Aquesta entrada al blog és especial. La publico enllaçada amb la cadena de blogs BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, on s'hi han adherit, fins ara, 273 blogs de totes les temàtiques. Entre el 9 i el 12 de setembre tots els que en formem part farem un post al nostre blog i ens enllaçarem correlativament fent cadena a la Catosfera, que no és altra cosa que l'univers de blogs de la xarxa social catalana. Al final d'aquesta entrada, després de la foto, hi trobareu el blog amb el que enllaço.
No és la primera vegada que em confesso en públic. Fer-ho així té l'avantatge que la catarsi és més gran i
per tant és més fàcil expiar les meves culpes.
Confesso, i aquesta no és la veritable confessió, que de jove vaig
anar unes quantes vegades al Fossar de les Moreres l’onze de setembre, quan
encara era una manifestació no autoritzada. I de gran, unes quantes més a la
manifestació de la meva ciutat. Que sempre he tingut el sentiment patriòtic i
la consciència d’identitat, però que durant força temps, ara sí confesso, s’hi
van quedar mig adormits, potser perquè ja ho diuen que el temps al seu pas va
difuminant i a vegades esborrant els ideals o potser perquè la vida està feta
de petites coses i molts cops penses que les grans no s’hi podran encabir.
L’any passat amb la manifestació de la diada vaig patir, vaig gaudir
seria la paraula, una sotragada forta
quan vaig sentir que tot allò que dormia dintre meu, tal vegada somniant un
somni impossible, es començava a moure atret per una força que, també ho confesso,
no havia sentit mai. Ja un parell de mesos abans, sense ni poder-me imaginar
com d’imponderable seria la força, el cor em deia que alguna cosa que feia
temps que havia de canviar, canviaria. Del que em deia el cor al que van veure
els ulls hi va haver en quant a magnitud un abisme, però l’essència era la
mateixa: ens uníem per canviar.
En un any la unió ens ha fet forts i no hem deixat que res refredés el
nostre desig. Hem fet estelades amb espelmes, concerts, marxes, blogs, cadenes
de blogs i llibres per la independència, i aquell sentiment americà, que sempre
m’havia semblat cursi, de fer ostentació dels seus símbols, ara em sembla
entendre’l, encara que la motivació seva i la nostra no tinguin gaire en comú. El
merchandising Catalònia fa estralls: el ruc, el cat, el penjoll amb l’estelada,
el tovalló, la tovallola i el plat, la corbata, la samarreta...No hi fa res.
L’ampli ventall permet a cadascú escollir el seu i sense dir-nos-ho saber que
estem d’acord i que som una bona colla.
El meu balanç de la manifestació ja el vaig explicar en l’entrada al
blog del catorze de setembre de l'any passat. El que no vaig dir aquell dia, perquè no ho
sabia, va ser que mai no ho havíem tingut tan a prop. És una frase que
segurament no és meva però que me la vaig repetint tant i la vaig sentint tan
sovint que ja no en tinc cap dubte.
Demà passat és la cadena humana. No la puc explicar ni tampoc inventar-me una
ficció de les meves. No puc ni vull. La cadena serà real i sense miratges. Tots
els que hi serem i també molts que no hi podran ser tenim un mateix anhel: la
llibertat del nostre poble. Mai tan a prop. Ens posarem a la cadena i ens
mirarem els uns als altres, mai tan a prop, pensarem. Quan sigui el moment, ens
donarem les mans, mai tan a prop, ens direm. Ens les estrenyerem fort, malgrat suades
per l’emoció, i mai tan a prop, ho veurem. Per uns segons tancarem els ulls i
sentirem que tres mesos passen volant. 2014. S’ha acabat el mai tan a prop.
Comença la nostra nova història.
El meu blog és el 116 i enllaça amb el 117 que és:
