OBSESSIÓ

 

                       

Fa dies que no dic res. No és que no estigui inspirada, és que estic desbordada d’inspiració i allò que m’inspira no és plàcid ni serè, com jo voldria, sinó inquietant i desesperant.  Què faig? Escric sobre com va el món? Sobre l’atzagaiada diària de Trump? Sobre quants morts hi ha hagut a Gaza en la darrera setmana? Sobre a qui li toca disparar ara, si a Iran o a Israel? Ah no, que em sembla que això ja està llest. Res, era un joc d’aquests a què juga la canalla i ara el pare Trump ja ha posat ordre. Que hi ha hagut uns centenars de morts més? Què hi farem! Eren morts necessàries per acabar amb les armes de destrucció massiva. Ara ja està! Tot arreglat!

Ja he parlat prou d’aquesta merda, amb perdó, i d’aquests merdosos, més perdó, que dirigeixen el planeta. Així que avui he decidit escriure sobre el meu planeta, el que gira al meu voltant. El títol ja el tinc, “El paradís dels ocells”, i la imatge per il·lustrar-ho també. Al costat de casa hi tinc una zona comunitària magnífica -atenció, he dit al costat de casa, eh?- amb piscina, jardí molt ben cuidat i mooolts arbres. Als arbres hi viuen tota mena d’ocells, que canten feliços aliens a tot, o no. Canta el cucut i la puput, canta el gaig i la cadernera, canten els coloms. Que com sé qui canta? Doncs perquè la meva mare no és ornitòloga, però és pagesa i coneix tots els cants d’aquesta espècie voladora. I amb un parell de cursos més —jo necessito temps—, també els coneixeré jo. Bé, als coloms ja fa temps que els hi sé la veu, els nius, els ulls, les plomes, les cagarades i el vol. Per això en parlo sovint

Però darrerament quan sento bellugadissa intensa d’ales, no sé si dels uns o dels altres perquè el vol encara no els hi reconec, penso que ells, que viuen al cel, potser han albirat un míssil que arriba no sé si per Orient o per Occident, o un de cada banda. I ja està! Ja me n’he anat al tema altra vegada!

Provo amb un altra història del “meu” planeta. També tinc títol: “Àngels i dimonis de l’aventura d’escriure”, però no imatge. Com que estic a punt, a punt d’acabar la meva darrera novel·la, he de començar a pensar què faré quan la publiqui. Vull dir, on la presentaré, quina difusió en faré, en quines xarxes en parlaré, a quins mitjans “concediré” entrevistes... En fi, la part més aspra d’aquesta activitat, que vaig començar a la tardor de la meva vida i que m’encanta, per algunes coses més que per altres. I heus aquí que llegeixo la premsa i veig les notícies i penso que no hi seré a temps perquè potser quan surti la novel·la, si és que és a temps de sortir, les llibreries ja estaran tancades per a poder-la vendre, i els possibles espais de presentació, també. I potser tot estarà tancat i cada dia haurem de baixar als refugis perquè sonaran les alarmes. Però, ai Mare de Déu, si no en tenim de refugis aquí, si nosaltres som com els iranians, però sense amenaça nuclear... He tornat a caure en la trampa! El monotema em captura i m’absorbeix.

    Faig un últim intent. No hi ha manera d’escapolir-me de l’obsessió que em domina. Ahir vaig anar a la platja amb la meva neta. També tinc títol i imatge: “Estiu meravellós a la platja”. Meravellós és veure que bé que s’ho passa i que bé que m’ho passo jo veient que bé que s’ho passa ella. I com que abans-d’ahir havia llegit un article sobre la meditació, mentre l’Elna jugava amb la sorra, em dic “ho provo”. I em concentro amb la mar que tinc al davant, quieta, tranquil·la, apaivagadora de neguits... I em sembla que sí, que estic a punt d’aconseguir-ho... 

