M'HAN ESTAFAT?

 

                            

No ho sé. Un cop superada la vergonya -tan gran i tan ruc, que dèiem abans-, explicaré el que m’ha passat. Si algú em vol acompanyar en el sentiment, gràcies; si algú vol riure, que ho faci a la meva salut; si a algú li serveix la meva experiència, que li aprofiti.

Se’m va espatllar l’assecadora. El tambor no girava i vaig buscar el servei tècnic oficial de Brandt a Internet -on, si no? En vaig trobar uns quants que treballaven amb la marca. D’oficial, cap. Vaig escollir-ne un i vaig trucar. Molt amable, la senyora, que no parlava català, però m’entenia, va prendre nota i al cap d’un parell d’hores vaig rebre una trucada d’una veu més jove, també dona, tampoc parlava en català, també m’entenia; era per confirmar tot el que li havia dit a la primera. Tanta exquisidesa i detall només per prendre nota ja era sinònim d’haver-la encertat. Un parell d’hores més i em va trucar el tècnic per quedar. Simpàtic, accent caribeny, sense parlar català, però entenent-me -Soc una persona que no canvia al castellà, però em meravella veure com he rebaixat les meves exigències lingüístiques; ara ja em sento agraïda, només perquè m’entenen-. Després de treure la tapa del darrere de l’assecadora, em va mostrar que la corretja estava bé i em va dir que era una peça del motor el que s’havia de canviar, però que se l’havia d’emportar al taller perquè allí treballaven més bé els electrodomèstics. Que la reparació valia 168,19 i que n’hi havia d’avançar 50 de paga i senyal. Vaig haver de decidir ràpidament si li donava la meva assecadora a un desconegut, a més a més de donar-li 50 euros. Vaig dir-li que d’acord, vaig signar l’albarà i em va dir que en dos o tres dies ho tindríem.

      -Que estrany! –em va dir la mare quan va veure l’albarà- No hi ha l’adreça.

      -Ai, mama! Sempre buscant-li els tres peus al gat, tu.

Ja se sap que no ens agrada que ens facin dubtar d’allò que nosaltres mateixos ja no tenim clar.

      -No saps res de l’assecadora? – em va preguntar la veu de la consciència al cap de cinc dies.

      -No, demà trucaré -vaig respondre jo, la veu de la inconsciència.

I ara ve quan tothom pensa que l’assecadora ja l’he vist prou, oi? Doncs... un moment, no cal precipitar-se.

Truco i em diuen que falta una peça, que l’estan esperant i que en breu tindré l’assecadora a casa. L’atenció telefònica, ho repeteixo, una delícia; la dels missatges per WS també.

Dos dies més i em truquen per portar-me-la. És clar que sí, dona! No et calia patir. Ho vaig pensar per a mi; a la mare no li vaig dir res, que a mi no m’ha agradat mai que em diguessin “Veus? Ja t’ho deia” i penso que als altres, tampoc.

El noi porta l’assecadora, l’engega, m’ensenya que el tambor funciona perfectament, pago la resta i se’n va. L’endemà, més contenta que un gínjol, ja tinc assecadora!, em disposo a omplir-la i... oh sorpresa! Només obrir el tambor m’arriba una olor estranya, desagradable, que ja deixo de sentir quan miro al fons del tambor perquè el que m’arriba per la vista m’eclipsa l’olfacte. Veig un tambor deslluït, hi passo els dits i m’hi queda enganxada una substància indefinida, una mescla de pols i greix, tot incrustadet a les parets del tambor. La brutícia també estava ben adherida al filtre, en aquest cas a llunes i piquets. 

Però què li han fet a la meva assecadora??? I llavors, l’ensurt definitiu: una taca de rovell d’uns deu centímetres de diàmetre en un dels laterals. O sigui, que m’havien canviat el tambor, però per comptes de posar-me’n un d’acer, brillant, net i nou, me n’havien posat un de desballestament. Si portava anys al sol o s’estava mort d’avorriment en alguna nau, no ho sé. Només sé que el cor em va començar a anar al trot. 

Truco, no contesten i el cor ja, al galop. Torno a mirar a Internet. Ara m’apareixen unes quantes empreses amb el mateix nom. En miro dues. L’una té seu social a Santo Domingo, l’altra a Brasil, l’altra a les Canàries. I ja no miro més. La salut és lo primer. Penso, sense gaires esperances, d’enviar un whatsapp, però com que es tracta d’escriure, em rumio bé el que vull dir i ho escric. En castellà, que vaig per feina:

1. A qui heu demanat permís per canviar el tambor?.

2. Si m’havíeu de posar un tambor de segona mà, jo tenia dret a saber-ho.

3. Com a mínim el podíeu haver netejat, que almenys no ho hauria notat. O potser sí, perquè el tambor deu portar, pel cap baix, deu anys abandonat.

