dilluns, 25 de juliol del 2016

NO HI VULL SER!

                                  
A vegades em pregunto què en queda d’aquelles rebequeries de criatura quan passen els anys. “No vull” dèiem nosaltres, “No vull” diuen ara –ara potser més que abans– 
Només durant pocs anys se'ns permet fer aquesta cara, no?
Amb els anys ens mengem el que no voldríem i altres gripaus difícils d’empassar. Però qui, de gran,  no ha tingut alguna vegada ganes de cridar, de rebel·lar-se, de xisclar al món “Jo aquí no hi vull ser”? Resulta que el món difícilment resol cap problema personal, encara que a nosaltres ens sembli que cridant ben fort, algú hi ha d’haver que ens ho solucioni.
He tirat enrere uns quants anys, vint-i-sis per ser exactes. –vaig trigar, eh?–  El primer moment d’aquests el trobo en el part de la meva filla. Sí, sí, oh sacrilegi! oh mare anti-natura! Els qui no hagin patit dolors de part, que callin, si us plau! Catorze hores de dolor rumiant com podia sortir-me’n, preguntant-me qui em manava a mi posar-me en aquell fregat i desitjant de no ser-hi. Evidentment quan la vaig tenir als braços – ja no feia mal- vaig beneir les catorze hores i catorze més que n’hauria patit si aquest n’era el desenllaç.
Donaria això raó a la meva amiga Marga –positiva, serena, assertiva– que diu que tot passa per algun motiu? I quin seria el motiu? Tal vegada començar a saber en el part com s’estimen els fills i també com fan patir?
El segon moment “Aquí no hi vull ser” va ser en els darrers anys de la meva vida laboral, quan em van canviar de lloc de treball. No m’ha espantat mai la feina, però allò superava tota la meva capacitat de no-espant. Les cues sortien al carrer des que començava la jornada fins que s’acabava, els clients estructuralment enutjats, però també conjunturalment -les cares noves no els agradaven-, el tens ambient intern era d’infart... No segueixo, no vull estressar ningú. 

A vegades exagero. En aquest cas, només en la foto
Si dic que el primer dia, quan finalment a dos quarts d’una vaig poder anar a esmorzar, em vaig mirar la bossa i la jaqueta i vaig pensar “I si no torno?” em creurà algú? Potser no, però és veritat. Encara ara no sé perquè em vaig trobar en aquella situació que em tirava enrere, per comptes de fer-me agafar el toro per les banyes. O sigui, que aquí no hi he trobat encara el “motiu Marga”. El que és una paradoxa és que amb aquell ambient i la gent que en formava part, ara hi mantinc una relació estreta i cordial.
El tercer va ser fa dos anys quan el meu pare va ingressar a l’hospital per un brot de demència. En vaig parlar una mica a  M'espero , sense concretar.



Crec que aquest va ser el moment –per dir-ho d’alguna manera– més llarg i contra el qual em vaig rebel·lar amb més força i més desesperadament. La situació, tot el que passava, era tan irracional i el seu món,  paral·lel al meu, tan impenetrable, que cada nit em reafirmava en el meu desig de no ser-hi. I cada dia hi tornava, sense pensar-m’ho gens. Després de tres setmanes va venir la calma i “l’estabilitat” que es va perllongar quinze mesos i que jo, després de la tempesta, agraïa com un regal del cel. Que aprengués a valorar la calma, bé podia ser un bon motiu per haver-me fet passar abans pel desassossec.
Fa uns dies, vaig haver d’ingressar el meu pare en una residència. Després de nous brots, i malgrat les muntanyes de medicaments, nits inacabables sense dormir, nous mons paral·lels que mai no es trobaven ni es trobaran, tardes sense descans perseguint quimeres i matins on s’albirava, enganyosament, una certa lucidesa, hem trobat una solució. No és bona, no és òptima, només és una solució. Espero la calma, l’espero cada minut, cada hora i cada dia. Espero que la meva mare deixi de plorar, que l’esperança dels matins deixi de ser-ho, espero deixar de mirar-me amb els ulls que m’ho miro, el que veig cada dia quan vaig a visitar-lo i espero que científics i estadístiques deixin de confirmar que sí, que l’esperança de vida –quina vida???– s’ha allargat x anys. Penso: aquí no hi vull ser. Puc pensar-ho, dir-ho en veu alta o cridar-ho als quatre vents. Hi sóc.
És de nit, sóc al llit i trona. Allà hi ha el meu pare, sol enmig de la tempesta. Ja no deambula, ja no fa soroll, ja no molesta, ja no em molesta. Ara que ja puc dormir, no dormo.
Quin deu ser el motiu? El motiu amagat pel qual la vellesa es converteix en una condemna? Podria ser la devastació del malalt i els que l’envolten? Segur que la Marga diria que no.


