dilluns, 4 de juliol de 2016

LA TITELLA

                                                           
A risc que quan els lectors d’aquest blog em trobin pel carrer, em mirin d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra i em preguntin com em trobo, escric avui per explicar la tournée pel món dels professionals sanitaris que estic fent darrerament.
Fa uns tres mesos vaig despertar-me un dia sense poder girar el cap a la dreta. Vaja, torticoli! – vaig pensar– Ja estic bé per tres o quatre dies. L’endemà ja no podia girar el cap a l’esquerra, ni avançar-lo, ni abaixar-lo, ni aixecar-lo.
Com que em trobava immersa en la voràgine de les presentacions, no vaig voler donar-li més importància, que tampoc no tenia gaire temps per contemplar-me, ni a mi ni als meus mals. Passat un mes estava pitjor i vaig decidir anar al CAP. Després d’auscultar-me i prendre’m la pressió – no recordo que em toqués el coll ni el cap per res- va concloure que devia tenir una contractura. Com que també tenia altres parts del cos adolorides va afegir.
            -Farem unes anàlisis per descartar l’artritis reumatoide.
Entre la visita i les anàlisis – només tres setmanetes- la immobilitat es va ampliar amb unes fiblades que anaven des del clatell fins al cim del cap, cosa que ja em va alarmar una mica més fins al punt de pensar: a veure si Les cadenes subtils hauran estat la meva primera i última novel·la! Pobra noia! –diran els de la meva generació un futur tan brillant com tenia per davant!. Pobra dona! –els de la generació posterior– Es veu que va escriure algun llibre. I els de la següent: Ah, era una vieja, que sempre estava escrivint!
No havia tingut gaires enganxades òssies en la meva vida, però coneixia un bon fisioterapeuta que me les havia desenganxat molt bé. Vaig demanar-li hora i hi vaig anar un parell de vegades. Quan en sortia, bé; l’endemà ja tornava a estar igual de malament. I això que m’ho havia deixat fer tot! Fins i tot un intent de separació del cap i el cos, primer cap a la dreta, després cap a l’esquerra.

Més o menys així

Els resultats de les anàlisis van ser negatius pel que fa a l’artritis reumatoide.
            -Doncs a mi em segueix fent mal – em vaig queixar a la doctora.
            -No, no, no en tens – va insistir ella, en una mostra d’autèntica empatia, no cap a mi, sinó cap al laboratori.
            -Així...
            -Farem unes radiografies i rehabilitació.
            -Ah vale! –jo, que seguia trobant a faltar que em toqués el coll, i que m’escoltés, sobretot que m’escoltés – però... què tinc doncs?
            -Al coll, una contractura.
            -Caram! –vaig voler fer la gràcia– Ni que hagués volgut fer un triple salt mortal i m’hagués sortit malament!
No va somriure gens. Escrivia. Quan va acabar, em va il·lustrar sobre les contractures, de les quals, pel que vaig veure,  jo no en sabia res.
            -A vegades no cal que sigui una caiguda. A vegades, un fa un gest de molta tensió i això també pot provocar una contractura.
I va estrènyer els punys i va prémer els llavis per ensenyar-me com podia ser el gest de molta tensió. Vaig pensar en aquell nen de l’anunci de Volkswagen, però no vaig poder recordar que en cap moment jo hagués fet el mateix. És clar que sovint em falla la memòria.


Pel meu compte, vaig anar al reumatòleg, per veure si trobava una mica més de comprensió. L’escollit devia tenir vuitanta anys i estava certament emprenyat. Amb els polítics, amb els espanyols, amb els catalans, amb el món, amb mi?
            -Si no ha de fer el que li dic, no cal que torni. A mi no em fa cap falta.
Juro pel meu coll que aquí no hi ha salsa-ficció.
I amb tot, alguna cosa em deia que aquell home s’estava interessant pel meu problema. No sé si em va escoltar, però la visita va ser super-exhaustiva. Em va receptar uns exercicis de gimnàstica, un relaxant muscular, unes radiografies de planta, alçat i perfil, i em va tornar a amenaçar. I llavors va dir quelcom important.
            -Miri, no s’ho prengui malament, però vostè sap què és una titella?
            -Sí, home, i tant!...
Li anava a explicar, però em va tallar.
            -Vostè té els ossos laxes, que vol dir fluixos, i flexibles. Se li dobleguen fàcilment. Sap aquell moviment que fan les titelles que sembla que es vagin a desmanegar, només de tocar-les amb un dit?
Jo assentia, atenta, amb el cap.
-Doncs vostè, amb els seus ossos és com una titella. Amb poqueta cosa en té prou perquè es dobleguin.

