dimarts, 29 de desembre de 2015

PERFUMA'T, NO ET TALLIS

                               
D’aquesta primera etapa de les Festes en destaco l’embafament. Sembla que els catalans — i si només fóssim nosaltres, rai —  a més a més d’oblidar-nos d’aquells que no tenen res per posar-se a la boca, haguem decidit de menjar per ells i per nosaltres. Però no sóc gaire original dient això, ja ho sé. Jo volia parlar d’uns altres excessos que també m’embafen.
Aquest dies m’he estat davant de la tele més del que hauria volgut, però ja se sap que les circumstàncies obliguen i la meva circumstància actual és la de moure’m poc de casa. Per això he vist  —si no m’he descomptat— un milió d’anuncis, dels quals tres quartes parts de milió eren de perfums. D’home i de dona. Encara no se’ls hi ha ocorregut de fer anuncis de perfum, a tutti pleni, per animals, que si en fessin, no seria jo qui els hi compraria. La meva Lila té una olor natural seductora per se.
No tenia cap intenció de parar-hi atenció, però al final m’hi he hagut de fixar i he arribat a unes conclusions. Poc científiques i rigoroses, les coses tal com siguin, només fruit de l’observació:
—No hi ha anunci de perfum sense connotacions sexuals. Res de posar-se unes gotetes de perfum per sentir-te més a gust amb tu mateix. Si surts de casa perfumat pillaràs/cardaràs/follaràs segur.
—Les dones amb poca roba conviden a comprar perfum, tant com els homes ben vestits, elegants i/o amb posat digne.
—Les dones perfumades, amb poca roba i posat embogit, encara més… Què millor que una dona que ha perdut el seny mentre es posava el perfum, o potser al cap d’una estona d’haver-se’l posat? I si s’ha tornat boja de plaer perquè el seu mascle – i encara que no sigui seu – ha embogit abans?

La Chloé no és el primer any que embogeix



L'Adriana, finalment ha pogut ensenyar al món la
seva vocació de contorsionista amb  Decadence 



Clandestine ha de ser massa, si jutgem per la mirada



Euphoria s'oblida del seu partenaire i també... ens mira!


—Els dissenyadors d’anuncis de perfums deuen ser majoritàriament homes. Em costa de creure que una dona tracti les seves companyes de gènere amb tanta discriminació.
Almenys Paco Rabanne ha compensat l’anunci d’Invictus, - sí, aquell que  m’agrada tant perquè EM MIRA! i no pas per aquella munió de dones rendides als seus peus  – amb el d’Olimpea, una deessa que deixa embadalits, encantats i garratibats els homes al seu pas, inclòs el meu Invictus, mecatxis! que ja  no em mira.
Pel demés, els homes perfumats van impecablement ben vestits encara que saltin del iot en marxa, facin passos de ball mentre llancen l’americana o baixin de la moto amb jaqueta de cuiro. Si ens ensenyen el seu tors nu és perquè està perfectament justificat pel guió: són gimnastes semidéus que fan anelles suspesos del cel o són Posidó emergint de l’oceà.
Els anuncis que tracten homes i dones igualitàriament són comptats: United Dreams de Benetton, Rock! de Shakira, Eternity Now de Calvin Klein i Viva! De Victorio & Lucchino.
Acabo amb La vie est belle de Lancôm, que protagonitza Julia Roberts. Confesso que la Júlia m'agrada molt i també hi tinc afinitat per l'edat, però no em digueu que no és bonic i que no deixa la dona en un bon lloc sense discriminar l’home. Ah! i a més, trenca les seves cadenes subtils.

Fixeu-vos-hi

En fi, que tot i que els perfums m’embafen de seguida —ja es deu haver notat— potser..., potser aquest me’l demanaré per Reis.


Estimats lectors, en el darrer post em vaig descuidar de dir-vos dues coses importants: 

1ª . La meva novel·la no sortirà fins a finals de gener, però no he pogut resistir la temptació de parlar-ne i d'ensenyar-vos-en la portada.
2ª . Vull premiar la fidelitat dels comentaristes. Per això he asignat un número, del 0 al 9, a cada un dels vostres comentaris del post anterior. Si coincideix amb el darrer número de la Grossa de Cap d'Any, us faré arribar la meva novel·la  -si és que no coincidim en cap presentació - Els que no vau comentar en el post anterior i vulgueu provar sort, podeu fer-ho, però només fins demà a migdia. El sorteig és demà passat.




