diumenge, 15 de març de 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 1


                          
No penso ensenyar la meva neta cada dia, però vull donar un missatge d'optimisme
 i em nego a il·lustrar aquesta entrada amb aquelles corones vermelles
que últimament surten per tot arreu.


Per a mi, que sempre estic imaginant històries, aquesta és la història inimaginable. De tots els llibres i especialment pel·lícules, sobre futurs apocalíptics amb que ens van saturar els americans ―sobretot els americans―, abans dels atemptats de 11S, l’argument de la història que estem vivint ho supera tot amb escreix. Perquè ens vam veure enfrontats a piranyes, a Gozzil·les, a Coses, a Gremlins, a Armagedons i a força destruccions més de l’espècie humana. Però ara ens enfrontem a un enemic invisible que viu entre nosaltres, gràcies a nosaltres i que com més nosaltres li obrim les portes, més i més intensament, ell viurà.
Toca canviar dràsticament d’hàbits i passar del moviment imparable que ens impulsava, a la quietud i l’assossec conscient. Deixarem per un temps l’estrès provocat per agents externs i si no ho controlem en viurem un altre d’intern. Però també podria ser que no fos així. Les crisis són oportunitats. No ho dic jo, ho diuen els experts. Una altra mena de vida, impensable fa una setmana, ha de ser possible i allò que no aconseguíem amb la voluntat, pot ser que una força major ara ens hi ajudi.
Digueu-me imprudent, però a mi viure una experiència com aquesta, mai viscuda fins ara, em provoca una certa excitació positiva que, segurament durarà fins que algú del meu entorn agafi el COVID19, que Déu no ho vulgui, perquè a les nostres mans no està. Si l’agafo jo mateixa, miraré de viure-ho amb el mateix entusiasme que, per la mateixa regla de tres, també serà una experiència nova. No està clar que me’n surti. D’entusiasmar-m’hi, vull dir. Va! No cridem al mal temps.
Hi ha molt a dir i molt a reflexionar en aquesta nova situació i com que a mi m’agrada escriure, m’he proposat de fer-ho una mica cada dia. També escriuré altres coses, segur, i potser podré posar data de finalització a la meva nova novel·la, i potser en començaré una altra, i potser l’acabaré, i potser.... El futur és incert, només espero que la incertesa no sigui tan llarga i indefinida com per tenir tant de temps. És clar que no tot és escriure en aquesta vida. També puc llegir i endreçar armaris, fer-me les ungles i provar de fer-me un pentinat nou; si no em queda bé, no passa res, només em veurà la meva mare. Ara bé, a la perruqueria no hi aniré. Ahir no em va quedar clar en aquell discurs tan llarg si era obligat anar a la perruqueria aquests dies. Esperava tant alguna solució sanitària ―a vegades sembla que hagués nascut ahir, jo― que tot el demés ho escoltava de gairell. De fet, tot ho vaig escoltar de gairell perquè de solució sanitària nova no me’n van donar cap.
Així doncs, com que el millor d’escriure és poder-ho transmetre, em comprometo a fer cada dia una petita crònica del que em passi pel cap sobre el que estem vivint i penjar-ho aquí. Serà interessant veure l’evolució en aquests primers quinze dies, no només del virus i les seves conseqüències, sinó del meu estat d’ànim i les seves conseqüències que, possiblement, tant l’un com les altres, seran compartits amb molta gent. Si és així o no i ho voleu explicar, us animo a fer-ho en els comentaris. Si no teniu perfil de Blogger o de Google, podeu comentar com Anònims. I que aquest aïllament físic temporal no sigui obstacle per comunicar-nos anímicament i, en aquest cas, virtualment!
Ja se que les abraçades estan prohibides, però n’envio una de colzes a tot el personal sanitari i treballadors dels serveis bàsics que estan exposats tot el dia perquè nosaltres estiguem més tranquils.
Aquestes són les dades del meu país avui. Ja em poden repetir les paraules unidad i juntos tantes vegades com vulguins, que jo no en tinc cap altre:

15 de març de 2020 – Dia 1
Contagiats: 903          Greus: 52           Morts: 12           Donats d’alta: 3

Soc conscient que durant uns quants dies l’evolució d’aquests números pot ser molt descoratjadora.

