dijous, 21 de març del 2019

ELS IMPARABLES


                                           
Fa cinc anys i mig que vaig deixar de treballar. El dia abans vaig fer una entrada al blog titulada LLIURE RIMA AMB... Hi explicava, com sempre, què em passava pel cap en un moment, en aquell cas, tan excepcional i únic. Estava contenta i encantada per una llibertat que arribava gairebé de sobte —en un tancar i obrir d’ulls havien passat quaranta anys— i que estenia al meu davant un llarg i onejant llençol, talment la mar blava espurnejant que tinc el privilegi de contemplar cada dia.
Tot i l’alegria i alguna recança, més aviat humorística, pròpia de qui contraposa la balança i s’adona que la major part del pes és al seu favor, vaig experimentar en els següents dies —van ser pocs, setmanes crec— la sensació, sobretot anant pel carrer en l’anonimat, que havia passat a la reserva i que per aquest motiu el respecte de qui em coneixia per raó de la meva feina, havia minvat. Realment —vaig pensar— has acabat la vida activa i ara comences la passiva. De seguida em va passar el rau-rau i ara quan recordo aquell sentiment em faig un tip de riure, perquè si bé és veritat que en aquell moment vaig deixar de guanyar-me el pa i podia semblar que passava a una vida més tranquil·la, el temps m’ha demostrat que anava errada.
Jo, suposo que com la majoria de les persones de la meva edat, si hagués de mesurar el grau d’activitat actual i comparar-lo amb la de quan treballava, diria que ha augmentat. Per favor! Si hi ha dies que m’he de posar el despertador un parell d’hores més aviat per fer front al dia que tinc per davant! Que si no fos per l’agenda seria incapaç de recordar tot el que he de fer durant el dia! Que hi ha dies que a la primera no aconsegueixo recordar què vaig fer ahir ni amb qui vaig estar! Doncs això, tranquil·la, tranquil·la... més aviat no.
Diuen que l’amor mou el món i hi ha qui diu que qui el mou són els diners, però ... que va! Qui mou el món són els avis. Els avis, que fem mil activitats amb la il·lusió de qui aprofita les oportunitats, que anem de viatge i mantenim en peu el ram de l’hostaleria i el transport, que tenim cura dels nets i tenint-ne dels nets en tenim dels fills, que fem voluntariat i regalem generosament hores i hores de treball que mai no podria pagar cap empresa ni cap estat. Si algú que no conegui aquest món ho dubta, millor que no ho hagi de comprovar, que si els avis imparables fem un dia de braços caiguts, el món s’atura, segur.
Estic parlant dels avis que conec, a part de mi mateixa. Són els avis del meu país. I a aquests se’ls ha d’afegir des de ja fa un any i mig una nova activitat-funció-objectiu: la lluita. Ep! No pas la lluita armada, sinó la lluita per la llibertat, pel dret a decidir, per la independència, per la república. En moltes ciutats i pobles de Catalunya es mantenen al peu del canó i no un dia de tant en tant, sinó cada dia. Objectiu prioritari: exigir la llibertat dels presos polítics. Trobades, xerrades, cantades, conferències, silencis, dejunis, plantades davant de l’antiga presó de Tarragona, silencis davant dels Jutjats... i me’n deixo. Alguns dels grups s’apleguen en el que s’anomena “La taca d’oli”, mai tan ben dit i que s’escampi! I és veritat que al país hi ha manifestacions freqüents on hi assisteix molta gent, però els avis mantenen la torxa encesa ben alta, dia rere dia, i estic segura que ni la deixaran apagar, ni permetran que baixi fins que arribem on volem arribar.



Ja fa dies que la faig aquesta reflexió i avui m’he decidit a escriure-ho. Hi ha hagut un desencadenant, tanmateix. Dimarts passat els avis de Tarragona, la 3ª Joventut per la República, em van convidar per parlar de les meves columnes d’opinió al setmanari local Notícies TGN. En elles només hi faig això, expressar la meva opinió que, pel que vaig poder comprovar, és una opinió compartida per molta més gent que no em pensava. És aquesta sintonia el que em fa sentir afortunada, em rescabala dels disgustos que, des de fa un temps, expressar la lliure opinió, comporta i m’anima a seguir explicant-me sobre aquest tema, també fins que arribem on volem arribar.
Des d’aquí els dono les gràcies per haver-me convidat, per haver-m’ho fet saber i per fer-me adonar una vegada més que junts som imparables.



