dissabte, 21 de març del 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 7


                                    
No puc amagar a ningú que avui ha sigut un dia esplèndid, entre altres coses perquè tothom l’ha pogut veure. Era tan esplèndid que penso que si algú ha sortit, haurà tornat, cametes ajudeu-me, cap a casa perquè l’esplendidesa, almenys a la meva galeria, es convertia en xardor insuportable, si no per matar el virus, que diu que mor a 56º, poc en devia faltar. Potser temps a venir quan tinguem molta calor a l’estiu direm: “Fa una calor que mata el virus”. Ves a saber què se’n dirà d’aquí a cent anys d’aquest episodi, qui ho pot negar, històric!
O sigui que jo M’HE QUEDAT A CASA! Vosaltres també, oi?
No vull fer broma, que ja sé que hi ha qui ho està passant molt malament pel fet de no poder sortir. Penso en la gent que conec, d’esport diari, de ser uns nervis i no poder-se estar mai quiets, en els que tenen criatures a entretenir. Penso en el meu pare, que no hauria deixat d’anar a l’hort sota pena de multa i en la meva filla, a qui, des de sempre ha caigut la casa al cap i ara no té cap més remei que quedar-s’hi. Ja li vaig dir: Ara serà quan superaràs per sempre la teva “casa-fòbia”. Els imponderables ja se sap, no permeten triar.
Per això i també perquè n’hi ha que s’hi voldrien quedar i no poden, QUEDAR-NOS A CASA és el millor i l’únic que podem fer per ajudar-los.
A mi em diuen “Tu rai que segur que escrius”. No van malament. Jo, fins fa una setmana, sempre em queixava de no tenir prou temps per quedar-me a casa ―normal, estic jubilada―, però ara, amb el meu repte “Distreure’m-distreure’t” estic mig dia ocupada. L’altre mig, esverada, com tothom. Vaja, que ja començo a patir per si s’acaba el confinament i no puc fer tot allò que em vaig proposar de fer, a banda d’escriure que, dit sigui de pas, ja fa uns quants anys que ho hauria d’haver fet i no voldria haver d’esperar una altra pandèmia per fer-ho. Bé, hi ha aficions que són més tranquil·les. Em deia un amic pintor ahir que per a ell no és cap problema quedar-se a casa. La veritat és que la plasmació de la inspiració necessita assossec i recolliment, si bé la inspiració prèvia―almenys en el meu cas― requereix d’estímuls externs.
Aquest matí he parlat amb un dels amics-cul d’en Jaumet ―li puc posar l’epítet, sense por d’ofendre-lo perquè ell és el primer de reconèixer-ho― a veure com ho portava. Ho porta bé, s’ha muntat el gimnàs a casa. M’ha dit que ell tenia un os i com que no l’he acabat d’entendre li he fet repetir. “Sí, tinc un os, m’entretinc amb qualsevol cosa. Ho diem per allà dalt ”. L’allà dalt és la Noguera. Hem arribat a la conclusió que la locució havia de ser de la família de “Està més content que un gos amb un os”. Benvinguda sigui la riquesa de la llengua!
La meva mare també té un os. Un os? Sí, no té problema perquè s’entreté amb tot. Amb 88 anys i vivint en un tercer sense ascensor, el problema no és precisament no poder sortir al carrer. Mai no l’he vist ociosa i ara adapta la producció a les seves possibilitats. Al matí fa patchwork i llegeix. A l’hora de dinar fa de cuinera. No es pot ser bona, tothom se n’aprofita, dels bons! A la tarda pinta mandales, juga a l’Scrable, torna a llegir, fa els mots encreuats de La Vanguardia ―feia, perquè ara no puc sortir a comprar-la― i la llegeix; allò que es pot llegir perquè el seu unionisme descarat, des de fa uns anys la fa bastant il·legible. Ah, i té cura de les plantes. Cap al vespre es mira la tele. I jo també.



No costa res complir el confinament i QUEDAR-SE A CASA. Segur que tothom, si el busca, troba el seu os. I si no pot ser el mateix os per tot el dia, doncs no ho sé... un pel matí i un altre de diferent per la tarda.

