divendres, 11 de maig de 2018

HEROÏNES


                                                             


Encara no he explicat mai que la meva padrina (l’àvia en altres indrets de Catalunya) materna era de Fulleda, un poble de les Garrigues a un quart d’hora de Vimbodí i Poblet. No ho he fet per no complicar encara més la meva ubicació, entre Vimbodí, ara Vimbodí i Poblet, a la Conca de Barberà, i Tarragona al Tarragonès. Ha arribat el moment de fer-ho i ara explicaré el per què.

Fulleda, és clar!


A Fulleda hi tinc una pila de cosins, fills dels cosins germans de la meva mare, de qui per vergonya meva he estat desconnectada durant cinquanta anys. De petita havia freqüentat força el poble, però els meus cosins són més joves que jo i aleshores o eren molt petits o encara no havien nascut. Dic per vergonya perquè trobo inconcebible que estant tan a prop hagi pogut passar això. És clar que potser ara ho trobo inconcebible perquè en no treballar els meus tempos són diferents. En descàrrec meu he de dir que quan estàs immers en la feina, la família, els fills, en resum en la vida, no és que falti temps per anar a veure els cosins, és que falta temps per pensar que tens cosins.
L’estiu passat vaig portar la mare i la tieta a Fulleda i vaig tenir ocasió de retrobar-los —en algun cas hauria de dir de conèixer-los—. La qüestió és que són vuit, i encara en faltaven dos que no hi eren, la majoria amb parella i amb fills. Descobrir de sobte que tens una família, ni que sigui de quart grau, tan nombrosa em va agradar molt. Hi vaig pensar durant dies com una descoberta positiva d’aquelles que són per sempre. Els meus cosins no han fet com fem molts que ens escapem a la ciutat, sinó que uns quants s’han quedat al poble i la resta hi mantenen una relació estreta i constant. És un tria generosa i un acte d’estimació pel poble i les arrels que valoro.
Dissabte passat hi vaig tornar. La meva cosina Núria em va proposar d’anar-hi pels volts de Sant Jordi a parlar de la meva experiència com escriptora i dissabte va ser el dia escollit. 

Espero haver-me fet perdonar per un oblit de cinquanta anys

Vaig xerrar de literatura i dels meus llibres, però jo tenia el cap ple de records de Fulleda i vaig parlar d’algun però d’altres han anat sortint aquests darrers dies: les ametlles garrapinyades de la tia Francisca, la recepta de la qual conserven intacta les cosines de la mare. La primera vegada que em van dir “guapa!” va ser a Fulleda; va ser un nen de la colla de nens i nenes del poble amb qui anava i jo devia tenir sis anys. Ara també tinc un sis en l’edat, acompanyat d’un altre número, però la guapesa es deu haver espatllat perquè l’altre dia no m’ho va dir ningú. Més records. El cavall que va ajudar el pare a treballar la terra durant disset anys fins que el tractor el va fer fora era de Fulleda. Es deia Marti, així sense accent a la i. El pare també hi va tenir molta relació, amb el poble de la padrina; molts hiverns hi anava dos o tres mesos a collir olives, amb un fred que pelava. Deia que a Fulleda la gent és bona. Però tots? preguntava jo, incrèdula. Tots! em responia, contundent. Una altra bèstia també forma part del meu imaginari fulledenc. És el ruquet amb què anaven de Vimbodí a Fulleda la mare, la tieta i la padrina. Tan tossut que quan algú provava de pujar-li al damunt s’aclofava i no s’aixecava fins que li havien tret les sàrries i els guarniments. Cal imaginar que a mesura que avançaven, no ja pujar-hi, sinó que ni se’l devien mirar el ruc, per por que s’aclofés. Al final van decidir anar-hi a peu a Fulleda. Era menys pesat.
Són històries de fa cinquanta anys les meves i la del ruquet en deu tenir setanta. Fulleda com tots els pobles ha canviat. De 428 habitants que tenia a finals del segle XVIII, han passat a ser 86 el 2017. El poble conserva aquell silenci meravellós cada cop més envejat en la societat sorollosa en què vivim. Però... però les aparences enganyen. Enmig del silenci s’hi amaga un motor a reacció que ronca en bona part per la  feina de —qui havia de ser, sinó?— els meus cosins i cosines. Biblioteca, Club de Lectura, Associació de dones, Associació de Gent Gran, Ajuntament actiu i el blog del meu cosí Santi, FULLEDA-PETI QUI PETI, on s’hi explica tot de Fulleda. Qui no s’assabenta del que passa a Fulleda és perquè no vol. Darrerament s’hi ha rodat un curt, “Origins”. Aquest n’és l’enllaç, per si teniu curiositat: ORIGINS I cada any al setembre s’hi celebra “L’Heroica”, la festa d’Agustina d’Aragó perquè sabeu què? L’heroïna contra la guerra del francès és descendent de Fulleda. 

