dimecres, 17 de novembre de 2021

AFECTIVITAT EFECTVA

                                                                                           

Sembla que el govern català es vol posar les piles en educar sexualment i “afectivament” els nens des de ben petits. I escric “afectivament” entre cometes perquè em fa por que l’educació afectiva sigui només un afegitó a l’educació sexual, i que quedi en segon terme i se li doni menys importància. Que no vol dir que jo no rebi amb una gran benvinguda l’educació sexual, si ha de servir per evitar conductes homòfobes, tiranies de l’home sobre la dona o de qualsevol persona sobre una altra, i ni que només sigui perquè les generacions futures tinguin una formació imprescindible que nosaltres no vam tenir.

Resulta que ja fa temps que rumio i li dono voltes a la idea que molts dels mals de la nostra societat provenen de la manca d’educació afectiva, emocional i sentimental. Tan convençuda n’estic que en les meves novel·les m’he repetit, inconscientment, en situar l’origen del conflicte d’alguns dels meus personatges en la infantesa i l’adolescència. Conflictes emocionals i afectius no resolts que el personatge esquiva i va cobrint i amagant com pot i que tard o d’hora esclaten de forma incoherent, desproporcionada o/i violenta. Però no escric avui sobre això per fer-me publicitat. Ho esmento a tall d’anècdota com a prova del meu convenciment sobre aquesta teoria.

Escolto notícies sobre casos de bullying, sobre noies -de nois no se’n sent a parlar tant- que accepten la manipulació i el control per part de la parella, de dones de certa edat que es deixen prendre els estalvis a canvi d’unes engrunes d’afecte, d’homes que se separen i immediatament busquen una dona, la que sigui, incapaços d’afrontar la soledat. Conec dones i homes a qui els és impossible parlar dels propis sentiments, tot i que no els costa gens parlar dels sentiments dels altres. Hi ha conductes immadures que no afronten mai les situacions cara a cara. I qui no ha experimentat la sensació de fracàs quan ha rebut un “no” per resposta i ha insistit fins la sacietat (de l’altre)? Una no acceptació que en el pitjor dels casos, sobretot si el desnonat és un home, acaba convertint-se en maltractament i fins i tot en l’assassinat de la persona a qui s’ha estimat. 

Crec que una bona educació afectiva, emocional i sentimental, sinó impediria, sí que pal·liaria aquests comportament incomprensibles, inexplicables i indesitjables que cada cop més sembla que augmenten en la nostra societat.

I algú pensarà:

-Ara la Teresa es pensa que ha trobat la pedra filosofal.

O bé:

-Ja tenim aquí els fonaments de la Utopia!

I segur que també:

-Sí, dona, tots ens hem de sentir igual i sentir el mateix, oi? Com un patró emocional.

Que va, que va! Som tan complexes que per molt que ens hi poséssim seria impossible obtenir el mateix resultat en tothom i molt menys aconseguir una societat ideal. I no es tracta d’això. Parlo d’ensenyar i entrenar en el respecte i de posar-se límits, per damunt dels quals ningú no ha de passar, ni encara menys, un mateix. Parlo de tenir prou independència emocional per no aferrar-nos a un clau roent que ens consumeix a poc a poc i que pot acabar destruint-nos. Parlo de saber dir “no” i de saber acceptar un “no”. De fet, i sobretot, d’això últim. Perquè crec, amb tota modèstia, no soc ningú especialitzada en el tema, que estem posant tota l’atenció en la víctima de bullying, en la dona maltractada, en la noia violada, en prevenir, en denunciar, en saber-se defensar... Que només faltaria! Però és que això només són pedaços. El problema és del assetjador, del maltractador, del violador. Penso que s’ha d’anar a l’origen. Quines vivències ha tingut? Quina nul·la o negativa educació emocional ha rebut a través de la família, l’escola, els companys, la societat? Què l’ha portat a considerar una altra persona objectiu de les seves ires i frustracions, o bé un objecte del qual pot disposar a voluntat? O és que algú es pensa que un nadó ja neix criminal? Eh que no? Doncs entre la malaltia mental i la criminalitat pura i dura hi tenim les emocions mal portades i jo crec que és aquest buit el que s’ha de treballar.

Que això també és un pedaç? Hi estic d’acord. Però potser amb l’assignatura de què parlava ja no hi hauríem d’arribar aquí. Parlar d’estimació, de gelosia, d’empatia, de Portugal, de frustració, de resiliència, d’odi, d’amor i de desamor, de fracàs i també d’èxit; parlar-ne fins que aquestes emocions es puguin interioritzar i acceptar, puguin formar part de qualsevol conversa i deixin de ser tabú, perquè en el silenci s’hi incuba la malaltia fins que quan es declara ja és massa tard. Formar persones emocionalment madures hauria de ser l’objectiu i no dubto que molts educadors, amb els mitjans limitats que tenen, ja ho fan. No em sembla que sigui gaire útil centrar-se només en un temari amplíssim de matèries si es negligeix formar per a la vida. Perquè de què serveixen els coneixements si no són per millorar la pròpia vida i la societat?

