dimarts, 30 d’octubre del 2018

FILLES I PANELLETS



                                                         
Vaig néixer l’antevigília de Tots Sants, després de quaranta vuit hores de patiment de la meva mare. Va ser a casa, amb l’ajuda de la llevadora i el metge del poble i amb l’expectació que provoca el primer fill que, per desil·lusió dels homes de la família, va ser una filla. Sembla que el meu besavi era al costat del foc del pis de sota i quan va saber que jo era una nena va dir: «Una altra nena? Ja no pujo» Eren coses que passaven abans, per sort superades. És veu que la meva era una família de dones. La meva padrina materna va tenir dues filles; la seva filla gran, dues filles més, de les quals una també va tenir una filla. La meva mare em va tenir a mi i jo vaig tenir una filla, que també ha tingut una filla, l’Elna; però jo vaig tenir també un fill i ara la filla de la meva cosina també espera un fill. Potser els meus avantpassats homes, allà on sigui que es trobin, consideraran que s’ha trencat la maledicció.

 I sinó que s'ho facin mirar.

Després d’aquest intent d’arbre genealògic passaré a allò que volia dir quan he començat. L’any que vaig néixer, a casa no es van fer panellets. La mare prou feina tenia i la padrina, intentant alleujar el patiment de la filla, també. L’artífex dels panellets era la padrina, la padrina Maria. Era de Fulleda 

Doncs això, Fulleda.


i ja en vaig parlar a HEROÏNES, un post que ha donat molt de sí. Quan es va casar amb el padrí va venir a viure al poble. Tot i petit, Vimbodí devia ser un poble gran per a ella, com a deu vegades més gran que el seu. Va arribar amb la recepta dels panellets i alguna més a sota el braç i, pel que sé, va ensenyar a fer panellets a tot el poble. Deu ser veritat perquè a vegades encara em trobo algú que m’ho explica.
No diré que recordi haver menjat panellets l’any següent de néixer, però sí que els panellets formen part del meu imaginari des de molt aviat. Uns dies abans de Tots Sant es trobaven la mare, la tieta i la padrina i feien una muntanya de panellets que després es repartien entre elles. En recordo l’olor i la feinada, de la qual no participava directament perquè tres dones a la cuina i una pila d’atuells i d’ingredients ja eren molt. Sempre em va semblar que fer panellets era molt laboriós i quan la padrina se’n va anar, que la mare em digués d’ajudar-la se’m feia feixuc, tot i que a l’hora de menjar-me’ls no se m’hi feia gens. De les postres del país, els panellets són les que més m’agraden. Ni torrons, ni mona; jo panellets.



Ja fa uns quants anys que ajudo la mare de gust i crec... crec que ara fins i tot seria capaç de fer panellets tota sola. La pràctica hi ajuda molt. Tot allò que no coneixem se’ns fa una muntanya, però passet a passet podem arribar al cim a ulls clucs. És clar que d’any en any si no tingués la recepta no me’n recordaria, però per això la mare la guarda a la seva carpeteta de receptes, d’on la treu sempre pels volts del meu aniversari. Que per molts anys ho puguem celebrar i que puguem fer panellets juntes!

I més coses!

Crec que la padrina va ser molt    generosa explicant a les dones 
del poble com es feien els panellets. També ho és la meva mare, en explicar-m’ho a mi i a tots aquells que li pregunten. Jo tampoc no vull ser menys, així que aquí teniu la recepta escrita amb la seva pròpia lletra. 
I que ningú no s’espanti per la feina! Amb la pasta d’ametlla prèviament amanida, ahir vam trigar exactament hora i quart a fer seixanta panellets: de pinyons, de coco, d’ametlla, de 
canyella i de codonyat. Això només amb la meitat dels ingredients que marca la recepta. Si ho feu amb les mesures de la recepta, doncs... 
cent vint panellets. No falla!


I us deixo que, si voleu, teniu feina. Que aprofiti!




