MERAVELLOSOS CLUBS DE LECTURA

 

                                    

Fa set anys al meu poble, vam muntar un club de lectura. Des de llavors ens trobem una vegada al mes per comentar el llibre de torn. És una activitat distreta i enriquidora que recomano a tothom qui li agradi llegir perquè permet treure més profit del llibre, a part del que ja té, de per si, llegir. Es tracta de compartir opinió sobre la lectura i dic que és distret perquè a nosaltres ens ha permès treure suc, i també riure, a alguns llibres que en tenien poc. I enriquidor perquè les diferents opinions aporten punts de vista que en la lectura individual s’escapen. I tot això per no parlar de l’enriquidor que em resulta a mi que em convidin a algun club de lectura on han llegit els meus llibres. Allò que jo no he vist en tot el temps d’escriptura de la novel·la, ho veu un lector. I una altre veu una altra cosa, a vegades sorprenent. I algun em fa el gran regal d’haver copsat tot, tot el que jo volia dir. En fi, visca els clubs de lectura!

Al meu club recentment hem llegit la novel·la “1984”, escrita per Georges Orwell l’any 1949. El primer adjectiu que em ve al cap és el de “visionari” i ho dic en el sentit de descriure en una novel·la allò que passarà en el futur, en aquest cas trenta cinc anys més tard, segurament sense cap intenció d’encertar-ho; penso que Orwell simplement fa un exercici d’imaginació més enllà del present que té davant del nas.

Potser si Orwell obrís els ulls podria pensar que hi té alguna responsabilitat, en el que està passant  setanta cinc anys més tard, potser algun irreflexiu, frívol, cap boig, cap de trons d’aquests que dirigeixen el món va llegir la novel·la i va agafar idees, no ho sé, però el paral·lelisme entre el món que l’escriptor descriu i el món actual és indiscutible i és, per mi, un dels punts forts de la novel·la.

“1984” és una novel·la de culte i segurament molts dels que em llegiu ja la coneixeu. He de confessar que em fa una mica de vergonya no haver-ho fet abans. No acostumo a parlar de llibres aquí, però faig aquesta entrada per compartir les meves impressions sobre aquest llibre i per enaltir, com ja he fet, els clubs de lectura. Algunes de les idees que aquí exposo no són del tot meves, sinó producte de tot el que es va dir en el club de “1984”. Si l’heu llegit i hi voleu dir la vostra, ja sabeu que la vostra sempre és benvinguda.

En la novel·la, l’any 1984 hi ha tres blocs al món i sempre n’hi ha dos que estan en guerra. L’important perquè res no canviï és una guerra permanent, gràcies a la qual els administrats no pensin en millorar perquè sempre hi ha la guerra de fons i l’estat -el Partit en la novel·la- pugui mantenir l’estructura jeràrquica de la societat que tan bé li funciona. La societat està dividida en tres estrats: els proles, a baix; el Partit Interior -l’elit- a dalt, i enmig la resta, que jo associo amb les classes mitjanes. Els proles passen gana, però no estan vigilats per l’ull del Gran Germà, mitjançant les telepantalles, així les anomena Orwell; tenen pocs al·licients, bàsicament sobreviure i la loteria, que es veu que mai no toca, o no toca tal ni tant com se’n fa la publicitat, però els manté entretinguts. Els del mig estan controlats per les telepantalles que sempre són a tot arreu, també a casa i els vigilen; no només vigilen el que fan, sinó també els seus pensaments, que poden entreveure a través, sobretot, de la mirada dels vigilats; si hi ha algun senyal de dissidència ja han begut oli: els torturen fins que acceptin que dos més dos fan cinc; aquests no passen gana, però tenen els recursos molt limitats. Els de dalt, el partit Interior, són tot el corpus polític i administratiu, que és qui marca les directrius; són els que viuen més bé, sense cap privació i fins i tot poden apagar les telepantalles, si els convé, que no és un privilegi menor.

