dimecres, 5 de desembre de 2018

LA TERRA ESTÀ EMPRENYADA


                            
Tenim la Terra molt emprenyada i cada vegada ens ho fa saber més sovint: Pluges desaforades i pantans que es desborden, muntanyes que es desplacen, rius que canvien el seu curs, conreus que queden intractables durant anys, calor a l’hivern, més calor a l’estiu, volcans que es desperten, terratrèmols on no n’hi havia hagut mai, icebergs que es fonen.
També podríem pensar que està malalta com deia la cantant Bebe en la seva preciosa cançó “Ska de la tierra” ja fa catorze anys. Per cert, no sé què se n’ha fet de Bebe; potser s’ha reencarnat en Rosalia, la premiada als Premis Grammy Latinos d’aquest any, Rosalia Vila Tobella de Sant Esteve Sesrovires. Ho dic perquè trobo que la seva música i la seva veu s’assemblen força. Amb tot, no sé si algun malalt podria desencadenar una revenja tan cruel. És clar que la Terra no és “algun malalt” qualsevol.







Quan els ecologistes van començar a predir el canvi climàtic, molts devien pensar: “Mira aquests il·luminats! Uns altres idealistes amb el lliri a la mà”, com passa sovint quan algú denuncia males pràctiques i per corregir-les en predica de noves. Les empreses afectades, potents i prepotents elles, devien riure a cor que vols: “a mi que em deixin estar, que vaig rumbós i els meus beneficis també”. Per no parlar dels polítics. “Quina feinada ara! I els vots que perdré si em poso amb el tema!” I Trump? Després dels incendis de Califòrnia li van preguntar si mantenia el seu negacionisme sobre el canvi climàtic. Yes!!! Va dir, contundent, i va afegir: “Gran clima, vull un gran clima!” Voleu dir que sap el que és aquest home el canvi climàtic? Ja poden anar fent cimeres ara a Katowice i el més que ve a Sebastopol, ja!
En fi, sigui com sigui, ara el mal ja està fet. La Terra no només està emprenyada, també esta calenta, molt calenta. I igual com amb la salut, que és fàcil de perdre i molt difícil de recuperar, ja veurem com arreglem la pífia que hem comès, ja veurem com li fem baixar la febre.

Una senzilla mostra de la terra amb febre alta


No obstant, he estat pensant —el pensament d'una persona profana en el tema, és clar—. Resulta que la Terra té aproximadament 4600 milions d’anys i al llarg d’aquest temps s’ha escalfat i refredat unes quantes vegades. Suposo que l’escalfament actual forma part de l’evolució natural de la Terra i no només ha de ser culpa de l’acció de la humanitat maltractadora. Però bé, en aquesta etapa, i ja que hi som, tots tenim la nostra part de responsabilitat de tractar-la bé i mantenir-la en les millors condicions.
Que consti que jo accepto la meva part de responsabilitat, però, caram! ja és mala sort que el darrer canvi de la Terra ens enganxi precisament a nosaltres. Això sí que és estar en lloc equivocat en el moment menys indicat! Tot i que no és que tinguem gaires llocs per escollir, tampoc! Potser els milionaris que han d’anar a Mart... A veure si hi són a temps, abans que la Terra es desintegri en deu, nou, vuit, ... zero!
Jo, amb tots els respectes pels que han pagat una quota massa alta i irreversible, ja he tingut la meva quota de participació en el desastre. L’any passat a l’octubre va passar un tornado per la zona de Valls que em va enganxar al mig de l’autovia. A les cinc de la tarda es va fer de nit. El neteja parabrises no donava l’abast i em vaig quedar amb nul·la visibilitat. Vint minuts ben bons ens vam estar aturats al voral, el meu cotxe i uns quants més. Sort que portava l’Elna al darrere que, com que és un àngel, em va protegir! El soroll infernal de la pluja i dels trons feia feredat i el pensament m’anava a cent: què faig si no s’atura? I si estic damunt d’un pont —que era impossible de saber-ho— i es desborda el riu? Com ho faig per sortir del cotxe amb la nena a coll? Me la podré posar dins de la jaqueta per protegir-la? Cap on haurem de tirar? L’angelet, al darrere, dormia i, per sort, no es va assabentar de res. Quan va afluixar el temporal i vaig arrencar el cotxe, vaig començar a tremolar i el tremolor em va durar fins que vaig anar a dormir.
Tot i que em vaig dir que no em tornaria a arriscar a la carretera si anunciaven coses terribles, aquest any he tornat a patir. Anava sola i em vaig haver de parar tres vegades perquè em tornava a quedar sense visibilitat. Alguns cotxes també es van aturar, però molts altres passaven a gran velocitat; suposo que un cotxe gran no ho deu passar tan malament en situacions com aquesta, però el meu estimat cotxe petit no és res enmig de la fúria dels elements. En arribar a casa m’esperava una altra sorpresa, bé, dues: L’aigua em va arribar als genolls només per fer els sis metres que separen el pàrquing del portal i pel traster hi nedaven les garrafes d’aigua —plenes— a causa del pam d’aigua que s’hi havia acumulat. Era una imatge ben original la de les garrafes a la deriva, xocant les unes amb les altres, si no hagués estat perquè només pensava en la feina que em venia al damunt. Llàstima que no la vaig immortalitzar! Ja ho faré la propera vegada, que tal com està el planeta em temo que en tindrem sovint d’ensurts d’aquests.

