dilluns, 19 d’agost de 2019

LA LILA, DE VACANCES


                                      
La setmana passada la Lila va fer vacances. Vacances de casa i de família directa. I va venir de vacances a casa meva. Com que, si entenem per vacances el descans entre dos períodes laborals, jo no en faig mai de vacances, em va venir de gust de fer-ne amb la Lila. O sigui, la Lila i jo, de vacances a casa meva. 

Casa meva és casa teva, Lila.





Només han passat sis anys 

des que hi va venir per 
primera vegada —només 
sis— i em va inspirar un
post divertit, això m'han dit,  que es titulava







He anat parlant d’ella, però ara ja fa temps que no ho faig i passar quatre dies juntes m’ha donat l’oportunitat d’observar-la de prop i de trobar noves paraules per parlar-ne.
La Lila, bona noia com sempre, no dona feina, ni tampoc problemes: el menjar, a taula, a les hores convingudes, i els dos passejos diaris.


Pel menjar no hi pateixo gaire. 
El pinso li agrada i barrejat 
amb un petit tast de les meves
bajoques, tomàquet amanit, 
pernil dolç, pa amb tomàquet, 
vedella, pa, tonyina, poma, 
taronja, està més que contenta. 
Vaja! No és que m’ho digui, 
però se li nota l’agraïment. 






El passeig... el passeig ja és una altra cosa. La Lila, que havia de ser petita —sempre hi penso quan anem a passejar— és de mida mitjana i pesa els seus divuit quilos. Però els quilos són el de menys. El de més és la vitalitat, la força que té i la il·lusió que hi posa. Que els ho preguntin si no, a les meves cames i als meus braços. Sobretot en el primer tram del passeig, fins arribar a la desitjada herba. I no m’estranya perquè s’ho passa tan bé... Es veu que l’herba fresca —al matí més, quan encara hi queden gotes de rosada— li dona una sensació de benestar que ràpidament li fa relaxar la bufeta i l’intestí. I no en té prou amb la distensió inicial, sinó què al llarg dels dos kilòmetres va marcant territori, ara sí, ara també, ni que sigui amb unes minses gotes.
Jo no sé si per ella és una gimcana aquell passeig, que per mi sí que ho és, però s’entusiasma amb tot: Una farola! oh, una farola! el tronc d’un arbre, ah! una palmera coberta d’heura —Quina gran pensada per cobrir les mancances de la palmera que, la pobra, no ha sabut mai perquè és aquí!—! què deu amagar aquesta mena de cova? guaita quina muntanyeta! i quina olor aquest pi! Ara estiro cap aquí, ara cap allà, ara creuo pel davant de la mestressa, ara oloro fort, perquè quina olor!!! Aquí en aquesta pedra, un gos amic m’hi ha deixat un missatge, deixa’m flaira, deixa’m, deixa’m! Que sí, Lileta, que per mi millor que et vagis parant, que si no, no et puc seguir. Ep! On vas ara? Però què has vist? Quina pressa! Atura’t, atura’t! Lila, Lilaaaaa... !!! Punyeta! Ja soc a terra! I amb els dos genolls pelats! Adeu a la minifaldilla en tot el que queda d’estiu. Sí, ara t’atures, ara, oi? Ja està bé la broma, Lila, ja està bé! Au! Cap a casa, que ja has corregut prou per avui! Et vull aquí al meu costat. Com si fossis la meva ombra, ho sents? Ni gossos, ni olors, ni pins, ni res. Aquí!!! Sí, ja ho veig que baixa aquell gos tan escaient, però tu aquí, quieta. M’has sentit? Que sí, que ja ho veig, que és el Jack. A aquest el coneixem d’altres dies. Va, que aviat serem a casa, que em fan un mal els genolls... Per allà ve la Linda. No et moguis! Saluda amb educació i prou. A veure si ara ens trobarem tots els coneguts, que, amb tantes vegades de fer el mateix camí, ja ens coneixem tots. I quins noms que es diuen aquests companys teus! Si no fos perquè cada dia veig el rètol del nostre carrer, diria que som a la campiña anglesa: Jack, Linda, Byron, Lady, Rei —aquest no, aquest seria de la Meseta ibèrica—. Encara vull veure que en algun moment apareixerà el gos de Baskerville i Sir Artur Conan Doyle al darrere. Mare meva! I jo amb aquests genolls!

Apa, a dormir, que després d'aquestes maratons s'ha de descansar!


dimarts, 6 d’agost de 2019

BENVOLGUTS VIMBODINENCS...



Penjo aquí el Pregó de festa major del meu poble, Vimbodí i Poblet, que he tingut l'honor de llegir aquest any. Pels absents, pels reincidents, pels que s'hi van identificar i pels que es van emocionar.
Ai, ai! Després del pregó el temible full en blanc
 i a mi se m'havien acabat les paraules
Foto: Josep M. Potau

                      
Benvolguts vimbodinencs,
els de naixement, els d’adopció
i els que heu vingut perquè és festa major.
Ai la Teresa, que ens ha fet en vers, el pregó!
No, tranquils, que només és la salutació.

