dissabte, 30 de març del 2024

L'ASIGNATURA PENDENT

Dedico aquesta entrada a les meves companyes de ball: les Carmen, la Imma, la Maite, la Montse i la Rosa, l’Anna, l’Elena i l’Helena, l’Eugènia, les Isabel, la M. José i la Mari Mar, la Mariví, la Mercedes, la Paloma,... i a totes amb les que coincideixo. I, a qui sinó, al nostre professor David, artífex i màxim responsable d’aquesta felicitat que donen les petites il·lusions quotidianes.

 


                                      

De tota la vida que m’ha agradat ballar. I de tota la vida que ho tenia pendent. No sé com ho explicaria: el ritme em porta, el temps vola sense que me n’adoni i tots els mals, de cos i d’esperit, desapareixen. Soc feliç? Sí, mentre ballo soc feliç.

          Vaig trobar aquesta pedra filosofal el dia que, fa un parell d’anys, vaig descobrir que al meu mateix carrer s’hi feien classes de ball. I, de fet, no era la primera vegada que intentava ballar.

          Ho havia provat amb el ball de saló, però en el meu horari hi havia pocs alumnes i sovint acabava ballant amb la professora. Era una mica violent, i no perquè la professora no ballés bé, sinó perquè la meva manca de traça estava tant a la intempèrie que era impossible dissimular-la.

          També ho vaig provar amb el swing. Aquí érem molta gent, però el professor tenia un fixament amb mi i no me’n deixava passar ni una. Sí, sí, com allò que diuen a vegades els estudiants que el professor els té mania. Sabeu allò de “dona-li confiança a algú en el que està fent i ho farà millor”? Doncs això, però al revés. I entre l’atenció negativa del professor i els grans miralls que teníem al davant, projectant la meva penosa imatge, esforçant-me a fer els passos sense sortir-me’n, vaig patir bastant. En acabar el quadrimestre vaig assumir que a mi ja em podia agradar molt ballar, que si em faltaven aptituds per fer-ho, potser el millor era renunciar-hi.

          Fins i tot vaig fer una altra reflexió per acabar-me de rematar: m’havia enamorat del meu ex ballant, però a ell de seguida li n’havien passat les ganes. I si havia sigut per la meva manca de gràcia ballant? I si resultava que jo era un sac a qui s’havia d’arrossegar tota l’estona? I si no m’ho havia dit per compassió i havia preferit anar-ho deixant com qui no vol la cosa?

          I després de tantes preguntes vaig decidir resignar-me a no ballar, ni tan sols a tornar-ho a intentar, mai més. I heus aquí que quan menys ho esperava... Sabeu allò de l’amor a primera vista? Doncs vaig sortir de la primera sessió, de prova, convençuda que ho era. I ho era doblement. Una va ser perquè mentre ballava vaig recuperar totes aquelles sensacions que he explicat al principi. L’altra va ser pel profe, que ell sí que és un amor, i no pel que tothom s’imagina -ja m’ha passat el temps d’enamorar-me de gent de l’edat del meu fill-, sinó perquè sap ensenyar, sap combinar els ritmes, té molt sentit de l’humor, mai controla de prop cap alumna ni corregeix individualment, però se n’adona quan algú té dificultats i amb un tacte exquisit torna a explicar-ho a poc a poc, sense pressa, fins que totes ens en anem sortint. Es diu David, sí, David, com el que va vèncer a Goliat, el gegant. El David ha vençut la gegant poca confiança en mi mateixa per a ballar. Ara em veig al mirall quan ballo i no sento aquell rebuig per la meva imatge que va contribuir a arruïnar-me les classes de swing. Fins i tot, m’agrada veure’m. M’agrada veure’m a mi i veure les companyes que, de procedències diverses, des de l’anonimat i còmplices en l’afició, s’ho passen tan bé com jo. A ritme de txa-txa-txa, cubano, xarleston, rock, bachata, tango, pop, merengue, cúmbia, samba -i encara me’n dec deixar algun- ballem, riem, ens equivoquem, riem, suem, riem, comentem i... riem!!!


