dijous, 23 de maig del 2024

CONFIDÈNCIES, XAFARDERIES I SECRETS INCONFESSABLES

 


Com que sé que als meus lectors els agrada conèixer els intríngulis de les meves novel·les, és a dir, com batega el llibre, ara n’explicaré algun de L’ERA DELS LLOPS. Que no sigui dit que no comparteixo les intimitats! I, de pas, així responc algunes de les preguntes i objeccions que, al respecte, m’han fet més sovint.




Vaig escollir l’Índia com a viatge terapèutic per a la Mimí perquè sempre he sentit a dir que la gent en torna canviada -que, segurament, deu ser un tòpic- i perquè és un viatge que tinc pendent i no voldria morir-me sense haver-lo fet. Si més no, per a escriure el llibre vaig fer un bon viatge sense moure’m de davant de l’ordinador: em vaig estudiar l’Índia i, en concret, Bombai de dalt a baix, vaig mirar-me el tipus de població, la religió, la cultura, el clima i també com eren els seus mercats i quants barris tenia la ciutat. Buscava un barri benestant per situar-hi alguns dels personatges i vaig escollir Bandra West. L’anècdota en aquest cas és que un parell de mesos després de publicar el llibre, vaig rebre un whatsapp d’un amic meu que em deia:

-Soc a Bandra West llegint el teu llibre.

Resulta que el seu fill hi viu i ell, casualment o no, havia agafat el meu llibre per anar-li a fer una visita.

Quan algú coneix molt bé – i millor que jo- l’espai del que parlo en els llibres, sempre tinc com una mena d’aprensió de pensar si hi he posat algun disbarat, alguna cosa massa allunyada de la realitat. Així que em vaig armar de valor i li vaig preguntar si li grinyolava alguna cosa de les que deia sobre Bombai. Jo explico en el llibre que la Mimí Vidal travessa vint-i-tres carrers de la ciutat de nit, pràcticament deserts, i tenint la sensació que algú la persegueix. L’amic em va dir que a Bombai era pràcticament impossible que passés això perquè els carrers estan plens de gent, nit i dia. Curiós, si més no, i a tenir-ho en compte si mai més he de parlar de Bombai.

L’escena de la captura dels violadors, m’han dit uns quants lectors que era bastant inversemblant, i han afegit “però està bé”. Aquesta escena respon a un desig meu i com que la Mimí no m’hi va posar pegues... I penso que quan em diuen “però està bé” és perquè en certa manera comparteixen el meu desig i que aquella escena es veu com una catarsi després del sofriment i de la preocupació que tenim cada vegada que sabem d’una nova violació en grup.

Agraeixo que alguns lectors s’adonin de totes les hores que passo documentant-me, si bé la tasca de documentació visible en la novel·la només és la punta de l’iceberg de tota la que he hagut de buscar. A L’ERA DELS LLOPS he investigat, com ja he dit, sobre l’Índia i Bombai, sobre la Unitat d’Agressions Sexuals dels Mossos, sobre el perfil dels violadors -que són molts-, sobre els efectes de la violació en les víctimes, sobre la sensació de vulnerabilitat de les dones, sobre els processos judicials des que es produeix la captura del criminal fins que arriba el judici... Passa que aquesta feinada la faig a gust perquè lògicament és sobre el tema que m’ocupa i no em representa cap esforç excessiu. Sí que si he d’escollir entre documentar-me i ja escriure la novel·la, evidentment em quedo amb això últim.

Hi ha hagut qui m’ha dit que l’Enric és molt tou amb la Mimí, excessivament tou. Què puc dir? No tinc gaires arguments per rebatre-ho. Només, que l’Enric s’estima la Mimí, vol que estigui bé i fa el que sigui per aconseguir-ho. I potser puc afegir que l’Enric és un personatge que podria respondre fàcilment a la meva parella ideal.