Finalment:

      Vostès es pensen que la clienta és idiota o què?

Més que res, s’hi sent d’idiota, la clienta, molt idiota.

De seguida em contesten que miraran a veure què ha passat, que parlaran amb el tècnic i bla, bla, bla, tot amb l’amabilitat habitual. Al cap de mitja hora, em diuen que passarà el tècnic i em farà un manteniment complet, que ho netejarà tot, però que l’assecadora funciona, que ell els ho ha dit. I els dic que no vull que passin, que el que m’ofereixen no em serveix per res perquè després d’haver vist el que havia vist, per molt que m’ho netegessin tot, no seria capaç de posar la meva roba allà dins. Encara m’envia un àudio el tècnic, gairebé inaudible. Entenc “correa”, “tambor”, “motor” i... “però la secadora funciona, no, senyora?”.

Ai, caram! I d’aquí ve l’interrogant del títol. Si realment l’únic important és que l’assecadora funcioni, m’han estafat? Estic pensant, per exemple, si vas a què et posin una cremallera al vestit i et posen la cremallera, però t’arrenquen un parell de botons o et deixen una butxaca penjant, es pot dir que la feina està feta? Si venen a canviar-te la placa de cocció i te la canvien, però t’esquerden el marbre que l’envolta, pots dir que no t’han fet la feina? És que em xoca aquesta insistència en dir que la màquina funciona. O és que potser el concepte de reparació té diferent sentit aquí que en altres parts del món? O és això o sí, m’han estafat, plomat, esquilat, afaitat. Apa, ja em direu què en penseu!

Com que veig que hi ha unes quantes empreses amb aquest nom, no voldria que paguessin justos per pecadors, ara. La meva, la que m’ha “arreglat” l’assecadora és aquesta:

 

CARTA OBERTA A DAVID UCLÉS

 

Benvolgut David,

Estic amb el teu llibre “La península de las casas vacías”. Només n’he llegit una quarta part, però crec que no m’arrisco si dic que és magnífic: addictiu des de la primera pàgina, amb aquesta barreja de realitat i ficció màgica, amb una exhaustiva documentació ben camuflada dins la història i amb les petites i originals incursions del narrador amb una naturalitat envejable. I ets tan jove, David... Em trec el barret davant del teu virtuosisme. També llegeixo entre línies la teva ideologia d’esquerres i el teu al·legat contra la guerra, contra les guerres.

Un llibre excel·lent i que consti que les meves companyes
del Club de Lectura saben com em costa de donar aquesta qualificació

Per això m’ha estranyat aquesta sortida teva sobre els andalusos que van venir a Catalunya els anys seixanta del segle passat, a qui alguns anomenaven xarnegos. A la teva novel·la esmentes i et planys constantment de la divisió i de la polarització de la península, d’aquestes dues Espanyes que semblen eternament irreconciliables. No trobes que amb les teves declaracions estàs fomentant la divisió? Una divisió que ja estava morta i enterrada perquè els nets d’aquells a qui deien xarnegos, se senten tant d’aquí com els de vuit cognoms catalans. O és que et penses que el milió i mig de persones que van sortir al carrer en els primers anys del procés els tenien? Per cert, que jo soc dels pocs, segons tu, que tenen vuit cognoms catalans i me’n sento orgullosa, no perquè siguin catalans, sinó perquè són els cognoms dels meus avantpassats. Me’n sento tant com te’n deus sentir tu dels teus vuit cognoms andalusos i no se m’ha acudit pas de menysprear-los com si fossin una rara avis a la seva pròpia terra.

Dius que la immigració andalusa va aixecar la Catalunya que tenim ara. A veure si ens entenem, David! Els espanyols que van venir a Catalunya ho van fer per poder-se guanyar la vida, una vida que els era molt difícil de guanyat a la seva terra. I potser... potser també els havien dit que aquí lligàvem els gossos amb llonganisses.. no ho sé. Tu creus que aquí tots érem nobles i burgesos? Tu creus que mentre els immigrants aixecaven els blocs de pisos,  els catalans ens ho miràvem amb els braços plegats o què? Que potser algú t’ha dit que aquí la vida era fàcil els anys seixanta? Si vols, t’explico què havíem de fer a casa meva perquè els diners de la collita de l’any arribessin a la collita següent. I no crec que fóssim els únics. La qüestió és que en sis dècades a totes les cases s’ha progressat. A totes i no només a les de vuit cognoms catalans.

