dilluns, 22 de maig de 2023

SIGLES QUE RESTEN

                                     

Sabeu què penso? Doncs que no els fa gaire favor a les candidatures municipals tenir un partit al darrere. Que ben bé hauria de dir al davant perquè el partit acostuma a manar sobre la llista. Els partits polítics i els seus líders estan prou gastats com perquè la sola presència del seu nom susciti desgana i cansament per no dir decepció i desengany.

Penso que els pobles n’haurien de prescindir i formar candidatures de poble al marge dels partits, que fossin votades per les propostes i/o pel carisma dels seus membres, que millor que no fossin polítics. I ja sé que tot ho és, política, però en aquest cas l’interès dels veïns  hauria de passar al davant de tot. Hi ha pobles que ja ho fan: una llista de persones interessades en l’interès del poble i el dels seus veïns, independentment de la ideologia; que es recolzin en unes sigles o no, no té més importància si el seu objectiu és el bé del poble. Però jo crec què és inevitable relacionar una llista amb les sigles que l’acompanyen. Les sigles remeten a interessos de partit, a corrupció, a lluita pel poder, a pactes per mantenir-lo o assolir-lo i a tirar-se a l’esquena totes les promeses per les quals els hem votat i gràcies a les quals, són on són.


Soc independentista, encara ho soc, malgrat que actualment cap partit no em representi, però la política municipal no em farà ser-ho més o menys. La política municipal hauria de millorar el meu dia a dia o, encara millor, el dia a dia de les persones que més ho necessiten. I aquest és un objectiu que aconsegueixen millor els pobles que les ciutats grans. No sabria dir a partir de quina mida de grans, però com més gran és la ciutat, més diners es mouen, més persones hi ha que viuen de la seva activitat política, més veïns en l’anonimat i més estesa és la pràctica d’anar tirant sense donar veritables solucions als problemes.

Estic generalitzant, que segur que hi ha excepcions. En conec algunes. Tot i així encara hi ha pobles que no es poden sostreure a la rivalitat que les sigles que emparen cada llista provoquen. Rivalitat que fa que per comptes de mirar pel poble i pel seu progrés, l’objectiu sigui fer la traveta i estar amatents a les cagades dels altres per treure’n el màxim profit.

Això pel que fa al Territori -ja vaig parlar un dia a LA CIUTAT de la Ciutat i el Territori-, perquè pel que fa a la Ciutat, l’única que TV3 pensa que interessa a tot Catalunya, n’estic farta dels Hola, dels Obrim camí, dels Fem-ho junts i de l’Alternativa. Per no parlar dels Allibera’t, dels Valents i dels Recuperem. Per cert, si la dreta Pepera compacta no hi tenia res a fer a Catalunya, dividida dubto que recuperi res. És clar que als fatxes de Catalunya sempre els quedarà VOX -que ara mateix no sé quin eslògan té ni em penso molestar a buscar-ho.

N’estic tan farta que si estic mirant algun programa que m’interessa i apareixen els espais de propaganda electoral, amb les seves sigles corresponents, trec el so de la tele i m’entretinc amb el mòbil o surto a la terrassa a prendre l’aire o em faig unes herbes. El que sigui perquè quan torni a posar el so ja hagin acabat perquè, la veritat, em treuen de polleguera. I no ja pel que diuen, que no diuen res que no tingui com a objectiu la desqualificació de l’altre, sinó per la barra i el desvergonyiment de tractar-nos d’idiotes a tots i pensar que no ens adonem que darrere dels seus eslògans, denúncies i paraules buides no hi ha res de res.

dimecres, 3 de maig de 2023

PEL CAMÍ DE SANTA OLIVA

 

                            

Soc una nostàlgica dels mapes de carreteres. Fa anys, quan anava de copilot al cotxe, no és per dir-ho, jo era, tot i ser dona, una navegadora infal·lible. Ja queda clar, per raons òbvies que ara, anant de pilot titular, els mapes no me’ls puc mirar. Però com els trobo a faltar!

Quan em vaig comprar l’últim cotxe, fa pocs anys, el vaig voler amb navegador perquè ja no em refiava de mi mateixa per saber trobar els llocs. No sé si ara hi ha més llocs o més carreteres o el meu cervell està més embullat. La qüestió és que el navegador m’ha decebut perquè no treballa tan bé amb les seves localitzacions com treballava jo amb els mapes. I és que ja s’entén! Dit planerament, a dalt hi ha un satèl·lit que controla tot el món. No és estrany que se li escapi alguna cosa -qui tot ho vol, tot ho perd, que no sé si seria gaire bona traducció de quién mucho abarca, poco aprieta, segur que ens entenem-. A damunt ha de passar per un intermediari, la veu de la senyora: en la rotonda, coja la segunda salida – en 500 metros siga recto y enseguida a la derecha – recálculo – conduzca dos kilómetros por esta carretera – recálculo – recálculo – recálculo.