Però de sobte, deixo de veure el mar tal com és i el començo a veure ple de fum, amb uns vaixells de guerra que s’atansen, que fan sonar la sirena, que disparen a tort i a dret —massa pel·lícules de guerra, he vist jo—. Algun dels vaixells vola pels aires, li deuen disparar des d’una altre lloc, penso. I veig la gent que comença a córrer. Cap a on? Cap a totes bandes, no saben on van, no saben què passa, però saben que han de córrer, el perill és imminent. Jo també corro a buscar la meva neta i quan li sento la veu, iaia, què passa?, torno en si, torno en mi. Doncs sí, ho he tornat a fer! Quina obsessió! Estic malalta? Segurament!

Ho explico i em diuen que no serveix de res pensar en el que està passant, que no m’he de complicar la vida, que tampoc no hi puc fer res, que el demà no l’ha vist ningú. Potser tenen raó, així que em dic:

—Tereseta, escolta els ocells, publica el llibre, gaudeix de la platja i de la teva neta...

—Però... —diu l’altra Teresa, més seriosa, més conscient, més “complicar-se la vida”.

—No hi ha peròs, pesada, i calla d’una vegada!

Callo, i tant de bo pugui fer callar també el pensament!

ARA TOCA DESVELAR EL SECRET

 

                    

Quan només escrivia relats tocava tots els temes i tots els gèneres, però crec que no podria escriure una novel·la sobre un tema que abans no m’hagués plantejat molts interrogants i no m’hagués fet reflexionar. I és que al final, escrivint, el que faig només és això: posar en boca dels meus personatges les meves pròpies reflexions sobre un tema del que m’agradaria obtenir respostes.

Ho vaig fer a “Les cadenes subtils” qüestionant el tracte que reben els vells en algunes residències, del qual no culpo pas el personal, sinó a les direccions que només busquen el benefici de l’empresa i no posen els mitjans suficients per a una bona atenció. I durant un temps, després de publicar-lo, vaig pensar que potser havia estat molt dura i que havia deformat la realitat, però caram!, quan vaig haver de posar el meu pare a la residència, ho vaig patir en pell pròpia, i amb la pandèmia vaig refermar-me en la idea que no m’havia allunyat gaire de la realitat.

A “El silenci de Vallbona” explicava el que és capaç de fer l’Església per tal de mantenir l’estatus i el poder i com es pot embolicar la troca si algun personatge no pensa aturar-se per res per aconseguir reconeixement i prestigi.

A “La llum de l’impostor” les preguntes em van arribar en l’atemptat del 17A a Barcelona i Cambrils. Com és possible que algú, aparentment ben integrat al seu país d’acollida es radicalitzi i provi de destruir la societat amb qui hi viu, sense importar-li morir en l’intent?

Finalment a “L’era dels llops” -com ja haurà endevinat algú, per molt que jo, aquesta vegada, he intentat mantenir-ho en secret-, plantejo el tema de les violacions en grup i em pregunto què pot portar alguns homes a cometre-les. I és que en aquest tema, la meva identificació amb les víctimes, pel fet de ser dones, és inevitable i saber que hi ha hagut una nova violació en grup, o en solitari, tant se val, és com si m’arrenquessin un bocí de mi mateixa.

Totes quatre novel·les formen part de la saga de l’ara inspectora Mimí Vidal, que al llarg de la saga passa d’un estat de rebel·lia i negació contínua (Les cadenes subtils, 2016) a descobrir la seva vocació i motivar-se a estudiar Criminologia (El silenci de Vallbona, 2017). A La llum de l’impostor, 2020, la Mimí, gràcies a les seves empatia i intuïció,  ja ha adquirit un cert prestigi i rep l’encàrrec directe de la Presidenta de la Generalitat perquè esbrini les causes de la radicalització gihadista a Catalunya.

I tot embolcallat sempre dins el gènere de novel·la negra que reconec que em té enganxada. I això que confesso que soc poc lectora de novel·la negra! Ves qui ho entén! En fi, els designis de la inspiració són inescrutables.

