dimecres, 10 d’abril de 2019

CAMINS DE PEDRA


Fa dies que no puc escriure al blog. Vaig atrafegada perquè divendres presento llibre nou. A Tarragona, la meva ciutat, i és la primera presentació. 

Esteu convidats, és clar!

El llibre es diu CAMINS DE PEDRA. Consta de sis relats encadenats que segueixen el periple a través de la història d'una pedra real, de fa catorze mil anys, trobada en una excavació al Molí del Salt, al meu poble. 

Aquesta!


No em puc estendre gaire més, però afegiré aquí la sinopsi de la contraportada que ve a ser el que podria explicar jo. En aquest cas, us estalvio paraules.  

L’any 2013 un equip d’arqueòlegs de la Universitat Rovira i Virgili, en l’excavació d’un jaciment paleolític al Molí del Salt, al terme de Vimbodí i Poblet, va fer una troballa que revolucionava el coneixement de l’art a la Prehistòria. Era una pedra on hi havia representades set cabanes similars. La pedra representava la primera reproducció artística d’un grup social i un dels primers exemples de paisatgisme, ja que per una banda mostrava la forma de vida dels caçadors, i per l’altra, els gravats reproduïen allò que l’artista veia al seu davant. Una de les conclusions a què van arribar els arqueòlegs és posada en dubte en aquest llibre.  
La pedra, objecte real, ha donat lloc a aquests sis relats de ficció que, situats sobre  contextos històrics diferents, abasten un període de catorze mil anys, al llarg dels quals la protagonista va transitant pel que ella mateixa en diu «camins de pedra».
«...Xom es queda assegut força hores sota l’abric dels àpats, el foc i les històries, i observa tot el que la vista pot abastar-li: les cabanes, la seva, ara just al seu davant, els arbres fruiters, les muntanyes que van canviant de color segons el punt al cel del sol que les il·lumina i el riu que no veu però que recorda, gràcies al so de l’aigua que corre. Ho esguarda tot amb atenció i sempre hi descobreix nous matisos; en els verds, en la forma dels arbres, en les cabanes aparentment iguals, però diferents. En una de les seves modestes i dificultoses caminades, trobarà una pedra. Plana, més llarga que ampla, acabada en punxa en un extrem. I la idea que anava agafant forma quan Par li va portar els bastons, quedarà perfectament perfilada en el seu cap. —Mam, necessito una pedra llarga.

"...Quan Xòmic va morir, Bora ja feia moltes llunes que havia deixat a la seva neta allò més valuós que Mam li havia llegat: la pedra amb les cabanes. La nena no va entendre fins  més endavant, i encara només a mitges, el perquè l’àvia s’havia posat tan solemne: aquesta pedra és el símbol de la nostra família i de la  nostra tribu —li havia explicat, tornant a regirar el seu cor—. Tu n’has de tenir cura i si els que venen després de tu també en tenen, la pedra parlarà de nosaltres d’aquí a milers i milers de llunes».


La portada l'ha fet una persona que potser coneixeu. Els bloguers, segur! És obra de la meva amiga Maijo Ginovart Lluís, d'Amposta, artista pictòrica i també bloguera. 


Eh que és bonica?


Doncs això, que ens tornem a trobar aviat.