Bé, aquesta introducció és per explicar el periple de setanta cinc minuts que vaig fer l’altre dia per anar de Tarragona a Santa Oliva, deixant-me guiar per la senyora del navegador. Tarragona – Altafulla – Torredembarra – El Creixell – Roda de Berà – Comarruga – El Vendrell. I havien passat 25 minuts des que havia sortit de casa. Poc després de El Vendrell, això em diuen els que s’ho coneixen, havia de trobar un encreuament cap a Santa Oliva, però jo vaig seguir “cegament” les indicacions de la senyora i aquí va començar el calvari: Bellvei – l’Arboç – Les Masuques – Sant Marçal – Sant Jaume dels Domenys. Passat Sant Jaume em vaig aturar. La veu ja m’havia fet passar, entre altres proves d’aquella formidable gimcana, per una riera i per un camí sense sortida. I mira que el senyal ho avisava! Però jo encara tota la fe en la senyora! Soc tan càndida, a vegades! Si no hagués estat perquè les vinyes m’ho desmentien, m’hauria sentit com Ulisses a la recerca d’Ítaca, enmig d’un mar embravit, ressonant-li el cant de les sirenes, en el meu cas, per res, plaent. A veure, Tereseta, centrem-nos, que no pot ser que faci més de mitja hora que has passat pel Vendrell i encara no hagis arribat a Santa Oliva. Torno a demanar-li la direcció al navegador: Conduzca dos kilómetros hasta la siguiente rotonda y coja la cuarta salida. Tothom sap què és la cuarta salida, no? Torna per on has vingut, maca! Oh my God! No me’n sortiré d’arribar a destino? I ves per on, abans d’arribar a la rotonda de la vergonya trobo un indicador, d’aquells de tota la vida, que diu Llorenç del Penedès cap allà. I arribo a Llorenç del Penedès i allí sí, allí hi apareix lluminós l’indicador de Santa Oliva. I també n’hi apareix un altre que diu: Vendrell 3 Kms. Pot ser? Havia trigat  quaranta cinc minuts per arribar a un punt a 3 Kms. de distància???


                                                                   Una volteta de res

Havia sortit amb temps perquè ja em conec, i conec el navegador, però vaig arribar a l’hora justa. Per sort, a Santa Oliva m’ho van perdonar tot i la xerrada que vam fer sobre El silenci de Vallbona amb les dones del Club de Lectura va ser gratificant i em va reviscolar.

Vaig tornar a Tarragona en 30 minuts jo soleta, sense cap ajuda espacial ni cap veu robotitzada. Tornar sempre és més fàcil. A meitat de mes he d’anar a un Club a Vilanova i la Geltrú i ja tremolo. Hauré de sortir després d’esmorzar, a veure si hi puc arribar a mitja tarda!

Ara parlaré de Santa Oliva. Vaig quedar meravellada que un poble de 3300 habitants tingués tanta activitat literària i cultural. Penso que, com sempre, una biblioteca és el gran vehicle per a la mobilització intel·lectual dels que tenen la sort de tenir-la i els orígens de la de Santa Oliva no són nous, sinó que es remunten a l’any 1964. Van ser uns orígens modestos, a iniciativa de la pedagoga Marta Mata i del mossèn de la parròquia Josep M. Mas, i anava adreçada als alumnes de la catequesi, que s’impartia a la Sala dels Arcs. De mica en mica es va anar creant un fons de llibres, simplement compartint els llibres de cada nen amb tots els altres. Més endavant, el servei de llibres es va ampliar a diferents indrets del poble: la plaça Major, el Bar Nou, el Poliesportiu i la plaça de la Nostra Llar. El fons bibliotecari es va anar eixamplant, l’horari d’apertura també. Una cosa va amb l’altra, no? Més llibres, més temps per gestionar-los. Ara la biblioteca està situada a l’Escola Parellada. És municipal i amb esperança de convertir-se en Biblioteca de la Generalitat. Molta sort en l’objectiu! 










Del que no hi ha dubte és que és un lloc segur on s’hi pot trobar llibres i, com diu l’Inquilí, la mascota de la biblioteca creada per la il·lustradora Iraida Llucià, un lloc on s’hi pot viure aventures, aprendre, viatjar, inspirar-se i sobretot... sentir-se acompanyat i estimat.


