DEFENSAR EL CATALÀ ÉS COSA NOSTRA

 

                                

Ja fa dies que vull comentar el llibre de l’Óscar Andreu, “Manual de defensa del català”, potser més pel decàleg que hi inclou, que pel llibre en sí. Llibre lleuger, d’humor, poc literari, molt llegible. Testimoni d’un català d’avis paterns espanyols que fins que no va sortir del seu barri als divuit anys es pensava que el català era una llengua que s’havia inventat la seva mare per parlar amb ell. Així ho deia ell en els seus monòlegs i així ho repeteix en el llibre.

La qüestió és que amagat en la part interior de la coberta hi ha un decàleg de defensa del català que no té pèrdua. Són deu afirmacions senzilles, però dignes de recordar perquè, renoi!, sovint sembla que haguem perdut la memòria de qui som, que ens faci vergonya ser-ho o que haguem de demanar permís per viure en català.

Som-hi amb el decàleg!

                                           I

La llengua pròpia dels territoris de parla catalana és (el nom ja en dona pistes) EL CATALÀ.

Doncs això! Clavat als països de parla anglesa, on la seva llengua és l’anglès. I per als de parla francesa, el francès. I per... Pensem-hi!

I quins són aquests territoris? Doncs el País Valencià, les Illes Balears i les Pitiüses, el Principat d’Andorra, la Catalunya Nord, la Ciutat de l’Alguer a Sardenya, el Carxe a la regió de Múrcia i... sí, també Catalunya! 

                                        II

El CATALÀ rep altres noms, depenent del lloc on es parli perquè és una llengua unida, diversa i vibrant.

Diu la IA que rep els noms de: valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, alguerès, rossellonès, xapurriat i sí! Català. Però, i això ja no ho diu l’IA, sinó jo, peti qui peti, tant si agrada com si no, TOT ÉS CATALÀ.

                                      III

Parlem CATALÀ perquè ens arrela al passat, ens connecta al present i ens projecta al futur, però sobretot perquè ens dona la gana.

Passat: Neix a l’Edat Mitjana, provinent del llatí, al segle XV té el seu màxim esplendor. Als segles XVI, XVII I XVII està en decadència i al segle XIX ressuscita amb la Renaixença.

Present: Ho he d’explicar? La situació que estem vivint ara, malgrat que ens vulguin fer creure el contrari, és un llegat del franquisme i els seus hereus.

Futur: Com que la IA diuen que és el futur, suposo que també volem que parli català, no?

                                      IV

Parlem CATALÀ perquè és de justícia! Els drets lingüístics són drets humans.

Doncs deu ser la justícia que es passen pel forro la majoria dels jutges que operen a Catalunya els quals, mentre fan els judicis i dicten justícia en castellà, condemnen a mort el català.

                                      V

Si nosaltres no parlem CATALÀ, ningú el parlarà per nosaltres.

Explico una petita anècdota: Habitualment compro el pa en un forn de tota la vida de Tarragona. Progressivament tots els dependents han passat a ser sud-americans. Jo no canvio mai al castellà; ho dic a poc a poc, síl·laba per síl·laba, però intento per tots els mitjans  de mantenir el català. Darrera el taulell hi ha una noia que al parlar-li jo en català, també m’hi parlava ella. Frases senzilles. -Què volies?, Moltes gràcies!, El vols tallat?, Estic aprenent, Adeu, gràcies!- De sobte, un bon dia ja no el parlava gens. De bon rotllo, sempre de bon rotllo, li vaig preguntar:

-Ja no parles català?

-Es que ningú em parla en català -em va dir amb to planyívol.

M’hi vaig fixar i efectivament. Els client parlaven ja d’entrada en castellà, a ella i a tots els seus companys, i si alguns pocs començaven en català, a la seva resposta en castellà, ràpidament canviaven. Jo, per dins, m’estirava els cabells, em donava cops al pit i pensava: Però quin interès ha de tenir una persona a parlar una llengua que no és la seva i que li resulta difícil parlar-la, si els propis parlants d’aquesta llengua no la parlen?  

                                      VI

El bilingüisme social és una trampa dels que t’exigeixen que siguis bilingüe perquè així ells poden continuar sent monolingües.

No se m’havia ocorregut, però potser sí que aquest és l'objectiu dels ignorants retrògrades que consideren que l’única llengua digna del món és la seva i es neguen a aprendre’n qualsevol altra. 

                                      VII

Amagar-lo o renunciar a parlar el CATALÀ és fer-li la feina a Lluís XIV, a Felip V, a Franco, als seus hereus i als que durant més de tres segles han intentat esborrar-nos del mapa.

D’aquests, tots crien malves menys els hereus del franquisme. Vull dir-los una coseta: si la nostra llengua ha sobreviscut fins avui després de perseguir-la durant més de tres segles, no cal que us esforceu més per aniquilar-la perquè quan vosaltres (i jo) també crieu malves, el català subsistirà.

