Com que tinc acostumats els lectors a
estar al corrent de la meva vida -ep! no de tota- i sé que mitja humanitat està
preocupada per la meva mà trencada, d’entrada he de dir que la mà està bastant
bé, que encara tinc dolor intermitent, però força mobilitat. Tot i que els dits
cor i anular encara estan una mica rígids, considero que després de l’episodi
permanent de dolor durant els quaranta dies de guix, estic prou de sort i crec
que amb un parell de mesos més ja estaré preparada. Preparada per no trencar-me
mai més res, per poc que pugui.
Per culpa de la fractura només he fet
un viatget dels tres que aquest estiu tenia programats. Els altres dos els vaig
haver de cancel·lar perquè... què voleu que us digui? Patir per patir, i jo he
patit, millor a casa; plorar per plorar, millor a la meva butaca, i dormir per
dormir, buscant la posició ideal per al meu pobre braç de guix, millor al meu llit.
Però bé, el viatge que vaig fer, tot i modest, tot i proper, m’ha fet agafar unes ganes boges de viatjar. I és que un viatge, simplement pel fet de sortir de casa ja t’obre els ulls, que, enmig de la rutina i sense adonar-nos-en, anem tancant.
Ara que porto 447 dies de Duolinguo en anglès i que ja sé que "Don't stop me now" vol dir "No em paris ara", que no em parin, si us plau, que vull viatjar, caram!
I visca Queen!
Un viatge t’obre els ulls i t’eixampla la mirada. La mirada, més que eixamplar-la, la vaig aprofundir des de dalt del telecadira i des del tren d’Artouste, al Pirineu francès, que puja a dos mil metres i et passeja per les muntanyes vorejant el precipici.
 |
| Imposa o no? |
Però que ningú es
pensi que per alt i vertiginós la gent deixa de pujar-hi. Hi ha moments en què allò
sembla la Gran Via. Uns trens s’han d’aturar per deixar passar els altres, els
caminants que baixen per les senderes han de cedir el pas als que pugen i els
cotxes han de deixar passar les ovelles -això ja a no tanta alçada- perquè
aquell territori és seu. I és clar que sí! I que sigui per molts anys!
Un viatge de tres dies no dona per
gaire, però a aquest li vaig treure el suc. I no em refereixo a la suor perquè
per allà a l’Alt Gállego i la Jacetánia la calor és seca, del cel hi baixa foc
i del terra en puja. I tu, allà al mig com un sandvitx, desitjant amb totes les
forces de posar-te en remull, ja sigui a la dutxa, la platja, la piscina, el
riu, la bassa de quan érem petits o el jacuzzi ni que sigui amb aigua tèbia.
Suposo que per això quan entres en qualsevol lloc amb aire condicionat tot és
bonic i meravellós com un miratge. Això era una broma, el que vam veure és bonic
de veritat.
A Sabiñánigo vam visitar el Museu del Serrablo, on hi ha un recull super-exhaustiu d’eines, fotografies i formes de vida pagesa dels pobles de la comarca del Serrablo, ara sub-comarca de l’Alt Gàllego, si no ho vaig entendre malament. La veritat és que va ser una xalada perquè bona part del que vaig veure ho coneixia bé d’haver-ho vist a casa: les albardes, les xaupes, les forques, el trill, les mossetes, les balances, els ceps, la pastera, les gerres d’oli. Ja m’imagino que els pocs joves que em llegeixen no tenen ni punyetera idea de què parlo. També hi havia molts estris de pesca que jo no coneixia, però la Maite, l’amiga amb qui anava, havia tingut l’avi pescador i entre l’una i l’altra vam treure molt profit de la visita.
 |
| Molt bona perspectiva del museu! |
Ah i per cert! Moltes paraules d’aquella
zona -potser més en aquella època que ara- s’assemblaven més al català que al
castellà. Alerta que no vull que se m’enfadi cap aragonès! Ara mateix diria que
només en conec un i crec que aquest no s’enfadarà.
Em deixo pel final la visita a la
Ciudadela de Jaca a les cinc de la tarda -seguim essent sandvitxos entre el cel
i la terra-, després que la guia ens expliqués com funcionaven les batalles i
les defenses al segle XVI i poguéssim constatar que els homes sempre ens hem matat els uns als altres i sempre ens matarem.
L’ambició de terres i riqueses i l’ànsia de poder i domini, malauradament, i
pel que sembla, nia dins dels nostres cors com hi nien també virtuts i altres
vicis.
També aquí vam tenir la grata
sorpresa amb aire condicionat de trobar una exposició que ens va impressionar una cosa de no dir del fotògraf Ismael Garcia Coca, un senyor que des de fa uns anys recorre el
món -crec que hauria de dir el món pobre, marginat i humil- fotografiant
rostres que es troba pel camí, captant la seva mirada i m’atreveixo a dir que
la seva ànima. L’exposició es titula “La última mirada” i trobar una exposició
així enmig d’aquell secarral i d’aquella fortalesa que conté la història
inacabable de guerres i batalles va ser com trobar un oasi enmig del desert. Recomano
l’exposició. Jaca és a tres hores d’aquí, però si no hi podeu anar també la
podeu veure a la web de l’exposició. És aquesta:
Hi trobareu totes les obres i l’enllaç
a altres exposicions de l’Ismael. I al costat de cada obra hi descobrireu un valor afegit: el relat de l’autor, llegit o escoltat de la seva pròpia veu, on
explica les emocions i sensacions que li van provocar les imatges en el moment que les va captar. Jo ja m’havia
quedat garratibada amb les fotografies, però ja sabeu, quan sento parlar de
paraules escrites... Només em va faltar llegir-ne algun fragment per treure’m
el barret i fer una reverència: als seus peus, senyor fotògraf! No li vaig dir,
però tampoc vaig dissimular que tot plegat em va encantar.
I bé, com que de mirades es tracta -i
d’aquí el títol d’aquest post- l’he volgut escriure amb mirada de viatgera
encuriosida i descoberta permanent, una mirada que crec que mai no hauríem de
perdre.
