EL CIRC

                                                 

Per les festes de Nadal vaig anar al circ. Em començo a entrenar per tornar al món de les criatures: anar al circ, al parc, empènyer el cotxet, donar el biberó, canviar bolquers... Trobaré temps per escriure? Suposo que sí, no? Sempre dic que escriure és la meva vida. A veure si ara descobriré que no n’hi ha per tant i que allà on hi hagi la meva néta, s’aparti la literatura. Espero poder compaginar les dues coses en la seva justa mesura. Al cap i a la fi jo només sóc la iaia.

En realitat, vaig anar al circ perquè em venia molt de gust i només començar em vaig fer meu el discurs del director del circ. En català. —feia molt de temps que no hi anava i no tinc record que m’haguessin parlat mai en català— Deia que crèiem, erròniament, que el circ només és pels nens, quan és per tots els públics, i precisament, perquè gràcies a ell podem tornar a ser nens per una estona. Va dir això i també va fer un al·legat a favor del seu circ i del ben cuidats que hi tenien els animals, suposo que per defensar-se dels que van en contra que s’exhibeixin animals al circ.

 

La veritat és que els animalets, 

tots domèstics, es veien llustrosos

i feliços, sense traumes, vaja! 

Hi havia gossets,  aus del paradís 

i cavalls. Els gossets eren un amor. 

Jo ja m’imaginava la meva Lila fent totes aquelles meravelles, però no n’hi havia cap com ella, tan bonica i tan Shar-pei. Les aus del paradís s’enlairaven per l’interior de la plaça —el circ estava muntat a l’antiga plaça de braus— i feien cercles, primer més modestos i després mooolt grans. Cercles i vol rasant sobre els nostres caps, que notàvem com el vent que provocava el seu aleteig ens aixecava els cabells. En el número dels cavalls, s’hi jugaven la vida, no els cavalls, els genets, que feien unes filigranes tremendes.

Sí que m’ho vaig passar bé, però alguns números em van fer patir per la integritat dels seus protagonistes. Els acròbates eren de Mongòlia i havien guanyat diversos premis internacionals. Van actuar en primer lloc i al final. En un dels exercicis, una acròbata sortia propulsada pels aires, gràcies a la palanca on saltaven des d’un metre d’alçada  dos altres acròbates. A causa d’aquest impuls i del seu propi,  feia una o més tombarelles enlaire per anar a parar dreta sobre una plataforma que formaven amb les mans, quatre homes ben plantats a terra. Era fàcil imaginar-se la patacada que es donaria la noia si no l’encertava exactament. El cas és que ella ho va encertar sempre, però els que l’havien d’aguantar, un cop havia arribat, no sé què punyeta els passava perquè trontollaven i la noia va caure a terra un parell de vegades. Es veu que l’acròbata tenia una fe cega en els companys perquè no va dubtar gens en fer el darrer número de la primera part després d’haver patit dues aterrades. Els homes van fer un pilar de tres —crec que no m’equivoco— i ella, propulsada, va fer tres tombarelles enlaire i va caure bé, amb els peus junts, damunt del cap del tercer. I... increïble! El pilar va trontollar i la van tornar a tirar per terra, aquest cop des de molta més altura. La pobra noia no es podia aguantar les llàgrimes, mentre saludaven, acomiadant-se.

Eren aquests, però no era aquest el número

Ei! Que ningú diu que sigui fàcil, eh? Que si els castellers es trenquen les banyes en les forces, l’equilibri i l’equilibri de les forces perquè no els caigui el castell, i ho fan amb calma i amb tots els passos estudiats, com no s’han de desequilibrar els acròbates, a cinc metres d’altura, si reben l’impacte d’una persona que els arriba volant? Però, caram! Si no ho poden fer amb seguretat que no ho facin, que un dia d’aquests mataran la seva genial acròbata.

Sempre m’ha fascinat la gent del circ. Segurament per aquesta deformació “professional” d’imaginar-me històries, penso que darrera de cada un dels seus integrants hi ha d’haver una bona història. En aquest món on tots estem aferrats a pagar la hipoteca, o sigui a lligar-nos a perpetuïtat a  la casa on vivim, una persona que recala avui aquí i demà allà no deixa de ser una persona singular. Per la meva banda, sento curiositat i també una mica d’admiració. Potser per això una vegada que a l’escola havíem d’escriure una autobiografia, me’n vaig anar cap al món del circ.

La pregunta clau va ser:

         —Ha de ser real?.

I la resposta, més clau encara:

         —No cal. Com vulgueu.

Va ser com si m’obrissin una porta de bat a bat. Vaig fer una barreja de  la meva vida real i de la que —potser— m’hauria agradat tenir. Jo era... una trapezista! 

Aquesta mateixa!
Autor: Marc Pérez Olivan

Sí, sí, una trapezista d’un circ d’aquells d’abans, amb lleó i tot —pel lleó i per la meva edat havia de ser d’abans, per força—. Crec que en aquella història em van sortir totes les ànsies de llibertat que tenia aleshores i no podia complir. És clar que també hi havia anada de bola, segur —que això meu no és d’ara—, però la qüestió és que abans d’escriure-ho mai no ho havia pensat. Jo havia nascut al circ, m’hi havia criat i pràcticament no coneixia res més; als disset anys em casava amb el Nicolau, de vint, domador de l’únic lleó del circ. El lleó es deia Teo i un mal dia es va morir; amb el nou lleó la meva vida va fer un gir... Història d’una artista del trapezi és el títol del relat “autobiogràfic” i si teniu curiositat per saber com s’acaba, el teniu aquí. Forma part del recull “Viatges insòlit de viatgers abrandats”, el meu primer llibre.

Tots els personatges del circ —d’aquest que vaig anar a veure i de tots els que recordo— en acabar el seu número donen sempre un tomb a la pista i surten per allà on han entrat. Jo també, en la meva aventura, donava un tomb al món i tornava al punt d’origen. Per alguna cosa circ ve de cercle.