dilluns, 3 d’octubre de 2022

LA TERESA ERA AMIGA MEVA

 

                

La setmana passada es va morir a Tarragona la Teresa León. Una mort prematura sempre fa mal. Si és d’una persona propera, molt més mal. Segurament si això ho llegeixen els seus familiars, companys i amics més propers s’estranyaran de no conèixer-me com amiga seva.

M’explicaré. La Teresa i jo no érem amigues íntimes ni de tota la vida. La Teresa i jo no anàvem al cinema plegades, ni jugàvem juntes al sorral ni anàvem a berenar en sortir de l’escola, ni ens dèiem secrets, tal com em va preguntar la meva neta Elna quan em va veure trista i capficada per la notícia i li vaig dir que s’havia mort una amiga. Potser l’única afinitat que compartíem era la d’haver estat, tot i que de tallers diferents, alumnes de l’Escola de Lletres i haver compartit alguns dels esdeveniments que s’hi organitzaven. Quan dic que era amiga és perquè sempre que la vaig necessitar, em va respondre. La Teresa treballava a l’Ajuntament, era Gestora Cultural a la Casa de les Lletres i jo que em moc pel que a vegades és l’intricat laberint de la cultura tarragonina, havia acudit a ella uns quants cops: per demanar informació, per sol·licitar espais, per donar-me difusió, per, en fi, demanar ajuda alguna vegada amb urgència. La Teresa mai no em va deixar penjada. La Teresa era sol·lícita, obligada, amable, formal, competent i mai no deixava res pendent. Per això dic que era amiga meva, perquè penso que una persona que està al servei del públic, en el seu cas, al servei de la ciutadania, amb aquesta vocació de servei, sempre és considerada amiga per aquells a qui soluciona el problema en què es veuen embrancats, sobretot si això no passa només una vegada.

I amb això no pretenc de cap manera equiparar la meva pena al dolor que estan patint els que tenia més a la vora i l’estimaven més que ningú. Nomes és que sento profundament la seva pèrdua i no puc deixar de reconèixer els seus mèrits i virtuts, en aquest cas, professionals, però que estic segura que formaven part de la seva essència.


T’ha arribat el moment de descansar, Teresa, després de lliurar una batalla en la qual mai has vacil·lat de lluitar i donar-ho tot per poder guanyar. No ha pogut ser. Però jo soc de les que creuen que alguna cosa, digueu-l’hi ànima si voleu, ens mou al llarg de la nostra vida i ens fa ser com som i que aquesta cosa no s’acaba amb la fallida del cos. Per això, Teresa, siguis allà on siguis, no t’oblidis de nosaltres perquè nosaltres no t’oblidarem mai.

dilluns, 5 de setembre de 2022

JO SÍ QUE HI ANIRÉ

 

                             

Repassant els meus 11S i la meva manera d’explicar-me’ls i d’explicar-los aquí, he de reconèixer, molt a desgrat, que hem anat a menys. L’any 2012 s’emporta la palma de l’esperança, de la il·lusió i de la meva motivació per escriure: TOT ESPERANT SETEMBRE, tot poètic, sortit del cor; ... I SETEMBRE VA ARRIBAR, una crònica entre gloriosa i còmica del dia, i AMB EL COR, CONFESSO, entusiasme desbordant que em feia escriure rimes. I ara he de confessar, també amb el cor, que rellegir-los m’ha fet caure les llàgrimes. Del 2013, MAI TAN A PROP, perquè li veia, i AMORS CLANDESTINS, una facècia sobre la dificultat de resistir-se a l’impuls que movia l’independentisme, fins i tot per aquells que mai s’havien sentit independentistes. El 2014 vaig escriure CAPGIREM-HO! I no es tractava de capgirar res del passat immediat, sinó del que ens tenallava, i ens tenalla, des de fa més de tres-cents anys. El 2015 vaig publicar GUANYEM LA POR, dedicat als que dubtaven de la bondat de la independència, a qui jo ja els la donava com cosa feta. Ai! Aquestes dues últimes entrades tenen uns títols que devien trair el meu subconscient. Encara que tot anava bé, s’atansava el llop, amb les seves urpes i no sabíem com n’eren de llargues i ferotges. El 2016 estava immersa en una situació familiar complicada. I el 2017 sembla que vaig reservar la publicació per a l'1-O i el dia 3 vaig escriure ELS CLAVELLS I LES FERES, una crònica planyívola i estupefacta dels fets de l'1-O. He de reconèixer que des del 2017 fins ara el meu apassionament per l'11S ha anat a la baixa i si bé he anat parlant d'independència, no ha sigut precisament en aquesta data.