                                      VIII

Per què hauríem de gastar un sol cèntim en un negoci, plataforma, subscripció, partit o entitat que menysprea la llengua CATALANA?

Això no és nou, però... per què no ens hi mirem més a partir d’ara? Boicot a qui només té en compte els catalans per a fer negoci, sense respectar la nostra llengua i la nostra identitat!

 

                                      IX

Sense llengua perdem identitat, sense identitat perdem sobirania, i sense sobirania no som res.

O potser és al reves. Darrerament penso que ha estat l’intent fallit del procés d’independència allò que ha refredat la identitat i amb la identitat enfredorida tant se’ns en fot la nostra llengua. On punyeta són el milió i escaig de persones que es van manifestar durant set anys per la Diada Nacional de Catalunya? Tots parlen en castellà ara? Veig aquesta desafecció progressiva pel CATALÀ i no se m’ocorre res més.

                                       X

Compartim-lo, reclamem-lo, rebel·lem-nos! Parlem CATALÀ!

Diu l’Óscar que de tant en tant quedava amb la Carme Junyent i que un dia li va preguntar què els diria als parlants en català per redreçar la situació d’amenaça que patia la llengua. La resposta de la Carme va ser rasa i entenedora, però sobretot demolidora per la solució tan fàcil que proposava:

-Parleu-lo!

                       Ja ho sabem, parlem-lo!

 

           

     

ESCRIURE i... LLEGIR?

 

                                  

Com que encara cueja Sant Jordi i tot el mes ha anat de llibres, toco el tema. Ja sap tothom que a mi m’agrada escriure i sembla que, per lògica, m’ha d’agradar llegir. I sí, a mi m’agrada, però conec gent que escriu, a qui llegir l’avorreix. Doncs sí, així mateix m’ho han dit i no estic parlant, només, d’un sol lletraferit. És una cosa que jo no concebo. A mi llegir m’omple el cap -me l’omple bé-. D’idees, de veus, de personatges, de situacions, de contextos, d’Història...

Sempre presumeixo que, des que vaig començar a escriure, la inspiració no m’ha faltat mai. Però he de confessar... Després d’acabar amb L’AMAGATALL em vaig imposar un descans, una treva per aquest pobre cervell meu. En certa manera vaig culpar el llibre dels meus problemes de memòria, n’havia fet un gra massa fiant-ho tot a la memòria amb la meva manera d’escriure tan anàrquica. Doncs bé, es veu que aquella antena que els escriptors sempre portem posada, amb la que anem captant tot el que veiem, la vaig plegar tan ben plegadeta i potser la vaig desar i tot perquè no s’hi posés la pols que quan vaig decidir que de descans ja n’hi havia prou, vaig estar un mes en sequera absoluta. Ai, mareta meva! Que ja no escriuré mai més res! Que això deu ser allò del pànic davant del full en blanc! Que jo sense escriure no sé viure! Que hi ha escriptors que per aquesta manca d’inspiració s’han suïcidat!

Prou!!! Agafa un llibre, tonta, que si no pots crear noves vides escrivint, en podràs viure d’altres llegint. I sí, sí, llegint m’han tornat idees i amb les idees, l’antena s’ha mogut, ha tret el cap, s’ha desplegat soleta i la inspiració torna a bullir. O sigui que... tremoleu els que us encreueu amb mi pel carrer perquè igual sortiu en el meu proper llibre. Que no diré de què ni de qui va... Només faltaria!

I ara faré una altra confessió, ja hi estic posada. Pels vols de la Diada vaig passar tant d’estrès que el dia de Sant Jordi, anant cap a casa, pensava: si he de tornar a passar per això, no publicaré cap més llibre. Si us plau, no ho xerreu als que em van demanar presentacions, signatures o entrevistes; no vull que pensin que soc una desagraïda. La veritat és que l’endemà al matí ja no ho pensava. El cansament ens ho fa veure tot d’un altre color, sempre tirant a fosc.

Per variar, m’he desviat del tema. En realitat, la idea d’aquest post era parlar dels llibres que m’he firat per Sant Jordi. No el mateix dia, sinó abans i després -al meu estrès ja només li faltaria enfrontar-se a tota aquella gernació que hi ha a les parades-. Fa anys que m’anticipo perquè vaig arribar a la conclusió, i sé que sembla un acudit, que el pitjor dia per comprar un llibre és el dia de Sant Jordi.

Em vaig comprar aquests. Ja veureu que va d’amics:

EL SOMNI DE GAUDÍ de la Coia Valls, autora de novel·la històrica, companya de lletres i amiga. L’estic llegint i gaudint.

MANUAL DE DEFENSA DEL CATALÀ de l’Óscar Dalmau. No el conec, però l’escolto i només per haver escrit aquest llibre, ja el considero amic.

