Des que un bon amic em va dir que
Trump no era tonto, sinó que s’ho feia, cada dia que el veig -o sigui, diàriament
perquè les seves atzagaiades són diàries- li escodrinyo el rostre per veure si
trobo en la seva expressió algun rastre d’intel·ligència. És en va. Cap indici,
ni de la clàssica ni de la que en diuen emocional. Cap indici d’empatia, de
pietat, cap indici de solucionar res. Ans al contrari. Per començar hi veig una
avarícia desmesurada: fem gran Amèrica, vull el petroli veneçolà, Groenlàndia
per als EEUU, si no em compres les armes a mi, deixo que et massacrin; a Gaza
hi farem un espectacular ressort turístic, a mi no hi ha canvi climàtic que em
faci perdre un dòlar... Segur que ho té ben entès això de ”Amèrica per als
americans”, Mr. Trump? No haurà entès pas “El món sencer per als americans”? També
hi veig una molt mala actuació teatral, res a veure amb el magnífic mètode
Stanislavski que tants bons actors i actrius ha donat a Hollywood. Hi veig una
ignorància supina, terriblement perillosa per algú que es creu amb dret a
dirigir el món. Hi veig una jactància de què el que ell fa i decideix és el
millor i la resta només es mereix el seu menyspreu. La meva percepció, en
mirar-me’l, es debat entre si és boig o si és malvat. Considerar-lo boig per mi
seria un acte de generositat, que no estic disposada a concedir-li. Malvat? Jo
diria que sí. Seria la maldat de la persona que no és conscient del mal que fa
perquè és incapaç de posar-se en el lloc de l’altre.
Aquests dies he rellegit Sòcrates i
diu el filòsof grec que no existeix la maldat, sinó, per ignorància, un
enfocament equivocat de l’objectiu del bé. No he pogut evitar pensar en tots
els dirigents que han estat, indiscutiblement, destructius pel món i la
humanitat i, ni enfocant-ho d’aquesta manera aconsegueixo justificar-los. Penso
en Stalin, assassinant milions de dissidents perquè no el molestessin (un bé
comú) o en Mao deixant morir de fam quaranta vuit milions de camperols per
poder convertir la Xina en potència industrial (un altre bé comú). Penso,
evidentment, en Hitler que va pretendre exterminar tot el poble jueu (un bé per
a l’espècie humana, és clar).
Per cert, que els jueus supervivents
no haurien fet mai el que estan fent els seus descendents; o és que estan
dirigits per algú que també s’ha equivocat en el seu objectiu del bé? Cal
parlar de Putin? El seu bé és recuperar tots els territoris de l’antiga URSS,
caigui qui caigui i peti qui peti, provocant milers de morts ucraïnesos, però...
també russos?
No puc estar d’acord amb la idea de
Sòcrates, ho sento. Jo també podria tenir l’excusa d’estar equivocada en el meu
objectiu del bé quan penso que a aquests tres espècimens que actualment
amenacen el món els haurien de tancar i llençar la clau al mar.
Però si algú em solleva especialment,
per perillós, nociu i poderós, és Trump
perquè cada vegada que obre la boca és per posar més llenya al foc, cada vegada
que aixeca la mà és per encendre un nou polvorí, cada vegada que abaixa el
polze és per cremar l’existència de milers de persones, cada vegada, en fi, que
respira amb el seu pèssim alè, el món s’intoxica una mica més, apropant-se per
tant a la seva descomposició.
Ara que fa un any que Trump es va
instal·lar a la Casablanca i la calamitat s’ha instal·lat al món, voldria
dir-los als congressistes americans,
demòcrates i republicans, i també als ciutadans americans, que a les seves mans
tenen aturar l’home que, essent benèvola, diré que s’ha equivocat de bé i que,
si no ho soc, diré que és un gran perill per a la humanitat.
A Trump, avui més que mai, només li etzibaré la frase que l’intervencionisme americà ha provocat entre els seus perjudicats, des de la fundació dels EEUU:
Entorna-te’n a casa, ianqui! (Abans no cremi tot)
Segurament em posaran a la llista negra si mai vull anar als EEUU, si no és que ja hi soc, perquè la meva aversió contra aquest home no és nova i les meves xarxes em delaten, però m’és igual. No vull deixar de denunciar una injustícia -una rere l’altra- que, n’estic segura, més la meitat del món comparteix, encara que no tothom ho faci públic.
