JO, ASSESSORA A L'OMBRA

 

                              

I com m’ha agradat de saber que si jo manés, tothom, tothom, em deixaria manar de bona gana! Des que ho sé, no he tingut res més que bones idees. Però ho vull aclarir: jo no vull manar directament. Jo vull ser assessora a l’ombra i que manin els altres. Que manin el que jo hagi suggerit, és clar! Per no ser ambiciosa no vull ni que em tinguin en nòmina. Si em paguen en sobres, ja em conformo, que si són uns bons sobres ja donaran per un bon pla de pensions. Ara bé, si hi ha algun problema amb els meus suggeriments, sens dubte mal interpretats pels manaires, el marró per a ells, eh? Per a ells, que són els de la foto, els que brillen amb llum pròpia, i no com jo, que em mantindria a l’ombra, sense cap ànsia de reconeixement.

I després d’aquest aclariment-animalada que acabo de fer, passo a exposar alguna de les meves bones idees.

Ara que de seguida, de seguida, tindrem una vacuna Covid catalana -Hipra em sembla que es diu la farmacèutica, molt bé!- jo voldria demanar un banc català. Sí, allò que es va parlar com de passada en la darrera campanya electoral a Catalunya i ja mai més se n’ha sentit a dir res. Seria un banc on tots els que volem estat propi hi portaríem els diners. La política del banc seria -a banda de guanyar diners, imprescindible per un banc i per qualsevol negoci, és clar!- tractar bé el client. No com un número, no només com una font de beneficis, no fent-lo esperar hores a la cua si no té cita prèvia -aquest no és un privilegi a l’abast de tothom-, no carregant-lo amb qualsevol producte quan el client no ha anat a comprar-lo, no parlant-li en castellà sigui quina sigui la seva llengua -també sigui quina sigui la llengua de l’empleat-. A vegades tinc un déjà vu: hem tornat a aquell moment en que parlar català feia provincià i pagerol??? També hauria de fer promesa de lleialtat i no anar-se’n quan van maldades. Bé, doncs, si el banc compleix aquests requisits i a més a més té una bona xarxa de caixers, jo poso la mà al foc que no només ens en faríem clients els que volem l’estat propi. La millor publicitat és la bona feina, sempre ho he dit, i si la bona feina facilita la vida a les persones, tot i amb idees diferents, encara més.

Una altra idea que he tingut a l’ombra dels darrers rebuts de la llum i el gas: ens manca una companyia energètica pròpia. D’energia neta i verda, però neta i verda de veritat. M’ha semblat escoltar darrerament que l’energia nuclear és neta. No sé si se li hauria d’afegir algun altre requisit a la nostra energètica. Potser que no fos una arma letal. Com que no he aprofundit gaire no m’estendré per no espifiar-la, però crec que amb la solar i l’eòlica per començar ja estaria bé. La iniciativa podria ser privada, però d’alguna manera s’haurien de poder regular els preus perquè no ens passi mai més el que està passant ara, o sigui, un grapat de lladres pocavergonyes, a qui se’ls sobreïxen els beneficis per les orelles, i moltíssima gent que es mor de fred perquè li han tallat el subministrament o perquè tenen més por de la factura que de les gèlides temperatures a dins de casa.

I la darrera! Aquesta ja fa temps que em ronda. Per ser exactes més de quatre anys. S’ha de crear una escola de jutges a Catalunya. Com és que no hi ha, o hi ha tants pocs, jutges catalans? És per manca d’al·licient o per manca de facilitats en la preparació per ser-ho? A veure, no vull dir que si alguns jutges -del 13, del Suprem, del TSJC- haguessin estat catalans, als represaliats els haguessin donat un premi, però no ho sé, tinc la intuïció que les coses haurien anat d’una altra manera. No crec que els catalans que estudien Dret tinguin res en contra de arribar a la judicatura, per tant només puc pensar que el fet que no s’hi posin només és perquè no tenen facilitats per formar-se en aquest càrrec-rang. I més ara que ja s’ha vist qui mana aquí! Que no soc precisament jo, per molt que gallegi des del meu blog a l’ombra.

