divendres, 31 de juliol del 2015

OCA, AL TUO POSTO



Segur que amb aquest títol, tothom ja haurà endevinat a grosso modo on vaig anar de viatge fa un mes. Amb tot, encara és aviat per deduir-ne #l’oca.
A la meva amiga Montse – no la Montse de El lloro, ni la Montse de L'home darrere la pilota,  una altra – li fascinen els cavalls. Una debilitat com una altra; la meva són els gossos, tothom ho sap, i un en concret, la “meva” Lila, El gos de la meva filla. La Montse, ja feia temps que volia anar a veure el Palio de Siena i amb tres amigues més ens hi vam animar. 
Ho explico, encara que segur que molts ja ho coneixeu o n'heu sentit a parlar. Il Palio di Siena és una festa que es fa en aquesta ciutat des del segle XIII, dues vegades l’any: el dos de juliol per la Madonna di Provenzano i el 16 d’agost, il Palio dell’Assunta. És una festa d’origen religiós que s’acaba amb una cursa de cavalls pel contorn de la Piazza del Campo.

  

Així

No puc relatar aquí totes les trifulgues de quatre catalanes a Siena, perquè m’allargaria massa i jo –m’ho he de recordar sovint - sóc bloguera, de moment i no escriptora de novel·la d’aventures. Així que només un parell d’anècdotes per arribar al hashtag que ens interessa, #l’oca.
Siena té uns cinquanta mil habitants i tots ells es reparteixen en disset contrades o barris. Cada una té la seva bandera, els seus colors, els seus distintius i, evidentment, el seu cavall per a la cursa. Els noms de cada contrada són ben curiosos i gens sofisticats: Nicchio, Civetta, Oca, Pantera, Selva... En cada una de les dues festes hi participen deu contrades: set al juliol, set a l’agost i les tres restants, fins arribar a deu, s’escullen per sorteig.
Aquí hi són totes
Les participants s’engalanen, fan actes especials, beneeixen el cavall i contracten el genet, que normalment no és de la contrada, sinó el que creuen millor per a guanyar. La competència entre les contrades és ferotge – fins arribar a les mans, a vegades, o fins a robar-se el genet, entre contrades, el dia abans de la cursa - També fan un sopar popular.
Ens vam apuntar al sopar de la contrada Tartuca, la que teníem més a la vora. Tothom hi està convidat a aquest sopar, ni que sigui el turista més turista – i repel·lent - que hagi arribat a Siena. I és prou comprensible. El sopar val quaranta euros i quaranta euros per mil convidats aproximats que hi ha al sopar de cada contrada – feu nombres – és una quantitat gens menyspreable que ajuda al finançament de la contrada.
-   Molto caro! – em vaig aventurar a dir, sense esperar secretament cap rebaixa.
El gestor dels diners va apressar-se a justificar-ho:
-      Un primo, un altro primo, un secondo con rotondo, un dolce, vino e aqua a tutti pleni! – va declamar.
I va afegir:
-      Allora, a le quatro signorina io metere in un tabolo molto divertente!
Sí que va ser divertente, sí. Un cop assegudes a les nostres cadires plegables i oscil·lantes ja no ens vam poder aixecar mai més fins que es va acabar el sopar, perquè allí el frec a frec era total: es fregaven les cadires, els colzes, els plats, els peus per sota la taula i, en algun cas, les natges que excedien les cadires. Si havíem somniat submergir-nos en l’ambient fratel·lo de la contrada, vam aconseguir una fusió, quasi per osmosi. Ara bé, la munió d’homes italians guapos, elegants, xerraires i gestosos al nostre voltant, que d’amagat també havíem somniat, si bé, segur que eren a la festa i també somniaven amb les quatre catalanes, no van poder arribar fins a nosaltres.
Anem a l’Oca. El dia del Palio, la Piazza del Campo va ser tancada a les cinc de la tarda. A partir d’aquesta hora, ningú no hi podia entrar ni sortir fins que s’acabés la festa que començava a les set. Feia feredat veure com s’anava omplint com  un ou i pensar només fugisserament que hi pogués haver algun moviment massiu i sobtat de tanta gent en alguna direcció. 