dijous, 21 de març de 2019

ELS IMPARABLES


                                           
Fa cinc anys i mig que vaig deixar de treballar. El dia abans vaig fer una entrada al blog titulada LLIURE RIMA AMB... Hi explicava, com sempre, què em passava pel cap en un moment, en aquell cas, tan excepcional i únic. Estava contenta i encantada per una llibertat que arribava gairebé de sobte —en un tancar i obrir d’ulls havien passat quaranta anys— i que estenia al meu davant un llarg i onejant llençol, talment la mar blava espurnejant que tinc el privilegi de contemplar cada dia.
Tot i l’alegria i alguna recança, més aviat humorística, pròpia de qui contraposa la balança i s’adona que la major part del pes és al seu favor, vaig experimentar en els següents dies —van ser pocs, setmanes crec— la sensació, sobretot anant pel carrer en l’anonimat, que havia passat a la reserva i que per aquest motiu el respecte de qui em coneixia per raó de la meva feina, havia minvat. Realment —vaig pensar— has acabat la vida activa i ara comences la passiva. De seguida em va passar el rau-rau i ara quan recordo aquell sentiment em faig un tip de riure, perquè si bé és veritat que en aquell moment vaig deixar de guanyar-me el pa i podia semblar que passava a una vida més tranquil·la, el temps m’ha demostrat que anava errada.
Jo, suposo que com la majoria de les persones de la meva edat, si hagués de mesurar el grau d’activitat actual i comparar-lo amb la de quan treballava, diria que ha augmentat. Per favor! Si hi ha dies que m’he de posar el despertador un parell d’hores més aviat per fer front al dia que tinc per davant! Que si no fos per l’agenda seria incapaç de recordar tot el que he de fer durant el dia! Que hi ha dies que a la primera no aconsegueixo recordar què vaig fer ahir ni amb qui vaig estar! Doncs això, tranquil·la, tranquil·la... més aviat no.
Diuen que l’amor mou el món i hi ha qui diu que qui el mou són els diners, però ... que va! Qui mou el món són els avis. Els avis, que fem mil activitats amb la il·lusió de qui aprofita les oportunitats, que anem de viatge i mantenim en peu el ram de l’hostaleria i el transport, que tenim cura dels nets i tenint-ne dels nets en tenim dels fills, que fem voluntariat i regalem generosament hores i hores de treball que mai no podria pagar cap empresa ni cap estat. Si algú que no conegui aquest món ho dubta, millor que no ho hagi de comprovar, que si els avis imparables fem un dia de braços caiguts, el món s’atura, segur.
Estic parlant dels avis que conec, a part de mi mateixa. Són els avis del meu país. I a aquests se’ls ha d’afegir des de ja fa un any i mig una nova activitat-funció-objectiu: la lluita. Ep! No pas la lluita armada, sinó la lluita per la llibertat, pel dret a decidir, per la independència, per la república. En moltes ciutats i pobles de Catalunya es mantenen al peu del canó i no un dia de tant en tant, sinó cada dia. Objectiu prioritari: exigir la llibertat dels presos polítics. Trobades, xerrades, cantades, conferències, silencis, dejunis, plantades davant de l’antiga presó de Tarragona, silencis davant dels Jutjats... i me’n deixo. Alguns dels grups s’apleguen en el que s’anomena “La taca d’oli”, mai tan ben dit i que s’escampi! I és veritat que al país hi ha manifestacions freqüents on hi assisteix molta gent, però els avis mantenen la torxa encesa ben alta, dia rere dia, i estic segura que ni la deixaran apagar, ni permetran que baixi fins que arribem on volem arribar.



Ja fa dies que la faig aquesta reflexió i avui m’he decidit a escriure-ho. Hi ha hagut un desencadenant, tanmateix. Dimarts passat els avis de Tarragona, la 3ª Joventut per la República, em van convidar per parlar de les meves columnes d’opinió al setmanari local Notícies TGN. En elles només hi faig això, expressar la meva opinió que, pel que vaig poder comprovar, és una opinió compartida per molta més gent que no em pensava. És aquesta sintonia el que em fa sentir afortunada, em rescabala dels disgustos que, des de fa un temps, expressar la lliure opinió, comporta i m’anima a seguir explicant-me sobre aquest tema, també fins que arribem on volem arribar.
Des d’aquí els dono les gràcies per haver-me convidat, per haver-m’ho fet saber i per fer-me adonar una vegada més que junts som imparables.



dissabte, 9 de març de 2019

CERVELLS DE PALLA


                                    
Ahir, Dia de La Dona vaig patir una ensopegada amb un home, o potser hauria de dir amb dos. Soc de mena pacífica conduint. Els que em coneixen ja ho saben. No toco el clàxon si no és per avisar i no m’immuto encara que me’l toquin a mi; tampoc no m’altero si per carretera o per ciutat algú fa bestieses. Jo vaig fent, encara amb el meu cotxe petit de quinze anys.
Pujava per un carrer amb quatre carrils, que destina un carril a cada banda a aparcament i els dos del mig a circulació, i vaig aparcar darrere d’una filera de cotxes tocant a la vorera. Volia comprar pa al súper del davant. Mentre baixava del cotxe, un paio em va increpar:
No lo dejes ahí? No ves que molesta? No va a poder pasar nadie.
Anava a dir-li que només era un minut i em va deixar anar sarcàsticament:
Es igual, no? A ti te da lo mismo, a ti que más te da!
Va ser una afirmació tan categòrica i dita amb tanta ràbia que no em vaig poder aguantar i li vaig cridar:
A ti sí que te debe dar lo mismo...
Ves si em va treure de polleguera l’home, que anava a afegir “Imbècil!”, però m’hi vaig repensar. Estàvem a uns metres de distància, ell anava marxant i vaig veure que es va aturar i va fer un pas cap a mi, sorprès, suposo, de la meva resposta. Em vaig posar dins del súper, bastant trasbalsada perquè em va semblar que venia a pegar-me. Mentre m’esperava a la caixa per pagar  el vaig veure passar amunt i avall tres vegades, així que vaig sortir amb certa precaució i llavors vaig veure de què anava la història. L’home havia aparcat el seu furgó de DHL, segurament ple de paquets per repartir, al mig del carril de circulació en direcció contrària al meu. No estàvem alineats ni molt menys, però sí que els cotxes per passar havien de fer una mica de ziga-zaga. 

