Avui
he anat a comprar. M’ha semblat que entre la una i les dues era la millor hora. A casa hi dec tenir menjar per un mes, entre
els llegums, l’arròs, la pasta, les conserves i els congelats, però en tant que
es pugui comprar verdura i fruita fresca, ho faré. Mentre em canviava m’he
adonat que estava fent una mena de ritual: Què em poso? Després ho hauré de
rentar. Quina jaqueta? El mocador, que em doni dos tombs per poder-me tapar nas
i boca. Dos parells de guants de goma a la bossa, i una bossa de plàstic per
posar-hi els guants quan acabi de comprar. Les sabates, ai les sabates! El desinfectant.
La targeta per no haver de tocar diners... Bé, ja ho tinc tot. Agafo la brossa
del replà per llençar-la al contenidor: la garrafa buida, la bossa d’orgànica i
la bossa del plàstic. Poso els peus al carrer, tres passes comptades i se’m
torça el turmell dret. A terra, Teresa, que ens ataqueeeen! Sí, amigues meves,
que sabeu de les meves caigudes i us en preocupeu; avui ha estat una torta de
peu, ho sé segur. Mala època per caure i trencar-se un os! Però el meu àngel de
la guarda em deu haver aguantat els braços enlaire i només m’he fet, suposo, un esquinç
al peu. Bosses aquí i allà, garrafa al mig del carrer. Com fem sempre que
caiem, he mirat si m’havia vist algú. Ja sabia que sí, perquè abans de caure
havia vist un home que venia en direcció oposada. Recordo que mentre m’anava
incorporant, m’he preguntat com era que havia quedat en direcció contrària a la
que anava. Després ho he entès. L’home s’anava atansant i ja veia venir que em
volia ajudar. He aixecat el braç amb la mà oberta:
―Estic
bé, estic bé!
Crec que s'ha espantat i tot del meu espant.
―Vale,
vale, vale! ―m’ha dit.
M’ha
semblat que era marroquí perquè m’ha fet com una mena de reverència amb el cap.
M’han vingut ganes de dir-li, sense por de ser políticament incorrecta: Què hi
fas per aquí, per Déu o per Alà? Entorna-te’n al teu país que estaràs molt més
segur! (Marroc, avui: 44 infeccions i dues morts i ja ho han tancat tot) El
turmell estava molt adolorit i he pujat a casa a posar-m’hi gel. La caiguda era
un avís perquè em quedés a casa? No ho sé, però després de tot el cerimonial
que he fet per sortir, no ho pensava desaprofitar. Si m’he equivocat, d’aquí a uns quants dies ho sabré.
Tot
bé a la plaça de la Font i Rambla Vella. He comprat taronges, pomes, peres,
plàtans i kiwis. I també verdura.
 |
| Doncs ja tinc vitamines per uns quants dies més. |
Cap franctirador no m’ha disparat, però els
carrers desèrtics i el silenci punyent m’han tocat de ple al cor. Quan penso
que pràcticament totes les ciutats i pobles del món estan igual, m’esborrono.
18-3, dia 4: Contagiats: 2702 Greus: 92 Morts: 55 Altes: ???
17-3, dia 3: Contagiats: 1866
Greus: 65 Morts: 41 Altes: ?
16-3, dia 2: Contagiats: 1394 Greus: 74 Morts: 18 Altes: ?
15-3, dia 1: Contagiats: 903
Greus: 52 Morts: 12 Altes: 3
Sense paraules.
Sense paraules.
Vols dir que no hi havia el franctirador ?? hehehe...t'ha donat de ple !...bromes a part ! Millora't força i que no sigui res important !.
ResponEliminaSalut ;)
Artur, t'hauré de donar el premi al primer comentador, eh? Gràcies!
EliminaNo m'han disparat mai cap tret, però coneixent la violència-velocitat amb que passes d'estar dreta a ser a terra, deu ser una cosa semblant.
hola guapa, que no me entere yo, que quieres dejar de escribir estos relatos tan motivadores de tus dias en confinamiento general, pues saber de ti asi ,me ha hecho mucha gracia,es como si te viera alli ahora levantandote de dormir,explicandonos tus sueños, ahora viendo la seria CRIMS, mostrandonos tus intimos gustos, que son los de muchas tambien, con tus flores que vistas asi parece que le falta un poco de abono y tierra nueva a tu ficus,despues le recortas un poco las puntas,le desfolias las hojas y como nuevo otra vez ,sin salir ha ido de peluqueria ja ja .hoy me ha sabido mal tu caida y lo del marroqui que te queria ayudar muy bueno,pero si has sido capaz de ir a la plaza de la fuente y volver asi de cargada,seguro que podras con todo ,eres una crac sigue asi relatandonos tu dia a dia .
ResponEliminaun beso muy fuerte .. y eso que no me gusta comentar mucho ....
montse
Hola, amiga Montse! Me ha despistado un poco tu castellano catalanizado, però ja sé qui ets, pel consell per les plantes i per aquest humor que hi poses. T'has plantejat fer un blog? Segurament també alleujaries la crisi coronària amb la teva ironia. Una abraçada, guapa, i gràcies per demostrar-me amb ets i uts que, FINALMENT!!! m'has llegit.
EliminaQuina sort que no t'has trencat res, tot i que, per experiència de fa uns anys, un esquinç és molt dolorós.
ResponEliminaSi has pogut seguir amb les compres és un bon senyal.
Hem coincidit amb l'horari d'anar a comprar a l'hora de dinar, si bé jo hi he anat després i no hi he trobat gent.
Els carrers buits comencen a impressionar.
Sí, hauria estat terrible, Xavier. Primer per haver d'anar a l'hospital i segon que qui em podria auxiliar si no pogués sortir de casa? Com jo dic, el meu àngel em va mig aguantar perquè tot el meu cos caigués més o menys pla.
EliminaSembla que migdia és una hora de menys concurrència, menys encara, no? Totes les precaucions sembla que es quedin curtes, però.
Teresa, quina llàstima la caiguda, espero q et recuperis aviat. Cuidat. Tot i així la manera com expliqués la caiguda i l'home q et volia ajudar és una passada, quina imaginació tens.... Tens raó amb que estan tots els carrers buits per la Rambla està igual. És molt trist,jo he anat a la farmàcia amb la mascareta i els guants però segur que quan he arribat a casa no he fet tot el que s'ha de fer, encara no me n'havia enterat. Quin rotllo. Jo avui per fi he fet una estreta de gimnàstica, ja era hora cada dia pensant ho has de fer i res. Bé així no ens quedarem tant sedentaris.
ResponEliminaSempre intento posar-hi humor, Roser, ja ho aniràs veient, però aquest cop si que t'asseguro que quan vaig pujar a casa a posar-m'hi gel, la mama em va preguntar de què reia, perquè va ser molt còmic: primer només sortir al carrer i caure i després aquell pobre home a qui vaig espantar. Segur que en uns altres temps no hauria sigut tan enèrgica, però noia, toca treure's la vergonya per preservar la salut.
ResponEliminaJo també he fet un parell de curses d'una punta a l'altra de la casa. Alguna cosa haurem de fer perquè encara que portéssim una vida més o menys sedentària, això és excessiu.
Jo sortiré demà, a veure com m'espavilo jo. Espero no accidentar-me.
ResponEliminaQue et milloris i cuida't molt.
No havia vist el comentari, Carme. Espero que anés bé la compra i el caminar.
EliminaEstic força bé, ja, gràcies!