dilluns, 20 de juny de 2016

CARTES DEL 83

Sempre em fascina trobar-me un full de diari d’uns quants anys enrere. Ja sé que a l’hemeroteca hi són tots, però em refereixo a aquelles troballes casuals en algun racó de la golfa o en el quarto de les patates. Sí, per qui no ho sàpiga, a pagès, les patates de tot l’any s’emmagatzemen en una cambra a les fosques, s’empolvoren amb un producte  perquè no es grillin i es tapen amb diaris; a vegades,  algun full de diari  s’hi queda uns anys arraconat perquè un dia pugui arribar jo i quedar fascinada. M’agrada llegir-me les notícies que ja no ho són i comprovar què fa el temps amb les expectatives personals i col·lectives, i amb els designis de futur, com les rebrega o els deixa totalment obsolets i, a vegades també, com permet que es compleixin.
Va ser al poble i remenant en un calaix que la setmana passada vaig fer una troballa que, d’entrada, vaig pensar que la passaria de llarg i després m’hi vaig repensar. Vaig trobar un feix de cartes, totes de l’any 83. 
Aquestes i algunes més

Les volia tornar al seu lloc sense rellegir-les perquè una vegada vaig rellegir un dels meus diaris de nena, al cap d’uns anys d’escriure’l, i em vaig morir de vergonya. Potser també m’hi moriré quan rellegeixi d’aquí a trenta anys tot el que escric en aquest blog que, a més a més, no ho escric per mi sola. No em fa patir gaire, però, no ja per la vergonya, sinó perquè dubto molt que d’aquí a trenta anys estigui en condicions de llegir el que escric ara. Ja em conformaria que ho poguessin llegir els meus néts sense torbar-se. Qui sap? A la millor un dia un caça-talents   descobreix els meus excelsos escrits i el blog es converteix en l’assegurança de futur dels meus descendents. Segur que, en aquest cas, de vergonya cap. Ja m’ho imagino: “Oh, la rebesàvia Teresa, quina crac!”
Total que al final, com que les cartes no les havia escrit jo i per tant no me’n podia avergonyir, vaig decidir llegir-les. Totes d’amics i amigues, totes extenses, totes em van fer reviure aquelles amistats, algunes de les quals ja perdudes. De les que encara hi mantinc el contacte, no vaig poder per menys que anar-me’n trenta anys enrere i adonar-me –llarga vida a Perogrullo!– que mai ningú no es pot arribar a imaginar el que li depararà la vida i menys a aquella edat en què el futur s’estén al davant com una catifa llarga, blanca, segurament flonja, on sembla que hi podrem caminar, saltar, ballar i fer tombarelles. I així és realment, encara que no sempre tots aquests moviments els podrem fer a voluntat. Alguns dels autors de les cartes, com jo mateixa, n’han passat de tots colors –no cal que digui quins colors són, que tots coneixem els colors de l’Arc de Sant Martí, oi?– i han sobreviscut gràcies, suposo, a aquest instint de superació que caracteritza les persones, per sort, la majoria de les persones. No vaig poder evitar sentir una certa tristesa per no haver mantingut el contacte amb la resta, després de llegir tot el que em deien. Per què devíem deixar de relacionar-nos? La distància, el temps que passa volant, els diferents camins escollits... La veritat és que em van venir ganes d’abraçar-los després de tants anys i em sembla, em sembla que miraré de trobar-los. Ara que ho tenim tan fàcil, que estem tots connectats o almenys tots som connectables, per què no? 
Em vaig engrescar tant que vaig mirar si trobava més cartes d’anys posteriors, però
res.
L’any 83 devia ser l’últim any que vaig rebre –i escriure– cartes. Què va passar l’any 83, doncs? 

Vaig començar a treballar en la feina remunerada que va ser definitiva i que el dia 30 de setembre de l’any 2013 em va permetre escriure aquí Lliure rima amb...

