dimecres, 6 de desembre de 2017

LES FLORS DE VILA-REAL

                                                                   
El riu Sènia separa Catalunya del País Valencià, dues comunitats que formen part dels Països Catalans i que, per definir-los sense ofendre ningú —això espero—, són el territori on vivim els que parlem català.
Bé, l’altre dia vaig creuar el riu Sènia, no pas nedant, sinó en cotxe. Vaig dir adéu a Alcanar i de seguida, de seguideta, Vinaròs em va donar la benvinguda. 

Lo riu Sènia

En menys d’una hora vaig arribar al final del meu recorregut. Una hora més i ja era dalt de l’escenari de la Sala d’Actes de la Caixa Rural de Vila-real. Per no allargar més aquesta petita intriga diré que vaig guanyar un premi literari, el primer dels Premis Maig de Vila-real. En català, és clar. Literàriament no sé escriure en cap altra llengua. Tot i que quan m’ho van dir, vaig pensar que hauria d’anar molt lluny a recollir el premi, el viatge se’m va fer curt i l’estada més curta encara. Sabeu per què? Perquè vaig gaudir d’una vesprada memorable. De primer, els parlaments previs al lliurament de premis mentre el cor em pujava a la boca i les cames em feien aquells botets nerviosos, dignes d’un capítol de Mr. Bean, després la recollida del premi i el meu encara que cap lector d’aquest blog s’ho cregui breu parlament. 

L’acte es va cloure amb un recital de Miquel Gil, cofundador del grup Al Tall, i dos músics més. El públic, atent i entregat, i jo potser més perquè només el coneixia de nom,  el vaig veure entusiasmat amb els poemes musicats de Vicent Andrés Estellés i la veu ronca de Miquel Gil. Enguany, concorrien circumstàncies especials en el lliurament dels premis i és que un dels impulsors i treballador molt actiu en el concurs fins al darrer moment, Pasqual Batalla, va morir aquest estiu. Per això d’ara endavant el concurs és dirà “Premis Maig- Memorial Pasqual Batalla”. L’Ajuntament ens va convidar a sopar, al concursant finalista i a mi, juntament als organitzadors de l’acte: l’Associació Cultural el Guitarró, l’Associació Cultural el Pont-Cooperativa de Lletres i la Regidoria de Normalització Lingüística. Atenció a aquesta última! Crec que el fet que a l’Ajuntament hi hagi una Regidoria de Normalització Lingüística ja ho diu tot. Però per si no m’hagués quedat prou clar, vaig estar parlant durant el sopar amb el regidor i més persones, que em van explicar la lluita que mantenen per defensar la llengua, amb amenaces incloses per part dels que creuen que el català no té res a veure amb la llengua de la Comunitat Valenciana. També vaig poder canviar impressions amb l’escriptor Vicent Usó, un dels organitzadors, amb qui ja havia parlat els dies anteriors arran de comunicar-me el premi, i compartir-hi els anhels i les dificultats amb què gaudim i ens enfrontem els que gaudim escrivint. O sigui, vesprada de llengua, lluita i literatura. No puc dissimular-ho: em vaig trobar en el meu ambient.

Tot i que els seus orígens daten de la Prehistoria,
Vila-real va ser fundada de nova planta per Jaume I el 1274,
partint justament d'aquí, de la Plaça de la Vila

Sobre el relat premiat era un homenatge a Raymond Carver, un escriptor americà que quan el vaig llegir per primera vegada vaig quedar fastiguejada per la grisor de les seves històries perquè “allí no hi passava res”. Oh Déu meu! Quan aprendré a analitzar els textos literaris jo soleta! El dia que el profe ens va explicar Carver, el vaig rellegir i vaig descobrir tot el que tanta grisor tapava. I em va agradar tant que quan vaig escriure aquest relat, li vaig posar Carver a un dels protagonistes.
Heus aquí el relat. Ara “Les flors” són de Vila-real, però el penjo perquè diverses persones m’han preguntat on el podien trobar. Si se us ha fet tard amb la meva usual xerrameca, el podeu llegir demà. Les flors no es mouran d’aquí.