He escrit sovint de política en aquest blog i molt més al setmanari “Notícies TGN” quan n’escrivia una columna quinzenalment. Ho he fet sense cap pretensió, només per expressar les meves opinions, que no són per a res enteses, però que són lliures, penso que més que les de molts tertulians que escolto per ràdio o veig per televisió. Darrerament, en comparació, ho faig poc i és que estic desmotivada, desesperançada, desencisada. Els polítics, els nostres, els socis de govern ens foten cada dia una clatellada moral quan ens demostren que no estan a l’altura, que són incapaços d’oblidar el partit en pro del poble, que espera els seus gestos representant els nostres interessos, com hauria de ser, i que lluny d’emparar aquells que estan encausats per haver defensat la justícia, encara els acusen, o n’ometen la defensa.

I és clar que hem anat a menys! Qui ho pot negar? El primers anys des del 2012, la gent, convençuda i no tant, anava a la manifestació per damunt de qualsevol entrebanc. Amb parelles, amb avis, amb fills, a vegades criatures de bolquers, en tren, en bus, amb tractor, caminant i en cadira de rodes, en bicicleta i fins i tot amb xanques, n’havia vist. Entenc que la il·lusió mou muntanyes i les muntanyes més altes i abruptes, amb aquella il·lusió, es podien guanyar. Entenc que hi hagi qui ha perdut la il·lusió perquè veu l’objectiu llunyà i no albira cap camí que ens hi pugui portar. Amb tot estic convençuda que en la majoria de gent el sentiment independentista hi és, que només ens caldria un líder fort amb les idees clares i disposat a tot perquè es tornés a mostrar i ens tornéssim a engrescar.

A mi, digueu-me il·lusa, segurament tindreu raó, els meus anhels independentistes ni me’ls ha tret ni me’ls traurà ningú. Jo tenia tretze anys quan se’m va despertar el sentiment catalanista gràcies al mossèn amb qui aprenia català per primera vegada i amb qui descobria també per primera vegada la nostra terra, la que compartíem, d’una forma amorosa que no he oblidat mai. I en tenia quinze quan les cançons de Lluís Llach i de La Trinca, les unes des de la protesta i la poesia i les altres des de la paròdia i la ironia, m’obrien els ulls a la realitat del nostre poble oprimit i em convertien en independentista. Han passat cinquanta anys, quaranta si ho comptem fins al moment d’inici del procés i sento que el meu sentiment està intacte. En aquests anys cap polític el va mantenir viu, la independència era una utopia que molts teníem al cap i al cor, sense que cap programa l’alimentés. Vaig deixar de ser independentista? No. Ho deixaré de ser mai? No ho crec. Ser independentista és creure en la independència. Malgrat els polítics, malgrat les manipulacions, malgrat adonar-nos que ens prenen per idiotes, malgrat saber que no ho som.

I jo, per què negar-ho, també em vaig plantejar de no anar a la manifestació aquest any. Però hi aniré i ho faré convençuda. Aniré a la manifestació contra tots aquells que ens desitgen desanimats, que diuen que el suflé ha baixat, que voldrien que perdéssim la memòria del que vam viure i del que hem votat durant deu anys. Hi aniré per dignitat i perquè, encara que jo no ho pugui veure, el futur per als meus fills i els meus nets sigui dins d’un país lliure. Que anar a la manifestació no m’ho garantirà? Doncs potser no, però a mi encara no m’ha arribat el moment de rendir-me.