La cosa va anar així.
He fet un retallar-enganxar amb la imatge de la furgoneta.
Evidentment no la vaig voler fotografiar in situ.


Poc li costava de dir-me ben dit que si podia aparcar més amunt, que així ell no faria tanta nosa, però va escollir l’opció de l’ofensa i gairebé de l’agressió. Més ben dit, no crec que escollís cap opció; va treure la fúria per la boca.
Anava a buscar l’Elna a la guarderia i mentre conduïa no m’ho treia del cap. Havia estat una impressió meva o realment el paio m’havia tractat d’aquella manera perquè era una dona? Ho pensava així  perquè sobretot en la darrera frase em va semblar que es referia a totes les dones: “A ti te da lo mismo, porque a las mujeres os da lo mismo molestar”. No en tenia prou amb això que per la carretera un conductor em va avançar i em va fer banyes amb els dits. No sé si era pel ruquet descolorit que porto enganxat al cotxe, o per un altre adhesiu d’Òmnium de l’any de la picó, “És normal voler un país normal”, o pel meu cotxe vellet o perquè... era una dona! Jo ja estava tocada per l’altre incident i vaig anar descabdellant la meva reflexió. La comparteixo:
Hi ha un sector d’homes sé que és petit i espero i desitjo que amb el temps arribi a desaparèixer que, a diferència del seu puny de ferro i el seu cor de pedra, tenen el cervell de palla. En la seva evolució haurien quedat estancats entre l’Homo Erectus i l’Home de Neanderthal, període importantíssim en el qual sembla que el cervell humà es va començar a modificar i a guanyar pes per convertir-se en el que és ara. Els homes de cervell de palla segueixen considerant les dones un zero a l’esquerra. I no només això, els homes de cervell de palla, com més ens reivindiquem, sortim al carrer, denunciem, com més ens empoderem, més s’encrespen, s’enfelloneixen i més se’ls puja la sang al cap.
Què li devia passar a l’home de cervell de palla que ahir, Dia de la Dona, per poc em pega? Potser en llevar-se al matí va posar la ràdio i:  “Ya estan otra vez estas gilipollas con el cuento! Potser ho va pensar, ho va dir, ho va cridar quan se li va il·luminar el seu cervell de palla i es va adonar que a la millor algun dia inclús una dona li passaria al davant, que tal vegada arribaria el moment que no podria descarregar la seva frustració constant ni en una dona. Hores més tard em devia trobar a mi. Igual no vaig ser la primera, no ho sé.
Els homes de cervell de palla, senten i veuen les dones clamar pels seus drets i es diuen que a ells una dona mai no els passarà la mà per la cara i si les del carrer són una amenaça i li fan por, qui serà millor boc expiatori per fer-se-la passar que la que poden enganxar de nit i violar o la que tenen a casa i maltractar? “Apa! deuen dir quan acaben el seu acte d’afirmació—. Igualtat de gènere a mi?

Missatge per als homes de cervell de palla, els que menyspreen i insulten, els abusadors i violadors, els maltractadors i assassins:

Les dones, amb les nostres reivindicacions incorporades, hem vingut per quedar-nos. Si teniu algun problema d’autoestima, aneu al psicòleg; si penseu que estaria bé, força bé, violar una dona, per iniciativa individual o en manada, aneu al psiquiatra; si penseu maltractar la dona que un dia vau estimar, doneu-li una pallissa al vostre millor amic, i si us penseu suïcidar després de matar la dona que us estima, feu-ho abans i, si pot ser, que sigui de bon matí. Serà un dia més amb un cervell de palla menys, els homes bons podran aixecar el cap que han d’acotar cada vegada que amb les vostres accions els feu avergonyir de pertànyer al mateix col·lectiu que vosaltres, les dones podrem anar pel carrer lliurement i viure en pau a casa i el món podrà anar endavant amb més dignitat.

