dissabte, 29 de juny del 2013

UN ANY DE VIDA



Avui és 29 de juny. Fa un any que vaig engegar el meu blog enmig d’una tempesta personal que algun dia potser explicaré. Sense cap pretensió em sento obligada a passar balanç i per poc que m’agradin els nombres, hauré de sumar plusvàlues, rendiments i sobretot royalties, que és allò que diuen que als escriptors els permet viure de les seves paraules. Ho diuen.
En primer lloc vull anomenar un dels pares de internet, Tim Barnes Lee, creador del primer web-blog que consistia en una llista de webs amb els seus links i un breu comentari de cada un. Un any més tard, Justin Hall va ser qui va engegar el primer blog personal, tal com els coneixem ara.  Els dono les gràcies a tots dos per haver-me fet a mans una eina per poder fer públic el que escric i no haver-ho de deixar en un calaix, que obriria de tant en tant per mirar-m’ho amb recança. També perquè formar part d’una comunitat tan gran com la dels blogaires em fa sentir més ciutadana de tot el món mundial, i obrir-se sempre és positiu.

Bé, des del 29 de juny del 2012, salsa-ficcio ha rebut dues mil vuit-centes vint-i.-quatre visites. Res a veure amb els cinquanta milions de visites que va rebre durant l’any 2006 l’actriu xinesa Xu Jinglei, segons va divulgar Technorati que, com indica el seu nom és una empresa que analitza tècnicament ratis de internet, principalment de blogs. No em vull enganyar ni a mi ni a ningú. De les dues mil vuit-centes vint-i-quatre visites, aproximadament la meitat han guaitat al meu blog i han tornat a sortir, com qui pica una oliva, o qui tafaneja una parada del mercadillo. Es tracta de passejar-se per la xarxa entrant ara aquí i ara allà sense quedar-s’hi. Espero que els cinquanta milions de visites de la meva col·lega Xu també vagin per aquí perquè cent trenta mil visites per dia són ben capaces d’ensorrar un blog i també el seu autor.
La veritat és que si l’altra meitat, mil quatre-centes dotze visites, han llegit els meus relats crec que això és meravellós i, amb grans dosis de prudència i també de modèstia, vull pensar que el que escric hi ha qui ho troba interessant.

Els visitants són, segons les estadístiques i per ordre decreixent, Espanya, i aquí encara ens  hi incloem els catalans, Rússia, Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Índia, Tailàndia, Països Baixos, Ucraïna, Israel i Polònia. Només demano que el translate del blog sigui un expert translator i no doni a llegir cap disbarat als lectors no catalans.
En un any he publicat al blog vint-i-cinc entrades, que a l’inici complien  l’objectiu principal pel qual el vaig engegar: relats purament literaris sobre tot allò que m’inspira. Després els he anat alternant amb temes d’actualitat, el Barça i el moment especial que viu Catalunya. En realitat no he perdut de vista l’objectiu d’escriure sobre el que m’inspira, de la manera més literària que sóc capaç.

Les entrades més populars perquè són les més llegides han estat:
Neu, o el futur que ens espera sinó comencem a girar-lo ja.
Tinc un cotxe petit, que ha resultat ser molt gran.
Nombres no, si us plau, un relat ple de nombres on declaro que no m’agraden els nombres.
Les dones que m’agraden, on parlo d’això, de l’admiració que sento per algunes dones.

Acabo. Plusvàlues, zero. Rendiments materials, zero. Royalties, zero. Satisfacció personal, cinquanta milions. Sí, sí, el mateix número que les visites al blog de la Xu.
Moltes gràcies a tots els que hi entreu, el llegiu i en parleu. Sense vosaltres, el blog no seria res i ell i jo passaríem molta vergonya.