dimecres, 16 de desembre de 2015

LES CADENES SUBTILS - LA VIDA SECRETA


               
Per molt que no ho sembli, tots tenim una doble vida i no parlo d’aquella que, si tenim mala sort, algú ens pot descobrir. Parlo de la vida amagada que hi ha en el nostre interior i que rarament surt a fora, molts cops ni en el consultori del psicòleg.
No em refereixo al psicòpata, ni al maltractador, ni al jihadista, dobles vides que ens sorprenen a tots en un moment donat. No vaig tan lluny. Ni parlo dels polítics, els mitjans de comunicació i l’amant que tots amaguem a l’armari. Encara vaig més a prop. La nostra vida interior, la de tots, és plena de desitjos, records, rancúnies, pors, amors i odis que guardem zelosament amb pany i clau perquè són, a l’entendre de cada u, inconfessables. Molts cops, aquests sentiments secrets són el veritable motor de la nostra vida —a vegades per avançar, però moltes per aturar-nos— que, portes enfora, justificarien si es coneguessin, bona part de la nostra conducta, sovint inexplicable.

Així és. No ens enganyem!

Un mal record d’infantesa, mai no explicat a ningú, ens pot condicionar la vida. També un desig no acomplert i un amor impossible; un afront no oblidat i tanmateix la por a què es descobreixin els nostres secrets més íntims.
Jo, com sempre, fent giragonses per fer cap allà on vull arribar. Avui, amb un títol que segur que a tothom li recorda el d’una pel·lícula d’Isabel Coixet. Però res a veure perquè...

La recordeu? 
Fa més de tres anys vaig començar a escriure una novel·la. Entremig  s’hi va colar la publicació de “Viatges insòlits”, que em va ocupar un cert temps i dedicació. 
Les presentacions al llarg i ample del món —del món que m’envolta, és clar— em van obligar a deixar la meva novel·la aparcada. Quan la vaig anar a rescatar, gairebé no reconeixia els personatges. Havien canviat ells o havia canviat jo, potser amb algun nou element que s’havia incorporat a la meva vida secreta? Mmmmm... Potser sí, potser no... Em va costar una mica reconduir-los, però al final me’n vaig sortir i tal vegada va ser gràcies a aquest esforç que es van fer més complexos i —deixeu-m’ho dir, si us plau, si us plau!— més captivadors. Ara mateix, cap d’ells és el que sembla.
A la novel·la hi tenim crims – així en plural – i, lògicament, criminals. També bones dones que amaguen secrets inconfessables i d’altres ,aparentment ridícules, amb un gran potencial. Noies sense complexos que amunteguen secrets i pares i mares de família dels que ningú no malpensaria mai.
Són un grapat de personatges, vuit de principals i una quinzena de secundaris. Tots amaguen alguna cosa i alguns, que m’han fet anar per allà on ells han volgut, irremeiablement – ara és la meva! - veuran esbombat el seu secret. De la resta, me’n reservo la divulgació per la segona part. Que noooo! Que ja he deixat dit tot el que pensava sobre el tema que toco i, a més, el  que estic escrivint actualment, no hi té res a veure. Sortosament! M’avorreix i m’avorriria molt parlar sempre del mateix. Es nota?
Aquí teniu la portada per si us suggereix de què va la història. Amb tantes pistes, alguna cosa sortirà, no?

No us n'he dit el títol, però aquí el teniu també.


diumenge, 29 de novembre de 2015

ALGUNS HOMES

                                                
Ja fa uns quants anys vaig tenir ocasió de conèixer de prop una dona que patia maltractaments. Bàsicament patia maltractament psicològic, però també alguna empenta i estrebada. I ja se sap que en el camp semàntic del maltractament, després de l’empenta ve la bufetada.
El dia 25 vam celebrar el Dia Internacional per l’eliminació de la violència vers les dones. Ja sé que la part positiva d’aquesta “celebració” és per la conscienciació del problema, que benvinguda sigui, però que terrible que s’hagi d’instituir un dia així! No cal que arribi el dia perquè tots i totes haguem de pensar sovint en aquest tema. Alguns homes – i vull remarcar alguns. Homes que em llegiu, Déu em guardi de generalitzar! - s’encarreguen de recordar-nos-ho massa sovint. 