També el meu pare va emmalaltir greument l’any 83 i se’n va sortir. Vaig trencar amb el xicot amb qui sortia aleshores –crec que el sisè afortunat – tot és matisable, i tant!- Un rècord per aquella època!– i...  diu la Viquipèdia que el 83 va ser un any normal que va començar en dissabte, que a EEUU es va emetre per primera vegada la sèrie “El equipo A” i que Joan Pau II va promulgar el nou Codi de Dret Canònic. Devia ser algun d’aquests fets la causa que ja no escrivís més cartes? Noooo, no va ser res d’això. Va ser el naixement d’Internet i encara que no es va començar a generalitzar com a mitjà de comunicació fins a meitat dels anys 90, la meva empresa era una  avançada al seu temps, i jo amb ella,  i de seguida, de seguida s’hi va apuntar.  Roser! T’ho deixo dir: Noia, tu no tens padrina, oi?
Ja vaig parlar de cartes, unes altres, a Cartes desconegudes
Pobra! Com li ha passat el temps!

 i del temps a Tempus fugit*, o no

I com vola!

Se m’acaben els temes? No encara. Ho aclareixo així de bell antuvi perquè el post d’avui m’ha portat a reflexionar també sobre el temps. El temps és l’amo – el puto amo, diria l’Entrenador-. En el temps creixem, ens coneixem, mantenim algunes amistats, en perdem d’altres. Al llarg del temps evolucionem o canviem –que no és el mateix, hi ha canvis involutoris– oblidem aquells a qui vam estimar, perdem les persones estimades que no voldríem oblidar mai i el temps, savi, ens les va difuminant en la memòria perquè puguem continuar fent –temps–. El temps sempre és en el nostre paisatge. Sense immutar-se, ens observa i ens fa creure que passa, quan som nosaltres els que passem.

30 comentaris:

  1. En canvi, jo vaig començar a escriure'n l'any 87 i encara no he aturat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A escriure cartes, Eva? Curiós, però cadascú té les seves circumstàncies. M'has recordat la protagonista del llibre que he acabat de llegir, "Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que altres" de la Mònica Batet. Va aprendre a escriure cartes tan bé, per influència del seu avi, que s'hi va dedicar durant un temps de manera professional. Sabia trobar les paraules exactes perquè les cartes fessin l'efecte que els que les hi encarregaven volien que fes.

      Elimina
  2. Jo he escrit cartes tota la vida... Des dels 13 anys més o menys i encara n'escric. En tinc algunes guardades de fa 50 anys...

    L'any 83, va passar una cosa molt important. Va néixer l'Oriol, el meu fill, segur que tampoc té a veure amb que no escrivissis més cartes, però jo t'ho dic perquè és una bona i verídica efemèride..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també, Carme, tota la vida. Per sort, penso, aquestes es van quedar a casa dels pares. El que passa amb les cases grans és que hi ha més recons per guardar-ho tot i no cal llençar tantes coses.
      Veus? a tu no et cal pensar per recordar què devia passar l'any 83, ni buscar a la Viquipèdia. És un any que recordaràs sempre per una efemèride única en la teva vida.

      Elimina
    2. Carme, vaja! que volia dir tota la vida fins l'any 83. Una curta vida epistolar, però en vaig escriure moltes, moltes, potser les equivalents a tota la vida d'algú.

      Elimina
  3. Trobo molt encertat guardar les cartes rebudes. A casa tinc les que un oncle (que no vaig conèixer) enviava a la família des de diferents llocs on estava destinat durant la guerra contra el feixisme. Les darreres són del front de l'Ebre, on va desaparèixer.
    També guardem les del meu germà que va fer el servei (obligat) militar a Ceuta. Ara ell ja no hi és, i ens resten, entre altres coses, les seves cartes.
    M'agrada la darrera frase que dius. "som nosaltres els que passem."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, això sí que són cartes amb càrrega sentimental, no ja perquè ha passat el temps des que es van escriure, com les meves, sinó perquè qui les va escriure ho feia des d'un escenari dolorós per ell i pels qui les rebien i perquè les cartes es van aturar per un motiu més dolorós encara. Mira, potser hi haurà qui dirà: "I què? No tenen cap utilitat" Tu i jo ja sabem que sí. També, en el cas del teu germà, s'agraeix que et quedin les seves paraules, igual que una fotografia o, molt més, un vídeo. Encara que ja no hi sigui, són records molt vius.
      La imatge que passem nosaltres em va agradar per aquest tema del pas del temps, tot i que la tinc cada vegada més present. Quan vaig escriure els relats sobre els arbres centenaris ho vaig veure clar: havien vist desfilar de tot pel seu davant, homes i dones també. Ens creiem el centre de l'univers, però simplement passem, tot i que setanta, vuitanta anys ens semblin molts.