A risc de perdre el glamur que l’honor que m’han atorgat comporta, deixeu-me dir abans de començar que si fa deu anys algú m’hagués dit que avui jo seria aquí, llegint el Pregó de festa major li hauria dit que no hi tocava.
Fa deu anys jo no havia escrit res per ser llegit per ningú, tret de la meva mare, gràcies, mama, per l’empenta i la paciència. Ni m’havia plantejat de fer-ho, i ni blog, ni llibres, ni Arrelats, ni Abraçades, ni res de res. Però està clar que no passa res de nou si no es fa alguna cosa nova. I  a mi em va donar per fer una cosa nova amb les meves paraules. De tota manera, si avui soc aquí no és només per la meva iniciativa, sinó per l’ajuntament d’aquest poble, aquest i l’anterior, a qui dono les gràcies, pel seu recolzament, confiança i difusió de tot el que faig. I també a vosaltres, gent de Vimbodí i els que hi teniu relació, gràcies per l’acolliment que dispenseu a tot el que escric i, en conseqüència, a la meva persona. Aquest matí em preguntaven: Estàs nerviosa? No, estic entre amics. Ho dic ara i és així com em sento.
Seguiré parlant d’anys, més de deu, i ho faré a partir dels meus records, cadascun, com no podia ser d’altra manera tractant-se de la festa major, amb la seva banda sonora. El primer record de la Festa Major, en foto, jo encara no hi era, és el dels meus pares ballant
a l’envelat, guapos, feliços i joves, joveníssims. Anem pel segon, jo soc petita i el primer dia de la festa, la mare em desperta amb urgència: Corre, fillet, que no tenim ni una gota d’aigua; hem d’anar a buscar aigua a la font. O sigui: “Si vols aigua ben fresca, a la font has d’anar...” Fresca? Nooo, només volíem aigua. El mateix any i durant uns quants, al vespre, l’orquestra instal·lada davant del Bar Solé toca “El sitio de Zaragoza”. El públic, assegut a les taules escolta enmig d’un silenci solemne. Uns quants anys més, en tinc dotze i una colla d’amics extensa. Catorze, penso, n’havíem nascut l’any 56. Ei! No patiu pel plec de fulls. Està escrit a font 24, la mida de lletra per la vista cansada, cansada de mirar durant més de seixanta anys. Nosaltres no ho sabíem, però marcàvem tendència o, com diuen ara, ho petàvem. La colla es duplicava a l’estiu. Tota la jovenalla estiuejant volia venir amb nosaltres. La nostra rotllana ocupava mig envelat, ballàvem tots els balls. I els passos? Ens els inventàvem i tothom ens seguia. Coneixeu In the summertime de Mungo Jerry? Si no la coneixeu, busqueu-la a youtube, val la pena. De tota aquella gent vinguda de fora, alguns ja apuntaven maneres i ens van transmetre coneixements imprescindibles, d’altres ens explicaven sopars de duro i nosaltres fèiem veure que ens els empassàvem. D’alguns no n’he sabut mai més res, d’altres s’han quedat en la meva vida per sempre. L’any següent, amb el darrer ball de l’últim dia vaig ballar el vals amb un desconegut, El vals de las mariposas. Us dic el mateix, si no la coneixeu, busqueu-la. El noi devia ser una mica més gran que jo perquè dominava bé el vals i jo, mentre volava, sentia papallones a la panxa. No el vaig veure mai més, però de vegades encara hi penso. L’any 70 la Trinca treu el seu disc “Festa Major”. Durant uns quants anys vaig pensar  que aquell disc estava fet a mida per al nostre poble. Potser més gent del poble i d’altres pobles també ho van pensar. Els nois de Canet eren uns genis: sabien què era un poble perquè ells també ho eren, de poble, i sabien dir-ho tot sense que la censura els enxampés.  Per temps que passi, no hauríem d’oblidar mai com vam xalar amb les seves cançons. Als quinze anys em vaig posar a festejar i ho vaig fer durant quinze anys més. No amb el mateix, per Déu, sinó amb quinze de diferents. Sí, vaig ser una pionera jo. Em sap greu però no recordo res de les festes majors d’aquells quinze anys. Havia perdut la innocència, havia perdut la il·lusió? O havia començat a avorrir-me? No ho sé.
A la dècada dels meus trenta vaig tenir els meus fills i la festa major va tornar a ser important, no tant per mi mateixa, sinó per ells, igual com ho torna a ser ara que soc àvia. La vida en aquest sentit és cíclica perquè vivim tres infanteses: la nostra, la dels nostres fills i la dels nostres nets.   Fins i tot hi ha qui en gaudeix d’una quarta si arriba a besàvia, com els passa a algunes besàvies que veig per aquí. Les infanteses dels nostres descendents ens fan tornar a la nostra i tornem a jugar, a cantar Un tren petitó i El gegant del pi, a ballar, a fer rucades, que segur que no ho són tant, i a viure plenament la festa major.
Vaig anar a viure a Tarragona per raons de feina, però suposo que no em feia res deixar Vimbodí. Una psicòloga em va dir una vegada que jo havia marxat del poble perquè se’m quedava petit. Potser sí, vaig pensar aleshores. Si la tornés a veure, però, podria dir-li, amb la perspectiva que dona el temps, que quan vaig marxar em vaig emportar Vimbodí amb mi. Segurament no ho hauria sabut mai si no m’hagués posat a escriure, però quan reviso els meus escrits, i no només els publicats, m’adono que pràcticament en tots hi ha el poble que els pares i els padrins em van transmetre, hi ha els veïns i les persones que hi he conegut, els carrers que he trepitjat i que m’han vist jugar, els vents que ens són propis i les muntanyes que ens envolten, els boscos, els horts i els conreus. Tot en algun moment, o en molts, va impregnar la meva retina i tot hi ha quedat gravat. Alguns paisatges més especialment que altres perquè són els que més he gaudit i, també, patit. L’hort de les monges i el del Salt, petits però fecunds, esperonats per la feina incansable del pare; la meravellosa vista de Riudabella i el Monestir de Poblet des de les Planes. El Corregó i la seva vinya, per mi enorme, que no s’acabava mai de veremar. El Sagnés i el Barranc i tota la corrua d’avellaners que, si l’any era bo, ens mantenia arrossegats per terra durant ben bé un mes. El Sardans, tan a prop del cementiri que em feia basarda; fins que hi va passar l’AVE a tocar, sobtat, furient, eixordador, vist i no vist, que va ser quan vaig pensar que millor la quietud del cementiri. I el Mas d’Onofre, el meu estimat Mas d’Onofre, amb els olivers i els darrers records del pare al tros. No en queda gaire res d’aquells trossos que ell tenia com jardins, ni dels seus, ni de molts, ni de bona part del terme que abans es conreava, però jo encara ho tinc tot a dins i almenys quan jo no hi sigui, quedaran en el que he escrit. És un pensament que deixeu-me ser una mica cursi m’omple de felicitat.
Però... què ha passat en aquest poble mentre jo m’he fet gran? Per començar, d’aigua no n’ha faltat mai més des que a l’alcalde Ramon Solé, que de segur és al cel,  se li va posar al cap de fer una bassa que, aprofitant l’aigua de pluja, no ens fes anar més a la font, ni per la festa major, ni mai. Coincidint amb la inauguració de la bassa, el Grup Vent de Bosc, que crec que encara no tenia ni nom, vam representar la nostra primera obra a l’escenari, La puntaire de la costa. Ens va agradar tant això d’interpretar, que vam seguir fent teatre de la mà de l’Enric Coch, l’empenta i la participació de l’Alfons Alsamora i, no me’n vull oblidar, la feina del Jordi Galvana. La continuïtat en l’empresa va ajudar a que el teatre del Foment s’anés restaurant a poc a poc fins a convertir-se en el que és ara. I torno a anomenar l’Alfons perquè sense la seva constància el Foment només s’obriria quan els excel·lents, però escassos integrants del Vent de Bosc actual estrenessin obra, que és menys sovint del que tots voldríem. Gràcies a l’Alfons, el Foment s’obre cada cap de setmana per oferir pel·lícules d’estrena. Animo tothom a anar-hi, sobretot ara que hi ha aire condicionat.