Els mitjans de comunicació fan recompte de víctimes i tots ens esgarrifem de saber que una altra dona ha caigut.
No puc evitar pensar en aquests homes cada vegada que això passa. Quins deuen ser els seus sentiments, les seves emocions, per arribar a fer una cosa així?
Sembla que alguns homes estimen tant les seves dones que abans que perdre-les prefereixen destruir-les i, evidentment, destruir-se; de fet, ja eren homes destruïts. O ets meva o no seràs de ningú, diuen, proclamen en la intimitat.
Alguns altres, durant un temps van estimar la seva parella, però en no complir prou les expectatives amb la brillantor que s’esperava – no brillar prou al costat d’una perla com ell, no deixar prou brillant el terra, no brillar-li prou els ulls en mirar-se’l - el desencís els porta a creure que menyspreant-la i maltractant-la se sentiran millor. El menyspreu podria ser la primera paraula en el camp semàntic que parlava.
També tenim els homes Pigmalió. La dona que els acompanya no és ben bé el que volen, però ells pretenen modelar-la. En aparença són constructors, només en aparença. Davant la impossibilitat de forjar un somni, tasca per la qual s’havien sentit capacitats, la frustració és més gran que si mai no ho haguessin intentat. La frustració és a l’avantsala del maltractament. No m’han sortit bé les coses, la culpa és teva.




La casuística és més ampla, però en els tres grups n’hi trobaríem un bon grapat d’aquests homes. Només parlo de la nostra societat occidental; tots sabem que en d’altres, el maltractament a les dones està institucionalitzat.
I segueixo preguntant-me pels pensaments d’aquests homes: on estableixen la frontera entre l’amor i l’odi? Què són per a ells conceptes com respecte i dignitat? Consideren la dona un ésser inferior, potser rebaixat a la categoria d’objecte? Se li ocorreria a un home insultar un amic perquè porta una camisa que no li agrada o donar-li un cop de puny perquè la pizza s’ha torrat massa, un dia que el convida a sopar? No, eh que no? Així doncs, potser tot és qüestió de força. La dona calla, la dona vol pau, la dona pren paciència, la dona no s’hi torna.
La meva coneguda era una companya de feina, també amiga. L’angoixa que li sobrevenia a l’hora de plegar i tornar cap a casa era atroç. Pobreta meva! Jo li oferia d’anar a casa meva, tot i que en fer-ho no deixava de pensar en els meus fills, per si a aquell bèstia se li ocorria venir a buscar-la. Però ella mateixa es desnonava perquè no es volia ni imaginar quina podria ser la resposta del seu home si no la trobava a casa quan arribés. La noia no tenia gaires amics ni amigues, i penso que són importants, però moltes vegades no són prou, perquè l’autoestima d’una dona maltractada no dóna ni per confiar les penes a ningú. Vaig fer trucades al Servei d’Informació i Atenció a les dones. Ella no s’atrevia ni a això, per por a què ell detectés la trucada.
-         Miri, tinc una amiga que...
La interlocutora devia pensar, com acostuma a passar, que el problema era meu.
-         Sí, però ha de venir ella, eh?
-         Però... aquí... personalment?
-         Sí, sí, ella mateixa aquí.
No hi va anar mai. La por la podia. El calvari va tenir dues etapes. Aquesta va ser la primera. La segona va començar quan ella va aplegar prou coratge per deixar-lo. Ja no treballàvem juntes llavors, però el que m’explicava quan ens trobàvem era de pel·lícula de terror. Amb l’ordre d’allunyament no n’hi havia prou i les maneres d’atansar-s’hi, no les explicaré, fan esborronar. En aquell home s’hi havia succeït les tres modalitats i per aquest ordre: Pigmalió, expectatives no complertes i  meva o de ningú.
Aquest és l’únic cas que jo vaig conèixer de prop i puc assegurar que de totes les idees per intentar treure la meva amiga d’aquell malson no n’hi havia cap de bona ni efectiva. Crec que ja ho vaig dir algun dia en un post: Ho tens mol difícil quan ensopegues amb un home d’aquests!
La meva amiga se’n va sortir.
És veritat que l’educació, la conscienciació, la mentalització són molt importants, però crec que els maltractadors porten un virus molt endins, que només surt amb la dona que algun dia van estimar i en alguns casos que encara creuen que estimen. És un virus que augmenta de volum i agafa múscul a mesura que es va exercitant. Però jo tinc una teoria i potser us sonarà a exaltació de la violència. Què tal si la dona aprengués a defensar-se? Amb força no, amb traça. I des de nenes; igual que aprenen a nedar, aprendre a defensar-se. Si a la primera empenta l’agressor rebés una resposta a l’alçada de les circumstàncies, potser la segona vegada s’hi pensaria una mica i el virus, així ben quiet, es començaria a inhibir per comptes de créixer.
Així ho fa un personatge secundari de la meva novel·la que, per cert, aquest mes que ve ja us podré començar a explicar. Després d’un ensurt majúscul es posa a aprendre karate i els futurs agressors mai més no en surten de franc. Ei, no hi surt el Jackie Chan a la meva novel·la, eh?, però els cops de peu i braç estesos que dóna la Sandra no tenen res a envejar-li.
Pot semblar que estic trivialitzant el tema, però no és així. Crec fermament que si totes les dones sabessin defensa personal, aquest abús de força dels homes maltractadors quedaria força disminuït. O sigui que la violència no només no augmentaria, sinó que disminuiria. Veig improbable que ells també n’aprenguessin, però si ho fessin, aleshores sí que eradicaríem el virus. L’autocontrol, un dels valors que es defensen i en el qual entrenen totes les disciplines de  defensa personal, ompliria el món i no se’n solucionarien pocs de problemes.


