UN MÉS AL SAC

 

                                                

Tinc el costum, no diré si bo o dolent, de presentar-me a algun concurs literari un parell de vegades l’any. Quan toca envio tres relats, sempre tres, com la Santíssima Trinitat, a diferents concursos.

      Abans m’ho mirava i remirava abans d’enviar-los. Els revisava, els desitjava bon viatge, els deia que si no guanyaven no s’hi amoïnessin, i me n’oblidava. Ja fa temps que de tot aquest cerimonial només faig la darrera cosa, o sigui, quan l’he enviat me n’oblido. No és difícil. Amb la meva mala memòria i tot el que tinc al cap, l’endemà ja ha volat.  

      El passat mes d’agost tocava i vaig enviar els tres de rigor. No em miro gaire quin és el premi, em conformo amb la satisfacció de guanyar-lo. Sí que em miro d’on és el concurs. L’any passat em vaig presentar a un de l’Alguer, per allò de l’agermanament de la llengua. Vaig pensar que si guanyava aniria a recollir el premi i faria turisme. No vaig guanyar.

      Aquesta vegada en vaig enviar un al concurs “Les veus de la vall” de Travesseres, un nucli de població que forma part del municipi de la Cerdanya. Em quedava lluny, però vaig pensar que era difícil que el meu relat resultés premiat. D’això se’n diu autoconfiança plena.

      Doncs resulta que en aquest hi vaig guanyar premi i, com que darrerament no viatjo, quan em van trucar i em van preguntar si aniria a recollir-lo, vaig dir que sí. I ja us ho podeu imaginar. De Tarragona cap a la Cerdanya a fer uns quants kilometrets de res: 224 d’anada més 224 de tornada més 40 de propina si compto la vegada que em vaig equivocar jo i les dues vegades que es va equivocar la veu del GPS. No és per res, però em sembla que els llocs més alts, paradoxalment, el satèl·lit no els té controlats i la veu anava més perduda que jo perquè em va fer anar per uns caminets de muntanya tan isolats que en tres quarts d’hora no vam veure ni un sol cotxe.

      Ara bé, el paisatge compensava per tot. El Pirineu és  molt gran i cada comarca té la seva pròpia essència i aparença. No havia estat mai a la Cerdanya a la tardor i aquella profusió de grocs, ataronjats, vermellosos, ocres i també molts verds diferents, immortalitzats per la meva copilot, era per aturar el cotxe i respirar fondo. Però jo tenia pressa per trobar la carretera principal abans no se’m fes de nit i només ara, que ho evoco des d’un lloc segur, ho puc gaudir.

      

Aquí ja començàvem a estar desesperades

Quan vaig arribar a casa estava més morta que viva, però prou viva per preguntar-me si no estava boja d’haver fet 500 kilòmetres en un mateix dia per anar a recollir un premi. Em va costar adormir-me, només veia carretera de muntanya, i avui tenia les lumbars tocades. Però bé, ara ja ben dormida, descansada, amb les lumbars pacificades i asseguda a la meva butaca, rememoro la bellesa del paisatge, la còmica desorientació en el viatge, la bona acollida de la gent de Travesseres i dic que sí, que va valer la pena. Ah, i el premi, és clar que sí! Ja en tinc un més al sac!

Ara només estic preocupada perquè tinc un relat enviat a Alcúdia que, no ho he mirat, però crec que encara queda més lluny que Lles de Cerdanya. Ja sé que dec semblar incoherent, però confio no guanyar. En fi, ja m’he posat una alerta a la carpeta dels relats: NO ENVIAR A MÉS DE 100 KILÒMETRES DE DISTÀNCIA. Podria no recordar-me’n i no cal temptar la sort perquè aquesta vegada ha sortit bé, però trobo que aquestes proeses ja no són gaire adients a la meva edat.

TURISTES EN PIS TURÍSTIC

 

                         

A l’edifici del costat de casa hi tinc un pis turístic. Veig la seva terrassa des de la meva cuina i dic que la veig perquè sense intenció de mirar-me-la, és inevitable veure-la. Calculo que la distància que ens separa deu ser d’uns sis o set metres.

