dilluns, 21 de setembre del 2020

AQUELLA HISTÒRIA INIMAGINABLE

                                      

Ja fa uns quants dies que m’estic rellegint les cinquanta entrades que vaig publicar del 15 de març al 3 de maig, amb el nom de “LA HISTÒRIA INIMAGINABLE”. No havia gosat fer-ho  per allò de la temporalitat i la immediatesa; escriure sobre la marxa i sense perspectiva és córrer el risc que el que has escrit quedi desfasat i li manqui la pàtina d’obra atemporal i per tant universal, que és allò a què aspirem tots els escriptors.

Algunes de les coses que vaig escriure segueixen tenint vigència. Per exemple, el dia 1 vaig dir aquí “El futur és incert”, el dia 19 parlava del ISUDE, el virus incurable del Tribunal Suprem i el dia 20 recomanava tenir alguna ocupació activa i/o creativa durant el confinament. El dia 28 em queixava de la poca eficiència de l’administració per solucionar els problemes econòmics d’aquells a qui la pandèmia havia convertit en vulnerables; diria que més que tenir vigència, aquest tema encara ha empitjorat. Malauradament, tot això està de plena actualitat.

D’altres idees que vaig plasmar són francament ridícules. El dia 2 dic que he somiat que un franctirador em disparava quan anava a comprar i el dia 32 que, amb el virus, la Xina havia guanyat la Tercera Guerra Mundial; tot d’acord amb la meva associació de confinament amb estat de guerra. Quina bestiesa! No cal somiar, ni anar-se’n a la Xina. L’autèntica guerra la tenim a casa nostra amb els nostres governants llençant-se els plats pel cap, cada vegada més desunits i menys per la feina; aquells dies devien fer una Pau de Déu per fer front a la pandèmia, però allò sí que va ser temporal. Un altre desfàs: sempre que anomenava el Covid ho feia en masculí (el virus COVID19) i més endavant vaig adonar-me que en parlaven en femení (la malaltia COVID19), però no ho vaig voler canviar i ara quan ho he llegit m’ha sonat ben estrany. El dia 9 vaig caure en la utopia quan vaig escriure que pensava que la millora de la humanitat era possible; ho deia per la solidaritat i la responsabilitat social que mostrava la majoria de la gent, però pel que es veu ja la devien gastar tota aleshores. Finalment el dia 11 compartint el pensament d’una amiga, deia que la pesta del virus s’emportaria tots els dolents. Sense comentaris, no?

No sabem quant temps s’allargarà el contagi del virus, ni quant temps es prolongarà la crisi econòmica que ja ha començat, però hi ha dues coses que em consolen. L’una és subjectiva i personal: saber que l’Elna, que parla del virus com “el mosquit” perquè així li vam explicar al principi del confinament, és aliena a aquest patiment que tenim els adults i assumeix tota la nova normalitat com si no n’hi hagués altra. El primer dia que vam sortir al carrer, després del confinament, em va preguntar unes quantes vegades:

       —Iaia, aquí també hi ha el mosquit?


                                                                 Amb tota normalitat

Després de respondre-li cada vegada que sí, que era per tot arreu, ja no m’ho va preguntar més i ara veig que accepta amb tota naturalitat la mascareta, el rentat de mans quan arriba del carrer, el làser, la distància, les fletxes per on ha de passar i totes les precaucions que a nosaltres se’ns fan tan carregoses. En part, tot i l’acceptació, m’entristeix veure que comença a viure d’aquesta manera, però segurament el dia que això passi, inconscientment tindrà un alleujament que potser valorarà tota la vida.

L’altra és totalment objectiva: parlant de “La història inimaginable” no puc deixar d’esmentar els nombres de la pandèmia a Catalunya que em van acompanyar durant aquells cinquanta dies. Passaré dels contagis perquè està clar que a més PCR, més casos detectats i em centraré en els morts: el primer dia, el 15 de març, van morir 12 persones; la primera quinzena, del 15 al 30, 1400; entre el primer dia i el dia 50 van morir 10452 persones. Sabeu com estan els nombres ara? Segur que sí, però anirà bé de recordar-ho. Durant la primera quinzena de setembre 136 morts. I els malalts a l’UCI, que van arribar a ser 1529 a l’abril, ara són només 135. O coneixem millor el virus i sabem com afrontar-lo o ha perdut força, però dins del caos viscut i del canvi que ha representat la seva irrupció en les nostres vides, penso que tenim motius per l’esperança.

diumenge, 6 de setembre del 2020

MASSA MESSI

 

                                

Si l’altre dia amb el meu “M’EXPLICO, jo també” ja vaig fer enfadar a més d'un, espero que avui  els adoradors de Messi no se’m mengin amb patates. Ho sento, eh? Però quan un tema em fa pensar, n’he de parlar.