dijous, 11 d’octubre del 2018

VITRUM, MÉS QUE MAI


                                               
El cap de setmana passat va tenir lloc al meu poble la Fira del Vidre artesà, VITRUM, per cinquè any consecutiu. Vaig estar vigilant TV3 la meva— divendres, dissabte i diumenge per veure si en deien alguna cosa, però res. La Fira Mediterrània de Manresa, el Suquet de Peix de Roses, la Fira del Llibre de Besalú, la Festa dels Petits Camaleons, el Festival Iber d’Alcanar... la majoria vitalícia de la dreta americana al Suprem... ai no! això no és cap fira, tot i que a vegades ho sembla. Diria que no hi ha cap més fira del vidre en tot Catalunya, per tant l’esdeveniment bé es mereixia un petit apunt al Telenotícies, no? Ja sé que  van venir el primer any, però qui es podia imaginar aleshores que la Fira agafaria tanta volada? Amb tot, cap problema perquè la difusió va arribar a tots els racons del país, i és que, ens agradi o no, sense difusió avui en dia som morts. Per fer-ho arribar més lluny encara, ara en parlaré al meu blog que, segons les estadístiques arriba fins a Polònia, Suècia, Singapur, E.E.U.U. i Austràlia. No sé pas qui em deu llegir a Singapur; sí que ho sé, a Austràlia, que hi tinc una amiga —Hola, Àstrid!—, però no penso contradir a Blogger que és el servei que em permet arribar a vosaltres, lectors, i compartir el que escric.
Vimbodí i Poblet es va omplir de gent de gom a gom, que anaven d’una activitat a l’altra sense donar l’abast: les demostracions de vidre bufat en diferents punts del poble, els mercats d’artesania, els jocs creatius relacionats amb el vidre, els àpats popular amb vaixella de vidre? No, això no. Les exposicions, les cercaviles, el concurs de beure amb porró, el Vitromusical, el concert de Joan Reig... I encara me’n deixo. Tot ben coordinat per la Rosa que, a més a més és la regidora del Museu. La veritat és que entre la gernació forana i l’alegria general de la gent del poble, obrir-se pas semblava misión impossible.
Vimbodí té una tradició molt antiga en el vidre. Ja al segle XII a la partida de Nerola hi havia un forn de vidre que abastia el monestir de Poblet. Tanmateix, allò que tothom recorda o n’ha sentit a parlar és dels forns que s’hi van instal·lar els primers anys del segle XX, que donaven feina a molta gent del poble i també de fora. Algun s’hi va mantenir fins als anys cinquanta. De fet el forn recuperat i el museu que hi ha actualment provenen i són testimonis d’aquesta tradició més recent. 

Fotos del Museu i meva


El  Museu-Forn del Vidre   es pot visitar tot l’any i gaudir de les demostracions del mestre vidrier Paco Ramos.


Aquest any la Vidriera d’Honor ha estat la Sílvia Bel. Va venir dissabte a la tarda i amb la seva senzillesa habitual em va fer advertir que les actrius i els actors actuen, però com a persones no tenen res a veure amb els papers que interpreten. Ja sé que això és una evidència, però és que des que la Sílvia fa el paper de Marta a la sèrie de la sobretaula “Com si fos ahir”, haig de fer esforços per no creure que és una malvada integral. Bé, això només significa que és una actriu integral. La Sílvia ens va dedicar un petit discurs sobre la importància dels oficis i fins i tot va bufar per elaborar una magnifica ampolla de vidre. Amb l’ajuda del mestre segovià Diego Rodríguez, això sí.

La Sílvia i el Diego
Foto: JM Potau


Eh que és bonic?
Foto: Rosa Albes


Un altre acte que ha tingut molt d’èxit
és el que té lloc cada any al Carrer
de les Abraçades, un carrer d’escales
dels més estrets de Catalunya, amb
només 94 centímetres d’amplada. 
Potser amb aquesta dada no caldria
que expliqués perquè té aquest nom,
però tinc ganes de fer-ho, ves! 
Dues persones alhora no hi poden
passar si no és abraçades. 


Per cert, cada any pel Vitrum, concurs d’abraçades al Carrer de les Abraçades. Com més gent s’abraci, millor. Al peu de les seves escales, aquest any la Júlia, una xiqueta que entre molts altres empeny el poble amb força, hi ha explicat diverses vegades perquè ningú no s’ho perdés, el conte del vidrier i la pagesa, la Llegenda del Matrimoni de Vidre, recreada per l’Enric, un periodista lletraferit com jo que tampoc no para de donar impuls al poble.
També durant unes hores de diumenge al matí es va produir una mena de prodigi, increïble per qui no ho hagi vist mai: l’escultor català Iván López a partir d’un bloc de gel va esculpir un “matrimoni” gegant, a imatge del de vidre, amb tots els seus detalls i filigranes, però molt més gran —com per amanir-se el xai al forn, l’ogre del Polzet. És clar que l’oli i el vinagre són per l’amanida, però els ogres són carnívors, sí o no?

De gel
Foto: JM Potau


I com que segur que tothom s’està preguntant què caram és això del Matrimoni de Vidre, ho hauré d’explicar. És una simple setrillera, i atenció! que el nom correcte és setrilleres, però en aquest cas són dues setrilleres en una sola peça. Amb dos compartiments i dos brocs, un per l’oli en un costat, un pel vinagre a l’altre. Com el matrimoni, vaja! Sempre junts, però cadascú per la seva banda. Com soc, eh?