          Puc dir que qui ho prova ja no se’n va. Quan vaig començar érem sis o set i ara som gairebé trenta. No sé si dir que el profe es diu David Tamayo perquè és que si s’apunta més gent ja no hi cabrem. Tampoc no sé si dir que la seva web és https://desconectabailando.es/ i la pàgina de facebook,  https://www.facebook.com/bailedasalud . De veritat, de veritat que no ho volia dir, però bé... ja està dit!

          I ara potser em repetiré, perquè segur que ho he explicat altres vegades, però és igual perquè considero que és una gran veritat. A l’Escola de Lletres m’ho van dir uns quants cops: si quan escrius, tu t’ho passes bé, aquest gaudi es transmet al lector i ell també s’ho passa bé llegint-te. Ho aplico a aquest cas. El nostre profe s’ho passa tan bé fent el que fa, ballant i ensenyant a ballar, que així ho rebem nosaltres i per això ens ho passem tan bé com ell. I en diré una altra, que tampoc no és nova: qui troba un bon professor, ha trobat un tresor. És clar que nosaltres som alumnes aplicades i, pel que sé, ara mateix un alumne aplicat en edat d’estudiar és una rara avis i als bons professors ningú els dona el valor que es mereixen.

divendres, 8 de març del 2024

A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA

Com ja sap tothom, no soc poeta, però avui que és el nostre Dia, m'ha arribat aquest vídeo que trenca l'ànima i he volgut expressar els meus sentiments amb un poema.

És aquest: 




                                  A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA

 


A kilòmetres de distància,

les teves paraules demanen auxili,

els teus grans ulls criden “per què?”

i perquè no tinc resposta,

sento que mirada i paraules,

com daga esmolada, se’m claven al cor.

 

Fa mesos que corres sota les bombes

i pel camí has perdut la mare,

dos germans, tres cosins, els avis.

Has perdut la casa, la nina, l’escola,

i ni tan sols saps si els teus amics,

fa poc amb tu a la plaça, són vius.

 

Tens vuit anys i no tens esperança,

tens vuit anys i estàs molt cansada,

tens vuit anys i no et veus  futur,

No tens vuit anys, en tens vuitanta

i veus la mort tan propera

que t’és igual viure que morir.

 

Què et puc dir jo a kilòmetres de distància?

No tinc respostes ni explicacions ni  solucions.

La impotència m’aclapara

i, incapaç d’ajudar-te, m’indigno, em rebel·lo,

em crido a la revolta contra tanta injustícia

contra aquest abús, contra tanta crueltat. 

 

Vull dir-te que no estàs sola,

que les dones del món estem amb tu,

que milers de dones compartim el teu dolor,

perquè pots pensar que tothom t’ha deixat:

els polítics megalòmans que t’agredeixen,

els polítics inútils que no fan res per evitar-ho.

 

Però no estàs sola, voldria que ho sabessis,

que les dones, les que sempre hi perdem més,

espoliades, violades, vídues, orfes,

nosaltres et fem costat cada dia

i cada dia demanem a Déu, al teu, al nostre,

que s’acabi aquesta despietada guerra.

 

Ets tu, nena palestina innocent,

qui m’inspira aquestes paraules,

però no hi ha bandera, ni cobdícia, ni recel

que justifiqui cap guerra,

com no hi ha indulgència ni perdó

pels qui les han declarat.

 

A kilòmetres de distància,

deixa’m dir-te com el poeta,  

que hi haurà un dia que no podrem més

i llavors ho podrem tot.

I no serà seguint consignes dels polítics,

serà aplegant-nos totes per fer un món millor.  

 

                              Teresa Duch Dolcet

 

 

dimarts, 13 de febrer del 2024

PAGESOS, NO BAIXEU DEL TRACTOR!

 

                                     

Lamento les molèsties provocades als conductors per carreteres i  ciutats, però jo estic amb els pagesos i les seves reivindicacions. I encara trobo que arriben amb més de dos segles de retard.


