divendres, 29 de desembre del 2017

LA MÀ ESQUERRA


Em sembla que cap any l’arribada de les festes de Nadal se m’havia fet tan costa amunt. Malgrat l’Elna. I malgrat que encara no havia passat res. I és que em penso que la meva memòria emocional només en olorar-ne l’ambient ja li arriba l’aroma dels darrers nadals. Un grip, una caiguda, una ruptura massa recent, la mort del pare... Uf! Suficient per témer les dates. I aquest any, el 22 em va tocar la loteria, no la bona, que aquesta em va tocar el 21; ens va tocar a dos milions i escacs de catalanets i no sé si l’arribarem a cobrar, però que et toqui ja és un gran què, no? Almenys ens traiem de sobre la raresa, la infecció, l’abducció i, jo almenys, vaig deixar de preguntar-me si realment havíem fet tan de mal als que no pensen com nosaltres. 
Aquesta és la distribució d'escons que m'agrada més. Per cert,
 no n'he trobat cap amb els 4 del PP i els 36 de C's. Però tant se val, oi?

El 22 em va tocar la loteria dolenta i no sé si va ser pitjor que em toqués o el procés psicològic que se’m va desencadenar a continuació. Després de caure per les escales i trencar-me el canell el primer que vaig fer va ser enrabiar-me. Com puc ser tan totxa de caure pujant tan sols dues escales? Com pot ser que per trobar-me un esglaó de més el meu cos fes tantes acrobàcies i s’acabés trencant el canell? Si us plau, si el replà fa seixanta centímetres quadrats! Entre llàgrimes, que no podia aturar del mal que em feia l’os que marxava pel seu compte, i l’emprenyament, la meva filla em va portar a urgències. Van veure que la cosa era greu i em van obrir totes les portes: la de triatge, la del box, la de les radiografies i, finalment, la de posar l’os al seu lloc. Quan van acabar d’enguixar-me fins a l’aixella, estava tan contenta ja no tenia dolor perquè l’os finalment havia renunciat a la seva independència i jo portava un calmant que m’ho devia fer veure tot de color de rosa que en arribar a casa em vaig posar a menjar amb la mà esquerra com si ho hagués fet tota la vida i com si m’hi anés la vida. La mare em volia ajudar, però jo que no! No sé què volia demostrar; segurament que també amb la mà enguixada podia amb tot. Santa innocència! Aviat em vaig adonar que necessitava dues o tres vegades més de temps per fer-ho tot i, encara, hi havia coses que no les podia fer ni amb tot el temps del món. Perquè no tot es redueix a canviar la dreta per l’esquerra; per fer segons què fan falta les dues mans i amb la dreta, entre l’adoloriment, l’inflament i la rigidesa no podia ni fregar res ni enlloc perquè veia el firmament sencer amb l’estel de Nadal que s’atansava i passava de llarg. 

Després de passar la nit del lloro, amb un braç dret que no trobava per enlloc i amb una incapacitat total per reconèixer com a meu allò que l’havia substituït, l’endemà al matí em vaig fer una composició de lloc, del lloc que em correspondria durant els següents quaranta cinc dies. I sí, sí, sí, és veritat que hi ha coses molt pitjor, com em deia la meva mare i els amics que m’encoratjaven des de Whatsapp. Però és que a mi allò meu em semblava una catàstrofe perquè, no vull enganyar a ningú, les dificultats quotidianes per menjar, vestir-me, estripar el paper higiènic i qualsevol altre paper, lligar-me les sabates, els sostenidors, fer el llit, posar-me els mitjons, tallar-me una sola de les vint ungles del meu cos... i tot aquest seguit de nimietats eren, són, innombrables. Tots els somnis d’independència personal s’estavellen contra el mur de la impotència amb un problema dels que en podríem dir menor, però que afecta la rutina diària minut a minut. Gràcies a la mare, als fills i a tots els amics que s’ofereixen constantment a ajudar-me.
Sort que ja havies fet el pessebre, guarnit la casa, fet les compres i embolicat els regals, em deia la veueta interior. I a mi què m’importa, contestava jo airada com si la veu tingués la culpa de tot; de fet, qualsevol veu semblava que la tingués. El pitjor de tot era el trio d’impediments que no podia digerir de cap manera: no podia conduir, no podia escriure i, el pitjor dels mals, no podia seguir tenint cura de l’Elna. Això sí que em desfermava una tempesta interior que amb prou feines podia impedir que s’escapés enfora. A vegades pensem que ens coneixem a nosaltres mateixos i que hem aconseguit viure en pau i res de res. Un petit entrebanc ens declara la guerra i ens pot llençar per terra i rebregar-nos i fer-nos a miques.
El 23 i 24 van començar a arribar els ws de felicitació i tot i que, ben emmurriada, havia dit que no n’obriria cap, allí m’estava amb el telèfon aposentat al braç esquerre de la butaca i amb la mà esquerra teclejant i esborrant i tornant a teclejat fins a escriure el que volia. Però la ràbia i el malestar tornaven a ratxes cada vegada que pensava en els tres obstacles que m’impedien seguir amb la meva vida en aquell moment. Després van començar a córrer desenes d’imatges de felicitació, entre elles aquestes dues:



I, si per una banda pensava que el meu canell trencat no era res comparat amb els quatre innocents a la presó i amb els milers d’innocents que roden pel món en busca de refugi, per l’altra em tornava a submergir en l’autocompassió i entre una cosa i l’altra ara plorava per dins, ara ho feia per fora. Per si això fos poca cosa encara m’anava fuetejant: Com et pots plànyer tant, pensava? Com no t’adones que els teus problemes són una gota enmig del mar? Com es pot ser tan egoista? La nit de Nadal va ser la negra nit. Encara vaig dormir pitjor i encara em vaig anar debatent entre la meva desgràcia, el meu mal caràcter i la meva manca d’empatia amb els problemes aliens. No ho sé... crec que s’és empàtic quan es tenen els propis problemes més o menys controlats. Si no és així, l’empatia té molts números de quedar eclipsada.
L’endemà ja em va passar la mala astrugància. Més o menys cap a migdia quan va arribar l’Elna. Més o menys la podia tenir als braços, més o menys la podia abraçar, més o menys li vaig poder ensenyar el pessebre tot i que a ella l’interessava més el marc multi-foto que hi havia a la paret del damunt amb fotos de la Lila. I mentrestant la meva mare, de vuitanta-cinc anys, feia tooot el dinar de Nadal i jo només la podia ajudar amb la meva voluntariosa mà esquerra. Pobreta, ve a casa per passar l’hivern amb ajuda i companyia i ara es troba amb aquest fandango. Ah i diu que de l’Elna se’n pot cuidar ella, que no cal buscar ningú. Ella sí que és una dona valenta, i de sempre. No com ahora, una mujer valiente i fum-fum-fum!
Deu ser veritat que el temps i l’Elna tot ho curen. No crec que pugui conduir en tot aquest temps, però les bones amigues no paren d’oferir-se per portar-me on sigui. Gràcies, Gemma, Maite, Roser, Berta, Sònia, Glòria, Montse... i si em deixo algú, gràcies també. Potser entre el meu braç esquerre i els dos de la meva mare podrem seguir cuidant l’Elna i atenció! Tot això que heu llegit ho he escrit amb la mà esquerra. És clar que he trigat tres hores, però ja he acabat. Potser ja puc aspirar a ser la dona biònica del segle XXI. Tot i que... jo volia que aquest post fos un homenatge a la meva mà esquerra que s’ha adaptat prodigiosament a les noves exigències. Com sempre, he tornat a explicar la meva vida. O no.
És un llibre que ja he llegit unes quantes vegades,
però mai subjectant-lo amb la mà esquerra.
També es llegeix bé.


Un consell: teniu una mà esquerra. Aprofiteu-la. Dediqueu-li més atenció, ni que sigui com entreteniment. Si passeu pel mateix tràngol que jo, conèixer-la millor us pot ajudar. És un consell que també va pels guanyadors del 21D. A vegades han tingut mà esquerra, però en fa falta més, més, més. Més mà esquerra i el cor ni a la mà esquerra ni a la dreta, sinó amagadet.

dimecres, 6 de desembre del 2017

LES FLORS DE VILA-REAL

                                                                   
El riu Sènia separa Catalunya del País Valencià, dues comunitats que formen part dels Països Catalans i que, per definir-los sense ofendre ningú —això espero—, són el territori on vivim els que parlem català.
Bé, l’altre dia vaig creuar el riu Sènia, no pas nedant, sinó en cotxe. Vaig dir adéu a Alcanar i de seguida, de seguideta, Vinaròs em va donar la benvinguda. 