El Partit passa davant dels individus, que no compten per a res, ni la seva vida ni la seva mort perquè és el Partit qui roman sempre. La frase més brillant és “qui controla el passat controla el futur, qui controla el present controla el passat”. Per pensar-hi una estona, no? Perquè resulta que la manera d’exercir aquest control és inventar-se el passat, reescriure la Història. És la feina del protagonista, que treballa al Ministeri de la Veritat: esborrar de la Història tot allò que no interessa i escriure una Història nova. Una altra tasca important és la d’elaborar el que en diuen el Diccionari de Novaparla, on per una banda,  es tracta de reduir al mínim el nombre de paraules perquè la gent no tingui paraules per poder aplicar als seus pensaments i per l’altra, inventar-se noves paraules contradictòries perquè tothom aprengui a acceptar que allò que és no és. Es tracta, en paraules del Partit Interior, d’extirpar tota possibilitat de pensament independent.

Els noms dels Ministeris i Departaments no tenen pèrdua:

Ministeri de la Pau, que s’ocupa de la guerra.

Ministeri de l’Abundància, que s’ocupa que tothom dels dos estrats inferiors passi gana.

Ministeri de la Veritat, que és on es fabrica la mentida.

Ministeri de l’Amor, que s’encarrega de torturar els dissidents.

Departament de Ficció, que escriu ficció buida de contingut, necessària per tenir els proles distrets.

També hi ha la Lliga Juvenil Antisexe, perquè l’amor no existeix i el sexe només ha de servir per procrear, i els Dos Minuts d’Odi, crec que programats cada dia, per poder odiar un tal Goldstein, dissident i enemic del Partit, que no existeix i només és una creació del mateix Partit -amb biografia i doctrina inclosa- perquè tothom pugui descarregar la seva fúria.

Crec que Orwell, quan la va escriure, l’any 1949, estava influït -mol tocat, vaja!- per dues coses: una, la revolució russa i la manera com Stalin va aplicar el socialisme a la URSS; ell era un socialista convençut i aquella imposició del socialisme, en mode dictadura i perdent l’essència que li volia donar Marx, li devia doldre en l’ànima. L’altra, les dues guerres mundials que acabaven de patir, tan seguides que, suposo, el devien fer ser molt pessimista de cara al futur.

La novel·la té doncs, moltes analogies amb el món actual:  guerra permanent, el Partit, que res no canviï, telepantalles controlant-ho tot, fer combregar amb rodes de molí, el Partit Interior vivint a cos de rei mentre la resta malviu, reescriure la Història, aconseguir que ningú tingui un pensament propi, els noms dels Ministeris en contradicció amb la tasca que fan, difusió de ficció buida de contingut... I significatius són els Dos Minuts d’Odi: sempre hi ha d’haver algú a qui odiar. Em ve al cap l’acarnissament que hi ha a Twitter on sempre hi ha algú que, des de l’anonimat, descarrega la seva ràbia contra algú.

Potser perquè a mi també m’agrada fabular, penso que Orwell s’ho devia passar pipa inventant-se aquell món, aquells noms i aquells personatges. O potser no, potser va escriure el llibre patint. M’agradaria preguntar-l’hi, però ja no podrà ser.

 

EN EL NOSTRE COR, LILA

 

                       

Quan prepares les festes de Nadal amb aquella barreja d’il·lusió i estrès, no t’imagines que el destí et pugui reservar una mala passada. La que ens reservava a nosaltres, crec que per sempre la relacionarem inevitablement amb el Nadal.

      No faré escarafalls ara perquè la Lila “només” era una gossa i la mort d’una gossa, comparada amb la d’un pare, un fill, una germana, una persona propera, comparada amb la mort de totes les dones del món assassinades a mans d’homes que no se’n mereixen el nom ─no se’n mereixen cap de nom perquè dir-los bèsties és degradar les bèsties─, comparada amb tots els morts d’Ucraïna i amb els nens que cada dia moren de fam, comparat, deia, amb tot això la mort de la Lila sembla poca cosa.

      Però actualment, i gràcies a Déu, qui es posa un gos a dins de casa és perquè sigui un membre més de la família i, per tant, la seva pèrdua comporta molt de dolor. I sí, crec que quan l’adoptes has de ser conscient que patiràs una pèrdua perquè la seva vida, de natural, és molt més curta que la nostra.