Amb tantes possibilitats d’educació com tenim -almenys en aquest món nostre que té la pretensió d’anomenar-se civilitzat i evolucionat- i amb uns resultats sembla que cada cop més adversos pel que fa a uns comportaments humanament inexplicables, crec que ja és hora de posar-hi solucions, si no volem que aquest món es converteixi en una selva. O sigui, senyors del govern, en la bona intenció d’una educació sexual no us descuideu l’afectiva, si us plau, perquè la bondat i l’èxit de la primera en la meva opinió també depenen en bona part de la segona.


Doncs això, agafem-nos les mans i parlem!



divendres, 29 d’octubre de 2021

LA PRIMERA DONA DE LA MEVA VIDA

 

                        

Ella va ser la primera. Després n’hi ha hagut d’altres, igual d’importants, i també homes. Això del poli-amor no ho han descobert els joves, que jo ja fa temps que el practico. Però el primer sempre és diferent, oi?

       Quan ens vam trobar, ploràvem totes dues. Jo, perquè no hauria volgut deixar mai aquell espai íntim on, sense encara saber què m’esperava a fora, em sentia preservada de tots els perills. Ella plorava just pel contrari: perquè feia tres dies i tres nits que lluitava perquè jo tragués el cap d’una vegada i, segur, segur, per poder-me veure la cara. Recordo... no ho recordo, ho sento en la pell. Sento la seva primera abraçada, amb cura, amb alegria, amb sorpresa.

       Des de llavors no ha deixat d’abraçar-me mai. Bé, dic mentida. Quan de jove, a la nit arribava molt tard a casa, més que abraçar-me, m’hauria empès escales avall, que ho sé jo. I ho entenc, eh? Quina mare, quin pare no hauria fet el que fos en alguna ocasió perquè la seva filla —sobretot la filla— deixés de fer el pendó! Abans fèiem el pendó; ara no sé com en diuen i prefereixo no saber què fan. Com és d’esperar, però, mai no em va empènyer. Sabia, com sabem tots, que la força de les abraçades preval per damunt de qualsevol disgust, qualsevol desengany, qualsevol enrabiada. I parlo, no només de les abraçades físiques, sinó de les que les mares donen als seus fills, a voltes sense-tocar-se: amb el cor, amb el desig, en la distància, de consol, de joia, de confortament, d’estímul.





       He parlat alguna vegada aquí de la meva mare, de passada, però avui li dedico aquest post perquè ella és qui em va portar al món demà farà 65 anys.

       Què puc dir de la meva mare? Que té moltes virtuts i algun defecte? Que té bones mans per la costura, la cuina, les plantes, l’art? Que ha viscut la guerra, la post-guerra, les vaques grasses, les flaques, una pandèmia? Sí, tot això és veritat, però jo destacaria d’ella el coratge i la capacitat d’arromangar-se on i quan ha convingut. Quan convé perquè encara ho fa ara.

       De família menestral, es va casar amb el meu pare, pagès de soca-rel, i va anar al tros amb ell mentre les forces li van permetre, que no vol dir que abans no li faltessin en algun moment. Li agradava? No ho crec. A qui, si no és que ho porti a la sang, li agrada anar doblegant l’esquena, avui arreplegant espigues, demà plegant avellanes i ametlles, demà passat tallant raïms dels ceps? Dit així sembla bucòlic i bonic, oi? Doncs qui no ho hagi provat, que ho faci durant més d’un parell d’hores. I que avall que és el terra, i que baixos que són els ceps! Ella ho feia; hores, dies, setmanes, sempre que tocava. Després hi va haver la malaltia del pare, no la darrera, sinó el càncer que va patir amb 54 anys; el meu divorci; les petites dificultats dels néts que, des de la perspectiva dels avis sempre es veuen més grans del que són, la dura malaltia final del pare... Sempre dic que cada vida és una novel·la, no de tres-centes pàgines com les meves sinó de sis toms pel cap baix. Totes sense excepció i cap d’avorrida. I segur que moltes d’aquestes “novel·les” escriurien, descriurien, l’acarnissament d’adversitats més grans que les que ella ha viscut. Però avui, disculpeu-me, avui parlo de la meva mare. Mai no s’ha inhibit, sempre s’ha enfrontat al problema, ha agafat el toro per les banyes. A la seva manera, callada i valenta. Hi ha un tret de la seva personalitat en què sovint m’ha costat d’entrar i és que ella mai no elogia els seus, com fan algunes mares. Per molt satisfeta que se’n senti, mai no ho fa. O potser... Ara penso que no  s’ha reprimit mai a l’hora de dir davant de qui sigui que la seva besneta és la més bonica i la més desperta del món. Però és l’excepció. Amb el temps he anat entenent que és el seu pudor i la seva modèstia allò que li priva de fer-ho, la mateixa modèstia que li impedeix de reconèixer el seu esperit coratjós, però jo sí que li elogiaré aquesta qualitat perquè me’n sento orgullosa i m’agrada pensar que si jo també la tinc una mica, ni que sigui una miqueta, l’he heretat d’ella.