      Aquesta setmana de llamps, trons i pluja el pis està llogat per quatre xicotes. Sèniors com jo, alguna potser més sènior i tot. No sé per què, cada vegada que les veig, penso que les han enganyat. In Spain summer is infinit o bé All the sun is on Tarraco o bé Down the stairs is a mediterranean beach. —Gràcies Duolingo, pel vocabulari. Segueixo sense entendre el que em diuen, però almenys puc fer alguna frase!— També és interessant la foto de la terrassa que promociona el pis. No sé des de quin angle miraculós l’han fet, però sembla el Jardí del General de “L’auca del senyor Esteve”.

      A les senyores, jo les faig angleses, les veig entrar i sortir molt de la terrassa, potser buscant l’altra part de la terrassa que no acaben de trobar. S’asseuen, miren el mar gris, contemplen la pluja, potser compten els dies que falten per tornar a casa, no ho sé. Tampoc és que les vegi gaire despacientades. Van en bata, un dia una i un dia una altra porten rul·los al cap, miren el mòbil, llegeixen, xerren... En fi, els atribueixo la saviesa de saber-se adaptar a les circumstàncies que a alguns els dona l’edat. Però és lògic pensar que això no és el que esperaven de la setmana de vacances a Spain. Em pregunto si saben que aquí no ens sentim spanish i que tenim una altra llengua.

      L’altre dia, quan estenia la roba, una em va veure i totes es van girar a mirar-me. No van fer cap intent de saludar-me, em devien veure com una indigenous, ves! I jo que m’havia posat la bata expressament perquè se sentissin còmodes! No els devia agradar la meva bata. O és que la manca de cortesia, educació, correcció de què em queixava l’altre dia ja s’ha estès a totes les edats i al llarg i ample del món?

      L’ampla terrassa, publicitada enganyosament, la vaig veure a Internet quan buscava el preu del lloguer del pis. Tenia curiositat perquè tot l’estiu ha estat ocupat, cada setmana per una colla o família diferent. Sense mirar intencionadament, que quedi clar, he après molt de les diferents actituds i maneres de fer dels estrangers, si més no, quan estan de vacances, que no deuen diferir tant de les nostres quan també ho estem. Vaig posar, doncs, a la web del pis cinc dates a l’atzar d’aquest mateix octubre i em van sortir mil tres-cents euros. Els mil sis-cents cinquanta del costat tenien una ratlla al damunt, cosa que em fa pensar que en ple estiu devia ser un altre preu. No vull fer la multiplicació d’un preu i l’altre pels dies que fa que hi veig gent perquè tinc por que em peti el cap.

      Quan veig tot el que està passant amb l’habitatge, els guanys astronòmics d’alguns i les pèrdues d’un trist sostre d’uns altres, penso una vegada més, que tenim uns polítics que sembla que estiguin permanentment de vacances, o sigui que no serveixin per res. O sí, sí que serveixen. Serveixen als seus propis interessos i als del partit, serveixen als seus interessos electorals i se serveixen de la política com a modus vivendi indefinit. Ara bé, vocació de servei als que els hem votat, que hauria de ser l’objectiu de la política, no que no. I això els d’aquí, els d’allà i els de més enllà! Ara mateix no me’n ve ni un al cap que sigui l’excepció a la norma.

EN PRÀCTIQUES

 

                          

 

Dilluns vaig tenir un matí, com ho diria? Un matí ple de despropòsits, i quasi tots amb un denominador comú, que de seguida explicaré.

      A primera hora vaig anar a un centre de diagnòstic; el traumatòleg m’havia demanat una radiografia del peu esquerre. Ara el peu, ara la cama, ara el canell, ara l’espatlla... Els setanta, que ja arriben, s’anuncien inclements. Em criden només arribar, que bé! Una noia jove em fa entrar al quartet per canviar-me i em diu que m’he de treure les sandàlies. Tanca la porta, amb mi a dins, i em quedo a les fosques. A les palpes busco l’interruptor i el trobo. Em descalço i em quedo allà palplantada esperant que em cridin. Quan porto cinc minuts ben bons se m’ocorre que potser no m’han dit que em tragués les sandàlies, que potser m’han dit una altra cosa com ara: un moment que li portarem l’esmorzar. Ho descarto, no m’ha passat mai. M’assec a la banqueta i poso els peus damunt del calçat. De seguida em venen a buscar.

      —Escolta... —li dic a la noia— He d’anar descalça fins a la sala de radiografies?

