diumenge, 23 d’abril del 2017

EL LLIBRE EN BLANC DE L'ELNA

                    
Dimarts passat vaig preparar una entrada al blog, dedicada, tal com toca aquests dies, als llibres. Als clàssics, als bons, als mediàtics, als nefastos, als vuitanta-cinc mil nous títols que es publiquen cada any. Hi explicava, sense anomenar títols, com escollir un bon llibre amb algunes probabilitats més d’encertar-ho.
Ho deixaré per un altre any perquè la matinada de dimarts a dimecres, la meva néta va decidir que arribava ja, passant de l’opinió d’especialistes diversos, que asseguraven que encara no era el moment.
L’Elna va arribar al galop i amb tantes ganes que la meva filla quasi no va tenir temps de descavalcar, o sigui, d’arribar a l’hospital. Millor així? Bé, sí, si l’horeta curta pot ser mitja hora, millor que millor. Tot i que jo encara porto l’ensurt al damunt.
Perquè...
   1r. pensament:
   I la resta: 
       —On punyeta són les claus, la bossa, l’altra bossa, els 
papers...?
     Com és que hi ha vint claus al clauer i cap no entra en el pany?
       Ah no! És culpa meva que sin las gafas del cerca no veo nà.
       —He de trucar al pare, he de trucar al pare!
       —Merda! Ara m’he deixat els mòbils! Torno a buscar-los.
    Ostres, que no recordo si és el primer segona o el primer tercera.
       Quina clau era, quina clau?


Sobren les paraules


Mentrestant l’Elna i la seva mama ja anaven amb l’ambulància fent sonar la sirena a ple pulmó cap a un hospital al qual en cap moment no s’havia plantejat ningú d’anar. Quan vaig arribar ja estava tot fet. L’Elna va arribar al món sense cap parent a la vora, tret de la seva mare. Amb tot, mare i filla van estar super-ben-acompanyades i super-ben-ateses; només calia veure la seguretat i l’afecte amb què les tractaven totes les professionals que hi havia a la sala de parts quan finalment hi vaig arribar.


Aquí també


Tot bé, tot bé. La meva néta té totes les qualitats: És tranquil·la, menjadora, se la veu feliç d’estar entre nosaltres, té els ulls d’un blau intens, unes orelletes perfectes, un cabell que tira a ros, un nasset xato, unes mans que se m’agafen al dit i uns peuets que belluga quan està molesta. Com? Ah, que m’he tornat una iaia babaua que només li veu virtuts a la seva néta?  Doncs segurament, però no és que jo els hi vegi, és que les té.


L’Elna és un llibre en blanc, on tot just hi ha escrit les primeres lletres. Tan joveneta? Bueno... és que amb l’àvia que té... què voleu? Jo, com a experta en Word li vull donar uns quants consells que, tot i que les criatures ara neixen amb la informàtica sota el braç, segur que me’ls agrairà quan  sigui l’hora. La vida que va passant s’escriu en rodona; les caigudes i ensopegades en negreta, que es transforma en cursiva quan ens aixequem, com més ràpid millor. La felicitat efímera va en majúscules; en aquest paràgraf de nou-cents caràcters, només una dotzena en són majúscules. De fonts n’hi ha a milers; ha d’escollir la que li vagi bé en cada moment, però si canvia massa sovint, pot ser que, un cop escrita, alguna pàgina la confongui. Els salts de pàgina són silencis, a vegades desitjats i d’altres no. I les il·lusions són de colors, de tots els colors. Que les novel·les són en negre sobre blanc? Qui ho ha dit que el llibre de l’Elna serà una novel·la? A veure, qui ho ha dit? Les tapes són el que tots veiem, però de les pàgines escrites només en coneixerem el que ella ens vulgui ensenyar.

Per  a tu, Elna


Estimada Elna meva,
Com que cada vegada que et tinc als braços em posaria a plorar i quan no t’hi tinc encara ploraria més, deixa’m que formuli un desig per al llibre de la teva vida: que sigui llarg i de qualitat, resistent i a la vegada delicat per dins i per fora, que sàpigues trobar-li sempre nous colors, que les majúscules siguin generoses i que la cursiva faci sempre fora la negreta.  Que el que hi escriguis estigui d’acord amb  allò que sents i penses. Que els salts de pàgina siguin escassos i que, els que t’envoltem, els sapiguem interpretar i respectar. 