          Suposo que devia ser quan l’urbanisme es va començar a estendre amb la Revolució Industrial que es va iniciar el menyspreu al camp, la pagesia i tot allò rural. Entenc que eren signes del temps, però des de llavors ha plogut molt i fins i tot ha deixat de ploure. Ara el camp, pels que no hi viuen, és aquell espai idíl·lic i desitjable per passar-hi com més temps millor, que no acostuma a ser més d’un cap de setmana. I amb tot, aliens a com els pagesos pateixen pel canvi climàtic i per la injustícia amb què se’ls tracta des dels governs i les elits econòmiques.

          Jo soc d’origen pagès, un origen allargassat perquè mentre el meu pare va ser viu, o sigui fins fa menys de deu anys, sempre vaig anar al tros -a la Conca en diem tros-, com a mínim en l’època de la collita. I molts anys a treure brots i cavalls -per als no iniciats, treure les pampes grosses i petites per a fer lloc pels raïms i que puguin créixer-.  La veritat és que encara sento la pagesia com una cosa meva i des d’aquesta còmoda implicació -i dic còmoda perquè per mi no representa cap molèstia, comparat amb les que pateixen ells- recolzo els pagesos, els demano que no afluixin i que no baixin del tractor fins que aconsegueixin un canvi.

          Puc dir que mentre no em vaig posar a treballar, vaig viure la precarietat de l’economia familiar. Sort en teníem de l’hort! Ja sé que als anys 70 l’economia de la majoria de famílies  era semblant,  però per ningú de manera tan atzarosa com pels pagesos. Quan el salari no depèn només del treball, sinó del caprici de l’atmosfera, la supervivència material es fa molt difícil. O bé plou massa o massa poc. O bé fa poc fred a l’hivern o massa calor a l’estiu. O bé quan tot és a punt per una bona collita fa una pedregada o un aiguat i ho fa malbé tot. Ui, sí! Els pagesos sempre ploren. La de vegades que ho he sentit dir! Amb sorna, és clar.

          A la meva terra -de secà, per més inri- tots els pagesos diversificaven els cultius. Recordo de molt lluny els sembrats a casa meva, perquè el pare de seguida va plantar avellaners, i ceps, i ametllers, i olivers. Amb una mica de sort si es malmetia una collita se’n salvava una altra. Era gairebé una excepció que hi hagués collita de tot, però si n’hi havia, ai las! Segur que baixava el preu d’un o altre producte i tot quedava igual.

          I això després de passar-me un mes a l’any i uns quants caps de setmana arrossegant-me per sota els avellaners, doblegant l’esquena per veremar, estirant borrasses per recollir les ametlles o quedant-me amb les mans balbes mentre collia olives. És clar que... de què em podia queixar jo? Si el pare s’hi passava l’any sencer totes les hores de claror i la mare també una bona part!  

          Ja sé que la manera de treballar la terra ara és força diferent del que jo explico, però està clar que el trinomi pagesia/treball esforçat/precarietat es manté intacte. En els darrers anys s’hi ha afegit la burocràcia excessiva, la competència deslleial dels productes que venen de fora i els robatoris, gairebé sempre impunes, de tractors i eines, de collites -quan ja estan collides, és clar; no es posaran pas a treballar els lladres!- i de bestiar.

          No em vull embolicar gaire més, però sí que faré esment del preu dels productes del pagès. Entenc perfectament que totes les baules de la cadena són necessàries perquè arribin al consumidor. El que no entenc és que al pagès se li pagui un quilo de taronges a 0,12 euros i el preu que paguem nosaltres oscil·li de 1,2 a 3 euros el quilo. En el primer cas, el pagès, que és qui hi dedica tot el temps i totes les suors, en rep un 10% i en el segon, menys d'un 5%. Quina vergonya! On va a parar el 90/95% restant? Transportistes, botiguers, impostos...? Que potser també hi ha un fons voltor per allà al mig?