La defensa personal va ser la seva solució

dijous, 19 de novembre de 2015

LA SEDUCCIÓ

                                   
                               
Dissabte va ser dia de llàgrimes a París i a tot el món civilitzat. Llàgrimes en saber la notícia, llàgrimes en veure i sentir l’espant de l’atac, llàgrimes en anar coneixent-ne tots els detalls. Tornarem a plorar, estem avisats.
El monstre viu entre nosaltres, potser al nostre carrer, encreuant la seva mirada amb la nostra, prenent una copa al nostre costat, ensenyant-nos les  fotos en algun dels seus perfils de Facebook. I secretament rumia, conspira i cova un pla. Quan arriba el moment, res no el torba, ens mira als ulls i ens mata.
Què està fallant? – ens preguntem tots – perquè gent nascuda aquí se senti seduïda a matar els seus compatriotes d’una forma tan execrable? I sobre la taula, com sempre, diferents opinions: l’actitud i les accions de les potències occidentals envers els països islàmics en conflicte, la no integració i automarginació dels immigrants en els seus països d’acollida, el vell i irresoluble conflicte Israel-Palestina. I possibles solucions: atacar el cor d’Estat Islàmic, educar correctament no només en els valors occidentals, sinó en l’Islam, canviar l’atac pel diàleg.
Jo, permeteu-me que sigui pessimista, des de la meva quasi total ignorància, penso que si no hi ha un miracle – i no cal que sigui del cel; estic pensant en alguna conjuntura que convidés els terroristes a reflexionar, si és que és possible – això no té solució.
Si és veritat el que diuen els experts, els terroristes volen fundar un estat islàmic, tal com ho va fer Israel, tal com ho vol fer Catalunya. Mai no hi haurà hagut cap estat tan fonamentat en la sang, la mort i la violència com aquest. De veritat que algú es pensa que després d’haver viscut crivellant, degollant, cremant gent innocent, viuran tranquil·lament en família en una casa amb hortet? Matar com ho fan ells és una droga que genera addicció; no se’n desenganxaran tan fàcilment. Però potser aquest només és un argument de seducció: un fi que justifica els mitjans. Seduïts per la gihad, expliquen. En realitat, seduïts per la mort, la pròpia i la dels altres, seduïts pel poder de tenir a les mans la vida de les persones i manllevar-los-hi de la manera més ignominiosa, seduïts per creure’s déus en nom de Déu.
Hitler va seduir els alemanys per poder exterminar el poble jueu. Estat Islàmic -que no és un home sol, sinó una hidra de molts caps que es reprodueixen- vol seduir el món islàmic per acabar amb el món occidental.
La tempesta ha començat, diuen; ells s’han erigit en tempesta. Contra el seu desig de mort i destrucció n’hi contraposo un altre: que un plugim suau, però persistent els amari fins al moll de l’os, que els mulli les bales, els apagui el foc, els desactivi les bombes, els clarifiqui les idees i els estovi el cor. Ells també són víctimes. Víctimes de la molta ignorància i de la incultura – i no importa que siguin llicenciats - i encara més, víctimes de la “seductora barbàrie”. I si realment creuen que és el seu Déu qui els inspira, cometen un greu error d’interpretació: Al·là, el Compassiu i Misericordiós, no beneeix el seu terror.



diumenge, 1 de novembre de 2015

LES AMIGUES

Amics són els que quan tu t'atures mentre el món segueix avançant, tiren enrere per rescatar-te. Dedico aquesta entrada a les meves amigues de la infantesa, però també a les amigues i amics que he tingut la sort de guanyar i mantenir al llarg de la vida.                                      
                                       