Tinc totes les samarrates, però aquesta,
 on hi diu sí, és la meva preferida

dimarts, 16 d’agost de 2022

ALS LECTORS DE BALTASANA

 

                                     

Igual que després de les eleccions ve el recompte, després de publicar un llibre jo sempre en penjo les opinions. I ja sé que això sembla una auto-ensabonada perquè resulta que quasi totes són bones, que no és perquè el llibre no tingui defectes o no agradi, sinó perquè penso que qui els hi troba, ja no me’n dirà res. I és que potser s’ha de tenir molta confiança per fer-ho i tot i així, a vegades surt malament. Jo a vegades m’he llegit llibres de companys que comencen, el seu primer llibre, -com jo fa deu anys- perquè m’ho han demanat o per solidaritat de gremi. L’he llegit, a vegades fent un esforç, i quan els he donat la meva opinió per escrit -que evidentment no tot era bo ni tot era dolent- no m’han contestat mai més. També tinc algun cas d'haver fet algun suggeriment de forma oral a qui me'n ha demanat lectura i opinió i perdre-hi l’amistat. O sigui, que tothom vol una crítica, però ningú la vol negativa. Jo sí, eh? Si us plau, si la teniu, doneu-me-la. Sembla que hi faci conya, però a mi les crítiques negatives m’ajuden a millorar. Això sí, me les han de dir amb correcció, només això. I amb mesura: si em diuen que tot és dolent tampoc no m’ho creuré. Apali, que una mica de criteri i confiança en el que faig encara els tinc!

Som-hi, doncs!

La majoria de les crítiques no són completes. He agafat els fragments que deien alguna cosa diferent de les altres, però ja veureu que hi ha alguna consideració que es va repetint en quasi totes.

 

Per a mi, Baltasana és un llibre que està fet de moltes capes:

1. La història de la protagonista-narradora.

2. Els contes de la muntanya i els seus protagonistes.

3. La consciència ecològica.

4. Les reflexions sobre les idees i els valors.

5. L’herència-testament.

Tot embolcallat amb la poesia, les bones lletres i els dibuixos preciosos, tota una declaració d’amor a la Terra i a les generacions que l’habitaran en el futur. 

Per llegir i rellegir (i pot ser que encara aparegui alguna capa més…)


...

Gràcies per escriure tan bonic! He passat molt bona estona.

...

He acabat el teu últim llibre. És una història d’amor a la natura. I no solament m’agrada el text, sinó el canvi de lletra quan parla de la muntanya. El llegia a poc a poc perquè em sabia greu que s’acabés. He gaudit com mai. Gràcies.

...

M’encanta aquesta forma de començar amb aquesta mena de metàfora recuperar la vista ( “Fins que no em van operar de la vista...”), una advertència a la necessitat de tornar a veure el que no volem veure, el que ens entossudim a oblidar, a destruir...

M’encanta aquesta forma tan senzilla de descriure la vida en el poble. Potser sigui certa la tafaneria, però queda ben clar que aquesta no és altra cosa que solidaritat, respecte, compromís i interès pels altres... mentre que l’anonimat que t’ofereix la ciutat no és sinó una forma de fugir del compromís personal i social, de la solidaritat, del respecte, de l’interès pels altres.

M’encanta que hi hagi una farigola gegantina, perquè encara que em costi hi puc creure.

...

T’he de dir que estic disfrutant de Baltasana. És un dels pocs llibres que llegeixo pel plaer de llegir, en què el final m’és igual.

...

Quin canvi d’estil en el teu últim llibre! He de reconèixer que em va desconcertar fins que m’hi vaig endinsar. Vaig haver de treballar la lectura i això és bo. Però la ironia hi continua surant. És ben bé un llibre teu.

...

Estimada flor meva, he triat aquest cop una carta per a parlar-te de Baltasana. El primer que m'agradaria dir és que el llibre és com la muntanya, un paratge que no atén a un ordre preestablert. La muntanya és inhòspita, i és així com ha de ser. L'amor a la muntanya, als viaranys, als barrancs, tot i prepotents, a les fonts juganeres, als animalons que saltironen les branques, qui si no una servidora et parlaria amb tant d'amor assaborit en les pàgines d'aquest llibre. I sona de bell nou la cançó del Déu Pan que agafa rialler al gamarús i se'l fica a l'espatlla, i el transporta per cotes baixes, i l'oculta a l'Àguila que es més a prop d' altres Déus. Amiga Teresa, ets tu la noia que s'asseu al barranc de Baltasana, ets tu la noia que si mira des de dalt al Turó de la Pena pot abastar, els Pirineus, El Monastir de Poblet, o potser Prades? Al teu llibre he respirat aquest aires.