Actualment està gestionada per voluntàries del Club de Lectura. Per qui, sinó? Dones-lectores-activistes culturals, quin gran tàndem!

dimecres, 19 d’abril de 2023

INFINITES GRÀCIES, LECTORS

 

                                   

Aquest Sant Jordi no tinc llibre nou, però en tinc sis de “vells” que són tan actuals com el dia que es van publicar. Per cert, ja fa més de deu anys de la publicació del primer. Quins nervis! Baixar a l’arena, llençar-se als lleons, exposar-se a la crítica, saber si el que escrivia agradaria... Bé, ja està fet! Estic contenta d’haver-m’hi atrevit i del resultat que ha donat.

Em vaig autopublicar el primer llibre, “Viatges insòlits de viatgers abrandats”, farta que durant un any no me l’acceptessin en cap editorial. I sí, ja ho sé: dona de cinquanta cinc anys intenta publicar el seu primer llibre. “Qui és aquesta?” Vaig enviar-lo a una dotzena d’editorials i només dues es van dignar contestar. Proa em va donar una resposta tipus: no encaixa en la nostra línia editorial. Amb tot, gràcies! Club Editor va anar més lluny; em va escriure un correu, la seva directora, la Maria Buhigas, on em deia que no tenien col·lecció de relats -i era veritat, en aquell temps no en tenien- i també em donava una sèrie de consells pel que feia al meu llibre. Que les editorials em responguessin sí o no ja era cosa d’educació, que la Maria tingués la gentilesa de donar-me uns consells és un detall que sempre li agrairé. Quan la veig a la tele, me la miro com si fóssim amigues, ves! Aquell any d’espera desesperada en què gaire ningú no em deia res, va ser clau per empoderar-me i dir-me que jo aquell llibre el publicaria sí o sí. Cosa que no crec que hagués passat sense haver viscut aquell any ingrat. No hi ha mal que per bé no vingui, no? Un cop em vaig decidir, sí que vaig trobar molt de suport al meu voltant: els companys de l’Escola em van empènyer a publicar-lo, també la meva mare; un amic, el pintor Marc A. Pérez Oliván em va regalar la portada i una altra amiga, l’escriptora Coia Valls me’n va fer la presentació. Són gestos de generositat que no oblidaré mai.

El recull és molt variat i consta de disset relats. N’hi ha algun de dramàtic i algun de crítica social, però hi dominen els emotius i els humorístics entre els quals fins i tot hi ha una paròdia de la pròpia autora. Els rellegeixo ara i, francament i amb tota la modèstia, només n’eliminaria un que és una mica anada de bola, entre futurista i, ara mateix, surrealista perquè l’acció té lloc en un context de pluja abundant.




Que per què parlo ara del meu primer llibre? Doncs perquè ve Sant Jordi i s’ha de parlar de llibres i perquè, en qüestió de temps, ho recordo tot com si fos ahir que el vaig publicar, però si penso com ha canviat la meva vida, diria que fa molt més. Em fa feliç escriure, tant com que em llegeixin. Si, a damunt, els lectors s’ho passen bé amb el que escric, no sé què més podria demanar-li a aquesta parcel·la de la meva vida.

Sant Jordi, a part de ser una diada que ens identifica com a poble, és el dia del llibre i per tant el dia que celebrem tots els que tenim relació amb els llibres. Sí, sí, tots: editors, impressors, llibreters, distribuïdors, però sobretot, sobretot, escriptors i lectors, els que som al principi i al final de la cadena.

Hi ha dos períodes de la meva vida que m’han marcat: el de filla de pagesos i el d’escriptora. Tant referent a l’un com a l’altre sempre m’he preguntat perquè els que produïm el producte, és a dir, els que hi deixem la suor, el cobrem tan barat quan els que el compren l’han de pagar tan car. No és que em queixi, no visc de la literatura, però no puc deixar de fer  aquest paral·lelisme entre dos camps que conec bé.

Se m’ha colat aquest incís per... lamentar-me? No, per constatar un fet. Però avui la intenció era l’agraïment. Per tant, estimats lectors que seguiu les meves paraules en el format que sigui, aquí i allà, infinites gràcies per la confiança i la fidelitat i que tingueu una bona Diada!    




divendres, 7 d’abril de 2023

PARAR A LAURA BORRÀS

 

             

Ja fa temps que vaig decidir no escriure més sobre política i és que vaig arribar a la conclusió que els polítics no s’ho mereixien. Però Laura Borràs no és una política a l’estil dels professionals de la política. Ella és una persona del món de la cultura, penso que formal, intel·ligent i treballadora ─i qui cregui que l’estic ensabonant, que s’ho faci mirar, que jo només dic el que em transmet─, que es va posar en política perquè tenia com a objectiu la independència de Catalunya. Com jo. Per tant, a mi Laura Borràs em representa i avui faré una excepció.