L’altre dia dinava en un restaurant i l’entrada al local d’una colla de joves em va transportar trenta anys enrere. –Altre cop parlant del passat? Sí. No hi ha futur? I tant que sí, i si depèn de mi, que sigui més llarg que el passat, però no depèn de mi.
Els joves van entrar en tromba al local, però no eren pas uns joves esbojarrats. Alguns amb parella, d’altres sense; una noia embarassada es deixava acaronar la panxa per qui li demanava, una altra es petonejava amb la parella. Xerraven, reien, se’ls veia contents, decidits. Em va semblar que se sentien imparables, capaços de menjar-se el món. I això que el món, comparat amb trenta anys enrere, ara sembla més dur de rosegar, sobretot per algú que, de segur, ha crescut amb contemplacions, sobreprotecció i abundància, fins que s’ha hagut de llençar a l’arena.
No vaig poder evitar de comparar-los amb nosaltres, quan també ens crèiem imparables, quan la vida s’estenia al nostre davant tan lluny com l’horitzó, o més. Nostre? Nosaltres? Sí, nosaltres, les que dinàvem al restaurant. També érem una colla, la colla d’amigues des de la infància, que mai no hem deixat de ser-ho.
No recordo a quina edat començàvem el col·legi, però pel cap baix deu fer més de mig segle que ens coneixem. Anàvem totes amb bata blanca, fèiem gimnàstica al pati, resàvem a la capella i alguna vegada cantàvem “Prietas la filas”. Crec que a les monges no els hi agradava el “Cara al sol”. Encara faltaven anys per l’etapa angoixant de l'assetjament i si, al cap d’uns quants més, nosaltres també ens vam sentir imparables, en aquell moment érem sobretot innocents. Innocents descobrint el món.
Hi ha gent que m’explica que s’ha retrobat amb els amics a través de facebook, que ha aconseguit aplegar tota la colla i que ho han celebrat. A nosaltres no ens ha calgut perquè sempre hem estat en contacte. És més, des que vam deixar el col·legi de les monges, ens hem anat trobant més o menys cada any – exceptuant una pausa de quatre anys, quan una de nosaltres va ser mare molt jove i, tant ella com la resta ens devíem espantar tant que ens va semblar que una ocupació com aquesta no en permetia cap altra. Després ja vam veure que no, que ser mare era compatible amb un centenar més d’ocupacions. I si no ho era, li fèiem.

video

                             Llàstima que no havia sortit el vídeo encara!

Al principi la trobada era un sopar, però ja fa anys que fem cap de setmana sencer. Estic esperant que ens decidim a fer un viatge d’un parell de setmanes. A mi m’agradaria anar a Nova Zelanda – que diu que és molt bonic i que per res hi caminen de cap per avall – També a altres llocs més propers, que ja no els proposo perquè no sembli que no m’he mogut mai de casa.
En les nostres trobades no fem res d’especial. Bàsicament parlem. Dels fills, dels pares, una mica dels marits – les que en tenen - de la feina, de la jubilació, de problemes, de solucions, de la independència i de com està el món. Alguna vegada parlem del passat i de les trapelleries que fèiem pel poble. No acostumem a parlar de quan ens sentíem imparables; per molt que ens hi sentíssim, ara sabem que no ho érem. La vida ens ha anat parant a ràfegues. Per sort, sempre hem tornat a arrencar. No totes; a l’Anna no la va aturar la vida. Siguis on siguis, Anna, no t’oblidarem mai i, encara que no en parlem, sempre, quan ens trobem, ets en el pensament de totes.
Diu que els amics de la infància no es trien perquè ja et venen donats i que els amics que vas trobant al llarg de la vida són més autèntics perquè els has escollit en llibertat. He tingut uns quants anys per comprovar-ho i puc dir que alguns, autèntics o no, han passat i d’altres – com els ho agraeixo! - s’han quedat. Però no crec que els amics que fem d’adults siguin més autèntics que els de la infantesa. Les vivències dels primers anys de vida ens marquen i, sens dubte, reconeixem les mateixes empremtes en aquells que ens hi han acompanyat. És aquesta complicitat guanyada minut a minut i sense adonar-se’n la que fa que la nostra amistat sigui incondicional. Ja sé que hi haurà qui no hi estarà d’acord.





Fotos:  Carme Pàmies



Els joves imparables del restaurant no crec que em llegeixin, que la catosfera és molt gran i no vaig pensar – beneita de mi! – a donar-los l’adreça del blog, però des d’aquí els desitjo sort, força per reprendre el camí cada vegada que la vida els aturi i sobretot, sobretot, que conservin els amics que l’altre dia els envoltaven, perquè sempre que es trobin o es retrobin es tornaran a sentir, com jo i malgrat les aturades en el camí, imparables.


