EL CIRC

                                                 

Per les festes de Nadal vaig anar al circ. Em començo a entrenar per tornar al món de les criatures: anar al circ, al parc, empènyer el cotxet, donar el biberó, canviar bolquers... Trobaré temps per escriure? Suposo que sí, no? Sempre dic que escriure és la meva vida. A veure si ara descobriré que no n’hi ha per tant i que allà on hi hagi la meva néta, s’aparti la literatura. Espero poder compaginar les dues coses en la seva justa mesura. Al cap i a la fi jo només sóc la iaia.

En realitat, vaig anar al circ perquè em venia molt de gust i només començar em vaig fer meu el discurs del director del circ. En català. —feia molt de temps que no hi anava i no tinc record que m’haguessin parlat mai en català— Deia que crèiem, erròniament, que el circ només és pels nens, quan és per tots els públics, i precisament, perquè gràcies a ell podem tornar a ser nens per una estona. Va dir això i també va fer un al·legat a favor del seu circ i del ben cuidats que hi tenien els animals, suposo que per defensar-se dels que van en contra que s’exhibeixin animals al circ.

 

La veritat és que els animalets, 

tots domèstics, es veien llustrosos

i feliços, sense traumes, vaja! 

Hi havia gossets,  aus del paradís 

i cavalls. Els gossets eren un amor. 

Jo ja m’imaginava la meva Lila fent totes aquelles meravelles, però no n’hi havia cap com ella, tan bonica i tan Shar-pei. Les aus del paradís s’enlairaven per l’interior de la plaça —el circ estava muntat a l’antiga plaça de braus— i feien cercles, primer més modestos i després mooolt grans. Cercles i vol rasant sobre els nostres caps, que notàvem com el vent que provocava el seu aleteig ens aixecava els cabells. En el número dels cavalls, s’hi jugaven la vida, no els cavalls, els genets, que feien unes filigranes tremendes.

Sí que m’ho vaig passar bé, però alguns números em van fer patir per la integritat dels seus protagonistes. Els acròbates eren de Mongòlia i havien guanyat diversos premis internacionals. Van actuar en primer lloc i al final. En un dels exercicis, una acròbata sortia propulsada pels aires, gràcies a la palanca on saltaven des d’un metre d’alçada  dos altres acròbates. A causa d’aquest impuls i del seu propi,  feia una o més tombarelles enlaire per anar a parar dreta sobre una plataforma que formaven amb les mans, quatre homes ben plantats a terra. Era fàcil imaginar-se la patacada que es donaria la noia si no l’encertava exactament. El cas és que ella ho va encertar sempre, però els que l’havien d’aguantar, un cop havia arribat, no sé què punyeta els passava perquè trontollaven i la noia va caure a terra un parell de vegades. Es veu que l’acròbata tenia una fe cega en els companys perquè no va dubtar gens en fer el darrer número de la primera part després d’haver patit dues aterrades. Els homes van fer un pilar de tres —crec que no m’equivoco— i ella, propulsada, va fer tres tombarelles enlaire i va caure bé, amb els peus junts, damunt del cap del tercer. I... increïble! El pilar va trontollar i la van tornar a tirar per terra, aquest cop des de molta més altura. La pobra noia no es podia aguantar les llàgrimes, mentre saludaven, acomiadant-se.

Eren aquests, però no era aquest el número

Ei! Que ningú diu que sigui fàcil, eh? Que si els castellers es trenquen les banyes en les forces, l’equilibri i l’equilibri de les forces perquè no els caigui el castell, i ho fan amb calma i amb tots els passos estudiats, com no s’han de desequilibrar els acròbates, a cinc metres d’altura, si reben l’impacte d’una persona que els arriba volant? Però, caram! Si no ho poden fer amb seguretat que no ho facin, que un dia d’aquests mataran la seva genial acròbata.

Sempre m’ha fascinat la gent del circ. Segurament per aquesta deformació “professional” d’imaginar-me històries, penso que darrera de cada un dels seus integrants hi ha d’haver una bona història. En aquest món on tots estem aferrats a pagar la hipoteca, o sigui a lligar-nos a perpetuïtat a  la casa on vivim, una persona que recala avui aquí i demà allà no deixa de ser una persona singular. Per la meva banda, sento curiositat i també una mica d’admiració. Potser per això una vegada que a l’escola havíem d’escriure una autobiografia, me’n vaig anar cap al món del circ.

