Fa quatre dies vam tenir
la impagable alegria de veure i escoltar l’ex-ministre Montoro en l’enèsima
sessió de la Comissió del Congrés per l’Operació Catalunya. Algú té l’esperança
que mai sortirà la veritat? I que mai, si sortís, es faria justícia? Si la
teniu, abandoneu-la. El PP és un bloc granític on cada un dels seus fragments
està fet de pedra picada.
Ja ho havíem vist amb l’innocent Rajoy, la punyetera
Cospedal, la manifassera Sánchez Camacho i el sant Jorge Fernández Díaz.
Segurament i inútilment, veurem més càrrecs del PP declarant, però la
compareixença de Montoro és especialment significativa perquè en l’art del
toreig ha superat tots els seus predecessors.
L’acollia i aixoplugava des de la primera fila, l’astut
Rafael Hernando, exercint a la callada de picador i banderillero,
i transmetent-li amb la mirada totes les respostes, totes les ironies i totes
les rialles que en un exercici magistral de cinisme deixava anar el torero
Montoro.
Trencant totes les regles del toreo, el paseíllo el va fer davant dels periodistes abans d’entrar al ruedo, però tot i que els va prometre més espectacle per quan s’acabés al corrida, sembla que no ho va complir. Només d’entrar a la plaça, ja va executar la primera verónica, recordant el rescat del FLA -la millor defensa sempre és un bon atac-.
Al pobre
Jon Iñarritu li va practicar serpentinas, tafalleras i faroles,
sense respondre de forma clara i entenedora cap de les seves preguntes. Sí que
va haver de deixar el capote i
agafar la muleta per capejar la brava Pilar Vallugera que, si bé, tampoc
no li va treure res, com a mínim el devia espantar amb la gallardia que habitualment
gasta.
No sé si algun torero ho havia fet mai això d’amenaçar amb marxar
de la plaça si el toro provava de clavar-li una cornada. Però Cristóbal Montoro
-trobo que és un bon nom per un torero- ho va fer amb la gràcia i l’airositat
de rei de la plaça. No cal dir que el torero va acabar la faena, deixant el
toro a punt per ser arrossegat pels mulilleros. Era mort el toro? Potser
no, però sí ferit de mort. Ja són moltes corrides per quedar-li ganes que el
tornin a torejar!
Mai no
en traurem l’aigua clara de l’Operació Catalunya, sobretot perquè qui la va
remenar, i la remena, té les mans molt brutes i l’aigua s’ha tornat fosca, espessa i pudent. I com he dit abans, si
alguna cosa s’aclarís, dubto que tingués cap conseqüència. En fi, deixeu-me
repetir la frase del mestre Dante Alighieri que tinc la gosadia de manipular:
“Abandoneu tota esperança, independentistes, que de l’infern no en sortireu”.
Demano disculpes pel lèxic en castellà en un text en català, però no hi ha
traducció a la nostra llengua pel camp semàntic del toreo. I ni ganes!