No només em representa, sinó que crec en la seva innocència i per això tot el que veig i escolto m’indigna, m’indigna moltíssim i em dol, encara molt més, per ella. Em pregunto quant de temps resistirà el linxament que està rebent de totes bandes. Aquest món és ple de mediocritat i als mediocres, incapaços d’arribar a l’excel·lència d’uns pocs, no se’ls ocorre res més que destruir-los.

Laura Borràs és una de les poques persones -si no compto els exiliats- que no s’ha venut, que manté intactes els seus anhels des que va entrar en política i que, fins ara, ens podia representar als que encara somiem amb la independència. Per tant és la persona que més por fa als mediocres. Parlo del partit del govern català, dels periodistes que treballen pel govern i pels partits de l’oposició, que ensumen alguna cadira lliure. Parlo de membres del seu propi partit, del govern espanyol, dels jutges i, per no deixar-me ningú, de tothom que defensa la unitat d’Espanya. Laura Borràs és l’enemic a abatre, l’oradora a fer callar, la líder a eliminar, la independentista a treure del mig. Recordeu aquella frase de l’inefable Eduardo Inda que deia: “a Messi hay que pararlo por lo civil o por lo criminal”? Doncs això, es tracta de parar a Laura Borràs com sigui.

Veig el PSC registrant al Parlament la proposició de llei per apartar-la, veig periodistes de TV3 dient i redient que la Mesa ja ho farà abans, veig una periodista repetint-li una vegada i una altra, fins a trepitjar les seves respostes, amb pèssima educació, que està condemnada per corrupció; veig els programes d’humor mofant-se’n a tothora. Però és que, quina vergonya! estic parlant de TV3, que era “la meva”, i ara em recorda molt a Telecinco. Veig el president Aragonès i tot el seu seguici dient que el delicte està provat i que abandoni la presidència del Parlament, veig Pedro Sánchez amb cara de satisfacció, tirant pilotes fora si li parlen d’indult, veig els jutges que l’han jutjat, imposant-li una sentència que ells mateixos consideren excessiva,  veig un amic seu, el tal Isaías Herrero traint la confiança que ella li tenia quan li va explicar com havia de presentar els pressupostos perquè entressin dins de la legalitat.

Sabeu què no veig? No veig la culpabilitat de Laura Borràs per enlloc, no vaig veure en cap moment del judici -dels que TV3 ens va permetre veure- que el fiscal pogués demostrar res del que se l’acusava, no vaig veure que acceptessin la prova de la custòdia dels correus electrònics que la podia haver exculpat, no veig la web de l’institut d’Estudis Catalans que algú va bloquejar perquè no es pogués demostrar la feina enorme que s’hi havia fet, no veig que es persegueixi cap altra institució ni administració per haver fraccionat contractes, quan pel que sembla, tothom fa el que diuen que ella va fer.

Què estem a punt de veure? Doncs aviat veurem a qui li donen la presidència del Parlament: Serà a la Marta Vilalta? Potser a la Jèssica Albiach? I l’Alícia Romero? Ja es deuen estar fregant les mans totes tres. Qui serà, qui serà? Una dona, segur, s’han de mantenir les quotes femenines i donar-l’hi a un home quedaria molt lleig. Quanta impostura! Està bé això de les quotes femenines, però que tal si s’hagués de mantenir una quota d’honestedat? De moment, de tots els que he anomenat, no hi arribaria ningú. I sí, els mediocres es mouen per por,  però en aquest cas s’hi hauria d’afegir l’ànsia de poder i el desig de mantenir-lo, la malícia, la prepotència, la revenja, la traïció i, segurament també, l’enveja. El seu cas concentra totes les males intencions i totes les males arts hagudes i per haver. Quina pena que fa l’espècie humana i quina vergonya, el cas de Laura Borràs!

 

dimecres, 15 de març de 2023

AMB EL FEMINISME SOL NO FEM RES

 

                           

La setmana passada una editora preguntava a Twitter quin era el primer llibre feminista que havíem llegit. Vaig estar una estona rumiant i no vaig trobar la resposta. Sí que en vaig trobar una altra: diria que cap llibre em va fer feminista, crec que tota la vida n’he estat. Perquè... quina dona no ha sentit el pes del masclisme al damunt, al llarg de la seva vida? Quina dona no ho ha trobat injust? Doncs ser feminista per mi és això, sumat a la lluita personal o col·lectiva per canviar-ho.