Quina pena que em faig!

Tampoc no em va tocar ni el cap ni el coll, que era el que més em preocupava.  Qui sí que ho va fer va ser la tècnica en imatge pel diagnòstic. Mentre preparava les plaques, parlava amb la seva companya, a l’altra banda del passadís.
            -És que jo he d’anar al banc, saps? És que els metges es pensen que treballem vint-i-quatre hores. És que ja està bé!
Jo volia dir-li que sabia de què parlava, però tampoc no era qüestió de fer-li perdre el temps i vaig callar.
            -Aixequi el cap! -em va dir- Més amunt!
I sense veure els esforços que feia jo per aixecar-lo, va venir, impacient,  cap a mi i amb l’energia de qui té pressa per anar al banc, em va – ai!!!- aixecar la barbeta. Em sembla que les dues llàgrimes que em van caure per reprimir el crit que volia escapar-se’m de la gola, no van sortir a la radiografia. És que a les titelles se’ls hi pot fer tot, vaig pensar després, ja refeta, ben posada en el meu nou rol.
El diagnòstic del reumatòleg: l’edat i la seva conseqüent degeneració: l’artrosi.
No em vaig acabar de conformar. L’artrosi em podia provocar el dolor a la resta del cos, però caram! d’un dia per l’altre, un coll que sempre havia girat bé i bonic, es queda pràcticament immòbil i l’única explicació són els meus ossos de titella amb artrosi?
Darrera -i final- estació del via-crucis: el neuròleg. Segur que els nervis del coll hi tenien alguna cosa a veure. El primer que va fer el neuròleg –per fi!– va ser tocar-me el coll i fer-me bellugar el cap d’aquí cap allà. I no només això.
            -Caram! Quina contractura! –va exclamar– I com s’ho ha fet això?
        -A mi també m’agradaria saber-ho! –vaig respondre, agraïda. Per fi algú reconeixia una certa gravetat en el meu mal.
Una altra visita exhaustiva i un diagnòstic previ a ull nu: espatlla esquerra més alta que la dreta, maluc dret més alt que l’esquerre, columna vertebral desviada –només faltaria!– i peu dret amb més pont que l’esquerre.
En realitat –volia dir-li, però no ho vaig fer– tot és culpa dels fils que tiben la titella. Potser m’hauria dit, també a ull nu, que el problema el tenia dins del cap, no a fora.
I tres receptes: més radiografies, una ressonància magnètica i nous anàlisis, que es veu que els del CAP no servien per mirar si hi havia artritis reumatoide.
No sé si em faré les proves. Ahir vaig anar a la platja. Coll cap aquí, coll cap allà, moc una espatlla, moc l’altra, m’estiro i em deixo portar. Diria que el mar m’escolta en silenci, tot i la seva remor. Semblo una titella a mercè de les ones. Només ho semblo. Crec que estic millor, tot i que encara no giro el cap 360 graus. Sol i aigua salada podrien ser el remei. El que no curi l'ardor de l'estiu...

El meu amic, el mar

Ja sé que titella és masculí, però en la història que explico sempre me'n van parlar en femení i prefereixo ser fidel a la parla en aquest cas.

37 comentaris:

  1. Ets una titella molt entremeliada. Em sap molt greu tot el que t'ha passat. Per fi sembla que arribes a bon port, i amb un feix de vivències sota el braç. Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I a damunt, entremaliada! Després d'aquest calvari!
      Hola Maijo, sempre penso que si escric les peripècies metges meves i dels més propers, em sortirà una novel·la curta. Però em sembla que no sóc jo sola, segur!
      Una abraçada.