Era això, però amb garrafes, moltes garrafes i sense onades. S'entén, oi?



dissabte, 17 de novembre de 2018

LA LLENGUA MALMESA


                                               

A vegades, quan parlo amb el meu fill de com eren les coses abans de la Normalització Lingüística del català, tinc la impressió que no acaba de copsar l’abast del canvi que hi ha hagut en els darrers quaranta anys. Com a filòleg suposo que, de tant com arriben a treballar la llengua durant el grau i els màsters, els deu ser difícil d’imaginar la situació que teníem en la meva joventut. 

Sí, no?



És clar que en el camp de la llengua parlada, actualment i en especial als patis dels instituts, jo tampoc em podia imaginar llavors que ara estaríem com estem.  

La frase és de Mikel Laboa, cantautor en euskera, però
lògicament universal


L’altre dia parlàvem de la retolació en català. Recordo que els primers rètols que van aparèixer em van sorprendre i em van alegrar, però no pas perquè hagués patit la repressió del català, que la vaig patir, encara que en aquell moment no en fos conscient. Més aviat vaig pensar que els establiments que començaven a retolar en català estaven fent un gest pel país, que també. Potser per això, perquè ho vaig viure així i perquè aleshores no me les tenia tant amb les paraules com ara, era condescendent amb les faltes d’ortografia i amb les expressions gramaticalment incorrectes. Pensava: ja que tenen la voluntat de fer-ho en català, no cal ser tan exigent, dona!
I ni m’he tornat purista de la llengua, ni aguanto gaire bé aquelles persones que sempre corregeixen una paraula mal dita, però, darrerament, no sé si n’hi ha més o és que la gent escriu a la babalà, veig tantes incorreccions que m’irrito i tot. En veig a la publicitat dels bancs, de les farmàcies, de les companyies de subministraments, en els cartells dels llocs oficials, en les empreses privades, en els rètols d’alguns establiments... No cal dir que també en les cartes que rebo d’alguna empresa d’assegurances, ONG i altres, que aquestes tampoc no les disculpo, però almenys no estan exposades a la vista de tothom, com les que s’exhibeixen públicament. Tant costa de contractar un corrector? Ja que et poses a fer un cartell o un rètol, què menys que fer-lo en condicions, no?
Uns dels llocs que gairebé em fan riure de tantes incorreccions com hi trobo, son els pàrquings públics.
“Si en vol un rebut, premi el botó”. O bé “en” o bé “un rebut”; ambdues coses no, si us plau.
“Abans d’agafar el cotxe, pagui la seva estança al caixer automàtic”. Vaja! Ara les places de pàrquing també tenen funció de cambra, habitació, apartament? Estada, per favor!
“La teva APP del parquímetre també a l’aparcament”. Ja sé, ja sé què volen dir, però costaria molt de posar-hi un verb?
“Està vostè al sotan segon”. En fi, sense paraules.
I cada dia en descobreixo alguna de nova. Per sort meva, he fet el procés a la inversa i ara per comptes d’enfadar-me, només penso: Mira, una altra!
Aquí queda clar
M’he fixat que qui treballa amb un català correcte és l’autovia per on transito habitualment: centre, nord, sud, emergències, passarel·la de vianants, autovia (ai, per poc, impecable! Per raons òbvies no puc fixar-m’hi amb deteniment, que la llengua és important, però la vida més; diria que em posen “autovia” amb accent i no, no; en català és paraula plana acabada en vocal i no s’accentua). 



Ja sé que això només són paraules, que no arriben a frases i que són poques, però també hi ha aquells rètols electrònics que van canviant de missatge i aquests sí que són perfectes en la forma. En la forma sí, però atenció! Un dels missatges diu: “En cas d’avaria, situa’t darrere de la tanca” . Casualment en aquell punt, darrere de la tanca no s’hi veu espai ni per posar-hi un peu, o sigui que per situar-te darrere t’hauries de penjar de la tanca amb mans i peus. No és broma. L’altre dia, en el viatge d’anada, el missatge deia: “Conduint, connecta’t”. 