10 comentaris:

  1. Dubtes, dubtes i més dubtes. Així em trobo el segon dia de confinament voluntari a casa. Un pis no gaire gran.
    Ahir dissabte vàrem sortir una estoneta al matí, per comprar 4 coses (amb cistell) i avui a l'anar a llençar plàstic al contenidor de reciclar i rebuig al de rebuig, hem allargat una mica de res el passeig. I crec que demà encara serà més curt.
    Mentrestant, repasses mentalment amb qui et vas creuar tal dia o tal altre, quan t'assabentes de casos d'infecció d'amics de familiars. De moment esetem bé però no podem dir mai que estiguem fora de perill, quan un familiar et comunica per wadsap que és tancat a casa perquè va estar sopant amb un amic que ha donat positiu del Covid 19...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Val més no pensar-hi gaire, Xavier. Fem el que ens han dit que féssim i distraiem-nos amb el que puguem. Jo no tinc cap contacte que el tingui de moment. De fet, jo la setmana passada ja estava mig confinada perquè vaig agafar un refredat de repetició (tres) i vaig sortir el més just. No vol dir que el dia que hagi d'anar a comprar... Més que res és per la meva mare que en té 88 i és a casa meva.

      Suprimeix
  2. Seguiré les teves notícies i anècdotes , que segur ajudaran a passar millor aquest temps incert . ànims i paciència per als propers dies i sobretot porteu-vos bé !
    Salut ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, Artur, doncs ja ens anirem veient per casa teva i per casa meva. Crec que qui no es porti bé, serà perquè no s'ha adonat del que està passant.

      Suprimeix
  3. Hola amiga, en aquests moments convulsos en q estem reclosos a casa (una situació impensable, fa uns dies) pensava quina experiència en treurem segur q això ens ensenyara moltes coses q no ens podem imaginar. T'anire llegint xq a lo millor m'ajudes amb els teus comentaris, a tenir paciència i calma q ens farà molta falta en els pròxims dies.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, Roser! Quina alegria de llegir-te per aquí. Jo crec que sí, que aquesta crisi no serà en va i en traurem coses positives. I suposo que la paciència i calma anirà a dies. Però jo ho intentaré. La intenció no és escriure per agreujar sinó per alleujar. Una abraçada!

      Suprimeix
  4. Dons, sí, paciència, calma i molta sort, necessitem.

    Em sembla una gran idea de fer el seguiment d'aquesta nova situació, ben increïble, com tu dius. Et seguirem, o sigui serem per aquí, des de casa, i ho aprofitarem, ja que els blogs ens permeten això, trobar-nos en tota seguretat.

    Que tinguem sort i que la vida ens doni un camí ben llarg.... com deia en Llach

    ResponSuprimeix
  5. Carme, jo sempre em queixo que no tinc prou temps, però pensar que en tindré tant em provoca una certa angoixa i com que escriure sempre m'ha ajudat a sobreviure, espero que aquesta vegada també. I si és compartit com podem fer nosaltres, molt millor.
    Sí, sí, que tinguem sort, perquè un cop acomplides les mesures, poca cosa més hi podem fer.

    ResponSuprimeix
  6. Si ja ho vaig dir jo que amb això del confinament a casa alguns recordarien que tenien un blog i el reactivarien... no és el teu cas, que et mantens activa, però augmentar el ritme a un post diari sí que no és propi de tu. Ja veureu quines coses més estranyes ens portarà aquesta crisi...

    ResponSuprimeix
  7. XeXu, és veritat, no fa per mi que publicava cada quinzena i darrerament ni això. Però em va semblar que seria una manera de deixar testimoni de tot el que anava passant i de com em sentia i també de compartir-ho. No sé si tindré prou coratge per seguir, però, tal com està evolucionant.

    ResponSuprimeix