SIGLES QUE RESTEN

                                     

Sabeu què penso? Doncs que no els fa gaire favor a les candidatures municipals tenir un partit al darrere. Que ben bé hauria de dir al davant perquè el partit acostuma a manar sobre la llista. Els partits polítics i els seus líders estan prou gastats com perquè la sola presència del seu nom susciti desgana i cansament per no dir decepció i desengany.

Penso que els pobles n’haurien de prescindir i formar candidatures de poble al marge dels partits, que fossin votades per les propostes i/o pel carisma dels seus membres, que millor que no fossin polítics. I ja sé que tot ho és, política, però en aquest cas l’interès dels veïns  hauria de passar al davant de tot. Hi ha pobles que ja ho fan: una llista de persones interessades en l’interès del poble i el dels seus veïns, independentment de la ideologia; que es recolzin en unes sigles o no, no té més importància si el seu objectiu és el bé del poble. Però jo crec què és inevitable relacionar una llista amb les sigles que l’acompanyen. Les sigles remeten a interessos de partit, a corrupció, a lluita pel poder, a pactes per mantenir-lo o assolir-lo i a tirar-se a l’esquena totes les promeses per les quals els hem votat i gràcies a les quals, són on són.

Soc independentista, encara ho soc, malgrat que actualment cap partit no em representi, però la política municipal no em farà ser-ho més o menys. La política municipal hauria de millorar el meu dia a dia o, encara millor, el dia a dia de les persones que més ho necessiten. I aquest és un objectiu que aconsegueixen millor els pobles que les ciutats grans. No sabria dir a partir de quina mida de grans, però com més gran és la ciutat, més diners es mouen, més persones hi ha que viuen de la seva activitat política, més veïns en l’anonimat i més estesa és la pràctica d’anar tirant sense donar veritables solucions als problemes.

Estic generalitzant, que segur que hi ha excepcions. En conec algunes. Tot i així encara hi ha pobles que no es poden sostreure a la rivalitat que les sigles que emparen cada llista provoquen. Rivalitat que fa que per comptes de mirar pel poble i pel seu progrés, l’objectiu sigui fer la traveta i estar amatents a les cagades dels altres per treure’n el màxim profit.

Això pel que fa al Territori -ja vaig parlar un dia a LA CIUTAT de la Ciutat i el Territori-, perquè pel que fa a la Ciutat, l’única que TV3 pensa que interessa a tot Catalunya, n’estic farta dels Hola, dels Obrim camí, dels Fem-ho junts i de l’Alternativa. Per no parlar dels Allibera’t, dels Valents i dels Recuperem. Per cert, si la dreta Pepera compacta no hi tenia res a fer a Catalunya, dividida dubto que recuperi res. És clar que als fatxes de Catalunya sempre els quedarà VOX -que ara mateix no sé quin eslògan té ni em penso molestar a buscar-ho.

N’estic tan farta que si estic mirant algun programa que m’interessa i apareixen els espais de propaganda electoral, amb les seves sigles corresponents, trec el so de la tele i m’entretinc amb el mòbil o surto a la terrassa a prendre l’aire o em faig unes herbes. El que sigui perquè quan torni a posar el so ja hagin acabat perquè, la veritat, em treuen de polleguera. I no ja pel que diuen, que no diuen res que no tingui com a objectiu la desqualificació de l’altre, sinó per la barra i el desvergonyiment de tractar-nos d’idiotes a tots i pensar que no ens adonem que darrere dels seus eslògans, denúncies i paraules buides no hi ha res de res.

EL CIUDADANO ILUSTRE

                                       

Tanco amb aquest post la trilogia amb títol de pel·lícula, sense parlar de la pel·lícula, però per fer-me perdonar per les meves mentides, avui sí que parlaré de cine.

La pel·li es diu “El ciudadano il·lustre” i ara sí que, si us plau, si teniu ganes de veure-la, cosa que us recomano, ja podeu deixar de llegir perquè estic a punt d’explicar-la, sinó tota, algunes coses que millor descobrir-les veient la pel·lícula.

En el que en podríem dir el pròleg, a un escriptor argentí que viu a Barcelona li donen el Nobel de Literatura. Al seu discurs ja deixa molt clar que li agrada dir les coses pel seu nom perquè explica als reis, al govern i a les personalitats sueques que assisteixen a l’acte que, si bé està content de rebre el Nobel, també està trist perquè s’adona que la seva literatura els fa sentir còmodes, i que si un escriptor no fa sentir incòmoda la societat on viu, vol dir que ja ha arribat a l’ocàs de la seva carrera.