I un cop feta aquesta afirmació diré que m’agraden, m’agraden molt aquestes manifestacions multitudinàries i aquests actes que s’organitzen la Setmana de la Dona, perquè mostren la conscienciació col·lectiva del problema greu que patim les dones.

Aquest any, però, no he pogut evitar de veure-hi un postureig més descarat que mai. Les institucions, els mitjans, els polítics... fins i tot les empreses adapten la seva publicitat a l’ambient reivindicatiu de la Setmana. Tothom és feminista. TV3 ho allarga un mes. Un mes, que bé! Amb una mica de sort anirem tot l’any de feministes. I pregunto: de què servirà?

Segur que el meu pessimisme prové de l’allau de notícies desastroses que ens ha colpit durant tota la setmana. Em refereixo a les de caire sexual, que les de violència domèstica i assassinats de dones no es queden enrere. Però és que només amb les primeres ja estem servits de dades indigeribles: La nena d’onze anys violada a Badalona al novembre per una colla de menors d’edat, dels quals tres d’ells són inimputables perquè no arriben a l’edat mínima, catorze anys, per ser imputats, cosa que vol dir que no seran castigats. El documental “El sostre groc”, emès al Sense ficció, va sobre els abusos a l’Aula de Teatre de Lleida, on un vividor, ni més ni menys que el director, havia muntat el seu propi harem de nenes que no arribaven als quinze anys per fer amb elles el que volgués quan volgués; ha prescrit, amigues, els abusos han prescrit, o sigui que no pagarà pel seu crim. No s’havia acabat la setmana que ja sortia un altre cas d’abusos per part d’un cineasta de vint-i-tres anys, d’Alcover, durant dos anys a una nena de dotze. L’endemà, un noi de vint-i-un anys de Vilanova i la Geltrú coneix una noia de tretze anys a través de la xarxa, se l’emporta  al seu pis i la viola, entre altres perles per l’estil. Avui, ha sortit un altre cas de la setmana passada. Segurament mentre publico aquest post, una altra noia està patint una agressió. Cada setmana, cada dos dies, cada dia hem de sentir notícies d’aquestes, talment una gota malaia perforant-nos el cervell.

I els polítics inútils, inutilíssims, que no es posen d’acord en la llei del “Només sí és sí” i mentrestant és igual el sí, com el no, com el consentiment, com la poca-vergonya dels depredadors. Perquè els actuals veuen que les seves malifetes queden impunes i els potencials, constaten que no els passarà res, facin el que facin, que sempre hi haurà una escletxa per poder sortir, encara que després hagin de tornar a entrar, i anar fent. I mentre canvien la llei i la tornen a canviar, uns i altres dic jo que es deuen pixar de riure. I així cada dia tenim una notícia o altra d’aquest caire, que fa que se’ns posin malament els àpats, que tinguem malsons i que haguem de patir per filles, nebodes, amigues, conegudes i per les netes en el futur terrorífic que s’atansa.

Si em centro en les violacions en grup, em costa molt de creure que de sis nens violadors, tots siguin de famílies desestructurades, tots tinguin problemes, tots pensin que una nena és un objecte, cap no tingui consciència, cap sigui capaç de dir no, capaç de dir que això no. Em costa molt.

Jo, pobra de mi, no soc experta en aquest tema i no sé quina és la solució, però amb tota modèstia aportaré algun suggeriment. A  veure, si està tan clar que la pornografia dura que corre per la xarxa en té la major part de culpa, no poden els estats legislar contra l’exhibició i el consum de pornografia a la xarxa? Si fer això és il·legal en un país, qui ho faci estarà infringint la llei i podrà ser castigat, no? Ja ho sé, torno a coartar la llibertat. Doncs potser sí, em dec estar tornant totalitària, però trobo que quan la llibertat d’uns atempta contra els drets fonamentals, molt fonamentals, d’altres, d’unes altres, ja no és llibertat, sinó dominació, coacció, agressió, abús i brutalitat I que consti que una sola d’aquestes accions ja és un crim en si mateixa. Aleshores, on acaba la llibertat d’uns i comença la de les altres? Ah, sí, els adults! Els adults que se’n vagin a mirar pornografia dura a un país on estigui permesa i de pas que s’hi quedin. Si no són capaços d’entretenir-se amb res més que amb la cosificació de la dona, per què els volem a aquests tipus aquí?