I a qui endevini on vam anar aquesta 
vegada, el deixo entrar sempre que vulgui al meu blog
         


dimarts, 20 d’octubre de 2015

NOMINADES

                                        
Recordo, de joveneta i des que tinc memòria, sentir cantar a la meva mare cançons de les que sonaven en aquella època per la ràdio. També quan la mare anava al tros de bon matí, la meva padrina em venia a despertar cantant; quasi sempre cançons pietoses i d’església. La tieta, la germana de la meva mare, cantava a dalt de l’escenari; com els àngels m’han dit.
La família nombrosa del meu pare – de sis germans n’han sortit fins ara cinquanta descendents – són molt de la gresca i dins de la gresca hi entra, irremeiablement i sortosa, el cantar tots junts a ple pulmó. Les festes Mançana – aquest és el nostre renom – deixen empremta allà on sigui que les celebrem, per la gresca i les cançons que entonem, cantem i a vegades bramem. Res a veure amb les de la tieta a dalt de l’escenari.
Jo també cantava sempre: per casa, a la capella, al tros plegant avellanes – no sabeu quina cosa més plàcida és plegar avellanes una a una i com de lent avança el sol – en el grup de folk de la colla, a missa, on semblava que entre la guitarra i els cants la fe s’afermava, i... En sec es van acabar els cants. Sense adonar-me’n vaig deixar de cantar. Crec que va coincidir amb l’anar a viure a la ciutat i enrolar-me en el vaixell de les responsabilitats.

No només era això
Eufemisme de responsabilitat, és això

                                                                       


                                                                                                                             




Bé, no és cert del tot perquè amb els fills, al posar-los al llit i jugant o viatjant també cantava, però mai més de la manera espontània que ho havia fet abans.
No he aprofundit en el tema, però diuen que ara es canta menys perquè tothom té més problemes. Quins problemes? Abans no tenien problemes? Potser més aviat és que ara els nostres cants queden silenciats per la remor constant que ens envolta i que fa impossible que agafem el to.
A que deu obeir avui aquesta obertura simfònica? Resulta que com que ara torno a cantar – i no a la dutxa, si us plau! Quin clàssic! – sinó cuinant, conduint, en la meva caminada diària – algú va pensar que feia broma a LA DIETA? – també a vegades per distreure algú molt proper que ho necessita i d’altres per impressionar la Lila, ja només em faltaven els de OH HAPPY DAY! perquè comencés a sentir la necessitat de cantar més enllà. I és que s’ho passen tan bé cantant! I ballant, també, també; també m’atreu aquest invent de fer sortir els cantaires de la seva formació. Sí que després arriben les nominacions i els veus patir. 
Per cert, sempre havia associat aquesta paraula a quelcom positiu, com a finalistes – bons, per descomptat - d’un premi de cinema, de música, no sé si dels Nobel... i ara resulta que nominen, per dir-ho d’alguna manera, als menys bons. La primera nominació que recordo, en aquest sentit de nominació-eliminació és la de “Operación triumfo” perquè dels altres programes on nominaven, amb veure el primer ja en tenia prou.
Resulta que la meva companya lletraferida, Carme, s’ha prejubilat i com que té por d’avorrir-se – jo, és clar, no li he dit res del que sé sobre la jubilació i l’avorriment, per no desencantar-la – doncs, normal! es busca activitats. Un dia, parlant-ne vam veure que coincidíem en el tema del cant i vam decidir buscar una coral. En vam trobar una que cantava sense partitura i que, per tant, prometia estar, marcant les distàncies necessàries, en la línia del “Oh happy day”. Ja ens vèiem aixecant ara la cameta, ara el braç, ara fent el cor, ara el solo, ara aprenent la cançó i després demostrant que ens la sabíem. Tot eren avantatges i com que nosaltres no anàvem a cap concurs, no calia patir per les nominacions, la part més dura.