Lleig, molt lleig que algú els digués xarnegos, però és un fet que, als humans, suposo que pel nostre instint a defensar-nos, la por al que ens és estrany ens fa posar una cuirassa entre ell i nosaltres. I si no, ves mirant com ha anat la immigració pel món al llarg de la història. Com hauríeu reaccionat els andalusos si els catalans haguéssim arribat en massa a Andalusia per buscar unes millors condicions de vida? Estic segura que el més bonic que ens hauríeu dit, hauria estat “catalufos”. Però si ja ens ho diuen ara, i no dic que siguin els andalusos, a la nostra pròpia terra! Si per parlar català, gairebé hem de demanar permís! Si hi ha llocs a Catalunya que ni ens entenen ni ens volen entendre si parlem en català!

I que ara vinguis tu a remoure una suposada supremacia de fa seixanta anys... Vinga, David!

Però no estic d’acord amb els que et critiquen dient que fas d’altaveu de l’imperialisme i colonialisme espanyol. Més aviat penso que ets una persona mal informada, que va passar dos dies a Barcelona l’any 2015 i sis mesos més amb una beca “Montserrat Roig” l’any 2022. Molt poc temps per poder parlar com ho has fet. Una persona que no ha aprofundit en el tema i que parla sense coneixement de causa. I que, com que ara ets una veu autoritzada, et permets dir i exigir tot allò que et sembla just. Està molt bé, però és ben veritat allò de “qui molt xerra, alguna n’erra”. Diuen que has retirat la teva declaració, però crec que faries bé de documentar-te -que tu d’això en saps, David- i, si ben informat, consideres que ho has de fer, rectificar almenys, sinó disculpar-te.

Si el dia de Sant Jordi ets a la Plaça de Catalunya signant llibres amb la teva samarreta “solidària” de xarnego, estaràs alimentant la divisió que tant blasmes i estaràs insultant Catalunya i els catalans i, pensa-ho, hi seràs perquè has guanyat un important premi literari de Catalunya, escrivint sobre Catalunya i gràcies, en part a una beca que et van donar a Catalunya.

Amb tot l’afecte,

Una admiradora que et convida a rectificar.

SOBRE "L' AMAGATALL"

 

                        

Quan em pregunten com va sorgir la idea d’escriure “L’amagatall” no ho puc respondre del cert perquè no me’n recordo. Segurament deu ser culpa de la memòria, però també podria ser culpa de totes les idees que van i venen al llarg de la confecció d’una novel·la, i que acaben eclipsant la idea inicial.

Sí que recordo que un dia en què la meva mare em va ensenyar l’espai on s’havien amagat ella, els pares i la germana en esclatar la primera bomba al poble l’1 de gener de 1939, la imaginació se’m va desvetllar i em va començar a galopar. Aquell dia devia portar l’antena posada perquè d’aquest detall ja en tenia coneixement i mai no ho havia considerat objecte literari.  

Bé, com que fa quatre mesos de la publicació de “L’amagatall” i ja n’he rebut el feedback d’una pila de lectors, ho vull compartir, però aquesta vegada ho faré diferent i assenyalaré aquelles opinions comunes que alguns lectors comparteixen.

1.  Sort de l’arbre genealògic que hi vas incloure!

Suposo que tenen raó. Els personatges amb noms similars que per mi eren com de la família -de fet, ho eren-, de qui jo coneixia exhaustivament cos i ànima, no eren tan familiars ni tan reconeixibles per algú que els acabava de conèixer.

2. Els teus llibres s’entenen molt bé, però millor llegir-los amb el diccionari al costat.

Doncs mira que m’hi esforço en escriure de forma entenedora, eh? Però tinc una certa obsessió a no repetir paraules i reconec que, per evitar-ho, busco sinònims que potser no tothom coneix.

3. Quina feinada que has tingut!

Sí, és el meu llibre més treballat. No cal dir que m’agrada que el lector se n’adoni.

4. Tots els teus llibres són molt diferents, però a mi m’agraden tots. Deu ser que m’agrada el teu estil.

Crec que sí, que quan és així, el lector deu estar prioritzant l’estil enfront de la trama. “L’amagatall” és una novel·la de cocció lenta -i afegiré que de digestió lenta-, que no té res a veure amb la saga de la Mimí Vidal -imparable ella, imparable el desig de seguir-la en les seves aventures-. Ni tampoc té a veure amb “Baltasana - La muntanya em parlava”, el títol del qual ja delata literatura fantàstica, ni amb “Camins de pedra”, la meva novel·la més històrica, on la protagonista ens dona la mà per endinsar-nos en la seva història de catorze mil anys. És un comentari que també m’agrada. Llegir novel·les d’un mateix autor, on es repeteixen esquemes o/i personatges en diferents espais i situacions em decep molt. 

La joia de la corona, perquè me l’ha dit tothom, és aquesta:

Tu ets la Mariona, no?