LES FLORS
Guardonat amb el Primer dels XXI Premis Maig de narrativa breu de Vila-real.

El dia era gris. No més que qualsevol altre. A les quatre de la tarda va parar la taula. Hi posà un plat, un got, uns coberts i un tovalló. Amb en Carver sempre dinaven a la una. En Carver va morir fa dos anys. Va escalfar-se l’hamburguesa i les patates al microones. Ho havia comprat al fast food de la cantonada; d’oferta: hamburguesa i patates, dos euros. En Carver sempre aprofitava les ofertes del fast food. Enyorava el menjar americà. Va obrir la nevera i en va treure el bric de llet. Estirà el braç tant com va poder per veure’n la data de caducitat. Omplí el got fins dalt de tot i va fer una ganya.
—Massa —va dir.
La llum, a la cuina, era minsa. Va prémer l’interruptor, es mirà la bombeta encesa i tornà a prémer l’interruptor. S’assegué i començà a menjar, pausadament, mastegant amb calma. En acabat, va anar a la nevera i es va tallar un tros de pastís minúscul. Després de menjar-se’l es mirà el got de llet. En quedava mig. L’agafà, obrí la nevera i va posar la llet sobrant al bric.
Va pujar a l’habitació i es canvià de roba amb parsimònia. S’arreglà els cabells. Després s’assegué al tocador i començà a maquillar-se. Es va tocar les ulleres, blavoses i accentuades, amb el dit índex vàries vegades. Va considerar que potser ja havia acabat, després de posar-se el coloret a les galtes. S’aixecà i es mirà al mirall de cos sencer. Encara duia  les sabatilles de casa. Es calçà les sabates de mig taló i agafà la bossa. Era la bossa vella, la de sempre, de molt abans de morir en Carver. Va baixar al garatge. Va engegar el cotxe blanc, va mirar l’indicador de la gasolina i es quedà pensant. Després va aturar el motor. Va pujar corrents les escales i tornà a l’habitació. Obrí l’armari de bat a bat i en tragué una altra bossa. L’havia comprat feia dues setmanes, encara duia l’etiqueta. Va buidar damunt del llit la bossa vella i la llençà dins l’armari. Entaforà totes les coses dins l’altra bossa i baixà precipitadament les escales. Va engegar el cotxe altre cop i somrigué en sentir el soroll del motor. Abans d’arrencar, es girà i va mirar enrere d’una banda a l’altra, exhaustivament. Era la primera vegada que agafava el cotxe blanc, des que havia mort en Carver. El cotxe blanc sempre el portava en Carver. I punt. Se’n recorda.
Conduí set quilometres i sis-cents metres. Abans d’arribar a la ciutat, aturà el cotxe en una benzinera. Amb la clau del contacte a la mà, va forfollar uns minuts en la tanca del dipòsit. El noi de la benzinera s’hi atansà.
—Si em permet...
Ella no contestà. Li donà la clau i fixà la vista en el cotxe aturat en l’altre assortidor de combustible.
—Quant posarem? —preguntà el noi.
Va obrir el moneder i va treure un bitllet arrugat de deu euros. Li va donar sense dir res.
Un cop a la ciutat, va buscar el pàrquing on sempre posava el cotxe en Carver. Era el més barat  —ell sempre ho deia— Va aparcar a la plaça dos-cents-trenta nou. Tota la planta tenia una franja groga. S’havia de recordar del color. Pujà els vint-i-sis esgraons de les escales del pàrquing. Els va comptar.
En sortir al carrer, una olor forta va envair-li els narius. No va saber identificar-la. S’arreglà la jaqueta i la faldilla. Es mirà les sabates i començà a caminar. Somreia. Hi havia qui, estranyat, li tornava el somriure. Hi havia qui no. Algú li va fer un somriure sardònic. Se n’adonà. Quan anava pel carrer amb en Carver, ella no somreia mai. Ell somreia sempre. Somreia i parlava amb tothom. En Carver era molt simpàtic al carrer.
Quan es cansà de caminar pel passeig, es dirigí cap al centre comercial. S’hi sentia la mateixa olor persistent i penetrant. S’atansava a les botigues i es posava davant de l’aparador. Mirava els vestits, les sabates i les bosses. I  mirava el seu reflex en el vidre. En Carver no li deixava fer mai això. Sobretot mirar el propi reflex. Deia que era antiestètic i immoral. Ho recordava. Es quedà palplantada davant d’un aparador ple de flors. Les flors eren de totes classes i colors. Entremig de les flors hi havia el seu reflex. Va romandre una estona mirant-se’l complaguda. El va trobar bonic. Era rodó, massa rodó, deia ell. Ella el trobava bonic. I llavors el va veure a ell. Va veure en Carver. Era allí, al seu costat, li passava la mà per darrere l’espatlla. Li somreia com somreia a tothom al carrer. Li va caure una llàgrima i se li humitejà el nas. Va ensumar i va sentir altre cop aquella olor. Llavors va saber què era: castanyes torrades.
—Demà és Tots Sants  —digué.
Va entrar a la botiga i comprà flors. Sense mirar el preu.
—Roses grogues i  blanques  —va dir— si pot ser, abans d’esclatar.
—Poncelles d’aquestes rodones?  —va dir el dependent.
—Sí  —va dir ella— rodones.
Va baixar els vint-i-sis esgraons amb el ram de poncelles a les mans. Va pagar i va buscar la plaça dos-cents trenta nou a la planta de la franja groga. Va mirar-se el número a la paret, davant del cotxe. Sense saber el perquè, li va caure una altra llàgrima.
Quan va arribar al cementiri va buscar d’esma la tomba d’en Carver. En trobar-la va veure el número que la identificava: era el dos-cents-trenta nou. Va deixar les flors damunt de la làpida, es posà de genolls i començà a plorar.