 

SI JO MANÉS

 

Ai, si jo manés! Si jo manés faria signar una carta de compromís a tothom que vingués a Catalunya amb intenció de quedar-s’hi. Compromís de respectar les persones, el país i els seus símbols d’identitat. No cal que digui quins són, que tothom sap de què parlo. Compromís de no girar-s’hi en contra, que no ha de significar renunciar als propis orígens. El compromís el faria renovar periòdicament. Al tercer incompliment, abraçada i a prendre vent. Qui sigui que ho faci, que se’n vagi a un altre país, a veure si en troba algun que li ho permeti. Pels que són aquí des de fa temps la renovació haurà de ser més freqüent perquè em sembla que han oblidat que un dia aquest país els va acollir. Els que no necessitaven acolliment i van venir a prendre possessió de la colònia, igualment. Jo mateixa, que vaig néixer aquí, no tinc cap inconvenient en renovar el compromís cada dia si convé. Tothom! Tothom igual. No demano gaire. Només que qui viu a Catalunya se l’estimi, independentment de la ideologia política. N’estic tipa d’aquestes mostres d’odi al país per part d’alguns partits espanyolistes representats al Parlament. No és odi al govern, com pretenen fer creure; tantes querelles, travetes i males maneres només perjudiquen el país i li impedeixen d’avançar.

Si jo manés també empraria aquesta paraula que sentim tant darrerament: “blindatge”. Blindar el català a l’escola. Però a més d’emprar la paraula, també faria que es complís. I no només a l’escola, sinó en tota la vida pública. Què punyetes és això de, sempre d’entrada, parlar en castellà si la nostra llengua és el català? És complex d’inferioritat de llengua o és manca de consciència dels valors que ens caracteritzen i del bagatge que representa tenir una llengua pròpia, que a més a més l’estem perdent? Que coi està passant que hi hagi llocs, comerços, situacions, en els quals no t’atenen si no parles en castellà i ningú no hi faci res? Que no és a l’Estatut el dret de parlar en català i en castellà?

Si jo manés prohibiria l’entrada de Pablo Casado a Catalunya si ha de venir a dir mentides com les que diu a Espanya. Com que no diu res més que mentides, ja no podria entrar. Si, tot i així, hi entra jo li posaria un boç com el que es posa als gossos rabiosos -amb perdó dels gossos, que poden tenir la ràbia, però de mentides no en diuen.

Si jo manés faria tot això i més coses, que no les puc explicar aquí perquè això és un blog i no una bíblia, i ho faria sense ampliar la base, que no sé pas de què serviria, si tenint majoria absoluta com tenim, només fem que acatar, acotar i acoblar-nos i no tenim nassos d’imposar res, ni de saltar-nos cap prohibició, ni de desobeir cap llei injusta.

Si jo manés i fes tot el que he dit em titllarien -ja els sento- de dictadora i segurament de nazi, de supremacista de l’Apartheid i de capitost del Ku Klux Klan, i em posarien al nivell de Xi Jinping, de Putin i de Kim Jong-un, però tot i així m’agradaria poder-ho fer. I sí que tinc principis, però quan veig que la majoria o bé no en tenen o bé els canvien sense cap pudor, em passen les ganes de regir-me per principis, de ser tolerant i de permetre que em prenguin tant el pèl. Però ai, jo no mano ni tinc cap pretensió de manar. I ara algú dirà:

-Doncs quina llàstima!

i algú més contestarà:

-Encara rai!

i segur que un altre se senyarà, tot dient:

-Dios nos guarde!

MASSA PREGUNTES PER AL PETIT PRÍNCEP

 

           

Sembla que el Petit Príncep va baixar a la Terra des de l’asteroide B612 perquè volia preguntar com podia cuidar i estimar l’única rosa del seu planeta. I es veu que hi va tornar carregat de preguntes perquè en la seva volta pel món va trobar l’Elna, que no callava. Que què fa aquest home amb tants números? Que on és la rosa? Que per què aquests dos encenen i apaguen el fanal tantes vegades? Que com és que el borratxo camina així i fa riure? Que on és la rosa? Que què són els baobabs? Que qui és aquests rei tan gras que hi ha allà dalt? Que per què aquest noi porta un mirall com el de la madrastra de la Blancaneus? Que on és la rosa? Que per què la guineu li llença la poma i ell li torna? I què vol dir demosticar?

         I l’Elna preguntava i preguntava a la seva iaia, que no donava l’abast a respondre-li tot i el Petit Príncep, que escoltava, estava molt atabalat perquè ell havia baixat a la Terra per una pregunta i havia de tornar-se’n amb una pila de preguntes, i com que al seu planeta només hi eren ell i la rosa, qui li respondria totes aquelles preguntes, eh? Qui?

