divendres, 27 de desembre del 2024

LA LOTERIA

 

      Encara que hagi manllevat el títol del terrorífic conte curt de Shirley Jackson, he d’avisar que aquest conte curt que explicaré jo, no hi té res a veure.

No compro mai loteria del Gordo de Navidad. Ho faig per principi, però aquest any la mare hi insistia molt.

            —Has comprat loteria de Nadal?

            —No, mama.

            —Nena, has comprat loteria de Nadal?

            —No, mama.

            —Ja has comprat la loteria de Nadal?

            —Ara hi vaig, mama.

            Els principis són els principis i una mare és una mare. I tanta insistència... ves a saber! Vaig pensar que no fos premonitòria. I el sorteig era l’endemà. No hi havia temps a perdre.

            No em va tocar. Ni el primer  ni el segon ni cap premi petit ni res.

            El que sí em va tocar el dia de la rifa va ser una afonia total i vaig estar tot el dia sense poder articular paraula sonora. Mare sorda + filla sense veu = comunicació impossible. No? Doncs no! Sigui perquè totes dues hi posàvem molta voluntat, amb les poques frases que vam intercanviar ens vam entendre.

            Jo estava molt preocupada, la veritat. Pensava en aquella amiga que un bon dia es va despertar sense veu i va estar un any d’especialista en especialista perquè no li tornava. La meva preocupació, però, era més immediata. Només faltaven tres dies per Nadal. I si no podia cantar nadales ni cançó del tió ni dir el vers? I si no podia parlar amb la Mel amb aquella veu que només ella entén? I si no podia animar, esperonar, exhortar els convidats a acabar-s’ho tot?

            —Vinga, va! Una mica més, que el menjar no es pot llençar.

            No calia amoïnar-s’hi tant. L’endemà ja tenia veu. No era la meva de sempre, encara no ho és ara, però era una veu que algú amb l’oïda en condicions podia sentir i entendre. La mama no, la mama m’entenia més quan no tenia veu. Quina explicació deu tenir això?

            No hi ha mai alegria completa. El dia que em va tornar la veu, la meva filla es va llevar amb un refredat amb febre.  Ai, ai, que només falten dos dies per Nadal! L’endemà, el meu gendre amb un quadre idèntic. Ai, ai, que només falta un dia! Ai, ai, ai! I tanta feina a rumiar, a comprar, a cuinar... Ai, mareta, que aquest Nadal estarem més soles que la una, que ens sortirà el menjar per les orelles, que podrem cantar nadales, però amb una de sorda i l’altra amb ronquera, segur que desafinem. Ai! Ai! Ai!

            Al final, tots plens de virus i mig apedaçats, vam poder celebrar el Nadal. Menjar, beure, el vers, cantar... I amb quina fe cantava la meva neta, que mira que és llesta, perquè no hi ha dubte, és meva i és neta, però mira que té set anys i encara pica al pobre tió per fer-li venir el mal de ventre i que ho descarregui tot, tot i tot. És clar que potser és tan llesta, que sap dissimular molt bé i ens enganya a tots. O potser vol ser actriu com la seva tieta i ja ha començat a actuar. O potser...


            Au va, Tereseta, no siguis tan malpensada i gaudeix del Nadal i de la neta, que es veu que ja no te’n recordes que ha anat de poc de no poder-ho fer. 

Bé, com que he esmentat el magnífic conte de la Shirley Jackson i he trobat un enllaç on es pot llegir, us el recomano perquè no té pèrdua: LA LOTERIA . El missatge és ben clar: un acte aberrant, monstruós, deixa de ser-ho si es converteix en costum en l’espai on s'exerceix habitualment. Sembla que la crítica no va rebre gaire bé la història: Wikipedia . Era una dona avançada al seu temps.

 

                          

 

dimarts, 10 de desembre del 2024

LA MÚSICA DE LES ABRAÇADES

 

                 

Fa gairebé un any, el senyor alcalde em va cridar a l’ajuntament.

      —Vine! —em va dir— Hem de parlar.

I jo vaig començar a rumiar quantes multes tenia pendents de pagament. La meva mare va provar de fer-me memòria de la desmemòria.

—Et deus haver deixat alguna contribució per pagar. Què en vas fer dels diners que et vaig donar la darrera vegada, eh, eh?

—Ai, mama! Que volies que en fes! —vaig saltar jo, ja amb la cua entre les cames.

A corre-cuita i tremolant com una fulla, no sé si pels tres graus que corrien pel carrer o per la por d’acabar al cuartelillo, vaig anar cap a l’ajuntament. Allà m’esperaven el senyor alcalde, que no feia mala cara ni res, i una noia i un noi als que no coneixia.

Faig un incís. El meu pare a l’edat de vuitanta anys, a tots els homes de la seva edat, deu amunt deu avall, els deia “noi”. Jo me’n reia una mica, però... com els havia de dir —vells?— si ell se sentia tan jove...! Ara m’he adonat que jo faig el mateix i que el primer que em surt de dir als que veig propers a la meva edat, deu amunt deu avall, és “noi” i “noia”. Si això és el que em diu el cor, per què ho he de canviar, a veure!

Doncs res, una noia i un noi. Amb cautela, els vaig ben observar. Tampoc a ells semblava que els degués res. És de pessimistes això de pensar sempre el pitjor? O és de no tenir la consciència tranquil·la? Ves a saber! Jo en aquell moment no sabia per on em caurien les clatellades. I sí que van caure, però van caure bé, la mar de bé, com una carícia.

L’amic de la noia, ara establerta al poble, del qual em consta que ha elevat el nivell d’activitat cultural, darrerament ja intensiu, es va presentar com un músic basc que, de visita al poble, s’havia enamorat del poema que vaig escriure per al carrer de les Abraçades.

—A este poema hay que ponerle música —em va explicar que havia dit només llegir-lo.

Ostres! Quina bonica sorpresa! El meu modest poema inspirava música. De fet, pel que fa a la inspiració no me’n vaig estranyar; a mi també m’ha passat que algunes músiques sense lletra m’han inspirat històries.

El músic es diu Íñigo Peña. Havia estat director de la Escola Municipal de Música de Lasarte-Oria i actualment és professor al Conservatori Professional de Música de Donosti, però també té un grup de jazz i, sense conèixer-lo gaire, diria que és una persona que no para mai. No sé a qui s’assembla, no ho sé, però em recorda algú. I això que no està jubilat!

La qüestió, on volia anar a parar, és que dissabte, 14 de desembre, l’Íñigo i l’Erik, el cantant del grup, faran un concert a l’església on, entre altres peces, presentaran la cançó, la del carrer de les Abraçades. 

Estic contenta. Per tot, però especialment per la il·lusió de ser una mica responsable d’haver aplegat bascos i catalans gràcies al meu poema. I no diré agermanar, perquè aquests dos pobles ja ho són, de germans, que si no ho són per la llengua i la cultura, sí que ho són per haver patit la despietada repressió de l’estat que ens oprimeix.

Bé, aquest blog a mi em permet explicar batalletes, rebel·lar-me contra les injustícies, donar la meva opinió sobre el que passa al món, riure-me’n de mi mateixa, fer companyia en temps de confinament, saber què en pensen del que escric els meus lectors i, sobretot, sobretot, barrejar realitat i ficció, això que jo en dic fer salsa-ficció, que és la cosa que més m’apassiona. Dic això perquè com que el meu blog ja té dotze anys, a vegades corro el risc de repetir-me, i ara no sé si ja havia parlat abans del poema del carrer de les Abraçades. Si fos que sí, disculpeu la insistència, la reiteració i que us torni a donar la llauna amb el tema.