A
vegades em pregunto què en queda d’aquelles rebequeries de criatura quan passen
els anys. “No vull” dèiem nosaltres, “No vull” diuen ara –ara potser més que
abans–
Només durant pocs anys se'ns permet fer aquesta cara, no? |
Amb els anys ens mengem el que no voldríem i altres gripaus difícils
d’empassar. Però qui, de gran, no ha
tingut alguna vegada ganes de cridar, de rebel·lar-se, de xisclar al món “Jo
aquí no hi vull ser”? Resulta que el món difícilment resol cap problema
personal, encara que a nosaltres ens sembli que cridant ben fort, algú hi ha
d’haver que ens ho solucioni.
He
tirat enrere uns quants anys, vint-i-sis per ser exactes. –vaig trigar, eh?– El primer moment d’aquests el trobo en el part
de la meva filla. Sí, sí, oh sacrilegi! oh mare anti-natura! Els qui no hagin
patit dolors de part, que callin, si us plau! Catorze hores de dolor rumiant
com podia sortir-me’n, preguntant-me qui em manava a mi posar-me en aquell
fregat i desitjant de no ser-hi. Evidentment quan la vaig tenir als braços – ja
no feia mal- vaig beneir les catorze hores i catorze més que n’hauria patit si
aquest n’era el desenllaç.
Donaria
això raó a la meva amiga Marga –positiva, serena, assertiva– que diu que tot
passa per algun motiu? I quin seria el motiu? Tal vegada començar a saber en el
part com s’estimen els fills i també com fan patir?
El
segon moment “Aquí no hi vull ser” va ser en els darrers anys de la meva vida
laboral, quan em van canviar de lloc de treball. No m’ha espantat mai la feina,
però allò superava tota la meva capacitat de no-espant. Les cues sortien al
carrer des que començava la jornada fins que s’acabava, els clients
estructuralment enutjats, però també conjunturalment -les cares noves no els
agradaven-, el tens ambient intern era d’infart... No segueixo, no vull
estressar ningú.
A vegades exagero. En aquest cas, només en la foto |
Si dic que el primer dia, quan finalment a dos quarts d’una
vaig poder anar a esmorzar, em vaig mirar la bossa i la jaqueta i vaig pensar
“I si no torno?” em creurà algú? Potser no, però és veritat. Encara ara no sé
perquè em vaig trobar en aquella situació que em tirava enrere, per comptes de
fer-me agafar el toro per les banyes. O sigui, que aquí no hi he trobat encara
el “motiu Marga”. El que és una paradoxa és que amb aquell ambient i la gent
que en formava part, ara hi mantinc una relació estreta i cordial.
El
tercer va ser fa dos anys quan el meu pare va ingressar a l’hospital per un
brot de demència. En vaig parlar una mica a M'espero , sense concretar.
Crec
que aquest va ser el moment –per dir-ho d’alguna manera– més llarg i contra el
qual em vaig rebel·lar amb més força i més desesperadament. La situació, tot el
que passava, era tan irracional i el seu món,
paral·lel al meu, tan impenetrable, que cada nit em reafirmava en el meu
desig de no ser-hi. I cada dia hi tornava, sense pensar-m’ho gens. Després de
tres setmanes va venir la calma i “l’estabilitat” que es va perllongar quinze
mesos i que jo, després de la tempesta, agraïa com un regal del cel. Que
aprengués a valorar la calma, bé podia ser un bon motiu per haver-me fet passar
abans pel desassossec.
Fa
uns dies, vaig haver d’ingressar el meu pare en una residència. Després de nous
brots, i malgrat les muntanyes de medicaments, nits inacabables sense dormir, nous
mons paral·lels que mai no es trobaven ni es trobaran, tardes sense descans
perseguint quimeres i matins on s’albirava, enganyosament, una certa lucidesa,
hem trobat una solució. No és bona, no és òptima, només és una solució. Espero
la calma, l’espero cada minut, cada hora i cada dia. Espero que la meva mare
deixi de plorar, que l’esperança dels matins deixi de ser-ho, espero deixar de
mirar-me amb els ulls que m’ho miro, el que veig cada dia quan vaig a
visitar-lo i espero que científics i estadístiques deixin de confirmar que sí,
que l’esperança de vida –quina vida???– s’ha allargat x anys. Penso: aquí no hi
vull ser. Puc pensar-ho, dir-ho en veu alta o cridar-ho als quatre vents. Hi
sóc.
És
de nit, sóc al llit i trona. Allà hi ha el meu pare, sol enmig de la tempesta.
Ja no deambula, ja no fa soroll, ja no molesta, ja no em molesta. Ara que ja
puc dormir, no dormo.
Quin
deu ser el motiu? El motiu amagat pel qual la vellesa es converteix en una
condemna? Podria ser la devastació del malalt i els que l’envolten? Segur que
la Marga diria que no.
Tinc
la immensa sort de poder explicar i posar nom i cara al meu dolor, i de poder
compartir-ho. Hi ha qui no en pot parlar i ho pateix en silenci, a vegades
fregant la pròpia alienació. Per això dedico aquest post a aquelles persones
que han patit o que estan patint aquest tràngol. És una mala experiència de la
qual només en pots parlar si t’hi trobes, encara que hi hagi qui, a la
lleugera, escriu novel·les sobre el tema.