Monument a l'heroïna, a l'entrada del poble


I no és l’única. Aquesta dona, la Txell Bonet, que malauradament veiem tan sovint per la tele amb un nen al coll, l’Amat, camí de la presó de Soto del Real per veure l’estimat Jordi Cuixart també és descendent de Fulleda.
I ja m’agradaria a mi formar part d’aquesta llista d’heroïnes descendents de Fulleda, però cediré de gust l’heroïcitat als lectors que teniu el valor de llegir aquests llençols interminables que escric a vegades.



divendres, 27 d’abril de 2018

CONSENTIMENT


      
Consentiment per a què? Algú s’imagina una noia a punt de ser violada dient a cada un dels seus violadors: Sí, hi consento.
Miro de posar-me dins del cap del jutge que va votar per absoldre els bèsties de “La manada” i no me’n surto. Ja ho sé que homes i dones som diferents i ningú pretén una sintonia perfecta entre nosaltres, però tant costa d’interessar-se per saber què pensem i com sentim les dones? Aquest jutge no té cap dona a prop a qui s’estimi, que el faci pensar una mica? Com a mínim deu tenir una mare, dic jo. És que ja només li ha faltat dir que la noia va parar una trampa als cinc homes, els va arraconar en un portal i els va obligar a “abusar-ne”.
Jo no dic que nou anys siguin pocs. Crec que són suficients per reflexionar, si un vol fer-ho, però tota la polèmica, les insinuacions i l’assetjament social que ha patit aquesta noia abans no són prou com perquè ara en el judici i la sentència l’hagin hagut de rebregar més per terra encara?
Així doncs, senyor jutge, la cosa ha quedat en abusos sexuals perquè no hi ha hagut violència per part de les bèsties —deixeu-me dir-los les bèsties, que el seu nom de guerra ja els delata— de “La Manada”, no? Eren relacions consentides? Potser sí, potser sí. Possiblement com que la noia es deixava fer i feia dòcilment el que volien i en algun moment feia cara de passar-s’ho bé... És clar que si s’hagués defensat i per casualitat fa una esgarrapada al guàrdia civil o al soldat, l’agressora hauria estat ella i els cinc pobres nois, les víctimes. Segur! Que ja sabem què passa quan es toca a segons qui.
He llegit una aberració en un fragment de la sentència: “és possible que en algun moment dels abusos, la víctima senti plaer; no s’ha de descartar, tot i que això no voldria dir que hi consent”. Alguns homes no només no coneixen les dones, deuen ser d’una espècie diferent. A veure si ho tenim clar. La noia va dir “Ara m’ho faré amb tots cinc, un darrere l’altre? No? Doncs no hi havia consentiment. Vols més violència que aquesta? Com oposes resistència a cinc energúmens que et fan anar com un ninot, fan amb tu el que els dona la gana i a damunt ho graven en vídeo? No és que no hi hagi violència, és que jo només hi veig violència.
Després de tantes preguntes, a mi me’n ve una altra: a qui s’està protegint?
La bona notícia, que no contraresta per res la dolenta, és que tothom ha sortit al carrer, dones i homes. Afortunadament hi ha uns altres homes. Doncs ja podeu cridar ben fort, bons homes, que entre els agressors i els jutges estan avergonyint el gènere.