I els mòbils? Que bé que ens haurien anat els mòbils si n’haguéssim fet un bon ús! Però com sempre, acabem fent malbé tot allò que toquem. Ara resulta que els mòbil serveixen per tenir controlats els nostres fills i que no els passi res i sí, és veritat, controlats, sabem on són, però no sabem en quin cau virtual infecte estan ficats ara mateix. Que no aniria bé un mòbil limitant l’accés a Internet, o limitant determinades webs, o limitant el temps d’accés? Estaria bé, i perdoneu la broma, que se’ls acabés l’accés a meitat del vídeo porno! Potser perdrien l’interès d’una vegada. I una edat mínima per tenir mòbil? Resulta que no poden conduir fins als divuit anys, però sí que poden tenir a les mans una arma d’autodestrucció personal a l’edat que els pares ho considerin prudent. És clar que no sé quants calers deuen reportar als governs aquests dos negocis. Deuen ser tants que no se’ls poden deixar perdre. Si “només” és per arreglar un problema social que està engegant la nostra societat a rodar no deu valer la pena, oi?

Potser també estaria bé que l’educació sexual a l’escoles aprofundís una mica més. No es deu tractar només d’ensenyar anatomia de l’home i de la dona, ni d’ensenyar a posar un preservatiu, ni d’explicar la mecànica d’excitació del penis. Vaig veure que a “El Sostre groc” parlaven d’ensenyar als joves quins són els límits perquè sàpiguen quan ho han de parar. Suposo que es referien a tots els joves, nois i noies. O només ho han de saber les noies? Perquè si els nois sabessin quins són els seus, ja no hi hauria tema ni notícia ni planys ni indignació. No dic pas que ho hagin de fer els mestres ni els professors, que prou feina tenen, però sí que valdria la pena d’introduir psicòlegs com docents d’una assignatura més perquè eduquessin en les emocions, en els conflictes, en el sexe i sobretot en el respecte a l’altre, que és la base de tot. I de pas, que ho estenguin als homes adults també, que n’hi ha alguns que són la vergonya del gènere.


                                                                                    PROU!!!


divendres, 17 de febrer de 2023

EL CATALÀ ÉS PRODUCTE DE PROXIMITAT?

 

                 

Sempre compro la fruita i la verdura a la mateixa botiga. Els seus productes són de qualitat i la majoria, d’aquí. Pel que fa als productes no frescos, per força he d’anar al súper i els dos que em queden més a prop no tenen res a veure ni amb els productes de proximitat ni amb el comerç local.

L’altre dia em vaig atipar que en els dos súper habituals em parlessin en castellà i vaig fer una recerca virtual dels súpers de Tarragona, l’empresa matriu dels quals fos catalana. Tots em quedaven lluny, així que vaig fer un recorregut en cotxe per veure si a prop d’algun d’ells hi trobava aparcament i podia entrar-hi a comprar.

Hi va haver sort. Vaig entrar i vaig mirar la llista. No veia iogurts de llet que no fos de vaca i vaig preguntar a un dels nois que reposaven els productes. Em va dir, molt estranyat, que de iogurts d’aquests no en tenien. En castellà, és clar. Bueno, vaig pensar, compraré la resta de coses i hauré de buscar un altre súper per comprar els iogurts. No tenia una llista gaire llarga, però la resta ho vaig trobar tot i de seguida vaig acabar. De camí a la caixa, vaig veure uns pernils penjats molt maquets que semblaven dir-me:

       ─Compra’m, soc d’aquí, compra’m, soc aquí per tu.

Com que a casa hi tinc una talladora d’embotits, senzilleta, però que funciona molt bé, vaig pensar que desossat m’aniria millor. La conversa amb la caixera va anar així:

       ─Si vull un pernil sencer, me’l desosseu?

Entenc que la paraula no era fàcil.

       Cómo?

       ─Sí, si desosseu el pernil.

       No entiendo.

     ─És que volia comprar un pernil i preguntava si em podíeu treure l’os.

       Qué quiere? Un hueso de jamón?

     ─No, dona! ─jo estava disposada a explicar-ho amb tota la paciència del món, mantenint el català─ Mira ─vaig assenyalar els pernils─, veus aquells pernils d’allà? Estic interessada en comprar-ne un i et pregunto si vosaltres el desosseu, si li traieu l’os perquè jo me’l pugui anar tallant a casa.

       Ah, no sé. Si quiere, pregunte a mi compañero.

       ─No, és igual, és igual, deixem-ho.

Suposo que em devia canviar la cara perquè la noia va reaccionar ─una miqueta, només─ i ho va anar a preguntar ella. El compañero era el noi que no sabia que existís una classe de iogurts que no fossin de llet de vaca. Era un xicot alt que vaig veure que, després d’escoltar la noia,  treia el cap per damunt de la prestatgeria i em mirava, altre cop estranyat.

       De dónde ha salido esa? ─dic jo que devia pensar.

