contraatacar. 

MARAGALL: La ciutadania no perdonarà aquest espectacle

TRIAS: No s'atreveixen ni a mirar-me a la cara

I, malgrat l’enrabiada, les aliances de Junts amb el PSC a les diputacions, que a mi no em suggereixen res més que “Quin goig que fa el poder, sigui quina sigui la manera d’aconseguir-lo!”.

L’ànsia de poder també ha fet acte de presència a Ripoll i, en la meva opinió, no pas en la persona de Sílvia Orriols d’Aliança Catalana, sinó en la resta de partits, a punt de fer-li un cordó sanitari. Encara no entenc com és que no se n’han sortit. Potser les exigències de la cap de llista de Junts eren desmesurades, no ho sé. Que com la veig jo, la Sílvia Orriols? Doncs veig una dona que vol recuperar la identitat del seu poble i, a la vista de la gent que l’ha votat, no és l’única. L’oposició de Ripoll i la que té a kilòmetres de distància, a la Ciutat on es decideix tot, tot i tot el que s’ha de fer a Catalunya, l’acusen de populista, xenòfoba i extrema dreta. Particularment, posant-me al lloc dels ripollesos, penso que quan t’han enganyat amb tant de cinisme, deu ser complicat no malfiar-se de tothom. I si a damunt estàs veient que la teva llengua, la teva forma de vida i els teus signes d’identitat se n’estan anant a la merda, per culpa d’una altra llengua, d’una altra forma de vida i d’uns altres signes d’identitat, i ara em mullaré, em sembla lícit intentar recuperar-los i la veritat tinc ganes de veure com ho fa; si mostra totes aquestes “qualitats” que li adjudiquen, ja rectificaré la meva opinió. De moment en els discursos i en les poques entrevistes que li han fet -el cordó sanitari és llarg i té molts fils-, la veig més coherent que molts altres que s’autoanomenen progressistes i que no aborden un problema que tots sabem que tenim. 

Pilar Rahola entrevista Sílvia Orriols a Elfaxde8tv

Voleu més xenofòbia que deixar que els migrants morin ofegats, que els bastonegin a la tanca de Melilla o que, cas concret, vergonyós i indigne, la Gendarmeria del Marroc, amb el suport de la Guàrdia Civil espanyola i la Policia Nacional, no faci res per evitar la mort de quaranta subsaharians, víctimes d’una allau humana? Regular la immigració és el primer que s’hauria de fer si es vol evitar tot això i tot allò.

Crec que el partit que ha guanyat a Ripoll no té res a veure amb VOX ni amb els bocs de VOX que s’estan infiltrant en els governs del PP d’unes quantes autonomies espanyoles i m’imagino que també d’uns quants ajuntaments espanyols. Quina greu irresponsabilitat la del PP, de fer pactes amb VOX! Només s’explica, és clar, per l’afany d’aconseguir el poder. No ho deuen saber -Què han de saber si uns i altres són uns ignorants i un exemple d’incultura!- que estan seguint l’estela de Hitler amb aquests pactes! Així va entrar ell al govern d’Alemanya i quan se’n van adonar ja havia fet fora tots els que no eren nacionalsocialistes  i havia abolit la democràcia. Ara bé, entre els capitostos nazis n’hi havia algun d’intel·ligent -Sí, en la intel·ligència també hi té cabuda la maldat, quan l’objectiu és diabòlic- però amb aquest devessall d’intel·ligència, talent i discerniment que exhibeixen PP i VOX, jo ja tinc ganes de veure el torero valència, exercint de Conseller de Cultura. Com en el cas de Sílvia Orriols, serà qüestió d’asseure’s a veure com ho fan.

Que, per cert, encara no sé si m’he de quedar asseguda a casa el 23J o he d’anar a votar. A Twitter i a altres xarxes veig que es crida als catalans a l’abstenció, però ningú no explica què passarà si la representació de Junts o ERC al Congrés és molt baixa o nul·la. Pedro Sánchez és un triler que només promet i no dona, que té molt bones paraules i mai no compleix, que porta la falsedat a la cara i que no es mereix res, però Pedro Sánchez governa Espanya gràcies al suport d’ERC, perquè sense els seus vots no hauria estat investit president del govern el 2019. Què passarà doncs si a les properes eleccions ERC no l’hi pot donar? No vull anomenar el llop que vindrà, però algú em pot explicar si tenim alguna alternativa a les conseqüències d’abstenir-nos de votar? Si l’alternativa és proclamar la independència, d’acord, m’hi apunto ipso facto, però si hem de seguir dins d’una Espanya governada per PP i VOX potser que ens ho rumiem això de l’abstenció.