      La Lila només tenia nou anys i ningú no s’ho esperava. Alguna cosa es va interposar en el seu camí, que li va estroncar la vida. Un comportament estrany, uns grinyols insòlits en ella, una visita corrents al veterinari, una intervenció urgent... i en quatre hores la Lila va passar de vida a mort, va desaparèixer de les nostres vides. I costa de pair.

La meva filla diu que li fa mal físicament el cor i m’ho crec. Científicament i objectiva, el cor és l’òrgan que ens manté amb vida mentre batega; però el cor és molt més que això i els científics, per mi, que diguin el que vulguin. No és estrany que tots els recons de casa seva estiguin plens d’ella i del seu record i que als que hi convivien els costi d’assumir la pèrdua. Perquè jo només hi havia conviscut esporàdicament ─els lectors del meu blog ho saben bé─, i també la recordo en cada pas que faig: per casa, pel carrer, pels àpats, pels passejos, per la mitja ceguesa que patia, per la seva pell flonja i suau, que sento encara sobre la meva cuixa quan s’hi recolzava o sota la meva mà quan li acaronava la sotabarba mentre ella ho entomava de grat.

La Lila movia la cua quan estava contenta i arronsava les orelles quan alguna cosa no la veia clara. Com qualsevol gossa, oi? Però cada gos és diferent per als seus amos i jo ara, permeteu-me que em planyi de la pèrdua de la nostra. Em queda el consol ─i maldo perquè em serveixi de consol─ de saber que va ser una gossa estimada i que, des de la seva adopció a l’octubre de 2013 va estar cuidada i acompanyada. No sé si es pot parlar de felicitat en els gossos, però si d’aquest benestar se’n pot dir felicitat, ella va ser feliç.

He parlat molt d’ella en aquest blog. Al principi més i després no tant, perquè el 2017 va començar a compartir protagonisme amb l’Elna que, pobreta, no sap ben bé què li passa amb la pèrdua d’algú que ja era a casa quan ella va arribar i a qui ha vist sempre a casa.

Aquestes són les entrades que li he dedicat. Ara sento no haver-n’hi dedicat més.

EL GOS DE LA MEVA FILLA

LA BELLA LILA

EL NAS

VIDA DE GOS

CONFIDÈNCIES

LA LILA, DE VACANCES

UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

LILA I OCELLS

 

Que sigui aquest el meu homenatge i agraïment per haver format part de la nostra vida. Toca aprendre a viure sense tu, estimada Lila, però et quedes en el nostre cor per sempre.

ÚLTIMES VISTES DE TURQUIA

              

                      

Se m’ha endarrerit tant aquest post i perdo tant la memòria que ja gairebé no recordo què em quedava per explicar del meu viatge a Turquia. Bé, ja sé que això no s’ho creurà ningú perquè els viatges es recorden sempre, no? De tota manera, el que escriuré avui són algunes de les meves impressions del viatge. Res d’aventures, que al final algú es pensarà que la meva vida és una bogeria contínua.

        La primera dona turca que vaig conèixer va ser la Sema, la nostra guia en el viatge. Una crac, pel que fa al coneixement de la seva cultura i la seva història, que anava molt més enllà de fer-nos de guia turística. Trobar una guia així en un viatge és trobar un tresor. 

La Sema a Efes

Ja ens havia manifestat que ella era musulmana, però jo volia saber una mica més de les seves creences. La Sema ens va explicar que ella seguia el pensament d’un filòsof sufí del segle XIII que es deia Mawlana, també conegut per Rumí, molt formalista i ortodox en els seus orígens, però que amb el temps i noves coneixences pel camí es va anar tornant més tolerant. Jo no n’havia sentit a parlar mai, però les seves ensenyances em van agradar: tolerància, paciència i amor, prohibida la mentida, prohibit trencar el cor, prohibit discutir i prohibides les paraules lletges. Les seves no ho són gens:

“Podem viure en un jardí de roses, però si les paraules són lletges, només en veurem les espines”.

“Canviem les paraules i ens canviarà el pensament i si canviem el pensament, ens canviarà la vida”.

“No hi ha gent dolenta, només hi ha gent ignorant”.

“O malalta” hi afegiria jo, amb permís del savi.