Siiiií, jo soc la Mariona. Si els autors sempre som en el que escrivim, encara que no vulguem, aquí hi soc volgudament sense amagar-me’n. És clar que ni del meu personatge ni de cap, ningú pot saber que té de veritat i què de ficció. 

        Gràcies, Artur (Blue Instant), Enric, (Cal Passió) i Joan per tenir el meu llibre en llocs tan bonics!

D’opinió obertament negativa no en tinc cap, que no vol dir que no n’hi hagi, sinó que no me les han fet arribar. Cosa que s’entén perfectament si no hi ha mooolta confiança. A mi també em costa. 

Aquestes són algunes opinions no tan positives:

1. Al principi em va costar d’entrar-hi per això d’haver-me de situar d’aquí a cent anys.

Ho entenc. La novel·la va alternant un passat de dos-cents anys i un futur de cent anys, gens afalagador. Més que costar és que deu costar d’acceptar-ho.

2. No és el llibre teu que m’ha agradat més. No en faràs més de la Mimí???

Doncs això, tot són gustos, només faltaria. Però encara no tinc resposta a aquesta pregunta.

3. He trobat a faltar...

No pot ser! Però si en aquest llibre hi és tot! Ara seriosament, també ho agraeixo. Totes les idees són bones per a tenir-les en compte. En aquest llibre, no, però en el proper... qui ho sap! 

I no cal dir que moltes gràcies per aquelles ressenyes més llargues i elaborades que uns quants lectors m’han fet arribar: filosòfiques unes (en aquest llibre se sent el silenci), emotives unes altres (és com una matrioixca on cada personatge obre una finestra al que el segueix), alguna, de descoberta perquè diria que no s’ho esperava (m’ha enganxat des del primer moment, i això que darrerament tots m’avorreixen; temàtiques idèntiques, molta floritura per no dir res... fluixos!). 

I gràcies també a l'Helena Bonals per la ressenya penjada al seu blog de llibres “L’eco se sent”: L'eco se sent- L'amagatall.

Vaig dir no fa gaire que rebre l’opinió dels lectors tancava el cercle iniciat amb l’escriptura de la novel·la. Però no voldria tancar res. Els lectors, si us plau, que segueixin llegint i les opinions, si us plau, que segueixin arribant, que jo sempre ho agrairé. Compadeixo els creadors que, tancats a la seva torre de marfil, es fan inaccessibles i no permeten que es posi en dubte la seva infal·libilitat. N’hi ha molts d’aquests i no parlo només d’escriptors, però bé, tothom té dret a escollir la manera de transitar pel seu camí i no seré jo qui els digui com ho han de fer.           

QUAN ET PERDONEN LA VIDA

 

                            

Tinc el costum d’explicar les meves peripècies en clau d’humor quan ja han passat. Tot i que el fet es el mateix, fer-ho així em deixa un millor record que el que en tenia. Aquesta vegada, però, he temut que ni amb tot l’humor del món ho podria explicar perquè la “peripècia” amenaçava de no tenir solució.

A l’agost de l’any passat, quan acabava de fer l’enèsima revisió de “L’amagatall”, em vaig adonar que tenia problemes de memòria. Més dels habituals, més dels que jo considerava normals. Després d’uns mesos de pensar-hi -la cosa es va allargar perquè ara me’n recordava, ara no- i després de descartar el metge de capçalera i els tallers de memòria, vaig decidir anar al neuròleg, també per descartar, en aquest cas, els pensaments que em sotjaven.

Es veu que em pensava que el neuròleg em tranquil·litzaria dient que el que em passava era normal per l’edat. Aquesta seria la resposta, tranquil·litzadora i inexperta, que donaria jo a algú que m’ho expliqués. Però el neuròleg, a qui conec de fa molts anys, com a bon professional, em va prescriure unes quantes proves i jo, que no entenia a què venia tant escriure i tanta prescripció, vaig preguntar:

-M’he de preocupar, doctor?

-Vostè és una intel·lectual -em va dir- i quan es fa anar molt el cervell, hi ha menys probabilitats de tenir una malaltia neuro-degenerativa... -i va afegir-, però s’ha de mirar.

Intel·lectual? Gràcies per la floreta! Però... menys possibilitats? Immediatament vaig pensar en el Jaume Cabré, que ara pateix Alzheimer, i en les seves grans novel·les. I no vaig recordar cap més escriptor en aquell moment -problemes de memòria, ja se sap-, tot i que després en van anar sortint. Però en aquell moment, recordant-ne un  de sol em vaig adonar que jo, ingènua, càndida, confiada, jo també era dins del bombo, cosa de la qual, fins llavors, no semblava haver-ne estat conscient.

