ARA TOCA DESVELAR EL SECRET

 

                    

Quan només escrivia relats tocava tots els temes i tots els gèneres, però crec que no podria escriure una novel·la sobre un tema que abans no m’hagués plantejat molts interrogants i no m’hagués fet reflexionar. I és que al final, escrivint, el que faig només és això: posar en boca dels meus personatges les meves pròpies reflexions sobre un tema del que m’agradaria obtenir respostes.

Ho vaig fer a “Les cadenes subtils” qüestionant el tracte que reben els vells en algunes residències, del qual no culpo pas el personal, sinó a les direccions que només busquen el benefici de l’empresa i no posen els mitjans suficients per a una bona atenció. I durant un temps, després de publicar-lo, vaig pensar que potser havia estat molt dura i que havia deformat la realitat, però caram!, quan vaig haver de posar el meu pare a la residència, ho vaig patir en pell pròpia, i amb la pandèmia vaig refermar-me en la idea que no m’havia allunyat gaire de la realitat.

A “El silenci de Vallbona” explicava el que és capaç de fer l’Església per tal de mantenir l’estatus i el poder i com es pot embolicar la troca si algun personatge no pensa aturar-se per res per aconseguir reconeixement i prestigi.

A “La llum de l’impostor” les preguntes em van arribar en l’atemptat del 17A a Barcelona i Cambrils. Com és possible que algú, aparentment ben integrat al seu país d’acollida es radicalitzi i provi de destruir la societat amb qui hi viu, sense importar-li morir en l’intent?

Finalment a “L’era dels llops” -com ja haurà endevinat algú, per molt que jo, aquesta vegada, he intentat mantenir-ho en secret-, plantejo el tema de les violacions en grup i em pregunto què pot portar alguns homes a cometre-les. I és que en aquest tema, la meva identificació amb les víctimes, pel fet de ser dones, és inevitable i saber que hi ha hagut una nova violació en grup, o en solitari, tant se val, és com si m’arrenquessin un bocí de mi mateixa.

Totes quatre novel·les formen part de la saga de l’ara inspectora Mimí Vidal, que al llarg de la saga passa d’un estat de rebel·lia i negació contínua (Les cadenes subtils, 2016) a descobrir la seva vocació i motivar-se a estudiar Criminologia (El silenci de Vallbona, 2017). A La llum de l’impostor, 2020, la Mimí, gràcies a les seves empatia i intuïció,  ja ha adquirit un cert prestigi i rep l’encàrrec directe de la Presidenta de la Generalitat perquè esbrini les causes de la radicalització gihadista a Catalunya.

I tot embolcallat sempre dins el gènere de novel·la negra que reconec que em té enganxada. I això que confesso que soc poc lectora de novel·la negra! Ves qui ho entén! En fi, els designis de la inspiració són inescrutables.

Sempre he trobat en els meus personatges dolents, no diré excusa, però sí alguna causa de la seva dolenteria i a “L’era dels llops” em vaig proposar dibuixar uns dolents sense causa, com si diguéssim de maldat pura: el mal pel mal. He de dir que no me n’he sortit. No he aconseguit fer ni un sol personatge malvat –i aquí n’hi ha uns quants- que no tingui algun motiu per ser-ho: trastorns psicològics o sociològics, conflictes, ambicions, enveges i, sobretot, l’elecció d’una sortida errònia a l’hora de trobar la solució al seu problema.

Bé, doncs, com que ara ja ho sabeu “tot”, espero que us hagin vingut ganes de llegir la novel·la per poder descobrir una nova aventura de la Mimí Vidal. I si encara no la coneixeu que, si més no, us piqui la curiositat per conèixer-la.

EMOCIONS

                               

Sense cap ànsia de fer-li la competència a Gaspar Hernández, avui tinc ganes de parlar d’emocions, concretament d’emocions extremes que m’han cridat l’atenció aquesta setmana.

Si alguna emoció se li pot atribuir a Marc Márquez és la il·lusió, una il·lusió que mou muntanyes. En aquest cas muntanyes en forma d’húmer trencat que es posa a lloc en només una setmana. Caram! Quan penso que la meva escarransida trencadura de radi, que, en comparació, és com una muntanyeta minúscula d’aquestes que fan les formigues, no s’arreglarà en tota l’eternitat... I mira que n’hi posava jo d’il·lusió! I també m’hi jugava un campionat encara que els aficionats no ho sabessin.

L’emoció dominant en el sector turístic aquest estiu és el combinat a parts iguals d’impotència, indignació i desesperació. I s’entén perfectament, pobra gent! Ells que fan l’agost durant l’estiu per poder remuntar l’hivern i ara veuen venir que ni podran remuntar l’hivern, ni potser arribaran al peu del proper estiu perquè pel camí hi hauran deixat les cordes, els piulets i els grampons. Amb tot, tampoc trobo que s’hagin de girar a cops de pedra judicial contra aquells que imposen lleis per intentar contenir la pandèmia.

La maldat és una altra emoció que, en aquest cas, identifica el Tribunal Suprem. No en té prou amb vulnerar repetidament els drets fonamentals dels presos i amb condemnar-los sense haver demostrat en cap moment els seus delictes, que ara vulnera també els seus drets penitenciaris, aquells que té qualsevol pres per crim horrible que hagi comés. No hi ha consciència, si no és que estigui podrida de mesquinesa, que resisteixi aquestes ànsies de fer mal i acarnissar-se per demostrar, suposo, qui mana aquí. No expressaré quines emocions em provoca a mi la maldat del Suprem, millor que no.

Ara bé, com que el desig també és una emoció, en proclamaré tres, un per cada una de les meves inspiracions d’aquest post:

Al Marc Márquez li desitjo seny i una completa curació del seu húmer. Tornarà a guanyar i ell ho sap, però  no s’ha de precipitar. La precipitació fa cometre errors a vegades irreparables.

Al sector turístic li desitjo molta paciència. Li ha tocat de rosegar un dels ossos durs de la pandèmia, però que pensin que molta gent ja no rosega ossos de cap mena ara mateix, perquè ja no hi és. És clar que després de la salut no hi ha dubte que la prioritat és l'economia.

Finalment als membres del Tribunal Suprem els desitjo que algun dia tastin la mateixa medecina que ells han administrat als presos: falsos testimonis, prevaricació, condemna sense proves i algú a l’altra banda creant, talment Déu, lleis a mida per fotre’ls una mica més i que cada vegada que provin d’aixecar el cap els hi tornin a enfonsar. La meva amiga bloguera Roser dirà que no he de desitjar mal a ningú, però no és això el que faig. Només desitjo que se’ls apliqui la seva mateixa justícia. Si ells estan convençuts que és justa, en cap cas no podran considerar que els desitjo cap mal.