Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actitud. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actitud. Mostrar tots els missatges

dilluns, 2 de desembre del 2019

ACTITUD


                                               
La veritat és que m’estic començant a preocupar. Entre les múltiples trucades que rebo de números desconeguts al telèfon fix, en els darrers quinze dies he contestat a tres. Una m’oferia una medalla de la Creu Roja, d’aquestes que es pengen al coll, per demanar ajuda a distància. L’altra em preguntava com estava de l’oïda perquè ara, van dir, tenia l’oportunitat de fer-me una revisió auditiva gratuïta. La tercera em demanava si funcionava bé el llit articulat, que deien que havia comprat, i que no he comprat mai. No és ara que necessito pròtesi; era fa dos anys, quan em vaig trencar el canell, que potser avui no tindria la mà com la tinc si m’hi haguessin posat una pròtesi.
Ja sé l’edat que tinc, ja ho sé, però no diuen que l’important no és l’edat, sinó l’actitud? A veure si m’han enganyat, que jo soc molt innocent i m’ho acostumo a creure tot!
Amb tanta concentració d’ofertes la mosca ja em puja al nas i d’aquí passa al darrere de l’orella i torna cap al nas i així successivament. De la contundència amb què vaig penjar el telèfon la darrera vegada, la meva mare, que ja porta l’audiòfon que necessita, em va preguntar si passava alguna cosa. Ella que, a temporades viu amb mi i ara és temporada, tenia una resposta claríssima a les meves explicacions. Ja se sap que les mares, quan som molt petits o molt grans, ho saben tot. És en els cinquanta anys intermedis que ens pensem que qui ho sap tot i tot som nosaltres.
         Et deuen trucar per mi em va dir.
         Com per tu? Si no consta en lloc que estàs vivint aquí amb mi.
         Però ho saben, dona. No ho veus que aquesta gent ho saben tot!
Així doncs, a la preocupació de tantes empreses encaparrades per solucionar-me les mancances de l’edat, hi afegeixo que, sense haver-hi tingut mai tracte, saben, veuen, qui som els que vivim a casa i el que ens convé.
I encara que sé que això no és ben bé així, em poso a pensar en tants telèfons intervinguts i tantes Camargues, i tantes càmeres  que no sabem on són, però que hi són, i en tantes aplicacions que em segueixen a tot arreu, i  en tants, i en tantes... En resum, en tanta invasió de la intimitat a què estem sotmesos, que no s’acabarà, si no, en la coerció de la nostra llibertat i em poso de molt mala llet perquè resulta que és desolador que la humanitat hagi, suposadament, progressat per arribar fins aquí. 

Pobreta Llibertat, que poc s'ho pensava!

I que consti que ja ho sabia, que ja ho sap tothom i que no descobreixo res si dic que l’espècie humana sempre acaba canviant els beneficis d’allò que podria ser progrés, per perjudicis que l’acaben destruint. Les primeres eines dels prehistòrics van acabar convertint-se en armes per matar-se els uns als altres, l’energia nuclear en una arma de destrucció massiva, les revolucions en dictadures i, ara, tots els avenços tecnològics serviran al poder (econòmic, sobretot econòmic, ni que sigui disfressat de poder polític) per tenir-nos controlats i, si és el cas, reprimir-nos i castigar-nos.
Però bé, com que l’important és l’actitud, faré com si no ho sabés i, a dins de casa i al carrer, m’afiguraré que les meves intimitats només són meves i que soc lliure de respondre amb un estirabot a totes aquelles ofertes intempestives que em facin, amb l’excusa que coneixen les meves necessitats millor que jo.