PASSEIG PEL CLAUSTRE de la meva amiga Olga Xirinacs. Poesia. Té 90 anys i ha escrit 90 llibres. Sols per això, ja val la pena llegir-lo. Segur que hi trobaré la saviesa de 90 anys de vida.

LA CUA DEL PEIX QUE ES MOSSEGA LA CUA de Jacint Pau. Llibre d’aforismes per pensar i, en alguns, per somriure. Vam compartir presentació el 17 d’abril i ja amics.

ESTIMADA MIRTA de la Maria Escales. És una autora que no conec, però me’l va recomanar la meva amiga Carme Rosanas del blog Col·lecció de moments i pinta bé.

ANYS FOSCOS, regal del meu amic Josep Maria, que n’és coautor juntament amb l’Enriqueta Moix. M’han fet l’honor de presentar-los-hi el 28 de maig a Tarragona.

CUINES PIM-PAM de l’Arnau París. Com que el veig cada migdia a Cuines, ja em sembla que som amics.

EL BON GUST de Xavier Grasset. També el veig a l’altre costat de la pantalla en un programa seriós, però m’agrada aquest costat informal i entremaliat que manté des dels seus orígens. Amics, de moment no, però veïns de comarca, sí.

DESPRÉS DEL NAUFRAGI de l’Albert Sánchez Piñol. Un cop llegit VICTUS, novel·la històrica, en la meva opinió amb més història que novel·la, vaig pensar que ja l’havia llegit prou, però em fa gràcia llegir una seqüela de MOBBY DICK, el llibre que fa anys vaig començar, però no vaig poder acabar. A més, aquest sembla que té certa analogia amb un naufragi que molts coneixem prou bé. No som amics, però segons com toqui el tema, potser ja li consideraré.

 

Crec que queda clar que si em torna a faltar la inspiració la tornaré a trobar, no? I fixeu-vos! No me n’havia adonat, però tots, tots els llibres són de kilòmetre zero.

Ah, i una altra cosa per si em llegeix algú de la CIUTAT o dels voltants i sobretot els bloguers que em llegeixen i hi viuen a prop. El 15 de maig presento el llibre de la mà de la meva amiga bloguera Helena Bonals del blog En cada vers que has entès a la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat.

 

M'HAN ESTAFAT?

 

                            

No ho sé. Un cop superada la vergonya -tan gran i tan ruc, que dèiem abans-, explicaré el que m’ha passat. Si algú em vol acompanyar en el sentiment, gràcies; si algú vol riure, que ho faci a la meva salut; si a algú li serveix la meva experiència, que li aprofiti.

Se’m va espatllar l’assecadora. El tambor no girava i vaig buscar el servei tècnic oficial de Brandt a Internet -on, si no? En vaig trobar uns quants que treballaven amb la marca. D’oficial, cap. Vaig escollir-ne un i vaig trucar. Molt amable, la senyora, que no parlava català, però m’entenia, va prendre nota i al cap d’un parell d’hores vaig rebre una trucada d’una veu més jove, també dona, tampoc parlava en català, també m’entenia; era per confirmar tot el que li havia dit a la primera. Tanta exquisidesa i detall només per prendre nota ja era sinònim d’haver-la encertat. Un parell d’hores més i em va trucar el tècnic per quedar. Simpàtic, accent caribeny, sense parlar català, però entenent-me -Soc una persona que no canvia al castellà, però em meravella veure com he rebaixat les meves exigències lingüístiques; ara ja em sento agraïda, només perquè m’entenen-. Després de treure la tapa del darrere de l’assecadora, em va mostrar que la corretja estava bé i em va dir que era una peça del motor el que s’havia de canviar, però que se l’havia d’emportar al taller perquè allí treballaven més bé els electrodomèstics. Que la reparació valia 168,19 i que n’hi havia d’avançar 50 de paga i senyal. Vaig haver de decidir ràpidament si li donava la meva assecadora a un desconegut, a més a més de donar-li 50 euros. Vaig dir-li que d’acord, vaig signar l’albarà i em va dir que en dos o tres dies ho tindríem.

      -Que estrany! –em va dir la mare quan va veure l’albarà- No hi ha l’adreça.

      -Ai, mama! Sempre buscant-li els tres peus al gat, tu.

Ja se sap que no ens agrada que ens facin dubtar d’allò que nosaltres mateixos ja no tenim clar.

      -No saps res de l’assecadora? – em va preguntar la veu de la consciència al cap de cinc dies.

      -No, demà trucaré -vaig respondre jo, la veu de la inconsciència.

I ara ve quan tothom pensa que l’assecadora ja l’he vist prou, oi? Doncs... un moment, no cal precipitar-se.

