dissabte, 29 de setembre del 2012

AMB EL COR, CONFESSO



Un dia d'aquests tornaré als meus relats de personatges trastornats o eixelebrats, però confesso que ara mateix el que més m'inspira és el moment únic que estem vivint com a país.

www.latostadora.com
 Cerco a les meves eines del 2.0 la definició d’un paraula que sempre m’ha tingut certament desorientada, i em quedo amb la primera del DIEC.

COR: Órgan muscular situat en la cavitat toràcica que, contraient-se rítmicament, és l’agent principal de la circulació de la sang.

Em diuen els amics i alguns lectors que escric amb el cor i jo només pateixo per si volen dir “amb el cor a la mà” que ja se sap que patacada ve i patacada va.

A mi no hi ha artèries, ni aurícules, ni ventricles que em justifiquin perquè em trontolla el cor si un amic ingressa a urgències per culpa del seu. Ni perquè sento que se m’esquinça si la meva filla plora perquè li han trencat el cor. O perquè se’m fa miques quan el pare ensopega un altre cop i cau perquè, com  diu el seu metge, té el cor fluixet.

Potser sí que té alguna explicació científica el que li passava al meu cor quan a la feina vaig passar una etapa d’estrès desmesurat. Quan me’n volia adonar, el cor ja se m’havia inflat tant dins del pit que és estrany, penso avui, que no m’hagués esclatat.

Darrerament el cor em pateix un altre fenomen insòlit. És culpa de les paraules. Confesso que cada cop que sento estat propi   em galopa com un cavall desbocat. Amb independència i autodeterminació, potser perquè són paraules molt llargues de forma i de contingut, els batecs s’encavalquen i acceleren i no els puc assossegar. Referèndum ja és el súmmum, el cor se m’arbora i, pesat  que pesat, em pregunta sense parar:

-          quan serà? quan serà?

Aquestes paraules i d’altres saltironegen dins del meu cor com en un llit de molles. En silenci, les sento com xisclen, riuen i la fan petar. És un do que tinc. Deu ser perquè sóc de lletres i elles es deixen estimar.

Amb tot, hi ha paraules que grinyolen, mots que el meu cor deixa passar. Són les paraules que venen de/l més enllà : constitución, congreso, margen, hablar, sustracción, tanques, militar,... Ja poden dir-les cridant o amenaçant, les hi poden posar música i si volen, fer-les rimar, que a mi el cor no se m’altera i flegmàtic només fa tic-tac, tic-tac, tic-tac.

Aquest és el meu decàleg del cor, recomanable per a esperits tot cor. Per si els pot estalviar alguna batzacada :

1.            Si escoltes el cor, gaudiràs. I també patiràs. Yin i Yang.
2.          Si el que desitges és ser ric, enterra el cor a vint metres sota terra. Si, a    més a més vols tenir poder, apunyala’l abans.
3.            Allunya’t dels cors de pedra. Sempre acaben esclafant el teu.
4.          Si a la feina vols fer carrera, passa abans el cor per la trituradora de paper. També pot amb el cartró-pedra.
5.            Fes sempre cor i pensa. I després, pensa i cor. Entre tots dos formen un  tàndem excel·lent.
6.          Si et roben el cor, no ho denunciïs. Pots acabar apallissat i a la presó. Als lladres els protegeix la justícia.
7.           El que et quedarà quan no et quedi res, ho portaràs al cor.
8.           Si obres el teu cor, vigila! no hi podrà cabre tothom.
9.           Dos cors bategant fan més bona música. Només si bateguen plegats.
10.     Un milió i mig de cors fent pinya, més un milió més dels que no hi van poder ser, són capaços d’abastar el que semblava impossible.


divendres, 14 de setembre del 2012

... I SETEMBRE VA ARRIBAR



  
Exultant i gairebé tocant el somni que empeny per fer-se realitat, evoco les paraules d’una amiga que, en començar a caminar, va vaticinar:

-         Avui acabarem amb els peus destrossats.