      No és gaire lluny, però no veig gens normal que en un centre mèdic els pacients hagin de caminar descalços pel passadís.

      —Ah, com vulgui —em diu després de pensar-s’ho un moment—. Posi’s les sandàlies, si vol.

      És clar que vull!

      La noia va guiada per una altra que li està ensenyant com es fan les radiografies: l’aparell de Raig X, l’ordinador, la llitera, el posa-peus... Penso que deu ser allò que en diuen, una estudiant en pràctiques. Sembla que ho entén tot de pe a pa. I jo em pregunto: a banda d’ensenyar-li tota la part tècnica de la feina, no podrien ensenyar-li un mínim de correcció vers els pacients? I em pregunto més: una noia de vint-i-tants, que ja està fent pràctiques d’un ofici, no hauria de venir de casa amb aquestes cosetes bàsiques apreses?

      Segueixo el meu periple i entro al Corte Inglés, a veure si trobo el pa que m’agrada. El venen a la part de Gourmet. Soc molt sibarita, jo... pel que fa al pa. El taulell, no gaire gran, és arrodonit per una banda. La noieta està d’esquena a mi al bell mig de l’arrodoniment.

      —Bon dia!  —dic jo, amb la meva cortesia de sèrie.

      Res.

      —Bon dia!  —repeteixo amb un to de cortesia més alt.

      Res. Em miro les orelles de la noia. Potser porta auriculars i escolta música. No.

      —Holaaaa...

      I res.

      Em poso al seu davant.

      —Hola, bon dia! —no recordo ara si em quedava gens de cortesia en aquell moment. En tot cas, no crec que la noia se n’adonés.

      —Bon dia —em respon.

      No puc evitar dir-li:

      —No em senties? T’he dit bon dia tres vegades.

      —Ah, no, perdone! —no és catalano-parlant, però diria que s’hi esforça.

      Després d’una breu conversa en la qual em diu que no té el pa que jo vull, marxo sense saber si no en té o no m’ha entès. Penso que també deu ser una noia en pràctiques, només que a aquesta, pobra!, l’han deixat sola abans de tenir-la ensenyada.

      Tiro cap al supermercat i, en honor a la veritat, he de dir que aquí tothom està súper-ben-ensenyat.

      Abans d’anar cap a casa, faig l’última visita mèdica del dia en un  centre mèdic. La cua surt per la porta i la calor és insuportable. Només és qüestió d’aguantar una mica, a dins s’hi estarà millor, em dic. Doncs no, a dins hi fa la mateixa calor que a fora. Es veu que ja fa dies que l’aire no funciona bé, segons sento explicar. De les dues noies a recepció, una és joveneta i no s’aclareix amb el programa; mentre ella en despatxa un, l’altra n’enllesteix tres. Segurament deu ser de... Sí! Després d’esperar vint minuts per arribar al taulell, m’assec a la sala d’espera de l’especialista.

      I ara explicaré una cosa de la meva neta, una cosa que posa llum a la foscor. A ella li agrada jugar a comprar i vendre. De tot: menjar, medicaments, regals, bijuteria, bosses, guants... També a vegades tenim una empresa de paqueteria i venen els clients a recollir paquets. Ella sempre ven, jo sempre soc la clienta. Que ja m’agradaria que alguna vegada ens intercanviéssim els papers, però res, no hi ha manera. Ella tothora darrere del taulell i jo cada vegada soc una clienta diferent: l’amable, l’antipàtica, la figa flor, la que va a recollir per compte d’un altre, la que va a reclamar... Algun dia he de fer el paper d’enfadada i ja em va bé perquè m’enfada una mica no poder fer mai de venedora. Quan m’enfado, ella sempre diu:

      —Ah, és que jo soc de pràctiques, sap?

      O bé...

      —Oh, jo no ho sé això, que estic en pràctiques.

      I si no...

      —A mi no m’ho digui, que jo soc de pràctiques.

      Segur que no s’ho inventa i que això ho ha sentit més d’una vegada anant amb sa mare.

      Jo intento fer-li entendre que encara que estigui en pràctiques, la feina l’ha de saber fer tan bé com si ja hagués practicat. No sé si m’acaba d’entendre perquè darrerament, on abans hauria dit que era de pràctiques, ara em diu que m’esperi un moment que ha de cridar l’encarregada.