Vam anar a fer una prova. Jo no n’havia fet mai cap, la Carme, sí; jo em vaig preparar una cançó a casa, ella em penso que també; jo estava nerviosa i il·lusionada, ella deia que no, però segur que sí.
Vam cantar una rere l’altra. La-la-la-la-la-la-la-la-laaaa, amb diferents escales segons la nota que ens marcava la jove directora de la coral amb el piano. Després una cançoneta – si ja sabia jo... – i alguna cosa més que ja he començat a oblidar. La memòria selectiva va molt bé en aquests casos.
-      Bé, molt bé, molt bé – va dir la directora – Ara si us podeu esperar a fora un moment...
-      I tant! – vam dir totes dues amb diligència. Què era un moment d’esperar a fora si de seguida podríem començar a cantar? El somni de la nostra vida, des de feia quatre dies.
En cinc minuts, directora i assessora ja havien fet les seves deliberacions.
-      Sí, canteu bé... però... vosaltres que n’espereu d’aquesta coral?
-      A mi m’agrada cantar – va dir la Carme.
-      Sí, a mi també – i vaig afegir – cantar i també passar-nos-ho bé, no?
Ai, il·lusa de mi que no vaig saber veure que aquella era una pregunta trampa i la meva resposta ens hi feia caure de ple!
-      Canteu bé, però no per aquesta coral.
I aquí vam començar a perdre allò que semblava guanyat. Amb tot, no n’estava segura del tot, perquè la directora era estrangera, no parlava gaire clar i com que jo sordejo... Així que vaig avançar el cap una mica, estil aneguet.
-      És que necessitem un altre perfil. Aquí no venim a passar-nos-ho bé – oh frase maleïda! – Nosaltres treballem molt.
La meva amiga de seguida va dir.
-      Ah val, val, d’acord.
Però jo no em conformava.
-      I quin perfil busqueu? – vaig preguntar.
-      Un altre. Aquí treballem molt.
-      Sí, sí, això ja ens ho has dit.
-      Treballem molt, eh que sí? – va dir dirigint-se a l’assessora còmplice – Moltes cançons són en anglès i ens les hem d’aprendre de memòria.
Jo no em rendia. Em vaig  mirar la Carme, que ha viatjat per mig món defensant-se en anglès. Jo no, però de joveneta memoritzava totes les cançons en anglès, en francès, en català, en castellà i en swahili, si convenia. Vaig dreçar l’esquena i el coll, estil cigne
-       Però, perdona, què us fa suposar que nosaltres no treballarem, que no ens podrem aprendre una cançó en anglès?
Potser per la mirada que la directora va llençar a l’assessora, vaig pensar que en aquell mateix moment sentiria la veu del Risto Mejide que deia:
-      Sou una merda com a cantants, dediqueu-vos a una altra cosa, no feriu més l’oïda dels que us escolten. Esteu nominades!!!
Però la jove directora sense arguments, només va dir:
-      No, és que no teniu el perfil, no el teniu.
Vam sortir totes dues amb la cua entre cames.
-      Som massa grans, Teresa – es va lamentar la Carme.
-      Jo no! – vaig saltar – Jo massa grassa!
-      I si no ens han volgut perquè sóc jo la que no canto bé?
-      Punyeta! I si ha sigut al revés?
Ja fa quinze dies d’això i he tingut temps de reflexionar. Em sembla que ja ho tinc. Després de quaranta anys treballant, quan a un li diuen que ha acabat, es veu que l’expressió del rostre canvia. Jo em pensava que canviava a bé, a satisfacció, a relaxació, en fi a tot allò que parlava a LLIURE RIMA AMB...  Potser mai no m’hi he fixat – prometo fer-ho a partir d’ara – però a la millor la nostra expressió també diu: No penso treballar més en la vida, només faré coses per passar-m’ho bé. I és clar, amb aquesta carta de presentació és fàcil que et nominin en llocs on s’hi treballa tant, tant dur i on ningú no va a passar-s’ho bé. Fins i tot pot passar que, amb aquesta cara,  et nominin abans de començar.
En fi, m’he après una cançó en anglès, m’ha costat molt, eh? Normal, no tinc l’actitud... però al final me n’he sortit. M’he gravat perquè la pugueu escoltar. A veure si us agrada.