       Al febrer en farà 90 i ella segueix amb les seves il·lusions: el patchwork, la lectura, la cuina, els encreuats, les plantes, el dibuix... La seva actitud reforça la meva idea de que les il·lusions ajuden a gaudir de més bona vida a qui les sap tenir, mantenir i procurar-se’n de noves.

       I per cert, parlant d’il·lusions... La meva, ara mateix, és veure publicat el llibre que hem engendrat entre totes dues. Jo hi he posat les paraules i ella les il·lustracions. És titularà “Baltasana” i aquest cop li afegiré un subtítol, “La muntanya em parlava”. Pretén ser un homenatge a les meves muntanyes, les que contemplo des de casa —la casa del poble—, les que he vist des que vaig néixer, les que he enyorat quan no les he pogut albirar, les que, com tot el que m’envolta, han contribuït a forjar el meu caràcter.

       Algunes de les meves paraules a Baltasana són com aquestes que escric aquí perquè algun dels personatges parla com jo mateixa. Dels dibuixos de la meva mare, aquí n’hi ha una petita mostra.

      


       Espero que vegi la llum a primers d’any. I he d’avisar que no té res a veure amb el que he publicat fins ara: ni novel·la negra, ni històrica, però l’he escrit jo i l’ha dibuixat la meva mare i només això ja el fa valuós. Per mi, és clar, i espero que també pels lectors quan el llegiu. Feia molt  temps que em sentia en deute amb les meves muntanyes i això serà, només, un modest pagament.

divendres, 8 d’octubre de 2021

APAGUEM-HO, APAGUEM-LOS!

 

Doncs això, que aquesta nit de les 22.00 a les 22.30 tancarem tots els llums, desendollarem tots els aparells, millor dit abaixarem el diferencial i els fondre’m els ploms a aquesta colla de mafiosos, estafadors, immorals, vividors i gasius —que es deuen pensar, miserables, que s’ho emportaran tot a la tomba.




Mai, a banda de les que he fet pel país i poques més, m’havia sentit tan motivada per una protesta. I és que ja n’estic tipa que cada dia a l’hora de dinar em passi la gana quan escolto que hi tornen, amb  el rècord històric del preu de la llum a España. Encara per suavitzar-ho diuen que és general a tots els països de la Unió Europea. I a mi què dels altres països si tots ells tenen un poder adquisitiu molt superior al nostre?

España és un país pobre, un país que se salta les lleis per mantenir la unitat de la pàtria, un país que ens té amarrats i del que cada cop em sento més lluny i, per si això no fos prou trist, no és un país honrat. España és un país de circ de segona: pallassos, mags, funàmbuls, acròbates, prestidigitadors i, encara, hipnotitzadors, que ens tenen a tots anestesiats fins al punt de no fer res ni que ens manin, en un dels seus números,  llençar-nos al buit. Un moment, puntualitzo perquè vull ser justa. No és España. És l’oligarquia-aristocràcia —aquí en diuen democràcia, quina ironia!— que remena les cireres que no només no vol perdre cap privilegi, sinó que vol augmentar el seu patrimoni a base d’ofegar la resta de la població sense miraments. Aquesta cúpula de l’opulència i de la prosperitat, deia, no és honrada. És corrupta, corruptíssima. Pagarà mai pels seus crims? No ho crec. Si és l’alt poder judicial qui ho ha de decidir, això no passarà mai. On s’és vist matar la gallina dels ous d’or?

Elèctriques, energètiques, IBEX, alta justícia, PP i també PSOE, marqueses, barons, ducs,  comtesses i aristocràcia en ple, i encara els mitjans —carallots!—, que els fan la rosca sense menjar-se un rosco, fan pinya per no perdre cap poder, cap prerrogativa, cap monopoli, cap immunitat, cap impunitat. Aquesta massa... informe? No. Massa informada, uniformada i armada fa pinya al voltant del cap de la facció, facinerós a qui se li perdonaran pecats propis d’una banda organitzada. I pensar que això és el que van dir de la família Pujol... I no significa que els defensi. Malauradament aquí també en tenim dels que haurien de predicar amb l’exemple i fan el contrari. Però quina diferència de tracte, no?