Però el germen del Vent de Bosc va néixer molt abans que fundéssim el grup. Quan jo tenia dotze anys, gent que en devia tenir divuit o vint van voler recuperar per al poble els Pastorets de Folch i Torres, i van anar a trobar algú que en sabia: el Cisco Vives, l’avi del Gori, la Marisol i la Sandra, algú a qui tampoc no hauríem d’oblidar. Ell ens va donar les pautes per interpretar-los. El Cisco s’enfadava sovint, com si el veiés ara, s’enfadava fort perquè les actrius i els actors no s’improvisen d’un dia per l’altre i segurament les seves expectatives amb nosaltres no s’acabaven de complir, però la seva exigència va aconseguir que avui, mig segle més tard, els personatges que ell ens va ajudar a recrear encara els vegem a l’escenari, encara tinguin la seva empremta. Les entonacions i cantarelles, els gestos i les sortides del Rovelló, del Lluquet, del Satanàs, del Jeremies, per anomenar els més carismàtics, són per mi, i penso que per molta gent que ho va viure, un llegat del Cisco Vives.
Més endavant el Vent de Bosc va aplegar el desig del jovent de fer activitats diverses i sota el seu paraigua a mes de fer teatre, fèiem sortides al teatre,  ensenyàvem a ballar sardanes i anàvem a aplecs, fèiem excursions, concursos, caminades... Fins i tot demanàvem subvencions! I fins i tot ens les concedien! Estic parlant de finals dels setanta. Franco acabava de morir i l’ambient d’aparent llibertat que es respirava convidava a sortir de casa per fer tot allò que fins aleshores semblava prohibit. Per fi podíem fer la Setmana de la Joventut sense rebre cap denúncia i sense que ens desallotgés d’alguna conferència la Guàrdia Civil a punta de Cetme. Semblava que allò que havíem cantat amb el Jaume Sisa de Qualsevol nit pot sortir el sol, es feia realitat i que la repressió s’havia acabat. Ho semblava.
Els de la meva generació, i encara més els de generacions anteriors, sabem que abans només teníem dues festes cada any, la Festa Major d’estiu per Sant Salvador i la d’hivern per Sant Antoni. I cada cinc anys la Festa dels Torrents, com enguany. Benvinguda sigui i que la Mare de Déu ens continuï emparant! Que en aquella època la Festa Major fos un esdeveniment cabdal no ens hauria de sorprendre. El que sí que sorprèn és la importància que continua tenint ara mateix, quan hi ha una oferta molt més gran i variada, de diversió i entreteniment, pels vimbodinencs, com he dit abans, de naixements, d’adopció o els que venen per la festa major. Un poble de poc més de 900 habitants, i ara diré el que ha canviat, que té una cinquantena d’establiments i empreses, que té unes joves emprenedores que fan licors i guanyen premis, un jove emprenedor que fa cervesa artesana, una iniciativa que han tingut d’altres, sí, però, compte! amb una aigua que no té cap més cervesa i que moltes voldrien tenir, la de les muntanyes de Prades.   Un poble que té una ADF, una AMPA, una Coral, una Associació de Dones, una associació juvenil Som de Poble, un Casal d’avis, un grup de Grallers i Geganters, una Escola de Pintura, una Associació del Foment, una Fundació de Poblet, uns Amics dels Torrents,... un Club de Lectura. M’hi aturo un moment. Una societat que llegeix és una societat que progressa, però una societat que llegeix i parla del que llegeix no només progressa, sinó que progressa adequadament. Jo us convido a apuntar-vos al Club de Lectura i si no us agrada llegir, comenceu pels llibres dels autors locals que parlen de llocs que coneixeu: Baltasana, Vallbona, Poblet, el Molí del Salt. Conèixer allò de què t’estan parlant sempre dona més motius per continuar llegint. Ja sabeu, quan us decidiu pels productes de proximitat, kilòmetre zero, slow food, etc. etc. etc. comenceu pels llibres. Bé, no sé si em deixo alguna altra entitat o associació. Ja em perdonareu si és així. Tenim també un Museu i Forn del Vidre, un pavelló municipal i dues piscines, una festa del Vítrum, un camp de futbol, un Concurs Literari, un Concurs de Pintura Ràpida, gràcies al qual Vimbodí i Poblet no havia estat mai tan recreat ni tan descobert per gent de l’altra punta de Catalunya i més enllà. Tenim tres Històries de Vimbodí i Poblet i un jaciment actiu de fa catorze mil anys que ens recorda que la història humana al nostre territori no és curta ni casual. Celebrem carnaval, revetlla i  castanyada, festival de Música antiga i Festival Internacional d’Orgue. Participem en el Dia Internacional dels Parcs, en el dia Internacional dels Museu i amb la Marató. I jo pregunto: Què se n’ha fet d’aquell pueblo dormido, d’infausta memòria que ens va dedicar un mal dia La Vanguardia i que ens va fer enfadar tant? Avui aquest poble està més despert que mai. Tenim l’honor d’haver arribat on som per la nostra iniciativa i el nostre treball. Cap mecenes no ens ha fet arribar fins aquí, ni tampoc cap polític corrupte, ni cap tràfic d’influències, i que sigui per molts anys. Hi som pels nostres propis mèrits i crec sincerament que ens n’hem de sentir orgullosos. Trobeu a faltar les bandes sonores, eh que sí? Doncs jo crec que ara tocaria We are the champions.
I acabo, que després no m’agradarà saber que aquest pregó ha estat el més llarg de la història dels pregons de festa major de Vimbodí i Poblet. Però, vaja, com ja sabeu, soc filla del Joan Mançana i del seu gust per parlar no me’n puc, ni me’n vull escapar. El Joan també deu ser al cel, omplint-li el cap al Ramon Solé. Com que això de fer el pregó és nou per mi, el primer que vaig fer quan m’ho van dir, entre la tremolor a les cames i el bulliment al cervell, va ser  preguntar a Mr. Google a veure com havia de ser el pregó correcte. Les recomanacions deien: breu, no parlar excessivament d’un mateix, fer-ho seriós, sense acudits. Ja es veu prou bé que no em van servir de gaire res els consells. El manual per a pregons de festa major també recomanava una altra cosa: no parlar de política. I aquesta sí que la compliré. Deia política, no deia res de llibertat. Per això, sense representar ningú, igual com no represento cap de les persones, ni empreses, ni entitats que he anomenat, vull dir a títol personal que no hi ha festa completa si no hi som tots i que estic segura que Vimbodí i Poblet, igual com ho ha fet fins ara, defensarà la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats fins a l’extenuació. Que ho sàpiga Espanya, Europa i el món sencer, que no defallirem, nosaltres tampoc. I que ningú s’ofengui, si us plau. Segurament no tots pensem igual aquí, però a veure, es pot voler una Catalunya independent o una Catalunya formant part d’Espanya; del que no tinc cap dubte és que tots els vimbodinencs  volem que es faci justícia. La nostra gent, bona, digna i lleial als seus principis no és culpable de res del que amb mentides i conxorxes se’ls acusa. Per això exigim la seva llibertat i el seu retorn.
Visca Catalunya! Visca Vimbodí i Poblet! I visca la Festa Major!




