dimecres, 18 de març del 2020

LA HISTÒRIA INIMAGINABLE-DIA 4


                         
Avui he anat a comprar. M’ha semblat que entre la una i les dues era la millor hora.  A casa hi dec tenir menjar per un mes, entre els llegums, l’arròs, la pasta, les conserves i els congelats, però en tant que es pugui comprar verdura i fruita fresca, ho faré. Mentre em canviava m’he adonat que estava fent una mena de ritual: Què em poso? Després ho hauré de rentar. Quina jaqueta? El mocador, que em doni dos tombs per poder-me tapar nas i boca. Dos parells de guants de goma a la bossa, i una bossa de plàstic per posar-hi els guants quan acabi de comprar. Les sabates, ai les sabates! El desinfectant. La targeta per no haver de tocar diners... Bé, ja ho tinc tot. Agafo la brossa del replà per llençar-la al contenidor: la garrafa buida, la bossa d’orgànica i la bossa del plàstic. Poso els peus al carrer, tres passes comptades i se’m torça el turmell dret. A terra, Teresa, que ens ataqueeeen! Sí, amigues meves, que sabeu de les meves caigudes i us en preocupeu; avui ha estat una torta de peu, ho sé segur. Mala època per caure i trencar-se un os! Però el meu àngel de la guarda em deu haver aguantat els braços enlaire i només m’he fet, suposo, un esquinç al peu. Bosses aquí i allà, garrafa al mig del carrer. Com fem sempre que caiem, he mirat si m’havia vist algú. Ja sabia que sí, perquè abans de caure havia vist un home que venia en direcció oposada. Recordo que mentre m’anava incorporant, m’he preguntat com era que havia quedat en direcció contrària a la que anava. Després ho he entès. L’home s’anava atansant i ja veia venir que em volia ajudar. He aixecat el braç amb la mà oberta:
―Estic bé, estic bé!
Crec que s'ha espantat i tot del meu espant.
―Vale, vale, vale! ―m’ha dit.
M’ha semblat que era marroquí perquè m’ha fet com una mena de reverència amb el cap. M’han vingut ganes de dir-li, sense por de ser políticament incorrecta: Què hi fas per aquí, per Déu o per Alà? Entorna-te’n al teu país que estaràs molt més segur! (Marroc, avui: 44 infeccions i dues morts i ja ho han tancat tot) El turmell estava molt adolorit i he pujat a casa a posar-m’hi gel. La caiguda era un avís perquè em quedés a casa? No ho sé, però després de tot el cerimonial que he fet per sortir, no ho pensava desaprofitar. Si m’he equivocat, d’aquí a uns quants dies ho sabré.
Tot bé a la plaça de la Font i Rambla Vella. He comprat taronges, pomes, peres, plàtans i kiwis. I també verdura. 

Doncs ja tinc vitamines per uns quants dies més.

Cap franctirador no m’ha disparat, però els carrers desèrtics i el silenci punyent m’han tocat de ple al cor. Quan penso que pràcticament totes les ciutats i pobles del món estan igual, m’esborrono.


18-3, dia 4: Contagiats: 2702    Greus: 92    Morts: 55   Altes: ???
17-3, dia 3Contagiats: 1866    Greus: 65    Morts: 41   Altes: ?
16-3, dia 2: Contagiats: 1394    Greus: 74    Morts: 18   Altes: ?
15-3, dia 1: Contagiats: 903      Greus: 52   Morts: 12    Altes: 

Sense paraules.



10 comentaris:

  1. Vols dir que no hi havia el franctirador ?? hehehe...t'ha donat de ple !...bromes a part ! Millora't força i que no sigui res important !.
    Salut ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur, t'hauré de donar el premi al primer comentador, eh? Gràcies!
      No m'han disparat mai cap tret, però coneixent la violència-velocitat amb que passes d'estar dreta a ser a terra, deu ser una cosa semblant.

      Elimina
  2. hola guapa, que no me entere yo, que quieres dejar de escribir estos relatos tan motivadores de tus dias en confinamiento general, pues saber de ti asi ,me ha hecho mucha gracia,es como si te viera alli ahora levantandote de dormir,explicandonos tus sueños, ahora viendo la seria CRIMS, mostrandonos tus intimos gustos, que son los de muchas tambien, con tus flores que vistas asi parece que le falta un poco de abono y tierra nueva a tu ficus,despues le recortas un poco las puntas,le desfolias las hojas y como nuevo otra vez ,sin salir ha ido de peluqueria ja ja .hoy me ha sabido mal tu caida y lo del marroqui que te queria ayudar muy bueno,pero si has sido capaz de ir a la plaza de la fuente y volver asi de cargada,seguro que podras con todo ,eres una crac sigue asi relatandonos tu dia a dia .
    un beso muy fuerte .. y eso que no me gusta comentar mucho ....
    montse

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, amiga Montse! Me ha despistado un poco tu castellano catalanizado, però ja sé qui ets, pel consell per les plantes i per aquest humor que hi poses. T'has plantejat fer un blog? Segurament també alleujaries la crisi coronària amb la teva ironia. Una abraçada, guapa, i gràcies per demostrar-me amb ets i uts que, FINALMENT!!! m'has llegit.

      Elimina
  3. Quina sort que no t'has trencat res, tot i que, per experiència de fa uns anys, un esquinç és molt dolorós.
    Si has pogut seguir amb les compres és un bon senyal.
    Hem coincidit amb l'horari d'anar a comprar a l'hora de dinar, si bé jo hi he anat després i no hi he trobat gent.
    Els carrers buits comencen a impressionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, hauria estat terrible, Xavier. Primer per haver d'anar a l'hospital i segon que qui em podria auxiliar si no pogués sortir de casa? Com jo dic, el meu àngel em va mig aguantar perquè tot el meu cos caigués més o menys pla.
      Sembla que migdia és una hora de menys concurrència, menys encara, no? Totes les precaucions sembla que es quedin curtes, però.

      Elimina
  4. Teresa, quina llàstima la caiguda, espero q et recuperis aviat. Cuidat. Tot i així la manera com expliqués la caiguda i l'home q et volia ajudar és una passada, quina imaginació tens.... Tens raó amb que estan tots els carrers buits per la Rambla està igual. És molt trist,jo he anat a la farmàcia amb la mascareta i els guants però segur que quan he arribat a casa no he fet tot el que s'ha de fer, encara no me n'havia enterat. Quin rotllo. Jo avui per fi he fet una estreta de gimnàstica, ja era hora cada dia pensant ho has de fer i res. Bé així no ens quedarem tant sedentaris.

    ResponElimina
  5. Sempre intento posar-hi humor, Roser, ja ho aniràs veient, però aquest cop si que t'asseguro que quan vaig pujar a casa a posar-m'hi gel, la mama em va preguntar de què reia, perquè va ser molt còmic: primer només sortir al carrer i caure i després aquell pobre home a qui vaig espantar. Segur que en uns altres temps no hauria sigut tan enèrgica, però noia, toca treure's la vergonya per preservar la salut.
    Jo també he fet un parell de curses d'una punta a l'altra de la casa. Alguna cosa haurem de fer perquè encara que portéssim una vida més o menys sedentària, això és excessiu.

    ResponElimina
  6. Jo sortiré demà, a veure com m'espavilo jo. Espero no accidentar-me.

    Que et milloris i cuida't molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No havia vist el comentari, Carme. Espero que anés bé la compra i el caminar.
      Estic força bé, ja, gràcies!

      Elimina