         I quan el Petit Príncep va marxar cap a l’asteroide B612, l’Elna encara seguia preguntant i la iaia ja no sabia què respondre perquè, caram! Aquest conte no és ni de bon tros un conte per a nens, ni de quatre anys, ni ben just, de vuit, que potser hi ha nens de quaranta que tampoc no l’entenen, perquè allò de “l’essencial és invisible als ulls” i altres perles filosòfiques no s’entenen pas a la primera. I de veritat que l’únic que li trobo al Petit Príncep d’idèntic a un nen és que se sorprèn amb tot el que va descobrint, això sí.

         Però bé, jo com que he sentit molt allò de “ets el que menges” i m’ho crec, entenc que si vols que un nen sigui culte, dona-li cultura. I per això a l’Elna ja l’he portat a veure el ballet del Llac dels Cignes i abans d’ahir que els seus pares em van convidar gentilment a anar a veure “El petit príncep”, doncs ho vaig deixar tot i també hi vaig anar amb molt de gust i vaig intentar respondre totes les seves preguntes, que jo crec que alguna es devia quedar en l’aire, perquè eren moltes i difícils de respondre.

         I quan pateixo pel món que li està tocant de viure a l’Elna, em tranquil·litzo pensant que per malament que estigui tot, si li agrada el ballet i el teatre, potser serà actriu com la seva tata Marisol, 

Petit Príncep, tata Marisol i Elna

o tal vegada, com que li agrada dibuixar, serà artista com la seva besàvia i potser, potser, si li agraden tant les lletres, que ja les coneix i les escriu totes, igual serà escriptora com... I després penso que que sigui el que vulgui, però que sigui feliç unes estones ben llargues, que ja sabem que els moments feliços només són això, moments, i si s’allarguen, millor. Que sigui feliç que sigui feliç, que sigui feliç...

         I potser la pregunta: “Iaia, tu què vols?” no me l’ha fet, però és igual, jo li contesto perquè aquesta és la resposta que tinc clar, des del dia que va néixer, que li donaria si m’ho preguntés.

         I a banda d’aquesta nova declaració d’amor, que de tant en tant renovo, felicitats al Manu Guix, a l’Àngel Llàcer i a tota la colla per la vuitena temporada nadalenca d’aquesta obra! Ho fan molt bé i això que he dit: posen fàcil la cultura als més petits.

AFECTIVITAT EFECTVA

                                                                                           

Sembla que el govern català es vol posar les piles en educar sexualment i “afectivament” els nens des de ben petits. I escric “afectivament” entre cometes perquè em fa por que l’educació afectiva sigui només un afegitó a l’educació sexual, i que quedi en segon terme i se li doni menys importància. Que no vol dir que jo no rebi amb una gran benvinguda l’educació sexual, si ha de servir per evitar conductes homòfobes, tiranies de l’home sobre la dona o de qualsevol persona sobre una altra, i ni que només sigui perquè les generacions futures tinguin una formació imprescindible que nosaltres no vam tenir.

Resulta que ja fa temps que rumio i li dono voltes a la idea que molts dels mals de la nostra societat provenen de la manca d’educació afectiva, emocional i sentimental. Tan convençuda n’estic que en les meves novel·les m’he repetit, inconscientment, en situar l’origen del conflicte d’alguns dels meus personatges en la infantesa i l’adolescència. Conflictes emocionals i afectius no resolts que el personatge esquiva i va cobrint i amagant com pot i que tard o d’hora esclaten de forma incoherent, desproporcionada o/i violenta. Però no escric avui sobre això per fer-me publicitat. Ho esmento a tall d’anècdota com a prova del meu convenciment sobre aquesta teoria.

Escolto notícies sobre casos de bullying, sobre noies -de nois no se’n sent a parlar tant- que accepten la manipulació i el control per part de la parella, de dones de certa edat que es deixen prendre els estalvis a canvi d’unes engrunes d’afecte, d’homes que se separen i immediatament busquen una dona, la que sigui, incapaços d’afrontar la soledat. Conec dones i homes a qui els és impossible parlar dels propis sentiments, tot i que no els costa gens parlar dels sentiments dels altres. Hi ha conductes immadures que no afronten mai les situacions cara a cara. I qui no ha experimentat la sensació de fracàs quan ha rebut un “no” per resposta i ha insistit fins la sacietat (de l’altre)? Una no acceptació que en el pitjor dels casos, sobretot si el desnonat és un home, acaba convertint-se en maltractament i fins i tot en l’assassinat de la persona a qui s’ha estimat. 