La pregunta clau va ser:

         —Ha de ser real?.

I la resposta, més clau encara:

         —No cal. Com vulgueu.

Va ser com si m’obrissin una porta de bat a bat. Vaig fer una barreja de  la meva vida real i de la que —potser— m’hauria agradat tenir. Jo era... una trapezista! 

Aquesta mateixa!
Autor: Marc Pérez Olivan

Sí, sí, una trapezista d’un circ d’aquells d’abans, amb lleó i tot —pel lleó i per la meva edat havia de ser d’abans, per força—. Crec que en aquella història em van sortir totes les ànsies de llibertat que tenia aleshores i no podia complir. És clar que també hi havia anada de bola, segur —que això meu no és d’ara—, però la qüestió és que abans d’escriure-ho mai no ho havia pensat. Jo havia nascut al circ, m’hi havia criat i pràcticament no coneixia res més; als disset anys em casava amb el Nicolau, de vint, domador de l’únic lleó del circ. El lleó es deia Teo i un mal dia es va morir; amb el nou lleó la meva vida va fer un gir... Història d’una artista del trapezi és el títol del relat “autobiogràfic” i si teniu curiositat per saber com s’acaba, el teniu aquí. Forma part del recull “Viatges insòlit de viatgers abrandats”, el meu primer llibre.

Tots els personatges del circ —d’aquest que vaig anar a veure i de tots els que recordo— en acabar el seu número donen sempre un tomb a la pista i surten per allà on han entrat. Jo també, en la meva aventura, donava un tomb al món i tornava al punt d’origen. Per alguna cosa circ ve de cercle.

QÜESTIÓ DE CONFIANÇA

                               

                          

L’altre dia vaig haver de reflexionar —per força— sobre un tema del qual es parla sovint: el molt controlats que estem per les grans empreses tecnològiques, ja sigui a través del mòbil o l’ordinador. No és que no hi hagués pensat abans, però en vaig tenir la constatació en pròpia pell. Vaig anar 

Aquesta!

a La ciutat i per no perdre’m em vaig baixar l’aplicació Google Maps. No em vaig perdre i no la vaig utilitzar, però al vespre, al preguntar-me el senyor Google algunes cosetes, vaig descobrir que sabia exactament i millor que jo —que algun lloc ja no el recordava— tots els espais on havia estat amb la seva adreça corresponent. Em vaig quedar de pedra; ja vaig deduir després que al proporcionar-li a Google la meva ubicació, m’havia anat seguint per tot arreu. Ara tinc por de tornar-ho a mirar i tot, ves! Encara aconseguiran que perdi la confiança en el mòbil. I si el mòbil m’està mirant, seguint, controlant, assetjant...?

I que consti que jo soc dels que consideren el mòbil un invent meravellós. Que des d’un aparell tan petit es pugui accedir a un món tan gran, al teu, al del teu entorn i a aquell amb el qual no hi tens res a veure, considero que és una revolució més gran inclús que la informàtica i la d’Internet, tot i que està clar que n’és una evolució.

Però és que quan penso en els primers ordinadors amb què vaig treballar, no m’acabo de creure que hagi estat testimoni d’aquesta revolució. Grans, grandiosos, sorollosos i, a la vegada, fràgils; amb poca cosa en tenien prou per aturar-se o espatllar-se. 

Estic parlant de fa exactament trenta tres anys, quan vaig entrar a treballar al darrer lloc que hauria de detallar en el meu currículum si estigués buscant feina. Des de dos anys abans, en una altra empresa, ja manejava el que allí en dèiem una computadora, molt més petita i amb poques funcions. Recordo que quan vaig entrar a la darrera empresa, el meu cap em va preguntar:

       —Teresa, ha fet anar mai un ordinador, vostè?

—No, he fet anar una computadora.

—Ah... una computadora... I quina marca?

—HP —vaig dir jo, que només en recordava això.