Venedora, sempre venedora

 

Estimats joves que esteu en pràctiques, no seria millor aprendre a fer tan bé la feina que ningú notés que esteu en pràctiques?

Estimats empresaris, podríeu formar millor els vostres treballadors en pràctiques? En la feina, en educació... i en català, si us plau! I, de pas, trobo que vosaltres també us hauríeu de formar per aprendre a motivar-los. O és que tant us fa que el client se senti maltractat i no torni?

      I no sé per què dono tants consells! Com si no tingués prou feina per mi!

L'ENDEMÀ DE L'ECLIPSI

 

                      

Jo estic entre aquells que eren escèptics abans de l’eclipsi i que van quedar entusiasmats  després. Els bombardejos d’informació m’acostumen a tirar enrere i la calor, també. Així que pensava veure el que es pogués veure des de casa. Però fa quinze dies em va arribar un dels vídeos del Tomàs Molina que, histrionisme a banda... -que si les llunes, que si les perles, que si la corona-, em va convèncer perquè ai, caram, potser t’estàs perdent la meravella del segle. I sí, me l’hauria perdut.

       Així que per aprofitar-ho bé, em vaig començar a preparar. No vaig haver de buscar gaire res perquè la informació arribava a raig fet. Sí que volia veure per ambientar-me una pel·lícula que em va venir al cap i la vaig haver de buscar. “Eclipsi total”, basada en la novel·la “Dolores Claiborne” d’Stephen King. Una joia, per mi ja un clàssic del cinema, amb una Kathy Bates imponent i una Jennifer Jasson Leigh, en un dels seus millors papers amargats.

       La meva mare, que tampoc no havia parat gaire atenció al fenomen, després de veure la pel·lícula va començar a especular sobre l’eclipsi: potser aquesta calor tan forta és per l’eclipsi, poder passarà alguna cosa... i l’última, d’ahir al matí: Ai, el sol avui! Deu estar empipat perquè se li ha de posar la lluna al davant.

Com es pot veure, l’ambient era clarament eclipsant... o eclípsic... o eclipsènic. D’eclipsi, vaja!

Poc abans de sortir de casa a les cinc de la tarda, vaig caure en què el camí que volia seguir per arribar al punt ideal -2km. de res- no tenia cap ombra i a última hora vaig decidir agafar el cotxe i aparcar-lo tan a prop com pogués del lloc. I ara podria semblar que la vaig espifiar i que a l’hora de l’eclipsi encara buscava aparcament, oi? Doncs no! Vaig aparcar al pàrquing més proper al Port Marina que, per cert, estava bastant buit. Sembla que la gent s’ho va prendre al peu de la lletra allò d’anar-hi amb transport públic.

Al Port, les zones obagues darrere els edificis estaven eclipsades per una gernació mai vista que, més que esperar l’eclipsi, vaig tenir la sensació que esperaven que l’eclipsi els anés a trobar on eren. Però no, no, a dos quarts de vuit tothom es va començar a moure i a posar-se cara al sol, que ja estava més conformat i no picava tant, amb les ulleres ben posades.

Confesso que veure al natural la imatge de la primera mossegada de la lluna al sol ja em va semblar emocionant. Va ser una hora i mitja de veure’n l’evolució i tot allò que el fenomen provocava. Pràcticament ho vaig sentir i veure tot: la baixada de temperatura, les perles de Baily, l’anell de diamants i la corona solar. Les llunes al terra les vaig buscar, però no les vaig poder trobar i els ocells no sé si van parar de volar, però els gossos sí que van començar a bordar quan l’eclipsi va ser total. I amb això ja se’m va posar la pell de gallina i crec que vam ser molts. Va ser una experiència col·lectiva única, que als terrícoles ens alineava amb el sol i la lluna; vaig donar gràcies per haver-la pogut viure. I ja posats a dialogar amb els de dalt, vaig demanar que el món també s’alineés en una línia de pau infinita. Si ha pogut ser en l’univers, tan immens, per què no en la nostra minúscula Terra i la seva minúscula, però molt presumptuosa, gent?

Fotos que m'han arribat: Noemí, Marcel, Jacint, jo mateixa.