Jo vaig mirar-me les estelades arreu i pertot, onejant en l’aire i en les esquenes de la gent, a les façanes, als balcons i a les faroles, i vaig dir una frase que va fer riure a tothom, malgrat que a mi m’havia sortit de l’ànima:

-         Doncs a mi m’és igual. Jo avui dono els peus per Catalunya.

Caminava amb els meus amics pel lateral esquerre, primer del Passeig de Gràcia i després de la Gran Via. Des d’allí i durant tres hores no vam veure cap altre paisatge que les estelades,  pel davant, pel darrere i sobretot per la dreta, i l’helicòpter que, deien, ens anava comptant. Per això aixecàvem els dos braços enlaire, per això cridàvem ben fort in- inde- independènci-a, perquè a Madrid poguessin dir que ens havien comptat dues vegades, o més, i que havíem segrestat Barcelona. A crits, potser.

Les úniques notícies que vam tenir de la manifestació van ser les que em donava la meva mare per telèfon. De vuitanta anys ja feia dies que em deia:

-         Així vols dir, vols dir que jo encara ho veuré això?

Enganxadeta a la tele, el cor se li envolava cap a Barcelona i si n’hagués tingut dos, dos se li haurien envolat. De ben segur que com ella, cinc-cents mil avis més.


Per poder seguir la mani tenia la mare, però els missatges que m’arribaven tot sovint al mòbil palesaven que no només érem els que hi érem, sinó molts més que no hi van poder ser.

Crida ben fort per una Catalunya lliure!!      17:40
Quina ràbia No hi puc ser!     17:50
Si us plau, fes un petó al terra que trepitgeu, fes-ho per mi    18:03
Mira-t’ho bé que m’ho has d’explicar tot     18:22
El meu cor és aquí amb vosaltres    18:35
Visca Catalunya independent!!     18:40

I a mi el cor, i hi torno amb el cor, em bategava a dos-cents per hora perquè m’adonava que per primera vegada érem tants caminant en la mateixa direcció.

I caminant, caminant, es veu que vam seguir un escamot equivocat i vam arribar a l’Arc de Triomf, que sembla que no era el camí correcte. I de les cartolines verdes per a la marea de les cinc preguntes, ja no ens en recordàrem més, que en algun lloc sí que devien bellugar, potser  a la capçalera de la manifestació i entre els  primers cinc-cents mil del seu darrere. Dels parlaments a l’estació de França i al Parc de la Ciutadella tampoc no en poguérem enxampar cap. I els meus peus que amb tanta noblesa volia donar per Catalunya, quan vam acabar ja no es podien aprofitar ni per ella, ni per mi, ni per servar el meu pobre cos que trontollava com una baldufa quan acaba de girar.

Però amb tot i més que me’n deixo, els tornaria a donar només per poder-ho tornar a viure.

Samuel Beckett va escriure “Tot esperant Godot”, una obra de teatre de l’absurd, en la qual Godot és un personatge que no arriba mai. Almenys a nosaltres sí que ens ha arribat Setembre. Anem un pas per davant de Beckett. Això nostre ni és teatre ni te res d’absurd. Ja tenim un altre pas. Ens en manca un tercer, decisiu, definitiu, irrevocable, i tenim un gran desig de caminar. Ens quedarem immòbils esperant Godot o l’anirem a buscar?

Ahir vaig comprar-me una caixa. És una caixa vulgar de les que compres per cinc euros. El que hi he posat, però, és de culte: l’ampolla d’aigua buida, del dia de la manifestació, els diaris del dia dotze amb aquelles fotos grandioses, la gorra de l’Assemblea que em protegí d’una insolació, la cartolina verda que no vaig poder mostrar i la meva vella, sargida i estimada senyera de trenta anys. Qui sap! Potser algun dia tot això em servirà de prova quan els meus nèts, amb document d’identificació catalana, incrèduls, em preguntin:

-         Àvia, tu també hi eres?

Diuen que una imatge val més que mil paraules i jo sempre replico sí, però mil paraules et poden fer somniar l’inimaginable. Aquestes són les meves imatges de la mani. Molt d’aficionada, de prop i des de la banda esquerra. En aquest cas la seva vehemència no té rèplica.