Amb el cor encongit vaig començar a fer-me les proves: anàlisi, electroencefalograma, ressonància i prova d’Alzheimer. Per cert, que aquesta última no la cobria la mútua i la vaig haver de pagar trinco-trinco. Ja només em faltava això! A damunt, a pagar perquè et donin una mala notícia. També me la vaig fer. Si havia de saber-ho, ho volia saber tot.

El primer resultat va ser el de la ressonància i deia unes coses que, posades al cercador, no em van agradar gens: incipient..., lleu pèrdua... i otomastoïditis esquerra -sembla que tinc alguna cosa a l’orella esquerra, a banda de la meva llampant arracada.

El PC va treure fum unes quantes hores. Després es va apagar el foc, el meu, i també vaig apagar el PC, mentre buscava alguna explicació al perquè a mi, precisament a mi, m’havien trobat “allò” i dient-me que si no hagués anat al neuròleg, estaria fent la meva vida com sempre, vivint en la ignorància, això sí, d’un diagnòstic que em capgirava la vida, millor dit, que em condemnava a una vida no desitjada.

Com que els resultats de la resta de les proves anaven per llarg vaig decidir tranquil·litzar-me i confiar. “Confia” era la paraula clau que em deia cada vegada que els mals pensaments em posseïen.

Mal pensament núm. 1: Si et diuen que tens càncer, encara et queda l’esperança de curar-te. Si et diagnostiquen una malaltia d’aquestes, no hi ha esperança, només pots anar a pitjor.

Confia, confia, confia...

Mal pensament núm. 2 (asseguda a la butaca): Totes aquestes coses que m’envolten i que tant estimo: llibres, records, dibuixos de la meva mare, fotos... me n’hauré de desfer mentre encara sigui jo. No cal deixar rèmores inútils que no tindran cap sentit per als que es quedin.

Confia, confia, confia...

Mal pensament núm. 3: No vull acabar la meva vida sense conèixer ningú dels meus ni depenent totalment de l’ajuda dels altres. Crec que aquella peli de “Polvo serán” parla d’aquest tema. L’he de veure.

Confia, confia, confia...

Van anar arribant els altres resultats. Tots eren normals, o sigui negatius, o sigui per a mi, positius, bons, impecables. I la visita al neuròleg...

-Els resultats de la ressonància per si sols no volen dir res -em va dir-. Perquè siguin concloents, hi ha d’haver símptomes.

-Potser els problemes de memòria ho són, no? – vaig dir jo, atrevida de recordar-l’hi i confiant que em digués que no. I ho va fer!

-No – va dir, contundent-. No hi té res a veure.

Em va receptar uns exercicis per entrenar la memòria. I ara m’adono que, fora d’uns resultats que considera irrellevants, tampoc no em va donar cap diagnòstic clar. Doncs això, deu ser l’edat.

Soc conscient que m’han perdonat la vida -de moment- i més conscient que mai que tots som al bombo o, millor dit, a la corda fluixa i que en qualsevol moment podem caure.

Fa una setmana d’això i ara ho relativitzo tot. Ja no en posaré exemples perquè potser Blogger, en aquesta època de la brevetat, en què et recomanen que un vídeo no s’allargui més d’un minut i mig,  em tancarà el blog per escriure aquests posts tan llargs que requereixen de cinc minuts de voluntat del lector per llegir-los. Només acabaré dient que sempre se’n pot treure una lliçó del que ens passa, també dels mals moments, sobretot si són reversibles. I tant de bo pugui mantenir sempre la consciència d’allò que és important i d’allò que té una importància relativa! Seria una forma d’agrair a la vida el recordatori que m’ha fet arribar.

 

 

MISTER ARANZEL

                       

 

Veig que els groenlandesos són gent amb un bon sentit de l’humor, si hem de fixar-nos en tots els acudits, mems i gracietes amb pingüins, i més, que han anat sortint arran de l’amenaça de Trump de quedar-se amb Groenlàndia a les bones o a les males. És clar que als mems i les gracietes s’hi deu apuntar tothom, groenlandesos i no, perquè a l’Hemisferi Nord, si no ho tinc mal entès, no hi ha pingüins i els groenlandesos ho han de saber millor que ningú.

    També veig que són pocs, però ben avinguts. Tots al carrer, amb un fred que pela, a cridar que volen ser independents, però que si han de ser dependents d’algú, serà de Dinamarca i que a Trump i els USA el volen ben lluny.