Ja m'ho semblava que no era això


Ai, caram, em vaig passar la resta del viatge intentant entendre què volien dir. Com era que, precisament ells, els que ens adverteixen de la prudència a la carretera, em deien que em connectés conduint? A la tornada es desvetllà el misteri. El rètol, que devia tenir algun problema, ja estava arreglat. Deia: “Conduint, connecta’t a la carretera”. Ah, bueno! Vull dir ah, vale!, o sigui ah, clar! Renoi! Que difícil que és el català!
Doncs això, que estaria bé que les empreses que exposen els seus missatges als ulls de tothom fossin una mica més curoses amb la llengua. És clar que ara també estaria bé que algú em busqués totes les faltes que he fet en aquest escrit tan crític. Soc tan polida com puc, però segur, segur que n’hi ha alguna.

dimarts, 30 d’octubre de 2018

FILLES I PANELLETS



                                                         
Vaig néixer l’antevigília de Tots Sants, després de quaranta vuit hores de patiment de la meva mare. Va ser a casa, amb l’ajuda de la llevadora i el metge del poble i amb l’expectació que provoca el primer fill que, per desil·lusió dels homes de la família, va ser una filla. Sembla que el meu besavi era al costat del foc del pis de sota i quan va saber que jo era una nena va dir: «Una altra nena? Ja no pujo» Eren coses que passaven abans, per sort superades. És veu que la meva era una família de dones. La meva padrina materna va tenir dues filles; la seva filla gran, dues filles més, de les quals una també va tenir una filla. La meva mare em va tenir a mi i jo vaig tenir una filla, que també ha tingut una filla, l’Elna; però jo vaig tenir també un fill i ara la filla de la meva cosina també espera un fill. Potser els meus avantpassats homes, allà on sigui que es trobin, consideraran que s’ha trencat la maledicció.

 I sinó que s'ho facin mirar.

Després d’aquest intent d’arbre genealògic passaré a allò que volia dir quan he començat. L’any que vaig néixer, a casa no es van fer panellets. La mare prou feina tenia i la padrina, intentant alleujar el patiment de la filla, també. L’artífex dels panellets era la padrina, la padrina Maria. Era de Fulleda 

Doncs això, Fulleda.


i ja en vaig parlar a HEROÏNES, un post que ha donat molt de sí. Quan es va casar amb el padrí va venir a viure al poble. Tot i petit, Vimbodí devia ser un poble gran per a ella, com a deu vegades més gran que el seu. Va arribar amb la recepta dels panellets i alguna més a sota el braç i, pel que sé, va ensenyar a fer panellets a tot el poble. Deu ser veritat perquè a vegades encara em trobo algú que m’ho explica.
No diré que recordi haver menjat panellets l’any següent de néixer, però sí que els panellets formen part del meu imaginari des de molt aviat. Uns dies abans de Tots Sant es trobaven la mare, la tieta i la padrina i feien una muntanya de panellets que després es repartien entre elles. En recordo l’olor i la feinada, de la qual no participava directament perquè tres dones a la cuina i una pila d’atuells i d’ingredients ja eren molt. Sempre em va semblar que fer panellets era molt laboriós i quan la padrina se’n va anar, que la mare em digués d’ajudar-la se’m feia feixuc, tot i que a l’hora de menjar-me’ls no se m’hi feia gens. De les postres del país, els panellets són les que més m’agraden. Ni torrons, ni mona; jo panellets.



Ja fa uns quants anys que ajudo la mare de gust i crec... crec que ara fins i tot seria capaç de fer panellets tota sola. La pràctica hi ajuda molt. Tot allò que no coneixem se’ns fa una muntanya, però passet a passet podem arribar al cim a ulls clucs. És clar que d’any en any si no tingués la recepta no me’n recordaria, però per això la mare la guarda a la seva carpeteta de receptes, d’on la treu sempre pels volts del meu aniversari. Que per molts anys ho puguem celebrar i que puguem fer panellets juntes!

I més coses!

Crec que la padrina va ser molt    generosa explicant a les dones 
del poble com es feien els panellets. També ho és la meva mare, en explicar-m’ho a mi i a tots aquells que li pregunten. Jo tampoc no vull ser menys, així que aquí teniu la recepta escrita amb la seva pròpia lletra. 
I que ningú no s’espanti per la feina! Amb la pasta d’ametlla prèviament amanida, ahir vam trigar exactament hora i quart a fer seixanta panellets: de pinyons, de coco, d’ametlla, de 
canyella i de codonyat. Això només amb la meitat dels ingredients que marca la recepta. Si ho feu amb les mesures de la recepta, doncs... 
cent vint panellets. No falla!