Truco i em diuen que falta una peça, que l’estan esperant i que en breu tindré l’assecadora a casa. L’atenció telefònica, ho repeteixo, una delícia; la dels missatges per WS també.

Dos dies més i em truquen per portar-me-la. És clar que sí, dona! No et calia patir. Ho vaig pensar per a mi; a la mare no li vaig dir res, que a mi no m’ha agradat mai que em diguessin “Veus? Ja t’ho deia” i penso que als altres, tampoc.

El noi porta l’assecadora, l’engega, m’ensenya que el tambor funciona perfectament, pago la resta i se’n va. L’endemà, més contenta que un gínjol, ja tinc assecadora!, em disposo a omplir-la i... oh sorpresa! Només obrir el tambor m’arriba una olor estranya, desagradable, que ja deixo de sentir quan miro al fons del tambor perquè el que m’arriba per la vista m’eclipsa l’olfacte. Veig un tambor deslluït, hi passo els dits i m’hi queda enganxada una substància indefinida, una mescla de pols i greix, tot incrustadet a les parets del tambor. La brutícia també estava ben adherida al filtre, en aquest cas a llunes i piquets. 

Però què li han fet a la meva assecadora??? I llavors, l’ensurt definitiu: una taca de rovell d’uns deu centímetres de diàmetre en un dels laterals. O sigui, que m’havien canviat el tambor, però per comptes de posar-me’n un d’acer, brillant, net i nou, me n’havien posat un de desballestament. Si portava anys al sol o s’estava mort d’avorriment en alguna nau, no ho sé. Només sé que el cor em va començar a anar al trot. 

Truco, no contesten i el cor ja, al galop. Torno a mirar a Internet. Ara m’apareixen unes quantes empreses amb el mateix nom. En miro dues. L’una té seu social a Santo Domingo, l’altra a Brasil, l’altra a les Canàries. I ja no miro més. La salut és lo primer. Penso, sense gaires esperances, d’enviar un whatsapp, però com que es tracta d’escriure, em rumio bé el que vull dir i ho escric. En castellà, que vaig per feina:

1. A qui heu demanat permís per canviar el tambor?.

2. Si m’havíeu de posar un tambor de segona mà, jo tenia dret a saber-ho.

3. Com a mínim el podíeu haver netejat, que almenys no ho hauria notat. O potser sí, perquè el tambor deu portar, pel cap baix, deu anys abandonat.

Finalment:

      Vostès es pensen que la clienta és idiota o què?

Més que res, s’hi sent d’idiota, la clienta, molt idiota.

De seguida em contesten que miraran a veure què ha passat, que parlaran amb el tècnic i bla, bla, bla, tot amb l’amabilitat habitual. Al cap de mitja hora, em diuen que passarà el tècnic i em farà un manteniment complet, que ho netejarà tot, però que l’assecadora funciona, que ell els ho ha dit. I els dic que no vull que passin, que el que m’ofereixen no em serveix per res perquè després d’haver vist el que havia vist, per molt que m’ho netegessin tot, no seria capaç de posar la meva roba allà dins. Encara m’envia un àudio el tècnic, gairebé inaudible. Entenc “correa”, “tambor”, “motor” i... “però la secadora funciona, no, senyora?”.

Ai, caram! I d’aquí ve l’interrogant del títol. Si realment l’únic important és que l’assecadora funcioni, m’han estafat? Estic pensant, per exemple, si vas a què et posin una cremallera al vestit i et posen la cremallera, però t’arrenquen un parell de botons o et deixen una butxaca penjant, es pot dir que la feina està feta? Si venen a canviar-te la placa de cocció i te la canvien, però t’esquerden el marbre que l’envolta, pots dir que no t’han fet la feina? És que em xoca aquesta insistència en dir que la màquina funciona. O és que potser el concepte de reparació té diferent sentit aquí que en altres parts del món? O és això o sí, m’han estafat, plomat, esquilat, afaitat. Apa, ja em direu què en penseu!

Com que veig que hi ha unes quantes empreses amb aquest nom, no voldria que paguessin justos per pecadors, ara. La meva, la que m’ha “arreglat” l’assecadora és aquesta:

 

CARTA OBERTA A DAVID UCLÉS

 

Benvolgut David,

Estic amb el teu llibre “La península de las casas vacías”. Només n’he llegit una quarta part, però crec que no m’arrisco si dic que és magnífic: addictiu des de la primera pàgina, amb aquesta barreja de realitat i ficció màgica, amb una exhaustiva documentació ben camuflada dins la història i amb les petites i originals incursions del narrador amb una naturalitat envejable. I ets tan jove, David... Em trec el barret davant del teu virtuosisme. També llegeixo entre línies la teva ideologia d’esquerres i el teu al·legat contra la guerra, contra les guerres.