El sufisme és la part més mística de l’Islam i la més pacífica. Sembla que per això als règims islàmics no els agrada gaire i en algunes èpoques i llocs l’han prohibit. El seu objectiu és accedir al coneixement de Déu i a la seva presència sense normes ni formalismes. Els seguidors de Mawlana són els dervixos i aquests segur que us sonen. Són aquells homes ─no pas dones─, que van vestits de blanc i amb faldilles, porten un barret cilíndric i dansen girant sobre ells mateixos seguint una música. Una forma com qualsevol altra de meditació per arribar a l’estat místic que persegueixen.

Aquests són els dervixos

Malgrat que pel meu entusiasme pugui semblar que ara a més de les meves activitats de jubilada em pugui dedicar a girar sobre mi mateixa, no serà així. Sí que em quedo amb els pensaments i les paraules de Mawlana. Em semblen un altre tresor, com la Sema.

He dit que les dones no dansen. Ho aprofitaré per explicar la meva impressió sobre les diferències de gènere a Turquia. I repeteixo, és una impressió. Vaig poder veure dones treballant en turisme, ja fos com a guies, a l’aeroport, als hotels i en espectacles per a turistes. No en vaig veure cap a les botigues dels basars, ni en les dels carrers; no sé si és per què tradicionalment els comerciants són homes o per què el meu coneixement del país va ser limitat. Tampoc treballant a les mesquites i penso que aquí no cal explicar el per què. En vaig veure alguna servint en algun restaurant, en general una mica cohibida entre tants homes. Suposo que els intents d’Ataturk de modernitzar Turquia no s’han acabat de materialitzar i si bé Estambul és una ciutat europea d’última generació, no deu passar el mateix en la societat. I més quan Erdogan no amaga les seves intencions de re-islamitzar el país. A les mesquites ja es nota perquè no perdonen el mocador al cap ─a les dones, és clar!─ i els peus descalços. 

I això, Santa Sofia

Per cert, petita aventura! Em vaig emportar una esbroncada del guàrdia que custodiava les sabates a la mesquita Rüstem Paça, per haver posat el peu descalç fora de la catifa que hi ha per a descalçar-se. Només va ser una frase imperativa, però contundent i com que el turc no forma part del meu bagatge de cinquanta idiomes, em vaig esverar: Ai, pobra de mi! Què he fet? Després ja em van explicar que des del moment de descalçar-se només pots posar els peus a l’interior de la mesquita; si trepitges a fora estàs introduint impuresa en un espai pur.

No hase falta desir nada más

De mesquites en vaig veure tres per dins i moltíssimes per fora. Si alguna cosa conservo ben viva en la memòria són els minarets, la torre des de la qual el muetzí crida a l’oració cinc vegades al dia. La Sema ens va explicar que en poden tenir dos o quatre, i excepcionalment sis. Deixant les excepcions, doncs, la imatge dels sis o dotze mil minarets de les tres mil mesquites que hi ha a Estambul, retallant-se en l’skyline de la ciutat la vaig trobar poc menys que de conte de “Les mil i una nits”. Diu que el nombre de mesquites i minarets representen la religiositat del país. Com més n’hi ha, més religiós és. Com que fins i tot un particular pot construir una mesquita, no puc evitar preguntar-me si tantes com n’hi ha són símbol de fe o desig d’ostentació.

Acabo amb les amistats. En els viatges sempre se’n fan i algunes perduren per sempre. En el grup hi havia vuit catalans, tot i que no hi vam tenir especial afinitat; eren molt joves, potser va ser per això. Vam estar molt a gust amb una parella peruana encantadora, la Suzanne i el Juan Carlos, agradables i educats, amb qui vam compartir els números de mòbil. Encara que difícil, potser algun dia ens tornem a veure. Els desitjo sort en la complicada situació  per la que està passant el seu país. 

Peruans i catalanes

També vam fer amistat amb una parella de Canàries,  l’Inma i el Guiomar, acollidors des del primer moment de trobar-nos i també damnificats com nosaltres en l’espera del guia a l’aeroport, però no tant ꟷno tanta estona, vull dirꟷ. Ens van posar en grups diferents, però cada vegada que ens trobàvem teníem una alegria. Ja se sap que conviure en les desgràcies sempre agermana.