diumenge, 3 de març de 2019

EL MEU JUDICI


                                             
Aquests dies estic fent una cosa que mai no hauria dit que faria. Tant criticar els que es passen hores mirant capítols i més capítols de sèries i ara jo no em moc de davant del televisor en tot el dia, tres dies a la setmana. El judici és apassionant. I estic segura que en un moment o altre se’n farà pel·lícula, o potser millor, sèrie. També podria ser que se n’escrivís un llibre i que quan arribem on volem arribar, fos “el nostre llibre” a la manera de la llegenda de Gilgamesh, els dotze treballs d’Hèrcules o el conte bíblic de David contra Goliat.  Ni el llibre blanc de la independència, ni l’Enfocats; nosaltres tindrem “El judici”.

Foto: El Periódico



Ja em permetreu que faci broma amb un tema tan seriós. La veritat és que a cada declaració de la nostra gent se m’eixamplava una mica més el cor i quan va acabar de declarar la Carme vaig fer una alenada completa. Em vaig dir sense atribuir-me cap mèrit, ho deia tothom que no agafés tant d’aire que a partir d’aleshores arribarien les garrotades. Però heus aquí que ja han declarat una vintena de testimonis i de moment ningú no ha pogut demostrar res: ni rebel·lió, ni sedició, ni malversació i és que si no hi van ser no es poden demostrar, oi? Potser com a molt, desobediència, que encara està per veure.
Ara tornaré a fer d’advocada del diable, com amb els mossens. Ja tinc la jugular preparada per si us hi voleu llençar. Trobo que en tota la sala l’únic suposat adversari que està al nivell dels acusats i les seves defenses és el jutge Marchena. Està en tot, no se n’hi escapa ni una, renya a qui ha de renyar i  té un punt. Vull dir... un punt... un punt de seductor. I un altre d’autoritari. La passió no m’ha de treure la raó. Tampoc és que sigui gaire difícil despuntar entre aquella munió de representants de la llei. A la taula del tribunal, a part del que sempre somriu, els altres estan ben avorrits. Sort que de tant en tant el Marchena deixa posar un vídeo que no sigui massa llarg, que sigui imprescindible i els magistrats giren el cap i es dessonillen. Increïble per estar jutjant onze innocents per rebel·lió, no? A la banda de l’acusació, el nivell no millora. Entre els fiscals hi tenim  l’enigma dels siete coches devastados, i el cono volador com a proves d’autèntica violència —De qui?—, la factura pro-forma que no justifica cap pagament, el correu del Savi Strubel que el Jordi Sánchez no ha rebut mai, la recerca infructuosa per part del Paco de documents provadors dels delictes, el document amb que el fiscal pretén acusar, escrit en un idioma que no entén i que li ha de traduir l’acusat, el poc coneixement del dret parlamentari per part de la fiscal Madrigal, 

que xoca amb l'enorme coneixement que en té la Carme,


l’argument d’un ull buidat amb pilota de goma per un agent, en legítima defensa per haver llençat l’agressor una tanca enlaire. Increïble aquest nivell de preparació d’un judici que pretén condemnar onze innocents! Parlem de l’advocada de l’estat. Les seves preguntes de mitja pàgina se les han d’organitzar a consciència in situ els declarants per poder-les contestar i ni el mateix Marchena no les entén El interrogante, vamos, ponga el interrogante! (que tinc pressa, caram!) . La picabaralla entre el president i l’advocada no té pèrdua. Increïble la poca capacitat d’aquesta dona per sintetitzar els cinquanta mil folis del sumari que pretén condemnar onze innocents! És clar que fàcil no deu ser! Encara rai que les penes que demana l’advocada són “sensiblement” inferiors a les de la fiscalia i les de VOX. VOX! No me’n recordava. Estan fent unes intervencions tan anodines que si el judici ha de ser un trampolí electoral, ves que no quedin capbussats en el fang de l’oblit; si a la resta els falta nivell, els dos voxians no arriben al mínim. Increïble que demanin vuitanta anys per a onze innocents! Voleu dir que coneixen la magnitud de vuitanta anys? Voleu dir que van arribar a comptar fins a vuitanta a primària? Apa, aneu-vos-en amb el vostre odi a fer punyetes, a parir panteres, a fregir espàrrecs, a prendre vent! No se m’ocorren més llocs per engegar-vos, que sinó continuaria.


