dijous, 27 de març del 2025

UNS ALTRES NENS

 

De tots els anys que fa que celebro el Dia de la Poesia, aquest ha estat el més bonic de tots. A l’escola de l’Elna, la meva neta pels no iniciats en aquest blog, van demanar a pares, avis i família tota si volien anar a llegir poemes a l’escola el dia 21 de març. I jo que soc complidora de mena, bona iaia i que allà on hi hagi promesa de paraules, allà que me’n vaig, em vaig preparar uns quants poemes i de dret cap a l’escola. Em pensava que m’hauria d’obrir pas a cops de colze, però només jo havia acudit a la crida de la classe de l’Elna, per la qual cosa la mestra, Pilar, m’ho va agrair molt i jo em vaig sentir única, perquè ho era, és clar.

      Quina xalada veure l’atenció dels nens, com atenien a tot el que deia la mestra, com responien als meus comentaris, quin respecte i quines ganes de fer-ho bé!

El darrer poema a llegir era “Primavera” de Miquel Martí Pol. Mentre l’escoltaven s’havien d’inspirar, dibuixant i pintant allò que el poema els suggeria. Em va semblar dificilíssim que els vinguessin les idees simplement escoltant, i només escoltant, el poema una vegada o dues. Sí que el poema era molt descriptiu, però tot i així, jo trobava costós el que se’ls demanava. Parlava d’una oreneta que ja arribava, d’un pont, d’un home que treballava, d’un riu, d’una plaça... L’oreneta i el pont no van faltar en cap dels dibuixos. Em vaig anar passejant per totes les taules i mirant-me’ls un a un i vaig veure que cada nen hi donava el seu toc personal. Un hi posava més elements, l’altre més detalls en cada element, l’altre més color..., però cap d’ells va deixar la làmina en blanc. Trobo un encert això de posar els nens en taules de grup i no en aquells pupitres solitaris de la meva infantesa. Penso que per poca imaginació que es tingui, és molt difícil que no s’activi la imaginació veient treballar els companys. Va ser una estona molt gratificant i en guardo un record que, si no pateixo cap problema d’aquests de memòria, segur que serà per sempre.


Tornant cap a casa, m’arribava la inevitable associació d’idees. Una d’elles, la que m’altera el son tot sovint: veient tanta innocència, candor, obediència i desig de complaure, em pregunto en quin moment deixem de perdre aquests valors. Perquè està clar que no podem conservar-ho intacte a mesura que creixem, si no volem ser engolits per les feres d’aquesta selva on habitem. Però què és el que ens passa per anar del blanc tan pur al negre tan tenebrós? Per quins laberints hem de transitar per canviar aquell estat d’innocència per l’estat de depredació a què arriben alguns? Quina baixada als inferns han fet algunes “persones” per convertir-se en alimanyes sense entranyes que juguen amb les vides humanes com si fossin brosses a treure del mig amb un cop d’escombra? I tot per un tros de terra miserable, el d’un país que de tant petit en diuen Franja. També, inevitablement vaig pensar en les seves víctimes, tants i tants nens com els que vaig poder gaudir a la classe de l’Elna. Tants que hauran mort, que hauran quedat mutilats, que s’hauran quedat desemparats i sense ningú, mentre la resta del món es mostra, no diré impassible, però sí impotent per fer-hi res. Em pregunto si serà lícit que aquests nens covin ressentiment i venjança. Amb tot el que estan vivint, com podran, com voldran tenir pau en el seu cor?

      No volia acabar aquest post així. Vull quedar-me amb el bon record del Dia de la Poesia a l’escola de l’Elna, però no puc oblidar la tirania i l’abús, la terrible injustícia que els ha tocat viure a alguns nens, uns altres nens, només pel fet d’haver nascut en un punt concret del planeta. I no soc gaire religiosa, però si la poesia també és desig, desitjo que aquest deu que tant invoquen els seus botxins els toqui, mal sigui amb foc que fongui la indiferència del seu cor glaçat.

Aquí, la improvisada rapsoda major 


dissabte, 1 de març del 2025

TERRES RARES PER A HOMES ESTRANYS

 

                                

A mi m’agradaria tenir prou lucidesa i, encara més, prou saviesa per poder aconsellar Zelenski i dir-li el que ha de fer. Malauradament, no em sento prou lúcida avui, l’endemà del desastre, ni tinc saviesa ni tampoc sé de diplomàcia per poder-ho fer.

        Després de la lamentable reunió d’ahir a la Casa Blanca, on, indignats i estabornits, vam poder assistir en directe a la vergonyosa humiliació pública del president d’Ucraïna i el seu poble per part de dos energúmens, mig món –i m’agradaria que fos molt més de mig- ens preguntem què ens queda per veure. A la matusseria i la barbàrie dialèctica de Trump s’hi va afegir el segon borderline del govern dels EEUU -i molt em temo que assistim a la major concentració d’aquesta espècie en la història de l’administració americana- “Has dit gràcies? Saps dir gràcies?” diu el vicepresident. I malgrat la intenció de respondre de Zelenski no n’hi donen cap opció i l’acorralen, l’avassallen, l’adverteixen, l’intimiden, l’amenacen i el conviden a marxar de la Casa Blanca. I ell, pobret, fa unes declaracions, tot seguit, més humiliants encara, on l’únic que li falta és immolar-se en directe davant de les càmeres. 

                



        Astorats i esfereïts, veiem cada cop més clar que el món és en mans d’uns irresponsables i que si Ucraïna no en tenia prou amb Putin, ara també ha de lidiar amb Trump. Entre aquest parell, Zelenski té poques opcions per salvar el seu país. Si insisteix a seguir-se defensant de l’agressió russa, els massacraran encara més. Si no té el recolzament militar dels EEUU, la seva resistència durarà dos dies; no hi té res a fer amb la potència armamentística de Putin. Si Europa persisteix en ajudar Ucraïna, ben bé podria esclatar la Tercera Guerra Mundial que, segons Trump hauria provocat el mateix Zelenski -Lloat sigui el deu del cinisme i la tergiversació!-  Per cert, que si la guerra és dels EEUU aliats amb Rússia contra la Unió Europea, la guerra aquí durarà dos dies més dos més. Finalment, si Zelenski es rendeix, com a perdedor en pagarà un preu molt alt. Potser americans i russos es repartiran Ucraïna, tal com Àustria, Rússia i Prússia van fer amb Polònia el segle XVIII? Així tindrien tantes terres rares com voldrien. I terres rares en mans d'homes estranys, què pot anar malament?

          Estic d'acord en què tot és cíclic i que la història sovint es repeteix, però, en nom del tan suposat progrés de la humanitat, no hauríem d'anar avançant una mica a cada cicle per no repetir els mateixos errors del passat? Suposo que perquè això fos possible qui pren les decisions hauria de tenir un ampli coneixement de la història i, en aquest cas, ni ample, ni estret, i ni tan sols bàsic.