Creuer pel Bòsfor, amb els amics canaris,
amb vista a la part asiàtica d'Estambul 

I doncs, amics, aquí s’acaba la crònica del meu viatge a Turquia. Recomano el país i el viatge, si pot ser guiat per la Sema. Només m’han quedat pendents uns dies més a Estambul ꟷamb cinc ja estaria béꟷ que, per poc que pugui, no penso perdonar.

EL CENTRE DEL MÓN

 

                                   

Havia d’anar a Turquia i, mirant-me el mapa del món a consciència,  em vaig adonar que no hi ha cap altre país tan estratègicament ben situat. Entre Europa i Àsia, per la part asiàtica l’envolten Síria, Iraq, Iran, Armènia i Geòrgia. Al nord-est hi té Rússia, que la poso a banda perquè l’avantatge estratègic a vegades se’n pot anar en orris si es tracta d’una Rússia dirigida per un boig ꟷtot i que això pot passar en qualsevol lloc, però no amb la potència de Rússiaꟷ i perquè em serveix per passar a Europa. Turquia està separada d’Ucraïna només pel Mar Negre i per sota d’Ucraïna envoltant Turquia per la dreta hi tenim Romania, Bulgària i Grècia. Pel que fa als mars tampoc no es queda curta: el Negre al nord, el Bòsfor separant la part asiàtica de Turquia de la part europea, el Mar de Màrmara des d’Istanbul fins a l’estret dels Dardanels, l’Egeu que la separa de Grècia i el Mediterrani, d’Àfrica.

No volia fer un tractat de Geografia. Només volia justificar que, estant Turquia situada en el centre del món, jo m’hi vaig sentir petitona, minúscula, microscòpica, només arribar.

Perquè només arribar a Istanbul ja et trobes amb un aeroport gegantí i per buscar i sortir per la porta 13 ja necessites una hora. La porta 13 era on ens havien d’esperar a la meva amiga Gemma i a mi amb el cartellet per portar-nos a l’hotel. A la porta 13, però, entre els centenars de cartells amb el nom dels viatgers o del majorista, no hi havia el nostre nom ni el del majorista. Comença, doncs, l’aventura! Els turcs parlen turc i anglès. Quina mala sort que no parlin un dels cinquanta idiomes que parlem entre totes dues! Però bé ho havíem d’intentar, no? Vam tornar a mirar, vam preguntar en els cinquanta idiomes, ens vam fer entendre... Res, no hi érem, no érem al món dels viatgers a qui reben amb un cartellet a l’aeroport d’Istanbul.

Després d’una hora vam decidir trucar a l’agència de Tarragona. Ens va costar perquè l’amor propi ens podia. Si hagués sabut el que venia a continuació m’hi hauria posat abans. La resposta del mòbil en el primer intent de trucada era alguna frase en aquest idioma estrany, l’anglès, acabada en “roaming”. Ostres, el roaming! Què era això del roaming? Ens sonava molt d’un temps llunyà... Bé, no podré fer cap vídeo didàctic explicant com m’ho vaig fer perquè encara ara no ho sé, però al final vaig aconseguir parlar amb l’agència. I instal·lar el roaming? No ho sé. L’agència es va posar ràpidament en marxa i al cap d’una hora ꟷQuè passa? No és tant, que Turquia és molt llunyꟷ ja teníem la noia de l’empresa majorista allí. Una hora més i ja anàvem cap a Istanbul. Una més i ja arribàvem a l’hotel. Quatre hores més tard del previst. I nosaltres que ens pensàvem poder aprofitar la tarda per la ciutat... Però res no t’estranya quan parlem d’una ciutat amb setze milions d’habitants, amb un aeroport que encara no sé ara quantes portes té, que té seixanta dues mil places de pàrquing ꟷestic parlant de l’aeroport, eh?ꟷ i quaranta mesquites, també a l’aeroport, perquè és que la ciutat en té tres mil.

Petita jo?