      Elimina
  4. Per més que tu fossis avançada al teu temps, perquè la teva empresa ho era, al 83 no crec que deixessis d'escriure cartes per culpa d'internet. Més que res, perquè segur que els altres no eren avançats al seu temps, i no crec que tots treballessin amb tu. A qui escrivies mails, si cap particular tenia compte?

    L'altre dia feia un post mirant enrere també i em vaig adonar que tinc compte de correu des del 98, 16 anys després del que dius tu. Quan em van donar el compte a la facultat, en el meu segon any, ningú en tenia, o molt poca gent, i encara menys el feien servir. Jo m'entestava a fer-lo servir, recordo els problemes al principi de no saber ni on es posaven les dades i on el text. Va costar déu i ajuda que la gent contestés els mails, encara que a la xarxa tot va molt ràpid, i segur que al 2000 ja tothom ho dominava.

    Abans de l'existència del correu electrònic jo escrivia infinitat de cartes, encara les conservo a casa els meus pares, i em fa por obrir el bagul on estan guardades, pel que sortirà d'allà dintre. Hi ha un abans i un després del mail. Quan vaig acostumar-m'hi, les cartes es van acabar. Fa relativament pocs anys algú va voler reprendre la comunicació amb mi via carta, i li vaig dir que ni de conya, que si vivia al segle XVIII. I és que els temps canvien. Però ja tornaran les cartes, segur que són vintage!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també tinc correu des del 1998, i trobo que llavors era quan se n'estava fent tothom, com a novetat.

      De veres rebeu molts e-mails personals? Jo crec que els e-mails estan molt més morts que les cartes. De fet, no crec que les cartes tornen, perquè no se n'han anat (encara?). És curiós com hi ha gent (jove) que avui dia prefereix la comunicació per carta perquè diu que és més personal i més privat.

      Elimina
    2. XeXu, vaig llegir el teu post i també te'l vaig comentar - i donar un consell, entre els molts que et donaven.
      Et podria dir que la meva empresa tan a l'avançada es relacionava amb altres empreses tant o més avançades que ella i toooots els seus empleats ja s'escrivien correus entre ells, però evidentment no cal que ho faci, que no em creuràs, eh que no?
      M'agrada que em contradiguis, tu i algun altre. Això vol dir que esteu molt atents, o que comproveu el que dic, però bueno, no s'ha d'oblidar que el meu blog es diu salsa-ficció. O és que penseu que tot el que hi escric és veritat? Per Déu, quina manera d'esbombar la intimitat! El cert és que m'agrada barrejar-ho. Això està permès, no? És clar que falsejar la història no és del meu gust, però qui pot saber les circumstàncies personals de cadascú?

      Elimina
    3. Eva, potser la teva resposta anava pel XeXu, només hi poso una petita cullerada. Jo sí que rebo mails personals, de la gent a qui li agrada escriure llarg i enrollar-se, com jo. L'única pega que hi veig amb les cartes és que has de comprar un segell, buscar una bústia i esperar més temps a què arribi la resposta. Ja sé que es porta l'slow, però a vegades ja costa prou d'esperar que arribi una resposta per mail i si hem de dependre de Correus, ja pot ser desesperant.

      Elimina
    4. És curiós com molta gent, per exemple ací, parla del correu electrònic i les cartes com si foren categories excloents, i no entenc per què. Vaja, ningú no ha deixat de parlar per telèfon perquè hi haja correu electrònic, no?

      En fi, Correos funciona molt bé (si més no, comparta amb Poste Maroc...). Quan comences a utilitzar-li, te n'adonaràs! ;-)

      Elimina
    5. Hola Eva, no puc comparar el servei de correus d'aquí amb el d'un altre lloc, però la meva experiència amb el d'aquí no és gaire bona. Només hi tracto quan vaig a recollir o a enviar alguna cosa i hi ha molta estona d'espera sempre. Tinc la sensació que no han evolucionat el suficient per fer front al volum de feina que tenen. Ei, parlo de l'empresa, eh? L'actitud dels empleats ha canviat.