MOLTA AGILITAT, PERÒ CAP RESPECTE CAP ELS MEUS DRETS LINGÜÍSTICS!

 

                                           

L’altre dia vaig anar a fer-me el passaport. A la tardor vull fer un viatge i em van dir que el necessitava. Passaport??? Què és això? Entre els meus viatges, sempre per Europa, i els anys de quietud de la COVID, m’havia oblidat del tot de quina cosa era un passaport. Quan era jove, més jove, me’n vaig fer un, però diria que ja porta quaranta anys caducat.

Bé, doncs, vaig demanar cita per Internet a la Policia i m’hi vaig presentar vint minuts abans, pensant que com més aviat hi anés, més aviat en sortiria. En realitat és que tinc fixada en la memòria la vegada que vaig acompanyar el meu fill a renovar el DNI, fa quinze anys. Tot i amb cita prèvia, vam patir una espera de tres hores. Devia ser un moment de canvi en la Policia, de canvi de la manualitat a la digitalització, perquè es veia clar que anaven de cul.  Amb tant de temps vaig poder parar atenció als soferts i desesperats usuaris, companys de fatigues, i al cap d’uns quants dies vaig escriure un relat hilarant que encara em fa riure ara si el rellegeixo. El vaig titular “Digital agility” i no el puc transcriure aquí perquè és molt llarg i també perquè és políticament incorrecte. 

Bé, en transcric només un fragment que no pot ofendre ningú, vull que rigueu una mica.

 

Digital agility

 

“M’havien dit que el procés s’havia agilitzat molt, que la digitalització era veloç, que únicament s’havia d’anar a buscar hora a les vuit del matí, i que era arribar i engranar.

Al taulell de la sala d’espera on ens esperem els desesperats, dos policies, el jove que parla català i una dona, manejant dos Sudoku, un pels DNIs i l’altre pels passaports. Cada vegada que algú arriba amb un número, el ratllen del Sudoku corresponent, per saber que el sofert ciutadà ja ha començat a esperar, i després quan des de dins algun company surt per avisar que ja poden fer passar al següent, intenten esbrinar quin número hi ha sota la ratllada, amb una confusió tal que sovint criden un número que ja han cridat abans. El noi es jove, encara amb ganes de treballar una mica millor, si es que això és possible, s’aixeca, va a mirar a dintre una vegada i una altra, torna i, sobretot, se n’alegra molt quan pot cridar al següent. La dona és més tranquil·lota, és més gran i s’ho agafa amb més calma. La seva única feina és ratllar noms. Això sí, té un ordinador per ella sola, amb un monitor de 17” i 50 centímetres de fons, diguem-ne l’antítesi  de la pantalla plana. Apagat per cert, però li va bé perquè s’hi amaga al darrere i així les mirades furibundes dels soferts subjectes passius, no li arriben en la seva totalitat.

 El meu fill es relaxa i escolta música amb l’iPod. De tant en tant em posa un auricular a l’orella i anem marcant el ritme amb el peu tots dos. Ara toquen totes les músiques guais dels anuncis televisius. Quasi que veig els anuncis. Un de cotxes amb el gi-ra-pà, tots els de Estrella Damm: Summer Cat, Apple Jack, el de quatre parts de cervesa per sis de llimona, el de Free Damm,. La Shakira amb un altre cotxe. El del casament a la francesa amb Sant Miquel 00...

      El que veig ara no és un anunci. El senyor gros i vermell del meu davant s’aixeca, fa les tres passes possibles fins arribar a la paret i es gira de cara a l’auditori. Està més vermell del que em pensava i la caròtida del coll se li ha inflat. No sento el que diu, però veig que belluga molt de pressa els llavis, em sembla que renega. La seva dona li dona l’esquena perquè està pendent del passadís per on van avisant que el turment s’ha acabat per al propietari del número que toqui entrar. Ara segueix amb la vista el culet del policia vestit de carrer que acaba de passar pel seu costat, el ressegueix fins dalt i torna cap baix, amb ulls de morbosa cobejança. He recuperat els anuncis, un de colònia d’home, gairebé sento el perfum del policia, que desfila en olor de multituds”.