Lo riu Sènia

En menys d’una hora vaig arribar al final del meu recorregut. Una hora més i ja era dalt de l’escenari de la Sala d’Actes de la Caixa Rural de Vila-real. Per no allargar més aquesta petita intriga diré que vaig guanyar un premi literari, el primer dels Premis Maig de Vila-real. En català, és clar. Literàriament no sé escriure en cap altra llengua. Tot i que quan m’ho van dir, vaig pensar que hauria d’anar molt lluny a recollir el premi, el viatge se’m va fer curt i l’estada més curta encara. Sabeu per què? Perquè vaig gaudir d’una vesprada memorable. De primer, els parlaments previs al lliurament de premis mentre el cor em pujava a la boca i les cames em feien aquells botets nerviosos, dignes d’un capítol de Mr. Bean, després la recollida del premi i el meu encara que cap lector d’aquest blog s’ho cregui breu parlament. 

L’acte es va cloure amb un recital de Miquel Gil, cofundador del grup Al Tall, i dos músics més. El públic, atent i entregat, i jo potser més perquè només el coneixia de nom,  el vaig veure entusiasmat amb els poemes musicats de Vicent Andrés Estellés i la veu ronca de Miquel Gil. Enguany, concorrien circumstàncies especials en el lliurament dels premis i és que un dels impulsors i treballador molt actiu en el concurs fins al darrer moment, Pasqual Batalla, va morir aquest estiu. Per això d’ara endavant el concurs és dirà “Premis Maig- Memorial Pasqual Batalla”. L’Ajuntament ens va convidar a sopar, al concursant finalista i a mi, juntament als organitzadors de l’acte: l’Associació Cultural el Guitarró, l’Associació Cultural el Pont-Cooperativa de Lletres i la Regidoria de Normalització Lingüística. Atenció a aquesta última! Crec que el fet que a l’Ajuntament hi hagi una Regidoria de Normalització Lingüística ja ho diu tot. Però per si no m’hagués quedat prou clar, vaig estar parlant durant el sopar amb el regidor i més persones, que em van explicar la lluita que mantenen per defensar la llengua, amb amenaces incloses per part dels que creuen que el català no té res a veure amb la llengua de la Comunitat Valenciana. També vaig poder canviar impressions amb l’escriptor Vicent Usó, un dels organitzadors, amb qui ja havia parlat els dies anteriors arran de comunicar-me el premi, i compartir-hi els anhels i les dificultats amb què gaudim i ens enfrontem els que gaudim escrivint. O sigui, vesprada de llengua, lluita i literatura. No puc dissimular-ho: em vaig trobar en el meu ambient.

Tot i que els seus orígens daten de la Prehistoria,
Vila-real va ser fundada de nova planta per Jaume I el 1274,
partint justament d'aquí, de la Plaça de la Vila

Sobre el relat premiat era un homenatge a Raymond Carver, un escriptor americà que quan el vaig llegir per primera vegada vaig quedar fastiguejada per la grisor de les seves històries perquè “allí no hi passava res”. Oh Déu meu! Quan aprendré a analitzar els textos literaris jo soleta! El dia que el profe ens va explicar Carver, el vaig rellegir i vaig descobrir tot el que tanta grisor tapava. I em va agradar tant que quan vaig escriure aquest relat, li vaig posar Carver a un dels protagonistes.
Heus aquí el relat. Ara “Les flors” són de Vila-real, però el penjo perquè diverses persones m’han preguntat on el podien trobar. Si se us ha fet tard amb la meva usual xerrameca, el podeu llegir demà. Les flors no es mouran d’aquí.

LES FLORS
Guardonat amb el Primer dels XXI Premis Maig de narrativa breu de Vila-real.