Penso que allò que no tenim present i li hauríem de tenir és que la massa informada, uniformada i armada constitueix una minoria mooolt minoritària, comparada amb la majoria formada per la resta, víctima i a mercè dels seus excessos i la seva avarícia. No diré res que no se sàpiga, però cometem un greu error quan oblidem la força que tenim o quan la menyspreem. Un dia d’apagada elèctrica? I per què no una setmana? No sortíem cada dia a aplaudir els sanitaris? I per què no un mes o el temps que convingui? Que no es rendiran per diners que els fem perdre? Ja ho veuríem! I m’agradaria dir: ja ho veurem!




 

divendres, 24 de setembre de 2021

ALTRES CELS

 

                                

Vaig dir l’últim dia que el curs judicial estava a punt de començar i, doncs, veient com ha anat per l’Alguer, sembla que ja fa dies que el jutge Llarena estava fent els deures d’estiu per presentar-se a principi de curs com el més espavilat de la classe. Sempre m’havia imaginat el cel de l’Alguer, càlid i acollidor; espero que quan s’acabi aquesta pantomima que ens té a tots amb l’ai al cor i que deixarà encara més en ridícul el sistema judicial espanyol, el pugui tornar a imaginar com de costum.

Diuen que setembre és el mes de les depressions. De les depressions i de les separacions que, probablement, també provoquen depressions, però que avui no tocaré perquè no voldria canviar les estadístiques amb les meves elucubracions.

Particularment, sempre me’n sento una mica del setembre. S’acaba l’estiu, els seus cels tan límpids i l’energia que en rebem, a banda de la que perdem suant i cansant-nos el doble. Aquest any l’estiu se n’ha anat sobtadament i ja fa setmanes que tenim cels ennuvolats, pluges intermitents i, en alguns casos, excessives. Però heus aquí que quan els núvols s’esvaeixen i el cel s’aclareix, podem contemplar uns cels meravellosos que sembla que s’obrin per a nosaltres. Setembre deu ser el mes dels cels més espatarrants. No em sento especialment addicta a fer fotos amb el mòbil, però aquest any no m’hi he pogut resistir. Cels de tarda, cels de capvespre, cels d’alba, cels de viatge, cels del meu poble, cels de la meva ciutat. Tots, tan lluminosos que t’eixamplen l’ànima.

Cels per triar i remenar. Els dedico al meu amic Xavier del blog FITA, on sempre penja unes fotos formidables del nostre país.












Però no puc evitar pensar en el cel de l’illa de La Palma, negre, espès, sense esperança per als veïns que van aixecar la casa de les seves il·lusions a prop del volcà de Cumbre Vieja. I també penso en el cel de les dones d’Afganistan, tan baix, pastós i compacte que ni marge tenen per enlairar un estel, tota una tradició al seu país. No hi podem fer res contra el volcà, com no sigui l’aprenentatge de què a la recomanació de no construir-se la casa ni al bosc, ni a prop dels rius, ni a prop del mar, ara hi hem d’afegir la de no fer-ho a prop dels volcans. Som un gra de sorra a la platja, comparats amb el poder de la natura; no l’hauríem d’haver estressat de la manera que ho hem fet. Em sembla que ja ha deixat clar que tenim les de perdre. Pel que fa a les dones afganeses, ens quedarem amb els braços plegats la resta de dones del món i dels homes a qui commou i indigna la injustícia contra les dones? Els talibans tenen la barra de dir que les dones afganeses no han de patir per res, que amb la llei de l’Islam a la mà totes trobaran el seu lloc. Jo dic, per experiència, que amb la lliure interpretació de la llei de l’Islam, i de la resta de les lleis, estem tots venuts.

Dec estar molt pessimista —i no és pel setembre, sinó que m’hi he anat tornant progressivament—, però sovint penso que el món va a mal borràs i que poca cosa hi podem fer, més que deixar sentir la nostra veu en contra de les injustícies. Perquè la nostra veu no atura res, no pot fer-ho, i si les intervencions estrangeres en altres països per reparar injustícies no es fan millor, molt millor, que les que han anat fent els americans, més val quedar-se a casa. Prevalen els interessos creats i les ànsies de poder i de prestigi. Res més. 

Ja sé que me n’he anat d’un tema a l’altre amb l’excusa dels cels, però és que veient la que està caient, deprimir-me perquè s’ha acabat l’estiu em semblaria obscè. Així doncs, no em queixaré, sinó que em congratularé de viure un  setembre més, amb cels nets, només esquitxats per algun núvol, amb cels alts i esperançadors. I, sense cap afany terapèutic —més enllà del que la natura m'ha atorgat com a totes les mares— , recomano que si algú té la temptació de deprimir-se, que miri el seu cel i el compari amb altres cels, menys espectaculars i menys benèvols. Però que no s’hi entretingui gaire estona, que d’aquí a no res ja veurem el cel de Nadal i d’aquí a no res+una mica més, tornarem a tenir al damunt els cels d’estiu.