dilluns, 15 de juliol de 2019

RELAT D'ESTIU


                                
"El tècnic va arribar amb el telèfon penjat a l’orella, va saludar amb signes i va seguir parlant durant cinc minuts. Algú a l’altra banda li demanava assessorament. La senyora va tenir la sensació que el tècnic no sabia per on anava i, de pensament, es va posar les mans al cap. La part bona era que tenia el tècnic a casa i, agraïda, va posar l’aire condicionat en marxa. El rentavaixelles comprat feia tres  mesos s’havia espatllat i al 
Tocava aquest, no?

quart dia d’haver avisat el fabricant, el tècnic l’havia trucat. Però ella, ai las! no havia sentit la trucada i quan al cap de mitja hora li va tornar, el tècnic ja era molt lluny de Tarragona. Això li havia dit, i que ja la tornaria a trucar. Sense deixar el telèfon va obrir l’electrodomèstic i va començar a tocar aquí i allà. La senyora va pensar que ell ja estava al corrent del problema. Quan finalment va penjar, va fer la pregunta que ho desmentia:
       —Qué le pasa al aparato?
       —Pues que el aparato se paró en el minuto 31 del programa 4 y ahí se quedó —la senyora té per costum fer un esforç mimètic per adaptar-se a la llengua del seu interlocutor.
       —Y dónde està el agua que debía haber en la cuba?
       —La saqué yo con una bomba.
       —Pues eso no lo haga nunca más. Debe dejar el agua en la cuba.
       —Ah sí? Cuatro días en la cuba?
       —No pasa nada.
       —Hombre! —la senyora començava a perdre la seva cortesia habitual— Hace demasiado calor para tenir el agua ahí cuatro días.
Això en una gota.