          I ara, amb la manca d’aigua, va el polític -el d’aquí, el d’allà i el de més enllà- i diu que la despesa en aigua per l’agricultura s’ha de reduir en un 80%. No m’ho puc creure! Pot ser que els polítics no sàpiguen que els productes de la terra són plantes, que les plantes necessiten aigua per viure i que sense aigua no hi ha plantes? Ah, sí! Que facin servir aigua regenerada, els han dit. Que sí, que sí, que a cada comarca hi deu haver una planta regeneradora d’aigua a l’abast dels pagesos, oi?

          Senyors del govern, dels governs, posin-se a la feina, si és que saben com fer-la. Els pagesos no volen ni subvencions generation, ni rebaixes fiscals, ni almoines ni subsidis. Els pagesos no volen viure de caritat. Els pagesos només volen viure del seu treball amb dignitat, cosa que estaria bé que fessin vostès també, per comptes d’anar, sense tenir-ne ni idea, a les palpentes a veure si l’encerten.


                                                                            Teresa Duch Dolcet

 

                      


dissabte, 27 de gener del 2024

DESCONNECTATS

 

                                               

I doncs? Què se n’ha fet d’aquell eslògan tan bonic de Nokia, que deia que connectaven gent?


És una bona paradoxa que en l’era de la comunicació i de la connexió estiguem tots tan desconnectats, però també és un fet que els excessos sempre acaben produint l’efecte contrari al desitjat. Des que estem tan connectats: WathSapp, Telegram, Twitter, Facebook, Instagram, Tik-Tok... -Correu electrònic? No, per Déu! Massa lent, resposta no immediata, no possibilitat de likes...- patim d’estrès com no ens havia passat mai. I tot això, gràcies als mòbils, aquests aparells tan petits que podem encabir en qualsevol lloc i que ens permeten viure al minut, al segon, a la dècima de segon. I pobres de nosaltres que les respostes es facin esperar, perquè l’estrès s’intensifica.  

No presumiré de sostreure’m d’aquesta voràgine, però sí que a vegades poso distància, observo el panorama -com si diguéssim, poso mirada de novel·lista- i em quedo una mica estupefacta. Al cinema, i mentre no comença la pel·lícula, tothom mira el mòbil, i no és que estiguin sols, no, sinó que tenen una persona de carn i ossos al costat. Igualment al teatre, als concerts; desolador, seure a l’amfiteatre i mirar cap a platea: tothom mira el mòbil, pocs parlen entre ells. També pel carrer, caminant o aturats, en colla asseguts en un bar, en l’espera de torn a la botiga, al CAP, esperant que els nens surtin de col·le. El mòbil ha envaït les nostres vides, la nostra persona. Ja és com un apèndix de la nostra anatomia; la prova està en què si ens el deixem a casa o en algun lloc, oh, desgràcia! ens falta quelcom essencial per seguir vivint. O aquesta és la sensació, no?

Torno a la desconnexió, no pas de la comunicació, sinó a la que ens desconnecta de les persones, ens aïlla i -crec que no exagero- ens exilia. No és estrany que desconnexió sigui una paraula que sentim arreu: Vols desconnectar?, Un viatge per desconnectar!, Desconnecta ballant!, Vine a desconnectar amb nosaltres!, Camina per desconnectar!, Fes... (el que sigui) i així desconnectes!

L’altre paisatge urbà que em fa pensar tot això és el que composen tots aquests joves, i no tant joves, que van pel carrer amb els auriculars, aliens a tot el que els envolta. No tinc clar si aquests estan connectats o estan desconnectant. El que tinc clar és que la imatge em fa molta pena. I que consti que no és perquè jo no hagi aconseguit mai que se m’aguantin els auriculars a les meves orelles de pitiminí! És perquè tinc la impressió que, després d’estar connectats tot el dia en la intimitat i no, a través del mòbil i només del mòbil, potser sortir al carrer i mirar la gent a la cara els provoca alguna mena de rebuig, sinó pànic.