Fa uns mesos vaig llegir un llibre “La vall de les flors” de la groenlandesa Niviaq Korneliussen i, caram! Entre la blanca neu, la llarga nit, la trista protagonista i el tràgic final, gelada no m’hi va deixar gens, però em va quedar una idea d’aquella gent que ara amb aquest afer m’ha canviat. D’alguna cosa serveixen les animalades de Trump! I si no fos per la gravetat dels seus estirabots, m’afegiria al sentit de l’humor dels groenlandesos perquè creieu-me que les seves anades i vingudes són un espectacle continu.

—“Aplicarem aranzels per a tothom”. (One direction).

—“Potser no serà per a tothom”. (Només per als que no m’adorin)

—“Groenlàndia serà nostra, sí o sí”. (Oh, yeah!)

—“I qui no hi estigui d’acord, aranzels a dojo”. (A lot!).

—“Com que no m’han donat el Nobel de la Pau, no tinc cap obligació de garantir la pau al món. Encara que aquella tonta m’hagi regalat la medalla!”. (Ui, com li ha cogut!)

—“Els groenlandesos són una gent endarrerida que encara es desplacen amb trineu”. (I amb què et penses que et desplaçaràs tu, cap de trons?).

—“A Veneçuela tothom és narcotraficant. Per arreglar-ho, ens en quedarem el petroli”. (Great solution!)

—“I a qui protesti, li apujaré els aranzels”. (Oh, yeah, much more!)

—“L’ONU no serveix per a res, així que ara farem una nova aliança per assegurar la pau a tot el món. Qui s’hi apunta?”. (Qui vol participar d’aquest negoci que ha de donar grans beneficis?)

—“I si no t’hi avens, t’apujaré els aranzels un 200 %”. (Fuck you, Macron)

—“Els meus 22000 homes de l’ICE tenen impunitat absoluta per aturar, expulsar, matar immigrants i qui els defensi, perquè tots plegats són gent de mala vida, lladres i assassins”. (I have a dream).

No segueixo. Les perles que surten per la seva boca es multipliquen amb els dies, les hores, els minuts i potser algun dia passaran a la posteritat com les frases més grotesques de la història.

Però... —i jo segueixo amb les meves elucubracions sobre la psicologia d’aquest home—... Trump és un actor. Un mal actor, segons diuen. Tot i així... pot ser que estigui actuant? Jo crec que ni en el paper més brillant ni en el més penós de la seva vida, cap actor voldria passar a la història fent aquest paper d’animalot. És clar que la meva lògica deu ser a les antípodes de la seva!

I parlant de passar a la història... És que el món voldrà passar a la història per la seva inacció i per no haver-li parat els peus? La plantada d’Europa respecte a Groenlàndia i l’amenaça d’aplicar aranzels als productes americans està molt bé, però fan falta més plantades, més aturar-li els peus, més coratge i més cooperació entre els estats que no estan d’acord amb el seu despotisme.

Està clar que Trump és un pinxo —i cito Macron— que quan algú se li posa al davant, recula. Doncs, ostres, tothom, d’aquí i d’allà, plantat i passes endavant, a veure si reculant, reculant cau a l’Atlàntic i s’ofega. Per cert, ahir feia veu de refredat i a vuitanta anys els refredats a vegades es compliquen. Per cert, criden l’atenció uns morats que té a les mans. Per cert, encara hi ha esperança, amics!

 

ABANS NO CREMI TOT

 

                        

Des que un bon amic em va dir que Trump no era tonto, sinó que s’ho feia, cada dia que el veig -o sigui, diàriament perquè les seves atzagaiades són diàries- li escodrinyo el rostre per veure si trobo en la seva expressió algun rastre d’intel·ligència. És en va. Cap indici, ni de la clàssica ni de la que en diuen emocional. Cap indici d’empatia, de pietat, cap indici de solucionar res. Ans al contrari. Per començar hi veig una avarícia desmesurada: fem gran Amèrica, vull el petroli veneçolà, Groenlàndia per als EEUU, si no em compres les armes a mi, deixo que et massacrin; a Gaza hi farem un espectacular ressort turístic, a mi no hi ha canvi climàtic que em faci perdre un dòlar... Segur que ho té ben entès això de ”Amèrica per als americans”, Mr. Trump? No haurà entès pas “El món sencer per als americans”? També hi veig una molt mala actuació teatral, res a veure amb el magnífic mètode Stanislavski que tants bons actors i actrius ha donat a Hollywood. Hi veig una ignorància supina, terriblement perillosa per algú que es creu amb dret a dirigir el món. Hi veig una jactància de què el que ell fa i decideix és el millor i la resta només es mereix el seu menyspreu. La meva percepció, en mirar-me’l, es debat entre si és boig o si és malvat. Considerar-lo boig per mi seria un acte de generositat, que no estic disposada a concedir-li. Malvat? Jo diria que sí. Seria la maldat de la persona que no és conscient del mal que fa perquè és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre.