Finalment també m’han dit que l’Elna, la filla de la Mimí i l’Enric és molt espavilada, massa, per tenir tres anys. Però és que l’Elna en només tres anys ja ha viscut una crisi de la seva mare, ha viscut mig any en un país llunyà, ha conegut gent molt diferent, ha tornat a Catalunya i s’hi ha adaptat. Penso que totes aquestes experiències per força han de desvetllar, no? I a més, molt important, jo conec una Elna que quan tenia tres anys era així de desperta, viva i eixerida. Potser sí que he fet un personatge a imatge de la meva Elna, potser sí.

 

 

Acostumo, al cap d’un temps de publicar una novel·la, a penjar-ne les crítiques. Gràcies a tothom per aquest feed-back, que té un gran valor per a mi! No em vull allargar gaire més, així que, de les que m’han arribat per escrit, posaré els fragments més rellevants o els que diuen quelcom diferent. Si us ve de gust de seguir llegint -avui m’he passat de llargada-, aquí ho teniu:

 

JACINT

El llibre es impactant. I ho es per moltes raons:

Pel tema

Per la raó, el motiu o la  pregunta que origina el llibre.

Perquè està molt ben escrit.

Es d’un vocabulari molt ric i enriquidor. A mi, en ocasions, m’ha sorprès i he hagut d’acudir a l’auxili dels diccionaris.

Perquè es coherent. Perquè a mesura que avença inclou més intriga, i demana  més interès, més atenció... La història evoluciona de forma constant i magnífica, i els personatges creixen i evolucionen dins d’un engranatge espectacular. Es magnífic el moment en que el passat de cada un dels personatges, dels integrants de la llopada deixa de ser lletra en cursiva, deixa de ser flashback, per passar a integrar-se en el present, esdevenint lletra normal, la prestesa “normalitat”.

 

MONTSE B.

... també m’ha agradat la distinció que poses en relleu de com actuen aquestes colles quan ho fan en conjunt, emparant-se en l’anonimat del grup, com es veuen més forts i capaços de tot en contraposició a quan ho fan de forma individual, on ja no són tan valents i possiblement molts no actuarien mai en solitari.


MIREIA 

Instagram Mireia del Castillo

Un libro 100% recomendable, pero duro, muy muy duro. Escalofriante, emocionante, con un relato tan bien hecho como si no se tratara de un libro.

No es de lectura fácil, por el tema y por la triste realidad, que es frustrante y desmoralizante, ya sea hacia las víctimas como en las ínfimas condenas a los culpables.

Pero también es esperanzador, es motivador y siembra en el lector una semilla de que juntos podemos acabar con esta lacra (mujeres y hombres, que por supuesto la gran mayoría se alejan del perfil violador y misógino). 


BERTA

La novel·la se centra en l’anàlisi profunda de les circumstàncies que poden portar a una persona a acabar violant i humiliant a d’altres persones, utilitzant la violència extrema. L´autora fa aquesta anàlisi des de l’estudi intensiu de la psicologia dels diversos personatges, de la influència i la interacció que hi tenen els seus familiars i altres persones properes, i des dels motius que des de molt joves van dibuixant la seva trajectòria vital, fins a transformar-los en terribles depredadors.

Els darrers capítols, que parlen de la reacció dels mitjans de comunicació, de com castiga la Justícia els violadors i de les reaccions que provoquen el judici i les sentències en les figures properes i en els mateixos culpables, ens fan reflexionar sobre la societat actual, rica, civilitzada i correcta, però immoral i sense valors en molts aspectes.

 

HELENA

Que "L'home és un llop per a l'home", que deia un filòsof com Plaute, és el que és, no el que ha de ser. La història també incideix en la capacitat d'engany dels criminals, sota una pell de xai, que sovint ningú ho diria. El que més m'ha colpit de tot és "l'addicció crea una necessitat indefugible: els violadors necessiten violar, igual que necessiten menjar, beure o dormir"

Una darrera reflexió en forma de poema d'aquest llibre, amb la que em sento molt identificada, i que relaciono amb el poema If de Rudyard Kipling: "Ensopegar amb una roca,/ caure per un barranc,/relliscar en el gel,/ depèn sovint de l'atzar./ Tornar-se a posar drets,/només d'ells mateixos".

 

Aquest comentari està publicat en el blog L’ECO QUE SE SENT, de l’Helena Bonals, on parla de llibres. Aquí teniu la ressenya completa:

L'ECO QUE SE SENT- L'ERA DELS LLOPS


MONTSE C.

