Com ja sap tothom, no soc poeta, però avui que és el nostre Dia, m'ha arribat aquest vídeo que trenca l'ànima i he volgut expressar els meus sentiments amb un poema.
És aquest:
A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA
A kilòmetres
de distància,
les teves
paraules demanen auxili,
els teus
grans ulls criden “per què?”
i perquè no
tinc resposta,
sento que mirada
i paraules,
com daga esmolada,
se’m claven al cor.
Fa mesos que
corres sota les bombes
i pel camí
has perdut la mare,
dos germans,
tres cosins, els avis.
Has perdut
la casa, la nina, l’escola,
i ni tan
sols saps si els teus amics,
fa poc amb
tu a la plaça, són vius.
Tens vuit
anys i no tens esperança,
tens vuit
anys i estàs molt cansada,
tens vuit
anys i no et veus futur,
No tens vuit
anys, en tens vuitanta
i veus la
mort tan propera
que t’és
igual viure que morir.
Què et puc
dir jo a kilòmetres de distància?
No tinc respostes
ni explicacions ni solucions.
La
impotència m’aclapara
i, incapaç
d’ajudar-te, m’indigno, em rebel·lo,
em crido a
la revolta contra tanta injustícia
contra aquest abús, contra tanta crueltat.
Vull dir-te
que no estàs sola,
que les
dones del món estem amb tu,
que milers
de dones compartim el teu dolor,
perquè pots
pensar que tothom t’ha deixat:
els polítics
megalòmans que t’agredeixen,
els polítics
inútils que no fan res per evitar-ho.
Però no
estàs sola, voldria que ho sabessis,
que les
dones, les que sempre hi perdem més,
espoliades,
violades, vídues, orfes,
nosaltres et
fem costat cada dia
i cada dia demanem
a Déu, al teu, al nostre,
que s’acabi aquesta
despietada guerra.
Ets tu, nena
palestina innocent,
qui
m’inspira aquestes paraules,
però no hi
ha bandera, ni cobdícia, ni recel
que
justifiqui cap guerra,
com no hi ha
indulgència ni perdó
pels qui les
han declarat.
A kilòmetres
de distància,
deixa’m dir-te
com el poeta,
que hi haurà
un dia que no podrem més
i llavors ho
podrem tot.
I no serà seguint
consignes dels polítics,
serà
aplegant-nos totes per fer un món millor.
Teresa Duch Dolcet
Aquest vídeo m'ha pres el cor...
ResponEliminaEl teu poema ho diu tot, no cal afegir res més.
Aferradetes, nina.
Bueno, com ja aviso no soc poeta i no estic a l'altura d'alguns poemes que llegeixo als vostres blogs, però el sentiment que em va provocar el vídeo no l'hauria sabut expressar en prosa i em va sortir de fer-ho així.
EliminaQuin desastre, la humanitat, sa lluna! Sabem que els polítics no foten brot, si no és per l'enriquiment personal i per prendre decisions nefastes. Els que tenen més poder ho dominen tot i els altres no saben plantar-se davant de la injustícia. I tot i així, sembla que no tinguem altra alternativa que anar-los votant a cada elecció.
Tampoc no puc afegir res més al teu poema.
ResponEliminaNomés demanar, (sembla que inútilment) a quilòmetres de distància, la pau mundial, la ruïna per als fabricants d'armament, i la mort per als qui fabriquen i planifiquen mort.
I
EliminaQue la immensa majoria del món estiguem d'acord en això i que no hi puguem fer res...
EliminaEstem a mercè de bojos que un dia s'aixequen i decideixen massacrar el poble del costat. És clar que no són ells sols. En el cas de Putin no ho sé, perquè es veu que aquest home té més armes que el món sencer, però en el cas d'Israel, tot això no estaria passant si els EEUU no els donessin suport. Ja ho dius tu, els fabricants d'armament s'estan fent d'or. I ara per no ser menys rearmarem Europa. Em sap tan greu per la gent que ve darrere nostre... perquè els està quedant un món impossible. Ja podem anar cridant no a la guerra, i no a armar-se, com vam començar a fer en la nostra joventut, ja podem xiular si l'ase no vol veure.
Només ens podria salvar que en els llocs de poder hi hagués gent honrada. Vaja, una utopia!
Abraçada, Xavier!
Quina pena que fa aquest vídeo... no hi ha res com veure les persones grans o infants de carn i ossos per adonar-nos (encara més del que ja pensem habitualment) de la brutalitat de tot plegat i de la bestiesa immensa de totes les guerres.
ResponEliminaQue comenci ja, una època de pau a tota la Terra... seria la novetat millor que podríem inventar. Encara no n'hi ha hagut mai.
Tant de bo, Carme! Però sembla impossible. Fins ara teníem guerres relativament lluny (54 crec que en vaig trobar un dia buscant una informació), però ara ja les tenim a tocar i no és que ara em preocupi gaire més, simplement és que veig que per comptes de baixar, augmenten i ho fan en països suposadament avançats. Però es veu que ni avançats ni endarrerits; l'ambició, la maldat, la falta d'escrúpols, la crueltat no distingeixen formació ni cultura ni intel·ligència.
EliminaEn fi, no hi puc pensar perquè em desespero.
Abraçada, Carme!
Que et sigui igual viure que morir, que tinguis vuit anys com si en tinguessis vuitanta, és el pitjor que pot passar.
ResponEliminaNo és veritat que no siguis poeta, en tens tota la força quan escrius prosa, o en els títols de les teves novel·les, com els passa a moltes persones com tu.
Gràcies, Helena, però jo no em veig a la vostra altura i ja en soc conscient, però aquesta vegada em va sortir així, perquè la inspiració provenia d'un sentiment molt fort. És molt trist i tan injust que aquesta pobra canalla hagin de passar per això... És fàcil preveure què faran quan s'acabi la guerra si encara existeix Hamàs. Que si no existeix, en crearan una altra. La violència només engendra violència.
ResponEliminaAbraçada, guapa!
Thanks for being a mentor and guide through the valuable lessons shared in your blog.
ResponElimina