Sempre he trobat en els meus personatges dolents, no diré excusa, però sí alguna causa de la seva dolenteria i a “L’era dels llops” em vaig proposar dibuixar uns dolents sense causa, com si diguéssim de maldat pura: el mal pel mal. He de dir que no me n’he sortit. No he aconseguit fer ni un sol personatge malvat –i aquí n’hi ha uns quants- que no tingui algun motiu per ser-ho: trastorns psicològics o sociològics, conflictes, ambicions, enveges i, sobretot, l’elecció d’una sortida errònia a l’hora de trobar la solució al seu problema.

Bé, doncs, com que ara ja ho sabeu “tot”, espero que us hagin vingut ganes de llegir la novel·la per poder descobrir una nova aventura de la Mimí Vidal. I si encara no la coneixeu que, si més no, us piqui la curiositat per conèixer-la.

LES CADENES SUBTILS - LA VIDA SECRETA

               

Per molt que no ho sembli, tots tenim una doble vida i no parlo d’aquella que, si tenim mala sort, algú ens pot descobrir. Parlo de la vida amagada que hi ha en el nostre interior i que rarament surt a fora, molts cops ni en el consultori del psicòleg.

No em refereixo al psicòpata, ni al maltractador, ni al jihadista, dobles vides que ens sorprenen a tots en un moment donat. No vaig tan lluny. Ni parlo dels polítics, els mitjans de comunicació i l’amant que tots amaguem a l’armari. Encara vaig més a prop. La nostra vida interior, la de tots, és plena de desitjos, records, rancúnies, pors, amors i odis que guardem zelosament amb pany i clau perquè són, a l’entendre de cada u, inconfessables. Molts cops, aquests sentiments secrets són el veritable motor de la nostra vida —a vegades per avançar, però moltes per aturar-nos— que, portes enfora, justificarien si es coneguessin, bona part de la nostra conducta, sovint inexplicable.

Així és. No ens enganyem!

Un mal record d’infantesa, mai no explicat a ningú, ens pot condicionar la vida. També un desig no acomplert i un amor impossible; un afront no oblidat i tanmateix la por a què es descobreixin els nostres secrets més íntims.

Jo, com sempre, fent giragonses per fer cap allà on vull arribar. Avui, amb un títol que segur que a tothom li recorda el d’una pel·lícula d’Isabel Coixet. Però res a veure perquè...

La recordeu? 

Fa més de tres anys vaig començar a escriure una novel·la. Entremig  s’hi va colar la publicació de “Viatges insòlits”, que em va ocupar un cert temps i dedicació. 

Les presentacions al llarg i ample del món —del món que m’envolta, és clar— em van obligar a deixar la meva novel·la aparcada. Quan la vaig anar a rescatar, gairebé no reconeixia els personatges. Havien canviat ells o havia canviat jo, potser amb algun nou element que s’havia incorporat a la meva vida secreta? Mmmmm... Potser sí, potser no... Em va costar una mica reconduir-los, però al final me’n vaig sortir i tal vegada va ser gràcies a aquest esforç que es van fer més complexos i —deixeu-m’ho dir, si us plau, si us plau!— més captivadors. Ara mateix, cap d’ells és el que sembla.

A la novel·la hi tenim crims – així en plural – i, lògicament, criminals. També bones dones que amaguen secrets inconfessables i d’altres ,aparentment ridícules, amb un gran potencial. Noies sense complexos que amunteguen secrets i pares i mares de família dels que ningú no malpensaria mai.

Són un grapat de personatges, vuit de principals i una quinzena de secundaris. Tots amaguen alguna cosa i alguns, que m’han fet anar per allà on ells han volgut, irremeiablement – ara és la meva! - veuran esbombat el seu secret. De la resta, me’n reservo la divulgació per la segona part. Que noooo! Que ja he deixat dit tot el que pensava sobre el tema que toco i, a més, el  que estic escrivint actualment, no hi té res a veure. Sortosament! M’avorreix i m’avorriria molt parlar sempre del mateix. Es nota?

Aquí teniu la portada per si us suggereix de què va la història. Amb tantes pistes, alguna cosa sortirà, no?

No us n'he dit el títol, però aquí el teniu també.