Després va negar amb el cap i tot seguit la noia va tornar, em va dir que ellos no eran charcuteros, vaig pagar i vaig marxar. I aquí es va acabar la meva relació amb el súper “d’aquí”. No sé si per sempre, no ho sé.

Vull anar a fer una visita als altres súpers “d’aquí”, abans de llençar-me pel pont del Francolí.

A veure, puc entendre que en algunes cadenes no hi hagi determinats productes perquè només comercialitzin els que produeixen ells, però... Costaria molt incloure la llengua en els productes de proximitat? Costaria molt de formar mínimament els empleats: en educació, en la seva feina, en els productes, en el tracte als clients...? Costaria molt de saber-los motivar per a la feina, senyors empresaris?

Tot plegat ho trobo vergonyós, llastimós i contraproduent per la bona marxa de l’empresa. Si s’accepta una feina, que sigui perquè hi ha  ganes de treballar bé i si no, no cal acceptar-la; si es contracta algú, que sigui perquè se li veuen ganes de treballar, però després s’ha de comprovar que les ganes es mantenen, no? Aquesta gent, empleats i empresaris, potser no ho saben, els ho hauré de dir: treballar amb desgana encara fa venir més desgana. Fa uns anys es parlava d’arribar a l’excel·lència treballant, i ara es treballa tan malament que sembla que la fita sigui el desastre.

En la meva entrada anterior parlant del llibre “1984”, esmentava el Gran Germà, l’ull que tot ho veia i no en deixava passar ni una. A vegades trobo a faltar un Gran Germà que controli que es faci bé la feina, que no siguin els clients qui paga sempre els plats trencats: a la botiga, al restaurant, al banc... ni els contribuents: als carrers, a l’administració (la nostra, l’espanyola, l’europea).

Oh, sí! Ja sento que algú s’esquinça les vestidures perquè això són idees autoritàries que coarten la llibertat. Ah, llibertat, llibertat! La llibertat combinada amb la deshonestedat i amb el tantsemenfotisme, només pot donar com a resultat la societat de merda a què ens estem abocant irremeiablement.




diumenge, 29 de gener de 2023

MERAVELLOSOS CLUBS DE LECTURA

 

                                    

Fa set anys al meu poble, vam muntar un club de lectura. Des de llavors ens trobem una vegada al mes per comentar el llibre de torn. És una activitat distreta i enriquidora que recomano a tothom qui li agradi llegir perquè permet treure més profit del llibre, a part del que ja té, de per si, llegir. Es tracta de compartir opinió sobre la lectura i dic que és distret perquè a nosaltres ens ha permès treure suc, i també riure, a alguns llibres que en tenien poc. I enriquidor perquè les diferents opinions aporten punts de vista que en la lectura individual s’escapen. I tot això per no parlar de l’enriquidor que em resulta a mi que em convidin a algun club de lectura on han llegit els meus llibres. Allò que jo no he vist en tot el temps d’escriptura de la novel·la, ho veu un lector. I una altre veu una altra cosa, a vegades sorprenent. I algun em fa el gran regal d’haver copsat tot, tot el que jo volia dir. En fi, visca els clubs de lectura!









Al meu club recentment hem llegit la novel·la “1984”, escrita per Georges Orwell l’any 1949. El primer adjectiu que em ve al cap és el de “visionari” i ho dic en el sentit de descriure en una novel·la allò que passarà en el futur, en aquest cas trenta cinc anys més tard, segurament sense cap intenció d’encertar-ho; penso que Orwell simplement fa un exercici d’imaginació més enllà del present que té davant del nas.

Potser si Orwell obrís els ulls podria pensar que hi té alguna responsabilitat, en el que està passant  setanta cinc anys més tard, potser algun irreflexiu, frívol, cap boig, cap de trons d’aquests que dirigeixen el món va llegir la novel·la i va agafar idees, no ho sé, però el paral·lelisme entre el món que l’escriptor descriu i el món actual és indiscutible i és, per mi, un dels punts forts de la novel·la.

“1984” és una novel·la de culte i segurament molts dels que em llegiu ja la coneixeu. He de confessar que em fa una mica de vergonya no haver-ho fet abans. No acostumo a parlar de llibres aquí, però faig aquesta entrada per compartir les meves impressions sobre aquest llibre i per enaltir, com ja he fet, els clubs de lectura. Algunes de les idees que aquí exposo no són del tot meves, sinó producte de tot el que es va dir en el club de “1984”. Si l’heu llegit i hi voleu dir la vostra, ja sabeu que la vostra sempre és benvinguda.

