SIGLES QUE RESTEN

                                     

Sabeu què penso? Doncs que no els fa gaire favor a les candidatures municipals tenir un partit al darrere. Que ben bé hauria de dir al davant perquè el partit acostuma a manar sobre la llista. Els partits polítics i els seus líders estan prou gastats com perquè la sola presència del seu nom susciti desgana i cansament per no dir decepció i desengany.

Penso que els pobles n’haurien de prescindir i formar candidatures de poble al marge dels partits, que fossin votades per les propostes i/o pel carisma dels seus membres, que millor que no fossin polítics. I ja sé que tot ho és, política, però en aquest cas l’interès dels veïns  hauria de passar al davant de tot. Hi ha pobles que ja ho fan: una llista de persones interessades en l’interès del poble i el dels seus veïns, independentment de la ideologia; que es recolzin en unes sigles o no, no té més importància si el seu objectiu és el bé del poble. Però jo crec què és inevitable relacionar una llista amb les sigles que l’acompanyen. Les sigles remeten a interessos de partit, a corrupció, a lluita pel poder, a pactes per mantenir-lo o assolir-lo i a tirar-se a l’esquena totes les promeses per les quals els hem votat i gràcies a les quals, són on són.

Soc independentista, encara ho soc, malgrat que actualment cap partit no em representi, però la política municipal no em farà ser-ho més o menys. La política municipal hauria de millorar el meu dia a dia o, encara millor, el dia a dia de les persones que més ho necessiten. I aquest és un objectiu que aconsegueixen millor els pobles que les ciutats grans. No sabria dir a partir de quina mida de grans, però com més gran és la ciutat, més diners es mouen, més persones hi ha que viuen de la seva activitat política, més veïns en l’anonimat i més estesa és la pràctica d’anar tirant sense donar veritables solucions als problemes.

Estic generalitzant, que segur que hi ha excepcions. En conec algunes. Tot i així encara hi ha pobles que no es poden sostreure a la rivalitat que les sigles que emparen cada llista provoquen. Rivalitat que fa que per comptes de mirar pel poble i pel seu progrés, l’objectiu sigui fer la traveta i estar amatents a les cagades dels altres per treure’n el màxim profit.

Això pel que fa al Territori -ja vaig parlar un dia a LA CIUTAT de la Ciutat i el Territori-, perquè pel que fa a la Ciutat, l’única que TV3 pensa que interessa a tot Catalunya, n’estic farta dels Hola, dels Obrim camí, dels Fem-ho junts i de l’Alternativa. Per no parlar dels Allibera’t, dels Valents i dels Recuperem. Per cert, si la dreta Pepera compacta no hi tenia res a fer a Catalunya, dividida dubto que recuperi res. És clar que als fatxes de Catalunya sempre els quedarà VOX -que ara mateix no sé quin eslògan té ni em penso molestar a buscar-ho.

N’estic tan farta que si estic mirant algun programa que m’interessa i apareixen els espais de propaganda electoral, amb les seves sigles corresponents, trec el so de la tele i m’entretinc amb el mòbil o surto a la terrassa a prendre l’aire o em faig unes herbes. El que sigui perquè quan torni a posar el so ja hagin acabat perquè, la veritat, em treuen de polleguera. I no ja pel que diuen, que no diuen res que no tingui com a objectiu la desqualificació de l’altre, sinó per la barra i el desvergonyiment de tractar-nos d’idiotes a tots i pensar que no ens adonem que darrere dels seus eslògans, denúncies i paraules buides no hi ha res de res.

PEL CAMÍ DE SANTA OLIVA

 

                            

Soc una nostàlgica dels mapes de carreteres. Fa anys, quan anava de copilot al cotxe, no és per dir-ho, jo era, tot i ser dona, una navegadora infal·lible. Ja queda clar, per raons òbvies que ara, anant de pilot titular, els mapes no me’ls puc mirar. Però com els trobo a faltar!

Quan em vaig comprar l’últim cotxe, fa pocs anys, el vaig voler amb navegador perquè ja no em refiava de mi mateixa per saber trobar els llocs. No sé si ara hi ha més llocs o més carreteres o el meu cervell està més embullat. La qüestió és que el navegador m’ha decebut perquè no treballa tan bé amb les seves localitzacions com treballava jo amb els mapes. I és que ja s’entén! Dit planerament, a dalt hi ha un satèl·lit que controla tot el món. No és estrany que se li escapi alguna cosa -qui tot ho vol, tot ho perd, que no sé si seria gaire bona traducció de quién mucho abarca, poco aprieta, segur que ens entenem-. A damunt ha de passar per un intermediari, la veu de la senyora: en la rotonda, coja la segunda salida – en 500 metros siga recto y enseguida a la derecha – recálculo – conduzca dos kilómetros por esta carretera – recálculo – recálculo – recálculo.