      Suprimeix
  2. Si el mar et fa sentir millor que els que t'havien d'haver tocat... endavant, que ell no demana gaire a canvi.

    Abraçades!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Cantireta, és generós i està clar que cura. No sé com no hi vaig pensar abans. Fins aviat!

      Suprimeix
  3. Espero que acabis de millorar i et puguis oblidar dels fils que ens mouen o que et mouen... (o no) sense "l'ajuda" dels metges, si pots ser...

    Abraçades, Teresa!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A risc que es trenqui algun fil, estic disposada a descansar de "tanta" ajuda.
      Una abraçada, Carme!

      Suprimeix
  4. A punt de començar una marató per l'hospital no sé si era la lectura adequada, encara que, tot i els mals, m'has fet riure.
    No saps com t'entenc, últimament cada vegada que sento la paraula "metge" se'm posen els pèls de punta. Si al final tot es resumeix en buscar el millor per a un mateix, que et va bé el mar i el sol? doncs endavant!
    Que aviat sigui només un malson.
    Aferradetes suaus. :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Vaja, Paula! Sí que em sap greu haver coincidit en el temps en aquest tema. Tot i fer-te riure i jo que ho faig per no plorar, la veritat és que totes aquestes coses - diguem tan xocants per la pròpia salut- passen. Però també hem de ser justos, altres vegades va tot bé. Espero que aquesta vegada sigui així per tu. Aferradetes, ja una mica més potents!

      Suprimeix
  5. Titella anomenen a això? Quina mala llet, no? Bé, cuida't, no et dic que t'hagis de posar ara a fer maratons, però estar bé físicament és qualitat de vida. Segur que passarà, i a veure si detectes les causes de la contractura, perquè no es repeteixin.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. XeXu... que has llegit massa de pressa. La titella no és la contractura, sóc jo. Ja ho sabies, no? Massa flexible! Abans de final d'any, tal com vaig prometre a La dieta em vaig posar a caminar. M'anava divinament. Ja havia agafat l'hàbit i ho feia com qui es renta les dents cada matí. però els assumptes familiars em van reclamar des de quaranta quilòmetres de distància i la meva marató des de llavors és la de fer quilòmetres amunt, quilòmetres avall, però en cotxe. La "meva" setmana s'ha reduit a tres dies i ho vaig deixar per donar prioritat a altres coses. Espero rependre-ho algun dia. Les causes de la contractura? de moment són un misteri que, ja ho veus, els especialistes encara no han resolt. Manca de temps també, segurament.

      Suprimeix
  6. Ai Teresa, em sap molt de greu, però tal com has descrit les teves peripècies mèdiques les he trobat divertides. Suposo que un toc d'humor sempre és bo per les penes, i deu ser perquè ets una bona escriptora, que m'ha agradat llegir-ho.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Miqueló! Si fa mal, però te'n pots enriure i també riuen els demés, mentre riem tots, no en fa tant.

      Suprimeix
  7. Deu ser que ja estàs millor o que l'humor el tens tan arrapat al cos i al cap que no el deixes de costat ni quan tens una forta contractura. Espere que ja estigues bé del tot, i que l'aigua de la mar, tan comprensiva, haja esdevingut la teua metgessa particular.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Novesflors! L'escriptura és la meva eina curativa. Pel cap, des de sempre i com que el cap també mana sobre el cos, desdramatitzar-ho ho alleuja. Almenys mentre ho escric i després llegint els vostres comentaris. Estic millor, però. Gràcies!

      Suprimeix
  8. Deu ser el pes de les subtils cadenes...

    Abraçada... suau però abraçada al cap i a la fi...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ostres! Doncs ara mateix és com si les vegés tibant-me enrere. Segur que les cadenes , les de paper, hi han tingut alguna cosa a veure. Un intensiu d'aquests no l'havia fet mai i no t'estranyi que la causa vagi en part per aquí. Una abraçada, Ignasi!