Foto: DiariMes

El que aquesta gent, tots els que acusen, troba incomprensible és que les urnes apareguessin del no res sense cap despesa pública, que les escoles fossin ocupades per pares, mares i mestres espontàniament, que la gent acudís a milers a la Gran Via el 20 de setembre, que l’1 d’octubre ens poséssim dos milions, dues-centes vuitanta sis mil, dues-centes disset persones davant dels cossos de seguretat a rebre les seves patacades amb les mans aixecades i obertes i sense poder-nos defensar amb res, que ens haguem mobilitzat permanentment des que els Jordis van entrar a la presó i que quan es necessiten diners per la causa sempre s’aconsegueixin. I tot, sense cap coacció, sense amenaces, amb pacifisme i generositat. Som així, senyors jutges, i segurament no ho entendreu mai. No sé si ho portem a l’ADN com va dir el Jordi Cuixart, però som així. Increïble, eh que sí?

                                "Mi voluntad ya no es salir de la prisión"
                                                           Foto: El Nacional.cat

Anem a les declaracions dels inductors ocults —ocults amb focus halogen incorporat— d’aquest judici. Vicepresidenta: somriure fatxenda de riure-se’n a la cara dels catalans, mire usted i no me acuerdo; president: no lo sé, no me consta, no lo recuerdo, mire usted i 155, claro, para defender la unidad de España; amo de les claus de la caixa: si abrir un local para hacer un acto ilegal no es malversación, qué lo serà? El propietari de las armes de guerra: no lo sé, no lo recuerdo, yo no fuí i el Mayor Trapero no estaba muy conforme con Pérez de los Cobos. Crec que qualsevol que vegi el procés amb imparcialitat pot donar fe que l’ex-gobierno anava amb embuts i feia aigües, més ben dit s’enfonsava; cadascun segons el propi  tarannà, amb les seves respostes evasives compartien una emoció: la por. Saben que no ho han fet bé, que s’han saltat la llei innombrables vegades i ara precisament han de parlar davant de la llei. Potser encara no, respondre-hi, però tot arribarà. La seva impunitat i matusseria contra  Catalunya serà jutjada i sentenciada. No sé si a l’estat espanyol, però ja ho està essent a tot el món.
I ara, un calorós homenatge als cognoms dels acusats que estan provocant una allau d’intents no reeixits de pronúncia per part dels acusadors, que només parlen la llengua oficial del Tribunal Suprem: els Rul, Fon, Turul, Forcadel, Yunqueras, Cusar, Merisel. Entenc que aquesta podria ser una de les causes del desconcert dels fiscals i de VOX. Un judici múltiple i amb un seguit de noms i cognoms que ni posats a posta per fer-los emabarbussar només començar a parlar. Suposo que hauran de buscar algun atenuant per la pèssima preparació i nefasta exhibició de la feina que els han assignat. No em cansaré de dir-ho: Increïble que nou innocents portin, alguns cinc-cents dies, d’altres un any, a la presó, acusats d’un delicte que en divuit dies de judici encara ningú no ha pogut provar que han comès! I no només és increïble. Estic en el grau més alt de la indignació!
Quan m’hagi passat, penso anar a Barcelona i demanar que em deixin pujar al terrat de la Conselleria d’Economia. Ara que ja sé com són les cases de l’Eixample —gràcies, Jordi Turull— i que el Teatre Coliseu és al costat de la Conselleria, tinc ganes de seguir els passos de la Secretària Judicial que va haver de fugir perquè a fora cremava tot. No ho sé, com que veig que tots els acusadors en parlen com una prova decisiva i definitiva de la violència del 20 de setembre, m’han agafat unes ganes terribles d’anar-hi.