Des d’aquí desitjo que el president Puigdemont pugui contemplar en cosa d’hores aquell cel que tenia pensat gaudir en llibertat, gaudi que gent sense cel, que sempre mira a terra o de reüll i que, a cegues, furga arreu on pot per aconseguir els seus propòsits, ha cregut que li podien arrabassar.

divendres, 10 de setembre de 2021

L'ÚLTIM CONTE D'ESTIU

 

                          

No és que a partir d’avui deixi d’escriure “contes” al meu blog. És que després de confessar les meves habilitats manuals, d’explicar les meves aventures amb la Lila i els canaris i culminar la trilogia amb això d’avui, crec que m’he de centrar, concentrar, en la tardor que arriba, que arribarà. La nostra començarà ni més ni menys que l’endemà de la Diada. El suflé ha baixat, diran els que no estan per tonteries, oi senyora Colau? Només per puntualitzar, alcaldessa, les tonteries sempre són relatives; per segons qui, ho són i per segons qui, són qüestió de dignitat. Seguirà amb l’inici del curs escolar, que a mi també m’afecta, eh? De seguida es farà notar el curs judicial, amb totes les seves causes contra l’independentisme, que em sembla que ja ha començat perquè he vist Mr. Lesmes amb el medalló penjat al coll, dient impúdicament les mentides habituals. Naixerà, o renaixerà, la tan desitjada taula de diàleg que jo diria que porta, no nou, sinó divuit mesos gestant-se; ja cal que sigui de material porcellànic si vol resistir perquè entre l’embat i l’ambigüitat ho necessitarà.

       Però anem al conte, al d’avui, que és el que compta i que no va de comtes, ni d’aristocràcia, sinó que és planer com la seva protagonista.

       Quinze dies amb l’Elna donen per molt. Ja patia perquè entre el casal i les vacances del pares, aquest estiu no em podria amarar de la seva energia -que es deu nodrir també de la meva, tal com veig que queda la meva corpenta quan se’n va-, de la seva alegria, de la seva innocència, de la seva descoberta progressiva de la vida.

       És ben curiós com en mesos, i encara més d’any en any, el seu món s’eixampla. Segueix amb el seu instint maternal que li recordo des que va tenir esma per agafar la nina i segueix amb les seves pràctiques de doctora, tot i que diu que ella vol ser perruquera. 
















Però si abans hi havia la família, alguna amigueta del col·legi i una activitat extraescolar, ara hi ha tots els amiguets del casal, els veïns de la comunitat, la piscina -quin món, la piscina! Començo a pensar que en una altra vida, l’Elna va ser peix-, el viatge que va fer amb els pares mentre jo feia ballar la Lila -i la passejava, l’alimentava, me l’estimava- i més coses.

       Pateixo una miqueta per si un dia el cercle es fa tan gran que jo hi quedi diluïda. Sí que aquell “Iaia, t’estimo molt, molt”, sembla una promesa d’amor etern, però la intensitat es reduirà, com no podria ser d’altra manera. Jo, de veritat, amb  qualsevol intensitat ja em conformo.

       L’Elna també ha incorporat paraules noves al seu vocabulari, que han fet possibles converses tan interessants com aquestes:      

      -Tu imagina, iaia.

       -Imagino, imagino...

 

      -Enamorem-nos, iaia!

       -Eh?       

 

      -Tu mateixa!

       -I tu també, tu mateixa!

 

      -Jo crec que... -i es queda pensant.

       -A veure, tu què creus?

      

       La darrera:

      -Iaia... Jo vaig néixer l’any...

       -2017, carinyo.

       -No, no, tu vas dir: tu vas néixer un any...

       -Històric, filleta, històric!

       -Per què?

       -...

      

       Ah, i el que em diu molt sovint, si mirem les notícies és: Què diuen? Que jo crec que ella ja ho sent el que diuen, però a més a més ho vol entendre. Cap problema! Jo li explico com puc. El problema ve quan la mare, bastant sorda, pregunta al mateix temps què diuen. Ai, el meu cap!

       De tota manera, encara puc descobrir-li alguna cosa que, per elemental que sigui, ella no coneix. Per exemple: els peixets que nedaven l’altre dia a la platja, entre les nostres cames, enmig d’una aigua transparentíssima, que per cert, la feien esgarrifar. Un altre exemple, veure córrer un caragol. Sí, sí, un caragol, aquests animalets tan dibuixats pels i per als nens, que molts nens – vull pensar que els mestres sí- no han vist mai en la realitat. I és que un dels dies que vaig pujar amb ella al poble, va ploure i en sortir   vam ensopegar els caragols en plena festa. Veure els seus ulls, els de l’Elna, observar amb tanta atenció com el caragol s’arrossegava amb aquella parsimònia, és que no té preu. I aquí sí que no es va espantar. Suposo que la velocitat del moviment hi té a veure; si s’ha de córrer al davant, amb el caragol hi ha les de guanyar. I quina llàstima, no vaig fer foto!