I us deixo que, si voleu, teniu feina. Que aprofiti!




dijous, 11 d’octubre de 2018

VITRUM, MÉS QUE MAI


                                               
El cap de setmana passat va tenir lloc al meu poble la Fira del Vidre artesà, VITRUM, per cinquè any consecutiu. Vaig estar vigilant TV3 la meva— divendres, dissabte i diumenge per veure si en deien alguna cosa, però res. La Fira Mediterrània de Manresa, el Suquet de Peix de Roses, la Fira del Llibre de Besalú, la Festa dels Petits Camaleons, el Festival Iber d’Alcanar... la majoria vitalícia de la dreta americana al Suprem... ai no! això no és cap fira, tot i que a vegades ho sembla. Diria que no hi ha cap més fira del vidre en tot Catalunya, per tant l’esdeveniment bé es mereixia un petit apunt al Telenotícies, no? Ja sé que  van venir el primer any, però qui es podia imaginar aleshores que la Fira agafaria tanta volada? Amb tot, cap problema perquè la difusió va arribar a tots els racons del país, i és que, ens agradi o no, sense difusió avui en dia som morts. Per fer-ho arribar més lluny encara, ara en parlaré al meu blog que, segons les estadístiques arriba fins a Polònia, Suècia, Singapur, E.E.U.U. i Austràlia. No sé pas qui em deu llegir a Singapur; sí que ho sé, a Austràlia, que hi tinc una amiga —Hola, Àstrid!—, però no penso contradir a Blogger que és el servei que em permet arribar a vosaltres, lectors, i compartir el que escric.
Vimbodí i Poblet es va omplir de gent de gom a gom, que anaven d’una activitat a l’altra sense donar l’abast: les demostracions de vidre bufat en diferents punts del poble, els mercats d’artesania, els jocs creatius relacionats amb el vidre, els àpats popular amb vaixella de vidre? No, això no. Les exposicions, les cercaviles, el concurs de beure amb porró, el Vitromusical, el concert de Joan Reig... I encara me’n deixo. Tot ben coordinat per la Rosa que, a més a més és la regidora del Museu. La veritat és que entre la gernació forana i l’alegria general de la gent del poble, obrir-se pas semblava misión impossible.
Vimbodí té una tradició molt antiga en el vidre. Ja al segle XII a la partida de Nerola hi havia un forn de vidre que abastia el monestir de Poblet. Tanmateix, allò que tothom recorda o n’ha sentit a parlar és dels forns que s’hi van instal·lar els primers anys del segle XX, que donaven feina a molta gent del poble i també de fora. Algun s’hi va mantenir fins als anys cinquanta. De fet el forn recuperat i el museu que hi ha actualment provenen i són testimonis d’aquesta tradició més recent. 

Fotos del Museu i meva


El  Museu-Forn del Vidre   es pot visitar tot l’any i gaudir de les demostracions del mestre vidrier Paco Ramos.


Aquest any la Vidriera d’Honor ha estat la Sílvia Bel. Va venir dissabte a la tarda i amb la seva senzillesa habitual em va fer advertir que les actrius i els actors actuen, però com a persones no tenen res a veure amb els papers que interpreten. Ja sé que això és una evidència, però és que des que la Sílvia fa el paper de Marta a la sèrie de la sobretaula “Com si fos ahir”, haig de fer esforços per no creure que és una malvada integral. Bé, això només significa que és una actriu integral. La Sílvia ens va dedicar un petit discurs sobre la importància dels oficis i fins i tot va bufar per elaborar una magnifica ampolla de vidre. Amb l’ajuda del mestre segovià Diego Rodríguez, això sí.

La Sílvia i el Diego
Foto: JM Potau


Eh que és bonic?
Foto: Rosa Albes


Un altre acte que ha tingut molt d’èxit
és el que té lloc cada any al Carrer
de les Abraçades, un carrer d’escales
dels més estrets de Catalunya, amb
només 94 centímetres d’amplada. 
Potser amb aquesta dada no caldria
que expliqués perquè té aquest nom,
però tinc ganes de fer-ho, ves! 
Dues persones alhora no hi poden
passar si no és abraçades. 


Per cert, cada any pel Vitrum, concurs d’abraçades al Carrer de les Abraçades. Com més gent s’abraci, millor. Al peu de les seves escales, aquest any la Júlia, una xiqueta que entre molts altres empeny el poble amb força, hi ha explicat diverses vegades perquè ningú no s’ho perdés, el conte del vidrier i la pagesa, la Llegenda del Matrimoni de Vidre, recreada per l’Enric, un periodista lletraferit com jo que tampoc no para de donar impuls al poble.
També durant unes hores de diumenge al matí es va produir una mena de prodigi, increïble per qui no ho hagi vist mai: l’escultor català Iván López a partir d’un bloc de gel va esculpir un “matrimoni” gegant, a imatge del de vidre, amb tots els seus detalls i filigranes, però molt més gran —com per amanir-se el xai al forn, l’ogre del Polzet. És clar que l’oli i el vinagre són per l’amanida, però els ogres són carnívors, sí o no?

