LA INFERMERA I LA SALA DE REANIMACIÓ

 

         

Resulta que després de donar tant protagonisme a una casa, cal Brostat, a “L’amagatall” i explicar els canvis que havia viscut durant tres segles, he començat a mirar-me la meva amb uns altres ulls. Perquè trenta-sis anys no són tres segles, però també tenen la seva història.

Repasso mentalment totes les estances i déu-n’hi-do la de canvis que han patit! N’hi ha dos que em semblen interessants de compartir.

La que en principi era l’habitació de convidats, cap als tres anys de la meva filla va passar a ser la seva. Es va mantenir així fins l’adolescència, que tot i seguir essent seva, jo ja no la reconeixia. Qui hagi tingut fills adolescents ja sabrà per què i a qui no els hagi tingut serà difícil fer-l’hi entendre. Arriba un moment que aquelles criatures amoroses, precioses i dependents de  tu en tot i pertot passen a ser unes desconegudes i les seves habitacions reflecteixen el caos de les seves emocions alterades. Però arriba un altre moment en què les emocions es comencen a ordenar i les habitacions també. L’ordre que  va imposar la meva filla l’he mantingut sense canviar-lo, des que ella va marxar, durant dotze anys. No sé per què no el canviava. Potser perquè el temps passa molt ràpid, potser perquè pensava que podia tornar, potser perquè sentia que aquell era “el seu ordre” i el volia conservar. Mentrestant va arribar l’Elna i l’habitació de la seva mare va passar a ser la seva. La seva, per posar-hi tot el que ella ha anat portant i el que he anat aprofitant de la meva filla, perquè de joguines també en conservava moltes. Però només seva per això perquè la meva neta sempre vol dormir amb mi. De moment, que també arribarà l’etapa que la seva iaia ja no serà tan iaia i que a mi em costarà de reconèixer-la, cosa que temo. La qüestió és que fa dues setmanes vaig capgirar l’habitació de dalt a baix i des d’ara hi resplendeix el meu propi ordre, que durarà el temps que trigui l’Elna a venir a casa, però que ja m’està bé perquè... quin avorriment una habitació tan ordenada!

L’habitació del meu fill no ha patit tant de trasbals perquè el meu fill va ser endreçat durant l’adolescència. Era molt col·leccionista i suposo que una cosa va amb l’altra. El desordre va arribar en acabar l’adolescència. Era bàsicament un desordre quotidià; les col·leccions es mantenien intactes. Que per què va ser tan tard? Doncs no ho sé! Potser és veritat que els homes maduren més tard. Alguns no maduren mai! Compte! He dit alguns. Que no se m’enfadin els madurets, madurs i madurassos!

Doncs ara resulta -ja arribo on volia arribar- que l’habitació del meu fill s’ha convertit en la sala de reanimació. Que potser hi portem els veïns quan es desmaien? No.

. 

És la sala on la meva mare, infermera sense títol, però eficient en cures i carícies, porta les plantes que estan a punt de dinyar-la i, a costa de manyagues i paraules dolces a l’orella, les plantes es reanimen, es reviscolen, es curen, ressusciten. Que no ha passat amb una sola, ha passat amb un grapat! 

Un grapat de plantes que si hagués sigut per mi, ja faria temps que criarien malves. No sé si les plantes també crien malves. És tan bona jardinera-infermera la meva mare que quan veig com tinc les plantes ara que les cuida ella i les comparo en com les tenia jo, m’agafen remordiments -no sé si aquesta paraula encara és al DIEC, més que res per inusual-, perquè potser jo no me les estimava prou.  

Torno a la casa, a cal Brostat, al meu pis, a la casa que tinc la sort de tenir. Casa nostra és el nostre refugi on resguardar-nos, el nostre castell per defensar-nos, la nostra pau, el nostre espai segur. Quan penso en la gent que ha de deixar casa seva i fugir, en la que treuen de casa per no poder pagar-la, en la que no n’ha tingut mai i en la que ja es conformaria de tenir un lloc per estirar-se a dormir, arribo a la conclusió  que això dels drets humans és una fal·làcia per fer-nos creure en unes  bones intencions que no arriben mai enlloc.