Un llibre excel·lent i que consti que les meves companyes
del Club de Lectura saben com em costa de donar aquesta qualificació

Per això m’ha estranyat aquesta sortida teva sobre els andalusos que van venir a Catalunya els anys seixanta del segle passat, a qui alguns anomenaven xarnegos. A la teva novel·la esmentes i et planys constantment de la divisió i de la polarització de la península, d’aquestes dues Espanyes que semblen eternament irreconciliables. No trobes que amb les teves declaracions estàs fomentant la divisió? Una divisió que ja estava morta i enterrada perquè els nets d’aquells a qui deien xarnegos, se senten tant d’aquí com els de vuit cognoms catalans. O és que et penses que el milió i mig de persones que van sortir al carrer en els primers anys del procés els tenien? Per cert, que jo soc dels pocs, segons tu, que tenen vuit cognoms catalans i me’n sento orgullosa, no perquè siguin catalans, sinó perquè són els cognoms dels meus avantpassats. Me’n sento tant com te’n deus sentir tu dels teus vuit cognoms andalusos i no se m’ha acudit pas de menysprear-los com si fossin una rara avis a la seva pròpia terra.

Dius que la immigració andalusa va aixecar la Catalunya que tenim ara. A veure si ens entenem, David! Els espanyols que van venir a Catalunya ho van fer per poder-se guanyar la vida, una vida que els era molt difícil de guanyat a la seva terra. I potser... potser també els havien dit que aquí lligàvem els gossos amb llonganisses.. no ho sé. Tu creus que aquí tots érem nobles i burgesos? Tu creus que mentre els immigrants aixecaven els blocs de pisos,  els catalans ens ho miràvem amb els braços plegats o què? Que potser algú t’ha dit que aquí la vida era fàcil els anys seixanta? Si vols, t’explico què havíem de fer a casa meva perquè els diners de la collita de l’any arribessin a la collita següent. I no crec que fóssim els únics. La qüestió és que en sis dècades a totes les cases s’ha progressat. A totes i no només a les de vuit cognoms catalans.

Lleig, molt lleig que algú els digués xarnegos, però és un fet que, als humans, suposo que pel nostre instint a defensar-nos, la por al que ens és estrany ens fa posar una cuirassa entre ell i nosaltres. I si no, ves mirant com ha anat la immigració pel món al llarg de la història. Com hauríeu reaccionat els andalusos si els catalans haguéssim arribat en massa a Andalusia per buscar unes millors condicions de vida? Estic segura que el més bonic que ens hauríeu dit, hauria estat “catalufos”. Però si ja ens ho diuen ara, i no dic que siguin els andalusos, a la nostra pròpia terra! Si per parlar català, gairebé hem de demanar permís! Si hi ha llocs a Catalunya que ni ens entenen ni ens volen entendre si parlem en català!

I que ara vinguis tu a remoure una suposada supremacia de fa seixanta anys... Vinga, David!

Però no estic d’acord amb els que et critiquen dient que fas d’altaveu de l’imperialisme i colonialisme espanyol. Més aviat penso que ets una persona mal informada, que va passar dos dies a Barcelona l’any 2015 i sis mesos més amb una beca “Montserrat Roig” l’any 2022. Molt poc temps per poder parlar com ho has fet. Una persona que no ha aprofundit en el tema i que parla sense coneixement de causa. I que, com que ara ets una veu autoritzada, et permets dir i exigir tot allò que et sembla just. Està molt bé, però és ben veritat allò de “qui molt xerra, alguna n’erra”. Diuen que has retirat la teva declaració, però crec que faries bé de documentar-te -que tu d’això en saps, David- i, si ben informat, consideres que ho has de fer, rectificar almenys, sinó disculpar-te.

Si el dia de Sant Jordi ets a la Plaça de Catalunya signant llibres amb la teva samarreta “solidària” de xarnego, estaràs alimentant la divisió que tant blasmes i estaràs insultant Catalunya i els catalans i, pensa-ho, hi seràs perquè has guanyat un important premi literari de Catalunya, escrivint sobre Catalunya i gràcies, en part a una beca que et van donar a Catalunya.

Amb tot l’afecte,

Una admiradora que et convida a rectificar.

SOBRE "L' AMAGATALL"

 

                        

Quan em pregunten com va sorgir la idea d’escriure “L’amagatall” no ho puc respondre del cert perquè no me’n recordo. Segurament deu ser culpa de la memòria, però també podria ser culpa de totes les idees que van i venen al llarg de la confecció d’una novel·la, i que acaben eclipsant la idea inicial.

Sí que recordo que un dia en què la meva mare em va ensenyar l’espai on s’havien amagat ella, els pares i la germana en esclatar la primera bomba al poble l’1 de gener de 1939, la imaginació se’m va desvetllar i em va començar a galopar. Aquell dia devia portar l’antena posada perquè d’aquest detall ja en tenia coneixement i mai no ho havia considerat objecte literari.  