Tinc la immensa sort de poder explicar i posar nom i cara al meu dolor, i de poder compartir-ho. Hi ha qui no en pot parlar i ho pateix en silenci, a vegades fregant la pròpia alienació. Per això dedico aquest post a aquelles persones que han patit o que estan patint aquest tràngol. És una mala experiència de la qual només en pots parlar si t’hi trobes, encara que hi hagi qui, a la lleugera, escriu novel·les sobre el tema.



dilluns, 4 de juliol del 2016

LA TITELLA

                                                           
A risc que quan els lectors d’aquest blog em trobin pel carrer, em mirin d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra i em preguntin com em trobo, escric avui per explicar la tournée pel món dels professionals sanitaris que estic fent darrerament.
Fa uns tres mesos vaig despertar-me un dia sense poder girar el cap a la dreta. Vaja, torticoli! – vaig pensar– Ja estic bé per tres o quatre dies. L’endemà ja no podia girar el cap a l’esquerra, ni avançar-lo, ni abaixar-lo, ni aixecar-lo.
Com que em trobava immersa en la voràgine de les presentacions, no vaig voler donar-li més importància, que tampoc no tenia gaire temps per contemplar-me, ni a mi ni als meus mals. Passat un mes estava pitjor i vaig decidir anar al CAP. Després d’auscultar-me i prendre’m la pressió – no recordo que em toqués el coll ni el cap per res- va concloure que devia tenir una contractura. Com que també tenia altres parts del cos adolorides va afegir.
            -Farem unes anàlisis per descartar l’artritis reumatoide.
Entre la visita i les anàlisis – només tres setmanetes- la immobilitat es va ampliar amb unes fiblades que anaven des del clatell fins al cim del cap, cosa que ja em va alarmar una mica més fins al punt de pensar: a veure si Les cadenes subtils hauran estat la meva primera i última novel·la! Pobra noia! –diran els de la meva generació un futur tan brillant com tenia per davant!. Pobra dona! –els de la generació posterior– Es veu que va escriure algun llibre. I els de la següent: Ah, era una vieja, que sempre estava escrivint!
No havia tingut gaires enganxades òssies en la meva vida, però coneixia un bon fisioterapeuta que me les havia desenganxat molt bé. Vaig demanar-li hora i hi vaig anar un parell de vegades. Quan en sortia, bé; l’endemà ja tornava a estar igual de malament. I això que m’ho havia deixat fer tot! Fins i tot un intent de separació del cap i el cos, primer cap a la dreta, després cap a l’esquerra.

Més o menys així

Els resultats de les anàlisis van ser negatius pel que fa a l’artritis reumatoide.
            -Doncs a mi em segueix fent mal – em vaig queixar a la doctora.
            -No, no, no en tens – va insistir ella, en una mostra d’autèntica empatia, no cap a mi, sinó cap al laboratori.
            -Així...
            -Farem unes radiografies i rehabilitació.
            -Ah vale! –jo, que seguia trobant a faltar que em toqués el coll, i que m’escoltés, sobretot que m’escoltés – però... què tinc doncs?
            -Al coll, una contractura.
            -Caram! –vaig voler fer la gràcia– Ni que hagués volgut fer un triple salt mortal i m’hagués sortit malament!
No va somriure gens. Escrivia. Quan va acabar, em va il·lustrar sobre les contractures, de les quals, pel que vaig veure,  jo no en sabia res.
            -A vegades no cal que sigui una caiguda. A vegades, un fa un gest de molta tensió i això també pot provocar una contractura.
I va estrènyer els punys i va prémer els llavis per ensenyar-me com podia ser el gest de molta tensió. Vaig pensar en aquell nen de l’anunci de Volkswagen, però no vaig poder recordar que en cap moment jo hagués fet el mateix. És clar que sovint em falla la memòria.


