EL TRESOR

 

                               

Algú amb ganes de fer net va decidir un dia llençar totes les andròmines de casa i, mentre un remolquet se les emportava, va passar el Pep i va veure que en sobresortia una caixa que li va cridar l’atenció. La capsa estava plena de fotografies antigues del poble i dels seus vilatans. Al Pep li va doldre que es perdessin i la va agafar,

La història no és nova. Una troballa fortuïta, normalment ja per rebuig, pot canviar la vida d’algú fins a convertir-se en un tresor: una cartera amb diners que ningú no reclama, una partitura que resulta ser magistral, un nadó abandonat, una obra d’art que ningú sabia que ho era..., una caixa amb fotografies velles.

Al Pep se li va ocórrer de portar les fotografies a l’ajuntament i, conjuntament, van decidir fer un pregó demanant més fotos antigues a la gent del poble que les volgués cedir temporalment. Uns veïns van respondre ràpidament a la crida, d’altres van trigar més. En alguns casos, va ser el Pep qui va anar casa per casa a buscar i seleccionar les fotos; els seus propietaris les guardaven en àlbums, en capses de sabates -ideals, les capses de sabates per a guardar fotos-, en fons de calaixos i armaris, a les golfes, al rebost. De totes les fotos cedides en va fer una pre-selecció de dues mil dues-centes.

Faig un incís. El Pep (Potau) és un noi -com jo una noia, ves!- una mica més gran que jo, a qui sempre havia agradat la fotografia. De joves -de més nois, per entendre’ns- havíem fet molta feina i molta festa junts. El recordo gravant pel·lícules en Super8 i veient-nos després a la pantalla, on potser per primera vegada ens descobríem en un lloc que no era el mirall. Després el Pep es va passar exclusivament a la fotografia, va fer diferents cursos i va seguir fent fotos; pel poble, per la comarca, per la província i pel seu actual poble, fins a seixanta mil que són les que conserva actualment. Molt ben ordenades perquè si algú del poble, la comarca o més enllà necessita una fotografia, sap que el Pep la tindrà i sabrà on trobar-la. Que consti que en el meu cap tan desordenat no hi acaba d’entrar com endreçar seixanta mil fotografies. Per sort, ell no és jo.

La feina ha estat ingent per arribar fins aquí. S’ha allargat set anys en el temps i per les mans del Pep han passat milers de fotografies: buscar-les, seleccionar-les, escanejar-les doblement -per al llibre i per a l’Arxiu Comarcal de la Conca-, penjar-les a Facebook en grups cedits per cada família, muntar exposicions i finalment... llibre! «VIMBODÍ I POBLET-  Imatges en blanc i negre d’un passat compartit».

Ara els vimbodinencs tenim un llibre amb vuit-centes fotos que abasten gairebé cent anys de la nostra història, des de finals del segle XIX fins a finals del XX. Les fotografies s’agrupen per temes: activitats culturals, ensenyament, esports, feines, festes... fins a dotze; l’editorial va suggerir una intercalació de textos per introduir cada tema. El Pep va pensar en un parell de persones del poble per a escriure’ls tots, però llavors... oh, sorpresa, van començar a sorgir vimbodinencs i descendents que es prestaven a col·laborar-hi: sociòlegs, mestres, professors, periodistes, geògrafs, historiadors, veterinaris, coneixedors experts de la natura que ens envolta i aprenents de novel·lista, com una servidora. En total divuit. Vimbodí, poble petit, gran poble.

Per cert, que l’aprenent de novel·lista, mentre mira les fotos, no pot evitar d’imaginar una història i una vida a moltes de les persones que hi apareixen. Evidentment, persones de qui no en sé res, perquè a alguns sí que els conec part de la vida. Es pot construir la història d’una persona a partir d’una fotografia? A partir d’una potser no, només és una instantània, però amb tres o quatre, ja m’hi atreviria. La seva vida, probablement, devia ser tan important i tan interessant per a elles, com per a nosaltres la nostra, encara que ara no ens ho sembli, com no els ho semblarà als que ens vegin a nosaltres en fotos d’aquí a cent anys més. Si és que les fotos d’ara hi arriben, que no ho sé.  Tot passa i, amb una mica de sort, alguna cosa queda.

Els qui em llegiu no m’haureu vist gaire, potser mai, fent homenatges a ningú. Tampoc no ho faré ara -crec que al Pep no li fa falta cap homenatge-, però sí un reconeixement a l’excel·lent i extraordinària feina que ha fet difonent aquestes fotos els últims anys i recollint-les ara en un llibre, evitant, així, que es perdi la memòria dels que ens han precedit. Que ja ho va dir el poeta: “Qui perd els orígens, perd la identitat”. O sigui que, gràcies, Pep, perquè aquella caixa de fotografies que anava destinada a la brossa, en les teves mans s’ha convertit en un tresor per als vimbodinencs. Moltes, moltes gràcies per aquest tresor!

Fotografies de l'acte de presentació fetes pel David, el fill del Pep