Falta el pastís, però eh que és bonica?

diumenge, 9 de juny del 2013

A MESURA QUE EL TEMPS PASSA ... S'ESVAEIX LA BOIRA






A la llum de l’enquesta sobre la intenció de vot que ha publicat “El Periódico”, avui m’atanso a la finestra i veig que la boira s’esvaeix. Potser s’ha acabat la inestabilitat del temps, el que segur que no s’ha acabat és la borrasca inesgotable que ve d’España. I si tal vegada hem trobat un paraigua robust i indeleble a prova dels  pitjors temps?
Analitzo el que veig a través de la finestra:
Governar desgasta, aquí, allà i més enllà. Desgasta més en temps de crisi que de bonança. No ho explico, crec que tothom ho entén.
A mesura que el temps passa, els catalans virem més cap a l’esquerra i cap a l’independentisme. I tot gràcies al govern d’España, que fa mans i mànigues per impedir-ho. Com més mànigues fa, més independentistes neixen. Més per això que pel govern d’aquí que fa el que pot i el que no pot per administrar la misèria.
Per aquest motiu n’hi ha uns que han quasi doblat, i redoblat l’alegria, la intenció de vot en menys d’un any, segurament perquè són els més independentistes de l’esquerra.
Una altra esquerra transgressora, amb samarretes al Parlament i ideals elevats, una mica surant per damunt del terra, es manté. Diria que tots esperem que davallin al nivell de la realitat objectiva, i no parlo pas de les samarretes que, per cert, els fan molt atractius.
L’esquerra més esquerrana conduïda per l’home eternament xaval, bat rècords d’adhesió i mentre no s’aturi ni es repari la injustícia social, així serà i augmentarà.
Aquella esquerra competent que en altre temps rivalitzava en autoritat, que no en autonomia, s’ensorra sense remei i és que no és temps de mitges tintes.
El partit del govern español cada cop és més popular al meu país, em sembla que també al seu. Popular perquè el poble en parla sovint i malament, reprovant-lo, condemnant-lo i engegant-lo. Moltíssimes gràcies pel diàleg, per la comprensió, per ser tan oberts, per tots els intents de repressió. N’hi ha més, però no acabaria. Ells que no volen sentir parlar de la independència, no saben com estan ajudant l’independentisme. A mesura que el temps passa, més. Gràcies.
L’altre grup a la dreta es beneficia de tanta popularitat guanyada a pols pels Werts, Montoros, Monagos, Luisas Fernandas Rudi lapaoistas i més, i els arrabassa tots aquells votants que encara consideren que Catalunya està ben tractada per España. A mi em cauen simpàtics, perquè una dreta dividida en dues parts és dues dretes, però amb menys votants. Només per això, tanmateix. Penso que el seu representant ja va mostrar tot el que podia fer quan el 2006 va sorgir, potser del paradís, exhibint la seva silueta nua fent campanya. No sembla que tingui gran cosa més per ensenyar. Des de llavors i en un temps de tants canvis, sempre li he sentit el mateix discurs.
Espero que cap analista polític llegeixi la meva anàlisi. Ja sé que les meves pretensions em poden valdre un bon clatellot i una estirada de nas, i d’orelles, però no cal que pateixin. Mai no els hi faré la competència perquè anàlisi i política són de nombres, i jo, ja ho sap tothom,  no en sóc.
Fa tres setmanes, Salvador Cardús publicava un article a La Vanguàrdia, “No és un xoc de trens”, on, entre altres coses interessants, deia que l’Estat propi era un nasciturus i explicava que ja era perquè estava concebut. Tal com jo ho entenc, només li falta néixer. Em va agradar tant aquest concepte que cada dia hi penso una estoneta. L’embrió era, és, molt desitjat i ja s’està formant. Només ha d’arribar a bon terme, encara que haguem de patir dolors de part. Ara sí que crec que nosaltres, España, Europa i fins i tot els americans i els ugandesos saben que naixerà. En el pitjor dels casos, i suposant que hi hagi complicacions en el part del primer embaràs, el desig és fèrtil. Tornarem a engendrar.
Al meu davant s’ha esvaït la boira. El dia és clar. Tanco els ulls i no puc veure la independència, però sí sentir-la bategar. Amb l’impuls de tots els que la desitgem, batega fort sense aturar-se. I el seu trip-trap mormola: ja.
 
Quan la boira, per fi, s'esvaeix