Ei, us ho havíeu cregut? Però si ho sap tothom que no entono gens, malgrat haver cantat tant, i que la meva és una memòria una mica, una miqueta més gran que la del peix.

dimecres, 7 d’octubre de 2015

ASSETJATS

                                                
Fa unes setmanes, a TV3 van reposar el “30 MINUTS” dedicat al bullying. Res de nou. Només la confirmació què portem en el nostre interior una bèstia salvatge que salvatgement ataca quan es donen les circumstàncies adients per fer-ho. I em sap greu donar-li la raó a Hobbes quan deia que l’home és un llop per a l’home.
Tot el que s’hi explicava va fer que em preguntés si el que jo vaig patir de joveneta al col·legi també era bullying – I tanmateix em pregunto perquè fins ara no m’ho he demanat.


                       No era pas com el que li feia la Sandra a la Mercè en "El cor de la ciutat"

Aquest tipus d’assetjament encara no tenia etiqueta en aquell moment, però no per això deixava de ser-ho. Recordo una sola persona, però n’hi havia d’altres que, podríem dir, l’abrigaven en la seva comesa. A mi no em van arribar a tocar, però deien que ho farien, de paraula i amb paperets anònims que apareixien a la meva taula. L’amenaça, deien en l’informatiu, és una de les premisses del bullying. Una altra és que l’assetjat s’encongeixi; vol dir que els assetjadors encara tenen més recorregut per envalentir-se. Jo no recordo que m’encongís.
-      Quan sortim, et tirarem pedres – em deien.
I no és que fóssim a l’Edat de Pedra. Érem en un poble, fa més de quaranta anys i en devíem tenir uns deu. Jo vivia molt a prop del col·legi.
-      Doncs jo... agafaré la perxa de collir ametlles del meu pare i us pegaré al cap.
-      Ja te les haurem tirat les pedres, tonta, quan arribis a casa i agafis la perxa.
Aix! Tenien raó, no hi seria a temps a agafar la perxa. Però mai no me’n van tirar cap de pedra. Les pedres que feien més mal eren l’escarni, el deixar-me de banda i el posar-me en ridícul.
Recordo que aquella situació em produïa una certa angoixa – “una certa” és l’adjectiu que atorga el temps en la distància, el temps que ara em permet parlar-ne – i tot i no arronsar-me, segurament l’angoixa em delatava.
Per sort, no era cada dia. Suposo que només el dia que a la inductora se li creuaven els cables, o bé necessitava un cap de turc per fer-li pagar alguna frustració. I el seu plural majestàtic – et tirarem, no et volem, et farem l’ataque - feia que sentís hostil aquell petit món que m’envoltava.
Cap als dotze anys la situació va canviar. Ens havíem de centrar més en les matèries d’estudi i va resultar que jo entenia bé les Mates – sí, sí, jo, les Mates – Moltes de les meves assetjadores secundàries van començar a arrecerar-se’m – ajuda’m, explica’m, no entenc aquest problema – És clar que era l’hora de la revenja, però jo era bona noia – encara ho sóc ara – i en un plis-plas  tot va quedar oblidat.
Que les perdonava, deia en el programa, una de les víctimes de bullying, – i tenia molt de mèrit, perquè potser només havien passat cinc anys -  Jo també les vaig perdonar.
Potser el que vaig passar no era tan greu com el que està passant ara. Ja se sap que cada vegada ens tornem més sofisticats. La malícia també. Potser ho vaig superar. O no, i potser em va marcar per tota la vida, però com que a la vida en passes de tots colors, sovint les marques que et van quedant en tapen o en difuminen unes altres.
Aquella temporada que tothom m’estimava per les Mates, una altra nena va ser víctima d’assetjament. Era una nena molt sobreprotegida per la seva mare, i es veia una mica diferent de les altres – només una mica. Segurament jo també m’hi devia veure en la meva època d’assetjada - L’assetjadora devia tenir quatre anys més que ella i s’hi acarnissava amb tota mena de burles i ridiculitzacions. La resta no hi participàvem, però rèiem molt. També jo i em sap greu. No sé si ella ens ha perdonat.
Jo el que encara no he perdonat és el moobing que vaig patir a la feina, tres anys abans de plegar, per part d’un company – per posar-li algun nom – i encara ara no sé perquè ho feia. Penso que en l’assetjament un dels interrogants que més martiritzen a qui el pateix és: per què m’ho fan?
Per desgràcia, la bèstia salvatge ataca massa sovint i en tots els àmbits. Quan aquí encara es feia el soldat, alguns nois no aguantaven la mofa, l’escarni, la pressió del grup, i se suïcidaven. En conec casos, segur que vosaltres també. Tímids, sensibles, apocats, sobreprotegits...? Sí, però segurament mai no s’haurien rendit si no haguessin estat  exposats a aquelles circumstàncies.

I no parlaré, que ja m’he allargat prou,  de l’assetjament a la dona, ni del sexual, ni del que hi ha a la xarxa, ni de l’assetjament dels mitjans de comunicació. Només de l’assetjament que Espanya fa a Catalunya. La primera premissa es compleix a bastament: amenaça, amenaça i amenaça. 

I amb el somriure, l'amenaça

...condenada a vagar por el espacio por los siglos de los siglos. Amén




















Glubs! Quina amenaça deu ser aquesta?

La segona no, àmpliament: ens encongim? No, ens creixem. I és que ja no estem sols per enfrontar-nos a aquell món hostil. Ara som, tot i que no han deixat que ens comptem un per un,  ni més ni menys que dos milions d’assetjats.


CLASES DE MATEMÁTICA ELECTORAL PARA ESPAÑOLES

Sí: 72 escaños, 47,8% votos.
No: 52 escaños, 41,6% votos.
NS/NC: 11 escaños, 10,6% votos.


És que ha de ser complicat comptar quan "un vaso es un vaso i un plato es un plato".

I per seguir el tema, teniu d'avui mateix EN ABSTRACTE I EN CONCRET