Tanco amb aquest post la trilogia amb títol de pel·lícula,
sense parlar de la pel·lícula, però per fer-me perdonar per les meves mentides,
avui sí que parlaré de cine.
La pel·li es diu “El
ciudadano il·lustre” i ara sí
que, si us plau, si teniu ganes de veure-la, cosa que us recomano, ja podeu
deixar de llegir perquè estic a punt d’explicar-la, sinó tota, algunes coses
que millor descobrir-les veient la pel·lícula.
En el que en podríem dir el pròleg, a un escriptor argentí
que viu a Barcelona li donen el Nobel de Literatura. Al seu discurs ja deixa
molt clar que li agrada dir les coses pel seu nom perquè explica als reis, al
govern i a les personalitats sueques que assisteixen a l’acte que, si bé està
content de rebre el Nobel, també està trist perquè s’adona que la seva
literatura els fa sentir còmodes, i que si un escriptor no fa sentir
incòmoda la societat on viu, vol dir que ja ha arribat a l’ocàs de la seva
carrera.
Cinc anys més tard, l’home està superestressat per tots els
compromisos que li ha reportat el premi i perquè no té temps ni inspiració per
escriure i, amb l’ajuda de la seva secretària, va descartant desdenyosament la
majoria de les invitacions que rep. Una d’elles és del seu poble, Salas, d’on
va marxar fa quaranta anys i on no ha tornat més. Li envia l’alcalde. Al poble
el volen declarar Ciudadano Ilustre, i amb aquest motiu el conviden a unes jornades en honor seu. Primer Daniel —l’escriptor es diu Daniel Mantovani— se’n riu i diu que no, que quina bestiesa; després canvia de
parer i decideix anar-hi.
Us penseu que l’escriptor anirà al seu poble i s’adonarà que
aquella és la vida senzilla que necessita per curar-se de l’estrès? Oh sí! El
camp, la tranquil·litat, l’anonimat... Doncs no! La pel·li fa uns quants girs
impensables i aquest n’és un.
Quan hi arriba li xoca
veure com, a la seva manera —de poble d’interior, lluny de la
desimboltura urbana i les seves convencions— els seus convilatans li han preparat
una sèrie d’actes; d’exaltació de la seva persona, però també de demostració i
transmissió del seu talent. També s’adona que tothom l’admira i pensa que tots els
seus personatges estan inspirats en gent del poble. Tot va bé. Fins i tot se
sent a gust al poble.
Però arriba el moment d'exercir de jurat d’un concurs de pintura
per a pintors locals. El quadre que escull no val gran cosa, ell mateix ho
reconeix, però té un punt d’originalitat que li fa pensar que és mereixedor del
primer premi. La decisió no agrada a la resta d’aspirants, especialment al
president de l’Asociación de artistas
pintores de Salas, pel que es veu, una mena de cacic, amb un parell de
matons en nòmina. A partir d’aquí, i amb l’afegit d’unes quantes complicacions
més, el poble que l’havia aclamat, comença a pensar que no n’hi ha per tant amb
l’escriptor i acaba odiant-lo. N’hi ha uns quants que li tenen jurada, però ell
no s’adona del perill que corre i una antiga nòvia l’adverteix que ha de marxar
del poble, perquè sinó no en sortirà viu. Ja no hi és a temps perquè el seu
millor amic —que també ha canviat i ja no ho és—, tant si ell vol com si no, el pren de cacera i comença a
disparar-li quasi a fregar. Una altra bala el toca al pit i l’abat.
A l’epíleg, Daniel Mantovani està fent una roda de premsa
sobre el seu nou llibre, “El ciudadano
il·lustre”, i quan jo ja em pensava
que em quedaria amb la incògnita de saber si la història és real o simplement
ens han estat explicant l’argument d’una novel·la, un periodista li pregunta
quina part de realitat i quina de ficció hi ha en aquella història, i l’escriptor
li ensenya la cicatriu que li va quedar al pit quan li van treure la bala.
No sabria dir perquè m’ha agradat tant. Aclariré que, a banda de l'argument, el treball d'actrius i actors no té pèrdua, cadascú en el seu paper. Però potser jo l'he gaudit molt perquè té
estructura de novel·la, potser perquè el protagonista és un escriptor, potser
perquè va fent raonaments i dient veritats com temples sobre la literatura i la
cultura... i potser perquè després d’una setmana d’haver-la vist encara hi
penso i em faig reflexions. Com aquestes:
Què tenen en comú Salas, els pobles del Midwest americà, els
de l’Espanya profunda i potser tots aquells pobles, normalment d’interior,
reclosos en ells mateixos? Què fa que en un moment donat els envaeixi una mena
de bogeria col·lectiva i s’acarnissin en el foraster que abans els ha
enlluernat i ara ja és absolutament detestable? Els espais amb menys individus
tenen més facilitat per cohesionar-se, tant per bé com per mal? Segur que tots
hem vist pel·lícules o llegit llibres on s’hi dona aquest fenomen, no? No vull
dir amb això que els pobles generin més monstres que les ciutats. Els
psicòpates més importants de la història han estat un producte de la gran urbs.
Serà perquè parlant de multituds, la cohesió és més difícil i sempre hi ha qui
se’n despenja, normalment per mal?
Segurament les meves reflexions no aportaran res a la gran
incògnita que ha dut de cap als filòsofs, des de l’inici de la Filosofia, a
l’antiga Grècia: l’home i, per acabar-ho d’embolicar, l’home i la societat. L’home
és bo per naturalesa i la societat el corromp o l’home és una fera i al
socialitzar-se es torna civilitzat? Si el darrer pensament —en realitat, només una suposició— l’encerta, com de gran ha de ser la societat perquè l’home
en resulti millorat? Vint individus? Mil? Cent cinquanta mil? Un milió? De
veritat que algú pensa que es pot definir, catalogar i encotillar el cervell
humà? Jo no, però a vegades m’agrada divagar.
 |
| Sí, jo també poso la mà així cargolada quan penso |