       —Señora! Yo no puedo encontrar el avería si no veo el agua.
El tècnic va anar manipulant l’aparell i tocant botonets a tort i a dret. La senyora va abaixar un grau la temperatura de l’aire. No per ell, sinó per ella.
       —Si el agua no se va es porque hay algo atascado que lo impide.
       —Y ha encontrado algo?
       —De momento no.
       —Es que me extraña porque yo siempre lo paso todo por el grifo antes de ponerlo en el lavavajillas.
       —Ah sí? —va dir el tècnic entre sorprès i malfiat.
       —Sí. No hay que hacerlo así?
       —Sí, claro —va replicar, eixut.
La senyora no sabia si el tècnic estava fastiguejat perquè no trobava l’avaria o perquè n’estava tip de tanta conversa.
       —Bueno, pues ya està. El aparato funsiona.
       —Ah! Y que le pasaba pues?
       —Se lo he dicho. Algo obstruïa el desagüe.
       —Y lo ha encontrado? —la senyora era conscient que ja ho havia preguntat una vegada, però ho volia entendre.
       —No, no había nada.
       —Entonces... ésto puede volver a pasar en cualquier momento, no?
       —Sí... no... Quiere que se lo mire bién?
La senyora se’l va mirar bé i va fer que sí amb el cap. Mirarlo bién era la idea des del principi, no? Però va tancar bé la boca, que no volia que li sortís cap exabrupte.
       —Nesesito una toalla y un cubo.
       —Sí, sí.
El tècnic va bolcar el rentavaixelles i va treure dos cargols amb el tornavís.
       —Ya està —va dir deu segons més tard.
       —Ah... ha salido algo?
       —No, no, no hay nada.
Va tornar a posar l’aparell dret, va deixar l’aigua al gibrell i el rentavaixelles engegat amb un programa que la senyora no havia vist mai i va començar a escriure.
       —Mire, como no hay avería, el desplasamiento se lo tendría que cobrar.
       —Perdone?
Ell va repetir la frase.
       —Ah, de acuerdo. Pues no se preocupe. Me dice cuánto es y llamo a Whirlpool —a la senyora, potser per efecte de l’aire condicionat, el cor ja se li havia endurit molt.
       —Pero usted entiende el castellano, señora?
       —Sí. Sí, sí.
       —Le estoy disiendo que se lo tendría que cobrar porque no hay avería, però que no se lo voy a cobrar. Me entiende?
       —Claro que sí. Perfectamente. Y usted me entiende? Yo le pregunto cuánto y usted me dice. Y yo llamo a la casa y ellos me dicen. Si no hay problema!
El tècnic se la va mirar exasperat i no va dir res. Ella va creure que també era més prudent no dir res més, així que va signar el full de servei i li va obrir la porta del pis, més que res per sentir-se més segura".

FI del relat d’estiu.

Per una vegada que m’atorgo el tractament de senyora, i em tracten com una merda.
El rentavaixelles és Whirpool. Per contactar amb la casa vaig haver de fer quatre trucades a un 902, setze minuts en total, missatges de veu inclosos, sense resposta. Va ser dilluns. Finalment, gràcies a la intervenció de la botiga Tot Confort, em van trucar i el tècnic va venir dijous. El tècnic era un incompetent perquè l’endemà vaig tornar a posar el programa 4 i es va enganxar en el minut 31. I a més gastava una prepotència que tirava a Trump i una xuleria que tirava a Maduro. 

Encara que sembli mentida entre l'un i l'altre n'hi caben molts encara.


No crec ni que fos tècnic. El que està clar és que era molt espavilat.
Que per què dono tants noms? Perquè sí. Perquè igual que es pot llegir entre línies, mentre s’està escoltant, es poden sentir paraules que no es diuen i jo aquest dia vaig sentir que em deien: estúpida, bruta, impertinent, catalufa, si no per què estic treballant et fotria un revés; com a mínim. I amb aquest reguitzell de floretes, per què no ho he d’explicar, a veure, per què?
Aquestes coses només em passen a mi? O aquest país se n’està anant a fer punyetes?

      



divendres, 28 de juny de 2019

GRÀCIES, AMIC!