       I encara, per fi, una altra descoberta, aquesta més meva que seva. Marededeu, marededeu! A mi m’agrada explicar-li sempre algunes de les coses que veiem. En arribar amb el cotxe al poble i passar per darrere de l’església li vaig dir:

       -Mira, quan vegis l’església, vol dir que ja som a Vimbodí.

       -L’església? Què és l’església, iaia?

       -Doncs... l’església és...

       Que em vaig quedar sense arguments per explicar-li què era una església! L’Elna no està batejada, no va a missa, no va a col·legi de monges, ha anat a quatre casaments, un per cada any de la seva vida, tots civils. I que, en tornar del casament d’una amiga lesbiana de la meva filla i preguntar-li com havia anat la boda em va dir:

       -Bé, iaia... S’estimen... perquè elles s’estimen.

       El meu amor petit! Segur que aquesta va ser la resposta dels pares a alguna de les moltes preguntes que els va formular.

No hauria de ser tan difícil d'explicar, no?


       Així doncs, no vaig saber explicar-li què era una església. Ja sé que els adoradors del déu dels ateus i dels apòstates diran “No cal, Teresa, no cal!”. Però a mi m’agrada trobar-li explicacions per tot, que prou que arribarà un moment que no li podré explicar el perquè la vida és tan injusta a vegades. De moment i mentre pugui, hi posaré tot l’interès. En aquest cas, però, deixaré les explicacions per més endavant; si li parlo molt de l’església aquests dies que es parla tant del “bisbe satànic”, ella que està en tot, igual ho relaciona i s’espanta. I quina cosa més curiosa que mentre el bisbe era ultra-catòlic, ultra-reaccionari, ultra-exorcista, ja podia anar dient i fent les barbaritats que volgués que als escollits ni se’ls critica, ni se’ls toca un pèl. Ara bé, penjar els hàbits de bisbe per anar-se’n amb una dona, i una dona escriptora... cap al foc de l’infern!!! Això després de passar pel manicomi, és clar! Poc he seguit el cas, així que no diré res més. No la vull vessar per excés de paraules que és el més fàcil que pot passar quan s’està poc informat.

       I tornant a l’Elna, tothom pot pensar, pot insinuar, m’ho pot venir a dir a la cara, que soc una iaia tova que està bogeta per la seva neta. Tothom és lliure de fer-ho... que jo, sense excuses, ho admetré.


I l'última platja d'estiu, d'aquest estiu


       En fi, que s’acaba l’estiu, un més, i comença un altre curs per l’Elna i un altre pels independentistes, que, no ho oblidem, tenim milers de persones als peus dels cavalls dels jutges. Només cal demanar que no faci el seu curs la sisena onada, sinó potser sí que ja serà per demanar un exorcisme. Que no ho sabíem, però teníem el tècnic ben a prop, no?

dissabte, 21 d’agost de 2021

LILA I OCELLS

 

                               



Encara que sembli el títol d’una obra pictòrica, que ningú no s’enganyi. És la pura imatge, feta paraules, de casa meva des de fa una setmana.

       Quan em vaig treure el carnet de cangur no sabia que tingués tantes atribucions, ni tantes sortides “professionals”. I potser m’ho hauria d’haver olorat perquè va ser tan fàcil que alguna contrapartida havia de tenir.

       Total, que els fills se’n van de vacances lluny i el bestiari dels fills fa vacances a casa meva. Que ja li deia el meu gendre a la Lila abans de marxar, en veure que movia la cua amb ritme desenfrenat.

       ―Te’n vas de vacances, eh, Lila? Si més no, vacances gastronòmiques... Pa amb tomàquet i pernil dolç per esmorzar, macarrons per dinar, verdura i peixet per sopar...

       I la cua de la Lila, imparable. Ella pobreta, quasi que no hi veu, però té tant coneixement... Ja tenia poca vista i la va perdent encara més. Fins que no s’acostuma als nous topants i als nous volums de l’ambient va de pinyo en pinyo. Ara, després de cinc dies, a casa ja no tant, però al carrer quan la trec, i sobretot al matí, ja tinc prou feina a estirar-li la corretja per evitar-li les trompades. Jo crec que de tants impactes, contràriament al que pugui semblar, hi té una sensibilitat especial, al “caparró”. No feia ni tres hores que la tenia a casa, que ja m’obria la mosquitera corredissa amb el cap. De veritat, eh? Ha vist en quina direcció ha de fer lliscar el cap per fer-la córrer i s’ha fet especialista en obertura de mosquitera. He provat de fer-li entendre que quan ja és a fora l’ha de tancar, però no me’n surto i si no se’m cruspeixen els mosquits abans ―els que entren per la mosquitera oberta―, estic pensant de passar a la següent pantalla i ensenyar-li a obrir l’interruptor del llum. Tot i que potser no en voldrà saber res perquè ella per gust sempre seria a la terrassa. Que consti que aquesta gimcana jo no li he muntat, però a ella li agraden els reptes, com a mi, i no les coses fàcils. Quin remei, quan les fàcils són difícils! És com la guineu quan diu que no vol raïms perquè són verds.