L'Eixample deu ser això, no?
Foto: La Vanguardia




Però la Conselleria d'Economia serà, per sempre més,, això


Rellegeixo el que he escrit i veig que potser seria més adient que aquest post es titulés “El judici increïble”, però ho trobo poc original. Aquest judici i tot el que l’ha originat és des del primer instant de la seva gènesi, increïble. Prefereixo el títol que li he posat perquè això no és altra cosa que la meva impressió del judici.
Si l’escrivís jo el llibre, el nostre llibre, aquest podria ser el primer capítol. Avui ho he fet molt llarg, ja ho sé, però he de manifestar en descàrrec meu, senyories, que amb tot el que tinc per dir, ben bé n’hauria pogut escriure dos. O tres.



diumenge, 10 de febrer de 2019

ELS MEUS MOSSENS


                                      
Que vagi per davant que no pretenc fer broma amb un tema que ha dut sofriment, pel que s’està veient, a tanta i tanta gent, però ja porto uns quants dies escarbotant-me la memòria per veure si trobo algun indici d’abusos en les relacions que he tingut amb els capellans al llarg de la meva vida.
En faig un repàs ràpid i m’apareix el mossèn que em va batejar i donar la primera comunió, anys seixanta; estava en un estadi més elevat que els feligresos i no recordo que mai se m’atansés per res més. El mossèn que el va succeir era eixerit com un pèsol; jo devia tenir deu anys, però recordo l’estimació de tot el poble, no sé si de les dones, més; de la nit al dia el van canviar de parròquia i el van portar lluny; tothom es va disgustar molt i al cap de poc fins i tot es va muntar un autocar per anar-lo a veure; no sé què devia passar i em venen ganes d’esbrinar-ho. El tercer era, literalment, un sant baró; li agradava la muntanya com a molts capellans i a la meva colla i a mi ens va portar d’excursió per tots els paratges i cims del terme; 



Per exemple al cim de La Pena
Foto: Richard Martín Vidal
http://www.larutadelcister.info/stub-76

també va ser la primera persona que va esperonar la meva consciència de país i de llengua; posaria la mà al foc per ell, sobre el tema que m’ocupa, i crec que no em cremaria. N’hi va haver un altre, no era rector del poble, pel qual ja no li posaria amb tanta seguretat; no per abusos en la meva persona, ni per haver-ne estat testimoni, sí per gestos i comportaments que no explicaré aquí perquè, en no estar totalment segura del seu significat, no seria just; però sí que no li donaria tota la confiança. El mossèn que em va casar i que va batejar els meus fills, penso que també era un home recte, d’idees raonables i amb qui s’hi podia conversar de tu a tu. Finalment, dels capellans que vaig conèixer per raó de la meva feina, un tenia força ploma, dos eren molt avariciosos, un altre tan tractable i planer que el dia que em va dir que era capellà em va costar de creure i el darrer, una eminència en estudis i saviesa, però també en humilitat i senzillesa; tal com, pensava jo, haurien de ser tots.
Ningú podrà dir de mi que soc missaire. Soc creient, però ja fa molts anys que no practico i, lluny de defensar l’Església, li veig molts defectes i no em mossego la llengua a l’hora de parlar-ne. Tant que des que vaig publicar “El silenci de Vallbona”, tot i que de moment encara no m’han excomunicat, diria que soc persona non grata al monestir de Vallbona i podria ser que, igualment, al de Poblet. I que consti que jo escric ficció, però suposo que és inevitable reflectir el meu pensament en el que escric.
Dit això, vull trencar una llança a favor dels religiosos. Si en una mostra de nou capellans que han passat per la meva vida, només un aixeca les meves sospites sobre els abusos i ni en tinc la certesa absoluta, penso que és injusta pels capellans honestos i íntegres la situació que els toca viure i que ara molta gent vulgui posar-los tots en el mateix sac.
Ara bé, l’Església no només  ha de condemnar els abusadors, sinó que ha de reflexionar sobre l’origen del problema. El vot de celibat, que no sé en quin moment es va treure de la màniga és, al meu entendre, la causa principal dels abusos a menors. La capacitat de continència sexual no és la mateixa en els homes que en les dones —i ja se’m poden llençar les feministes a sobre— i una repressió continuada dels instints i desitjos sexuals deu portar a treure’ls d’aquesta manera tan ignominiosa i de conseqüències tan greus per a les víctimes. Que hi jugui una posició de poder de l’abusador respecte a l’abusat i que des d’aquesta posició s’esculli les víctimes més vulnerables i desprotegides, per mi és secundari. L’origen de problema és la repressió i no puc entendre com és que l’Església no ho reconeix. Espero que aquest allau de denúncies que han permès descarregar el seu dolor a qui ha patit els abusos, però també tornar-lo a reviure, faci emprendre canvis a l’Església, independentment de condemnar amb contundència els abusadors, cosa que hauria de ser ja inqüestionable.  I ja posats, que abordi altres temes i altres canvis, que prou que convé.