Potser un dia, el Déu li va bufar la inspiració i va pintar un tapis preciós magenta i groguenc d'Orchis Sambucina. De segur que aquell dia no es devia pentinar.



...

Ja he acabat de llegir el llibre. És deliciós. I tot i que hi ha coses molt dures sobre l’autodestrucció de l’home, no em resulta angoixant.

...

Ja he acabat Baltasana. Molt diferent a les novel·les de la Mimí (em declaro fan seva), però m’ha agradat molt. Una nova visió del bosc, de la muntanya i els seus habitants, animals i vegetals, des de dintre del seu hàbitat. Has posat veu a tot allò que veiem quan anem a la muntanya. Moltes vegades hi he vist una planta o un arbre arrelats fortament a un lloc determinat i he pensat com deu ser la seva vida, dia rere dia, ancorats en un mateix lloc. Amb el teu relat has donat veu a totes aquestes cavil·lacions meves. Felicitacions. Repeteixo, m’ha agradat molt i espero la teva nova novel·la amb impaciència.

...

 

Com que la Teresa ja em coneix les manies, ella ja deu saber perfectament que és inevitable que, a l'hora de parlar de muntanyes, us parli de "La muntanya màgica". La relació no és casual. Molts ja coneixeu la trama, o més aviat, la manca de trama del novel·lot de Thomas Mann, una narració en principi breu, que havia de tenir les dimensions de "La mort a Venècia" i que se li va allargar fins a convertir-se en una autèntica mola. Al final, Mann aprofita l'estada en un balneari alpí per compondre una novel.la total, un tractat sobre la relativitat del temps i un compendi brillant d'ideologies. Doncs bé, bona part d'aquestes discussions estan escrites en forma de diàleg. Això és exactament el que trobem al final de Baltasana: uns diàlegs entre la narradora, ja des del més enllà, i una muntanya intemporal. També Baltasana resta i es complau a conversar amb l'autora, i amb algú altre, però no vull avançar esdeveniments.

La Teresa ha escrit un llibre on hi trobem poesia, novel.la, rondalla i diàlegs; no només això: ha decidit il·lustrar-lo amb dibuixos de la seva mare i el seu fill, com ella diu a la dedicatòria, l'ha guiat en qüestions de llengua. És doncs, també, un tribut entre generacions, i està escrit amb una prosa indubtablement rítmica, que fa que la lectura llisqui sense esforç ni entrebancs, de principi a final. Així doncs, l'autora s'ha ofert per complet a qui la vulgui llegir, sense defensa. Ara és hora que nosaltres li tornem el gest i ens endinsem amb ella en aquesta terra misteriosa. I si ens prenen per bojos, no hi fa res: al capdavall, tothom sap que dedicar-se a la literatura és una bogeria en si mateixa.


...

Vaig haver-la de llegir de pressa perquè volia saber el què. Ara me l’he de tornar a llegir per poder gaudir del com.

...

Hola, Teresa, ja m’he llegit Baltasana i he de dir-te que m’ha agradat molt. Has tingut una bona idea en plasmar relats fantasiosos referenciats el bosc de Poblet.

...

T’hi he trobat a tu, en la protagonista i en aquest personatge tan afable, irònic i idealista que apareix de tant en tant. (Gràcies!)

... 

Aquesta setmana he acabat de llegir Baltasana. M ha agradat el missatge i la originalitat de la narració.  Realment és molt diferent dels altres. Segurament el tornaré  llegir més endavant perquè crec que hi ha matisos que m'he perdut . Ets tan creativa inventant una història tant xula!!!! Et superes cada vegada més.  FELICITATS!!!

...

Les històries que la muntanya explica, dins Món Baltasana, són una mica kafkianes, enigmàtiques, però molt entretingudes. Amb molts noms de plantes, en llatí i sense, perquè l'autora s'ha ben documentat. És molt original que aquesta part tingui una numeració diferent de la resta del llibre. També els canvis de tipografia són molt ben trobats. Alhora que els signes que representen el nom de Baltasana, que la protagonista troba gravats als vessants de les muntanyes, són una troballa de la novel·la, que afegeix misteri a la història. 