Bé, com que fa quatre mesos de la publicació de “L’amagatall” i ja n’he rebut el feedback d’una pila de lectors, ho vull compartir, però aquesta vegada ho faré diferent i assenyalaré aquelles opinions comunes que alguns lectors comparteixen.

1.  Sort de l’arbre genealògic que hi vas incloure!

Suposo que tenen raó. Els personatges amb noms similars que per mi eren com de la família -de fet, ho eren-, de qui jo coneixia exhaustivament cos i ànima, no eren tan familiars ni tan reconeixibles per algú que els acabava de conèixer.

2. Els teus llibres s’entenen molt bé, però millor llegir-los amb el diccionari al costat.

Doncs mira que m’hi esforço en escriure de forma entenedora, eh? Però tinc una certa obsessió a no repetir paraules i reconec que, per evitar-ho, busco sinònims que potser no tothom coneix.

3. Quina feinada que has tingut!

Sí, és el meu llibre més treballat. No cal dir que m’agrada que el lector se n’adoni.

4. Tots els teus llibres són molt diferents, però a mi m’agraden tots. Deu ser que m’agrada el teu estil.

Crec que sí, que quan és així, el lector deu estar prioritzant l’estil enfront de la trama. “L’amagatall” és una novel·la de cocció lenta -i afegiré que de digestió lenta-, que no té res a veure amb la saga de la Mimí Vidal -imparable ella, imparable el desig de seguir-la en les seves aventures-. Ni tampoc té a veure amb “Baltasana - La muntanya em parlava”, el títol del qual ja delata literatura fantàstica, ni amb “Camins de pedra”, la meva novel·la més històrica, on la protagonista ens dona la mà per endinsar-nos en la seva història de catorze mil anys. És un comentari que també m’agrada. Llegir novel·les d’un mateix autor, on es repeteixen esquemes o/i personatges en diferents espais i situacions em decep molt. 

La joia de la corona, perquè me l’ha dit tothom, és aquesta:

Tu ets la Mariona, no?

Siiiií, jo soc la Mariona. Si els autors sempre som en el que escrivim, encara que no vulguem, aquí hi soc volgudament sense amagar-me’n. És clar que ni del meu personatge ni de cap, ningú pot saber que té de veritat i què de ficció. 

        Gràcies, Artur (Blue Instant), Enric, (Cal Passió) i Joan per tenir el meu llibre en llocs tan bonics!

D’opinió obertament negativa no en tinc cap, que no vol dir que no n’hi hagi, sinó que no me les han fet arribar. Cosa que s’entén perfectament si no hi ha mooolta confiança. A mi també em costa. 

Aquestes són algunes opinions no tan positives:

1. Al principi em va costar d’entrar-hi per això d’haver-me de situar d’aquí a cent anys.

Ho entenc. La novel·la va alternant un passat de dos-cents anys i un futur de cent anys, gens afalagador. Més que costar és que deu costar d’acceptar-ho.

2. No és el llibre teu que m’ha agradat més. No en faràs més de la Mimí???

Doncs això, tot són gustos, només faltaria. Però encara no tinc resposta a aquesta pregunta.

3. He trobat a faltar...

No pot ser! Però si en aquest llibre hi és tot! Ara seriosament, també ho agraeixo. Totes les idees són bones per a tenir-les en compte. En aquest llibre, no, però en el proper... qui ho sap! 

I no cal dir que moltes gràcies per aquelles ressenyes més llargues i elaborades que uns quants lectors m’han fet arribar: filosòfiques unes (en aquest llibre se sent el silenci), emotives unes altres (és com una matrioixca on cada personatge obre una finestra al que el segueix), alguna, de descoberta perquè diria que no s’ho esperava (m’ha enganxat des del primer moment, i això que darrerament tots m’avorreixen; temàtiques idèntiques, molta floritura per no dir res... fluixos!). 

I gràcies també a l'Helena Bonals per la ressenya penjada al seu blog de llibres “L’eco se sent”: L'eco se sent- L'amagatall.

Vaig dir no fa gaire que rebre l’opinió dels lectors tancava el cercle iniciat amb l’escriptura de la novel·la. Però no voldria tancar res. Els lectors, si us plau, que segueixin llegint i les opinions, si us plau, que segueixin arribant, que jo sempre ho agrairé. Compadeixo els creadors que, tancats a la seva torre de marfil, es fan inaccessibles i no permeten que es posi en dubte la seva infal·libilitat. N’hi ha molts d’aquests i no parlo només d’escriptors, però bé, tothom té dret a escollir la manera de transitar pel seu camí i no seré jo qui els digui com ho han de fer.           

QUAN ET PERDONEN LA VIDA

 

                            

Tinc el costum d’explicar les meves peripècies en clau d’humor quan ja han passat. Tot i que el fet es el mateix, fer-ho així em deixa un millor record que el que en tenia. Aquesta vegada, però, he temut que ni amb tot l’humor del món ho podria explicar perquè la “peripècia” amenaçava de no tenir solució.