Contenta com un gínjol, i amb ganes de dutxar-me, me’n vaig anar a buscar el cotxe al pàrquing, sense saber que en aquell moment començava el meu eclipsi. No trobava el cotxe on creia que l’havia deixat -planta 1 en front de la rampa-. Amunt i avall, avall i amunt! Al final vaig descobrir que hi havia dues plantes per planta, o sigui dues plantes amb el número 1, dues amb el número 2, etc. Una mica recargolat l’invent! Finalment, cotxe trobat i cap a casa a dutxar-me. Aparco al pàrquing de casa, busco les claus i no les trobo. He perdut les claus? No pot ser, al pàrquing les tenia. Apa, Tereseta, torna cap al pàrquing, amb la suor rajant, que han de ser allà. No ho sabia, però sabia que si m’ho creia, així seria. I va ser. Algú les havia trobat i les havia portat a la recepció. Gairebé els faig un petó i una abraçada als empleats. Ara sí, ara vaig cap a casa, em dutxo tranquil·lament, que no tinc cap pressa, i sopo. Però encara no. Passo per davant de l’estació de RENFE, cotxes i furgons dels Mossos a banda i banda de carrer i una multitud que volia entrar al vestíbul de l’estació i que no podia perquè estava ple, replè. Doncs això, en transport públic. Pobra gent! Però jo me’n vaig cap a casa.

Ja he arribat, ja he obert amb les meves claus perdudes i trobades, ja ho he explicat, ja em poso a la dutxa i... Oh, per tots els eclipsis! Havien tallat l’aigua, després ho vaig saber, per una fuita al carrer. Encara està tallada, encara no m’he pogut dutxar. Si la suor són toxines que expulsem, ja veig que les dec haver tornar a absorbir totes. Si les malediccions que llencem, tornen, ja veig que moriré maleïda.

En fi, només són anècdotes per recordar, encara millor quan m’hagi pogut dutxar, el memorable dia de l’eclipsi.

 

VOSTÈS AL DAVANT, SENYORS!

 

                      

Sembla que el gran-gros-talòs Senyor de la Guerra, de color taronja, amb parlar de monja, que té per cervell una esponja, ha convençut els xitxarel·los del món occidental, del poc que en queda, d’augmentar el seu arsenal. Perquè l’amenaça russa ens assetja, perquè ell aquí ja no vindrà a defensar-nos de res mai més -dic jo que deu ser l’únic lloc on no anirà a posar la seva poteta pestilent-, perquè l’hem deixat penjat en la seva guerra contra l’Iran, país que ben tranquil que estava a casa seva, i que més tranquil estarà ara, econòmicament parlant, cobrant un peatge amb el qual no comptava; ara que li hem dit que Groenlàndia no es toca i que les seves bases al vell continent no serviran per disparar coets en una guerra on s’ha posat ell solet.

      Ara que els nostres dirigents havien aconseguit donar algun “no” al capo major de la pirateria ianqui, ara van Macron i Merz i es posen d’acord per seguir-li el corrent. Que consti que ja li havien seguit abans la von der Leyen i el llepaculs secretari de l’OTAN, Mark Rutte. O sigui que ara van i es rearmen en una mostra d’idolatria vers el capo i d’inconsciència vers Putin. Sempre he pensat que Putin no hauria envaït Ucraïna si l’OTAN hagués complert el seu pacte de no expansió cap a l’Est i Rússia no s’hagués vist pràcticament encerclada per una organització de defensa que considera enemiga. Si és veritat que ataquem quan ens sentim amenaçats, el rearmament d’Europa no farà més que augmentar la sensació d’amenaça de Putin. Torno als lloctinents del Senyor de la Guerra. Si les armes ens les fabriquem a Europa, estarà content igual el gran-gros-talòs de color taronja amb parlar de monja i cervell per esponja? O no és ben bé el rearmament el que el preocupa, sinó el negoci que li pot aportar?

                                Foto: El Mundo

      En la meva joventut, temps de lluites i no d’indiferències, dèiem que les armes sempre s’havien fabricat per a fer-les servir. Doncs bé, senyores i senyors, caps d’estat, de la Unió Europea i de l’OTAN, vostès que no representen per res ni el pensament ni el sentiment del poble que els ha escollit, espero que quan arribi el dia de fer-les servir, es posin al davant a donar exemple, arriscant la vida per tots, per comptes de fer el que fan sempre: dirigir la guerra des dels seus búnquers, enviant a morir els que no hi tenen res a dir i provocant la mort de milers i milers de civils innocents.

