dissabte, 30 de març del 2024

L'ASIGNATURA PENDENT

Dedico aquesta entrada a les meves companyes de ball: les Carmen, la Imma, la Maite, la Montse i la Rosa, l’Anna, l’Elena i l’Helena, l’Eugènia, les Isabel, la M. José i la Mari Mar, la Mariví, la Mercedes, la Paloma,... i a totes amb les que coincideixo. I, a qui sinó, al nostre professor David, artífex i màxim responsable d’aquesta felicitat que donen les petites il·lusions quotidianes.

 


                                      

De tota la vida que m’ha agradat ballar. I de tota la vida que ho tenia pendent. No sé com ho explicaria: el ritme em porta, el temps vola sense que me n’adoni i tots els mals, de cos i d’esperit, desapareixen. Soc feliç? Sí, mentre ballo soc feliç.

          Vaig trobar aquesta pedra filosofal el dia que, fa un parell d’anys, vaig descobrir que al meu mateix carrer s’hi feien classes de ball. I, de fet, no era la primera vegada que intentava ballar.

          Ho havia provat amb el ball de saló, però en el meu horari hi havia pocs alumnes i sovint acabava ballant amb la professora. Era una mica violent, i no perquè la professora no ballés bé, sinó perquè la meva manca de traça estava tant a la intempèrie que era impossible dissimular-la.

          També ho vaig provar amb el swing. Aquí érem molta gent, però el professor tenia un fixament amb mi i no me’n deixava passar ni una. Sí, sí, com allò que diuen a vegades els estudiants que el professor els té mania. Sabeu allò de “dona-li confiança a algú en el que està fent i ho farà millor”? Doncs això, però al revés. I entre l’atenció negativa del professor i els grans miralls que teníem al davant, projectant la meva penosa imatge, esforçant-me a fer els passos sense sortir-me’n, vaig patir bastant. En acabar el quadrimestre vaig assumir que a mi ja em podia agradar molt ballar, que si em faltaven aptituds per fer-ho, potser el millor era renunciar-hi.

          Fins i tot vaig fer una altra reflexió per acabar-me de rematar: m’havia enamorat del meu ex ballant, però a ell de seguida li n’havien passat les ganes. I si havia sigut per la meva manca de gràcia ballant? I si resultava que jo era un sac a qui s’havia d’arrossegar tota l’estona? I si no m’ho havia dit per compassió i havia preferit anar-ho deixant com qui no vol la cosa?

          I després de tantes preguntes vaig decidir resignar-me a no ballar, ni tan sols a tornar-ho a intentar, mai més. I heus aquí que quan menys ho esperava... Sabeu allò de l’amor a primera vista? Doncs vaig sortir de la primera sessió, de prova, convençuda que ho era. I ho era doblement. Una va ser perquè mentre ballava vaig recuperar totes aquelles sensacions que he explicat al principi. L’altra va ser pel profe, que ell sí que és un amor, i no pel que tothom s’imagina -ja m’ha passat el temps d’enamorar-me de gent de l’edat del meu fill-, sinó perquè sap ensenyar, sap combinar els ritmes, té molt sentit de l’humor, mai controla de prop cap alumna ni corregeix individualment, però se n’adona quan algú té dificultats i amb un tacte exquisit torna a explicar-ho a poc a poc, sense pressa, fins que totes ens en anem sortint. Es diu David, sí, David, com el que va vèncer a Goliat, el gegant. El David ha vençut la gegant poca confiança en mi mateixa per a ballar. Ara em veig al mirall quan ballo i no sento aquell rebuig per la meva imatge que va contribuir a arruïnar-me les classes de swing. Fins i tot, m’agrada veure’m. M’agrada veure’m a mi i veure les companyes que, de procedències diverses, des de l’anonimat i còmplices en l’afició, s’ho passen tan bé com jo. A ritme de txa-txa-txa, cubano, xarleston, rock, bachata, tango, pop, merengue, cúmbia, samba -i encara me’n dec deixar algun- ballem, riem, ens equivoquem, riem, suem, riem, comentem i... riem!!!


          Puc dir que qui ho prova ja no se’n va. Quan vaig començar érem sis o set i ara som gairebé trenta. No sé si dir que el profe es diu David Tamayo perquè és que si s’apunta més gent ja no hi cabrem. Tampoc no sé si dir que la seva web és https://desconectabailando.es/ i la pàgina de facebook,  https://www.facebook.com/bailedasalud . De veritat, de veritat que no ho volia dir, però bé... ja està dit!

          I ara potser em repetiré, perquè segur que ho he explicat altres vegades, però és igual perquè considero que és una gran veritat. A l’Escola de Lletres m’ho van dir uns quants cops: si quan escrius, tu t’ho passes bé, aquest gaudi es transmet al lector i ell també s’ho passa bé llegint-te. Ho aplico a aquest cas. El nostre profe s’ho passa tan bé fent el que fa, ballant i ensenyant a ballar, que així ho rebem nosaltres i per això ens ho passem tan bé com ell. I en diré una altra, que tampoc no és nova: qui troba un bon professor, ha trobat un tresor. És clar que nosaltres som alumnes aplicades i, pel que sé, ara mateix un alumne aplicat en edat d’estudiar és una rara avis i als bons professors ningú els dona el valor que es mereixen.

divendres, 8 de març del 2024

A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA

Com ja sap tothom, no soc poeta, però avui que és el nostre Dia, m'ha arribat aquest vídeo que trenca l'ànima i he volgut expressar els meus sentiments amb un poema.

És aquest: 




                                  A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA

 


A kilòmetres de distància,

les teves paraules demanen auxili,

els teus grans ulls criden “per què?”

i perquè no tinc resposta,

sento que mirada i paraules,

com daga esmolada, se’m claven al cor.

 

Fa mesos que corres sota les bombes

i pel camí has perdut la mare,

dos germans, tres cosins, els avis.

Has perdut la casa, la nina, l’escola,

i ni tan sols saps si els teus amics,

fa poc amb tu a la plaça, són vius.

 

Tens vuit anys i no tens esperança,

tens vuit anys i estàs molt cansada,

tens vuit anys i no et veus  futur,

No tens vuit anys, en tens vuitanta

i veus la mort tan propera

que t’és igual viure que morir.

 

Què et puc dir jo a kilòmetres de distància?

No tinc respostes ni explicacions ni  solucions.

La impotència m’aclapara

i, incapaç d’ajudar-te, m’indigno, em rebel·lo,

em crido a la revolta contra tanta injustícia

contra aquest abús, contra tanta crueltat. 

 

Vull dir-te que no estàs sola,

que les dones del món estem amb tu,

que milers de dones compartim el teu dolor,

perquè pots pensar que tothom t’ha deixat:

els polítics megalòmans que t’agredeixen,

els polítics inútils que no fan res per evitar-ho.

 

Però no estàs sola, voldria que ho sabessis,

que les dones, les que sempre hi perdem més,

espoliades, violades, vídues, orfes,

nosaltres et fem costat cada dia

i cada dia demanem a Déu, al teu, al nostre,

que s’acabi aquesta despietada guerra.

 

Ets tu, nena palestina innocent,

qui m’inspira aquestes paraules,

però no hi ha bandera, ni cobdícia, ni recel

que justifiqui cap guerra,

com no hi ha indulgència ni perdó

pels qui les han declarat.

 

A kilòmetres de distància,

deixa’m dir-te com el poeta,  

que hi haurà un dia que no podrem més

i llavors ho podrem tot.

I no serà seguint consignes dels polítics,

serà aplegant-nos totes per fer un món millor.  

 

                              Teresa Duch Dolcet