Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris novel·la. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris novel·la. Mostrar tots els missatges

divendres, 8 de desembre del 2023

ARA TOCA DESVELAR EL SECRET

 

                    

Quan només escrivia relats tocava tots els temes i tots els gèneres, però crec que no podria escriure una novel·la sobre un tema que abans no m’hagués plantejat molts interrogants i no m’hagués fet reflexionar. I és que al final, escrivint, el que faig només és això: posar en boca dels meus personatges les meves pròpies reflexions sobre un tema del que m’agradaria obtenir respostes.

Ho vaig fer a “Les cadenes subtils” qüestionant el tracte que reben els vells en algunes residències, del qual no culpo pas el personal, sinó a les direccions que només busquen el benefici de l’empresa i no posen els mitjans suficients per a una bona atenció. I durant un temps, després de publicar-lo, vaig pensar que potser havia estat molt dura i que havia deformat la realitat, però caram!, quan vaig haver de posar el meu pare a la residència, ho vaig patir en pell pròpia, i amb la pandèmia vaig refermar-me en la idea que no m’havia allunyat gaire de la realitat.

A “El silenci de Vallbona” explicava el que és capaç de fer l’Església per tal de mantenir l’estatus i el poder i com es pot embolicar la troca si algun personatge no pensa aturar-se per res per aconseguir reconeixement i prestigi.

A “La llum de l’impostor” les preguntes em van arribar en l’atemptat del 17A a Barcelona i Cambrils. Com és possible que algú, aparentment ben integrat al seu país d’acollida es radicalitzi i provi de destruir la societat amb qui hi viu, sense importar-li morir en l’intent?

Finalment a “L’era dels llops” -com ja haurà endevinat algú, per molt que jo, aquesta vegada, he intentat mantenir-ho en secret-, plantejo el tema de les violacions en grup i em pregunto què pot portar alguns homes a cometre-les. I és que en aquest tema, la meva identificació amb les víctimes, pel fet de ser dones, és inevitable i saber que hi ha hagut una nova violació en grup, o en solitari, tant se val, és com si m’arrenquessin un bocí de mi mateixa.



Totes quatre novel·les formen part de la saga de l’ara inspectora Mimí Vidal, que al llarg de la saga passa d’un estat de rebel·lia i negació contínua (Les cadenes subtils, 2016) a descobrir la seva vocació i motivar-se a estudiar Criminologia (El silenci de Vallbona, 2017). A La llum de l’impostor, 2020, la Mimí, gràcies a les seves empatia i intuïció,  ja ha adquirit un cert prestigi i rep l’encàrrec directe de la Presidenta de la Generalitat perquè esbrini les causes de la radicalització gihadista a Catalunya.

I tot embolcallat sempre dins el gènere de novel·la negra que reconec que em té enganxada. I això que confesso que soc poc lectora de novel·la negra! Ves qui ho entén! En fi, els designis de la inspiració són inescrutables.

Sempre he trobat en els meus personatges dolents, no diré excusa, però sí alguna causa de la seva dolenteria i a “L’era dels llops” em vaig proposar dibuixar uns dolents sense causa, com si diguéssim de maldat pura: el mal pel mal. He de dir que no me n’he sortit. No he aconseguit fer ni un sol personatge malvat –i aquí n’hi ha uns quants- que no tingui algun motiu per ser-ho: trastorns psicològics o sociològics, conflictes, ambicions, enveges i, sobretot, l’elecció d’una sortida errònia a l’hora de trobar la solució al seu problema.

Bé, doncs, com que ara ja ho sabeu “tot”, espero que us hagin vingut ganes de llegir la novel·la per poder descobrir una nova aventura de la Mimí Vidal. I si encara no la coneixeu que, si més no, us piqui la curiositat per conèixer-la.





dimecres, 16 de desembre del 2015

LES CADENES SUBTILS - LA VIDA SECRETA


               
Per molt que no ho sembli, tots tenim una doble vida i no parlo d’aquella que, si tenim mala sort, algú ens pot descobrir. Parlo de la vida amagada que hi ha en el nostre interior i que rarament surt a fora, molts cops ni en el consultori del psicòleg.
No em refereixo al psicòpata, ni al maltractador, ni al jihadista, dobles vides que ens sorprenen a tots en un moment donat. No vaig tan lluny. Ni parlo dels polítics, els mitjans de comunicació i l’amant que tots amaguem a l’armari. Encara vaig més a prop. La nostra vida interior, la de tots, és plena de desitjos, records, rancúnies, pors, amors i odis que guardem zelosament amb pany i clau perquè són, a l’entendre de cada u, inconfessables. Molts cops, aquests sentiments secrets són el veritable motor de la nostra vida —a vegades per avançar, però moltes per aturar-nos— que, portes enfora, justificarien si es coneguessin, bona part de la nostra conducta, sovint inexplicable.

Així és. No ens enganyem!

Un mal record d’infantesa, mai no explicat a ningú, ens pot condicionar la vida. També un desig no acomplert i un amor impossible; un afront no oblidat i tanmateix la por a què es descobreixin els nostres secrets més íntims.
Jo, com sempre, fent giragonses per fer cap allà on vull arribar. Avui, amb un títol que segur que a tothom li recorda el d’una pel·lícula d’Isabel Coixet. Però res a veure perquè...

La recordeu? 
Fa més de tres anys vaig començar a escriure una novel·la. Entremig  s’hi va colar la publicació de “Viatges insòlits”, que em va ocupar un cert temps i dedicació. 
Les presentacions al llarg i ample del món —del món que m’envolta, és clar— em van obligar a deixar la meva novel·la aparcada. Quan la vaig anar a rescatar, gairebé no reconeixia els personatges. Havien canviat ells o havia canviat jo, potser amb algun nou element que s’havia incorporat a la meva vida secreta? Mmmmm... Potser sí, potser no... Em va costar una mica reconduir-los, però al final me’n vaig sortir i tal vegada va ser gràcies a aquest esforç que es van fer més complexos i —deixeu-m’ho dir, si us plau, si us plau!— més captivadors. Ara mateix, cap d’ells és el que sembla.
A la novel·la hi tenim crims – així en plural – i, lògicament, criminals. També bones dones que amaguen secrets inconfessables i d’altres ,aparentment ridícules, amb un gran potencial. Noies sense complexos que amunteguen secrets i pares i mares de família dels que ningú no malpensaria mai.
Són un grapat de personatges, vuit de principals i una quinzena de secundaris. Tots amaguen alguna cosa i alguns, que m’han fet anar per allà on ells han volgut, irremeiablement – ara és la meva! - veuran esbombat el seu secret. De la resta, me’n reservo la divulgació per la segona part. Que noooo! Que ja he deixat dit tot el que pensava sobre el tema que toco i, a més, el  que estic escrivint actualment, no hi té res a veure. Sortosament! M’avorreix i m’avorriria molt parlar sempre del mateix. Es nota?
Aquí teniu la portada per si us suggereix de què va la història. Amb tantes pistes, alguna cosa sortirà, no?

No us n'he dit el títol, però aquí el teniu també.