—Mmmm... —va fer el meu cap, una gran persona, en tots els aspectes, a qui fascinava la informàtica— Una Hewlett Packard! Molt bé, molt bé, doncs ja pot seure.

Suposo que per la cara que vaig posar ja es devia imaginar que la “meva” HP i l’ordinador que m’assignava no tenien res a veure. La veritat és que va tenir molta paciència amb mi; en algun lloc de la meva cara devia veure que finalment n’aprendria. No hi ha res més important per algú que comença, que li concedeixin confiança. 

Així de senzill

Almenys abans era així; no estic segura que ara, amb el mal tracte que les empreses en general donen als joves i no tant joves i el tips que n'estan d’aquest menyspreu, funcioni igual.

Vaig tenir molts caps diferents en la darrera feina. N’he comptat vint en trenta anys. A l’empresa no li agradava que ningú escalfés prou la seva cadira com per cremar-se el cul. Una mania com una altra o, diguem-li, una prevenció, a vegades efectiva, a vegades inútil. Si faig una oposició —simple, ho sé— entre bons i dolents, tant pel que fa a bondat com a professionalitat, puc dir que vaig tenir caps bons, no tan bons i dolents amb ganes. No sempre anaven unides ambdues qualitats. Quan s’ajuntaven la poca bondat i la poca professionalitat, ja ens podíem calçar els que fèiem de cos, braços i cames, o sigui, els que estàvem per sota del cap. Era gent sense cap necessitat que ningú li fes confiança; ja havia nascut amb la confiança incorporada. 

Tothom en coneix algun

Segur que no estic fent cap revelació. La mateixa condició humana fa que a tot arreu hi hagi de tot.

Parlava dels mòbils. Un altre cap que em va fer confiança va ser una de les primeres persones —del planeta, sí, sí— a tenir mòbil. 

Era una cosa així, diria

Ell li’n deia “el portàtil” i vaja! que no tenia la mida d’un ordinador portàtil, però poc li faltava. Nosaltres, els de sota el cap, rèiem una mica per davall del nas amb l’aparell, perquè ell portava el portàtil, però el portàtil el portava a ell. Però aquell home —en aquella època, un jove com jo— tenia el do de l’anticipació, és a dir, observava, s’ho estudiava i, no és que endevinés el futur, però l’acabava encertant molt sovint. Era un cul inquiet, potser per allò de no escalfar la cadira, cosa que li devia funcionar perquè va aguantar en el mateix seient deu anys, si no m’equivoco. Però la seva inquietud li donava bons resultats. Tenia partidaris i també detractors; acostuma a passar amb les persones que arrisquen. Si no vols que ningú et critiqui, queda’t on ets i no facis res.

Sobre els mòbils, una de les coses emprenyadores que porten agregades és l’obsessió de segons quins contactes, normalment membre de grups de Whatsapp, per enviar fotos, vídeos, gifs, acudits i rodes de la fortuna amb promeses de felicitat. Dubto molt que tinguin ple coneixement del que envien. És impossible que tinguin temps d’obrir tot allò que envien compulsivament com si s’hi guanyessin la vida, o pitjor, com si se l’hi juguessin. Ni estant-se les vint-i-quatre hores amb el mòbil a la mà podrien. Si hi ha res pitjor que rebre aquests allaus des d’un grup, —on mai  ningú no et pregunta si t’ha agradat— és rebre-ho d’un contacte particular que s’interessi per la bona rebuda d’allò que t’ha enviat. A damunt de la molèstia, tens la incomoditat d’haver de dir que no l’has obert, o de mentir. Ara bé, el que ja m’acaba la paciència és que després d’enviar-te una cosa d’aquestes, encara et recriminin:

—No m’has contestat!

—Punyeta! Si no m’has dit res!

Tenia intenció de parlar dels mòbils i he acabat parlant de la confiança, però... al final, no és tot qüestió de confiança? En aquest cas ja podríem parlar d’abús de confiança i de què la confiança fa fàstic. I ei! Que no m’importa rebre’n algun eh? No vull que m’excomuniquin de la Comunitat d’Entreteniments Inútils de Whatsapp. Però amb moderació, si us plau! “Res amb excés, tot amb mesura”, va escriure algú al temple d’Apolo a Delfos. Que savis eren els grecs!