En la novel·la, l’any 1984 hi ha tres blocs al món i sempre n’hi ha dos que estan en guerra. L’important perquè res no canviï és una guerra permanent, gràcies a la qual els administrats no pensin en millorar perquè sempre hi ha la guerra de fons i l’estat -el Partit en la novel·la- pugui mantenir l’estructura jeràrquica de la societat que tan bé li funciona. La societat està dividida en tres estrats: els proles, a baix; el Partit Interior -l’elit- a dalt, i enmig la resta, que jo associo amb les classes mitjanes. Els proles passen gana, però no estan vigilats per l’ull del Gran Germà, mitjançant les telepantalles, així les anomena Orwell; tenen pocs al·licients, bàsicament sobreviure i la loteria, que es veu que mai no toca, o no toca tal ni tant com se’n fa la publicitat, però els manté entretinguts. Els del mig estan controlats per les telepantalles que sempre són a tot arreu, també a casa i els vigilen; no només vigilen el que fan, sinó també els seus pensaments, que poden entreveure a través, sobretot, de la mirada dels vigilats; si hi ha algun senyal de dissidència ja han begut oli: els torturen fins que acceptin que dos més dos fan cinc; aquests no passen gana, però tenen els recursos molt limitats. Els de dalt, el partit Interior, són tot el corpus polític i administratiu, que és qui marca les directrius; són els que viuen més bé, sense cap privació i fins i tot poden apagar les telepantalles, si els convé, que no és un privilegi menor.

El Partit passa davant dels individus, que no compten per a res, ni la seva vida ni la seva mort perquè és el Partit qui roman sempre. La frase més brillant és “qui controla el passat controla el futur, qui controla el present controla el passat”. Per pensar-hi una estona, no? Perquè resulta que la manera d’exercir aquest control és inventar-se el passat, reescriure la Història. És la feina del protagonista, que treballa al Ministeri de la Veritat: esborrar de la Història tot allò que no interessa i escriure una Història nova. Una altra tasca important és la d’elaborar el que en diuen el Diccionari de Novaparla, on per una banda,  es tracta de reduir al mínim el nombre de paraules perquè la gent no tingui paraules per poder aplicar als seus pensaments i per l’altra, inventar-se noves paraules contradictòries perquè tothom aprengui a acceptar que allò que és no és. Es tracta, en paraules del Partit Interior, d’extirpar tota possibilitat de pensament independent.

Els noms dels Ministeris i Departaments no tenen pèrdua:

Ministeri de la Pau, que s’ocupa de la guerra.

Ministeri de l’Abundància, que s’ocupa que tothom dels dos estrats inferiors passi gana.

Ministeri de la Veritat, que és on es fabrica la mentida.

Ministeri de l’Amor, que s’encarrega de torturar els dissidents.

Departament de Ficció, que escriu ficció buida de contingut, necessària per tenir els proles distrets.

També hi ha la Lliga Juvenil Antisexe, perquè l’amor no existeix i el sexe només ha de servir per procrear, i els Dos Minuts d’Odi, crec que programats cada dia, per poder odiar un tal Goldstein, dissident i enemic del Partit, que no existeix i només és una creació del mateix Partit -amb biografia i doctrina inclosa- perquè tothom pugui descarregar la seva fúria.

Crec que Orwell, quan la va escriure, l’any 1949, estava influït -mol tocat, vaja!- per dues coses: una, la revolució russa i la manera com Stalin va aplicar el socialisme a la URSS; ell era un socialista convençut i aquella imposició del socialisme, en mode dictadura i perdent l’essència que li volia donar Marx, li devia doldre en l’ànima. L’altra, les dues guerres mundials que acabaven de patir, tan seguides que, suposo, el devien fer ser molt pessimista de cara al futur.

La novel·la té doncs, moltes analogies amb el món actual:  guerra permanent, el Partit, que res no canviï, telepantalles controlant-ho tot, fer combregar amb rodes de molí, el Partit Interior vivint a cos de rei mentre la resta malviu, reescriure la Història, aconseguir que ningú tingui un pensament propi, els noms dels Ministeris en contradicció amb la tasca que fan, difusió de ficció buida de contingut... I significatius són els Dos Minuts d’Odi: sempre hi ha d’haver algú a qui odiar. Em ve al cap l’acarnissament que hi ha a Twitter on sempre hi ha algú que, des de l’anonimat, descarrega la seva ràbia contra algú.

Potser perquè a mi també m’agrada fabular, penso que Orwell s’ho devia passar pipa inventant-se aquell món, aquells noms i aquells personatges. O potser no, potser va escriure el llibre patint. M’agradaria preguntar-l’hi, però ja no podrà ser.