De gel
Foto: JM Potau


I com que segur que tothom s’està preguntant què caram és això del Matrimoni de Vidre, ho hauré d’explicar. És una simple setrillera, i atenció! que el nom correcte és setrilleres, però en aquest cas són dues setrilleres en una sola peça. Amb dos compartiments i dos brocs, un per l’oli en un costat, un pel vinagre a l’altre. Com el matrimoni, vaja! Sempre junts, però cadascú per la seva banda. Com soc, eh?

I de vidre
Foto meva

No sé si algú va tenir una idea brillant o va sorgir espontàniament i tothom s’hi va animar, però pràcticament tots els pobles de Catalunya, per petits que siguin, tenen la seva festa a partir d’aquelles particularitats o aquella història que els diferencia del altres. En el cas del Vitrum, la idea va ser de la Maite, que era regidora  de Turisme l’any que es va fer la primera edició de la Fira. Vimbodí i Poblet té quasi mil habitants, però hi ha pobles petitíssims ja vaig parlar de Fulleda a HEROÏNES que igualment han trobat el seu tret identificador tan important i de tant interès com qualsevol altre. I és que la història no discrimina els llocs on s’esdevé, igual com el pas del temps no té cap mirament amb els llocs on s’ha escrit la història. Només els pobles amb el seu interès i respecte poden fer-la reviure. Gràcies des d’aquí a tota la gent que, igual que la Rosa, la Júlia, l’Enric, la Maite, s’ha bolcat generosament en els actes perquè tot sortís el millor possible. Jo que ja tinc uns quants anys puc dir que mai havia vist Vimbodí i Poblet tan imparable.

Quan al vespre de diumenge guaito per la finestra i veig els carrers tan tranquils, quasi deserts, una certa enyorança m’aclapara i em consolo amb una realitat implacable que també té a veure amb el pas del temps: d’aquí a no res, tornarà el primer cap de setmana d’octubre i amb ell el VITRUM.

dimarts, 2 d’octubre de 2018

VINT-I-QUATRE HORES


                                            

Vint-i-quatre hores donen per molt. A Stefan Zweig li van donar per escriure un llibre, “Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona”. I això que Zweig era un home, que si arriba a ser una dona, els llibres haurien estat uns quants més.
Jo també podria escriure alguna cosa amb aquest títol. Potser l’hauria de canviar lleugerament. “Vint-i-quatre hores en la vida de dues dones”, o bé “Vint-i-quatre hores a urgències”, o bé “El meu idil·li amb el sistema sanitari. Nou capítol”.
Una dona, la meva mare, ho va patir; l’altra, jo, m’ho mirava sense poder fer-hi gaire res. Un refredat que es va complicar ens va portar a l’Hospital Comarcal, per prescripció del metge de capçalera que, amb bon criteri, es volia assegurar el diagnòstic de pulmonia.
Les vint-i-quatre hores a l’hospital van donar per tres anàlisis de sang, una d’orina, una d’esput i una radiografia. A més de tres vies doloroses, tres punxades en un dit per comprovar el sucre i cinc pinçades en un altre per observar la saturació de la sang. Ah sí, me n’oblidava! Unes quantes sacsejades —sacsejada ve de sac— cada vegada que volien moure la mare, algun moc i alguna resposta poc temperada.
Però bé, la qüestió és que la medicació li va fer efecte. La medicació constava d’oxigen, mascaretes de baf per ajudar a respirar, sèrum amb paracetamol i... sí! Antibiòtic. Estava convençuda que l’antibiòtic li aniria  bé, però tenia els meus temors que no n’hi donessin. Pel que es veu, aviat ens podrem morir d’una infecció per petita que sigui. Diu que els laboratoris no trigaran gaire a no fabricar antibiòtics, que no els és rendible. És la fi dels antibiòticsAi, si Fleming aixequés el cap! Quin món el nostre! No
sé si fer com Sergi Pàmies que de seguida que va saber que els antibiòtics escassejarien es va passejar per totes les farmàcies de confiança a fi de fer-ne una bona reserva.

La mare de seguida va reaccionar gràcies a l’antibiòtic i suposo que a tot el demès. Després de vint-i-quatre hores a urgències vam poder anar cap a casa. Ho vaig fer amb la sensació —esbiaixada, segur, per haver maldormit a la butaca multiposicional de l’acompanyant— que no havíem rebut gaire bon tracte.
I que consti que era còmoda i no tenia res trencat ni res.