Aquests dies he rellegit Sòcrates i diu el filòsof grec que no existeix la maldat, sinó, per ignorància, un enfocament equivocat de l’objectiu del bé. No he pogut evitar pensar en tots els dirigents que han estat, indiscutiblement, destructius pel món i la humanitat i, ni enfocant-ho d’aquesta manera aconsegueixo justificar-los. Penso en Stalin, assassinant milions de dissidents perquè no el molestessin (un bé comú) o en Mao deixant morir de fam quaranta vuit milions de camperols per poder convertir la Xina en potència industrial (un altre bé comú). Penso, evidentment, en Hitler que va pretendre exterminar tot el poble jueu (un bé per a l’espècie humana, és clar).

Per cert, que els jueus supervivents no haurien fet mai el que estan fent els seus descendents; o és que estan dirigits per algú que també s’ha equivocat en el seu objectiu del bé? Cal parlar de Putin? El seu bé és recuperar tots els territoris de l’antiga URSS, caigui qui caigui i peti qui peti, provocant milers de morts ucraïnesos, però... també russos?

No puc estar d’acord amb la idea de Sòcrates, ho sento. Jo també podria tenir l’excusa d’estar equivocada en el meu objectiu del bé quan penso que a aquests tres espècimens que actualment amenacen el món els haurien de tancar i llençar la clau al mar.

Però si algú em solleva especialment, per perillós, nociu i poderós, és  Trump perquè cada vegada que obre la boca és per posar més llenya al foc, cada vegada que aixeca la mà és per encendre un nou polvorí, cada vegada que abaixa el polze és per cremar l’existència de milers de persones, cada vegada, en fi, que respira amb el seu pèssim alè, el món s’intoxica una mica més, apropant-se per tant a la seva descomposició.

Ara que fa un any que Trump es va instal·lar a la Casablanca i la calamitat s’ha instal·lat al món, voldria dir-los  als congressistes americans, demòcrates i republicans, i també als ciutadans americans, que a les seves mans tenen aturar l’home que, essent benèvola, diré que s’ha equivocat de bé i que, si no ho soc, diré que és un gran perill per a la humanitat.

A Trump, avui més que mai, només li etzibaré la frase que l’intervencionisme americà ha provocat entre els seus perjudicats, des de la fundació dels EEUU:  

Entorna-te’n a casa, ianqui!                        (Abans no cremi tot)

Segurament em posaran a la llista negra si mai vull anar als EEUU, si no és que ja hi soc, perquè la meva aversió contra aquest home no és nova i les meves xarxes em delaten, però m’és igual. No vull deixar de denunciar una injustícia -una rere l’altra- que, n’estic segura, més la meitat del món comparteix, encara que no tothom ho faci públic. 

 

I que consti que tot el que està passant, jo ja ho explico a “L’amagatall”. (Més o menys, perquè la meva visió del futur ja no és el que era):

“Amb aquestes lectures he pogut comprendre més bé el que m’havien explicat els avis sobre la Guerra Radical. Va tenir lloc a mitjans del segle XXI, ells eren uns nens i pràcticament no en sabien res, només allò que els explicava la seva mare: que no gaire lluny hi havia una guerra. Perquè en aquella guerra hi van participar molts països, però no el nostre. La majoria de potències  contendents pertanyien bàsicament al món occidental, però també en  prenien part algunes altres de l’Orient Mitjà i de l’Extrem Orient i també d’Amèrica del Sud, totes amb govern autoritari. En realitat, va ser una guerra mundial, encara que alguns països insignificants en quedessin al marge. L’extrema dreta s’havia obert pas al món, gràcies a què tothom era ignorant de la història i a què la immensa majoria no sabia en què havia desembocat en temps passat una ideologia tan extremista. Tots aquests estats estaven dirigits per governs feixistes i allò que podia haver estat un punt en comú, pel fet de la seva radicalitat i per la voluntat d’excloure la resta, va ser el que va provocar l’enfrontament entre ells.

          He provat d’entendre-ho i he arribat a la conclusió que el germen de la Guerra Radical va sorgir durant les dues guerres del primer quart del segle XXI: la d’Ucraïna i la de Gaza. Els dirigents dels seus dos estats veïns, Rússia i Israel, ambdós d’extrema dreta i expansionistes van envair aquells països, sempre en nom de l’espai mínim vital. Els russos, pel desig de recuperar uns territoris que havien estat de l’antiga URSS i els israelians, per la convicció que la terra que habitaven els palestins els pertanyia per decret diví. Eren guerres localitzades en territoris relativament petits, però els seus governants es van saltar totes les recomanacions, totes les lleis, totes les amenaces i totes les sancions de les organitzacions internacionals. La sensació d’impunitat —'aquí tothom pot fer el que vol i que vagin dient'— va ser captada i interioritzada per altres estats modestos, però amb superior capacitat ofensiva que els seus veïns, que es van envalentir per fer el mateix. El missatge implícit estava clar: sempre pots sotmetre algú si és més pobre, menys poderós i, sobretot, si té menys capacitat armamentística que tu. I aleshores els veritables senyors de la guerra, que ho contemplaven tot a distància sense perdre punt, van començar a adobar el terreny per dur a la pràctica els seus objectius totalitaristes”.