12 comentaris:

  1. La narració de l'estada a Vila-real, un delícia. El conte, una petita obra mestra que Carver i Txejov haurien signat de gust.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep Maria. Només una despistada com jo podia imitar dos autors alhora... sense saber-ho.

      Elimina
  2. Molt bonic, Teresa, i moltes felicitats pel premi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ignasi. Em temo que tornem a estar davant o entreveient un home dolent. Una abraçada i bones festes! Que l'anada a buscar els Reis a Barna no sigui gaire penosa.

      Elimina
  3. preciós i emotiu tot l' escrit de cap a peus ...enhorabona!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Contenta que t'agradi, Elfree. Agradar els qui et llegeixen és tan bon estímul com un premi. Bones festes!

      Elimina
  4. Felicitats pel premi.
    Sí, ací baix els polítics han fet de la llengua una eina per guanyar vots. Lamentable.
    A mi m'agraden els relats on no passa res. Li ho vaig comentar ja fa temps a Eduard (de Col·lectiu d'antiartistes) i em vaig proposar escriure'n algun així (No sé si me n'he sortit massa, he,he).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo que no passi res, tampoc, però si passa així pel davall també és interessant. S'hauria de llegir aquest relat teu. Segur que te'n surts! Bones festes, Novesflors!

      Elimina
  5. Breu parlament des del teu punt de vista, hauria de preguntar als assistents què en van pensar :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Haha, m'agrada aquesta pregunta, Pons! Ah no, que no és una pregunta oi? Tinc un crític a casa, molt crític -la família ho acostuma a ser- que diu que no, que va estar molt bé perquè deia el que volia dir de forma breu. És clar que la disposició del receptor és molt important. Bones festes!

      Elimina
  6. Respostes
    1. Gràcies, Àngel! M'ho va dir el jurat i m'ho dius tu, m'ho crec.

      Elimina