Arribem per fi a l’hotel i una altra vegada el problema de l’idioma! A recepció parlen turc, anglès, francès, italià, grec, xinès, rus... però cap dels cinquanta idiomes que nosaltres dominem. Em proposo aprendre anglès quan arribi a Tarragona, no sabia que fos tan important.  Pressento que aquest no serà un viatge fàcil pel que fa a la comunicació. Però... pugem a la planta 15, on tenim l’habitació i ens passen tots els mals. Som a la Plaça Taksim, amb la mesquita Taksim al davant; veiem el Bòsfor a la dreta, l’avinguda Istiklal que surt de la plaça cap a l’esquerra i al nostre davant una part de la petita part europea d’Istanbul, il·luminada. No ho està excessivament però aquella vista de la ciutat, amuntegada com en una muntanya amb els llums dispersos talment un pessebre de Nadal, crec que serà un dels records de la ciutat d’Istanbul que no m’abandonarà mai.

Petita? Com no m’havia de sentir petita enmig d’un espai tan espectacular?

Veig que m’allargo molt.

Continuarà? Potser sí...

 

TRES QUARTS D’HORA EN GLOBUS

 

                    

Heu pujat alguna vegada en globus? Jo hi havia volat fa uns anys sobre l’Empordà i vaig voler repetir l’experiència ara fa quinze dies. A on? Sí, sí, a la Capadòcia, com els més aguts haureu endevinat. És un viatge molt relaxat i no tens cap sensació de perill. Així doncs, quan em van oferir la possibilitat de pujar-hi vaig dir que sí de seguida, tot i que el preu picava, picava molt. Però... quan tornaria a la Capadòcia? Segurament mai. No m’ho podia pas perdre!

La nostra guia es deia Sema, que vol dir Cel, i ens va explicar fil per randa com funcionava la cosa. Ens llevàvem a quarts de cinc del matí per ser a les cinc a l’aeroport d’enlairament de globus. 

Les condicions perquè els globus volessin eren concretes i estrictes. Tant que si no es complien, el globus no s’enlairava i ens en tornàvem a l’hotel a esperar l’hora d’esmorzar. Si no volàvem, lògicament, ens tornaven els diners. La Sema ens va explicar que temps enrere, ja feia molt, hi havia hagut algun accident i que, des de llavors, l’exèrcit controlava els vols. I, efectivament, a la cistella del nostre globus hi anava, a banda del conductor, un militar de l’aire molt seriós que ho verificava tot.

Vam tenir sort. Vam poder volar. Recordo que a l’Empordà a la cistella hi devien anar com a molt deu persones. Aquí n’hi anàvem gairebé quaranta. La cistella tenia deu compartiments i en cada un hi cabien quatre persones; potser algun només en portava tres.

A mi el que em feia més por del globus era l’aterratge perquè a l’Empordà en el moment de tocar a terra la cistella s’havia tombat uns instants i havíem quedat cap per avall. 

Però aquesta res de res; va aterrar amb suavitat i de seguida tres o quatre homes que ens esperaven a terra la van estabilitzar. Vaig tenir la sensació de control absolut de la situació, per part de la tripulació, durant tot el viatge.

Per això em va estranyar tant el malaurat accident de globus fa tres dies a la Capadòcia on van morir dues noies de Lloret. Suposo que no totes les empreses deuen treballar amb les mateixes mesures de seguretat. Suposo. Perquè sentir parlar d’un aterratge forçós per culpa del vent no em quadra gens amb el que jo vaig viure.

El paisatge era preciós, màgic, increïble. Jo penso que realment el que compta més dels viatges en globus és el que veus a sota perquè un cop a dalt t’oblides que estàs volant. Aquí s’hi afegia, però, i no els vaig comptar, que volàvem alhora un centenar de globus. A gran distància, però l’efecte de veure, quan el sol encara no ha sortit, el cel ple de globus de colors que es van il·luminant, ara els uns ara els altres, pel foc que els hi van insuflant per mantenir l’aire calent que li permet volar, és únic.

Vaig pensar que aquell seria el gran record de la Capadòcia. I ho és, però des de l’accident, noto que no hi puc pensar de la mateixa manera. Veig les fotos, els vídeos que vaig gravar, penso en els llocs per on passàvem, que podien semblar perillosos, però que la perícia del conductor els salvava tots, i no puc dissociar-ho de la imatge del globus empès pel vent i sense control per damunt d’aquelles roques extraordinàries, però encrespades, i maleïdament agressives sota un globus sense control. No ho puc dissociar i m’esborrono.