Tot plegat és una bona excusa, com sol passar, per a les reflexions de la narradora i els habitants de la muntanya: "que un lideratge no s'aconsegueix amb la imposició, sinó amb el reconeixement per part dels liderats" (29 de la part en què la muntanya parla), això és el que se'n diu tenir carisma. "Estimada Orchis Sambucina, la llibertat és la capacitat d'escollir" (64), és com si tot fes referència a la política actual a Catalunya. També: "la il·lusió mou muntanyes" (82), jo tenia entès que Mens agitat molem, ("la ment mou muntanyes"), però amb "il·lusió" també m'agrada.

(Aquesta última crítica està penjada completa al blog de l'Helena Bonals, L'ECO SE SENT)

 

Gràcies, Carme, Montse, Maria Laura, Sònia, Berta, Ramon, Montse, Jacint, Marga, Maria, Manel, Helena, Adrià. Espero no deixar-me ningú dels que han tingut el detall bonic de dir-me la seva opinió. Sempre dic que la feina de l’escriptor no es completa fins que la seva història és llegida. Si a més a més, l’escriptor pot saber què en pensa el lector ja és un gran regal.

Gràcies també a la meva mare, a la Maite Martorell, al Manel Martínez, al Josep Maria Mestres i al Josep Mirada per les seves lectures del llibre abans de ser publicat. Allò que, per molt que ho rellegís, no veien els meus ulls,  ho van veure el seus i la seva mirada va fer el llibre millor del que era.

A tots ells i també als que em llegiu els dedico aquesta entrada d'avui.



 

 

 

 

 

                      

dijous, 28 de juliol de 2022

TURISTES PER TARRAGONA

 

                              

Avui faré com la gent de Barcelona que es queixa de l’excés de turisme. Ja sé que Tarragona només és una ciutat del sud de Catalunya que, com tots els suds del món, no té tanta categoria com si fos al nord. Que per alguna cosa Déu-nostre-Senyor va situar el cel al nord i l’infern al sud.

Però bé, tot i al sud, tenim turisme massiu i, ja no me’n recordava, hi ha moments en què es fa difícil transitar per la ciutat a l’estiu. Si més no, per la Part Alta que és la zona que jo acostumo a freqüentar.

Aparco el cotxe a la Plaça de la Font i, ja a l’ascensor, turistes, de moment educats. Surto a la plaça i més turistes. Pel que veig els turistes fan majoritàriament dues coses: entrar a les botigues a mirar i fer fotos amb el mòbil. No és que entrin a botigues singulars mai vistes enlloc, no; entren a qualsevol botiga que estic segura que també tenen al seu país. Entren, s'hi passegen, miren i se’n van. Això sí, dient adeu i gràcies en la seva llengua.

A la plaça retraten la bastida de l’ajuntament en obres; deuen haver entrellucat la pancarta de “Llibertat presos polítics” que s’està descolorint per moments. La pancarta descolorint-se i els ideals desintegrant-se. Retraten la botiga Calvet, que fa anys que està tancada i sembla que també abandonada, però sí que té una façana bonica i malaguanyada. Retraten la plaça, la llamborda, el banc i el gos que passa remenant la cua. Rarament veig que es facin fotos els uns als altres.

Pujo per la Baixada Misericòrdia. Turistes fotògrafs a banda i banda del carrer. No sé per on passar per no espatllar-los la foto i m’espero. L’un té com a objectiu la botiga de fruita i verdura, l’altre la botiga d’instruments musicals; està tancada però s’hi sent algú que toca el piano i ja se sap que aquests mòbils fan fotos amb música i tot. He dit fotos perquè en cap cas, el turista està gravant vídeo. Al capdamunt del carrer, un més amunt i l’altre més avall, fotografiant la baixada del carrer. Em sembla que ara no m’escapo de sortir a la foto.





Ja soc al Carrer Major. Vaig pujant i vaig comptant: onze turistes fent fotos, onze fotos, o potser quaranta quatre, seixanta sis o cent onze. Mai les fotos s’havien vist tan malbaratades, menystingudes, maltractades com ara que pots fer les que vulguis i després esborrar les que no vols. Unes poques veuran la glòria de ser penjades a Instagram, Facebook, etcètera, etcètera, etcètera. Els vianants difícilment ens podem escapar de sortir a les fotos. Sí que em podria esperar, però ja m’he esperat abans i si em vaig esperant potser que no arribi al meu destí a l’hora, ni a l’hora  ni amb mitja hora de retard. El Carrer Major fa pujada i mentre puges veus les escales de la catedral i la mateixa catedral que es van atansant. 



