diumenge, 26 de juliol del 2020

EMOCIONS

                               

Sense cap ànsia de fer-li la competència a Gaspar Hernández, avui tinc ganes de parlar d’emocions, concretament d’emocions extremes que m’han cridat l’atenció aquesta setmana.

Si alguna emoció se li pot atribuir a Marc Márquez és la il·lusió, una il·lusió que mou muntanyes. En aquest cas muntanyes en forma d’húmer trencat que es posa a lloc en només una setmana. Caram! Quan penso que la meva escarransida trencadura de radi, que, en comparació, és com una muntanyeta minúscula d’aquestes que fan les formigues, no s’arreglarà en tota l’eternitat... I mira que n’hi posava jo d’il·lusió! I també m’hi jugava un campionat encara que els aficionats no ho sabessin.

L’emoció dominant en el sector turístic aquest estiu és el combinat a parts iguals d’impotència, indignació i desesperació. I s’entén perfectament, pobra gent! Ells que fan l’agost durant l’estiu per poder remuntar l’hivern i ara veuen venir que ni podran remuntar l’hivern, ni potser arribaran al peu del proper estiu perquè pel camí hi hauran deixat les cordes, els piulets i els grampons. Amb tot, tampoc trobo que s’hagin de girar a cops de pedra judicial contra aquells que imposen lleis per intentar contenir la pandèmia.

La maldat és una altra emoció que, en aquest cas, identifica el Tribunal Suprem. No en té prou amb vulnerar repetidament els drets fonamentals dels presos i amb condemnar-los sense haver demostrat en cap moment els seus delictes, que ara vulnera també els seus drets penitenciaris, aquells que té qualsevol pres per crim horrible que hagi comés. No hi ha consciència, si no és que estigui podrida de mesquinesa, que resisteixi aquestes ànsies de fer mal i acarnissar-se per demostrar, suposo, qui mana aquí. No expressaré quines emocions em provoca a mi la maldat del Suprem, millor que no.

Ara bé, com que el desig també és una emoció, en proclamaré tres, un per cada una de les meves inspiracions d’aquest post:

Al Marc Márquez li desitjo seny i una completa curació del seu húmer. Tornarà a guanyar i ell ho sap, però  no s’ha de precipitar. La precipitació fa cometre errors a vegades irreparables.

Al sector turístic li desitjo molta paciència. Li ha tocat de rosegar un dels ossos durs de la pandèmia, però que pensin que molta gent ja no rosega ossos de cap mena ara mateix, perquè ja no hi és. És clar que després de la salut no hi ha dubte que la prioritat és l'economia.

Finalment als membres del Tribunal Suprem els desitjo que algun dia tastin la mateixa medecina que ells han administrat als presos: falsos testimonis, prevaricació, condemna sense proves i algú a l’altra banda creant, talment Déu, lleis a mida per fotre’ls una mica més i que cada vegada que provin d’aixecar el cap els hi tornin a enfonsar. La meva amiga bloguera Roser dirà que no he de desitjar mal a ningú, però no és això el que faig. Només desitjo que se’ls apliqui la seva mateixa justícia. Si ells estan convençuts que és justa, en cap cas no podran considerar que els desitjo cap mal.




dilluns, 13 de juliol del 2020

NOMÉS BONES NOTÍCIES

                                   

No sé si també us passa. Jo estic tan farta de males notícies que darrerament tanco la tele, tanco la ràdio i ja no obro ni el que m’arriba per WhatsApp. Així que, en coherència amb el meu sentiment, avui no penso donar cap mala noticia, només les bones. Com aquestes, que potser no són gaire noves, però com que ho he tancat tot...

Bolsonaro s’ha contagiat de COVID19 i massa que ha trigat amb la fatxenderia que gasta amb la malaltia; és clar que això no li farà reconèixer res, per descomptat. Segons les darreres enquestes, Trump perdrà les properes eleccions per 10 punts enfront del candidat demòcrata; tampoc no reconeixerà cap error, que ningú ho esperi. Déu ens guardi, als que no els votem, de governants ignorants i fatxendes a parts iguals, que de que guanyin ja se n’encarreguen els seus votants.

Amics, em temo que s’han acabat les bones notícies. Si el rei d’Espanya hagués renunciat al tron, si els alts tribunals espanyols haguessin canviat tots els seus membres, si ara descobríssim que la COVID19 només ha estat un  malson, si ja fóssim independents, o almenys l’independentisme anés a l’una, si de cop i volta tots els polítics es tornessin honestos... Quin munt de bones notícies tindria per donar! Però em sap greu, no podrà ser. Hauré de continuar tancant l’oïda a tot el que arriba.

Com ja podeu veure, parlo de les notícies del món que, com que en formem part, també ens afecten. Per sort, tenim el nostre petit món per anar tirant que, de tant en tant, ens dona alguna alegria. Ja sé que pot semblar pretensiós de creure que les meves bones notícies són una bona notícia per al món, però com que ja sé que qui em llegeix forma part del meu petit món i que no hi ha cap perill que ho llegeixi ni Trump, ni Bolsonaro, ara en donaré dues.

Una: M’he acabat de confeccionar una mascareta impermeable preciosa per la meva anada setmanal a la platja; estic segura que d’aquí a poc ens diran que l’aigua de mar és transmissora del virus. Igual que només un 5% de la població ha estat infectada, i no està clar que immunitzada, d’aquest virus només en coneixem un 5%, i encara gràcies si hi arribem. Doncs això, l’anada setmanal a la platja. Que per què no hi vaig més sovint? Doncs perquè necessito la resta de la setmana per recuperar-me. És que no hi vaig sola... Hi vaig amb l’Elna i, sembla mentida que una coseta tan petita tingui tan gran vitalitat i energia, i una cosassa tan gran en tingui tan poca. Sort que xalem tant que ni me n’adono fins que arribem a casa. Aleshores... sort de les parets que em van aguantant!

I dues: Aquesta setmana envio la meva nova novel·la a l’editorial. El títol? “La llum de l’impostor”. Com us sona? És el tercer lliurament de la saga de la Mimí Vidal. Només per donar una pista: de música de fons sona un nasheed. No us en poso l’enllaç; si teniu curiositat ho haureu de buscar a la Viqui. Però prometo que aquesta és l’única paraula que s’haurà de buscar en tot el llibre. Ja hi ha qui m’ha dit que llegeix els meus llibres amb el mòbil al costat per anar buscant paraules i comprovant la història, però no, no, no. No és això el que voldria: llenguatge treballat, però entenedor, aquest és el meu objectiu. No sé si me’n surto del tot.


                                              
La criatura!

Bé, seguiré prioritzant les bones notícies. A vegades val més viure enganyat, que tampoc està clar que les notícies dolentes o bones que ens arriben no ens enganyin.