 

Fins aquí, que no vull que em vinguin a buscar i em prenguin emmanillada. Què diria l’Elna, per Déu!

La qüestió és que tot i havent anat altres vegades a fer alguna gestió a la Policia sense tanta espera, es veu que la d’aquella ocasió se’m va quedar gravada a foc i quan hi he d’anar no em programo res més en tot el matí o en tota la tarda. He de reconèixer que l’altre dia l’agilitat va ser màxima i a l’hora oficial de la cita, ja havia acabat.

A la recepció una policia parlant català em va atendre amablement i em va donar les indicacions per recollir el paperet que avisava que el titular de la cita prèvia ja havia arribat. Un company seu, enravenat, jove, un nervi que no parava quiet, i castellanoparlant anava acompanyant els usuaris a la maquineta.

De seguida em van cridar. En el centre operatiu on la burocràcia espanyola intenta tenir tothom controlat vaig comptar, crec, dotze taules: deu homes i dues dones. Ea! Viva la paridad de genero, Pedrito! Em va tocar un xicot guapot que també parlava castellà. I fins aquí cap molèstia. La molèstia la vaig tenir, i gran quan, amb mirada d’acer i to que no admetia rèplica em va dir:

ꟷNo entiendo el catalán.

“ꟷOh, doncs, l’hauries d’entendre, no? Perquè ets a Catalunya i aquí tenim les dues llengües i què passaria si jo no sabés parlar castellà, a veure, eh? I a més, sempre és positiu entendre un altre idioma i és bo pel teu currículum i bla, bla, bla, bla...”.

Algú s’ho ha cregut, que li vaig dir tot això? Ja m’hauria agradat, però ni m’ho vaig plantejar. Jo havia anat a fer-me el passaport i la meva mare m’esperava a quaranta kilòmetres de distància perquè de forma imprevista l’havia de portar al metge. Jo no em volia entretenir, no volia problemes, volia enllestir, o sigui, volia l’agility tan desitjada.

I quina ràbia m’agafa quan penso que vaig passar al castellà sense la més petita oposició, igual que un xaiet anant pel corriol espantat pels lladrucs del gos d’atura. I encara, mentre esperava que em confeccionessin el passaport, vaig fer una cerca a Plataforma per la Llengua perquè no tenia clar si en aquests establiments de l’Estat també tenia el dret d’emprar la meva llengua. I sí, hi tenia dret, tot el dret, i em vaig indignar de mala manera, i segur que no tant per l’altivesa de l’agent que no entendia, de per se prou indignant, sinó per la meva actitud passiva i excusada per les presses.  Lamentable, imperdonable, deplorable, patètic!

Per si a algú li interessa

Doncs això, que a l’hora que tenia la cita ja sortia per la porta amb el passaport a la mà. Ja sortia, sí, però pensant que el dia que m’esperava seria amarg com un fel per la meva pusil·lanimitat, vaig tornar a entrar i em vaig adreçar a la noia que parlava català. Em va atendre amb un somriure.

ꟷSí, digui’m.

ꟷNomés us volia felicitar per la diligència amb què treballeu. La meva cita era just ara, m’heu atès i, mira, ja tinc el passaport. Abans trigàveu moltíssim.

La noia va ampliar el seu somriure. Jo encara no havia acabat.

ꟷAra només us falta parlar o com a mínim entendre el català tots. Així com tu, no?

L’agent nervi, enravenat, castellanoparlant va aturar el seu passeig imparable pel recinte i de cua d’ull vaig veure que aixecava el cap i em mirava. O sigui que aquest sí que m’entenia en català! Ara sí que em posa les manilles, adeu agenda del dia, adeu feinada que tinc, adeu velocitat supersònica per arribar al poble, adeu portar la meva pobreta mare al metge.  

ꟷAdeu, gràcies ꟷvaig dir i vaig marxar pitant.

I quina audàcia la meva, haver plantat cara a una noia que em somreia! La gràcia hauria estat enfrontar-me al “mirada d’acer”. Ara que em sé la llei, poso a Déu per testimoni que no em passarà més, que afrontaré el meu destí al cuartelillo per haver reclamat els meus drets i que no acceptaré la garantida acusació de desafiament a l’autoritat, sedició i rebel·lió. Ai, senyor! Quan ens alliberarem de les cadenes, quan?