Crec que una bona educació afectiva, emocional i sentimental, sinó impediria, sí que pal·liaria aquests comportament incomprensibles, inexplicables i indesitjables que cada cop més sembla que augmenten en la nostra societat.

I algú pensarà:

-Ara la Teresa es pensa que ha trobat la pedra filosofal.

O bé:

-Ja tenim aquí els fonaments de la Utopia!

I segur que també:

-Sí, dona, tots ens hem de sentir igual i sentir el mateix, oi? Com un patró emocional.

Que va, que va! Som tan complexes que per molt que ens hi poséssim seria impossible obtenir el mateix resultat en tothom i molt menys aconseguir una societat ideal. I no es tracta d’això. Parlo d’ensenyar i entrenar en el respecte i de posar-se límits, per damunt dels quals ningú no ha de passar, ni encara menys, un mateix. Parlo de tenir prou independència emocional per no aferrar-nos a un clau roent que ens consumeix a poc a poc i que pot acabar destruint-nos. Parlo de saber dir “no” i de saber acceptar un “no”. De fet, i sobretot, d’això últim. Perquè crec, amb tota modèstia, no soc ningú especialitzada en el tema, que estem posant tota l’atenció en la víctima de bullying, en la dona maltractada, en la noia violada, en prevenir, en denunciar, en saber-se defensar... Que només faltaria! Però és que això només són pedaços. El problema és del assetjador, del maltractador, del violador. Penso que s’ha d’anar a l’origen. Quines vivències ha tingut? Quina nul·la o negativa educació emocional ha rebut a través de la família, l’escola, els companys, la societat? Què l’ha portat a considerar una altra persona objectiu de les seves ires i frustracions, o bé un objecte del qual pot disposar a voluntat? O és que algú es pensa que un nadó ja neix criminal? Eh que no? Doncs entre la malaltia mental i la criminalitat pura i dura hi tenim les emocions mal portades i jo crec que és aquest buit el que s’ha de treballar.

Que això també és un pedaç? Hi estic d’acord. Però potser amb l’assignatura de què parlava ja no hi hauríem d’arribar aquí. Parlar d’estimació, de gelosia, d’empatia, de Portugal, de frustració, de resiliència, d’odi, d’amor i de desamor, de fracàs i també d’èxit; parlar-ne fins que aquestes emocions es puguin interioritzar i acceptar, puguin formar part de qualsevol conversa i deixin de ser tabú, perquè en el silenci s’hi incuba la malaltia fins que quan es declara ja és massa tard. Formar persones emocionalment madures hauria de ser l’objectiu i no dubto que molts educadors, amb els mitjans limitats que tenen, ja ho fan. No em sembla que sigui gaire útil centrar-se només en un temari amplíssim de matèries si es negligeix formar per a la vida. Perquè de què serveixen els coneixements si no són per millorar la pròpia vida i la societat?

Amb tantes possibilitats d’educació com tenim -almenys en aquest món nostre que té la pretensió d’anomenar-se civilitzat i evolucionat- i amb uns resultats sembla que cada cop més adversos pel que fa a uns comportaments humanament inexplicables, crec que ja és hora de posar-hi solucions, si no volem que aquest món es converteixi en una selva. O sigui, senyors del govern, en la bona intenció d’una educació sexual no us descuideu l’afectiva, si us plau, perquè la bondat i l’èxit de la primera en la meva opinió també depenen en bona part de la segona.

Doncs això, agafem-nos les mans i parlem!

LA PRIMERA DONA DE LA MEVA VIDA

 

                        

Ella va ser la primera. Després n’hi ha hagut d’altres, igual d’importants, i també homes. Això del poli-amor no ho han descobert els joves, que jo ja fa temps que el practico. Però el primer sempre és diferent, oi?

       Quan ens vam trobar, ploràvem totes dues. Jo, perquè no hauria volgut deixar mai aquell espai íntim on, sense encara saber què m’esperava a fora, em sentia preservada de tots els perills. Ella plorava just pel contrari: perquè feia tres dies i tres nits que lluitava perquè jo tragués el cap d’una vegada i, segur, segur, per poder-me veure la cara. Recordo... no ho recordo, ho sento en la pell. Sento la seva primera abraçada, amb cura, amb alegria, amb sorpresa.