El dia era gris. No més que qualsevol altre. A les quatre de la tarda va parar la taula. Hi posà un plat, un got, uns coberts i un tovalló. Amb en Carver sempre dinaven a la una. En Carver va morir fa dos anys. Va escalfar-se l’hamburguesa i les patates al microones. Ho havia comprat al fast food de la cantonada; d’oferta: hamburguesa i patates, dos euros. En Carver sempre aprofitava les ofertes del fast food. Enyorava el menjar americà. Va obrir la nevera i en va treure el bric de llet. Estirà el braç tant com va poder per veure’n la data de caducitat. Omplí el got fins dalt de tot i va fer una ganya.
—Massa —va dir.
La llum, a la cuina, era minsa. Va prémer l’interruptor, es mirà la bombeta encesa i tornà a prémer l’interruptor. S’assegué i començà a menjar, pausadament, mastegant amb calma. En acabat, va anar a la nevera i es va tallar un tros de pastís minúscul. Després de menjar-se’l es mirà el got de llet. En quedava mig. L’agafà, obrí la nevera i va posar la llet sobrant al bric.
Va pujar a l’habitació i es canvià de roba amb parsimònia. S’arreglà els cabells. Després s’assegué al tocador i començà a maquillar-se. Es va tocar les ulleres, blavoses i accentuades, amb el dit índex vàries vegades. Va considerar que potser ja havia acabat, després de posar-se el coloret a les galtes. S’aixecà i es mirà al mirall de cos sencer. Encara duia  les sabatilles de casa. Es calçà les sabates de mig taló i agafà la bossa. Era la bossa vella, la de sempre, de molt abans de morir en Carver. Va baixar al garatge. Va engegar el cotxe blanc, va mirar l’indicador de la gasolina i es quedà pensant. Després va aturar el motor. Va pujar corrents les escales i tornà a l’habitació. Obrí l’armari de bat a bat i en tragué una altra bossa. L’havia comprat feia dues setmanes, encara duia l’etiqueta. Va buidar damunt del llit la bossa vella i la llençà dins l’armari. Entaforà totes les coses dins l’altra bossa i baixà precipitadament les escales. Va engegar el cotxe altre cop i somrigué en sentir el soroll del motor. Abans d’arrencar, es girà i va mirar enrere d’una banda a l’altra, exhaustivament. Era la primera vegada que agafava el cotxe blanc, des que havia mort en Carver. El cotxe blanc sempre el portava en Carver. I punt. Se’n recorda.
Conduí set quilometres i sis-cents metres. Abans d’arribar a la ciutat, aturà el cotxe en una benzinera. Amb la clau del contacte a la mà, va forfollar uns minuts en la tanca del dipòsit. El noi de la benzinera s’hi atansà.
—Si em permet...
Ella no contestà. Li donà la clau i fixà la vista en el cotxe aturat en l’altre assortidor de combustible.
—Quant posarem? —preguntà el noi.
Va obrir el moneder i va treure un bitllet arrugat de deu euros. Li va donar sense dir res.
Un cop a la ciutat, va buscar el pàrquing on sempre posava el cotxe en Carver. Era el més barat  —ell sempre ho deia— Va aparcar a la plaça dos-cents-trenta nou. Tota la planta tenia una franja groga. S’havia de recordar del color. Pujà els vint-i-sis esgraons de les escales del pàrquing. Els va comptar.
En sortir al carrer, una olor forta va envair-li els narius. No va saber identificar-la. S’arreglà la jaqueta i la faldilla. Es mirà les sabates i començà a caminar. Somreia. Hi havia qui, estranyat, li tornava el somriure. Hi havia qui no. Algú li va fer un somriure sardònic. Se n’adonà. Quan anava pel carrer amb en Carver, ella no somreia mai. Ell somreia sempre. Somreia i parlava amb tothom. En Carver era molt simpàtic al carrer.
Quan es cansà de caminar pel passeig, es dirigí cap al centre comercial. S’hi sentia la mateixa olor persistent i penetrant. S’atansava a les botigues i es posava davant de l’aparador. Mirava els vestits, les sabates i les bosses. I  mirava el seu reflex en el vidre. En Carver no li deixava fer mai això. Sobretot mirar el propi reflex. Deia que era antiestètic i immoral. Ho recordava. Es quedà palplantada davant d’un aparador ple de flors. Les flors eren de totes classes i colors. Entremig de les flors hi havia el seu reflex. Va romandre una estona mirant-se’l complaguda. El va trobar bonic. Era rodó, massa rodó, deia ell. Ella el trobava bonic. I llavors el va veure a ell. Va veure en Carver. Era allí, al seu costat, li passava la mà per darrere l’espatlla. Li somreia com somreia a tothom al carrer. Li va caure una llàgrima i se li humitejà el nas. Va ensumar i va sentir altre cop aquella olor. Llavors va saber què era: castanyes torrades.
—Demà és Tots Sants  —digué.
Va entrar a la botiga i comprà flors. Sense mirar el preu.
—Roses grogues i  blanques  —va dir— si pot ser, abans d’esclatar.
—Poncelles d’aquestes rodones?  —va dir el dependent.
—Sí  —va dir ella— rodones.
Va baixar els vint-i-sis esgraons amb el ram de poncelles a les mans. Va pagar i va buscar la plaça dos-cents trenta nou a la planta de la franja groga. Va mirar-se el número a la paret, davant del cotxe. Sense saber el perquè, li va caure una altra llàgrima.
Quan va arribar al cementiri va buscar d’esma la tomba d’en Carver. En trobar-la va veure el número que la identificava: era el dos-cents-trenta nou. Va deixar les flors damunt de la làpida, es posà de genolls i començà a plorar.