I segur que algú de vosaltres es preguntarà com ha estat la rebuda de la Lila a l’Elna. Em sembla que coincidim en tenir un garbuix d’emocions i sentiments encara difícils de desxifrar. No m’explico que només fa sis dies que no la coneixia i ara l’enyori a tothora. La Lila fa més salts i més tombs que mai,  però quan l’Elna es posa a plorar, ella és qui primer hi arriba. Encara no hem pogut parlar, però quan tinguem un moment segur que m’ho explica.

El dia que el pare pugui relaxar el braç, això estarà guanyat

28 comentaris:

  1. Com m'ha agradat aquest post, Teresa! Quina preciositat de família! Felicitats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, estan al complet. Parella, nena i gos. Després hi ha els avis, els tiets, els cosins, les besàvies... No som tan preciosos, però una mica se'ns encomana la bellesa.

      Elimina
  2. Moltes felicitats iaia Teresa!!!! Quina preciositat, aquesta petitona!!!!
    Que sigui molt feliç l'Elna i tots vosaltres també, de veure-la créixer!!!
    Un post entendridor i genial!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme! Ho havia d'explicar i, tot i les meves reticències d'abans de néixer, us l'havia d'ensenyar. Que els teus desitjos es facin realitat!

      Elimina
  3. Respostes
    1. Gràcies, Iris, bonica! Pots opinar amb més coneixement de causa, que per alguna cosa ets la padrina i la coneixes tant com jo.

      Elimina
  4. Que maca l'Elna. I els seus pares. I l'àvia que se l'estima tant!!
    En(mitja)horabona Teresa. Felicitats a tota la família, Lila inclosa.
    I el nom és molt escaient per una nena, projecte de dona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier! Contenta que us alegreu amb mi.
      Jo també trobo que un nom amb una història tan maca és un bon començament.

      Elimina
  5. L’Elna es la nouvinguda però veig que no t’oblides de la autèntica reina de la casa la Lila, apareix pràcticament en cada post d’aquest blog. Quina feinada això de tenir un fill, sort que a tu només et toca la part bona que es fer d’àvia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La Lila? Qui és aquesta? I jo que em pensava que et llegies tots els meus posts... Així només t'has llegit els vuit on hi surt la Lila? Vaja, quina decepció!
      Sí que dona feina, sí. No te n'adones fins que hi ets. Però ben compartida és menys.

      Elimina
  6. Que ben explicades les sensacions i tot plegat. Enhorabona per la part que et toca, però escolta, la teva filla sembla molt joveneta, no? Ho sembla a la foto. O espera, ara no sé si és la filla o la jove... ara estic dubtant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aclariments als dubtes, XeXu: És de la filla, que té 26 anys. Però ja veus que també es conserva molt bé, com l'àvia. Ens ve de família, ja ho vaig dir.
      La veritat és que és una sensació nova i desconeguda. N'havia sentit a parlar però ara ho he pogut comprovar.

      Elimina
  7. Això dels parts sempre provoca situacions una mica còmiques degudes al nerviosisme...
    Ai aquesta àvia que li cau la baba amb aquesta Elna que sembla una nineta!
    Tens raó que és un llibre en blanc, tan de bo que totes les paraules que hi escrigui, siguin boniques, tendres, amables, rialleres...Com la seva vida! I que l'àvia no la malcriï gaire, però si que procuri que sigui una nena feliç. Ah i que li canti cançons de bressol i quan sigui més grandeta, li expliqui contes!
    Moltes felicitats, a tu i als pares i un petonet a la maneta de l'Elna!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tan preparat com ho tenien! Va estar ben imprevisible i sí que en aquell moment em vaig enrabiar molt per no saber mantenir la calma i estar perdent un temps preciós. Ara que millor que no ho hagués sabut com n'era de preciós que sinó igual tiro la porta a terra. En fi, ja està fet, ja ha arribat l'Elna i la contrapartida és que amb tanta pressa ni l'una ni l'altra van patir el que es pateix amb un part llarg.
      Gràcies pels bons desitjos i per les felicitats, Roser. Aquesta tarda li faig el petonet a la maneta.
      Petonets per a tu també.