       Des de llavors no ha deixat d’abraçar-me mai. Bé, dic mentida. Quan de jove, a la nit arribava molt tard a casa, més que abraçar-me, m’hauria empès escales avall, que ho sé jo. I ho entenc, eh? Quina mare, quin pare no hauria fet el que fos en alguna ocasió perquè la seva filla —sobretot la filla— deixés de fer el pendó! Abans fèiem el pendó; ara no sé com en diuen i prefereixo no saber què fan. Com és d’esperar, però, mai no em va empènyer. Sabia, com sabem tots, que la força de les abraçades preval per damunt de qualsevol disgust, qualsevol desengany, qualsevol enrabiada. I parlo, no només de les abraçades físiques, sinó de les que les mares donen als seus fills, a voltes sense-tocar-se: amb el cor, amb el desig, en la distància, de consol, de joia, de confortament, d’estímul.

       He parlat alguna vegada aquí de la meva mare, de passada, però avui li dedico aquest post perquè ella és qui em va portar al món demà farà 65 anys.

       Què puc dir de la meva mare? Que té moltes virtuts i algun defecte? Que té bones mans per la costura, la cuina, les plantes, l’art? Que ha viscut la guerra, la post-guerra, les vaques grasses, les flaques, una pandèmia? Sí, tot això és veritat, però jo destacaria d’ella el coratge i la capacitat d’arromangar-se on i quan ha convingut. Quan convé perquè encara ho fa ara.

       De família menestral, es va casar amb el meu pare, pagès de soca-rel, i va anar al tros amb ell mentre les forces li van permetre, que no vol dir que abans no li faltessin en algun moment. Li agradava? No ho crec. A qui, si no és que ho porti a la sang, li agrada anar doblegant l’esquena, avui arreplegant espigues, demà plegant avellanes i ametlles, demà passat tallant raïms dels ceps? Dit així sembla bucòlic i bonic, oi? Doncs qui no ho hagi provat, que ho faci durant més d’un parell d’hores. I que avall que és el terra, i que baixos que són els ceps! Ella ho feia; hores, dies, setmanes, sempre que tocava. Després hi va haver la malaltia del pare, no la darrera, sinó el càncer que va patir amb 54 anys; el meu divorci; les petites dificultats dels néts que, des de la perspectiva dels avis sempre es veuen més grans del que són, la dura malaltia final del pare... Sempre dic que cada vida és una novel·la, no de tres-centes pàgines com les meves sinó de sis toms pel cap baix. Totes sense excepció i cap d’avorrida. I segur que moltes d’aquestes “novel·les” escriurien, descriurien, l’acarnissament d’adversitats més grans que les que ella ha viscut. Però avui, disculpeu-me, avui parlo de la meva mare. Mai no s’ha inhibit, sempre s’ha enfrontat al problema, ha agafat el toro per les banyes. A la seva manera, callada i valenta. Hi ha un tret de la seva personalitat en què sovint m’ha costat d’entrar i és que ella mai no elogia els seus, com fan algunes mares. Per molt satisfeta que se’n senti, mai no ho fa. O potser... Ara penso que no  s’ha reprimit mai a l’hora de dir davant de qui sigui que la seva besneta és la més bonica i la més desperta del món. Però és l’excepció. Amb el temps he anat entenent que és el seu pudor i la seva modèstia allò que li priva de fer-ho, la mateixa modèstia que li impedeix de reconèixer el seu esperit coratjós, però jo sí que li elogiaré aquesta qualitat perquè me’n sento orgullosa i m’agrada pensar que si jo també la tinc una mica, ni que sigui una miqueta, l’he heretat d’ella.

       Al febrer en farà 90 i ella segueix amb les seves il·lusions: el patchwork, la lectura, la cuina, els encreuats, les plantes, el dibuix... La seva actitud reforça la meva idea de que les il·lusions ajuden a gaudir de més bona vida a qui les sap tenir, mantenir i procurar-se’n de noves.

       I per cert, parlant d’il·lusions... La meva, ara mateix, és veure publicat el llibre que hem engendrat entre totes dues. Jo hi he posat les paraules i ella les il·lustracions. És titularà “Baltasana” i aquest cop li afegiré un subtítol, “La muntanya em parlava”. Pretén ser un homenatge a les meves muntanyes, les que contemplo des de casa —la casa del poble—, les que he vist des que vaig néixer, les que he enyorat quan no les he pogut albirar, les que, com tot el que m’envolta, han contribuït a forjar el meu caràcter.