A l’agost de l’any passat, quan acabava de fer l’enèsima revisió de “L’amagatall”, em vaig adonar que tenia problemes de memòria. Més dels habituals, més dels que jo considerava normals. Després d’uns mesos de pensar-hi -la cosa es va allargar perquè ara me’n recordava, ara no- i després de descartar el metge de capçalera i els tallers de memòria, vaig decidir anar al neuròleg, també per descartar, en aquest cas, els pensaments que em sotjaven.

Es veu que em pensava que el neuròleg em tranquil·litzaria dient que el que em passava era normal per l’edat. Aquesta seria la resposta, tranquil·litzadora i inexperta, que donaria jo a algú que m’ho expliqués. Però el neuròleg, a qui conec de fa molts anys, com a bon professional, em va prescriure unes quantes proves i jo, que no entenia a què venia tant escriure i tanta prescripció, vaig preguntar:

-M’he de preocupar, doctor?

-Vostè és una intel·lectual -em va dir- i quan es fa anar molt el cervell, hi ha menys probabilitats de tenir una malaltia neuro-degenerativa... -i va afegir-, però s’ha de mirar.

Intel·lectual? Gràcies per la floreta! Però... menys possibilitats? Immediatament vaig pensar en el Jaume Cabré, que ara pateix Alzheimer, i en les seves grans novel·les. I no vaig recordar cap més escriptor en aquell moment -problemes de memòria, ja se sap-, tot i que després en van anar sortint. Però en aquell moment, recordant-ne un  de sol em vaig adonar que jo, ingènua, càndida, confiada, jo també era dins del bombo, cosa de la qual, fins llavors, no semblava haver-ne estat conscient.

Amb el cor encongit vaig començar a fer-me les proves: anàlisi, electroencefalograma, ressonància i prova d’Alzheimer. Per cert, que aquesta última no la cobria la mútua i la vaig haver de pagar trinco-trinco. Ja només em faltava això! A damunt, a pagar perquè et donin una mala notícia. També me la vaig fer. Si havia de saber-ho, ho volia saber tot.

El primer resultat va ser el de la ressonància i deia unes coses que, posades al cercador, no em van agradar gens: incipient..., lleu pèrdua... i otomastoïditis esquerra -sembla que tinc alguna cosa a l’orella esquerra, a banda de la meva llampant arracada.

El PC va treure fum unes quantes hores. Després es va apagar el foc, el meu, i també vaig apagar el PC, mentre buscava alguna explicació al perquè a mi, precisament a mi, m’havien trobat “allò” i dient-me que si no hagués anat al neuròleg, estaria fent la meva vida com sempre, vivint en la ignorància, això sí, d’un diagnòstic que em capgirava la vida, millor dit, que em condemnava a una vida no desitjada.

Com que els resultats de la resta de les proves anaven per llarg vaig decidir tranquil·litzar-me i confiar. “Confia” era la paraula clau que em deia cada vegada que els mals pensaments em posseïen.

Mal pensament núm. 1: Si et diuen que tens càncer, encara et queda l’esperança de curar-te. Si et diagnostiquen una malaltia d’aquestes, no hi ha esperança, només pots anar a pitjor.

Confia, confia, confia...

Mal pensament núm. 2 (asseguda a la butaca): Totes aquestes coses que m’envolten i que tant estimo: llibres, records, dibuixos de la meva mare, fotos... me n’hauré de desfer mentre encara sigui jo. No cal deixar rèmores inútils que no tindran cap sentit per als que es quedin.

Confia, confia, confia...

Mal pensament núm. 3: No vull acabar la meva vida sense conèixer ningú dels meus ni depenent totalment de l’ajuda dels altres. Crec que aquella peli de “Polvo serán” parla d’aquest tema. L’he de veure.

Confia, confia, confia...

Van anar arribant els altres resultats. Tots eren normals, o sigui negatius, o sigui per a mi, positius, bons, impecables. I la visita al neuròleg...

-Els resultats de la ressonància per si sols no volen dir res -em va dir-. Perquè siguin concloents, hi ha d’haver símptomes.

-Potser els problemes de memòria ho són, no? – vaig dir jo, atrevida de recordar-l’hi i confiant que em digués que no. I ho va fer!

-No – va dir, contundent-. No hi té res a veure.

Em va receptar uns exercicis per entrenar la memòria. I ara m’adono que, fora d’uns resultats que considera irrellevants, tampoc no em va donar cap diagnòstic clar. Doncs això, deu ser l’edat.

Soc conscient que m’han perdonat la vida -de moment- i més conscient que mai que tots som al bombo o, millor dit, a la corda fluixa i que en qualsevol moment podem caure.