No he parat de llegir fins que l’he acabat. La trama està molt ben construïda i es manté la intriga en tot moment. He tingut algunes sospites encertades i també he tingut sorpreses de les que no sospitava res. M’agrada que no l’acabis amb la captura dels violadors. I t’he de dir que mentre l’estava llegint, he passat por anant pel carrer de nit per Barcelona.

 

MARIA

Sembla increïble que l'ésser humà que ha estat capaç d'una tecnologia que, fins i tot, esgarrifa, encara romangui amb la mateixa barbàrie de fa segles. És com si no fos capaç de superar la salvatgia animal que l'acompanya. Un duet, ment i instint, contradictori, estrany.

En aquesta novel·la l'autora no deixa el lector que s'adormi. El fa estremir, l'endinsa en la trama, el fa posicionar-se. Potser hi ha afinitats o no amb els personatges, però el que és una realitat és que tots són versemblants. Personatges amb molta humanitat i també feréstecs, personatges amb tendresa i també amb traïdoria, tots molt ben travats amb emocions que fan de la novel·la un gaudi. D’altra banda, els personatges amb foscor, creen aquesta dualitat enigmàtica dels millors creadors, personatges que es volen explicar. Busquen una empatia que ens faci pensar si són o s'han fet.

La Teresa Duch ens regala l'opció de fer-nos reflexionar, de no creuar-nos de braços, d'indignar-nos, fins i tot de rebel·lar-nos contra tot el que sembla inamovible i establert.

 

 


dijous, 2 de maig del 2024

L'EXCITACIÓ PERMANENT

 

                                         

Si algú ha arribat fins aquí pensant que parlaré de Viagra, sento decebre’l. No es tracta d’això.

A l’inici de la meva vida professional vaig tenir un company que sortia bastant de nit. Li era igual divendres que dissabte que dilluns. L’endemà se li tancaven els ulls i anava zombi perdut. Per sortir de la confusió mental que l’engolia, el primer que feia cada matí quan arribava a la feina era prendre’s un cafè i una Coca-Cola. La combinació d’aquests dos excitants li devia funcionar prou bé per dessonillar-se i aclarir-se les idees. Si més no, els ulls, ja de per si grans -i bonics- se li obrien encara més. No sé si el meu company va vendre la seva idea a la Coca-Cola o se’ls hi va ocórrer solets, però la qüestió és que ara ja comercialitzen
aquest combinat en llauna.




Hi he pensat aquests dies veient els mítings de campanya dels polítics que aspiren a President de la Generalitat. Jo diria que, pel cap baix, s’han pres tres combinats de cafè i Coca-Cola. Si en feia de temps que no els veia tan espitosos, tan excitats, tan abrandats! Potser des del 2017, ves!

Començant pel candidat que fa honor al seu cognom -perquè tot i l’entorn jo el veig molt aïllat- i que, malgrat el vernís, és gris, trist, llis, imprecís, postís, sense somnis i sense matís, que diu que amb ell, guanyador indubtable de les eleccions, Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena. I aniré fins al fill no desitjat, però algo és algo, de l’Albert Rivera i la Inés Arrimadas, en guerra descansin; la mateixa guerra amb què van aixecar en armes tots els castellanoparlants del meu país, que fins aquell moment no s’havien adonat de la insuportable discriminació que patien per part dels qui enraonem en català. Parlo, doncs, del Carrizosa, que ve de carrizo, que -oh coincidència!- en català significa canyís, que també rima amb gris i trist, però a qui adjudicaré altres qualificatius que no rimen. Jo a aquest home el trobo lleig, inculte, amb poques llums, sense do de paraula, sense ideologia pròpia, sinó la que li han inculcat des que es va adonar que defensant el que defensa podria viure de la política. Per això el seu abrandament no difereix en res del dels altres actors de la campanya, que encara que les enquestes no li adjudiquin res, que el seu partit estigui desaparegut a la major part de l’estat i que -parafrasejant una companya seva, la inefable  Anna Grau, ara també fugint del vaixell que s’enfonsa, parlant de Puigdemont- el Canyís ja sigui un cadàver polític, ell defensarà la seva cadira fins al final amb l’esperança de la resurrecció.