      Elimina
    6. Criticar el servei de Correos és un tòpic. Normalment, les crítiques comencen amb: "No l'utilitzo molt, però..." :)

      Jo sí que l'utilitzo (molt), i la meua opinió és que sí que ha evolucionat moltíssim en 30 anys. Això no trau que hi haja molt a millorar, evidentment. En fi, que tampoc no tinc accions de l'empresa!

      Elimina
    7. Està bé aquesta conversa sobre Correus, ja que parlem de cartes, Eva, però potser ho deixem aquí, no?

      Elimina
  5. Jo. com en XeXu, també vaig tenir el meu primer compte de correu electrònic cap al 98 i és tan còmode que difícilment tornarem a les cartes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no ho sé exactament, Novesflors. Només era una ficció que m'hi anava bé això que l'any 83 ja vaig començar a escriure correus. I també trobo que la comoditat s'imposa per damunt del romanticisme.

      Elimina
  6. Doncs a mi m'agradaven molt les cartes. Alguna en conserve de fa un grapat d'anys, però si li dius a qualsevol de comunicar-se per carta, et diu el que XeXu, que vius al segle XVIII.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si? Doncs mira, diu l'Eva que hi ha gent jove que prefereix tornar a les cartes. Tot és cíclic, però em sembla que amb la imformàtica i Internet hem trencat el cercle. Insisteixo a defensar la comoditat dels correus. Menys privats? Si em volen espiar que m'espiïn! No crec que els meus correus siguin tan sucosos com les converses del director de l'oficina anti-frau, a qui no vull anomenar per no embrutar aquest blog tan polit, ni les nostres converses.

      Elimina
  7. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veig que jo tenia raó, eh? he, he...
      No puc pas entendre com davant d'un munt de cartes antigues, vas a arribar dubtar de llegir-les...Sort que per fi et vas llençar. Que és molt divertit investigar coses del temps passat, que enllaçant amb el què tu dius, som nosaltres que passem i força ràpid!
      Un dia vaig descobrir a casa dues cartes, que les guardo com un tresor una del meu pare a la meva mare, quan feia dos o tres anys que estaven casats i una d'un oncle meu escrita des del front, també a la meva mare...
      Ja veig que el 83, va ser un any força fatídic , pel meu gust!
      Petonets , guapa.

      Elimina
    2. Roser! Aquesta vegada que et dono permís per criticar la meva alta autoestima no l'aprofites! No sé si te'n donaré cap més ocasió, eh?
      Sí, sí, vaig tenir una sorpresa agradable, tot i que vaig tenir tots aquests dubtes que deia, que, a posteriori, com acostuma a passar, em van fer pensar "quina bestiesa!"
      Bonic això de les teves cartes. Els meus pares eren del mateix poble, van festejar des dels tretze anys, el pare no va anar a la mili... o sigui no hi va haver cartes, penso, perquè mai no es van separar. Porten setanta anys junts. El que sí he vist ha estat alguna postal enviada d'un a l'altre pel Sant o l'aniversari.

      Elimina
  8. Ha plogut una mica des del 83, no? Al 83 ni tan sols era un projecte jo... O sigui que abans la gent s’escrivia cartes, quines coses més rares. Internet em va arribar bastant més tard que el 90 (qui coi feia servir internet en el 90 en aquest país? Fins a finals de segle diria que això no es va arribar al públic en general), tot i així jo no escrivia cartes perquè si que tenia telèfon (fix, es clar), i amb això ja feia. El que tinc guardats no són cartes, són un munt de correus electrònics. A part d’un diari personal electrònic que fa molta vergonya aliena de llegir, sembla mentida descobrir com abans no era un crack com sóc ara...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, ets una criatura (dolcíssima, que deia Joan Fuster i cantava Lluís Llach). Vull pensar que estàs entre aquesta gent que parla de coses tan estranyes com enviar-se cartes, com que passa el temps o passem nosaltres i molts altres temes per tu caducats, per aprendre més - a més- del que aprens entre els teus coetanis, criatures dolcíssimes com tu) Però, dispensa'm la floreta, m'agrada! Ets el contrapunt. Hi ha qui en diu la mosca co...
      Tota la raó amb l'ús del correu electrònic, tota la raó. He portat la salsa-ficció massa lluny. No comptava amb els correctors històrics que sou tu i el XeXu.