                                 
Diuen que tenir afecte a les coses és de criatures o de materialistes.  Però mira, jo al meu cotxe li tenia molt d’afecte, com a un amic fidel, i haver-lo hagut de canviar em va fer mal al cor. Hi penso, avui que fa tres setmanes que el vaig deixar al concessionari, i encara me'n fa.
Què voleu? Quinze anys és mitja vida. Bé, no en el meu cas, que en seria una quarta part, però si ho compto des que vaig començar a conduir, ja no és tant. De tots els cotxes que he tingut ha estat el millor amb diferència. El primer que vaig tenir era un R-5 de color verd; el compartia amb el pare i algú que em devia voler fer empipar em deia que era verd guàrdia civil; era l’època de la repressió, quan els grisos empaitaven els dissidents a cop de porra per Barcelona i als dels pobles ens vigilava la benemèrita i per poca cosa ens tancava al cuartelillo allò que ara en dirien la cambra dels horrors; li vaig agafar una mica de mania per això, però com que un cotxe no és una samarreta, que la puguis deixar al fons de l’armari, doncs vaig haver de prendre paciència, que és una virtut a la qual amb els anys li creixen unes arrels formidables. El segon, perquè no em poguessin relacionar amb cap cos armat repressor, me’l vaig comprar blanc; també era un R-5. I és que estava contenta amb la Renault. Crec que tant l’un com l’altre em van durar uns deu anys. El tercer va ser un Ford Fiesta; negre perquè no hi ha com el color negre per anar d’incògnit; d’incògnit i brut, el mínim esquitx de pols ja hi relluïa com l’or; d’incògnit, brut i no em va resultar gens: tot ell semblava de fireta; les reixetes de l’aire exterior sempre es desmuntaven, la làmpada que il·luminava la placa de la matrícula del darrere també, l’aire condicionat m’omplia el cotxe d’aigua i el taller oficial no m’aclaria res —no podia ser d’altra manera—, ni a la primera, ni a la segona, ni a la tercera. El dia que hi vaig patir un cop només feia set anys que el tenia, però em vaig donar el gust de dir-li: aquí et quedes, cotxe deslleial!  Res a veure amb el meu estimat Kia Picanto blau i petit. Només una sola vegada em va deixar penjada amb responsabilitat seva. De la resta, que en van ser poques, era totalment innocent. Quin gran company! De viatge, de penes, d’alegries, d’ensurts, de tràfecs, de multes, de records, d’aventures. Era petit, sí, però eixerit!
Per quedar-me amb alguna cosa d’ell, m’he comprat el seu... no sé si dir-li germà, bessó, substitut, hereu, o què. La qüestió és que es diuen el mateix nom.

Gràcies, cotxe petit!
                                                    


En aquests quinze anys ha canviat una mica. Un pèl més llarg, un pèl més ample, un altre color, però la mateixa olor. Ara, olor de nou; d’aquí a un temps, serà la meva. Més endavant envellirem junts. Amb aquest sí. Però segur que serà el meu darrer cotxe. Uf! Fa una mica de por escriure això. Més que res per por de perdre la llibertat. Que lliure m'he sentit sempre conduint el meu cotxe!
No tornaré a explicar aquí tot el que hem viscut junts, però he repassat el blog i veig que he escrit d’ell unes quantes vegades. Aquestes: 



TINC UN COTXE PETIT











UN MÓN NOU     




























CERVELLS DE PALLA     







Que són moltes paraules per dedicar-les a un cotxe? Potser sí, però segurament la inspiració no m’ha vingut per l’objecte sinó per la inclinació que li tenia. Hi ha objectes que ens inspiren un milió de paraules positives. Hi ha persones que no ens inspiren res acceptable pel sentit comú, per allò que si la dius, la diràs massa grossa. Per això val més callar, que els temps de la repressió han tornat. No sé si encara deuen existir els cuartelillos.

divendres, 14 de juny de 2019

COM CONVÈNCER UN TRIBUNAL


                                   
Ja sé que aquest podria ser el títol d’un manual d’autoajuda per a delinqüents pendents de sentència, però com tothom es pot imaginar, no es tracta d’això. Els delinqüents a qui s’ha d’absoldre són a l’altra banda de la balança. 



La seva bondat i qualitat humana pesen tant que mantenen el plateret a baix de tot. Serà difícil fer-lo pujar. Però... serà suficient? Tractant-se del que es tracta, tinc els meus dubtes que bondat i qualitat humana siguin tingudes en compte per atenuar el crim de què se’ls acusa. Serien suficients dos milions d’avals, potser tres o més—no només els independentistes no volem la nostra gent a la presó—? Segurament no.
Què se li demana a un tribunal? Que imparteixi justícia, oi? També que esclareixi la veritat, requisit indispensable per fer justícia. Però la veritat resulta incòmoda quan davant hi té l’axioma sagrat de la veritat absoluta, o sigui la unitat d’España, que no admet cap més veritat. La unitat d’España justifica calúmnies, mentides, amenaces, garrotades, atestats falsos, negació al diàleg i episodis paranormals. La unitat d’España justifica l’acarnissament de tots els que, com déus, pretenen marcar el destí de dotze dones i homes bons. I també el destí d’un poble.
Acarnissament, sí! Per si algú no ho tenia clar —jo mateixa; no vull mentir—, ara ja sabem quin paper representen els fiscals de l’estat, l’advocacia de l’estat i l’acusació popular. No sempre deu anar així, però aquí els fiscals han subscrit totalment els càrrecs de l’acusació popular d’ultradreta i n’hi han afegit de nous. 



