Vint-i-quatre hores donen per molt. A
Stefan Zweig li van donar per escriure un llibre, “Vint-i-quatre hores en la
vida d’una dona”. I això que Zweig era un home, que si arriba a ser una dona,
els llibres haurien estat uns quants més.
Jo també podria escriure alguna cosa
amb aquest títol. Potser l’hauria de canviar lleugerament. “Vint-i-quatre hores
en la vida de dues dones”, o bé “Vint-i-quatre hores a urgències”, o bé “El meu
idil·li amb el sistema sanitari. Nou capítol”.
Una dona, la meva mare, ho va patir;
l’altra, jo, m’ho mirava sense poder fer-hi gaire res. Un refredat que es va
complicar ens va portar a l’Hospital Comarcal, per prescripció del metge de
capçalera que, amb bon criteri, es volia assegurar el diagnòstic de pulmonia.
Les vint-i-quatre hores a l’hospital
van donar per tres anàlisis de sang, una d’orina, una d’esput i una
radiografia. A més de tres vies doloroses, tres punxades en un dit per comprovar
el sucre i cinc pinçades en un altre per observar la saturació de la sang. Ah
sí, me n’oblidava! Unes quantes sacsejades —sacsejada
ve de sac— cada vegada que volien moure la mare, algun moc i alguna resposta poc
temperada.
Però bé, la qüestió és que la
medicació li va fer efecte. La medicació constava d’oxigen, mascaretes de baf
per ajudar a respirar, sèrum amb paracetamol i... sí! Antibiòtic. Estava
convençuda que l’antibiòtic li aniria
bé, però tenia els meus temors que no n’hi donessin. Pel que es veu,
aviat ens podrem morir d’una infecció per petita que sigui. Diu que els
laboratoris no trigaran gaire a no fabricar antibiòtics, que no els és
rendible. És la fi dels antibiòtics.
sé si fer com Sergi Pàmies que de seguida que va saber que els antibiòtics escassejarien es va passejar per totes les farmàcies de confiança a fi de fer-ne una bona reserva.
La mare de seguida va reaccionar gràcies
a l’antibiòtic i suposo que a tot el demès. Després de vint-i-quatre hores a
urgències vam poder anar cap a casa. Ho vaig fer amb la sensació —esbiaixada, segur, per haver
maldormit a la butaca multiposicional de l’acompanyant— que no havíem rebut gaire bon
tracte.
 |
| I que consti que era còmoda i no tenia res trencat ni res. |
Però avui, a deu dies vista, penso que no va ser tan dolent. A vegades
un mal encontre, una conversa eixuta, una mirada freda ens ho pot fer veure tot
en negatiu, però en justícia he de reconèixer que si una part dels
professionals semblaven robotitzats, l’altra part era humana i humanitària. Com
sempre, l’opinió i les sensacions
particulars que puguem tenir, ja sigui
als hospitals, als bancs, a l’administració, a les botigues, a l’escola, a
qualsevol lloc al servei del públic, prové del tracte de les persones i amb les
persones. Ara em tiraré una floreta. Quan treballava, força gent em deia: jo soc client d’aquí per tu. I la veritat, el comentari m’omplia de
satisfacció i em feia pensar que només per això ja valia la pena de treballar
bé i tractar bé tothom. Ai, que ja surt la Teresa altre cop amb el lliri a la
mà!
Potser sí, potser sí, però millor el lliri que un card, no? Que amb el card és més
fàcil punxar-s’hi, fins i tot qui el porta.
 |
| I és prou vistós, però també una mica traïdor. |