És una foto preciosa que segurament molts turistes han fet. Però aquests, els meus d’avui, no. Ells prefereixen les botigues d’articles de pell, n’hi ha una davant de l’altra: bosses, motxilles, cinturons i carteres; la botiga d’antiguitats, la floristeria, la farmàcia, la pastisseria. No veig ningú que faci fotos al Carrer Cavallers, ni al Carrer de l’Abat; sí, a l’ensopit i ombrívol Carrer de la Nau. Però... no, no! No és al carrer que li fan foto, és a la botiga Ale-Hop, aquesta on hi ha de tot i que n’hi deu haver uns quants milers d’escampades pel món.

Ja soc a la Plaça de les Cols. Només les escales em separen del meu objectiu al Pla de la Seu, però ai! Ai, les escales! Els mòbils disparen en totes direccions. Altre cop no sé per on passar per no sortir a la foto. Tiro pel dret i passo pel mig. Ja hi soc, ja hi he arribat! La meva cita encara no. Potser és que al Carrer de les Coques, per on ha de venir, el núvol d’obsessos per la fotografia amb mòbil encara és més espès. Hi ha dos bars, un al costat de l’altre. M’assec en un i m’espero. Ara em sento més segura. Aquí els turistes fan fotos a la bastida de l’edifici, també en obres, de Ca l’Ardiaca



, al Carrer Major vist des de dalt, a la primera casa del Carrer Merceria, a la farmàcia des d'una altra perspectiva. Només un enfoca el mòbil al magnífic pòrtic de la catedral. He dit que em sentia segura, no? Doncs ara veig el turista que apreciava l’art de la catedral que es planta davant del bar del costat i comença a fotografiar-ne la façana des de tots els angles. Un altre que s’hi fixa fa el mateix. No sé si van junts però no hi fa res tenir les fotos repetides. L’art és únic, personal i intransferible. I... el que em temia: han vist que hi ha un altre bar per fotografiar, el meu! Ja veig que la meva imatge a partir d’avui es convertirà en internacional i no serà per les meves dots d’escriptora, no, serà una imatge anònima. Ningú no sabrà qui és aquesta dona que surt a les fotos de mig món. Doncs res, m’hi poso bé! Encara rai que quan vaig acabar de passar la Covid vaig anar a la perruqueria i em vaig tallar el cabell, em vaig fer el color, les metxes, les ungles, els pèls. Tot! Restauració integral! Ah, i avui, com si ho sabés, m’he maquillat com feia anys que no ho feia, m’he posat les meves arracades preferides, te has  colgado el bolso que él te regaló y aquel vestido que nunca estrenaste... Ai, Perales! Que bonica que era aquesta cançó quan encara érem romàntics!

Somric. Com una tonta que riu sola? No. Somric a la persona que estic esperant, que ja arriba. Si s’afanya una mica encara podrà sortir a la foto.

I se n'aniran sense fer-li cap foto



dissabte, 9 de juliol de 2022

CONTAGI CORAL

     

                       



Poc m’imaginava que després de dos anys sense Concurs de Focs Artificials a Tarragona, aquest any els hauria de veure soleta des de la meva terrassa!

Des de feia una setmana tenia tots els dies programats, les visites dels amics, els menús, els horaris, la il·lusió. I de sobte... Test positiu i tot salta pels aires! Els focs, les quedades, el club de lectura, la perruqueria, l’anada al poble... Tot cancel·lat! I encara demanant al cel que no hagués contagiat la meva mare el cap de setmana, quan tenia símptomes de refredat i no se’m va ocórrer que pogués ser Covid.

Aquest ha estat un contagi doblement coral. Tinc clar que va ser en un sopar de la coral on canto. 


               Em sembla que s'hi hauria escaigut més "Viva la vida" de ColdPlay. La vida loca.