El Barça és una cosa especial, no ho discutiré i ho veig lògic perquè un club de futbol que ha arribat tan amunt desperta passions i esperances. I també, qui ho pot dubtar? desencants i frustracions. Però és una exageració aquesta dependència de Leo Messi, aquests mals auguris no expressats de “després de Messi, la fi del món”. Per Déu! És clar que Messi ha donat molts motius d’alegria als culés i jo no soc futbolera, però també me n’ha donat. Ara bé,  l’hecatombe que s’ha generat per la seva possible fugida del Barça trobo que explica molt bé la superficialitat de les prioritats dels culés, del periodisme esportiu, dels Telenotícies i del periodisme en general.

Com es pot rendir aquest culte malaltís a una persona que té l’únic mèrit de tocar molt bé, estupendament bé, la pilota? Què menys que fer bé la seva feina, estant tan ben pagada! I quin greuge per tants i tants bons professionals que també la fan bé i ben just arriben a una mil·lèsima part del seu sou! Per no parlar d’aquells que de bona gana l'hi farien i no en tenen i han de malviure amb una deumil·lèsima part del que cobra ell.

Ja fa molt temps vaig escriure un article per una revista on deia que Messi era un nen a qui agradava tenir sempre la pilota i que aquesta era la seva motivació més important per, a parer dels seus seguidors, donar-ho tot al camp. Per mi, sempre per mi, continua essent un nen i “si no puc guanyar, me’n vaig, mira!” i “si no em puc lluir, aquí us quedeu”. Que no podria ser que ja no la toqués tan bé? Que no podria ser que se n’anés perquè ell també se sent responsable de l’actual situació del Barça? Perquè si ell era responsable —gairebé l’únic responsable; els altres jugadors no compten, oi?— de la bona marxa de l’equip, qui és ara el responsable d’aquesta davallada?

La qüestió és que si Messi se’n va, el món s’enfonsa: la resta de l’equip no val res; el secretari tècnic, fulminat; l’entrenador que se’n torni amb les vaques, que els seus acudits ja no fan gràcia; la directiva és nefasta i les mocions de censura branden els seus ganivets esmolats sobre el cap de Bertomeu. I que bé que els van les crisis a alguns, no? Una mica de sentit comú, si us plau!

Recordo que quan Guardiola entrenava el Barça, si fallava algun crac, l’equip seguia jugant perquè l’entrenador tenia confiança en tots els jugadors i el partit es jugava sense que s’hi trobés a faltar ningú. I és veritat que Guardiola va saber-se posar Messi a la butxaca —només faltaria!—, però mai no treia mèrit a la resta, sempre que s’aixequessin ben d’hora i penquessin. Em pregunto què hauria passat si aquesta situació s’hagués viscut amb Guardiola d’entrenador. Tant que se l’estimen els culés i també l’haurien rebolcat pel fang, malgrat tots els èxits anteriors? Un joc i els seus resultats no haurien de ser tan importants com per provocar una depressió o un zenit col·lectiu, però, com ja he dit, les prioritats i l’escala de valors d’una bona part de la societat deixen molt a desitjar.

Bé, Messi es queda. Diu que no vol anar als jutjats contra el club de la seva vida. Però no s’està de qualificar Bertomeu de mentider. Ei, que jo no hi era en les converses, però em sembla que no comença amb bon peu acusant públicament el president del club de la seva vida. No serà que ha vist clar que aquest cop no pot guanyar?

Desitjo que recobris l’alegria al camp, Messi.

Desitjo que tornin els bons moments i els bons resultats, Barça! I sobretot, l’autoestima.

Desitjo, benvolguts culés, que recupereu la felicitat, però si us plau, busqueu-vos també altres motius per ser feliços i no depengueu només dels resultats d’un joc en el qual ni mínimament hi podeu intervenir.