 




La festa consisteix en una desfilada de les deu contrades, cada una amb els seus representants vestits de l’Edat Mitjana, els seus abanderats llançant les banderes a l’aire amb habilitat, el cavall amb el seu genet i finalment, il Carroccio amb el Palio, estirat per quatre bous blancs imponents. Crec que no diré cap mentida si de més de dos metres d’alçada – sap greu no precisar més, no els vaig poder apamar.
Després de la desfilada, va fer-se miraculosament el silenci, sense que ningú l’imposés, entre els milers de persones que omplien la plaça, perquè la cursa estava a punt de començar. Tothom a punt pels tres minuts màgics, intensos i tan esperats que dura la cursa. A punt, a punt... A punt. Una veu temperada i serena, a la qual no vaig arribar a posar presència corpòria anava cridant cada cavall amb el seu genet, pel nom de la contrada per a la seva alineació davant de la corda que havia de caure en el moment del tret de sortida: Tartuca, Torre, Leocorno, Oca... Oca... Oca... Al tuo posto, Oca. Doncs no, que l’Oca no s’alineava. De tant en tant la Veu feia passejar els cavalls en cercle per mitigar el seu nerviosisme i cada vegada l’Oca rebel passava de tot. Oca, al tuo posto, Oca! I res. 

                               
                                    
                              Aquí hi ha una part de la preparació de la sortida. Podreu comprovar
                                            que l'Oca no s'arriba a alinear mai.

La cosa es va allargar una hora i mitja ben bona, la lluna va treure el cap pel cel de Siena, l’Oca, al tuo posto ja era un mantra en boca de bona part de la plaça, que començava a emprenyar-se i no se n’amagava. Crits, xiulets, exclamacions de disgust i el temor soterrat que potser la cursa s’hauria de suspendre. Jo no m’ho podia creure. Però si havíem anat a Siena per la cursa! Al final, la Veu sense immutar-se va donar el tret de sortida. Podeu comprovar que l’Oca – tot un caràcter – no es va arribar a alinear mai. Però l’espera va valer  la pena. Les tres voltes a la plaça al galop, els genets atiant el cavall i sempre mirant enrere per veure a quina distància el seguien els seus perseguidors, els crits d’ànims de la gent – la majoria no sé si senesos, però sí italians - i l’apassionament general em van arribar a l’ànima.
  
La cursa va marcar el meu viatge a Siena. La cursa i l’Oca, és clar.
De fet, la cursa gairebé no la vaig veure. Només el pas dels cavalls per la curva di San Martino, allà lluny a cent metres, i els caps dels genets intermitents per la resta del circuit. Per això vaig haver de mirar-m’ho a You-Tube quan vaig arribar. 

             Us recomano arribar al final. L'eufòria-paroxisme dels senesos en acabar la cursa, no té pèrdua.


I es veu bé, molt bé. Veure-ho, que sentir-ho només si ets allí. I si algú t’ho explica tan bé com sap. No sé si me n’he sortit.

diumenge, 19 de juliol del 2015

HASHTAG



                                         
Seria una mica pedant voler parlar dels “meus viatges” quan tots ells han estat viatges modestos que no han anat més enllà d’Europa. Resulta que els viatges més llunyans que he fet com a viatgera abrandada, els he realitzat asseguda a la cadira i escrivint relaxadament, sense suar, sense cansar-me, sense que les plantes dels peus se’m quedin com una pedra. Els he gaudit tant aquests, que m’he plantejat fer-los sempre així. Només m’ho he plantejat perquè és veritat, la comoditat és un gran valor a tenir en compte, però penso que el meu pou de records i vivències d’on vaig traient l’aigua de la vida – de la meva vida - estaria força eixut sense haver trepitjat Auswitch, o les platges de la Normandia, o el País dels Càtars, o... N’hi deu haver tants de llocs al món capaços d’arribar-nos i colpir-nos...!

Aquesta seria la vessant profunda del viatge, la que ens deixa una empremta que mai  no oblidarem. Ara bé, n’hi ha una altra de més superficial i lleugera que, a mi personalment, em fa com a mínim somriure, quan hi penso. Abans l’hauria anomenat el leitmotiv del viatge; ara, com que no em vull quedar enrere n’hi dic el hashtag,
però - simplifiquem-ho - sempre se li ha dit i se li dirà el tema, en aquest cas, el tema del viatge. Vindria a ser aquella paraula o aquella frase amb la qual relaciono tot un viatge, perquè representa una peripècia, un entrebanc dramàtic – en aquell moment – o una situació còmica, i per anys que passin, només de sentir-la, en faig l’associació simultània.