 

 

LA INFERMERA I LA SALA DE REANIMACIÓ

 

         

Resulta que després de donar tant protagonisme a una casa, cal Brostat, a “L’amagatall” i explicar els canvis que havia viscut durant tres segles, he començat a mirar-me la meva amb uns altres ulls. Perquè trenta-sis anys no són tres segles, però també tenen la seva història.

Repasso mentalment totes les estances i déu-n’hi-do la de canvis que han patit! N’hi ha dos que em semblen interessants de compartir.

La que en principi era l’habitació de convidats, cap als tres anys de la meva filla va passar a ser la seva. Es va mantenir així fins l’adolescència, que tot i seguir essent seva, jo ja no la reconeixia. Qui hagi tingut fills adolescents ja sabrà per què i a qui no els hagi tingut serà difícil fer-l’hi entendre. Arriba un moment que aquelles criatures amoroses, precioses i dependents de  tu en tot i pertot passen a ser unes desconegudes i les seves habitacions reflecteixen el caos de les seves emocions alterades. Però arriba un altre moment en què les emocions es comencen a ordenar i les habitacions també. L’ordre que  va imposar la meva filla l’he mantingut sense canviar-lo, des que ella va marxar, durant dotze anys. No sé per què no el canviava. Potser perquè el temps passa molt ràpid, potser perquè pensava que podia tornar, potser perquè sentia que aquell era “el seu ordre” i el volia conservar. Mentrestant va arribar l’Elna i l’habitació de la seva mare va passar a ser la seva. La seva, per posar-hi tot el que ella ha anat portant i el que he anat aprofitant de la meva filla, perquè de joguines també en conservava moltes. Però només seva per això perquè la meva neta sempre vol dormir amb mi. De moment, que també arribarà l’etapa que la seva iaia ja no serà tan iaia i que a mi em costarà de reconèixer-la, cosa que temo. La qüestió és que fa dues setmanes vaig capgirar l’habitació de dalt a baix i des d’ara hi resplendeix el meu propi ordre, que durarà el temps que trigui l’Elna a venir a casa, però que ja m’està bé perquè... quin avorriment una habitació tan ordenada!

L’habitació del meu fill no ha patit tant de trasbals perquè el meu fill va ser endreçat durant l’adolescència. Era molt col·leccionista i suposo que una cosa va amb l’altra. El desordre va arribar en acabar l’adolescència. Era bàsicament un desordre quotidià; les col·leccions es mantenien intactes. Que per què va ser tan tard? Doncs no ho sé! Potser és veritat que els homes maduren més tard. Alguns no maduren mai! Compte! He dit alguns. Que no se m’enfadin els madurets, madurs i madurassos!

Doncs ara resulta -ja arribo on volia arribar- que l’habitació del meu fill s’ha convertit en la sala de reanimació. Que potser hi portem els veïns quan es desmaien? No.

. 

És la sala on la meva mare, infermera sense títol, però eficient en cures i carícies, porta les plantes que estan a punt de dinyar-la i, a costa de manyagues i paraules dolces a l’orella, les plantes es reanimen, es reviscolen, es curen, ressusciten. Que no ha passat amb una sola, ha passat amb un grapat! 

Un grapat de plantes que si hagués sigut per mi, ja faria temps que criarien malves. No sé si les plantes també crien malves. És tan bona jardinera-infermera la meva mare que quan veig com tinc les plantes ara que les cuida ella i les comparo en com les tenia jo, m’agafen remordiments -no sé si aquesta paraula encara és al DIEC, més que res per inusual-, perquè potser jo no me les estimava prou.  

Torno a la casa, a cal Brostat, al meu pis, a la casa que tinc la sort de tenir. Casa nostra és el nostre refugi on resguardar-nos, el nostre castell per defensar-nos, la nostra pau, el nostre espai segur. Quan penso en la gent que ha de deixar casa seva i fugir, en la que treuen de casa per no poder pagar-la, en la que no n’ha tingut mai i en la que ja es conformaria de tenir un lloc per estirar-se a dormir, arribo a la conclusió  que això dels drets humans és una fal·làcia per fer-nos creure en unes  bones intencions que no arriben mai enlloc.