dissabte, 26 d’octubre del 2013

VAIG VIATJAR A POLÒNIA



                                                  
Polònia és un país amb moltes esglésies, catedrals i monuments que, com nosaltres, commemoren derrotes i desolacions, més que victòries i moments gloriosos de la seva història. Té trenta vuit milions d’habitants. La travessen dos rius importants, el Vístula i l’Óder, i està envoltada d’una munió de nacions, algunes poderoses com Alemanya i Rússia, i d’altres no tant, com Eslovàquia, Ucraïna, Bielorrússia, Lituània i la República Txeca. Pel Nord, té sortida al mar Bàltic.
Abans que els editors de llibres de text m’acusin de voler fer-los la competència, i sobretot abans que premeu l’ESC i deixeu de llegir... Un moment! No és això el que volia explicar de Polònia.
No pretenc que em facin filla adoptiva d’aquell país, durant molt de temps, mancat de llibertat. Esser filla natural del meu, que aviat tindrà la seva, em satisfà i m’honora. Però he de reconèixer que el viatge que vaig fer a Polònia em va impactar, per això trec el tema sovint. Crec que seré honesta si dic que l’home que ens va menar per les seves ciutats, pobles i racons més turístics hi va tenir molt a veure, amb les seves explicacions, en aparença disteses, però soterradament apassionades, que precisament em van fer sentir més que turista, polonesa.
Els polonesos i les poloneses de l’aigua en diuen voda i  del cafè, cava. Per dir que sí, ho fan amb tak i si ens desitgen bon profit ens ho fan saber amb smacznego! . Sembla difícil que ens puguem entendre, però nosaltres els catalans, cridats polacos amb menyspreu, ho tenim més fàcil que d’altres. En realitat, no és facilitat, són ganes.
Polònia té mil anys d’antiguitat com a nació, els mateixos que fa que va adoptar el cristianisme. La seva història és plena d’erosions, fragmentacions i apropiacions per part dels països veïns, que sempre l’han cobejat talment el més preuat dels tresors. M’estranya que no hagi emergit mai Neptú, del mar Bàltic, amb les seves legions per annexionar-la a l’omnipresent reialme submarí com la perla que li mancava. Entre el segles XIV i XVII Polònia fa una aliança amb Lituània, els dos països governen plegats i arriben a ser molt poderosos. Totes les nacions tenen la seva etapa d’esplendor i de somnis imperialistes. Alguns es fan realitat i d’altres no, però tots acaben apagant-se eclipsats pel proper astre-nació de torn. També Polònia i Lituània van veure apagar el seu somni.  L’any 1795, Polònia era repartida entre els seus veïns i desapareixia com a tal. Tot i amb això, la cultura i la ciència van continuar les seves activitats, conservant així el sentiment d’identitat nacional.
Hauran de passar cent vint-i-tres anys per ressorgir com a estat propi l’any 1918, en acabar la Primera Guerra Mundial. L’alegria els durarà poc. Al setembre de 1939, quan aquí les represàlies contra els vençuts feien estralls,  són els primers de rebre l’embat dels alemanys seguint Hitler, delerós de fer-se l’amo d’Europa. Varsòvia és envaïda. Que la Segona Guerra Mundial va lliurar-se del 1940 al 1944? Doncs, no senyor. A Polònia va començar abans i es va acabar després. Al gener de 1945 els alemanys es retiraven de Varsòvia, deixant sis milions de polonesos morts, tres dels quals eren jueus. Els morts i la ciutat destruïda no van ser cap obstacle perquè els russos s’esperessin com voltors a que fugissin els darrers nazis, per entrar i “alliberar”  la ciutat. S’hi van quedar fins el 1989. Van instaurar el realisme socialista, com a  tots els països de l’Est i l’iniciativa pròpia i la creativitat personal van haver de quedar-se a casa. Els hi van reconstruir a la perfecció la ciutat de Varsòvia sobre la ciutat destruïda i també sobre els cadàvers que sepultaven les seves runes. Stalin va voler fer-los-hi un regal i va manar construir