      Elimina
  9. això de les patates em sona molt , tinc ancestres de pagès.....mira enrere tot llegint cartes .....conservo jo també escrits personals i cartes rebudes i altres que mai vaig gosar enviar .....jo al 83 crec que vaig acabar la carrera , m'havia quedat una assignatura ....ara li diuen graus i li diuen crèdits, és curiós jo l'altre dia fent memòria cap enrere em vaig adonar que fa molts anys de moltes coses i se sent una mica com de vertigen .....

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que no vaig pensar ni a confirmar-ho amb la meva mare això del quarto de les patates. Bé, a casa meva sempre ho hem fet així, però no sabia si estava generalitzat en el món rural, tal com vaig dir. M'alegro que tu també tinguis aquests records. És algo que podem compartir i que també em dóna la raó. Uf! Sinó aquest post corre el risc d'estar ple de falsetats.
      Vertigen? Quan veig que em poso a mirar enrere, m'assec per no caure, t'ho dic seriosament.

      Elimina
  10. El que tenien de bo les cartes de paper és que la majoria de la gent les guardava. Em pregunto on seran d'aquí trenta anys totes les "cartes" que s'escriuen avui en els mitjans electrònics, totes les imatges que capturem. El paper pot durar segles. Els formats digitals canviaran tant que pel camí correm el risc de perdre molts continguts. Avui tenim molta memòria disponible, però potser és més fràgil, i no la veig tan segura com el vell bagul de les golfes.
    No crec que se t'acabin els temes, Teresa: en trobaràs arreu, i per tota la vida. I pel que fa al temps, no sé si existeix o no, però tots podem estar d'acord que allò que més ens dol del temps no és que passi sinó que massa sovint no l'hem sabut aprofitar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ole, ole! Un comentarista nou! Ja trigaves Josep Maria!
      Bona la teva pregunta d'on seran d'aquí a trenta anys. Ho fem tot tan ràpid, amb tanta facilitat, que si t'ho penses bé, potser sí que fàcilment pot desaparèixer. Disc extern? Pendrive? Sí, sí, tot dins del mateix sistema però. I si desapareix el sistema?
      Tens raó, amb això d'aprofitar el temps. Durant uns anys em dolia molt complir-ne; penso que era perquè em semblava que perdia el temps, no devia estar satisfeta amb la meva vida. Ara... m'encanta fer anys... No es pot creure això, eh que no?. No m'encanta, però no em sap tan greu, aquesta és la veritat.
      Parlant de correus, nosaltres sí que rebem correus, i ens agrada, eh que sí?

      Elimina
  11. No acostumo a guardar cartes. Sóc més aviat de cremar etapes i, literalment, deixar la cendra darrere meu a l'estil d'Atila. A la meva adolescència i una mica més enllà, en vaig escriure moltes, i em consta que algunes les tenen guardades els seus, i majoritàriament seves, receptors i receptores. Per la meva banda 0no crec que en tingui cap guardada. Aquest record sobre els seus emissors i la voluntat de retrobar-los que manifestes em rcorden la trobada que van fer els del meu curs escolar de COU arribats tots a la cinquena desena vital, a la que vaig desistir d'anar. En la meva reflexió no tenia sentit retrobar-me amb gent que feia 32 anys havíem emprès camins divergents. Va ser la meva opció però qui sap si a tu la vida et depara quelcom de diferent i millor!

    ResponElimina
  12. La imatge és impactant, Ignasi: cremar i deixar la cendra darrere teu.
    No ho sé pas què em depara la vida! Així doncs, l'únic que puc fer, que podem fer tots, és el que creguem millor en cada moment. Jo sento que tinc ganes de fer conciliació amb el passat. Uf! això sona a vida que s'acaba; espero que no sigui la intuició, que m'ho fa sentir així.
    Pel demés, totes les opcions són dignes i penso que només es tracta de respectar el propi criteri.

    ResponElimina