                         NO ÉS NO


              ME TOO


           JO ET CREC

divendres, 30 de març de 2018

GRANS ESPERANCES


                                          
Fa quatre dies que em frego els ulls sovint. No és l’al·lèrgia primaveral que ja arriba. És que no sé si somio. No m’acabo de creure que haguem pogut trobar una escletxa per escapar, ni que sigui per uns dies, ni que sigui una mica, de les urpes de l’estat espanyol. Per això, per reforçar-ho, cada vegada que passo a través de les portes de casa, m’entretinc a tocar-ne la fusta del bastiment. Si la porta és íntegrament de fusta l’abraço supersticiosament amb afecte. Sí, ja sé que la imatge us arriba còmica, però què voleu? Després de tres dies sense treva, amb un nou empresonament dels diputats que, sense que hagin reincidit en res des que els van deixar lliures, els tornen a cridar i els tanquen; després d’una nova ordre llareniana de capturar tots els criminals catalans escampats pel món, i després d’haver estat encerclats en un setge cada cop més irrespirable, ara resulta que ens arriba aire per diferents bandes.
Cada víctima d’aquest escorxador de drets en que s’ha convertit la justícia espanyola es mereix un capítol a part, cada un tant o més trist que cada altre. A mi aquests darrers dies m’ha cridat especialment l’atenció el cas de Clara Ponsatí. Dissabte passat al programa “Preguntes freqüents” va dir sense embuts, i sempre amb aquella mirada trista que li hem vist darrerament,  que havia exercit dos mesos i mig de consellera i portava quatre mesos a l’exili; que s’havia sentit sola i que la política és freda. No va  especificar més. També va dir que la situació d’inactivitat a l’exili la matava. Em vaig sentir fins i tot culpable que aquesta dona hagués deixat una vida tranquil·la i satisfactòria per venir a defensar la nostra causa i només n’hagués tret maldecaps i problemes. Ja sé que ningú no la devia coaccionar per fer-ho, però segurament ella, com tots, tampoc no devia preveure la resposta “proporcionada” dels tres poders conxorxats. Almenys el dimecres vaig tenir l’alegria de veure-la acollida i recolzada pels seus, en aquest cas els escocesos, que de cara al món semblen tenir més credibilitat que els altres seus, nosaltres. 



No em queda clar si l’èxit de la crida per col·laborar econòmicament en la seva defensa va ser gràcies als seus d’aquí o d’allà. Sigui com sigui, veure-la al costat del seu advocat, una altra persona, pel que es veu, de prestigi i respectada a Escòcia, com ella, amb la gent fent-li costat i amb un petit somriure em va permetre eixamplar el meu cor encongit. Per poca estona, perquè altra vegada em va quedar en un puny quan vaig sentir tocar “Els segadors” pels gaiters escocesos.

Res no atura la justícia espanyola. Crida els dos mossos i els dos amics de Puigdemont, cridarà l’alcaldessa de Girona per incitació a la violència i per denúncia de Millo. Aviat cridarà els que tallen carreteres i els que ens manifestem cada dos per tres. Potser també empresonarà a can Brians el funcionari d’Estremera que ha dit que no li agradava veure presos polítics rodant per la seva presó. Encara rai que se li va ocórrer parlar amb una metàfora de gats! I gràcies senyor Hidalgo, no li negaré valentia, però tinc la impressió que els cinc-cents euros que no li augmenten, dels que parla diverses vegades  i que vostè considera que es mereix, l’afecten  més que l’angoixa de veure els nostres amics tancats a la presó. En tot cas, si sent simpatia per algú, no entenc com pot titllar la seva causa de pestilent, tal com ho fa en declaracions posteriors. A veure, si algú ens dedica una engruna d’empatia, no cal que l’enlairem a l’Olimp dels herois, que el nostre Olimp ja està prou ple. Doncs això, que des que escric aquesta entrada fins que es llegeixi hi haurà, de ben segur, uns quants caiguts més, aixafats per la maça d’algun jutge espanyol.
Això no treu que en una setmana haguem avançat més del que ho havíem fet en quatre mesos. No ho sé si el periple de Puigdemont de Finlàndia amb destí a Bèlgica formava part d’una estratègia, tal com s’està dient. La veritat és que jo, el diumenge, vaig pensar que havia pecat d’ingenuïtat desplaçant-se en cotxe i que tanta audàcia a vegades se’t pot girar en contra. Vistos els resultats, si hi havia estratègia, chapeau! I si no hi era, oh la la!. Tenim els mitjans internacionals ocupats i preocupats per nosaltres, també organitzacions de dret i justícia internacional, i molts polítics. Pràcticament tothom s’ha pronunciat  posicionant-se, molts a favor del diàleg, uns quants titllant l’estat espanyol del que és, feixista i dictatorial, uns quants més defensant el nostre dret a l’autodeterminació i molts exigint l’alliberament dels presos. Però això no és tot. D’entrada el tractament que dona la justícia dels altres països als nostres exiliats no té res a veure amb el que els dona la justícia espanyola i de sortida, en jutjar-se el mateix delicte per justícies diferents, serà molt difícil que hi hagi grans discrepàncies en els veredictes. Si n’hi ha, llavors sí que ja podrem confirmar allò que va dir aquell: “La justícia e un caxondeo”. Potser a Espanya, sí, senyor alcalde de Jerez vaja, també de Jerez, bressol de personatges anti-històrics, per allò de no haver aportat res a la història, però és que ara aquest conflicte ja no és només espanyol.  
En fi, que si tingués una altra edat em posaria a ballar de puntetes damunt del campanar del meu poble, però no ho faré. Soc gran i la meva experiència em diu que res no és definitiu, i jo, que hi tinc unes converses d’upa, li responc que ja em pot dir el que vulgui que, encara que m’acusi, com s’ha fet sovint amb Dickens,  d’excés de sentimentalisme i de parlar d’esdeveniments improbables, no penso renunciar a les meves grans esperances.

El sol ja treu el cap en aquest cel ple de núvols


dijous, 8 de març de 2018

A TOTES LES DONES BONES



El món seria diferent avui si des de sempre no s’hagués vetat l’accés al poder a les dones?
Aquesta és una pregunta que es fa un dels personatges d’EL SILENCI DE VALLBONA, en línia amb el fil argumental de la meva darrera novel·la. Com que el personatge és meu, jo, la seva mare, he reflexionat bastant sobre el tema. Encara hi reflexiono i no tinc resposta.
Una dona massacraria el seu poble com fan alguns dirigents homes? Una dona amb poder ocultaria els fets criminals de pederàstia de les seves companyes? (és clar que no conec cap dona acusada de pederàstia). Si més jutges fossin jutgesses, s’evitaria la mort de moltes dones? si qui ha de decidir que un maltractador es mereix estar una llarga temporada a la presó o pot seguir assetjant la seva dona perquè no és perillós, ha conclòs alguna vegada algun jutge, abans que la matés, és clar és un home o una dona, la sentència serà diferent? Les ablacions a les nenes que es produeixen en molts països per vetar-los-hi, en aquest cas, l’accés al plaer en l’edat adulta, tindrien alguna llei en contra, si fossin governats per dones?.  Doncs... m’agradaria poder respondre que sí a aquestes preguntes i a una pila més, sobre el desitjable bon fer de les dones, però...
Però a vegades veig dones amb molt de poder que són unes veritables harpies, i no cal que anomeni ningú que segur que tots en tenim alguna en ment; malauradament parlo en plural. I si resulta que les dones que arriben al poder són agressives, no tenen escrúpols i han arribat on són a base de trepitjar tothom que s’ha interposat en el seu camí? És clar que partim d’una anomalia, que és la diferència d’oportunitats. Potser la pregunta hauria de ser: a igual percentatge de dones i homes en el poder, hi ha més dones que homes que ho fan bé i contribueixen a un món millor? Fins que no aconseguim aquesta igualtat, ens haurem de conformar a anar reflexionant, divagant i especulant. És que si no tenim en compte aquesta desproporció també estem cometent una injustícia amb els homes —més quota de poder en mans d’homes, probabilitats de més homes fent-ho malament— i no podem pretendre reparar una injustícia cometent-ne una altra. Tant de bo un dia ens puguem respondre a aquesta pregunta! No vull ser pessimista, però jo segurament ja no hi seré. De moment no tinc cap pronòstic greu per la meva mà ni per cap altra part del meu cos, però em temo que el nostre anhel al complet, tot i que s’ha guanyat molt, va per llarg.
Bé, jo avui, vull dedicar aquesta entrada a les dones que m’acompanyen més de prop en la meva vida.

La més gran i la més petita


I la del mig i altra vegada la més petita.

També a les que des de més lluny no m’abandonen mai i a aquelles que pel motiu que sigui només puc saludar de tant en tant. Fins i tot a aquelles que no conec perquè crec que plegades podem fer, fem i farem grans coses. Només poso una condició: que siguin dones bones. Què entenc per dones bones? Doncs... persones amb qualitat moral, disposades a fer el bé. S’entén, eh que sí? 



Amb les no bones no hi vull compartir res i segur que elles tampoc no volen compartir res amb mi ni amb cap dona, o sigui que... aire, que vol dir vent!
Ja sé que hi ha molts homes que responen al patró d’home bo, n’estic convençuda, però avui és el nostre dia i la meva dedicatòria només és per les dones.







dimarts, 20 de febrer de 2018

DEL VIA CRUCIS AL GÒLGOTA



Aquest és el darrer post que vull escriure d’aquesta sèrie tragicòmica sobre el meu canell trencat. Si a partir d’ara veieu que no escric res més, mal senyal. Serà que encara no estic bé i em nego a torna a escriure sobre el tema.
Em sembla que en algun dels meus posts anteriors vaig parlar de via crucis. Es veu que em vaig oblidar que al capdamunt del camí al calvari, m’esperava la crucifixió. Ningú no em va avisar i si ho va fer va ser tan subtil que jo no ho vaig captar.

No sé si ho és prou, però per si de cas en poso l'autor:
The Art of Thomas Subtil

 I que consti que ja m’imaginava que no seria treure’m el guix i començar a fer anar el canell a tota màquina. Però ni tan ni tan poc. A la meva estimada mà dreta, maneta que treia el cap més enllà del guix, inflada, infladeta, se li va afegir l’inflament de la part que havia estat coberta pel guix que, pel que es veu, ja feia temps que se sentia comprimida i en alliberar-se es va expandir a lloure. L’inflament compartia calvari amb el dolor i la quasi nul·la mobilitat. Ah, i el color, tirant a moradenc. 
No sé si s'aprecia. Una mica sí, no?

Quan la infermera de la radial em va dir que perquè amb la mà tan inflada no hi havia anat abans, vaig pensar en els mocs. Qui no ha rebut un moc o dos o tres quan, sentint que tens una urgència, vas a urgències i et diuen millor dit, t’ho insinuen amb mala cara, que és pitjor que allò no és prou motiu per anar a urgències? Jo, malgrat les cares d’esverament de la gent que es fixava en la meva mà, vaig confiar en el traumatòleg que a les tres setmanes —quan em van treure la meitat del guix—m’havia dit que la inflor marxaria quan em traguessin el guix. No sé si el procés que estic patint és el normal i tampoc no sé si a mi em sembla que és molt i resulta que és poc. Segur que si li pregunto al metge em dirà que això és cosa de la sensibilitat de cadascú.
Avui, a vint dies d’haver-me tret el guix, he de reconèixer que he millorat, però no puc tancar la mà, no em puc posar la cullera a la boca i si no ho heu fet mai, fixeu-vos quin moviment tan sofisticat fa el canell des que agafa la sopa amb la cullera fins que se la posa a la boca i el dolor em persegueix dia i nit, a vegades més intens, a vegades no tant. He fet sessions al fisio privat, perquè del públic encara no m’han avisat que m’han inspirat suor i llàgrimes amb els exercicis de recuperació, he practicat amb els exercicis a casa, he fet banys freds i calents a dojo, m’he acaronat la mà, dient-li paraules boniques mentre li feia massatge amb les cremes. Molt a poc a poc, ha canviat de color, també he començat a veure’m els nusets de la mà i ara ja es comencen a albirar dos tendons, però encara estic lluny de poder veure les meves estimades arrugues, que no hauria pensat mai que enyoraria tant. La meva mà dreta ara és molsudeta com la de l’Elna, quan tota la vida ha estat prima, ossuda i, amb el temps, arrugada. M’agradaria pensar que és per la influència benefactora de la meva néta, però alguns detalls contradiuen aquest pensament tan tendre.
Tot i borrosa, heu vist quina mà més preciosa?

Han estat dos mesos estranys esperant que el temps corregués de pressa, canviant d’hàbits per força, carregant massa la pobra mà esquerra, només tocant el cotxe per girar la clau del contacte perquè no se’m descarregués la bateria. Encara rai que m’he pogut expressar amb les paraules. Aquestes del blog les deixaré així; seran el reflex d’una vivència. Algunes altres, les d’un parell de relats que he escrit, les hauré de revisar. No voldria que un cop impreses hi hagués de reconèixer un estat d’ànim, resultat d’una mancança.  
Doncs això, que la meva esperança és que després de la crucifixió ve la resurrecció, tot i que si ens cenyim a l’ordre dels fets, entremig hi ha la sepultura. Ai, mare, que encara no sé que m’espera!

dimecres, 31 de gener de 2018

EL JOC DE L'OCA

                                                
Es veu que el Joc de l’Oca és un joc molt antic. De quan no hi havia democràcia. I no és que la democràcia, quan es va crear el Joc, no s’hagués inventat. La democràcia la van inventar els grecs, com si diguéssim els nostres avis de civilització, si acceptem l’evidència que els romans són els nostres pares. Després la democràcia va caure a la casella de la mort i , tot i que no va tornar a la casella de sortida, durant molts segles va romandre amagada a sota de tiranies, dictadures, absolutismes i monarquies. Diu que als reis els agradava molt el Joc de l’Oca, que se’l regalaven els uns als altres i que  passaven llargues estones jugant-hi al voltant de llars de foc gegantines, menjant fins afartar-se i donant les sobres als gossos, mentre el poble es pelava de fred, arreplegava totes les malalties que passaven i, finalment, es moria de fred, de malaltia o de gana. Amb el temps, el poble també va poder jugar al Joc de l’Oca. Havia arribat la democràcia? Noooo. Els ho van fer creure.
Que maques son les teories i els postulats! I que difícil portar-les a la pràctica sense corrompre-les! Que bonic omplir-se la boca amb la paraula democràcia! I que lleig escopir-la amb menyspreu, minimitzada, quasi fosa, dins del respecte a la llei! Més lleig encara és girar la cara a la democràcia i dir que són assumptes interns.
No sé perquè parlo de democràcia si jo volia parlar del Joc de l’Oca. Tot i que, a la millor, a la millor tenen relació. Els catalanets republicans som les oques de la casella de sortida, però per comptes de jugar individualment, anem tots a la una. Per això, com que som tants i acollim tothom, a vegades sembla que no capiguem a les caselles. A empentes i rodolons anem guanyant posicions. A mesura que avancem la partida, els paranys van augmentant. Hi trobem soldats, guàrdies, homes amb bastons, caçadors, lladres, braus, feres. No hi he vist cap jutge, potser no ho he mirat bé. Nosaltres no anem armats, nosaltres només som les oques. Cap al final del joc, abans d'arribar al paradís de les oques, hi ha la mort; els catalanets republicans, com la democràcia, tampoc no tornarem a la casella de sortida. No pretenem saltar d’oca a oca. Ja sabem que a vegades l’oca salta endavant i d’altres salta endarrere. D’allò de passar de pont a pont, potser alguna vegada sí, però què ho fa que el corrent sempre va en sentit contrari al nostre? Ara mateix hem caigut al laberint, però no hem de patir; el dau, tard o d’hora es plantarà en el sis. I la presó? La presó no és el que sembla; quan hi entres no estàs tres vegades sense tirar, sinó que no saps quan en sortiràs. A mi m’agrada més el pou que també és una presó; sinó per la funció, sí pel que representa. Del pou no en surts fins que un altre jugador et treu. Jo espero que al pou hi caiguin uns altres jugadors, els tramposos que tots coneixem. Si aquests cauen, els nostres surten. És clar que els jugadors aquests, tramposos, juguen en unes altres condicions. Quan veuen que perden, deixen de jugar, o fumen el tauler enlaire, o rebreguen el tauler o, si convé, el cremen. Ells són els amos. Del tauler, dels diners, dels carrers, del nostre país, del nostre Parlament, de les lleis, de convocar eleccions, d’impugnar la investidura d’un president escollit democràticament. Però... he parlat de democràcia? Als jugadors tramposos la paraula democràcia els provoca unes picors molt molestes. Què dic molestes? Insuportables, intolerables, inaguantables. I ara faig memòria i recordo que en tots els jocs que jugava de petita, amb aquells jugadors tramposos al final ja no hi volia jugar ningú. Au, vés a filar! li dèiem a la tramposa que sempre volia guanyar. Ja m’he fet gran, però a mi també m’han quedat unes picors insofribles, en aquest cas, als tramposos.   


Tothom a jugar, agafadets de la mà i en la mateixa direcció!
 Tot se'ls hi ha de dir, os pedrer!

dimecres, 17 de gener de 2018

COMBAT A CINC ASSALTS


La setmana passada vaig sortir de la zona de confort. De la meva, que ja se sap que cadascú té la seva. M’havien promès —i per escrit— que a mig camí del calvari em traurien la meitat del guix, el que va del colze fins l'aixella. No és que no m’hagi mogut de casa en aquestes tres setmanes. Ho he fet pel barri, anant a comprar, o seguint amb les meves activitats habituals. Però com dic, sempre dins la meva zona de confort, sinó per l’espai, sí per la companyia.
El dijous, doncs, tota soleta, vaig demanar un taxi perquè em portés a l’hospital que, casualment, és a l’altre extrem de la ciutat. Em va semblar que fer llevar els amics, que s’havien ofert a portar-me on fos, a les set del matí, era un abús. Molt bé el taxi. Em va deixar just davant. Feia tant que no agafava un taxi que no recordava un servei tan precís. És el que té tenir un cotxe petit que et porta a tot arreu, però que quasi mai et pot deixar a la porta.