Me n’alegro d’haver fet aquest viatge abans perquè ara mateix potser no el faria. I em sap greu per tota la gent que viu d’això i que per la meva experiència penso que són professionals i que treballen bé, però em temo que el meu sentiment serà compartit durant un temps per altres viatgers.

I bé, jo volia parlar del meu viatge a Turquia, però el petit viatge de tres quarts d’hora en globus, m’ha ocupat massa espai. A veure si el proper dia ho faig.

LA TERESA ERA AMIGA MEVA

 

                

La setmana passada es va morir a Tarragona la Teresa León. Una mort prematura sempre fa mal. Si és d’una persona propera, molt més mal. Segurament si això ho llegeixen els seus familiars, companys i amics més propers s’estranyaran de no conèixer-me com amiga seva.

M’explicaré. La Teresa i jo no érem amigues íntimes ni de tota la vida. La Teresa i jo no anàvem al cinema plegades, ni jugàvem juntes al sorral ni anàvem a berenar en sortir de l’escola, ni ens dèiem secrets, tal com em va preguntar la meva neta Elna quan em va veure trista i capficada per la notícia i li vaig dir que s’havia mort una amiga. Potser l’única afinitat que compartíem era la d’haver estat, tot i que de tallers diferents, alumnes de l’Escola de Lletres i haver compartit alguns dels esdeveniments que s’hi organitzaven. Quan dic que era amiga és perquè sempre que la vaig necessitar, em va respondre. La Teresa treballava a l’Ajuntament, era Gestora Cultural a la Casa de les Lletres i jo que em moc pel que a vegades és l’intricat laberint de la cultura tarragonina, havia acudit a ella uns quants cops: per demanar informació, per sol·licitar espais, per donar-me difusió, per, en fi, demanar ajuda alguna vegada amb urgència. La Teresa mai no em va deixar penjada. La Teresa era sol·lícita, obligada, amable, formal, competent i mai no deixava res pendent. Per això dic que era amiga meva, perquè penso que una persona que està al servei del públic, en el seu cas, al servei de la ciutadania, amb aquesta vocació de servei, sempre és considerada amiga per aquells a qui soluciona el problema en què es veuen embrancats, sobretot si això no passa només una vegada.

I amb això no pretenc de cap manera equiparar la meva pena al dolor que estan patint els que tenia més a la vora i l’estimaven més que ningú. Nomes és que sento profundament la seva pèrdua i no puc deixar de reconèixer els seus mèrits i virtuts, en aquest cas, professionals, però que estic segura que formaven part de la seva essència.

T’ha arribat el moment de descansar, Teresa, després de lliurar una batalla en la qual mai has vacil·lat de lluitar i donar-ho tot per poder guanyar. No ha pogut ser. Però jo soc de les que creuen que alguna cosa, digueu-l’hi ànima si voleu, ens mou al llarg de la nostra vida i ens fa ser com som i que aquesta cosa no s’acaba amb la fallida del cos. Per això, Teresa, siguis allà on siguis, no t’oblidis de nosaltres perquè nosaltres no t’oblidarem mai.

JO SÍ QUE HI ANIRÉ

 

                             

Repassant els meus 11S i la meva manera d’explicar-me’ls i d’explicar-los aquí, he de reconèixer, molt a desgrat, que hem anat a menys. L’any 2012 s’emporta la palma de l’esperança, de la il·lusió i de la meva motivació per escriure: TOT ESPERANT SETEMBRE, tot poètic, sortit del cor; ... I SETEMBRE VA ARRIBAR, una crònica entre gloriosa i còmica del dia, i AMB EL COR, CONFESSO, entusiasme desbordant que em feia escriure rimes. I ara he de confessar, també amb el cor, que rellegir-los m’ha fet caure les llàgrimes. Del 2013, MAI TAN A PROP, perquè li veia, i AMORS CLANDESTINS, una facècia sobre la dificultat de resistir-se a l’impuls que movia l’independentisme, fins i tot per aquells que mai s’havien sentit independentistes. El 2014 vaig escriure CAPGIREM-HO! I no es tractava de capgirar res del passat immediat, sinó del que ens tenallava, i ens tenalla, des de fa més de tres-cents anys. El 2015 vaig publicar GUANYEM LA POR, dedicat als que dubtaven de la bondat de la independència, a qui jo ja els la donava com cosa feta. Ai! Aquestes dues últimes entrades tenen uns títols que devien trair el meu subconscient. Encara que tot anava bé, s’atansava el llop, amb les seves urpes i no sabíem com n’eren de llargues i ferotges. El 2016 estava immersa en una situació familiar complicada. I el 2017 sembla que vaig reservar la publicació per a l'1-O i el dia 3 vaig escriure ELS CLAVELLS I LES FERES, una crònica planyívola i estupefacta dels fets de l'1-O. He de reconèixer que des del 2017 fins ara el meu apassionament per l'11S ha anat a la baixa i si bé he anat parlant d'independència, no ha sigut precisament en aquesta data.