I de vidre
Foto meva

No sé si algú va tenir una idea brillant o va sorgir espontàniament i tothom s’hi va animar, però pràcticament tots els pobles de Catalunya, per petits que siguin, tenen la seva festa a partir d’aquelles particularitats o aquella història que els diferencia del altres. En el cas del Vitrum, la idea va ser de la Maite, que era regidora  de Turisme l’any que es va fer la primera edició de la Fira. Vimbodí i Poblet té quasi mil habitants, però hi ha pobles petitíssims ja vaig parlar de Fulleda a HEROÏNES que igualment han trobat el seu tret identificador tan important i de tant interès com qualsevol altre. I és que la història no discrimina els llocs on s’esdevé, igual com el pas del temps no té cap mirament amb els llocs on s’ha escrit la història. Només els pobles amb el seu interès i respecte poden fer-la reviure. Gràcies des d’aquí a tota la gent que, igual que la Rosa, la Júlia, l’Enric, la Maite, s’ha bolcat generosament en els actes perquè tot sortís el millor possible. Jo que ja tinc uns quants anys puc dir que mai havia vist Vimbodí i Poblet tan imparable.

Quan al vespre de diumenge guaito per la finestra i veig els carrers tan tranquils, quasi deserts, una certa enyorança m’aclapara i em consolo amb una realitat implacable que també té a veure amb el pas del temps: d’aquí a no res, tornarà el primer cap de setmana d’octubre i amb ell el VITRUM.

dimarts, 2 d’octubre del 2018

VINT-I-QUATRE HORES


                                            

Vint-i-quatre hores donen per molt. A Stefan Zweig li van donar per escriure un llibre, “Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona”. I això que Zweig era un home, que si arriba a ser una dona, els llibres haurien estat uns quants més.
Jo també podria escriure alguna cosa amb aquest títol. Potser l’hauria de canviar lleugerament. “Vint-i-quatre hores en la vida de dues dones”, o bé “Vint-i-quatre hores a urgències”, o bé “El meu idil·li amb el sistema sanitari. Nou capítol”.
Una dona, la meva mare, ho va patir; l’altra, jo, m’ho mirava sense poder fer-hi gaire res. Un refredat que es va complicar ens va portar a l’Hospital Comarcal, per prescripció del metge de capçalera que, amb bon criteri, es volia assegurar el diagnòstic de pulmonia.
Les vint-i-quatre hores a l’hospital van donar per tres anàlisis de sang, una d’orina, una d’esput i una radiografia. A més de tres vies doloroses, tres punxades en un dit per comprovar el sucre i cinc pinçades en un altre per observar la saturació de la sang. Ah sí, me n’oblidava! Unes quantes sacsejades —sacsejada ve de sac— cada vegada que volien moure la mare, algun moc i alguna resposta poc temperada.
Però bé, la qüestió és que la medicació li va fer efecte. La medicació constava d’oxigen, mascaretes de baf per ajudar a respirar, sèrum amb paracetamol i... sí! Antibiòtic. Estava convençuda que l’antibiòtic li aniria  bé, però tenia els meus temors que no n’hi donessin. Pel que es veu, aviat ens podrem morir d’una infecció per petita que sigui. Diu que els laboratoris no trigaran gaire a no fabricar antibiòtics, que no els és rendible. És la fi dels antibiòticsAi, si Fleming aixequés el cap! Quin món el nostre! No
sé si fer com Sergi Pàmies que de seguida que va saber que els antibiòtics escassejarien es va passejar per totes les farmàcies de confiança a fi de fer-ne una bona reserva.

La mare de seguida va reaccionar gràcies a l’antibiòtic i suposo que a tot el demès. Després de vint-i-quatre hores a urgències vam poder anar cap a casa. Ho vaig fer amb la sensació —esbiaixada, segur, per haver maldormit a la butaca multiposicional de l’acompanyant— que no havíem rebut gaire bon tracte.
I que consti que era còmoda i no tenia res trencat ni res.

Però avui, a deu dies vista, penso que no va ser tan dolent. A vegades un mal encontre, una conversa eixuta, una mirada freda ens ho pot fer veure tot en negatiu, però en justícia he de reconèixer que si una part dels professionals semblaven robotitzats, l’altra part era humana i humanitària. Com sempre, l’opinió i les  sensacions particulars que  puguem tenir, ja sigui als hospitals, als bancs, a l’administració, a les botigues, a l’escola, a qualsevol lloc al servei del públic, prové del tracte de les persones i amb les persones. Ara em tiraré una floreta. Quan treballava, força gent em deia: jo soc client d’aquí per tu. I la veritat, el comentari m’omplia de satisfacció i em feia pensar que només per això ja valia la pena de treballar bé i tractar bé tothom. Ai, que ja surt la Teresa altre cop amb el lliri a la mà!


Potser sí, potser sí, però millor el lliri que un card, no? Que amb el card és més fàcil punxar-s’hi, fins i tot qui el porta. 


I és prou vistós, però també una mica traïdor.