I que bonic, que bonic..., que diuen els Manel, que genteta tan buida com aquesta, que només ha vingut a emprenyar, vagi desapareixent de la vida política i no els haguem d’aguantar més! Espero que aquestes siguin les últimes paraules que li hagi de dedicar i que descansi també en guerra com els seus pares i germans polítics. Amén.

Doncs això, que m’ha semblat apreciar que aquesta vegada tots criden més, tots estan més enfadats, tots vociferen, tots clamen pels nostres vots. Fins i tot la Jèssica, que no diu mai gaire res de nou, però que ara ho diu cridant. I fins i tot aquell a qui jo votaré, que no per escepticisme, desencís i manca d’esperança deixaré d’anar a votar. És clar que abans m’hauré de prendre tres cafès i tres Coca-Coles perquè l’excitació em faci oblidar que l’endemà de les eleccions el meu vot ja no tindrà cap importància per cap polític. I quina llàstima que no segueixin amb el cafè i la Coca-Cola per mantenir durant quatre anys la mateixa excitació que mostren durant els quinze dies de campanya!

                                 

divendres, 19 d’abril del 2024

ELS MEUS LLIBRES, PER SANT JORDI

 



Així què passa? Que encara no sabeu quin llibre heu de comprar per Sant Jordi? Doncs va, que us faré l’article: Qualsevol dels meus us farà passar una bona estona, i no només això; també us commourà, us interpel·larà, us farà reflexionar. I direu “Que pretensiosa, la Teresa!”. No, no, no ho dic jo. Jo també, però sobretot ho diuen els lectors que són el millor aval per a una escriptora.

Els meus set llibres són fills de la meva imaginació i com tots els fills demanen esforços: engendrar-los, parir-los, pujar-los, mantenir-los... i deixar-los volar. Podria dir que els de la imaginació no m’han costat tant, però Déu-n’hi-do! N’estic orgullosa dels meus fills, els set de paper i els dos de sang. Nou!!! He pensat de demanar alguna ajuda pública i tot. Potser me la donarien, no?

 

ELs meus llibres

 

Aquests dies estic tan centrada en Sant Jordi, que tinc el blog abandonat. Prometo tornar immediatament després de la Diada a parlar de ball, de neta, de mare, de pagesos, d’aventuretes de pa sucat amb oli i no tant, de guerres merdoses, de dirigents criminals, d’indignació i de gaudi. Del que sigui que em motivi per bé o per mal.

De moment, per si algú vol venir a xerrar, a preguntar, a que li signi “L’era dels llops” o qualsevol dels altres meus sis llibres, per Sant Jordi tinc aquest horari “d’atenció al públic”:

 

10.30-10.45:

Rambla Nova de Tarragona, davant de l’OMAC.

Entrevista a l’stand de Tarragona Ràdio.

10.45-11.00:

Signatura de llibres a l’stand de La Casa de les Lletres (allí mateix).

 

11.30-12.30:

Plaça de la Sardana de Roda de Berà.

Signatura i venda de llibres.

 

13.00-14.00:

Rambla Nova de Tarragona, stand de La Capona.

Signatura i venda de llibres. 

  

I, per acabar, si algú es va perdre la presentació a Tarragona i li fa goig de venir, en faré una ben a prop, a la Móra Tamarit, el 24 d’abril a les 19.00.

Nova presentació


 

 

 


dissabte, 30 de març del 2024

L'ASIGNATURA PENDENT

Dedico aquesta entrada a les meves companyes de ball: les Carmen, la Imma, la Maite, la Montse i la Rosa, l’Anna, l’Elena i l’Helena, l’Eugènia, les Isabel, la M. José i la Mari Mar, la Mariví, la Mercedes, la Paloma,... i a totes amb les que coincideixo. I, a qui sinó, al nostre professor David, artífex i màxim responsable d’aquesta felicitat que donen les petites il·lusions quotidianes.

 


                                      

De tota la vida que m’ha agradat ballar. I de tota la vida que ho tenia pendent. No sé com ho explicaria: el ritme em porta, el temps vola sense que me n’adoni i tots els mals, de cos i d’esperit, desapareixen. Soc feliç? Sí, mentre ballo soc feliç.

          Vaig trobar aquesta pedra filosofal el dia que, fa un parell d’anys, vaig descobrir que al meu mateix carrer s’hi feien classes de ball. I, de fet, no era la primera vegada que intentava ballar.

          Ho havia provat amb el ball de saló, però en el meu horari hi havia pocs alumnes i sovint acabava ballant amb la professora. Era una mica violent, i no perquè la professora no ballés bé, sinó perquè la meva manca de traça estava tant a la intempèrie que era impossible dissimular-la.

          També ho vaig provar amb el swing. Aquí érem molta gent, però el professor tenia un fixament amb mi i no me’n deixava passar ni una. Sí, sí, com allò que diuen a vegades els estudiants que el professor els té mania. Sabeu allò de “dona-li confiança a algú en el que està fent i ho farà millor”? Doncs això, però al revés. I entre l’atenció negativa del professor i els grans miralls que teníem al davant, projectant la meva penosa imatge, esforçant-me a fer els passos sense sortir-me’n, vaig patir bastant. En acabar el quadrimestre vaig assumir que a mi ja em podia agradar molt ballar, que si em faltaven aptituds per fer-ho, potser el millor era renunciar-hi.

          Fins i tot vaig fer una altra reflexió per acabar-me de rematar: m’havia enamorat del meu ex ballant, però a ell de seguida li n’havien passat les ganes. I si havia sigut per la meva manca de gràcia ballant? I si resultava que jo era un sac a qui s’havia d’arrossegar tota l’estona? I si no m’ho havia dit per compassió i havia preferit anar-ho deixant com qui no vol la cosa?

          I després de tantes preguntes vaig decidir resignar-me a no ballar, ni tan sols a tornar-ho a intentar, mai més. I heus aquí que quan menys ho esperava... Sabeu allò de l’amor a primera vista? Doncs vaig sortir de la primera sessió, de prova, convençuda que ho era. I ho era doblement. Una va ser perquè mentre ballava vaig recuperar totes aquelles sensacions que he explicat al principi. L’altra va ser pel profe, que ell sí que és un amor, i no pel que tothom s’imagina -ja m’ha passat el temps d’enamorar-me de gent de l’edat del meu fill-, sinó perquè sap ensenyar, sap combinar els ritmes, té molt sentit de l’humor, mai controla de prop cap alumna ni corregeix individualment, però se n’adona quan algú té dificultats i amb un tacte exquisit torna a explicar-ho a poc a poc, sense pressa, fins que totes ens en anem sortint. Es diu David, sí, David, com el que va vèncer a Goliat, el gegant. El David ha vençut la gegant poca confiança en mi mateixa per a ballar. Ara em veig al mirall quan ballo i no sento aquell rebuig per la meva imatge que va contribuir a arruïnar-me les classes de swing. Fins i tot, m’agrada veure’m. M’agrada veure’m a mi i veure les companyes que, de procedències diverses, des de l’anonimat i còmplices en l’afició, s’ho passen tan bé com jo. A ritme de txa-txa-txa, cubano, xarleston, rock, bachata, tango, pop, merengue, cúmbia, samba -i encara me’n dec deixar algun- ballem, riem, ens equivoquem, riem, suem, riem, comentem i... riem!!!


          Puc dir que qui ho prova ja no se’n va. Quan vaig començar érem sis o set i ara som gairebé trenta. No sé si dir que el profe es diu David Tamayo perquè és que si s’apunta més gent ja no hi cabrem. Tampoc no sé si dir que la seva web és https://desconectabailando.es/ i la pàgina de facebook,  https://www.facebook.com/bailedasalud . De veritat, de veritat que no ho volia dir, però bé... ja està dit!

          I ara potser em repetiré, perquè segur que ho he explicat altres vegades, però és igual perquè considero que és una gran veritat. A l’Escola de Lletres m’ho van dir uns quants cops: si quan escrius, tu t’ho passes bé, aquest gaudi es transmet al lector i ell també s’ho passa bé llegint-te. Ho aplico a aquest cas. El nostre profe s’ho passa tan bé fent el que fa, ballant i ensenyant a ballar, que així ho rebem nosaltres i per això ens ho passem tan bé com ell. I en diré una altra, que tampoc no és nova: qui troba un bon professor, ha trobat un tresor. És clar que nosaltres som alumnes aplicades i, pel que sé, ara mateix un alumne aplicat en edat d’estudiar és una rara avis i als bons professors ningú els dona el valor que es mereixen.

divendres, 8 de març del 2024

A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA

Com ja sap tothom, no soc poeta, però avui que és el nostre Dia, m'ha arribat aquest vídeo que trenca l'ànima i he volgut expressar els meus sentiments amb un poema.

És aquest: 




                                  A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA

 


A kilòmetres de distància,

les teves paraules demanen auxili,

els teus grans ulls criden “per què?”

i perquè no tinc resposta,

sento que mirada i paraules,

com daga esmolada, se’m claven al cor.

 

Fa mesos que corres sota les bombes

i pel camí has perdut la mare,

dos germans, tres cosins, els avis.

Has perdut la casa, la nina, l’escola,

i ni tan sols saps si els teus amics,

fa poc amb tu a la plaça, són vius.

 

Tens vuit anys i no tens esperança,

tens vuit anys i estàs molt cansada,

tens vuit anys i no et veus  futur,

No tens vuit anys, en tens vuitanta

i veus la mort tan propera

que t’és igual viure que morir.

 

Què et puc dir jo a kilòmetres de distància?

No tinc respostes ni explicacions ni  solucions.

La impotència m’aclapara

i, incapaç d’ajudar-te, m’indigno, em rebel·lo,

em crido a la revolta contra tanta injustícia

contra aquest abús, contra tanta crueltat. 

 

Vull dir-te que no estàs sola,

que les dones del món estem amb tu,

que milers de dones compartim el teu dolor,

perquè pots pensar que tothom t’ha deixat:

els polítics megalòmans que t’agredeixen,

els polítics inútils que no fan res per evitar-ho.

 

Però no estàs sola, voldria que ho sabessis,

que les dones, les que sempre hi perdem més,

espoliades, violades, vídues, orfes,

nosaltres et fem costat cada dia

i cada dia demanem a Déu, al teu, al nostre,

que s’acabi aquesta despietada guerra.

 

Ets tu, nena palestina innocent,

qui m’inspira aquestes paraules,

però no hi ha bandera, ni cobdícia, ni recel

que justifiqui cap guerra,

com no hi ha indulgència ni perdó

pels qui les han declarat.

 

A kilòmetres de distància,

deixa’m dir-te com el poeta,  

que hi haurà un dia que no podrem més

i llavors ho podrem tot.

I no serà seguint consignes dels polítics,

serà aplegant-nos totes per fer un món millor.  

 

                              Teresa Duch Dolcet

 

 

dimarts, 13 de febrer del 2024

PAGESOS, NO BAIXEU DEL TRACTOR!

 

                                     

Lamento les molèsties provocades als conductors per carreteres i  ciutats, però jo estic amb els pagesos i les seves reivindicacions. I encara trobo que arriben amb més de dos segles de retard.


          Suposo que devia ser quan l’urbanisme es va començar a estendre amb la Revolució Industrial que es va iniciar el menyspreu al camp, la pagesia i tot allò rural. Entenc que eren signes del temps, però des de llavors ha plogut molt i fins i tot ha deixat de ploure. Ara el camp, pels que no hi viuen, és aquell espai idíl·lic i desitjable per passar-hi com més temps millor, que no acostuma a ser més d’un cap de setmana. I amb tot, aliens a com els pagesos pateixen pel canvi climàtic i per la injustícia amb què se’ls tracta des dels governs i les elits econòmiques.

          Jo soc d’origen pagès, un origen allargassat perquè mentre el meu pare va ser viu, o sigui fins fa menys de deu anys, sempre vaig anar al tros -a la Conca en diem tros-, com a mínim en l’època de la collita. I molts anys a treure brots i cavalls -per als no iniciats, treure les pampes grosses i petites per a fer lloc pels raïms i que puguin créixer-.  La veritat és que encara sento la pagesia com una cosa meva i des d’aquesta còmoda implicació -i dic còmoda perquè per mi no representa cap molèstia, comparat amb les que pateixen ells- recolzo els pagesos, els demano que no afluixin i que no baixin del tractor fins que aconsegueixin un canvi.

          Puc dir que mentre no em vaig posar a treballar, vaig viure la precarietat de l’economia familiar. Sort en teníem de l’hort! Ja sé que als anys 70 l’economia de la majoria de famílies  era semblant,  però per ningú de manera tan atzarosa com pels pagesos. Quan el salari no depèn només del treball, sinó del caprici de l’atmosfera, la supervivència material es fa molt difícil. O bé plou massa o massa poc. O bé fa poc fred a l’hivern o massa calor a l’estiu. O bé quan tot és a punt per una bona collita fa una pedregada o un aiguat i ho fa malbé tot. Ui, sí! Els pagesos sempre ploren. La de vegades que ho he sentit dir! Amb sorna, és clar.

          A la meva terra -de secà, per més inri- tots els pagesos diversificaven els cultius. Recordo de molt lluny els sembrats a casa meva, perquè el pare de seguida va plantar avellaners, i ceps, i ametllers, i olivers. Amb una mica de sort si es malmetia una collita se’n salvava una altra. Era gairebé una excepció que hi hagués collita de tot, però si n’hi havia, ai las! Segur que baixava el preu d’un o altre producte i tot quedava igual.

          I això després de passar-me un mes a l’any i uns quants caps de setmana arrossegant-me per sota els avellaners, doblegant l’esquena per veremar, estirant borrasses per recollir les ametlles o quedant-me amb les mans balbes mentre collia olives. És clar que... de què em podia queixar jo? Si el pare s’hi passava l’any sencer totes les hores de claror i la mare també una bona part!  

          Ja sé que la manera de treballar la terra ara és força diferent del que jo explico, però està clar que el trinomi pagesia/treball esforçat/precarietat es manté intacte. En els darrers anys s’hi ha afegit la burocràcia excessiva, la competència deslleial dels productes que venen de fora i els robatoris, gairebé sempre impunes, de tractors i eines, de collites -quan ja estan collides, és clar; no es posaran pas a treballar els lladres!- i de bestiar.

          No em vull embolicar gaire més, però sí que faré esment del preu dels productes del pagès. Entenc perfectament que totes les baules de la cadena són necessàries perquè arribin al consumidor. El que no entenc és que al pagès se li pagui un quilo de taronges a 0,12 euros i el preu que paguem nosaltres oscil·li de 1,2 a 3 euros el quilo. En el primer cas, el pagès, que és qui hi dedica tot el temps i totes les suors, en rep un 10% i en el segon, menys d'un 5%. Quina vergonya! On va a parar el 90/95% restant? Transportistes, botiguers, impostos...? Que potser també hi ha un fons voltor per allà al mig?



          I ara, amb la manca d’aigua, va el polític -el d’aquí, el d’allà i el de més enllà- i diu que la despesa en aigua per l’agricultura s’ha de reduir en un 80%. No m’ho puc creure! Pot ser que els polítics no sàpiguen que els productes de la terra són plantes, que les plantes necessiten aigua per viure i que sense aigua no hi ha plantes? Ah, sí! Que facin servir aigua regenerada, els han dit. Que sí, que sí, que a cada comarca hi deu haver una planta regeneradora d’aigua a l’abast dels pagesos, oi?

          Senyors del govern, dels governs, posin-se a la feina, si és que saben com fer-la. Els pagesos no volen ni subvencions generation, ni rebaixes fiscals, ni almoines ni subsidis. Els pagesos no volen viure de caritat. Els pagesos només volen viure del seu treball amb dignitat, cosa que estaria bé que fessin vostès també, per comptes d’anar, sense tenir-ne ni idea, a les palpentes a veure si l’encerten.


                                                                            Teresa Duch Dolcet

 

                      


dissabte, 27 de gener del 2024

DESCONNECTATS

 

                                               

I doncs? Què se n’ha fet d’aquell eslògan tan bonic de Nokia, que deia que connectaven gent?


És una bona paradoxa que en l’era de la comunicació i de la connexió estiguem tots tan desconnectats, però també és un fet que els excessos sempre acaben produint l’efecte contrari al desitjat. Des que estem tan connectats: WathSapp, Telegram, Twitter, Facebook, Instagram, Tik-Tok... -Correu electrònic? No, per Déu! Massa lent, resposta no immediata, no possibilitat de likes...- patim d’estrès com no ens havia passat mai. I tot això, gràcies als mòbils, aquests aparells tan petits que podem encabir en qualsevol lloc i que ens permeten viure al minut, al segon, a la dècima de segon. I pobres de nosaltres que les respostes es facin esperar, perquè l’estrès s’intensifica.  

No presumiré de sostreure’m d’aquesta voràgine, però sí que a vegades poso distància, observo el panorama -com si diguéssim, poso mirada de novel·lista- i em quedo una mica estupefacta. Al cinema, i mentre no comença la pel·lícula, tothom mira el mòbil, i no és que estiguin sols, no, sinó que tenen una persona de carn i ossos al costat. Igualment al teatre, als concerts; desolador, seure a l’amfiteatre i mirar cap a platea: tothom mira el mòbil, pocs parlen entre ells. També pel carrer, caminant o aturats, en colla asseguts en un bar, en l’espera de torn a la botiga, al CAP, esperant que els nens surtin de col·le. El mòbil ha envaït les nostres vides, la nostra persona. Ja és com un apèndix de la nostra anatomia; la prova està en què si ens el deixem a casa o en algun lloc, oh, desgràcia! ens falta quelcom essencial per seguir vivint. O aquesta és la sensació, no?

Torno a la desconnexió, no pas de la comunicació, sinó a la que ens desconnecta de les persones, ens aïlla i -crec que no exagero- ens exilia. No és estrany que desconnexió sigui una paraula que sentim arreu: Vols desconnectar?, Un viatge per desconnectar!, Desconnecta ballant!, Vine a desconnectar amb nosaltres!, Camina per desconnectar!, Fes... (el que sigui) i així desconnectes!

L’altre paisatge urbà que em fa pensar tot això és el que composen tots aquests joves, i no tant joves, que van pel carrer amb els auriculars, aliens a tot el que els envolta. No tinc clar si aquests estan connectats o estan desconnectant. El que tinc clar és que la imatge em fa molta pena. I que consti que no és perquè jo no hagi aconseguit mai que se m’aguantin els auriculars a les meves orelles de pitiminí! És perquè tinc la impressió que, després d’estar connectats tot el dia en la intimitat i no, a través del mòbil i només del mòbil, potser sortir al carrer i mirar la gent a la cara els provoca alguna mena de rebuig, sinó pànic.

Ja sé que la meva visió deu ser anacrònica i plena de perjudicis, però em temo que estem perdent les habilitats socials i la capacitat de relacionar-nos de tu a tu. Algú s’imagina una societat sense cap conversa que no sigui a través de la pantalla? Converses entre pares i fills, germans, amics, companys de feina, a les botigues, a les empreses de serveis, a l’administració, a l’escola... Trist, oi? Doncs tant de bo m’equivoqui, però tots el senyals em porten cap aquí.

I és que la pantalla no és el món real. No som nosaltres mateixos darrere la pantalla. Escrivim, gravem vídeos, ho ensenyem als que hi ha a l’altra banda, però en realitat amb les paraules i les imatges no projectem allò que som, sinó allò que volem que vegin de nosaltres. Potser allò que voldríem ser?

O sigui, estimats lectors, com que jo també em puc incloure en aquest grup tan majoritari que es mostra en un aparador, tingueu clar que jo no soc el que llegiu, sinó el que vull que veieu i sapigueu de mi. Però -i ara ho arreglaré-, puc dir a favor meu que mai no publico res que no pensi. I afegiré que compartir-ho amb vosaltres és el millor de tot el procés.