dijous, 6 de setembre del 2018

EL TURISTA MALTRACTAT


                                     
Aquesta crisi que arrosseguem des de fa deu anys ha fet estralls en tots els sectors, ja ho sap tothom. Darrerament m’he trobat (o m’hi he fixat, que potser ja fa temps que és així) que l’abaratiment del preu del menú comporta l’abaratiment del contingut dels plats. No és en tots, però en alguns restaurants el que et serveixen en un menú de dotze euros és de jutjat de guàrdia. A una «amanida de salmó amb vinagreta de cítrics» on et serveixen un llit d’enciam amb cinc trossets de salmó fumat de la mida de l’ungla del dit gros del peu i dues llesquetes de pa torrat, amanit amb suc de taronja no se li pot dir ben bé un entrant, em sembla a mi.


Jo m'imaginava una cosa així

I a cinc tallets minúsculs de magret d’ànec acompanyats amb tres làminetes de poma i un raig de vinagre concentrat de Mòdena no crec que se li pugui dir «Magret d’ànec amb poma caramel·litzada i reducció de vinagre de Mòdena». Però així ens ho venen i així ho comprem. Entre la crisi, els programes televisius sobre cuina —amb els quals qui sap fer una truita amb patata ja es creu que pot muntar un restaurant— i els baixos sous que deuen cobrar els treballadors de la restauració, anem arreglats. No sé si els turistes van de menú o de carta, o potser van d’entrepans, però trobo bastant penós per la imatge del país que el nivell hagi baixat tant.
Fa uns quants dies vaig anar a fer el turista a la Vall d’Aran amb la mare i un fill. La mare hi havia anat molt amb el pare i en tenia grans records. Dels restaurants també. El dia que hi vam a arribar, a migdia i ben acalorats, vam entrar al primer restaurant que vam trobar. Era en un poblet molt petit on abans hi havia un restaurant i ara n’hi ha una pila, un al costat de l’altre. Dues noies romaneses ens van donar la benvinguda —sense paraules, després vaig saber el perquè— i ens van assignar una taula. Vaig pensar: Veus que bé? Les dones estrangeres són valentes, s’obren pas a Catalunya i munten negocis i... Bé, a una li faltaven modos i la que ens va prendre nota no entenia res de català ni de castellà. Com que la mare li preguntava si les favetes amb pernil eren tendretes, va haver de sortir la cuinera. Ella sí que entenia i parlava el castellà. Va sortir amb dos pots de favetes, un de petit i un de gran.
         Cuál quiere? va preguntar a la mare, amb molt simpatia.
Ella, que poques vegades ha menjat un plat precuinat es va quedar a quadres.
         Ah! Que són de llauna?
         Sí, de lata, de lata va respondre la cuinera, amb l’orgull de qui treballa amb un producte de qualitat superior.
         Ah, no, no... Si son de llauna, no. No les tenen bullides?
         Cómo?
         Bullides... hervidas!
         Hervidas en la cocina por ustedes. Hechas en el restaurante vaig intervenir jo.
         En la cocina? No, es que ésto no se estila aquí, saben?
Més que no estilar-se jo crec que no va arribar  a entendre el que li demanàvem.
Vam comentar entre nosaltres que probablement, aquestes favetes petites que serveixen al restaurant totes ho són de llauna i que combinades amb el pernil i un bon amaniment ja donen la talla. El que no fa ningú és ensenyar la llauna, és clar, però pel que sembla, per la cuinera la llauna era un signe de qualitat. Suposo que és qüestió de cultures. Vam acabar demanant tots tres olla aranesa que, per cert, tenia força gust de caldo Maggi. Ja ho deien fa anys: Maggi te quiere ayudar i aquelles xiques necessitaven ajuda.
         D’aquí endavant menjarem a la carta vam dir. Un dia és un dia i tres, tres.
Algú em creurà si dic que ni menjant a la carta la cosa anava fina? O sigui, que els records de la mare dels bons àpats dels restaurants aranesos no es van poder renovar. I això combinat amb la desgana i el retard en servir d’algun cambrer fart de turistes em va aigualir una mica la sortida. Sort que les muntanyes i les valls i els rius i l’aire pur segueixen al mateix lloc, i que sigui per molts anys.
Sí, per favor, que sigui per molts anys.

L'anècdota de la Vall d’Aran no és res comparada amb el que vaig poder veure a Tarragona la setmana passada en una de les places més turístiques de la ciutat. Érem en una terrassa i a la taula del costat s’hi va asseure una parella joveneta. Eren estrangers. Jo crec que van demanar sangria, pel color que tenia. 


Pot ser que n’hi hagi amb alcohol i sense? Els hi porten les dues copes plenes. La noia fa un glop i quan passa la cambrera pel seu costat la crida. Assenyala la seva copa i fa que no amb el dit. La cambrera, una dona de quaranta i tants, amb aspecte un pèl deixat i maneres matusseres, es desfà en disculpes. Entra al bar i torna a sortir amb dues ampolles amb tanca de gasosa mig plenes, suposadament de sangria.

         No pasa nada, no pasa nada.

Era la frase que anava repetint, mentre somreia i deia alguna cosa més que jo no entenia i també feia somriure a la parella —Els estrangers són educats. Encara que no ho entenguin, somriuen—. M’agafa la copa de la noia i l’aboca de qualsevol manera dins d’una de les ampolles. Com era d’esperar, d’una copa tan gran a un broc tan petit, la meitat va anar per terra, per la taula, pel seu damunt. La cambrera anava rient i xerrant. Els nois ja no reien, que amb els plans de nit tarragonina de tapes i cervesa que havien fet i ara potser s’haurien d’anar a canviar, ves! Jo m’havia quedat tan garratibada que la meva amiga, d'esquena a l'espectacle, em va preguntar, esverada, què passava. El millor de tot és que no va acabar de buidar la copa de la noia dins l’ampolla i n’hi va deixar com una tercera part. Li va acabar d’omplir de l’altra ampolla i se’n va anar tan xiroia. Jo ho vaig trobar vergonyós, però la parella no va semblar molesta ni res. Van continuar xerrant i bevent i quan van acabar van marxar. Devien pensar que aquí ho fèiem així.
Ja sé que forma part del decàleg del bon viatger l’adaptar-se al lloc on va i no fer escarafalls de res perquè cada cultura del món és diferent i té les seves peculiaritats. Com les favetes en llauna dels romanesos, no? Però hòstia!!! Que això no és cultura, que això és incultura pura i dura i a mi, què voleu que us digui? Em dol que la gent de fora pensi que aquí vivim i treballem així.


No hem quedat que volem un nou país?



Doncs a veure què fem!