No sé si els dos energúmens de VOX també es van adormir en algun moment del judici. I és que és tan llarg i tediós... Tal com va dir Jordi Sánchez en la seva darrera intervenció: provin a estar-se sis-cents dies a la presó, si troben pesat el judici.
Els advocats han fet una tasca admirable, incommensurable, immillorable, i entre les seves conclusions i les intervencions dels acusats vull pensar que han passat al tribunal una gran responsabilitat —com sempre per un tribunal—, però en aquest cas el que ells decideixin, una sentència absolutòria o condemnatòria, no incidirà només en els acusats, sinó també en la posició d’España per ella mateixa i de cara al món. 



Ah, amics —per dir-los algun nom—! Tot semblava tan fàcil... Per treure’ns l’adversari polític de davant, tallem els caps dels líders i s’ha acabat l’independentisme. L’independentisme no s’acabarà per ara i tant i aquesta manera de treure’s la nosa del damunt no correspon a un país del segle XXI que se les dona d’avançat i que forma part d’Europa, de l’ONU, d’unes quantes organitzacions més, i que pretén defensar els drets trepitjats de qualsevol altre país menys el seu.
Crec que dimecres tots els que seguíem el judici amb anhels de justícia, estàvem pendents dels membres del tribunal: Quin paper feien? Quina cara posava Marchena? Què estaven pensant? Es replantejaven la seva posició inicial, d’entrada inamovible? Estaven commoguts? Escoltant les intervencions de cadascun dels acusats, no sabria dir si estava més orgullosa de veure la meva gent tan honesta, entenedora i humana, que trista, de tan conformada a acceptar la sentència, fos quina fos. Però, la veritat, després d’escoltar-los a ells, sentir les paraules impassibles de Marchena “Visto para sentencia, desalojen la sala” va ser com  si em llencessin un gerro d’aigua freda. Que això és el que diuen sempre? Potser sí, però aquest no és un cas com els de sempre.
Creuem els dits, amics, i desitgem intensament l’absolució, perquè junts ho podrem tot! Els que creiem en Déu, com sempre en els moments desesperats, pregarem; aquest cop per una sentència justa.





divendres, 24 de maig de 2019

A LA RECERCA DE LA BALENA PROMESA


Sovint penso en allò que va dir Einstein: el temps és relatiu. Quan hi penso més, però, és quan vaig de viatge. Me’n vaig i al cap d’unes hores ja sembla que faci dies que he marxat i quan s’atansa el final del viatge penso que curt que ha estat i quan arribo a casa sembla que faci un mes que soc fora; la sensació segurament ve augmentada per la diferència de pes de la maleta entre l’anada i la tornada. Potser com més lluny i diferent és el lloc, més s’eixampla la relativitat del temps.














La setmana passada vaig viatjar a la Laponia. El país dels samis, com els agrada dir-se a ells, és la Bellesa amb B majúscula. La natura s’hi ha bolcat amb extrema generositat: la generositat de les muntanyes, la neu, l’aigua; la generositat dels llacs, els glaciars, els fiords; la generositat de les espècies: balenes, orques, gavines, àguiles, rens, ants, salmons, bacallans -aquests dos últims, directament al plat-; la generositat del sol que en aquests dos mesos vers el solstici d’estiu renuncia al descans i, encara que no es vegi, il·lumina la terra dia i nit. No vaig poder contemplar el sol de mitjanit perquè a Cap Nord hi estava molt núvol però tampoc vaig veure nit en totes les que hi vam pernoctar. 
















Si la Bellesa té formes diferents, la que crec que es quedarà amb mi per sempre és la del sol en la línia de l’horitzó vist des de la terrassa de l’hotel de Bodo, disset pisos per damunt del Mar de Noruega. De l’angle des del qual se’n pot gaudir, un costat mostra la ciutat amb llum de lluna i l’altre, el mar entrant a la terra, il·luminat pel sol que gairebé només amb un raig visible ho inunda tot.




Podria explicar molt més però... però... jo he vingut aquí a parlar de balenes, de la balena, millor dit. El viatge contractat incloïa una excursió en vaixell balener per veure balenes. El dia va començar amb dilema quan el guia, insòlitament per un guia, va dir que ens ho penséssim bé això de fer l’excursió. A mar oberta —mar de Barents, mar de Noruega? És igual! Tot és Oceà Glacial Àrtic, no?—, si bé l’excursió no es faria sense condicions de seguretat, sempre tenia un cert risc per l’onatge que podia provocar mareig. La meva companya de viatge va consulta ment i cos i ambdós li van contestar a l’uníson que no hi anés. Jo, amb la meva eterna dicotomia, sovint no aconsegueixo harmonitzar cos i ment i vaig dir que sí, que hi anava, sempre dividida entre la por al mareig i la por al naufragi. Les dones més ardides que mai havia conegut van pujar de seguida a la coberta superior. Jo també, per no ser menys. Era una vaixell balener, no un creuer, i t’havies d’anar agafant amb els diferents pals i baranes que trobaves. 


