Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mirada. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mirada. Mostrar tots els missatges

divendres, 30 d’agost del 2024

LA MIRADA

 

                                                                         

Com que tinc acostumats els lectors a estar al corrent de la meva vida -ep! no de tota- i sé que mitja humanitat està preocupada per la meva mà trencada, d’entrada he de dir que la mà està bastant bé, que encara tinc dolor intermitent, però força mobilitat. Tot i que els dits cor i anular encara estan una mica rígids, considero que després de l’episodi permanent de dolor durant els quaranta dies de guix, estic prou de sort i crec que amb un parell de mesos més ja estaré preparada. Preparada per no trencar-me mai més res, per poc que pugui.

Per culpa de la fractura només he fet un viatget dels tres que aquest estiu tenia programats. Els altres dos els vaig haver de cancel·lar perquè... què voleu que us digui? Patir per patir, i jo he patit, millor a casa; plorar per plorar, millor a la meva butaca, i dormir per dormir, buscant la posició ideal per al meu pobre braç de guix, millor al meu llit.

Però bé, el viatge que vaig fer, tot i modest, tot i proper, m’ha fet agafar unes ganes boges de viatjar. I és que un viatge, simplement pel fet de sortir de casa ja t’obre els ulls, que, enmig de la rutina i sense adonar-nos-en, anem tancant.

                                       Ara que porto 447 dies de Duolinguo en anglès i que ja                                                                               sé que "Don't stop me now" vol dir "No em paris ara",                                                                                   que no em parin, si us plau, que vull viatjar, caram!

                                                                        I visca Queen!


Un viatge t’obre els ulls i t’eixampla la mirada. La mirada, més que eixamplar-la, la vaig aprofundir des de dalt del telecadira i des del tren d’Artouste, al Pirineu francès, que puja a dos mil metres i et passeja per les muntanyes vorejant el precipici. 

Imposa o no?


Però que ningú es pensi que per alt i vertiginós la gent deixa de pujar-hi. Hi ha moments en què allò sembla la Gran Via. Uns trens s’han d’aturar per deixar passar els altres, els caminants que baixen per les senderes han de cedir el pas als que pugen i els cotxes han de deixar passar les ovelles -això ja a no tanta alçada- perquè aquell territori és seu. I és clar que sí! I que sigui per molts anys!




Un viatge de tres dies no dona per gaire, però a aquest li vaig treure el suc. I no em refereixo a la suor perquè per allà a l’Alt Gállego i la Jacetánia la calor és seca, del cel hi baixa foc i del terra en puja. I tu, allà al mig com un sandvitx, desitjant amb totes les forces de posar-te en remull, ja sigui a la dutxa, la platja, la piscina, el riu, la bassa de quan érem petits o el jacuzzi ni que sigui amb aigua tèbia. Suposo que per això quan entres en qualsevol lloc amb aire condicionat tot és bonic i meravellós com un miratge. Això era una broma, el que vam veure és bonic de veritat.

A Sabiñánigo vam visitar el Museu del Serrablo, on hi ha un recull super-exhaustiu d’eines, fotografies i formes de vida pagesa dels pobles de la comarca del Serrablo, ara  sub-comarca de l’Alt Gàllego, si no ho vaig entendre malament. La veritat és que va ser una xalada perquè bona part del que vaig veure ho coneixia bé d’haver-ho vist a casa: les albardes, les xaupes, les forques, el trill, les mossetes, les balances, els ceps, la pastera, les gerres d’oli. Ja m’imagino que els pocs joves que em llegeixen no tenen ni punyetera idea de què parlo. També hi havia molts estris de pesca que jo no coneixia, però la Maite, l’amiga amb qui anava, havia tingut l’avi pescador i entre l’una i l’altra vam treure molt profit de la visita. 

Molt bona perspectiva del museu!









                                                    I bona perspectiva de les viatgeres, no?


Ah i per cert! Moltes paraules d’aquella zona -potser més en aquella època que ara- s’assemblaven més al català que al castellà. Alerta que no vull que se m’enfadi cap aragonès! Ara mateix diria que només en conec un i crec que aquest no s’enfadarà.