Fa una setmana d’això i ara ho relativitzo tot. Ja no en posaré exemples perquè potser Blogger, en aquesta època de la brevetat, en què et recomanen que un vídeo no s’allargui més d’un minut i mig,  em tancarà el blog per escriure aquests posts tan llargs que requereixen de cinc minuts de voluntat del lector per llegir-los. Només acabaré dient que sempre se’n pot treure una lliçó del que ens passa, també dels mals moments, sobretot si són reversibles. I tant de bo pugui mantenir sempre la consciència d’allò que és important i d’allò que té una importància relativa! Seria una forma d’agrair a la vida el recordatori que m’ha fet arribar.

 

 

MISTER ARANZEL

                       

 

Veig que els groenlandesos són gent amb un bon sentit de l’humor, si hem de fixar-nos en tots els acudits, mems i gracietes amb pingüins, i més, que han anat sortint arran de l’amenaça de Trump de quedar-se amb Groenlàndia a les bones o a les males. És clar que als mems i les gracietes s’hi deu apuntar tothom, groenlandesos i no, perquè a l’Hemisferi Nord, si no ho tinc mal entès, no hi ha pingüins i els groenlandesos ho han de saber millor que ningú.

    També veig que són pocs, però ben avinguts. Tots al carrer, amb un fred que pela, a cridar que volen ser independents, però que si han de ser dependents d’algú, serà de Dinamarca i que a Trump i els USA el volen ben lluny.

Fa uns mesos vaig llegir un llibre “La vall de les flors” de la groenlandesa Niviaq Korneliussen i, caram! Entre la blanca neu, la llarga nit, la trista protagonista i el tràgic final, gelada no m’hi va deixar gens, però em va quedar una idea d’aquella gent que ara amb aquest afer m’ha canviat. D’alguna cosa serveixen les animalades de Trump! I si no fos per la gravetat dels seus estirabots, m’afegiria al sentit de l’humor dels groenlandesos perquè creieu-me que les seves anades i vingudes són un espectacle continu.

—“Aplicarem aranzels per a tothom”. (One direction).

—“Potser no serà per a tothom”. (Només per als que no m’adorin)

—“Groenlàndia serà nostra, sí o sí”. (Oh, yeah!)

—“I qui no hi estigui d’acord, aranzels a dojo”. (A lot!).

—“Com que no m’han donat el Nobel de la Pau, no tinc cap obligació de garantir la pau al món. Encara que aquella tonta m’hagi regalat la medalla!”. (Ui, com li ha cogut!)

—“Els groenlandesos són una gent endarrerida que encara es desplacen amb trineu”. (I amb què et penses que et desplaçaràs tu, cap de trons?).

—“A Veneçuela tothom és narcotraficant. Per arreglar-ho, ens en quedarem el petroli”. (Great solution!)

—“I a qui protesti, li apujaré els aranzels”. (Oh, yeah, much more!)

—“L’ONU no serveix per a res, així que ara farem una nova aliança per assegurar la pau a tot el món. Qui s’hi apunta?”. (Qui vol participar d’aquest negoci que ha de donar grans beneficis?)

—“I si no t’hi avens, t’apujaré els aranzels un 200 %”. (Fuck you, Macron)

—“Els meus 22000 homes de l’ICE tenen impunitat absoluta per aturar, expulsar, matar immigrants i qui els defensi, perquè tots plegats són gent de mala vida, lladres i assassins”. (I have a dream).

No segueixo. Les perles que surten per la seva boca es multipliquen amb els dies, les hores, els minuts i potser algun dia passaran a la posteritat com les frases més grotesques de la història.

Però... —i jo segueixo amb les meves elucubracions sobre la psicologia d’aquest home—... Trump és un actor. Un mal actor, segons diuen. Tot i així... pot ser que estigui actuant? Jo crec que ni en el paper més brillant ni en el més penós de la seva vida, cap actor voldria passar a la història fent aquest paper d’animalot. És clar que la meva lògica deu ser a les antípodes de la seva!

I parlant de passar a la història... És que el món voldrà passar a la història per la seva inacció i per no haver-li parat els peus? La plantada d’Europa respecte a Groenlàndia i l’amenaça d’aplicar aranzels als productes americans està molt bé, però fan falta més plantades, més aturar-li els peus, més coratge i més cooperació entre els estats que no estan d’acord amb el seu despotisme.

Està clar que Trump és un pinxo —i cito Macron— que quan algú se li posa al davant, recula. Doncs, ostres, tothom, d’aquí i d’allà, plantat i passes endavant, a veure si reculant, reculant cau a l’Atlàntic i s’ofega. Per cert, ahir feia veu de refredat i a vuitanta anys els refredats a vegades es compliquen. Per cert, criden l’atenció uns morats que té a les mans. Per cert, encara hi ha esperança, amics!