LA CUINERA DESASTRE

                                       

Aquest any no la vaig encertar amb el dinar de Nadal. És el que passa quan tens al costat una mare bona cuinera. Quan comences a mirar els receptaris ja ho fas una mica acomplexada. Vols sortir dels caldos, els canelons, la sarsuela i el tall rodó i t’embranques en sofisticacions massa elevades pel teu nivell culinari. Com que a damunt, una té el seu amor propi (no, deixa’m a mi; ho farem així; no, aquesta any no; ho faig jo, ja t’avisaré) i la inseguretat va per dins, després passa el que passa: la salsa poc espessa, 

L'aparença era la mateixa

algun boci de pinya és dur, el xai disgustat, a algú se li fa bola... 

                                            Que sí, Marc, que tu ho expliques molt bé!

I a l’hora dels torrons tothom està tan tip —no sé pas de què— que gairebé no els toquen. I apa! Allà es queden les porcions tallades de torró! Un dibuix tan bonic com m’havia quedat, que semblava una mandala, ja destruït pels misèrrims tres bocins que han agafat. És clar que jo també havia preparat un sorbet de llimona amb cava per fer lloc a l’estómac entre els plats i les postres, però ai las! Les copes amb el peu llarg, llarguíssim, només cabien a la porta de la nevera i en obrir-la, amb presses, tres van anar per terra. Vidres i sorbet enganxifós per tota la cuina, que encara frego ara amb el lleixiu i el KH7. Com que una servidora té tanta moral, en vaig tornar a fer tres copes més, però quina mala sort! A l’hora de prendre-se’l era amargant i es va quedar tot a les copes. Resumint, que si li hagués de posar títol al meu Nadal a la cuina, seria “La cuinera desastre”. Sona a pel·lícula de Disney, no sé si ho és. Sort que la mare bona cuinera no va dir res. Cap retret, ni “Ja t’ho deia”, ni “Ho has volgut fer tu sola”, ni res. Vaig ser jo la que li vaig dir: Mama, l’any que ve tu fas de cuinera i jo d’ajudant, vale???

“Vale???” és el que diu molt l’Elna; no sé d’on ho ha tret. Almenys ella, la meva reina republicana,  no va deixar ni un macarró al plat. No tot ha de ser negatiu. Positiu? Estàvem tots junts, encara sense menú reeixit. Més coses positives: l’allau de felicitacions per Whatsapp va emmudir cap a mig matí; sempre s’agraeix, després de quatre dies de metrallament ininterromput. Una altra de positiva: l’Elna va jugar amb les figures del pessebre,

va cantar i ballar a dojo i va fer cagar el tió tantes vegades com el tió li va demanar. El pobre va quedar rebentat de tanta xocolata, contes, puzles, nines, caixes registradores... que sembla mentida que un tió pugui cagar tant, oi Elna? 

Les Converse també les va cagar el tió

                                                                  

Bonica, estimada meva, que n’és de bonic el Nadal amb tu al costat! La llumeta de la il·lusió als teus ulls a mi m’il·lumina per tot l’any; la teva innocència, que tot ho veu possible, em rescabala de tots els fracassos culinaris particulars i dels disgustos col·lectius de tot l'any i em torna l’esperança que tots els pares empresonats injustament puguin passar el proper Nadal amb els seus fills.

Ah, per cert! L’endemà, el xai sobrant estava per llepar-se els dits. Només, d’afegir-hi un pessic de sal i de deixar-lo a les mans de la bona cuinera, és clar!

ACTITUD

                                               

La veritat és que m’estic començant a preocupar. Entre les múltiples trucades que rebo de números desconeguts al telèfon fix, en els darrers quinze dies he contestat a tres. Una m’oferia una medalla de la Creu Roja, d’aquestes que es pengen al coll, per demanar ajuda a distància. L’altra em preguntava com estava de l’oïda perquè ara, van dir, tenia l’oportunitat de fer-me una revisió auditiva gratuïta. La tercera em demanava si funcionava bé el llit articulat, que deien que havia comprat, i que no he comprat mai. No és ara que necessito pròtesi; era fa dos anys, quan em vaig trencar el canell, que potser avui no tindria la mà com la tinc si m’hi haguessin posat una pròtesi.

Ja sé l’edat que tinc, ja ho sé, però no diuen que l’important no és l’edat, sinó l’actitud? A veure si m’han enganyat, que jo soc molt innocent i m’ho acostumo a creure tot!

Amb tanta concentració d’ofertes la mosca ja em puja al nas i d’aquí passa al darrere de l’orella i torna cap al nas i així successivament. De la contundència amb què vaig penjar el telèfon la darrera vegada, la meva mare, que ja porta l’audiòfon que necessita, em va preguntar si passava alguna cosa. Ella que, a temporades viu amb mi i ara és temporada, tenia una resposta claríssima a les meves explicacions. Ja se sap que les mares, quan som molt petits o molt grans, ho saben tot. És en els cinquanta anys intermedis que ens pensem que qui ho sap tot i tot som nosaltres.

         —Et deuen trucar per mi —em va dir.

         —Com per tu? Si no consta en lloc que estàs vivint aquí amb mi.

         —Però ho saben, dona. No ho veus que aquesta gent ho saben tot!

Així doncs, a la preocupació de tantes empreses encaparrades per solucionar-me les mancances de l’edat, hi afegeixo que, sense haver-hi tingut mai tracte, saben, veuen, qui som els que vivim a casa i el que ens convé.

I encara que sé que això no és ben bé així, em poso a pensar en tants telèfons intervinguts i tantes Camargues, i tantes càmeres  que no sabem on són, però que hi són, i en tantes aplicacions que em segueixen a tot arreu, i  en tants, i en tantes... En resum, en tanta invasió de la intimitat a què estem sotmesos, que no s’acabarà, si no, en la coerció de la nostra llibertat i em poso de molt mala llet perquè resulta que és desolador que la humanitat hagi, suposadament, progressat per arribar fins aquí. 

Pobreta Llibertat, que poc s'ho pensava!

I que consti que ja ho sabia, que ja ho sap tothom i que no descobreixo res si dic que l’espècie humana sempre acaba canviant els beneficis d’allò que podria ser progrés, per perjudicis que l’acaben destruint. Les primeres eines dels prehistòrics van acabar convertint-se en armes per matar-se els uns als altres, l’energia nuclear en una arma de destrucció massiva, les revolucions en dictadures i, ara, tots els avenços tecnològics serviran al poder (econòmic, sobretot econòmic, ni que sigui disfressat de poder polític) per tenir-nos controlats i, si és el cas, reprimir-nos i castigar-nos.

Però bé, com que l’important és l’actitud, faré com si no ho sabés i, a dins de casa i al carrer, m’afiguraré que les meves intimitats només són meves i que soc lliure de respondre amb un estirabot a totes aquelles ofertes intempestives que em facin, amb l’excusa que coneixen les meves necessitats millor que jo.