Em deixo pel final la visita a la Ciudadela de Jaca a les cinc de la tarda -seguim essent sandvitxos entre el cel i la terra-, després que la guia ens expliqués com funcionaven les batalles i les defenses al segle XVI i poguéssim constatar que els homes sempre ens hem  matat els uns als altres i sempre ens matarem. L’ambició de terres i riqueses i l’ànsia de poder i domini, malauradament, i pel que sembla, nia dins dels nostres cors com hi nien també virtuts i altres vicis.

També aquí vam tenir la grata sorpresa amb aire condicionat de trobar una exposició que ens va impressionar una cosa de no dir del fotògraf Ismael Garcia Coca, un senyor que des de fa uns anys recorre el món -crec que hauria de dir el món pobre, marginat i humil- fotografiant rostres que es troba pel camí, captant la seva mirada i m’atreveixo a dir que la seva ànima. L’exposició es titula “La última mirada” i trobar una exposició així enmig d’aquell secarral i d’aquella fortalesa que conté la història inacabable de guerres i batalles va ser com trobar un oasi enmig del desert. Recomano l’exposició. Jaca és a tres hores d’aquí, però si no hi podeu anar també la podeu veure a la web de l’exposició. És aquesta:

LA ÚLTIMA MIRADA



Hi trobareu totes les obres i l’enllaç a altres exposicions de l’Ismael. I al costat de cada obra hi descobrireu un valor afegit: el relat de l’autor, llegit o escoltat de la seva pròpia veu, on explica les emocions i sensacions que li van provocar les imatges  en el moment que les va captar. Jo ja m’havia quedat garratibada amb les fotografies, però ja sabeu, quan sento parlar de paraules escrites... Només em va faltar llegir-ne algun fragment per treure’m el barret i fer una reverència: als seus peus, senyor fotògraf! No li vaig dir, però tampoc vaig dissimular que tot plegat em va encantar.

I bé, com que de mirades es tracta -i d’aquí el títol d’aquest post- l’he volgut escriure amb mirada de viatgera encuriosida i descoberta permanent, una mirada que crec que mai no hauríem de perdre.

 

 

                       



divendres, 8 de març del 2024

A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA

Com ja sap tothom, no soc poeta, però avui que és el nostre Dia, m'ha arribat aquest vídeo que trenca l'ànima i he volgut expressar els meus sentiments amb un poema.

És aquest: 




                                  A KILÒMETRES DE DISTÀNCIA

 


A kilòmetres de distància,

les teves paraules demanen auxili,

els teus grans ulls criden “per què?”

i perquè no tinc resposta,

sento que mirada i paraules,

com daga esmolada, se’m claven al cor.

 

Fa mesos que corres sota les bombes

i pel camí has perdut la mare,

dos germans, tres cosins, els avis.

Has perdut la casa, la nina, l’escola,

i ni tan sols saps si els teus amics,

fa poc amb tu a la plaça, són vius.

 

Tens vuit anys i no tens esperança,

tens vuit anys i estàs molt cansada,

tens vuit anys i no et veus  futur,

No tens vuit anys, en tens vuitanta

i veus la mort tan propera

que t’és igual viure que morir.

 

Què et puc dir jo a kilòmetres de distància?

No tinc respostes ni explicacions ni  solucions.

La impotència m’aclapara

i, incapaç d’ajudar-te, m’indigno, em rebel·lo,

em crido a la revolta contra tanta injustícia

contra aquest abús, contra tanta crueltat. 

 

Vull dir-te que no estàs sola,

que les dones del món estem amb tu,

que milers de dones compartim el teu dolor,

perquè pots pensar que tothom t’ha deixat:

els polítics megalòmans que t’agredeixen,

els polítics inútils que no fan res per evitar-ho.

 

Però no estàs sola, voldria que ho sabessis,

que les dones, les que sempre hi perdem més,

espoliades, violades, vídues, orfes,

nosaltres et fem costat cada dia

i cada dia demanem a Déu, al teu, al nostre,

que s’acabi aquesta despietada guerra.

 

Ets tu, nena palestina innocent,

qui m’inspira aquestes paraules,

però no hi ha bandera, ni cobdícia, ni recel

que justifiqui cap guerra,

com no hi ha indulgència ni perdó

pels qui les han declarat.

 

A kilòmetres de distància,

deixa’m dir-te com el poeta,  

que hi haurà un dia que no podrem més

i llavors ho podrem tot.

I no serà seguint consignes dels polítics,

serà aplegant-nos totes per fer un món millor.  

 

                              Teresa Duch Dolcet