el 1952 el Palau de l’Amistat que ara s’anomena de la Cultura i de la Ciència, però va morir abans de veure’l acabat. Els polonesos ho van sentir moltíssim, més que res pels vint-i-dos mil compatriotes que havia fet assassinar en suposat temps de pau. Encara ara, tot i ser un edifici magnífic, n’hi ha molts que pensen que seria millor enderrocar-lo. Finalment Rússia va fer l’honor a la ciutat de celebrar-hi el “Pacte” de Varsòvia, en teoria un Tractat d’amistat, col·laboració i assistència mútua i a la pràctica l’ocupació militar i política i la imposició econòmica als set països restants que en formaven part.
He parlat molt de Varsòvia perquè  és la història d’aquesta ciutat la que més em va colpir. Cracòvia té una altra història recent totalment diferent. Els nazis, just envair Varsovia, es van enamorar de Cracòvia, la convertiren en una ciutat íntegrament alemanya i van instal·lar el seu Quarter General al Castell de Wawel, en un petit turó lleugerament més alt que la ciutat. En el seu somni d’eliminar tot el que enterbolís la puresa de la raça, van planejar matar tots els jueus de la ciutat, també els polonesos amb veu pròpia,  professors universitaris, intel·lectuals, artistes i tothom que signifiqués qualsevol obstacle en el seu objectiu. No se’n van sortir del tot. S’explica molt bé a la Llista d’Schindler, la pel·lícula d’Spielberg  basada en una novel·la biogràfica de Thomas Keneally, que té com escenari real la ciutat de Cracòvia. També Roman Polanski va viure des del tres anys a la ciutat i va patir en pròpia pell l’experiència del gueto. Ho relata en les seves memòries.
A Polònia són catòlics practicants. Veneren el sacerdot Maximilian Colbert, que es va bolcar ràpidament a acollir jueus a la seva església quan començaven les persecucions. I quan els nazis a Auschwitz mataven quinze presoners per cada un d’escapat, va oferir-se a ocupar el lloc d’un pobre pare de família que suplicava que no el matessin. Els nazis van acceptar el canvi. Al cap i a la fi havien de ser quinze, tant era un com l’altre. L’empremta de Karol Wojtyla és per tot arreu. Diuen que el Papa quan el 1979 va visitar Polònia va demanar a Déu que hi hagués un canvi a la seva terra, tants cops esbocinada, envejada i menyspreada. Va trigar, però deu anys després, el 1989, el sindicat Solidarnosc convertit en partit polític va guanyar les eleccions i els russos van haver d’abandonar Polònia.
Les poloneses i els polonesos són gent cordial que no pateix la nostra crisi perquè ells ja en tenien una quan aquí grimpàvem per damunt de les nostres possibilitats. Ara ells respiren perquè mai no van tenir l’eufòria suficient  per endeutar-se tant com ho vam fer nosaltres. Integren la remolatxa en la seva dieta, gairebé tant com ho fem aquí amb el blat i als països asiàtics amb l’arròs. No aprofiten les patates per cuinar-les deliciosament fregides, però fan tota mena de pastissets, a quin més bo. Els hi agrada discutir sobre qualsevol cosa i els costa posar-se d’acord. L’acudit diu que on es troben  dos polonesos hi tenen, no dues opinions, sinó tres. Hi ha qui té la teoria que la vulnerabilitat de Polònia es troba en aquesta dificultat de posar-se d’acord, que els impedeix mantenir-se units.
Segurament la meva opinió, i el meu entusiasme em delata, no és imparcial, però els veig coratjosos i lluitadors, tot i saber-se en desavantatge. En tenen moltes d’històries d’aixecaments, però jo m’he fixat en dues: el 1943 hi va haver la revolta desesperada dels jueus del gueto contra l’omnipotent SS. Què hi podien perdre? Va ser esclafada i el barri arrasat a sang i foc. I el 1944, la insurrecció dels varsovians des de diferents fronts de la ciutat. La rèplica de Hitler va ser : mateu a tothom. Es referia a tothom: homes, dones, nens, vells, malalts, personal d’hospital... Gairebé ho van aconseguir.