En la foscor i sense aigua les flors es marceixen


Foto: coc.koriko.blogspot.com
Cal que neixin flors a cada instant. Sempre i a tot arreu. També a l'Església.



dijous, 31 de gener de 2019

ESTIMADA CARME,


                                                
Estimada Carme, 
         Demà te’n vas, més ben dit, et prenen. Et prenen cap a un territori hostil del que mai no m’havia sentit tan allunyada. Et porten a un país que empresona per les idees. A tu, en concret, per haver permès parlamentar sobre les idees. És un país on no existeix la divisió de poders, on el govern es treu les lleis de la màniga i somriu en aplicar els càstigs, on els jutges són, a la descarada, part interessada, on la justícia condemna un sol home i eximeix vergonyosament de responsabilitats directius i polítics en un accident de tren, on absol violadors en grup i deixa impunes bona part dels corruptes, on governi qui governi, sempre manen els mateixos, on el poble ha oblidat el concepte de llibertat i ha tancat l’oïda a conèixer la veritat.
         Tot i empresonada, tenir-te aquí a Mas d’Enric, a només set kilòmetres de casa, em feia sentir alleujada. Anar a fer-te companyia sovint ha estat un bàlsam per a tots els que t’estimem. Espero que també ho hagi estat per a tu, encara que no ens poguessis veure ni sentir, si més no, en directe. Tanmateix, sabies que hi érem.


Benvinguda, Presidenta!   (Foto Diari Més)



Estiu... (Foto Diari Més)

... i hivern (Foto de Maite Valls)















       

No et deixarem mai (Foto Enric Mercadé)

Se t’emporten, Carme, i em fa mal perquè no sé quan tornaràs. El dia que vaig veure la teva mare sortint de visitar-te a la presó vaig pensar en la meva i només em va venir un qualificatiu al cap: Criminals! Sortia amb els ulls enrogits i, entre dos dels seus familiars, intentant de contenir les llàgrimes. Quan la gent de la concentració va començar a dir-li: “Estem amb vosaltres, estem amb vosaltres” es va desmuntar. Pobreta mare! Haver de veure la seva filla innocent, i honorable, entre reixes. El qualificatiu em torna quan veig la meva neta i penso que tu no pots gaudir de la teva, que t’han arrabassat un goig que no podràs recuperar mai. Criminals!
         I amb tot, em commou la teva força, Carme. Allà on vas hi queda la teva estela. Ningú que et conegui, fins i tot les delinqüents, companyes teves de presó, podrà mai considerar-te una mala persona. Només la ignorància i el desconeixement poden portar a creure que, tant tu com els teus companys sou malvats, delinqüents, malfactors, colpistes. La ignorància, el desconeixement i els interessos partidistes que planen damunt vostre, servats  pels jutges que us jutjaran. Ja tenen el veredicte preparat, només els cal emetre’l. I no hi haurà objeccions sobre drets i dignitats formulades pels advocats i per vosaltres mateixos que valguin. Si més no, no valdran en aquest país hostil.
         Saps què, Carme? Sovint repasso mentalment els episodis de la història on la gent ha lluitat per una causa justa i em tranquil·litza comprovar que totes les causes justes lluitades de manera pacífica s’acaben guanyant. I crec que tots vosaltres sou conscients que esteu fent història, que en sou els protagonistes i que quan tot hagi passat els vostres noms hi quedaran per sempre, amb tants d’altres que van patir en pròpia pell la repressió més cruel i injusta per, al final, sortir-ne victoriosos i canviar el destí d’un poble.
         Carme, no et manca la valentia ni la fermesa, per tant només puc desitjar-te força i coratge,  enviar-te una immensa abraçada i el desig que triomfi la veritat.


Estimada Carme, estimada Presidenta...
                                                                       