Només arribar i veure el dispensador de confirmació de visites, ja vaig saber que m’havia deixat la targeta sanitària a casa. L’administrativa va ser amable i em va ensenyar com aconseguir la confirmació  si portava el volant. I de seguida vaig pensar en com havia canviat tot des que jo no anava a aquell hospital per mi o els meus, que deu fer ni més ni menys que vint anys. Va ser un pensament precipitat? No ho sé.
Les tres visites que tenia estaven mal programades—la primera havia de ser la tercera, la segona, la primera i la tercera la segona—, així que de Consultes externes-Infermeria em van fer anar a Radiografies —a un altre edifici— i després vaig tornar. Em vaig haver d’esperar una hora i mitja perquè el metge es mirés la radiografia i donés l’ordre que em traguessin el guix a Infermeria. La infermera sortia de tant en tant a disculpar-se per l’espera, fins que li vaig preguntar si tenia temps d’anar a fer un cafè.
La cafeteria de l’hospital és grandiosa. Res a veure amb la cofurna que hi havia fa vint anys, amb parets grises, empleats grisos, clients grisos i menjar gris. Pot ser que tot fos gris fa vint anys? Potser eren els meus ulls que ho veien així.  Els empleats són diligents, els rètols, en català, les finestres són finestrals, les taules, que són moltes, quasi totes plenes i els mostradors, estan atapeïts de viandes. Fins i tot al més desganat li ha de tornar la gana amb aquest bé de Déu. Jo no estic desganada —no tinc record d’haver perdut mai la gana— i ja he fet un esmorzar lleuger abans de sortir, però penso “Per què no?”. Es clar que la meva decisió presenta algunes dificultats. Funcionar amb una sola mà i que a més a més està feta pols d’haver-ho de fer tot sola des de fa unes setmanes, no és la millor manera de passar per un self-service amb una safata. Amb un plat potser? Ja ho he provat, però el plat petit buit pesa més que la safata buida. Així doncs, amb la safata agafada amb l’esquerra vaig  seguint el camí de la manduca. Amb precaució i lentament —per anar sospesant si pesen massa— em poso tres croissantets petits sobre un tovalló, sense plat; m’agafo una xocolatina —de veritat que la necessito— i demano un tallat i el compte. Aquí és on trobo manca de sensibilitat per part de la cambrera, encara que la manca de sensibilitat —penso més tard— a vegades pot ser, simplement, distracció. Per tornar-me el canvi de vint euros em diu que m’ho ha de tornar en monedes. Jo paro la mà esquerra i, malgrat que porto la mà dreta enguixada i inútil a l’alçada del pit, la cambrera deixa anar totes les monedes damunt del taulell. No dec ser invisible si la cambrera em parla, però la meva mà dreta sembla que sí que ho és. Com que soc una beneita que sempre té por de molestar, faig una llambregada al meu darrere, a veure si hi ha cua. N’hi ha. La persona que va just darrere meu té un cert rictus d’impaciència a la cara. Ja no miro més enllà i em poso a recollir totes les monedes amb la mà esquerra. No em costa tant. Bé m’ha de servir d’alguna cosa el meu passat pagès de plegadora d’avellanes amb les dues mans! Fi del primer assalt!
No està malament això de la pala.
No hi havia pensat.