Però avui, a deu dies vista, penso que no va ser tan dolent. A vegades un mal encontre, una conversa eixuta, una mirada freda ens ho pot fer veure tot en negatiu, però en justícia he de reconèixer que si una part dels professionals semblaven robotitzats, l’altra part era humana i humanitària. Com sempre, l’opinió i les  sensacions particulars que  puguem tenir, ja sigui als hospitals, als bancs, a l’administració, a les botigues, a l’escola, a qualsevol lloc al servei del públic, prové del tracte de les persones i amb les persones. Ara em tiraré una floreta. Quan treballava, força gent em deia: jo soc client d’aquí per tu. I la veritat, el comentari m’omplia de satisfacció i em feia pensar que només per això ja valia la pena de treballar bé i tractar bé tothom. Ai, que ja surt la Teresa altre cop amb el lliri a la mà!


Potser sí, potser sí, però millor el lliri que un card, no? Que amb el card és més fàcil punxar-s’hi, fins i tot qui el porta. 


I és prou vistós, però també una mica traïdor.




                          

dijous, 6 de setembre de 2018

EL TURISTA MALTRACTAT


                                     
Aquesta crisi que arrosseguem des de fa deu anys ha fet estralls en tots els sectors, ja ho sap tothom. Darrerament m’he trobat (o m’hi he fixat, que potser ja fa temps que és així) que l’abaratiment del preu del menú comporta l’abaratiment del contingut dels plats. No és en tots, però en alguns restaurants el que et serveixen en un menú de dotze euros és de jutjat de guàrdia. A una «amanida de salmó amb vinagreta de cítrics» on et serveixen un llit d’enciam amb cinc trossets de salmó fumat de la mida de l’ungla del dit gros del peu i dues llesquetes de pa torrat, amanit amb suc de taronja no se li pot dir ben bé un entrant, em sembla a mi.


Jo m'imaginava una cosa així

I a cinc tallets minúsculs de magret d’ànec acompanyats amb tres làminetes de poma i un raig de vinagre concentrat de Mòdena no crec que se li pugui dir «Magret d’ànec amb poma caramel·litzada i reducció de vinagre de Mòdena». Però així ens ho venen i així ho comprem. Entre la crisi, els programes televisius sobre cuina —amb els quals qui sap fer una truita amb patata ja es creu que pot muntar un restaurant— i els baixos sous que deuen cobrar els treballadors de la restauració, anem arreglats. No sé si els turistes van de menú o de carta, o potser van d’entrepans, però trobo bastant penós per la imatge del país que el nivell hagi baixat tant.
Fa uns quants dies vaig anar a fer el turista a la Vall d’Aran amb la mare i un fill. La mare hi havia anat molt amb el pare i en tenia grans records. Dels restaurants també. El dia que hi vam a arribar, a migdia i ben acalorats, vam entrar al primer restaurant que vam trobar. Era en un poblet molt petit on abans hi havia un restaurant i ara n’hi ha una pila, un al costat de l’altre. Dues noies romaneses ens van donar la benvinguda —sense paraules, després vaig saber el perquè— i ens van assignar una taula. Vaig pensar: Veus que bé? Les dones estrangeres són valentes, s’obren pas a Catalunya i munten negocis i... Bé, a una li faltaven modos i la que ens va prendre nota no entenia res de català ni de castellà. Com que la mare li preguntava si les favetes amb pernil eren tendretes, va haver de sortir la cuinera. Ella sí que entenia i parlava el castellà. Va sortir amb dos pots de favetes, un de petit i un de gran.
         Cuál quiere? va preguntar a la mare, amb molt simpatia.
Ella, que poques vegades ha menjat un plat precuinat es va quedar a quadres.
         Ah! Que són de llauna?
         Sí, de lata, de lata va respondre la cuinera, amb l’orgull de qui treballa amb un producte de qualitat superior.
         Ah, no, no... Si son de llauna, no. No les tenen bullides?
         Cómo?
         Bullides... hervidas!
         Hervidas en la cocina por ustedes. Hechas en el restaurante vaig intervenir jo.
         En la cocina? No, es que ésto no se estila aquí, saben?
Més que no estilar-se jo crec que no va arribar  a entendre el que li demanàvem.
Vam comentar entre nosaltres que probablement, aquestes favetes petites que serveixen al restaurant totes ho són de llauna i que combinades amb el pernil i un bon amaniment ja donen la talla. El que no fa ningú és ensenyar la llauna, és clar, però pel que sembla, per la cuinera la llauna era un signe de qualitat. Suposo que és qüestió de cultures. Vam acabar demanant tots tres olla aranesa que, per cert, tenia força gust de caldo Maggi. Ja ho deien fa anys: Maggi te quiere ayudar i aquelles xiques necessitaven ajuda.
         D’aquí endavant menjarem a la carta vam dir. Un dia és un dia i tres, tres.
Algú em creurà si dic que ni menjant a la carta la cosa anava fina? O sigui, que els records de la mare dels bons àpats dels restaurants aranesos no es van poder renovar. I això combinat amb la desgana i el retard en servir d’algun cambrer fart de turistes em va aigualir una mica la sortida. Sort que les muntanyes i les valls i els rius i l’aire pur segueixen al mateix lloc, i que sigui per molts anys.
Sí, per favor, que sigui per molts anys.