Números d’avui:
21-3, dia 7:
Contagiats:  4700        Greus: 479         Morts:  191        Altes: 180

(El d’avui sempre és el total. Només relaciono els de dies anteriors a sota per poder comparar).

20-3, dia 6:

Contagiats: 4203        Greus: 312         Morts: 122         Altes: 150
19-3, dia 5: 
Contagiats: 3270        Greus: 98           Morts: 82           Altes: 82!!!
18-3, dia 4: 
Contagiats: 2702        Greus: 92           Morts: 55           Altes: ???
17-3, dia 3
Contagiats: 1866        Greus: 65           Morts: 41           Altes: ?
16-3, dia 2: 
Contagiats: 1394        Greus: 74           Morts: 18           Altes: ?
15-3, dia 1:
Contagiats: 903          Greus: 52           Morts: 12           Altes: 



8 comentaris:

  1. Jo també tinc algun os, habitualment. No em fa res quedar-me a casa. A vegades, quan tot era normal i podíem sortir, em renyava a mi mateixa per sortir poc. Em poso a fer coses i no trobo el moment de sortir a bellugar-me una mica. No em costa gens (ep! de moment, si dura molt ja ho veurem) el confinament. Hem de procurar, però estar comunicats amb els amics i família, això sí.

    La quantitat d'altes va pujant...poc a poc... poc a poc. I de persones conegudes meves, només avui n'he sabut de 3 que tenen el virus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo, de moment no tinc cap conegut infectat, que jo sàpiga. No donen dades per comarques ni províncies i trobo que fan bé. També suposo que en els llocs més poblats hi ha més probabilitats, però tot depèn de les circumstàncies o de la sort. L'Anoia no és pas de les comarques més poblades i aquell malaurat sopar va fer molt de mal, pel que es veu.

      Elimina
  2. Jo sóc d'aquelles q surto bastant de casa. Però ara també estic bé perquè em planificació més o menys el dia i a vegades encara no tinc temps de fer-ho tot. Quan penso amb la meva mare sola, amb els néts que són petits tants dies a casa, ells q tenen els dia tant ple i organitzat...
    Quines ganes tinc d'abraçarlos, i la petitona com haurà canviat!!!, com diu la meva mare ja no ens coneixerà.
    De moment calma i paciència i salut x tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, Roser, està clar que hi ha famílies que ho tenen més complicat que altres. Especialment les que tenen nens. Però hem de pensar que només fa una setmana que no ens veiem. I sí que ara canvien molt ràpid, però jo crec que encara tenim temps abans no arribem al punt de no conèixer-los.
      Sí, relax i paciència!

      Elimina
  3. Ja podem donar la primavera per perduda.
    Jo a casa la veritat és que no m'hi avorreixo... però a la muntanya o al mar hi estic millor. O passejant per qualsevol carrer dels nostres pobles i ciutats.
    Ja ho tornarem a fer quan puguem.
    Que maca és la teva mare.

    ResponElimina
  4. I tant! Tu ets sortidor, Xavier! I fotògraf! Bé, ara pots anar fotografiant tot el que veus des de totes les perspectives: dret, assegut, de costat, estirat, fent el pi... Fem-hi broma, que si no, ens podem morir de sentiment.
    Sí, està bé la meva mare, i ja fa el que ens han recomanat: estar activa i anar canviant d'os. Que es mantingui així! Dono gràcies al cel que això no l'hagi agafat al poble i jo aquí.

    ResponElimina
  5. No es "casa-fòbia" , Teresa...es que la part de la casa que més els hi agrada es el carrer ! hehehe però ara no cola ! hem d'estar a casa - casa !! Tampoc m'avorreixo, jo, hi han força coses a fer i per fer . Ànim i endavant, que ja ens queda una setmana menys ;)
    PD: A la web de La Vanguardia, també pots trobar els mots encreuats, https://juegos.lavanguardia.com/category/word
    Salut !!

    ResponElimina
  6. Hola, Artur! Bona apreciació la de la part de la casa que és al carrer.
    Un dia ho vaig buscar i no ho vaig saber trobar. Ara ho buscaré. Gràcies!

    ResponElimina