Fa
dies que no dic res. No és que no estigui inspirada, és que estic desbordada
d’inspiració i allò que m’inspira no és plàcid ni serè, com jo voldria, sinó
inquietant i desesperant. Què faig?
Escric sobre com va el món? Sobre l’atzagaiada diària de Trump? Sobre quants
morts hi ha hagut a Gaza en la darrera setmana? Sobre a qui li toca disparar
ara, si a Iran o a Israel? Ah no, que em sembla que això ja està llest. Res,
era un joc d’aquests a què juga la canalla i ara el pare Trump ja ha posat
ordre. Que hi ha hagut uns centenars de morts més? Què hi farem! Eren morts
necessàries per acabar amb les armes de destrucció massiva. Ara ja està! Tot
arreglat!
Ja he parlat prou d’aquesta merda, amb perdó, i d’aquests merdosos, més perdó, que dirigeixen el planeta. Així que avui he decidit escriure sobre el meu planeta, el que gira al meu voltant. El títol ja el tinc, “El paradís dels ocells”, i la imatge per il·lustrar-ho també. Al costat de casa hi tinc una zona comunitària magnífica -atenció, he dit al costat de casa, eh?- amb piscina, jardí molt ben cuidat i mooolts arbres. Als arbres hi viuen tota mena d’ocells, que canten feliços aliens a tot, o no. Canta el cucut i la puput, canta el gaig i la cadernera, canten els coloms. Que com sé qui canta? Doncs perquè la meva mare no és ornitòloga, però és pagesa i coneix tots els cants d’aquesta espècie voladora. I amb un parell de cursos més —jo necessito temps—, també els coneixeré jo. Bé, als coloms ja fa temps que els hi sé la veu, els nius, els ulls, les plomes, les cagarades i el vol. Per això en parlo sovint
Però
darrerament quan sento bellugadissa intensa d’ales, no sé si dels uns o dels
altres perquè el vol encara no els hi reconec, penso que ells, que viuen al
cel, potser han albirat un míssil que arriba no sé si per Orient o per Occident,
o un de cada banda. I ja està! Ja me n’he anat al tema altra vegada!
Provo amb un altra història del “meu” planeta.
També tinc títol: “Àngels i dimonis de l’aventura d’escriure”, però no imatge. Com
que estic a punt, a punt d’acabar la meva darrera novel·la, he de començar a
pensar què faré quan la publiqui. Vull dir, on la presentaré, quina difusió en
faré, en quines xarxes en parlaré, a quins mitjans “concediré” entrevistes...
En fi, la part més aspra d’aquesta activitat, que vaig començar a la tardor de
la meva vida i que m’encanta, per algunes coses més que per altres. I heus aquí
que llegeixo la premsa i veig les notícies i penso que no hi seré a temps
perquè potser quan surti la novel·la, si és que és a temps de sortir, les
llibreries ja estaran tancades per a poder-la vendre, i els possibles espais de
presentació, també. I potser tot estarà tancat i cada dia haurem de baixar als
refugis perquè sonaran les alarmes. Però, ai Mare de Déu, si no en tenim de
refugis aquí, si nosaltres som com els iranians, però sense amenaça nuclear... He
tornat a caure en la trampa! El monotema em captura i m’absorbeix.
Faig un últim intent. No hi ha manera d’escapolir-me de l’obsessió que em domina. Ahir vaig anar a la platja amb la meva neta. També tinc títol i imatge: “Estiu meravellós a la platja”. Meravellós és veure que bé que s’ho passa i que bé que m’ho passo jo veient que bé que s’ho passa ella. I com que abans-d’ahir havia llegit un article sobre la meditació, mentre l’Elna jugava amb la sorra, em dic “ho provo”. I em concentro amb la mar que tinc al davant, quieta, tranquil·la, apaivagadora de neguits... I em sembla que sí, que estic a punt d’aconseguir-ho...
Però de sobte, deixo de veure el mar tal com és i el començo
a veure ple de fum, amb uns vaixells de guerra que s’atansen, que fan sonar la
sirena, que disparen a tort i a dret —massa pel·lícules de guerra, he vist jo—.
Algun dels vaixells vola pels aires, li deuen disparar des d’una altre lloc,
penso. I veig la gent que comença a córrer. Cap a on? Cap a totes bandes, no
saben on van, no saben què passa, però saben que han de córrer, el perill és
imminent. Jo també corro a buscar la meva neta i quan li sento la veu, iaia,
què passa?, torno en si, torno en mi. Doncs sí, ho he tornat a fer! Quina
obsessió! Estic malalta? Segurament!
Ho explico i em diuen que no serveix de res
pensar en el que està passant, que no m’he de complicar la vida, que tampoc no
hi puc fer res, que el demà no l’ha vist ningú. Potser tenen raó, així que em
dic:
—Tereseta, escolta els ocells, publica el
llibre, gaudeix de la platja i de la teva neta...
—Però... —diu l’altra Teresa, més seriosa,
més conscient, més “complicar-se la vida”.
—No hi ha peròs, pesada, i calla d’una
vegada!
Callo, i tant de bo pugui fer callar també el pensament!
Ai, Tresa !! espero que la calor no t'afecti més del necessari i et faci veure míssils i tancs per tot arreu ! :DD Per una vegada m'ha agradat veure el Pedro Sánchez fent la guitza al nou rei del món i als llepaculs dels països europeus dient que NO al seu dictat.... segur que a la llarga ni ells mateixos ho compliran .... però ha estat bé ! ; ) Mira ! ja m'has contagiat a mi i tot !! :DD
ResponEliminaPerò el que més m'agrada és tenir notícies de un nou treball a punt de veure la llum, això està moooolt bé !! ...estarem atents a les notícies i al TN !!.
A veure si un dia d'aquests ens sorprens i en lloc de bombes ens ofereixes un mini relat dels teus, com els que publicaves per aquí temps enrera, seria una bona teràpia....encari que et dono més feina ! hehehe.
Vinga , bon estiu i una abraçada !!.
PD. A Vilanova si que tenim refugis, un a sota la plaça de l'església i una altre sota la plaça de la vila !.... clar que son del temps de la guerra del 36 !, no sé si encara aguantarien un nou bombardeig.... que nosaltres només fem guerres de caramels, que de les altres no hi entenem i ni ganes !! : )
No el faràs callar, el pensament. De fet, només cal que ens proposem no pensar en una cosa perquè hi tornem a pensar amb més força. Per això, per a mi almenys, la solució no és ignorar els problemes ni fer veure que no existeixen, sinó procurar evitar que ens robin del tot la capacitat de gaudir del que sí que funciona. La teva neta, la nova novel·la, fins i tot aquests ocells que tens al costat de casa... tot això val molt la pena, i seria una llàstima que t’ho deixessis perdre per culpa del soroll que ens envolta, per molt eixordador que sigui.
ResponEliminaUna forta abraçada!