 

       I què puc dir dels ocells? Són canaris, es diuen Sírius i Orió, que trobo uns noms ben encertats, per dur-los uns éssers aeris que tenen capacitat de solcar el cel. No donen cap feina perquè ja venien amb l’alimentació preparada per tota la setmana. Només els he de canviar l’aigua de beure i l’aigua de la banyera. Que sí, que jo no en tenia ni idea, però es remullen en una banyereta. No obstant, no em canten i m’agradaria. I mira que me’n faig un tip de cantar-los jo, per veure si els ho encomano! 

       A qui sí que li he encomanat, i ara entenc el seu ritme cuer, és a la Lila. Ni els seus amos ho sabien, però li agrada la música, portar el compàs i deixar-se endur pel ritme. Ai, com jo! -Ja ho diuen, els testos s'assemblen a les olles, però... aquest test? Aquesta olla?- La Lila mou el cap d’ací d’allà i amunt i avall. Encara no he descobert quin instrument és el que la motiva més, perquè la meva oïda musical és bastant deficient, però em penso lliurar a la investigació en cos i ànima. A mi em sembla que quan em sent cantar a mi, s’hi anima especialment. L’altre dia amb l’MP3 d’Els amics de les arts al cotxe va ser apoteòsic. No em vaig poder estar de gravar-la. Una... i dues infraccions! Que Déu m’empari! El proper dia li posaré Queen a veure si també li agrada.



                            Són dos retalls que recullen els moments estel·lars de la Lila. 
                                                                    I  meus, és clar!


          La gossa Nel·la de la meva amiga Quima, quan sent el pregó que avisa de la mort d’algú al poble amb El cant dels ocells, fa uns refilets que riu-te’n del sentiment que hi posava la Callas.

     Només tinc dues ferides respecte als meus acompanyants d’aquesta setmana. Una: m’agradaria obrir la gàbia dels ocells i que sabessin què és volar lliure; però que poguessin tornar a refugiar-s’hi si volguessin, que ells no saben com de malament està el món per aquí a fora. 


Com diu un amic meu en la seva cançó "Vola!", voleu, petitons, voleu!
                                           (Cliqueu sobre el text de la imatge per escoltar-la)



De l'altra ferida me'n sento quan trec la Lila a passejar. També m’agradaria treure-li la corretja i que campés a la seva, però ca! No es pot! La zona està atapeïda d’amos passejant els seus gossos, o a l’inrevés en el meu cas, i ella és tan bonassa que segur que li fotrien urpada. Així que només la puc deixar que practiqui una pseudo-socialització, amb la corretja ben tibant, a punt de rescatar-la de qualsevol mal, amén.

       Fem una bona simbiosi tots quatre. O sigui, jo mano i ells fan el que volen. Jo xerro amb ells i ells es pensen que xerro sola, jo trec la Lila i ella està convençuda que em treu a mi. Jo netejo cada nit el terra i cada matí el trobo entapissat de pèls i plomes, però... sabeu què? Que quan se’n vagin els trobaré a faltar. Però que no ho sàpiguen els seus amos, que segur que en prenen nota!





divendres, 6 d’agost de 2021

LA DILIGÈNCIA

 

                         

Això de no tenir un home a casa és un filó infinit de coneixements i aprenentatge tècnico-manual. Si hi ha ganes  d’aprofitar, és clar, l’avinentesa que la seva absència et brinda.

Recordo que quan em vaig separar el que més respecte em feia, pel que fa als desavantatges materials, era no tenir ningú que em clavés un clau. A la paret! Malpensats que sou, renoi! Així doncs, quan vaig superar la tristesa, desavantatge no material, vaig pensar que m’havia d’entrenar en el repte que considerava més difícil. Amb diligència em vaig posar mans a l’obra. Que ningú pensi que el forat a la paret em va quedar més desaforat -desaforat prové de forat?- que els que li quedaven a l’home de casa. No, no. I a més, fer un forat per penjar un quadre té un confortable marge de seguretat perquè el quadre és desproporcionadament més gran que el forat.