I que consti que tot el que està
passant, jo ja ho explico a “L’amagatall”. (Més o menys, perquè la meva visió
del futur ja no és el que era):
“Amb aquestes lectures he
pogut comprendre més bé el que m’havien explicat els avis sobre la Guerra
Radical. Va tenir lloc a mitjans del segle XXI, ells eren uns nens i pràcticament
no en sabien res, només allò que els explicava la seva mare: que no gaire lluny
hi havia una guerra. Perquè en aquella guerra hi van participar molts països, però
no el nostre. La majoria de potències contendents pertanyien bàsicament al món
occidental, però també en prenien part algunes
altres de l’Orient Mitjà i de l’Extrem Orient i també d’Amèrica del Sud, totes amb
govern autoritari. En realitat, va ser una guerra mundial, encara que alguns
països insignificants en quedessin al marge. L’extrema dreta s’havia obert pas
al món, gràcies a què tothom era ignorant de la història i a què la immensa
majoria no sabia en què havia desembocat en temps passat una ideologia tan extremista.
Tots aquests estats estaven dirigits per governs feixistes i allò que podia
haver estat un punt en comú, pel fet de la seva radicalitat i per la voluntat
d’excloure la resta, va ser el que va provocar l’enfrontament entre ells.
He provat
d’entendre-ho i he arribat a la conclusió que el germen de la Guerra Radical va
sorgir durant les dues guerres del primer quart del segle XXI: la d’Ucraïna i
la de Gaza. Els dirigents dels seus dos estats veïns, Rússia i Israel, ambdós
d’extrema dreta i expansionistes van envair aquells països, sempre en nom de
l’espai mínim vital. Els russos, pel desig de recuperar uns territoris que
havien estat de l’antiga URSS i els israelians, per la convicció que la terra
que habitaven els palestins els pertanyia per decret diví. Eren guerres
localitzades en territoris relativament petits, però els seus governants es van
saltar totes les recomanacions, totes les lleis, totes les amenaces i totes les
sancions de les organitzacions internacionals. La sensació d’impunitat —'aquí
tothom pot fer el que vol i que vagin dient'— va ser captada i interioritzada
per altres estats modestos, però amb superior capacitat ofensiva que els seus
veïns, que es van envalentir per fer el mateix. El missatge implícit estava
clar: sempre pots sotmetre algú si és més pobre, menys poderós i, sobretot, si
té menys capacitat armamentística que tu. I aleshores els veritables senyors de
la guerra, que ho contemplaven tot a distància sense perdre punt, van començar
a adobar el terreny per dur a la pràctica els seus objectius totalitaristes”.
.jpg)
Tu creus que amb les accions d'aquesta gent, pensen en cap moment en el país que representen? Jo crec que ho fan únicament per la seva butxaca i la dels que els segueixen. I sí, crec que hi ha molta maldat i també molta ignorància.
ResponEliminaQuin món, no sé on anirem a parar!
Aferradetes, Tresa.
Psicòpares, per a mi, la paraula exacta és psicòpates. I coincideix amb el que diu na Paula, només pensen en ells. No pas en la gent ni en el seu país. No tenen cap empatia, ni cap mena de sentiment de culpa per més desastres que facin. El seu cervell no combina gaire bé les seves diferents àrees i només veuen el seu objectiu, per pervers que sigui. Tota la resta no existeix.
ResponEliminaEl que no entenc gens és com poden haver-hi tants al poder… i que la gent els voti… costa d'entendre.
Bé, el que penso és que la bona gent que vol ser polític és mínima per a no dir inexistent.
Fa molta por, aquest món.
Una abraçada.
S'estan carregant tot el que encara quedava de civilització, hem tornat al temps de les cavernes i que l'única llei que valgui sigui la "llei del més fort".
ResponEliminaSón psicòpates, com diu la Carme. Sense cap mena d'empatia, sense gens de por a les conseqüències perquè saben que ells no en patiran cap i que les pateixin els altres no els importa gens, els nous "amos del món" són com nens malcriats que quan volen una cosa l'agafen i prou.
Torno a copiar la Carme: Fa molta por tot el que està venint... i cada cop en fa més. Tant de bo la teva visió del futur es quedi només dins la ficció del teu nou llibre, però ara com ara molt haurien de canviar les coses perquè aquesta Guerra Radical que vaticines no acabi sent una realitat.
Abraçades!
I què hem de pensar dels milions de votants que ha tingut el Trump? Dels que va tenir el Netanyahu? Els de Miley, Ayuso, Orriols, Meloni, Lepen, Abascal i tota la internacional ultradretana? I els vots (amb majories absolutes) que van tenir en el seu dia, Bush, Aznar i Putin?
ResponEliminaPotser sí que molts d'aquests dirigents electes són uns psicòpates, peró els milers de milions mundials que els voten són iguals de perillosos , com deia Lluís LLach. "ells són aquí entre nosaltres"