La
veritat és que m’estic començant a preocupar. Entre les múltiples trucades que
rebo de números desconeguts al telèfon fix, en els darrers quinze dies he
contestat a tres. Una m’oferia una medalla de la Creu Roja, d’aquestes que es
pengen al coll, per demanar ajuda a distància. L’altra em preguntava com estava
de l’oïda perquè ara, van dir, tenia l’oportunitat de fer-me una revisió
auditiva gratuïta. La tercera em demanava si funcionava bé el llit articulat,
que deien que havia comprat, i que no he comprat mai. No és ara que necessito
pròtesi; era fa dos anys, quan em vaig trencar el canell, que potser avui no
tindria la mà com la tinc si m’hi haguessin posat una pròtesi.
Ja sé
l’edat que tinc, ja ho sé, però no diuen que l’important no és l’edat, sinó
l’actitud? A veure si m’han enganyat, que jo soc molt innocent i m’ho acostumo
a creure tot!
Amb
tanta concentració d’ofertes la mosca ja em puja al nas i d’aquí passa al
darrere de l’orella i torna cap al nas i així successivament. De la
contundència amb què vaig penjar el telèfon la darrera vegada, la meva mare,
que ja porta l’audiòfon que necessita, em va preguntar si passava alguna cosa.
Ella que, a temporades viu amb mi i ara és temporada, tenia una resposta
claríssima a les meves explicacions. Ja se sap que les mares, quan som molt
petits o molt grans, ho saben tot. És en els cinquanta anys intermedis que ens
pensem que qui ho sap tot i tot som nosaltres.
—Et deuen trucar per mi —em va dir.
—Com per tu? Si no consta en lloc que
estàs vivint aquí amb mi.
—Però ho saben, dona. No ho veus que
aquesta gent ho saben tot!
Així
doncs, a la preocupació de tantes empreses encaparrades per solucionar-me les
mancances de l’edat, hi afegeixo que, sense haver-hi tingut mai tracte, saben,
veuen, qui som els que vivim a casa i el que ens convé.
I
encara que sé que això no és ben bé així, em poso a pensar en tants telèfons
intervinguts i tantes Camargues, i tantes càmeres que no sabem on són, però que hi són, i en tantes
aplicacions que em segueixen a tot arreu, i en tants, i en tantes... En resum, en tanta
invasió de la intimitat a què estem sotmesos, que no s’acabarà, si no, en la
coerció de la nostra llibertat i em poso de molt mala llet perquè resulta que
és desolador que la humanitat hagi, suposadament, progressat per arribar fins
aquí.
 |
| Pobreta Llibertat, que poc s'ho pensava! |
I que consti que ja ho sabia, que ja ho sap tothom i que no descobreixo
res si dic que l’espècie humana sempre acaba canviant els beneficis d’allò que
podria ser progrés, per perjudicis que l’acaben destruint. Les primeres eines
dels prehistòrics van acabar convertint-se en armes per matar-se els uns als
altres, l’energia nuclear en una arma de destrucció massiva, les revolucions en
dictadures i, ara, tots els avenços tecnològics serviran al poder (econòmic,
sobretot econòmic, ni que sigui disfressat de poder polític) per tenir-nos
controlats i, si és el cas, reprimir-nos i castigar-nos.
Però
bé, com que l’important és l’actitud, faré com si no ho sabés i, a dins de casa
i al carrer, m’afiguraré que les meves intimitats només són meves i que soc
lliure de respondre amb un estirabot a totes aquelles ofertes intempestives que
em facin, amb l’excusa que coneixen les meves necessitats millor que jo.