      Que si vostès no n’han tingut prou, veient la destrucció i la mort de Gaza, d’Ucraïna, del Líban i de l’Iran, els recordo que en una guerra tots som vulnerables i susceptibles de perdre-ho tot, també la vida. Pensin-s’ho bé abans de llençar-nos a tots a l’abisme amb les seves irresponsabilitats!

EL TELE-MALES-NOTÍCIES

 

                           

Segurament dec ser de les poques persones que dinen i sopen amb el Telenotícies. La majoria de gent amb qui en parlo s’assabenten del que passa a través de les xarxes o per altres mitjans i suposo que no ho fan a l’hora de menjar.

      Total, que ja fa temps que no se’m posa bé el que menjo i jo anant provant de treure elements dels meus àpats a veure si ho encerto i resulta que el que no se’m posa bé no ho tinc al plat, sinó a l’altra banda de la taula.

      Aquí un exemple del Telenotícies Vespre de fa pocs dies.

1. Cauen a Veneçuela les esperances de trobar ningú amb vida sota les runes dels edificis ensorrats. Sense comentaris. És tan mala notícia com per deixar de menjar a la primera cullerada.

2. Aznar esmena la plana a Feijoo, dient que no ha de pactar amb els nacionalistes catalans, que som el diable. Que el que s’ha de fer és un front nacionalista espanyol contra el PSOE. Si no fos perquè sé del cert que el que apareix a la pantalla és la mòmia vivent d’Aznar, moguda amb IA, diria que és una bona notícia que una crida a les dretes comenci dividint-les.

3. Impuls a la gigafactoria de IA de Mora la Nova i si guanya “ens” arribaran cinc mil milions d’euros  Sembla una bona notícia, però els detractors parlen d’impacte ambiental. Diria, diria que tractant-se de IA el veritable impacte encara no el coneix ningú. I davant del dubte, no m’estranyaria gens que guanyés la “nostra” proposta.

4. A Lleida un accident d’autocar deixa 44 ferits, 5 de crítics. Sens dubte, molt mala notícia, però n’han de parlar a cada Telenotícies? Tot i que per una vegada que no parlen del que passa a Barcelona, no m'hauria de queixar.

5. Cisma a l’Església Catòlica. Els lefebvrians tiren pel dret i el Sant Pare els ha excomunicat. I jo que havia posat les meves esperances en que érem molts els que seguíem el missatge del Papa! Doncs mira, ja som sis-cents mil menys.

6. Moren dos cantants mítics: Manuel Arjona del grup Locomia, i Victor Willis del grup Village People. Que cremin a l’infern, deuen dir els homòfobs, per haver fet tant de mal als joves i al món sencer. En pau descansin, dic jo; només pel valor que van tenir en el seu moment, es mereixen descansar en pau.

7. Trump va guanyar dos mil dos-cents milions de dòlars en el primer any del seu segon mandat a la Casablanca. Amb tot el que ha arribat a fer aquest boig, considero que aquesta no és la pitjor notícia que ens podrien donar sobre ell. La pitjor notícia és que faci el que faci, per greu, delictiu, escandalós, irresponsable i ridícul que sigui, ningú dels que li podrien parar els peus, no ho faci.

8. Anglaterra guanya al Congo en el Mundial. N’estic de contenta, per tant bona notícia... No us ho podeu imaginar.

9. El TOUR costarà als catalans deu milions d’euros. I diuen que el benefici multiplicarà aquesta xifra per dotze: cent vint milions repartits entre hotels, restaurants i visibilitat del país a tot el món. Voleu dir que no ens estan veient massa ja?

10.    Dos milions dues-centes mil persones veuen TV3 cada dia i el Cruanyes ens en dona les gràcies emocionat. I encara més: el Telenotícies Vespre acumula un milió dos-cents mil espectadors. Ah, doncs no! Encara hi ha molta gent que veu el Telenotícies vespre. No sé si també deuen tenir problemes de digestió com jo. És clar que sempre es pot sopar a una altra hora. Ostres! No se m’havia ocorregut.

11.    Nova onada de calor en els propers dies. Nooooooo! Tenia l’esperança que almenys la Gemma Puig em donaria una bona notícia.