Cinc anys més tard, l’home està superestressat per tots els compromisos que li ha reportat el premi i perquè no té temps ni inspiració per escriure i, amb l’ajuda de la seva secretària, va descartant desdenyosament la majoria de les invitacions que rep. Una d’elles és del seu poble, Salas, d’on va marxar fa quaranta anys i on no ha tornat més. Li envia l’alcalde. Al poble el volen declarar Ciudadano Ilustre, i amb aquest motiu el conviden  a unes jornades en honor seu. Primer Daniel —l’escriptor es diu Daniel Mantovani— se’n riu i diu que no, que quina bestiesa; després canvia de parer i decideix anar-hi.

Us penseu que l’escriptor anirà al seu poble i s’adonarà que aquella és la vida senzilla que necessita per curar-se de l’estrès? Oh sí! El camp, la tranquil·litat, l’anonimat... Doncs no! La pel·li fa uns quants girs impensables i aquest n’és un.

Quan hi arriba li xoca  veure com, a la seva manera —de poble d’interior, lluny de la desimboltura urbana i les seves convencions— els seus convilatans li han preparat una sèrie d’actes; d’exaltació de la seva persona, però també de demostració i transmissió del seu talent. També s’adona que tothom l’admira i pensa que tots els seus personatges estan inspirats en gent del poble. Tot va bé. Fins i tot se sent a gust al poble. 

Però arriba el moment d'exercir de jurat d’un concurs de pintura per a pintors locals. El quadre que escull no val gran cosa, ell mateix ho reconeix, però té un punt d’originalitat que li fa pensar que és mereixedor del primer premi. La decisió no agrada a la resta d’aspirants, especialment al president de l’Asociación de artistas pintores de Salas, pel que es veu, una mena de cacic, amb un parell de matons en nòmina. A partir d’aquí, i amb l’afegit d’unes quantes complicacions més, el poble que l’havia aclamat, comença a pensar que no n’hi ha per tant amb l’escriptor i acaba odiant-lo. N’hi ha uns quants que li tenen jurada, però ell no s’adona del perill que corre i una antiga nòvia l’adverteix que ha de marxar del poble, perquè sinó no en sortirà viu. Ja no hi és a temps perquè el seu millor amic —que també ha canviat i ja no ho és—, tant si ell vol com si no, el pren de cacera i comença a disparar-li quasi a fregar. Una altra bala el toca al pit i l’abat.

A l’epíleg, Daniel Mantovani està fent una roda de premsa sobre el seu nou llibre, “El ciudadano il·lustre”, i quan jo ja em pensava que em quedaria amb la incògnita de saber si la història és real o simplement ens han estat explicant l’argument d’una novel·la, un periodista li pregunta quina part de realitat i quina de ficció hi ha en aquella història, i l’escriptor li ensenya la cicatriu que li va quedar al pit quan li van treure la bala.

No sabria dir perquè m’ha agradat tant. Aclariré que, a banda de l'argument, el treball d'actrius i actors no té pèrdua, cadascú en el seu paper. Però potser jo l'he gaudit molt perquè té estructura de novel·la, potser perquè el protagonista és un escriptor, potser perquè va fent raonaments i dient veritats com temples sobre la literatura i la cultura... i potser perquè després d’una setmana d’haver-la vist encara hi penso i em faig reflexions. Com aquestes:

Què tenen en comú Salas, els pobles del Midwest americà, els de l’Espanya profunda i potser tots aquells pobles, normalment d’interior, reclosos en ells mateixos? Què fa que en un moment donat els envaeixi una mena de bogeria col·lectiva i s’acarnissin en el foraster que abans els ha enlluernat i ara ja és absolutament detestable? Els espais amb menys individus tenen més facilitat per cohesionar-se, tant per bé com per mal? Segur que tots hem vist pel·lícules o llegit llibres on s’hi dona aquest fenomen, no? No vull dir amb això que els pobles generin més monstres que les ciutats. Els psicòpates més importants de la història han estat un producte de la gran urbs. Serà perquè parlant de multituds, la cohesió és més difícil i sempre hi ha qui se’n despenja, normalment per mal?

Segurament les meves reflexions no aportaran res a la gran incògnita que ha dut de cap als filòsofs, des de l’inici de la Filosofia, a l’antiga Grècia: l’home i, per acabar-ho d’embolicar, l’home i la societat. L’home és bo per naturalesa i la societat el corromp o l’home és una fera i al socialitzar-se es torna civilitzat? Si el darrer pensament —en realitat, només una suposició— l’encerta, com de gran ha de ser la societat perquè l’home en resulti millorat? Vint individus? Mil? Cent cinquanta mil? Un milió? De veritat que algú pensa que es pot definir, catalogar i encotillar el cervell humà? Jo no, però a vegades m’agrada divagar.

Sí, jo també poso la mà així cargolada quan penso