Quan
només escrivia relats tocava tots els temes i tots els gèneres, però crec que
no podria escriure una novel·la sobre un tema que abans no m’hagués plantejat
molts interrogants i no m’hagués fet reflexionar. I és que al final, escrivint,
el que faig només és això: posar en boca dels meus personatges les meves
pròpies reflexions sobre un tema del que m’agradaria obtenir respostes.
Ho
vaig fer a “Les cadenes subtils” qüestionant el tracte que reben els vells en
algunes residències, del qual no culpo pas el personal, sinó a les direccions
que només busquen el benefici de l’empresa i no posen els mitjans suficients
per a una bona atenció. I durant un temps, després de publicar-lo, vaig pensar
que potser havia estat molt dura i que havia deformat la realitat, però caram!,
quan vaig haver de posar el meu pare a la residència, ho vaig patir en pell
pròpia, i amb la pandèmia vaig refermar-me en la idea que no m’havia allunyat
gaire de la realitat.
A
“El silenci de Vallbona” explicava el que és capaç de fer l’Església per tal de
mantenir l’estatus i el poder i com es pot embolicar la troca si algun
personatge no pensa aturar-se per res per aconseguir reconeixement i prestigi.
A
“La llum de l’impostor” les preguntes em van arribar en l’atemptat del 17A a
Barcelona i Cambrils. Com és possible que algú, aparentment ben integrat al seu
país d’acollida es radicalitzi i provi de destruir la societat amb qui hi viu,
sense importar-li morir en l’intent?
Finalment
a “L’era dels llops” -com ja haurà endevinat algú, per molt que jo, aquesta
vegada, he intentat mantenir-ho en secret-, plantejo el tema de les violacions
en grup i em pregunto què pot portar alguns homes a cometre-les. I és que en
aquest tema, la meva identificació amb les víctimes, pel fet de ser dones, és
inevitable i saber que hi ha hagut una nova violació en grup, o en solitari,
tant se val, és com si m’arrenquessin un bocí de mi mateixa.
Totes
quatre novel·les formen part de la saga de l’ara inspectora Mimí Vidal, que al
llarg de la saga passa d’un estat de rebel·lia i negació contínua (Les cadenes
subtils, 2016) a descobrir la seva vocació i motivar-se a estudiar Criminologia
(El silenci de Vallbona, 2017). A La llum de l’impostor, 2020, la Mimí, gràcies
a les seves empatia i intuïció, ja ha
adquirit un cert prestigi i rep l’encàrrec directe de la Presidenta de la
Generalitat perquè esbrini les causes de la radicalització gihadista a Catalunya.
I
tot embolcallat sempre dins el gènere de novel·la negra que reconec que em té
enganxada. I això que confesso que soc poc lectora de novel·la negra! Ves qui
ho entén! En fi, els designis de la inspiració són inescrutables.
Sempre
he trobat en els meus personatges dolents, no diré excusa, però sí alguna causa
de la seva dolenteria i a “L’era dels llops” em vaig proposar dibuixar uns
dolents sense causa, com si diguéssim de maldat pura: el mal pel mal. He de dir
que no me n’he sortit. No he aconseguit fer ni un sol personatge malvat –i aquí
n’hi ha uns quants- que no tingui algun motiu per ser-ho: trastorns psicològics
o sociològics, conflictes, ambicions, enveges i, sobretot, l’elecció d’una
sortida errònia a l’hora de trobar la solució al seu problema.
Bé,
doncs, com que ara ja ho sabeu “tot”, espero que us hagin vingut ganes de
llegir la novel·la per poder descobrir una nova aventura de la Mimí Vidal. I si
encara no la coneixeu que, si més no, us piqui la curiositat per conèixer-la.