        Jo miro de trobar-li la punta a tot, això no és nou. I qui diu la punta, diu la bona notícia dins de la mala i la mala notícia dins de la bona i la gràcia on no n’hi ha gens, el color on només hi ha negre i el negre on ens ho volen fer veure blanc. Però la realitat és la que és i deixant de banda les meves especulacions i ganes de portar la contrària, no trobeu que ja fa un temps que el Telenotícies s’ha convertit en una crònica de successos, a quin més terrible?

    La mama sordeja, sordeja molt i, sovint, mirant el Telenotícies, em pregunta què han dit, què ha passat, què és i a mi em venen ganes d’enganyar-la. Ja sé que no tinc perdó de Déu de dir això, però a vegades voldria ser sorda com ella. El meu pare també sordejava. Segur que jo igualment acabaré sordejant abans que arribem a l’era de les bones notícies.

El Tour també passa per Tarragona i l'espectacle de drons per escenificar-ho va ser magnífic, però, és

                              clar, deu ser massa bona notícia per donar-ho al Telenotícies.

ALCEM LA MIRADA

 

                 

Dimecres, un cop més, la Policia Nacional española va fer el que tan a gust fa, o sigui reprimir els catalans. Sembla que aquest cop no va emprar les porres ni va arrossegar ningú pels cabells i es va conformar amb requisar les estelades, i expulsar i prohibir cantar la darrera cançó davant la façana del Naixement als sis-cents cantaires que van acompanyar la missa. Déu n’hi do!

      Estic convençuda que a Lleó XIV no li hauria agradat saber d’aquest greuge a un col·lectiu que va aportar el cinquanta per cent de l’esplendor a l’acte. També, meravellosa la il·luminació de la Sagrada Família i la frase de Gaudí  amb els drons. (Aprèn-ne, Madrid, Ayuso, Almeida i tota la fatxeria de la capital!)

      Jo volia parlar d’ell, del Papa. Com que tinc una edat, vaig néixer essent creient i practicant. Crec que m’enteneu. Em van batejar, vaig fer la Comunió, em van confirmar, anava a missa cada diumenge i molt dies a la capella del col·legi de monges on estudiava. Cap als quinze anys vaig arribar a la conclusió que si seguia anant a missa, acabaria perdent la fe. No entraré en detalls. El dimecres vaig pensar en tot això. També vaig pensar que aquest Papa m’agradava. Ja m’havia caigut bé quan va plantar cara a Trump. És l’única veu autoritzada a Europa que ho ha fet amb contundència. Ja sé que Pedro Sánchez també es va plantar, si bé d’una manera més tímida, adient al seu status. Però el que ha fet aquests dies Lleó XIV diu molt del seu tarannà: trobada amb els refugiats, amb els immigrants, visita a la presó, trobada amb Caritas i amb els més desafavorits.

      Ja sé que l’Església té moltes parts fosques, i segurament no les coneixem totes, i he de dir que aquella munió d’HOMES tots amb la cucurutxa -em sembla que en diuen mitra- em feien molt de iuiu. No per la cucurutxa en sí, sinó perquè no hi veia cap dona i això em va recordar que l’Església és la més masclista entre els masclistes.

      Però aquest missatge de Lleó XIV m’ha calat més fondo que el de cap altre Papa. I potser és perquè no vaig parar mai atenció en cap. Però què voleu? Amb la que està caient... Guerres i guerrers, agressions diverses, personals, socials i mundials; bojos governant el món, que amenacen dient: si no feu això, ja ho veureu, ja!; genocides en nom de Déu; l’extrema dreta, generadora d’odi, guanyant a la major part de països, les deportacions d’immigrants... Amb la que està caient, deia, aquest Papa m’ha donat una petita esperança, com si alguna cosa hagués de canviar en aquest món esgarriat i corromput.

Acabo enllaçant la frase de Gaudí “Primer l’amor, després la tècnica”, amb l’exhortació “Alcem la mirada” que algú va pensar, encertadament, per a la visita del Papa. Tinc la impressió que Lleó XIV i Gaudí s’haurien entès. Deixem la Intel·ligència Artificial, traiem la vista del mòbil i alcem la mirada. I si no arribem a la Torre de Jesús, almenys mirem-nos a qui tenim al davant, als pares, als germans, als amics, als desconeguts que... ja toca! I ara encara hi som a temps.