Pel meu compte, vaig anar al reumatòleg, per veure si trobava una mica més de comprensió. L’escollit devia tenir vuitanta anys i estava certament emprenyat. Amb els polítics, amb els espanyols, amb els catalans, amb el món, amb mi?
            -Si no ha de fer el que li dic, no cal que torni. A mi no em fa cap falta.
Juro pel meu coll que aquí no hi ha salsa-ficció.
I amb tot, alguna cosa em deia que aquell home s’estava interessant pel meu problema. No sé si em va escoltar, però la visita va ser super-exhaustiva. Em va receptar uns exercicis de gimnàstica, un relaxant muscular, unes radiografies de planta, alçat i perfil, i em va tornar a amenaçar. I llavors va dir quelcom important.
            -Miri, no s’ho prengui malament, però vostè sap què és una titella?
            -Sí, home, i tant!...
Li anava a explicar, però em va tallar.
            -Vostè té els ossos laxes, que vol dir fluixos, i flexibles. Se li dobleguen fàcilment. Sap aquell moviment que fan les titelles que sembla que es vagin a desmanegar, només de tocar-les amb un dit?
Jo assentia, atenta, amb el cap.
-Doncs vostè, amb els seus ossos és com una titella. Amb poqueta cosa en té prou perquè es dobleguin.

Quina pena que em faig!

Tampoc no em va tocar ni el cap ni el coll, que era el que més em preocupava.  Qui sí que ho va fer va ser la tècnica en imatge pel diagnòstic. Mentre preparava les plaques, parlava amb la seva companya, a l’altra banda del passadís.
            -És que jo he d’anar al banc, saps? És que els metges es pensen que treballem vint-i-quatre hores. És que ja està bé!
Jo volia dir-li que sabia de què parlava, però tampoc no era qüestió de fer-li perdre el temps i vaig callar.
            -Aixequi el cap! -em va dir- Més amunt!
I sense veure els esforços que feia jo per aixecar-lo, va venir, impacient,  cap a mi i amb l’energia de qui té pressa per anar al banc, em va – ai!!!- aixecar la barbeta. Em sembla que les dues llàgrimes que em van caure per reprimir el crit que volia escapar-se’m de la gola, no van sortir a la radiografia. És que a les titelles se’ls hi pot fer tot, vaig pensar després, ja refeta, ben posada en el meu nou rol.
El diagnòstic del reumatòleg: l’edat i la seva conseqüent degeneració: l’artrosi.
No em vaig acabar de conformar. L’artrosi em podia provocar el dolor a la resta del cos, però caram! d’un dia per l’altre, un coll que sempre havia girat bé i bonic, es queda pràcticament immòbil i l’única explicació són els meus ossos de titella amb artrosi?
Darrera -i final- estació del via-crucis: el neuròleg. Segur que els nervis del coll hi tenien alguna cosa a veure. El primer que va fer el neuròleg –per fi!– va ser tocar-me el coll i fer-me bellugar el cap d’aquí cap allà. I no només això.
            -Caram! Quina contractura! –va exclamar– I com s’ho ha fet això?
        -A mi també m’agradaria saber-ho! –vaig respondre, agraïda. Per fi algú reconeixia una certa gravetat en el meu mal.
Una altra visita exhaustiva i un diagnòstic previ a ull nu: espatlla esquerra més alta que la dreta, maluc dret més alt que l’esquerre, columna vertebral desviada –només faltaria!– i peu dret amb més pont que l’esquerre.
En realitat –volia dir-li, però no ho vaig fer– tot és culpa dels fils que tiben la titella. Potser m’hauria dit, també a ull nu, que el problema el tenia dins del cap, no a fora.
I tres receptes: més radiografies, una ressonància magnètica i nous anàlisis, que es veu que els del CAP no servien per mirar si hi havia artritis reumatoide.
No sé si em faré les proves. Ahir vaig anar a la platja. Coll cap aquí, coll cap allà, moc una espatlla, moc l’altra, m’estiro i em deixo portar. Diria que el mar m’escolta en silenci, tot i la seva remor. Semblo una titella a mercè de les ones. Només ho semblo. Crec que estic millor, tot i que encara no giro el cap 360 graus. Sol i aigua salada podrien ser el remei. El que no curi l'ardor de l'estiu...

El meu amic, el mar

Ja sé que titella és masculí, però en la història que explico sempre me'n van parlar en femení i prefereixo ser fidel a la parla en aquest cas.