      Suprimeix
  9. Està clar que un no es pot fer gran. Has d’anar a visitar el Dr. House, aquest si que et donaria comprensió... Això sí, segurament acabaries amb diagnòstic de lupus (erroni es clar).

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo tampoc no m'ho creia quant era jove que poguessin passar aquestes coses, però es veu que sí. Qui sap què em diria el House. Potser que tinc pedres al fetge o que estic embarassada, ves! Posats a dir disbarats...

      Suprimeix
  10. Peripècies hospitalàries de la Teresa...He, he!Quines tragèdies, mare meva!
    Ai noia, t'asseguro que quan un té mal de veritat, ho deixa tot de banda ( no vull dir amb això que no en tinguessis, però en tot cas , suportable!)
    Això de la foto, m'ho conec i t'asseguro que vaig dir "si lo se , no vengo"...
    Conec molt el món de les contractures tensionals, també en faig col·lecció. és el mal de les persones nervioses...
    A tu et diuen que ets una titella ( a mi m'agrada molt més en femení), a mi quan era jove , un metge de família, em va dir que era com una màquina mal greixada, que sempre grinyolaria per alguna frontissa i va ser un bon endeví...
    Quina noia més prudent que ets...Si un metge em fa mal , crido...Li dic tu fes el què hagis de fer, però si em fas mal, cridaré i així ho faig, faltaria més, potser ell o ella també cridarien en el meu lloc...
    Espero que l'estiu et serveixi per relaxar-te i perquè et marxin les contractures i llueixis un coll de sirena, per no perdre't res del que passi al teu voltant...
    Sinó agafat-ho amb calma i practica els girs de coll observant els "maromos" que passin pel teu costat, he, he!
    Petonets, guapa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ai Roser! Que em deu passar com a Pere i el llop, que quan dic la veritat no em creu ningú. Per sort el dolor no em tenia quieta al llit o a la butaca. Jo he anat fent la meva vida, però el dolor hi era sempre i he d'anar molt al tanto segons el gest que faig, que la sentida és molt bèstia. De tota manera sembla que va cedint. Se n'anirà sense saber com ha vingut, segurament.
      Es veu que als metges els hi agraden aquestes comparacions mecàniques: màquina mal greixada, titella de fils,... més metàfores?
      Sobre queixar-me, potser no em creuràs. Em va fer tan mal que em vaig quedar sense alè. No m'he explicat bé amb això que vaig reprimir el crit.
      Petonets, Roser!

      Suprimeix
  11. Una bona solució: diuen que l'aigua de mar tot ho cura. Però no està de més que segueixis fent el que et diuen els metges. A veure si l'encerten d'una vegada!
    Segur que sí. I que la contractura no es repeteixi fins la presentació de la següent novel·la.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El meu desig és: una nova novel·la i sense nova contractura.

      Suprimeix
    2. Hola Xavier, estava molt emprenyadeta per tot plegat i no em volia fer les proves. Potser me les faré, sense gaire convicció, per descartar o perquè em presentin el tumor o el que sigui que hi hagi. Bé, crec que serà més aviat problema d'ossos. Tots s'estan queixant una mica, el que passa és que la contractura es va queixar a lo grande.
      Que els teus desitjos es facin realitat! Per la novel·la no hi haurà problema - espero- i pel demés ja veurem com evoluciona tot. Mentre pugui fer anar els dits...
      Una abraçada, Xavier!

      Suprimeix
  12. Jo ho provaria directament cap a l'esquerra, la dreta mai no dóna bons resultats.
    De totes maneres per ser una titella trobo que portes molt bé les regnes.
    Salut

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ho tinc dominat, Carme. Són molts anys d'ossos laxes. Encara que no me n'hagués assabentat, jo ja anava practicant, es veu.
      Salut i esquerra!

      Suprimeix
  13. Nena, quin viacrucis! Ho sento, confio que ara, més relaxada i en aquest mar tan terapèutic -sense deixar la medicació, es clar- et vagis recuperant ben depresa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Glòria, he escrit un via-crucis en còmic. No he comptat les estacions, però per allí, per allí. Ara mateix no recordo quantes ni ha fins al calvari, però com que segur que no s'ha acabat...
      Gràcies i una abraçada!