I com que no em vaig contagiar jo sola, hem tingut bon motiu de conversa en el grup de WS multi-contagiat. Coral en literatura també significa novel·la amb diversos protagonistes i aquest seria el segon motiu coral. Tot va ser comunicar que havíem de suspendre la visita a casa meva pels Focs perquè havia donat positiva i una a una, fins a quatre, es van anar adherint a la positivitat. Quatre del grup teníem COVID, les altres tres no perquè, suposo, ja l’havien passat. Una de les quatre tenia informació de primera mà i ens va explicar tots els símptomes possibles: aixafament, mal de gola, tos, febre, mocs, diarrea puntual, manca d’olfacte i dificultat en respirar. Els he tingut tots menys aquest últim i n’hi he d’afegir un altre de ben estrany: em punxen les dents. No és conya, eh?

Gràcies al grup i al contagi totes hem estat protagonistes d’aquesta història Heus aquí la novel·la coral. Hem xerrat, hem fet bromes, ens hem rigut dels símptomes, alguna també ho ha contagiat a la família, ens hem anat comunicant els progressos positius i les que ja havien passat per l’experiència ens l’explicaven i ens donaven ànims. Tot un episodi d’amistat i bon rotllo que m’ha portat a escriure aquesta entrada.

Jo he estat de molta sort. Vaig estar amb l’Elna i una amiga el dia abans del primer símptoma, també al teatre i quan ja tenia símptomes, que jo creia de refredat, vaig estar amb la meva mare. No s’ha contagiat ningú i ho celebro sobretot per la meva mare que tenia molts números. Per l’edat i per dos dies que havíem passat juntes. Xamba? Asimptomàtica? O potser està més forta que jo, malgrat les aparences? Sigui quina sigui la causa del no contagi, ha estat un alleujament arribar fins avui , vuitè dia de símptomes, havent pogut descartar cada dia el seu contagi.

A banda, hi ha hagut altres aspectes positius: els amics que pensen en tu i no et deixen en aquests moments d’aïllament; els fills que a vegades sembla que no hi siguin, però hi són, hi són sempre i quan els necessites encara més. També amics del poble i la meva cosina, tots oferint-se a proveir la meva mare del que necessités. Els dono les gràcies per haver alleujat la situació.

El confinament, segons imperatiu del test, també m’ha servit, quan els símptomes han anat afluixant, per posar a caminar la meva nova novel·la, que no serà coral, sinó que tindrà una protagonista ja coneguda pels lectors i, pel que sé, molt estimada. Però, ei! No prometo res, que encara soc a les beceroles del projecte.

Estar confinat té altres avantatges. Estrès zero: no he quedat, no faig tard, no m’esperen. Menjar més lentament: no cal córrer, no tindré ocasió de tornar a fer anar les barres fins al proper àpat i no els incrementaré pas, ara, no? I l’ansietat: me n’havien quedat rastres d’ençà dels volts de Sant Jordi, quan havia de sortir “Baltasana” i no paraven de sorgir entrebancs; doncs res, ha desaparegut l’ansietat. Si torna a aparèixer ja sé què he de fer: deixar-me tornar a contagiar, confinament i oooommmm...

I ara ve quan els experts, i depenent de l’edat que tinguin, em diuen:

Nena, tu ets idiota

O bé:

Senyora, vostè no sap res.

O potser:

ꟷVos teniu demència senil.

No, no, no, que va! Per lleu que sigui, recomano a tothom que l’eviti, a part que no se sap mai com pot reaccionar el teu cos a la Covid. I que tot no ha estat positiu, caram! Per exemple, la nevera està a les últimes: una poma, una taronja, mitja tomaca d’amanir, dues tomaques de sucar el pa, una pastanaga, un iogurt, tres tallets de pernil dolç i un cul de llet de civada. Podria demanar als meus fills que em portessin el que necessito, però tinc l’esperança que el resultat negatiu del test ja estigui a tocar, ja vingui de camí, ja arribi. Si us plau, que arribi ja! Quin plaer que serà anar a comprar!