Ja sé que la meva visió deu ser anacrònica i plena de perjudicis, però em temo que estem perdent les habilitats socials i la capacitat de relacionar-nos de tu a tu. Algú s’imagina una societat sense cap conversa que no sigui a través de la pantalla? Converses entre pares i fills, germans, amics, companys de feina, a les botigues, a les empreses de serveis, a l’administració, a l’escola... Trist, oi? Doncs tant de bo m’equivoqui, però tots el senyals em porten cap aquí.

I és que la pantalla no és el món real. No som nosaltres mateixos darrere la pantalla. Escrivim, gravem vídeos, ho ensenyem als que hi ha a l’altra banda, però en realitat amb les paraules i les imatges no projectem allò que som, sinó allò que volem que vegin de nosaltres. Potser allò que voldríem ser?

O sigui, estimats lectors, com que jo també em puc incloure en aquest grup tan majoritari que es mostra en un aparador, tingueu clar que jo no soc el que llegiu, sinó el que vull que veieu i sapigueu de mi. Però -i ara ho arreglaré-, puc dir a favor meu que mai no publico res que no pensi. I afegiré que compartir-ho amb vosaltres és el millor de tot el procés.

                                  

dimecres, 3 de gener del 2024

CARTA ALS REIS MAGS

 

                                                      

Sento a parlar tant de la Intel·ligència Artificial que m’he sentit obligada a preguntar-me si servirà per millorar el món. A simple vista jo diria que no, però ho he volgut preguntar a Google i he trobat paraules com aquestes: mercat, capitals, frau, automatització, robots, algoritmes, xarxa, evitar tasques rutinàries, fomentar tasques creatives, dependència, costos, agilització... i bla, bla, bla. No he volgut posar totes aquestes paraules al ChatGPT perquè m’ha fet por que m’explotés el PC.

No hi he trobat res de pobresa, desigualtats, guerres, injustícia, solitud... Em sembla que la I.A. no té resposta a cap d’aquests problemes de la humanitat. Potser és perquè té l’origen en la intel·ligència humana. Potser.

Digueu-me retrògrada per estar en contra d’un avenç “tan important”. Ja ho sé que en alguns àmbits deu aportar solucions, però pertanyent a l’espècie humana com pertanyo i amb els anys d’experiència que porto, permeteu-me que dubti de l’honestedat de l’espècie per a fer un bon ús de l’invent. I no és pas un perjudici. Però és que, amics, si bé diuen que som els més evolucionats de l’espècie animal, no hauríem de perdre de vista que només som una baula més de la cadena i que estem molt lluny de la perfecció. Segur que podem millorar, però no crec que sigui a través de la I.A. i, francament, pensar que uns éssers com nosaltres tenim la pretensió de crear-ne uns altres que han de ser gairebé perfectes, em faria riure, si no fos per la gravetat de les conseqüències.

He de dir en defensa pròpia que el meu pessimisme té una base real perquè dels grans invents de la humanitat no n’hem sabut veure la part negativa fins que ha sigut massa tard. Penso en l’energia nuclear, un bon invent per la medicina i altres usos, però definitiu per la destrucció dels pobles en la guerra i per l’amenaça que representa. Penso en els mòbils, tan útils, tan complets ells, i tan perjudicials per als joves, no prou preparats, ni neurològicament ni emocionalment ni sociològicament, per tenir-los a les mans. I penso en el carallot del reportatge sobre la I.A. que es vantava que d’aquí a pocs anys ja no distingiríem si parlàvem amb una persona humana o amb un producte de la I.A. I de què punyeta ens servirà això, pregunto? Que no! Que invents sense avenç social ni millora no són progrés, són retrocés.

Aquest ha de ser l’objectiu únic, o bé prioritari, la millora del món i dels éssers que l’habiten. De tots, sense excepció. Perquè no ens confonguem: la millora d’uns pocs sempre anirà en detriment dels altres, que no és res més que el que està passant actualment.  