Quan vam entrar a mar oberta i el balener es va començar a moure amb males intencions vaig decidir baixar per l’escaleta exterior —si no baixo ara, ja no baixaré, vaig pensar—. Una ànima caritativa m’havia deixat una capelina impermeable perquè jo en la meva poca previsió portava un paraigüet i un barretet de pescador, plomes al vent en aquell maremàgnum. Tot va ser posar el peu al primer esglaó i la capelina va canviar de direcció pel vent; per comptes d’anar del coll en avall, es va posar del coll en amunt i amenaçava de desaparèixer volant. No veia res, no m’atrevia a baixar per por d’entropessar i caure directament a l’oceà. Fins que em va venir l’acudit de cridar —no massa alt, la veritat—: Socors, socors! De seguida vaig notar que em posaven la capa a lloc. Era un membre de la tripulació que corria per allí. Dues escales més i la capelina ja tornava a apuntar el cel, però ja faltava menys i a les palpentes i agafant-me a la barana vaig arribar a la coberta inferior. Cinc minuts asseguda i en el mateix moment que l’estómac em feia un tomb, un tripulant començava a repartir bosses amb tota naturalitat. Devia ser l’hora del mareig, vaig concloure refiant-me de les meves pròpies sensacions. La meva cara devia ser prou expressiva perquè el capità rus —no sé si era el capità ni si era rus, però per mi sempre ho serà— em va dir que a popa no marejava tant. Fes cas dels que hi entenen, em vaig dir, que ja ho havies d’haver fet abans de pujar al vaixell. Amb el primer intent d’aixecar-me vaig caure literalment en braços del capità. En un altre moment no m’hauria fet res, però les circumstàncies ambientals eren tan adverses que em vaig debatre uns segons entre les disculpes i els intents de recuperar l’equilibri autònom, mentre ell, impertèrrit i sense agafar-se enlloc m’aguantava perquè no anés a petar de dents a terra. Finalment vaig aconseguir agafar-me a una barana i així sense deixar-me anar vaig arribar al banc de popa i m’hi vaig asseure amb el convenciment que d’allí no me’n mouria fins que arribéssim a terra. La gent s’anava marejant: güec, guac, guoc... era la música més sentida per comptes dels cants de les balenes tan esperats. Jo seguia marejada, però em recordava del consell que una companya de viatge havia donat al matí: no lluitis contra les ones, deixa’t portar. I va funcionar! Només deu minutets, però funcionava. Després el mareig tornava perquè el vaivé del vaixell no afluixava, més aviat anava en augment. Les onades entraven ara de babord, adés d’estribord. De tant en tant ens arribaven uns esquitxos gelats, com pedretes; no sé si provenien de les onades o del cel perquè va arribar un moment que vaig pensar que morfològicament no hi havia gaire diferència entre deixar-se portar per les ones i deixar-se emportar per les ones. Ves si n’estava d’apurada! Després va resultar que tot era una broma del capità i la tripulació. Que noooo! Que això sí que és ficció. La gent anava entrant a la bodega, a pesar de les recomanacions de la tripulació que avisaven que la bodega marejava més. Devia ser veritat perquè tothom que hi va entrar menys una companya, si no m’he descomptat, vomitava quasi immediatament. Inclús els que no estaven marejats. Jo no, jo no hi vaig entrar i vaig aguantar les tres hores marejada però sense vomitar,  alternant el “suau” bressoleig de les ones i les respiracions profundes, profundíssimes que semblaven voler-se empassar tot l’aire polar que circulava al meu voltant.
I enmig de la tempesta, la meva i la de tots, va passar: la balena va aparèixer. Sí, sí! Balena a estribord!!! va cridar el capità rus —que sí, que era rus i capità!—. Diu que les balenes com mamífers aquàtics que són respiren per pulmons i necessiten pujar a la superfície a agafar aire; pels orificis nasals que tenen al damunt del cap expulsen aire i vapor d’aigua, en la forma de brollador que tots hem vist alguna vegada en imatges. La balena va pujar a la superfície i s’hi va estar deu minuts. 
Nosaltres la vèiem intermitentment perquè tot i haver-nos desplaçat tots a estribord el balener continuava balandrejant a cor que vols i amb el moviment perdíem de vista la balena. Però ella es va estar ben tranquil·la tota l’estona a poca distància de nosaltres traient aire i aigua. Quan ja devia tenir els pulmons ben plens va fer un capbussó, va aguantar la cua en vertical durant uns segons —ho va fer per nosaltres, n’estic segura— i es va submergir. Doncs mireu, encara que sembli una frivolitat sentimental va ser emocionant. 



A la tornada els marejos no van millorar, però havíem vist la balena i les pessigolles al cor atenuaven el malestar a l’estómac . A l’hora de sopar tothom reia explicant les seves pròpies peripècies al vaixell.
Em podria allargar molt més perquè el viatge i el bon rotllo compartit durant dos mil dos-cents kilòmetres entre tots els viatgers dona per molt però no vull abusar. En tot cas ja escriuré un llibre. 







Des d’aquí els envio una abraçada a tots: Tereses i Maite, Roses i Carmes, Montses i Annes, Magdes, Pilars, Joseps i Josepa, Marta, Manoli, Geli, Núria, Elisabeth, Duly, Hugo, Conxita, Fina, Joan, Santi, Mari Cruz, Lídia, Clara, Eduard, Gemma, Belén, Montse, Marisa, Alícia, Alfons, Xavier, Reyes, Domingo, Lucía, Francisco. I especialment a l’Àngels, la meva companya inesperada de viatge, que l'ha fet més planer i ha refermat la meva teoria que amb educació i una  bona comunicació et pots entendre i conviure amb tothom. 


I a la Mati, l’ànima —qui ho pot dubtar?— de totes les activitats que fem les Dones de la Casa del Mar. Si a damunt també viatja amb nosaltres, com ha sigut el cas, no cal que ningú es preocupi per res, ni pel risc de naufragi, que ella controla a proa i a popa, a babord i a estribord.