Per cert! El meu reconeixement i agraïment als experts. No vull pensar on seríem sense les vacunes contra la Covid. No vull pensar en com hauria viscut aquest contagi sense haver-me vacunat.


dimecres, 22 de juny de 2022

MENTIDES, ENGANYIFES I BOLES NACIONALS

 

 

Feia temps que dinava sense tele perquè vaig notar que el dinar se’m posava malament. Ara ja fa uns quants dies que la torno a posar. No és pas que les males notícies vagin a la baixa, més aviat al contrari. Però a vegades el que són males notícies per uns, són bones pels altres. I en aquest cas, deixeu-me ser dolentota, veure la imatge de Villarejo, un espia al més pur estil ibèric,  en l’avanç del TN, ja em fa salivar perquè sé que algun altre mentider sortirà a la llum. No em direu que no sigui una xalada!

No sé si Déu quan va incloure el vuitè manament en el seu Decàleg ho va fer per omplir, per riure una estona o per fotre’ns perquè... a qui se li ocorre prohibir mentir si és una tendència implícita a l’espècie humana! Si una criatura, just comença a parlar i ja aprèn a dir mentides! Són petites enganyifes, mentides inofensives, bàsicament per defensar-se o per protegir-se, i en aquest cas, fàcilment descobertes, però no deixa de ser una iniciació en aquesta pràctica que després es va fent més i més sofisticada per deixar de ser inofensiva i convertir-se en corrosiva i destructiva.

Mentim a les mares, a l’amiga, a la parella; mentim a la feina, a la família; mentim sobre el que hem fet, sobre el que volem fer, sobre el que faríem i el que no faríem. Mentim, mentim, mentim. I no sé si ho fem pel gust de transgredir, de fer allò que en un temps remot ens van prohibir, pel benefici que ens reporta o perquè forma part de la nostra naturalesa.

Però el màster en mentir el tenen, ves quina novetat!, els polítics. Tots sense excepció amaguen les seves intencions i això quan no menteixen descaradament. I el màster amb matrícula d’honor és pel PP. Totes les filtracions que Villarejo va traient -Ah, que no és ell qui ho filtra?- a bombo i plateret, a mi més que indignació, perquè crec que el cupo d’indignació el tinc ple que se sobreïx, em provoca riure. Ric perquè m’agrada veure que allò que polítics, ex-governants i no, sempre han declarat amb tanta contundència, ara queda claríssim, gràcies a les gravacions, que mentien, mentien i mentien.  I si bé, nosaltres ja sabíem que mentien, està bé que ho sàpiga tothom. No és que tingui gaires esperances que s’arregli res, ni que es faci justícia, perquè no hi ha pitjor sord que el que no vol sentir, ni pitjor cec que el que no vol veure. Sense anar més lluny, els resultats del PP a les eleccions andaluses. A més corrupció i més mentides, més vots. No ho sé, suposo que el PSOE ho devia fer molt malament a Andalusia perquè ara passi això.

I si la mentida te la fas tu sol, només depèn de tu que se sàpiga. Però és que el PP... Això sí que és una organització criminal! Espionatge d’adversaris polítics, que riu-te’n del Watergate, amenaces, xantatge, corrupció, morts misterioses, encobriments, prevaricació, tràfic d’influències, informes policials falsos, sentències decidides abans de començar el judici, ensorrament de bancs i gairebé de governs. I tot i així, ingenus. No se’ls va ocórrer que un col·lectiu de corruptes no és de fiar i que un moment o altre, algun corrupte se n’aniria de la llengua i no seria sense voler? Quan hi ha tanta ambició pel mig, una petita espurna pot encendre un bosc. Que consti que jo pensava que qui ho faria seria Bàrcenas Se Fuerte, que tant gallejava d’estirar la manta. I encara no entenc com és que no ho va fer. Ves a saber què li van prometre a canvi!

En fi, a España PP i PSOE estan conxorxats per protegir-se mútuament i no cal que esperem justícia. Però... a veure si Andorra se’n surt!

Acabo amb les mentides i el vuitè manament perquè em ve al cap un dels quadres terrorífics que el pintor El Bosco va pintar sobre l’infern. Hi veig un racó destinat al PP, on tots els mentiders s’estan rostint i encara ho neguen. Ah, i  Villarejo amb la gravadora a la mà! Només faltaria!


                              "El carro del fenc" de El Bosco

Va, vinga! Com si es tractés de trobar el Wally, trobeu el PP a l'infern