Segur que amb aquest títol,
tothom ja haurà endevinat a grosso modo on vaig anar de viatge fa un mes. Amb
tot, encara és aviat per deduir-ne #l’oca.
A la meva amiga Montse – no la
Montse de El lloro, ni la Montse de L'home darrere la pilota, una altra – li
fascinen els cavalls. Una debilitat com una altra; la meva són els gossos,
tothom ho sap, i un en concret, la “meva” Lila, El gos de la meva filla. La Montse, ja feia temps que
volia anar a veure el Palio de Siena i amb tres amigues més ens hi vam animar.
Ho explico, encara que segur que molts ja ho coneixeu o n'heu sentit a parlar. Il Palio di Siena és una
festa que es fa en aquesta ciutat des del segle XIII, dues vegades l’any: el
dos de juliol per la Madonna di Provenzano i el 16 d’agost, il Palio dell’Assunta.
És una festa d’origen religiós que s’acaba amb una cursa de cavalls pel contorn
de la Piazza del Campo.
Així |
No puc
relatar aquí totes les trifulgues de quatre catalanes a Siena, perquè
m’allargaria massa i jo –m’ho he de recordar sovint - sóc bloguera, de moment i
no escriptora de novel·la d’aventures. Així que només un parell d’anècdotes per
arribar al hashtag que ens interessa, #l’oca.
Siena té uns cinquanta mil
habitants i tots ells es reparteixen en disset contrades o barris. Cada una té
la seva bandera, els seus colors, els seus distintius i, evidentment, el seu
cavall per a la cursa. Els noms de cada contrada són ben curiosos i gens
sofisticats: Nicchio, Civetta, Oca, Pantera, Selva... En cada una de les dues
festes hi participen deu contrades: set al juliol, set a l’agost i les tres
restants, fins arribar a deu, s’escullen per sorteig.
Aquí hi són totes |
Les participants
s’engalanen, fan actes especials, beneeixen el cavall i contracten el genet,
que normalment no és de la contrada, sinó el que creuen millor per a guanyar.
La competència entre les contrades és ferotge – fins arribar a les mans, a
vegades, o fins a robar-se el genet, entre contrades, el dia abans de la cursa
- També fan un sopar popular.
Ens vam apuntar al sopar de la
contrada Tartuca, la que teníem més a la vora. Tothom hi està convidat a aquest
sopar, ni que sigui el turista més turista – i repel·lent - que hagi arribat a
Siena. I és prou comprensible. El sopar val quaranta euros i quaranta euros per
mil convidats aproximats que hi ha al sopar de cada contrada – feu nombres – és
una quantitat gens menyspreable que ajuda al finançament de la contrada.
- Molto caro! – em
vaig aventurar a dir, sense esperar secretament cap rebaixa.
El gestor dels diners va
apressar-se a justificar-ho:
- Un primo, un altro primo, un secondo con
rotondo, un dolce, vino e aqua a tutti pleni! – va declamar.
I va afegir:
- Allora, a le quatro signorina io metere in
un tabolo molto divertente!
Sí que va ser divertente, sí. Un cop assegudes a les
nostres cadires plegables i oscil·lantes
ja no ens vam poder aixecar mai més fins que es va acabar el sopar, perquè allí
el frec a frec era total: es fregaven les cadires, els colzes, els plats, els
peus per sota la taula i, en algun cas, les natges que excedien les cadires. Si
havíem somniat submergir-nos en l’ambient fratel·lo
de la contrada, vam aconseguir una fusió, quasi per osmosi. Ara bé, la munió
d’homes italians guapos, elegants, xerraires i gestosos al nostre voltant, que d’amagat
també havíem somniat, si bé, segur que eren a la festa i també somniaven amb les
quatre catalanes, no van poder arribar fins a nosaltres.
Anem a l’Oca. El dia del
Palio, la Piazza del Campo va ser tancada a les cinc de la tarda. A partir
d’aquesta hora, ningú no hi podia entrar ni sortir fins que s’acabés la festa
que començava a les set. Feia feredat veure com s’anava omplint com un ou i pensar només fugisserament que hi
pogués haver algun moviment massiu i sobtat de tanta gent en alguna direcció.
La festa consisteix en una desfilada de les deu contrades, cada una amb els
seus representants vestits de l’Edat Mitjana, els seus abanderats llançant les
banderes a l’aire amb habilitat, el cavall amb el seu genet i finalment, il
Carroccio amb el Palio, estirat per quatre bous blancs imponents. Crec que no
diré cap mentida si de més de dos metres d’alçada – sap greu no precisar més,
no els vaig poder apamar.
Després de la desfilada, va
fer-se miraculosament el silenci, sense que ningú l’imposés, entre els milers
de persones que omplien la plaça, perquè la cursa estava a punt de començar.
Tothom a punt pels tres minuts màgics, intensos i tan esperats que dura la
cursa. A punt, a punt... A punt. Una veu temperada i serena, a la qual no vaig
arribar a posar presència corpòria anava cridant cada cavall amb el seu genet,
pel nom de la contrada per a la seva alineació davant de la corda que havia de
caure en el moment del tret de sortida: Tartuca, Torre, Leocorno, Oca... Oca...
Oca... Al tuo posto, Oca. Doncs no, que l’Oca no s’alineava. De tant en tant la
Veu feia passejar els cavalls en cercle per mitigar el seu nerviosisme i cada
vegada l’Oca rebel passava de tot. Oca,
al tuo posto, Oca! I res.
Aquí hi ha una part de la preparació de la sortida. Podreu comprovar
que l'Oca no s'arriba a alinear mai.
que l'Oca no s'arriba a alinear mai.
La cosa es va allargar una hora i mitja ben bona,
la lluna va treure el cap pel cel de Siena, l’Oca,
al tuo posto ja era un mantra en boca de bona part de la plaça, que començava
a emprenyar-se i no se n’amagava. Crits, xiulets, exclamacions de disgust i el
temor soterrat que potser la cursa s’hauria de suspendre. Jo no m’ho podia
creure. Però si havíem anat a Siena per la cursa! Al final, la Veu sense
immutar-se va donar el tret de sortida. Podeu comprovar que l’Oca – tot un
caràcter – no es va arribar a alinear mai. Però l’espera va valer la pena. Les tres voltes a la plaça al galop,
els genets atiant el cavall i sempre mirant enrere per veure a quina distància
el seguien els seus perseguidors, els crits d’ànims de la gent – la majoria no
sé si senesos, però sí italians - i l’apassionament general em van arribar a
l’ànima.
La cursa va
marcar el meu viatge a Siena. La cursa i l’Oca, és clar.
De fet, la cursa gairebé no la
vaig veure. Només el pas dels cavalls per la curva di San Martino, allà lluny a
cent metres, i els caps dels genets intermitents per la resta del circuit. Per
això vaig haver de mirar-m’ho a You-Tube quan vaig arribar.
Us recomano arribar al final. L'eufòria-paroxisme dels senesos en acabar la cursa, no té pèrdua.
I es veu bé, molt
bé. Veure-ho, que sentir-ho només si ets allí. I si algú t’ho explica tan bé
com sap. No sé si me n’he sortit.