L'anècdota de la Vall d’Aran no és res comparada amb el que vaig poder veure a Tarragona la setmana passada en una de les places més turístiques de la ciutat. Érem en una terrassa i a la taula del costat s’hi va asseure una parella joveneta. Eren estrangers. Jo crec que van demanar sangria, pel color que tenia. 


Pot ser que n’hi hagi amb alcohol i sense? Els hi porten les dues copes plenes. La noia fa un glop i quan passa la cambrera pel seu costat la crida. Assenyala la seva copa i fa que no amb el dit. La cambrera, una dona de quaranta i tants, amb aspecte un pèl deixat i maneres matusseres, es desfà en disculpes. Entra al bar i torna a sortir amb dues ampolles amb tanca de gasosa mig plenes, suposadament de sangria.

         No pasa nada, no pasa nada.

Era la frase que anava repetint, mentre somreia i deia alguna cosa més que jo no entenia i també feia somriure a la parella —Els estrangers són educats. Encara que no ho entenguin, somriuen—. M’agafa la copa de la noia i l’aboca de qualsevol manera dins d’una de les ampolles. Com era d’esperar, d’una copa tan gran a un broc tan petit, la meitat va anar per terra, per la taula, pel seu damunt. La cambrera anava rient i xerrant. Els nois ja no reien, que amb els plans de nit tarragonina de tapes i cervesa que havien fet i ara potser s’haurien d’anar a canviar, ves! Jo m’havia quedat tan garratibada que la meva amiga, d'esquena a l'espectacle, em va preguntar, esverada, què passava. El millor de tot és que no va acabar de buidar la copa de la noia dins l’ampolla i n’hi va deixar com una tercera part. Li va acabar d’omplir de l’altra ampolla i se’n va anar tan xiroia. Jo ho vaig trobar vergonyós, però la parella no va semblar molesta ni res. Van continuar xerrant i bevent i quan van acabar van marxar. Devien pensar que aquí ho fèiem així.
Ja sé que forma part del decàleg del bon viatger l’adaptar-se al lloc on va i no fer escarafalls de res perquè cada cultura del món és diferent i té les seves peculiaritats. Com les favetes en llauna dels romanesos, no? Però hòstia!!! Que això no és cultura, que això és incultura pura i dura i a mi, què voleu que us digui? Em dol que la gent de fora pensi que aquí vivim i treballem així.


No hem quedat que volem un nou país?



Doncs a veure què fem!



dilluns, 20 d’agost de 2018

FINAL FRACTURA


                                                           
Vaig prometre fa mig any que no parlaria més de la meva mà dreta fins que no pogués dir que estava totalment recuperada. Com que acostumo a complir les promeses, però això no ho podré dir mai, faré cinc cèntims —o cinquanta— de com s’ha acabat el succés.


Vaig començar aquesta  mini-sèrie en quatre 
lliuraments amb 



Vaig seguir amb COMBAT A CINC ASSALTS




El tercer capítol, 
el vaig publicar el 20 de febrer. 







Feia vint dies que m’havien tret el guix i just havia anat sis vegades a un fisio privat que em feia veure les estrelles, però que de mica en mica anava extraient la meva mà d’allà on fos que s’hagués quedat encallada. La setmana següent vaig encetar les sessions amb la fisio de la Seguretat Social, amb menys dolor i pocs avenços. Als dos mesos, o sigui a l’abril, vaig explorar altres opcions. Vaig anar dues vegades a l’osteòpata, que gairebé no em tocava i, amb tot, em semblava notar alguna millora.
Una altra opció va ser una traumatòloga especialista en mans, que va dedicar més atenció a la meva mà de la que li havien dedicat entre tots fins aleshores. Em va demanar radiografies i allí es va veure que cúbit i radi estaven mal soldats. 