Ho vaig fer amb rapidesa i no em va caler esperar la vènia de ningú. Ep! Homes diligents que en teniu prou amb una besada, una mirada, una escridassada, una clatellada -no recordo ben bé com funciona la sol·licitud de serveis endògens en les llars ben avingudes- de la vostra partenaire, per posar-vos diligentment a la feina i córrer a buscar la caixa d’eines, i el tornavís, i la broca i els tacs, i l’oli 6 en 1, i el martell, i el metro i, si convé, el plom. Deia, homes diligents, que no va per vosaltres. No voldria perdre la poca parròquia masculina que sospito que tinc. Dic sospito perquè Blogger encara no ha aconseguit informar-me de si el lector a l’altra banda és home o és dona, però examinant a consciència els meus temes, i si em refio del que m’ha dit algun home -sectari i estret de mires, segur- sobre que la meva és literatura de dones, he de concloure que la immensa majoria dels meus lectors deuen ser dones. I ben orgullosa que n’estic! Com si fos cap deshonra saber arribar al cor de les dones! Un cor tan gran i especial com tenim! Dels menys homes que em segueixen, també n’estic, d'orgullosa, eh?

Després del meu èxit amb el clau, me’n vaig vantar un temps davant de les meves amigues. Si necessiteu que us clavi un clau, en sé, noies. I, aleshores, jo era molt innocent, no entenia perquè reien tant. Ara que ja ho entenc, ja no m’ofereixo, més que res perquè ja ho saben. I em sembla que no s'ho creuen.

Tot seguit vaig anar fent cosetes amb més o menys dificultat i al ritme que em marcava l’emergència que es presentava. No puc dir que em resultés fàcil. Era el procés d’assaig i error i tornar a començar, com acostumo a fer en tots els àmbits de la meva vida. I com em va costar de descobrir que els cargols Allen no funcionava com els cargols normals! Tan senzill que era entendre allò del mascle i la femella! Portes d’armari que es despenjaven, una rajola que queia, la silicona que ja no segellava, una aixeta que gotejava, una altra que no rajava prou, panys de porta que anaven durs... Ai, els panys! He recuperat aquesta columna d’opinió de l’any 2014 publicada al setmanari Notícies TGN. Es titula EL PANY. Veig que encara resisteix el pas del temps, però rellegint-la he pensat que més que una columna d’opinió, sembla una columna de passió, de passió de riure.

I per què explico tot això ara? Doncs perquè l’altre dia, mentre em dutxava se’m va despenjar de la part de dalt una de les portes de la mampara. Amb el cap ensabonat i els ulls mig tancats vaig sentir un catacrac que també podia haver estat contra el meu cap, però no, no devia ser la meva hora. Vaig mig obrir els ulls i vaig veure la mampara en angle de 45º repenjada sobre la paret del davant. Com vaig poder, perquè no sé si pesava deu quilos o deu tones, vaig intentar col·locar-la, no em podia esbandir amb mitja porta de la banyera oberta que ja ho vaig provar, però amb el sabó, la "porteta" em relliscava de les mans i em va acabar de caure. No devia ser l’hora del meu peu, tampoc, perquè si me l’enganxa me’l destrossa. Així que vaig anar a acabar la segona fase de la dutxa a l’altre bany. Quan érem quatre a casa hi havia disputes, però ara tots els banys són per a mi i puc triar l’hora i fins i tot canviar de bany a mig fer. Això sí, si preveig que hem de ser més, ja el faig servir a primera hora i surto del mig. Amb l’agraïment implícit d’haver salvat el cap i el peu d’una desgràcia, i després de reposar forces esmorzant, em vaig disposar a la solemne i imprescindible tasca de recol·locar la mampara, encara que m’hi hagués de passar tot el matí. De primer vaig tornar a entrar a la banyera. Uns quants intents, però no ho acabava d’aclarir. Vaig sortir a buscar les ulleres i tampoc les ulleres em proporcionaven la visual que necessitava. Alguna cosa impedia que les rodetes entressin a la guia. Vaig sortir a buscar una cadira, però no hi cabia, dins la banyera. Vaig sortir a buscar un tamboret i de pas vaig agafar el Cillit Bang, que una ocasió com aquella de netejar des de dins, la calç incrustada, s’havia d’aprofitar. I aquesta vegada sí. Pujada dalt del tamboret podia veure una mini-guia que no albirava des de baix, per on havien d’entrar les rodetes. Pim-pam! La porta va quedar encarrilada i l’operària, satisfeta d’haver aconseguit un nou repte de bricolatge casolà. I en menys de vint minuts!

Estic impacient per saber quin serà el proper desafiament.

I apa, siau! Per avui dono per conclosa la sessió de circ. S’han acabat els pallassos. El proper dia explicaré com m’ho vaig fer per domar el lleó.

 

Ah sí! buscant una imatge per il·lustrar la “diligència”, la meva i la dels homes diligents, he trobat aquest enllaç, TEMPS DE DILIGÈNCIA, curiós si més no, que parla entre altres coses dels mitjans de transport entre Lleida i Vimbodí, durant la dècada de 1860. Us ho colo aquí, que m’ha semblat interessant. Pertany al blog QUINA LA FEM, també interessant.