Aquest any els he escrit una carta, als Reis. Per començar l’hem escrit a mà i en paper amb ratlles, res d’I.A. Parlo en plural perquè li he demanat a la meva neta Elna que me l’escrigui ella. No fos cas que els Reis, veient-me tan ganàpia, diguessin que a mi ja m’ha passat el temps d’escriure’ls cartes. Als Reis Mags els demanarem que facin màgia i que ens facin avançar ni que sigui mitja baula més. Que estovin els cors més durs. Vegis Netanyahu, Putin i tots els caps de trons dels cinquanta nou països en guerra que hi ha actualment, que no han trobat cap altra solució que massacrar els seus veïns i, conseqüentment, també el seu propi poble. Ah sí, i tots aquells que ajuden a què les guerres s’eternitzin. Doncs això, que estovin els cors durs, que arranquin l’ambició de terres i riqueses de l’ànima humana i, en fi, que si hi ha algú que en el lloc del cor hi té una pedra, que n’hi portin un de ben bla i innocent. Es quedaran parats del benestar que els envaeix de sobte.


I ja sé que és molt demanar, però estic convençuda que si els Reis Mags no ho fan, la I.A. encara menys.

 

                    

divendres, 8 de desembre del 2023

ARA TOCA DESVELAR EL SECRET

 

                    

Quan només escrivia relats tocava tots els temes i tots els gèneres, però crec que no podria escriure una novel·la sobre un tema que abans no m’hagués plantejat molts interrogants i no m’hagués fet reflexionar. I és que al final, escrivint, el que faig només és això: posar en boca dels meus personatges les meves pròpies reflexions sobre un tema del que m’agradaria obtenir respostes.

Ho vaig fer a “Les cadenes subtils” qüestionant el tracte que reben els vells en algunes residències, del qual no culpo pas el personal, sinó a les direccions que només busquen el benefici de l’empresa i no posen els mitjans suficients per a una bona atenció. I durant un temps, després de publicar-lo, vaig pensar que potser havia estat molt dura i que havia deformat la realitat, però caram!, quan vaig haver de posar el meu pare a la residència, ho vaig patir en pell pròpia, i amb la pandèmia vaig refermar-me en la idea que no m’havia allunyat gaire de la realitat.

A “El silenci de Vallbona” explicava el que és capaç de fer l’Església per tal de mantenir l’estatus i el poder i com es pot embolicar la troca si algun personatge no pensa aturar-se per res per aconseguir reconeixement i prestigi.

A “La llum de l’impostor” les preguntes em van arribar en l’atemptat del 17A a Barcelona i Cambrils. Com és possible que algú, aparentment ben integrat al seu país d’acollida es radicalitzi i provi de destruir la societat amb qui hi viu, sense importar-li morir en l’intent?

Finalment a “L’era dels llops” -com ja haurà endevinat algú, per molt que jo, aquesta vegada, he intentat mantenir-ho en secret-, plantejo el tema de les violacions en grup i em pregunto què pot portar alguns homes a cometre-les. I és que en aquest tema, la meva identificació amb les víctimes, pel fet de ser dones, és inevitable i saber que hi ha hagut una nova violació en grup, o en solitari, tant se val, és com si m’arrenquessin un bocí de mi mateixa.



Totes quatre novel·les formen part de la saga de l’ara inspectora Mimí Vidal, que al llarg de la saga passa d’un estat de rebel·lia i negació contínua (Les cadenes subtils, 2016) a descobrir la seva vocació i motivar-se a estudiar Criminologia (El silenci de Vallbona, 2017). A La llum de l’impostor, 2020, la Mimí, gràcies a les seves empatia i intuïció,  ja ha adquirit un cert prestigi i rep l’encàrrec directe de la Presidenta de la Generalitat perquè esbrini les causes de la radicalització gihadista a Catalunya.

I tot embolcallat sempre dins el gènere de novel·la negra que reconec que em té enganxada. I això que confesso que soc poc lectora de novel·la negra! Ves qui ho entén! En fi, els designis de la inspiració són inescrutables.

Sempre he trobat en els meus personatges dolents, no diré excusa, però sí alguna causa de la seva dolenteria i a “L’era dels llops” em vaig proposar dibuixar uns dolents sense causa, com si diguéssim de maldat pura: el mal pel mal. He de dir que no me n’he sortit. No he aconseguit fer ni un sol personatge malvat –i aquí n’hi ha uns quants- que no tingui algun motiu per ser-ho: trastorns psicològics o sociològics, conflictes, ambicions, enveges i, sobretot, l’elecció d’una sortida errònia a l’hora de trobar la solució al seu problema.