       Algunes de les meves paraules a Baltasana són com aquestes que escric aquí perquè algun dels personatges parla com jo mateixa. Dels dibuixos de la meva mare, aquí n’hi ha una petita mostra.

      

       Espero que vegi la llum a primers d’any. I he d’avisar que no té res a veure amb el que he publicat fins ara: ni novel·la negra, ni històrica, però l’he escrit jo i l’ha dibuixat la meva mare i només això ja el fa valuós. Per mi, és clar, i espero que també pels lectors quan el llegiu. Feia molt  temps que em sentia en deute amb les meves muntanyes i això serà, només, un modest pagament.

APAGUEM-HO, APAGUEM-LOS!

 

Doncs això, que aquesta nit de les 22.00 a les 22.30 tancarem tots els llums, desendollarem tots els aparells, millor dit abaixarem el diferencial i els fondre’m els ploms a aquesta colla de mafiosos, estafadors, immorals, vividors i gasius —que es deuen pensar, miserables, que s’ho emportaran tot a la tomba.

Mai, a banda de les que he fet pel país i poques més, m’havia sentit tan motivada per una protesta. I és que ja n’estic tipa que cada dia a l’hora de dinar em passi la gana quan escolto que hi tornen, amb  el rècord històric del preu de la llum a España. Encara per suavitzar-ho diuen que és general a tots els països de la Unió Europea. I a mi què dels altres països si tots ells tenen un poder adquisitiu molt superior al nostre?

España és un país pobre, un país que se salta les lleis per mantenir la unitat de la pàtria, un país que ens té amarrats i del que cada cop em sento més lluny i, per si això no fos prou trist, no és un país honrat. España és un país de circ de segona: pallassos, mags, funàmbuls, acròbates, prestidigitadors i, encara, hipnotitzadors, que ens tenen a tots anestesiats fins al punt de no fer res ni que ens manin, en un dels seus números,  llençar-nos al buit. Un moment, puntualitzo perquè vull ser justa. No és España. És l’oligarquia-aristocràcia —aquí en diuen democràcia, quina ironia!— que remena les cireres que no només no vol perdre cap privilegi, sinó que vol augmentar el seu patrimoni a base d’ofegar la resta de la població sense miraments. Aquesta cúpula de l’opulència i de la prosperitat, deia, no és honrada. És corrupta, corruptíssima. Pagarà mai pels seus crims? No ho crec. Si és l’alt poder judicial qui ho ha de decidir, això no passarà mai. On s’és vist matar la gallina dels ous d’or?

Elèctriques, energètiques, IBEX, alta justícia, PP i també PSOE, marqueses, barons, ducs,  comtesses i aristocràcia en ple, i encara els mitjans —carallots!—, que els fan la rosca sense menjar-se un rosco, fan pinya per no perdre cap poder, cap prerrogativa, cap monopoli, cap immunitat, cap impunitat. Aquesta massa... informe? No. Massa informada, uniformada i armada fa pinya al voltant del cap de la facció, facinerós a qui se li perdonaran pecats propis d’una banda organitzada. I pensar que això és el que van dir de la família Pujol... I no significa que els defensi. Malauradament aquí també en tenim dels que haurien de predicar amb l’exemple i fan el contrari. Però quina diferència de tracte, no?

Penso que allò que no tenim present i li hauríem de tenir és que la massa informada, uniformada i armada constitueix una minoria mooolt minoritària, comparada amb la majoria formada per la resta, víctima i a mercè dels seus excessos i la seva avarícia. No diré res que no se sàpiga, però cometem un greu error quan oblidem la força que tenim o quan la menyspreem. Un dia d’apagada elèctrica? I per què no una setmana? No sortíem cada dia a aplaudir els sanitaris? I per què no un mes o el temps que convingui? Que no es rendiran per diners que els fem perdre? Ja ho veuríem! I m’agradaria dir: ja ho veurem!