                                                                              Teresa Duch

divendres, 11 de gener de 2019

EL DIA AMNÈSIC


                                             
Hi ha dies que em llevo amb molt mala memòria. Deu ser l’edat. Ja m’hi he familiaritzat tant que dic que tinc un dia amnèsic. A veure, no és que no recordi què he de fer quan m’aixeco del llit: dutxar-me, vestir-me, les dents, els cabells —aquests també a vegades semblen haver oblidat l’orientació que han tingut tota la vida—, en fi, totes les rutines matutines.
El dèficit de memòria el noto amb els noms propis: polítics, actrius, actors, gent famosa, noms de pel·lícules... No em surten. Serà un principi d’... (?). Al llarg del dia ja van sortint. És greu? Quan penso que el pare fins els seus darrers dies anomenava sense vacil·lar al JonVaine, al RocUdson, l’EsteveMQuen, la BeteDavis, i la GraceQuelli, i recordava els títols de les pel·lis que més li havien agradat... Al Clint Eastwood li deia “el del puret”. En alguna pel·li se’n devia fumar un tota l’estona. I a més, “el del puret” és molt més fàcil de dir que ClintEastuod. Allò sí que era memòria i no aquesta amnèsia meva que m’ataca de tant en tant.
Una vegada un metge amic —metge i amic? Estrany per mi, no?― em va dir que en el moment en què començàvem a anotar coses a l’agenda, començàvem a perdre memòria perquè al delegar-la en l’agenda ja no la fèiem treballar.

L'agenda maleïda


Quan treballava anava sempre amb els paperets. Si em llegís algú de la generació Y o Z segur que diria “quin sacrilegi!”, suposant que sabés què és un sacrilegi, suposant que em llegís, que ambdues suposicions les poso en dubte. Igual com ells ara ―que tampoc és que ho hagin inventat tot, encara que s'ho pensin— era habitual fer varies tasques alhora: despatxar, agafar el telèfon, treballar en tres pantalles diferents, respondre els missatges directes del cap, anotar a l’agenda (aquesta sí, la mateixa que fan servir els Y i els Z); anotar-hi les trucades, les vendes, els mocs, els clients potencials, les assegurances, les esbroncades per la no cobertura de les assegurances, els fons que pujaven, els que baixaven, el que havia fet, el que estava fent, el que faria... Uf! Des del primer moment vaig pensar que havíem canviat  el treballar per la  prova-demostració-exhibició que estàvem treballant. M’ho vaig guardar per a mi. Sense evidències científiques, com la de la memòria abocada  a l’agenda i perduda per sempre del meu amic, no em volia exposar a què ningú em rebatés una teoria que jo tenia claríssima. És el que passa quan no tenim prou arguments, oi? que et negues a discutir sobre el tema. Me n’he anat cap una altra banda. Em passa sovint, deu ser l’amnèsia. Els paperets eren perquè no se m’escapés res perquè, amb tanta pantalla multitasca i amb el cap tan ple, el més fàcil era oblidar-se d’alguna cosa, sinó de la majoria, si no m’ho apuntava. Acabada la inacabable jornada laboral agafava tots els paperets i intentava esbrinar què caram hi deia, tirant-me en cara per què punyeta escrivia tant, si després no ho entenia. Estic exagerant, ho acabava entenent tot. A vegades costava una mica, però me’n sortia. Sempre he estat complidora, jo (mua, mua, mua cap a mi). 




Qui em demanava alguna cosa sabia que hi podia confiar. Després de cinc anys de no ser-hi encara pregunten per mi (mua, mua, mua cap a ells).



Doncs això, que tant de material abocat als paperets i a l’agenda ―aquesta electrònica― igual ara  m’està passant factura. Que consti que ara que només practico la multitasca quan vull —és una il·lusió que em faig, més que res― he provat de recordar-me d’allò que he de fer sense anotar-ho. Més ben dit, ho anoto i després miro de recordar-me’n sense mirar-ho. Si la mare es recorda d’un any per l’altre del dia que té visita amb la geriatra, que no recordo com es diu, per què jo no puc recordar-me de les quatre coses que he de fer durant la setmana que tinc per davant? Doncs no hi ha res a fer! Ja puc memoritzar el que sigui que mentre dormo s’esborra tot. Dormo i quan em desperto no em surten els noms ni recordo què he de fer. Em passa algun dia. D’això se’n diu dormir bé. Algun dia.
He pensat d’anar al metge, no al meu amic, el que li té tírria a l’agenda, perquè ja està retirat. Però si vaig a la meva metgessa de capçalera, ara no en recordo el nom,  ja sé què em dirà.
         Què em passa, doctora? diré jo, amoïnada.
         És l’edat, és l’edat dirà ella sense mirar-me.
         Ja m’ho pensava —diré jo sense pensar, amb suficiència.
         Ah, que és metge vostè? dirà ella, ofesa.
Així que no cal, eh que no? Mentre  al problema de la memòria li pugui dir “dia amnèsic” rai! El fumut serà quan es converteixi en un dia llarg, una llarga nit més que res.