Bé, doncs, com que ara ja ho sabeu “tot”, espero que us hagin vingut ganes de llegir la novel·la per poder descobrir una nova aventura de la Mimí Vidal. I si encara no la coneixeu que, si més no, us piqui la curiositat per conèixer-la.





dimarts, 21 de novembre del 2023

L'AVENTURA D'ESCRIURE UN LLIBRE

                                  

Escriure un llibre, contràriament al que podria semblar -concentració, solitud, silenci- és una gran aventura. Ho dic ara que el setè és a punt de veure la llum i que ja hi tinc una certa experiència.

La cosa comença amb el tema i, en el meu cas, el tema de fons, que acostuma a ser independent de la trama. Segueix amb allò que els escriptors en diem “la frase de Déu”, aquella frase inspirada i inspiradora de deu o dotze paraules que ens permet descabdellar -i desbarrar- fins a obtenir-ne... 83492 per exemple, que són les que té aquest. Suposo que el nom li ve perquè a partir de la frase pots crear tot un món.

L’aventura s’acaba quan el llibre passa a les mans del lector. I com que si hi ha sort, aquest pas es manté en el temps, l’aventura no s’acaba d’acabar mai.

Entre el primer pas i aquest últim, el procés no està exempt de riscos i d’aquí que jo li’n dic “aventura”. En un principi, per mi que treballo sense esquema, totes les idees em bullen dins del cap i s’interfereixen entre elles, amb perill que alguna sigui xuclada per una altra. Per això de tant en tant s’ha d’anar rellegint tot allò escrit per comprovar que respon a la idea inicial i és que si no, corres el risc d’escriure un llibre diferent d’aquell que tenies intenció d’escriure.  En tot el procés d’escriptura el llibre m’acompanya sempre perquè hi penso constantment. Una vegada una escriptora més gran quan jo començava a escriure em va dir: “Si escrius, mai més no estaràs sola”. I penso que és veritat. Dono gràcies a Déu perquè gairebé sempre em sento acompanyada per la meva gent, però la companyia de l’escriptura és incondicional i hi és sempre.

Una altra fase de risc és la de quan s’acaba la novel·la i en comença la revisió. L’exercici de memòria és bastant bèstia a fi d’evitar cap incoherència entre el que vaig escriure en la primera pàgina i el que he anat escrivint al llarg de la novel·la. Jo soc reconsagrada amb les revisions; gairebé estic més temps revisant-la que escrivint-la. No sé si els passa a tots els escriptors, però en la meva opinió, si es volen fer les coses bé, les revisions són imprescindibles. És clar que tot té un límit perquè si no, una corre el risc de quedar-se revisant sempre. Amb raó Jaume Cabré va dir que una novel·la no s’acaba, s’abandona. Li dono tota la raó. Arriba un moment que has de dir: “Prou! Aquí et quedes!”

Quan envies la novel·la a l’editorial, l’aventura comença a ser compartida i com a conseqüència el control de l’aventura també. Tu fas unes previsions, uns terminis, programes en funció d’això i, tot i haver-t’hi tirat amb temps, el temps sempre se t’acaba tirant al damunt. Aquests dies, amb el disseny de la portada m’he sentit literalment com Indiana Jones perseguit per la gran pedra que rodolava al seu darrere a la pel·lícula “A la recerca de l’arca perduda”. Ara que la portada està encarrilada, que no vol dir que ho estigui tot, he tingut ganes d’explicar i compartir l’aventura d’escriure amb vosaltres.

Ai, que no he dit el títol! Bé, aquí el teniu.
Encara que ho podria semblar, no és un llibre naturalista


Evidentment és un resum molt resumit d’aquesta gran aventura, però és que això és un blog i no un llibre. Potser d'aquí uns dies, publico un altre resum.