Bé, aquesta introducció és per explicar el periple de setanta cinc minuts que vaig fer l’altre dia per anar de Tarragona a Santa Oliva, deixant-me guiar per la senyora del navegador. Tarragona – Altafulla – Torredembarra – El Creixell – Roda de Berà – Comarruga – El Vendrell. I havien passat 25 minuts des que havia sortit de casa. Poc després de El Vendrell, això em diuen els que s’ho coneixen, havia de trobar un encreuament cap a Santa Oliva, però jo vaig seguir “cegament” les indicacions de la senyora i aquí va començar el calvari: Bellvei – l’Arboç – Les Masuques – Sant Marçal – Sant Jaume dels Domenys. Passat Sant Jaume em vaig aturar. La veu ja m’havia fet passar, entre altres proves d’aquella formidable gimcana, per una riera i per un camí sense sortida. I mira que el senyal ho avisava! Però jo encara tota la fe en la senyora! Soc tan càndida, a vegades! Si no hagués estat perquè les vinyes m’ho desmentien, m’hauria sentit com Ulisses a la recerca d’Ítaca, enmig d’un mar embravit, ressonant-li el cant de les sirenes, en el meu cas, per res, plaent. A veure, Tereseta, centrem-nos, que no pot ser que faci més de mitja hora que has passat pel Vendrell i encara no hagis arribat a Santa Oliva. Torno a demanar-li la direcció al navegador: Conduzca dos kilómetros hasta la siguiente rotonda y coja la cuarta salida. Tothom sap què és la cuarta salida, no? Torna per on has vingut, maca! Oh my God! No me’n sortiré d’arribar a destino? I ves per on, abans d’arribar a la rotonda de la vergonya trobo un indicador, d’aquells de tota la vida, que diu Llorenç del Penedès cap allà. I arribo a Llorenç del Penedès i allí sí, allí hi apareix lluminós l’indicador de Santa Oliva. I també n’hi apareix un altre que diu: Vendrell 3 Kms. Pot ser? Havia trigat  quaranta cinc minuts per arribar a un punt a 3 Kms. de distància???

                                                                   Una volteta de res

Havia sortit amb temps perquè ja em conec, i conec el navegador, però vaig arribar a l’hora justa. Per sort, a Santa Oliva m’ho van perdonar tot i la xerrada que vam fer sobre El silenci de Vallbona amb les dones del Club de Lectura va ser gratificant i em va reviscolar.

Vaig tornar a Tarragona en 30 minuts jo soleta, sense cap ajuda espacial ni cap veu robotitzada. Tornar sempre és més fàcil. A meitat de mes he d’anar a un Club a Vilanova i la Geltrú i ja tremolo. Hauré de sortir després d’esmorzar, a veure si hi puc arribar a mitja tarda!

Ara parlaré de Santa Oliva. Vaig quedar meravellada que un poble de 3300 habitants tingués tanta activitat literària i cultural. Penso que, com sempre, una biblioteca és el gran vehicle per a la mobilització intel·lectual dels que tenen la sort de tenir-la i els orígens de la de Santa Oliva no són nous, sinó que es remunten a l’any 1964. Van ser uns orígens modestos, a iniciativa de la pedagoga Marta Mata i del mossèn de la parròquia Josep M. Mas, i anava adreçada als alumnes de la catequesi, que s’impartia a la Sala dels Arcs. De mica en mica es va anar creant un fons de llibres, simplement compartint els llibres de cada nen amb tots els altres. Més endavant, el servei de llibres es va ampliar a diferents indrets del poble: la plaça Major, el Bar Nou, el Poliesportiu i la plaça de la Nostra Llar. El fons bibliotecari es va anar eixamplant, l’horari d’apertura també. Una cosa va amb l’altra, no? Més llibres, més temps per gestionar-los. Ara la biblioteca està situada a l’Escola Parellada. És municipal i amb esperança de convertir-se en Biblioteca de la Generalitat. Molta sort en l’objectiu! 

Del que no hi ha dubte és que és un lloc segur on s’hi pot trobar llibres i, com diu l’Inquilí, la mascota de la biblioteca creada per la il·lustradora Iraida Llucià, un lloc on s’hi pot viure aventures, aprendre, viatjar, inspirar-se i sobretot... sentir-se acompanyat i estimat.

Actualment està gestionada per voluntàries del Club de Lectura. Per qui, sinó? Dones-lectores-activistes culturals, quin gran tàndem!