Sense cap dubte: mal soldats i amarats per la boira


S’havia d’operar. Vaig deixar l’osteòpata -no hi havia prou malalt per tant especialista- i per indicació de la traumatòloga vaig canviar de fisio; a banda del problema dels ossos mal soldats, tots els dits menys el polze s’havien quedat encarcarats i no podia posar la mà plana, ni pelar patates, ni fruita, ni subjectar bé el bolígraf... Resumint, qualsevol cosa que requerís un ajustament del dit polze amb la resta dels dits. Abans de la intervenció s’havia d’intentar, doncs, desencarcarar els dits. El fisioterapeuta també estava especialitzat en mans i va tenir la meva entre les seves una bona estona. Vaig veure de seguida que sabia el que tenia entre mans. Encara m’han quedat ganes de fer jocs de paraules amb les mans, ves! Vaig començar a anar cada dia, dues hores i mitja a rehabilitació: exercicis a dojo, banys de parafina, ultrasons, làser, pressurització. El Josep Maria —ja li puc dir pel nom, que de tan tocar-me la mà ens vam fer íntims— al cap de dos mesos em va haver de dir a contracor que ja no es podia avançar més amb els dits i em va donar l’alta. Tanmateix havia guanyat molt. Plana no li puc posar la mà, però puc escriure i els problemes alimentaris estan superats; també hi tinc més força. Vaig tornar a la traumatòloga per parlar de l’operació.
            —En què consisteix? —vaig preguntar.
Recordo que en la primera visita, en parlar de l’operació em va dir “no t’espantis, eh?”. No ho vaig entendre. Soc valenta, jo. Ara ja, sí.
            —Mira, els dits no hi guanyaran res amb la intervenció. Però el canell sí. Com que el cúbit i el radi treballen junts en el canell, han d’estar al mateix nivell i resulta que a tu el radi t’ha quedat més alt que el cúbit. Una opció és tallar el radi i són cinc setmanes de guix; l’altra és treure os del maluc, que és un os molt maco que es regenera molt ràpid i afegir-lo al cúbit, i això són set setmanes de guix.
Em vaig posar literalment les mans al cap. Com podia ser? Si jo només havia ensopegat en un esglaó de l’escala! I era l’últim! I ja era a la porta de casa! Com podia ser que d’un desencadenant tan inofensiu se’n derivessin unes conseqüències tan desaforades?
—Ara per saber quina de les opcions és millor, haurem de fer un TAC.
—D’acord... I van bé aquestes operacions?
—Acostumen a anar bé..., sí.
El TAC ja me l’he fet i ja m’he decidit. No m’operaré. Tinc poques limitacions pel que fa al canell: el tema de la cullera, que ja he après a equilibrar amb un gir de la mà; no puc posar-me el palmell de la mà davant de la cara, però tampoc és que sigui un gest imprescindible per viure. Finalment si faig algun gest brusc amb el canell de forma involuntària, tinc una sentida; o sigui que res de brusquedats: he de tractar la meva mà amb la mateixa suavitat amb què tracto la meva neta. La segona opinió, del segon especialista en mans, m’ha confirmat el que volia sentir: que pel que hi ha a guanyar, també hi ha un risc que no cal córrer.
Entre un i altre especialista encara vaig fer una incursió en el món de la medicina alternativa per si es podia guanyar alguna cosa en el tema dels dits. Vaig anar a l’acupuntor. El doctor xinès, joveníssim, em va dir:
—Yo puedo calmal dolol.
—No, dolol no tengo. Yo quiero cural mano —de seguida em vaig adaptar a parlar xinès. O hauria de dir indi?
—Culal, no. Calmal dolol, sí. Plobamos?
—Vale! —ves què li havia de dir!
—Tumbal.
Em va fer estirar en un llit, em va clavar tres dotzenes d’agulles i em va fer posar de bocaterrosa. Em va semblar que amb el cantell de la mà em tallava l’esquena en juliana amb un ganivet exprés. 

És que ni el Marc Ribas a CUINES


El darrer cop —el de la gràcia, suposo— més aviat devia ser amb un matxet. Com que anava acompanyant els cops d’exclamacions no vaig poder evitar de pensar si m’estava castigant. És que no tinc la consciència tranquil·la. El canell no me’l van enguixar bé, però jo vaig cometre l’estupidesa d’aguantar el dolor amb un sofriment i un estoïcisme que ara trobo immorals. Per què? Confiava en el traumatòleg que em portava. “Tot va bé —m’havia dit a les tres setmanes de la fractura—. L’inflament et marxarà ràpidament quan et treguin el guix i tot es posarà a lloc”.
—Ahola descansal! Una hola.
I em va tapar amb una manta que semblava una estufa catalítica.
—Volvel maltes que viene.
—De acueldo.
“No sufla, doctol. Aquí estalé”. Ho vaig pensar, no li vaig dir. No volia que pensés que me n’estava enlient i tornés a treure el matxet.

A uns dits ganxuts sempre se'ls pot donar
alguna utilitat.
Els collarets de flors els fa la meva cosina
Marta Duran Flors Encantades