Per al meu viatge a Irlanda, tindria el #tapacubos  - en català el plat o el tapaboques. En aquell moment no era tan purista amb l’idioma, perquè tapacubos va ser la paraula que li va quedar – aquest embellidor que va posat sobre la part metàl·lica de la roda del cotxe, com diu la paraula, per fer-la bella, bellíssima. I per què? Qui hagi anat a Irlanda, igual ja ho sap, però jo conduint per aquell preciós país 

Sí o no?

vaig deixar uns quants tapacubos pel camí perquè mai, mai no em vaig fer amb la distància de l’esquerra conduint amb el volant a la dreta. I no devia ser l’única perquè les cunetes n’anaven plenes de tapacubos. Si fins i tot al portaequipatges n’hi havia dos de recanvi!

De l’anada a Disneyland amb els nens, la pregunta recurrent formulada cada deu minuts va ser:

 #Que encara no arribem???

això des del primer peatge sortint de Tarragona. Curiós que a la tornada ja no preguntaven res. És ben veritat que l’anada sempre és diferent de la tornada. Deu ser que l’expectativa que posem en el viatge ens provoca aquesta mena d’ansietat.

Vaig anar amb la família a Galícia amb l’Estrella de Galicia – aleshores, l’únic tren que hi arribava des d’aquí – D’entrada, als meus fills els hi va fer gràcia que el tren es digués estrella, 

A qui no li fa gràcia viatjar en una estrella?
però de seguida la gràcia va anar in decrescendo. Aquell viatge donaria per un post sencer, però només vull dir que el hashtag va ser, lògicament #l’Estrella. Dotze hores al tren, si no m’erro, i de nit; a les vuit del vespre convertien els seients en lliteres i a dormir – o a estar-se dret – Sense altra alternativa, el teu cap s’havia de repenjar on fins feia cinc minuts hi havia hagut el cul del veí de compartiment; l’únic que s’interposava entre una cosa i l’altra era un llençol estretet que no abastava per a res; només era qüestió de col·locar-se estirat i no bellugar-se ni un pèl, que sinó ensumaves cul inevitablement. Si encara haguessin estat els culs de la família, rai, però els compartiments eren de dones o d’homes, i no pas de famílies. Allí ben quieta, a la llitera de dalt, tenia a un pam del nas totes les porqueries que els meus antecessors en el viatge s’havien dignat deixar-hi, ben il·luminades pel florescent que els hi donava un realç incomparable. Només anomenar l’Estrella, un cop arribats a Galícia, i pensar que l’havíem de tornar a agafar se’ns canviava l’humor a tots.

-         No, mama, no, si us plau...

-         No, papa no. Amb l’Estrella no!

Del viatge a Portugal me n’ha quedat el hashtag  #bus turístic i ja no he pujat mai més en cap. Vam agafar el circuit més llarg – perquè vam voler, és clar; si ho pots veure tot ben assegut, perquè s’ha de caminar? – Es va fer de nit fent el recorregut i un cop vista la part més cèntrica, el bus ens va portar per uns carrers menys transitats i menys il·luminats. És que s’havia de completar el circuit llarg! Els vidres es van omplir de baf – que algú m’ho expliqui, en ple mes de juliol. Com no fos que el conductor hagués engegat el diòxid de carboni per la dotzena de turistes pringats que encara quedaven al bus i que volien “no veure” Lisboa de nit...- En fi, que els fados em van agradar molt. I més coses, i tant!





El hashtag de l’excursió al Delta és el #barquet de perxar. Ja vaig explicar aquesta història a LO DELTA ENTRANYABLE 
 






https://www.facebook.com/jordi.gilferre


i si no l’heu llegit us convido a fer-ho. Allargareu aquesta estona de gaudi sobre trifulgues còmiques a la meva esquena, que si més no, hauran servit per fer aquesta xafogor més passadora.  Sinó, només dir-vos que el tema va donar per tot el dia d’excursió.

Com sempre em passa, no era d’això del que volia parlar – això només havia de ser la introducció - sinó del viatge que vaig fer fa quinze dies. Per no allargar-me més us l’explico en el proper post. Sí que us puc avançar que el hashtag era #l’oca i si algú s’aventura a endevinar on vaig anar, per descomptat serà molt ben rebut en els comentaris. Però aviso que el hashtag despista força i que d’entrada podeu descartar la regió francesa del Perigord, reialme de les oques per excel·lència, de les pobres oques, a qui engreixen el fetge per convertir-les en foie. Quin viatge, pobrissones!