He escrit sovint de política en aquest blog i molt més al setmanari “Notícies TGN” quan n’escrivia una columna quinzenalment. Ho he fet sense cap pretensió, només per expressar les meves opinions, que no són per a res enteses, però que són lliures, penso que més que les de molts tertulians que escolto per ràdio o veig per televisió. Darrerament, en comparació, ho faig poc i és que estic desmotivada, desesperançada, desencisada. Els polítics, els nostres, els socis de govern ens foten cada dia una clatellada moral quan ens demostren que no estan a l’altura, que són incapaços d’oblidar el partit en pro del poble, que espera els seus gestos representant els nostres interessos, com hauria de ser, i que lluny d’emparar aquells que estan encausats per haver defensat la justícia, encara els acusen, o n’ometen la defensa.

I és clar que hem anat a menys! Qui ho pot negar? El primers anys des del 2012, la gent, convençuda i no tant, anava a la manifestació per damunt de qualsevol entrebanc. Amb parelles, amb avis, amb fills, a vegades criatures de bolquers, en tren, en bus, amb tractor, caminant i en cadira de rodes, en bicicleta i fins i tot amb xanques, n’havia vist. Entenc que la il·lusió mou muntanyes i les muntanyes més altes i abruptes, amb aquella il·lusió, es podien guanyar. Entenc que hi hagi qui ha perdut la il·lusió perquè veu l’objectiu llunyà i no albira cap camí que ens hi pugui portar. Amb tot estic convençuda que en la majoria de gent el sentiment independentista hi és, que només ens caldria un líder fort amb les idees clares i disposat a tot perquè es tornés a mostrar i ens tornéssim a engrescar.

A mi, digueu-me il·lusa, segurament tindreu raó, els meus anhels independentistes ni me’ls ha tret ni me’ls traurà ningú. Jo tenia tretze anys quan se’m va despertar el sentiment catalanista gràcies al mossèn amb qui aprenia català per primera vegada i amb qui descobria també per primera vegada la nostra terra, la que compartíem, d’una forma amorosa que no he oblidat mai. I en tenia quinze quan les cançons de Lluís Llach i de La Trinca, les unes des de la protesta i la poesia i les altres des de la paròdia i la ironia, m’obrien els ulls a la realitat del nostre poble oprimit i em convertien en independentista. Han passat cinquanta anys, quaranta si ho comptem fins al moment d’inici del procés i sento que el meu sentiment està intacte. En aquests anys cap polític el va mantenir viu, la independència era una utopia que molts teníem al cap i al cor, sense que cap programa l’alimentés. Vaig deixar de ser independentista? No. Ho deixaré de ser mai? No ho crec. Ser independentista és creure en la independència. Malgrat els polítics, malgrat les manipulacions, malgrat adonar-nos que ens prenen per idiotes, malgrat saber que no ho som.

I jo, per què negar-ho, també em vaig plantejar de no anar a la manifestació aquest any. Però hi aniré i ho faré convençuda. Aniré a la manifestació contra tots aquells que ens desitgen desanimats, que diuen que el suflé ha baixat, que voldrien que perdéssim la memòria del que vam viure i del que hem votat durant deu anys. Hi aniré per dignitat i perquè, encara que jo no ho pugui veure, el futur per als meus fills i els meus nets sigui dins d’un país lliure. Que anar a la manifestació no m’ho garantirà? Doncs potser no, però a mi encara no m’ha arribat el moment de rendir-me.

Tinc totes les samarrates, però aquesta,
 on hi diu sí, és la meva preferida