      Elimina
  8. Moltes felicitats, àvia, he,he. Que desvanida se't veu. Una nena preciosa i un llibre que s'anirà escrivint amb el temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors! Suposo que no ho puc dissimular. L'Elna, a part de plorar, que no gaire, menjar i dormir, desperta alegria i bons sentiments al seu voltant.

      Elimina
  9. M'ha caigut la bava de llegint-te, crec que me l'has encomanat... És que realment de naixements n'hi ha un de ben diferent per a cadascú (i per a cada mare). I ara encara et caurà més la bava: aquesta Elna és una de les coses més boniques que he vist mai. Au, ja està dit, a fer d'àvia, però no et passis!!! :*

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Raquel! Qui no es commou davant un nadó? Si a més a més és alguna cosa teva, encara és més difícil no bavejar. Segur que cada dona pot explicar el part amb alguna característica única i personal, perquè la manera de viure-ho és també personal. La meva filla donaria una versió diferent a la meva, segur.
      Miraré de trobar el terme mig per no passar-me fent d'àvia, però és tan difícil... Des que vaig estudiar els grecs que ho intento. Encara no me n'he sortit. Amb l'Elna hauré d'afinar més, però. No la voldria perjudicar amb un excès de bava.
      Una abraçada!

      Elimina
  10. Molt maca la història i la dedicatòria! Això de la negreta i les cursives m'ha encantat! Felicitats! (per segon cop)

    ResponElimina
  11. Com que ja fa temps que tracto cursives, negretes i tot el que les envolta, i més temps que tracto allò que representen, m'he sentit en l'obligació d'explicar-li. Tot el que jo sé que sigui per ella. El problema és que l'experiència dels pares, i de l'àvia menys, no acostuma a servir; tothom reclama el dret inconscient d'equivocar-se en pròpia pell. I és així com ens fem grans, per sort.
    De moment, però, a gaudir-ne. Encara falta per arribar a aquell moment en el qual creuen que els més grans no saben res.
    Una abraçada, Ignasi!

    ResponElimina
  12. teresa,soc la montse
    ja saps que no soc d'escriure molt en el blog, pero no he pogut resistir la temptacio de fer-ho, per que el que has escrit de l'elna, es tan bonic i tendre com ella, ara feliç,ara innocent,pero segu que quan pugui començar a escriure de veritat, i a entendre aquest llibre obert, ple de desitjos, de la seva avia, nomes tindra paraules de amor, veient com es de volguda, i sabra que passi el que passi estaras alla amb ella.
    et mereixes tot aixo i mes...
    un petonet i feliçitats per tots

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Montse! Quina alegria de veure't per aquí. Nosaltres som de les que no ens comuniquem mútuament a través de les xarxes, però un comentari com aquest s'ho val i em fa molta il·lusió. Gràcies per tots els desitjos. Espero que es compleixin i que ho puguem comentar amb tu.

      Elimina
  13. La nova criatura és molt rebonica, que ja és dir. Una perfecta rosa de sant Jordi, que porta l'amor escrit a tot el cos. Moltíssimes felicitats, que jo sóc una fada padrina jaia i només desitjo bones coses.

    ResponElimina
  14. Olga, recorda que les fades padrines són les pioneres del món de les fades i d'elles van arrencar totes les altres. No és per treure'ls mèrit sinó per donar-ens-hi més, per temps que passi. Gràcies per les bones paraules, bons desitjos i bones coses per a la rosa bonica que és l'Elna i una abraçada.

    ResponElimina
  15. Quina preciositat de criatura!! Enhorabona a tota la família. Que la felicitat que us envolta, continue molts anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Mari! Moltes gràcies! És un moment molt feliç. Ja toca algun de tant en tant, no?

      Elimina
  16. Felicitats, Teresa! Veig que tens una neta maquíssima,- és la primera?- gaudeix-la tant com puguis, aquests primers anys són espectaculars i entendridors.
    Petonets a les dues! A la mare també.

    ResponElimina
  17. Gràcies, Glòria! Sí, és la primera. No sé si es nota molt, però és que tot és nou i no ho puc dissimular. Tal com parles, ja veig que tu també ets àvia i no d'un sol nét, així que felicitats també. Una abraçada!

    ResponElimina