Només em queda afegir que Polònia ha sabut renéixer de les seves cendres i que els seus habitants han volgut deixar enrere, que no oblidar,  l’última pàgina viscuda, segurament la més trista que han escrit. Jo crec que ho estan aconseguint.
Bé, i després del viatge i de verbalitzar els meus pensaments sobre Polònia i la seva història en aquesta entrada, he de concloure que qui ens diu polacos, igual que ens diu nazis, no té ni idea del què parla i potser li convindria llegir-la, o millor encara, viatjar a Polònia.
 

Monument a la insurrecció de Varsòvia                    Foto: Quico Sempere


13 comentaris:

  1. M'ha encantat!! Es mereix estar en la secció d'opinió de l'Ara, El Punt o fins i tot La Vanguardia. Farien bé d'oferir-te una columna...Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Caram Oriol! Gràcies pel teu generós entusiasme. De moment la meva columna és més modesta, però també molt gratificant perquè els lectors me'ls trobo pel carrer. Una abraçada i fins dimarts, espero, oi?

    ResponElimina
  3. M'agrada la Història... però encara m'agrada més que me l'expliquin així...
    Maite

    ResponElimina
  4. Me n'alegro, Maite. Potser és perquè em permeto el luxe de no ser imparcial, cosa que els llibres de història normalment no poden.

    ResponElimina
  5. No m'estranya pas que no siguis imparcial... nosaltres i Polònia tenim lligams intensos... ;)

    Un article fantàstic, Teresa!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme. Només espero que ens diferenciem d'ells en posar-nos d'acord i anar tots a la una, no et sembla? Tot el que hem de fer, referèndum, independència i el que vingui després ho hem de fer plegats. Una abraçada, Carme.

      Elimina
  6. Caram Teresa, potser la propera vegada que hi vagis, podries fer de guia turística, he he...
    Realment Polònia i Catalunya tenen moltes coses en comú i saben molt bé com renéixer de les seves cendres...Per això mateix a mi no em molesta, gens ni mica, que ens diguin polacos!
    Penso que es vagi al país que sigui, s'ha d'intentar aprendre el seu idioma i la seva cultura; és una manera d'apropar-se a les persones.
    Petonets i bona setmana.

    ResponElimina
  7. Saps què? que no crec que sàpiguen el que diuen quan ens ho diuen, però ja que ho fan, nosaltres a treure'n la part positiva. Guia turística? haha, no voldria prendre-li el lloc al que em va guiar a mi. De moment em falten com un miler de paraules més a aprendre.
    Bona setmana. Aquesta és més curta pels que treballen.

    ResponElimina
  8. Bon article. Polonia té un encant decadent però renovat.
    Sempre estem a temps per aprendre que el món no és tan diferent, només una mica despistat.
    Salut
    Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, Carme, no entenc això de despistat però em fa molta gràcia. Vaig a revisar el text a veure si hi he tingut algun despiste.

      Elimina
  9. Sé de qué parles. He gastat moltes rodes per allà, e vist el mateix q tu i he sentit el mateix que tu.
    Quan allà a madrid 4 xitxarel.los ens diuen polacos, no ténen ni p.idea d'on és Polònia ni què és.
    Ni cas.
    Molt bé els teus escrits.
    Felicitats Teresa Duch D.
    Toni.-

    ResponElimina
  10. Hola Toni, curiós això que dius de les rodes. No és pas aquí al costat Polònia. M'alegra saber que compartim aquests sentiment i més quan tu ho coneixes tant bé.
    Respecte als de Madriz en diuen tantes sense coneixement de causa que es difícil no esmentar-los sovint.
    Gràcies per comentar.

    ResponElimina
  11. Tinc amics per allà, i vaig sovint (potser ara no tant) i per això ho conec. Gràcies a Tu Teresa.-

    ResponElimina