Busco una taula petita i només en trobo una per a sis. És gairebé al fons de tot i m’hi dirigeixo amb la meva safata que no es desequilibra ni un mil·límetre agafada amb la meva eficient mà esquerra. M’assec de cara al públic. Penso que la meva timidesa ha millorat. Fa uns anys m’hauria posat de cara a la paret. Però és que ara, fent honor al meu ofici, m’encanta pescar històries fora de l’escriptori. Deixo la safata a la taula, em trec la bossa penjada al coll, l’abric i la bufanda. Ja quasi ho tinc, però en asseure’m, toco la nansa de la safata amb el braç  esquerre i veig que la safata s’aixeca de l’altra banda perillosament. Em quedo amb tres quartes parts del tallat i un dels croissants sucats amb cafè. Sortosament la xocolata està intacta. Segon assalt superat!
Mentre menjo, observo. La cafeteria ja està pràcticament plena i la gent amb les safates sembla buscar lloc desesperadament. Estic tan eufòrica per haver superat els dos assalts que em permeto cridar un senyor gran que passa pel meu davant amb la safata plena. Li dic que pot seure a la meva taula, que hi ha lloc de sobres. El senyor no s’immuta i segueix mirant a tot arreu buscant una taula. Ja veig que no només jo i el meu braç són invisibles. També els espais que ocupo queden coberts per la meva capa d’invisibilitat. “Busca, busca!” dic en veu baixa, una mica ferida per tant de menyspreu. Encara em queda mitja hora. Miro tot el que puc mirar al mòbil, llegeixo unes pàgines del llibre que m’hi vaig baixar, però la lletra tan petita em fa desistir aviat. Em poso a eliminar imatges i vídeos. Estic tan concentrada que no veig arribar  la noia que va enretirant les safates i netejant les taules buides. Ho fa amb tal ímpetu que escampa energia a dreta i esquerra. Em pregunta:
—Ya està?
I abans que li contesti —vaig lenta, massa lenta per ella— ja s’ha emportat la safata i passa el drap per la taula i al fer-ho se m’emporta el mòbil -que jo tenia a resguard de la banda esquerra de la safata-. Penso que aquesta noia sembla un tornado. Ho és perquè quan ja veig el meu mòbil volant en direcció a terra, ella —autèntic tornado amb el seu moviment en espiral— l’entoma... amb la seva mà esquerra!

No era ben bé aixi, però la Betty Boop és la cambrera ideal,
segons els productors de la Paramount dels anys vint.

—Ai, perdón, perdón! —em diu.
Jo, que li he agafat una simpatia tremenda, no ho sé, per l’energia, pel tornado, per agafar el meu mòbil al vol, per la mà esquerra, li dic:
—Res, no passa res. Ets esquerrana?
—Cómo?
—Si eres zurda.
—No, que va! —em diu mentre ja se’n va a descarregar la seva força centrífuga a una altra taula.

Aparteu les criatures!

Final del tercer assalt! No puc dir que l’hagi guanyat la meva mà esquerra, però sí que una mà esquerra m’ha salvat el mòbil. Visca el col·lectiu de mans esquerres!
Bé, s’ha fet l’hora i torno a Consultes Externes. Vaig al lavabo, que no sé quant de temps m’hauré d’esperar. El lavabo sí que em recorda els de fa vint anys. El mosaic gastat de tot arreu, amb color de gos quan fuig, em fa pensar en les anàlisis que li feien a la meva filla a l’hospital per un problema de la infantesa.
—No, no! —em cridava, esverada, la infermera—. No deje que la niña toque de pies en el suelo. Ésto està lleno de virus.
Sense comentaris. El pitjor no és el terra. El pitjor és que no hi ha un trist penjador per deixar-m’hi l’abric i la bossa. Si ja es prou difícil apujar-se tot el que tens als peus fins a la cintura, amb una sola mà, fer-ho amb un abric que penja i una bossa penjada al coll, ja no ho explico. També me’n surto, només faltaria! Podem considerar-ho un assalt? Per mi, ho és. El quart.
M’assec a la sala d’espera i em criden en menys de cinc minuts. El traumatòleg és el mateix que em va tractar a Urgències. És un noi jove que dona confiança. Crec que fonamentada: em va donar un calmant aquell dia, em va posar l’os a lloc, m’ho va anar explicant i em va enguixar bé, sinó ara no em diria que està tot bé i que puc passar per Infermeria perquè em treguin el guix superior tal com m’havien promès. S’ha acabat el combat? Encara no. Quan veig el disc elèctric —pot ser que en diguin radial?—ple de dents que només havia vist utilitzar als paletes per tallar les rajoles m’esgarrifo. 

Era això mateix

Tanco els ulls, serro les dents i m’aferro a la meva mà esquerra. De pensament només. “Tu i jo sempre ens tindrem l’una a l’altra, no, amiga?”. Un cop més, penso en la meva invisibilitat, en aquest cas em beneficia perquè la infermera no veu la meva cara dubtant de la seva professionalitat. Per sort seva, i sobretot meva, només mira el meu braç.
Me'ls vaig comprar en sortir.
Són pel combat del proper dia.

Ha anat tot bé. Estic contenta. 
Combat a cinc assalts superat!  A
veure el proper combat d'aquí a
tres setmanes més.
És clar que el dia que vaig caure 
va ser com llençar-me al ring. 
Un cop a dins, no et pots quedar 
al racó i negar-te a lluitar.