      Suprimeix
  14. Si ensopegues amb un metge que ni tan sols t'escolta, t'amarga els dies damunt que no et trobes bé. Tots en coneixem d'eixos. Que et millores aviat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I tant si en coneixem tots! El problema és que facin tots l'orni quan els necessites, que llavors sí que és bastant desesperant. Tu ben malament i que, no ja que no et trobin el que tens, sinó que no sembla que els importi.
      Gràcies, Mari, sembla que estic millor.

      Suprimeix
  15. Resulta xocant el contrast d'opinions mèdiques, que desconcerten l'afligida Teresa. És divertit quan parles del plaer dins del dolor, sobretot en l'escena de la platja: que una cosa que en principi et repugnava t'acabi provocant un gaudi edènic. La prosa llisca de l'humor a la reflexió i al final se submergeix en les febleses i les misèries de la condició humana, per tornar a emergir amb una alenada de dignitat. Un bon conte-vida. Encara que, sota la pàtina d'humor, es nota que ho has passat malament. Però sóc del parer que el sentit de l'humor no només consola, sinó que cura més que molts metges.

    A veure, Teresa, esquena recta, cap aixecat, barbeta una mica baixa: clic, clic, clic...espai... clic, clic, clic... espai...
    L'escriptor és un titella mogut per l'atzar dels somnis.
    Un petó suau i que somiïs força.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Millor tots aquests comentaris que les opinions mèdiques, Jo. (Jo de nom, Garec de cognom?) Això sí que cura! La veritat és que ha estat dur, però com diu una amiga meva que pateix de dolor fa molts anys: em fa igual de mal si surto al carrer que si em quedo a casa, no? Doncs surto!
      En el meu cas, el dolor hi era sempre, no? Intento seguir fent el que m'agrada, doncs. I fer riure m'agrada molt!
      Per la teva tranquil·litat, la posició ara mateix és la correcta, clic, clic, espai. I com a bon escriptor-titella vaig somiant, somiant, somiant...
      Petons!

      Suprimeix
  16. No m'ha volgut agafar el comentari que t'he fet. Ho sento.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Vaja Olga! Això sí que em sap greu, de no poder saber què em deies.
      Ja m'ha passat a vegades a mi també!
      Una abraçada i aprofita la fresca vallboïna, que aquí no es pot respirar.

      Suprimeix
  17. Teresaaa, em sap greu tot el que expliques. El dolor sempre ens malmet per dintre però si en treiem tanta substància vivencial i literària ja és prou.
    Contractura, contra i atura. Anar a la contra. Ves a saber si no és el que et convé. La contra de què? Això només ho saps tu.
    Atura. Sí, aturar-nos i mirar passar la vida per uns dies.
    Pot semblar contradictori (altra vegada la contra) anar a contra i aturar-nos, però tot plegat, no és una paradoxa?

    ResponSuprimeix
  18. S'han d'estimar les paraules per fer aquesta anàlisi que has fet, Carme! La paradoxa és que jo no m'he aturat, tot i que el meu coll m'ho demanava a crits, però és que em feia por que es quedés enganxat del tot. Bé, ja estic millor i això és el que compta. Gràcies per un altre comentari enriquidor amb les possibles sanacions. Una braçada, Carme!

    ResponSuprimeix
  19. sento arribar tard però veig almenys que la cosa del coll ha millorat i me n'alegro si tens els ossos laxes el millor es fer exercici moderat per enfortir una mica els músculs , aniria bé fer pilates i et recomano anar a un osteòpata bo ....a mi em va anar molt be quan al gener vaig patir una enganxada de maluc

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No et preocupis, Elfree, jo sempre arribo tard. A vint-i-un dies del post la cosa ha millorat, però encara quden restes, sobretot de nit en la posició que la gent acostuma a dormir. He fet varies cures que m'han anat bé. La veritat és que cap de convencional, però prenc nota de totes les recomanacions perquè encara no s'ha acabat. Gràcies, Elfree, i una abraçada!

      Suprimeix