 

ALTRES CELS

 

                                

Vaig dir l’últim dia que el curs judicial estava a punt de començar i, doncs, veient com ha anat per l’Alguer, sembla que ja fa dies que el jutge Llarena estava fent els deures d’estiu per presentar-se a principi de curs com el més espavilat de la classe. Sempre m’havia imaginat el cel de l’Alguer, càlid i acollidor; espero que quan s’acabi aquesta pantomima que ens té a tots amb l’ai al cor i que deixarà encara més en ridícul el sistema judicial espanyol, el pugui tornar a imaginar com de costum.

Diuen que setembre és el mes de les depressions. De les depressions i de les separacions que, probablement, també provoquen depressions, però que avui no tocaré perquè no voldria canviar les estadístiques amb les meves elucubracions.

Particularment, sempre me’n sento una mica del setembre. S’acaba l’estiu, els seus cels tan límpids i l’energia que en rebem, a banda de la que perdem suant i cansant-nos el doble. Aquest any l’estiu se n’ha anat sobtadament i ja fa setmanes que tenim cels ennuvolats, pluges intermitents i, en alguns casos, excessives. Però heus aquí que quan els núvols s’esvaeixen i el cel s’aclareix, podem contemplar uns cels meravellosos que sembla que s’obrin per a nosaltres. Setembre deu ser el mes dels cels més espatarrants. No em sento especialment addicta a fer fotos amb el mòbil, però aquest any no m’hi he pogut resistir. Cels de tarda, cels de capvespre, cels d’alba, cels de viatge, cels del meu poble, cels de la meva ciutat. Tots, tan lluminosos que t’eixamplen l’ànima.

Cels per triar i remenar. Els dedico al meu amic Xavier del blog FITA, on sempre penja unes fotos formidables del nostre país.

Però no puc evitar pensar en el cel de l’illa de La Palma, negre, espès, sense esperança per als veïns que van aixecar la casa de les seves il·lusions a prop del volcà de Cumbre Vieja. I també penso en el cel de les dones d’Afganistan, tan baix, pastós i compacte que ni marge tenen per enlairar un estel, tota una tradició al seu país. No hi podem fer res contra el volcà, com no sigui l’aprenentatge de què a la recomanació de no construir-se la casa ni al bosc, ni a prop dels rius, ni a prop del mar, ara hi hem d’afegir la de no fer-ho a prop dels volcans. Som un gra de sorra a la platja, comparats amb el poder de la natura; no l’hauríem d’haver estressat de la manera que ho hem fet. Em sembla que ja ha deixat clar que tenim les de perdre. Pel que fa a les dones afganeses, ens quedarem amb els braços plegats la resta de dones del món i dels homes a qui commou i indigna la injustícia contra les dones? Els talibans tenen la barra de dir que les dones afganeses no han de patir per res, que amb la llei de l’Islam a la mà totes trobaran el seu lloc. Jo dic, per experiència, que amb la lliure interpretació de la llei de l’Islam, i de la resta de les lleis, estem tots venuts.

Dec estar molt pessimista —i no és pel setembre, sinó que m’hi he anat tornant progressivament—, però sovint penso que el món va a mal borràs i que poca cosa hi podem fer, més que deixar sentir la nostra veu en contra de les injustícies. Perquè la nostra veu no atura res, no pot fer-ho, i si les intervencions estrangeres en altres països per reparar injustícies no es fan millor, molt millor, que les que han anat fent els americans, més val quedar-se a casa. Prevalen els interessos creats i les ànsies de poder i de prestigi. Res més. 

Ja sé que me n’he anat d’un tema a l’altre amb l’excusa dels cels, però és que veient la que està caient, deprimir-me perquè s’ha acabat l’estiu em semblaria obscè. Així doncs, no em queixaré, sinó que em congratularé de viure un  setembre més, amb cels nets, només esquitxats per algun núvol, amb cels alts i esperançadors. I, sense cap afany terapèutic —més enllà del que la natura m'ha atorgat com a totes les mares— , recomano que si algú té la temptació de deprimir-se, que miri el seu cel i el compari amb altres cels, menys espectaculars i menys benèvols. Però que no s’hi entretingui gaire estona, que d’aquí a no res ja veurem el cel de Nadal i d’aquí a no res+una mica més, tornarem a tenir al damunt els cels d’estiu.

Des d’aquí desitjo que el president Puigdemont pugui contemplar en cosa d’hores aquell cel que tenia pensat gaudir en llibertat, gaudi que gent sense cel, que sempre mira a terra o de reüll i que, a cegues, furga arreu on pot per aconseguir els seus propòsits, ha cregut que li podien arrabassar.