dissabte, 9 de març del 2019

CERVELLS DE PALLA


                                    
Ahir, Dia de La Dona vaig patir una ensopegada amb un home, o potser hauria de dir amb dos. Soc de mena pacífica conduint. Els que em coneixen ja ho saben. No toco el clàxon si no és per avisar i no m’immuto encara que me’l toquin a mi; tampoc no m’altero si per carretera o per ciutat algú fa bestieses. Jo vaig fent, encara amb el meu cotxe petit de quinze anys.
Pujava per un carrer amb quatre carrils, que destina un carril a cada banda a aparcament i els dos del mig a circulació, i vaig aparcar darrere d’una filera de cotxes tocant a la vorera. Volia comprar pa al súper del davant. Mentre baixava del cotxe, un paio em va increpar:
No lo dejes ahí? No ves que molesta? No va a poder pasar nadie.
Anava a dir-li que només era un minut i em va deixar anar sarcàsticament:
Es igual, no? A ti te da lo mismo, a ti que más te da!
Va ser una afirmació tan categòrica i dita amb tanta ràbia que no em vaig poder aguantar i li vaig cridar:
A ti sí que te debe dar lo mismo...
Ves si em va treure de polleguera l’home, que anava a afegir “Imbècil!”, però m’hi vaig repensar. Estàvem a uns metres de distància, ell anava marxant i vaig veure que es va aturar i va fer un pas cap a mi, sorprès, suposo, de la meva resposta. Em vaig posar dins del súper, bastant trasbalsada perquè em va semblar que venia a pegar-me. Mentre m’esperava a la caixa per pagar  el vaig veure passar amunt i avall tres vegades, així que vaig sortir amb certa precaució i llavors vaig veure de què anava la història. L’home havia aparcat el seu furgó de DHL, segurament ple de paquets per repartir, al mig del carril de circulació en direcció contrària al meu. No estàvem alineats ni molt menys, però sí que els cotxes per passar havien de fer una mica de ziga-zaga. 

La cosa va anar així.
He fet un retallar-enganxar amb la imatge de la furgoneta.
Evidentment no la vaig voler fotografiar in situ.


Poc li costava de dir-me ben dit que si podia aparcar més amunt, que així ell no faria tanta nosa, però va escollir l’opció de l’ofensa i gairebé de l’agressió. Més ben dit, no crec que escollís cap opció; va treure la fúria per la boca.
Anava a buscar l’Elna a la guarderia i mentre conduïa no m’ho treia del cap. Havia estat una impressió meva o realment el paio m’havia tractat d’aquella manera perquè era una dona? Ho pensava així  perquè sobretot en la darrera frase em va semblar que es referia a totes les dones: “A ti te da lo mismo, porque a las mujeres os da lo mismo molestar”. No en tenia prou amb això que per la carretera un conductor em va avançar i em va fer banyes amb els dits. No sé si era pel ruquet descolorit que porto enganxat al cotxe, o per un altre adhesiu d’Òmnium de l’any de la picó, “És normal voler un país normal”, o pel meu cotxe vellet o perquè... era una dona! Jo ja estava tocada per l’altre incident i vaig anar descabdellant la meva reflexió. La comparteixo:
Hi ha un sector d’homes sé que és petit i espero i desitjo que amb el temps arribi a desaparèixer que, a diferència del seu puny de ferro i el seu cor de pedra, tenen el cervell de palla. En la seva evolució haurien quedat estancats entre l’Homo Erectus i l’Home de Neanderthal, període importantíssim en el qual sembla que el cervell humà es va començar a modificar i a guanyar pes per convertir-se en el que és ara. Els homes de cervell de palla segueixen considerant les dones un zero a l’esquerra. I no només això, els homes de cervell de palla, com més ens reivindiquem, sortim al carrer, denunciem, com més ens empoderem, més s’encrespen, s’enfelloneixen i més se’ls puja la sang al cap.
Què li devia passar a l’home de cervell de palla que ahir, Dia de la Dona, per poc em pega? Potser en llevar-se al matí va posar la ràdio i:  “Ya estan otra vez estas gilipollas con el cuento! Potser ho va pensar, ho va dir, ho va cridar quan se li va il·luminar el seu cervell de palla i es va adonar que a la millor algun dia inclús una dona li passaria al davant, que tal vegada arribaria el moment que no podria descarregar la seva frustració constant ni en una dona. Hores més tard em devia trobar a mi. Igual no vaig ser la primera, no ho sé.
Els homes de cervell de palla, senten i veuen les dones clamar pels seus drets i es diuen que a ells una dona mai no els passarà la mà per la cara i si les del carrer són una amenaça i li fan por, qui serà millor boc expiatori per fer-se-la passar que la que poden enganxar de nit i violar o la que tenen a casa i maltractar? “Apa! deuen dir quan acaben el seu acte d’afirmació—. Igualtat de gènere a mi?

Missatge per als homes de cervell de palla, els que menyspreen i insulten, els abusadors i violadors, els maltractadors i assassins:

Les dones, amb les nostres reivindicacions incorporades, hem vingut per quedar-nos. Si teniu algun problema d’autoestima, aneu al psicòleg; si penseu que estaria bé, força bé, violar una dona, per iniciativa individual o en manada, aneu al psiquiatra; si penseu maltractar la dona que un dia vau estimar, doneu-li una pallissa al vostre millor amic, i si us penseu suïcidar després de matar la dona que us estima, feu-ho abans i, si pot ser, que sigui de bon matí. Serà un dia més amb un cervell de palla menys, els homes bons podran aixecar el cap que han d’acotar cada vegada que amb les vostres accions els feu avergonyir de pertànyer al mateix col·lectiu que vosaltres, les dones podrem anar pel carrer lliurement i viure en pau a casa i el món podrà anar endavant amb més dignitat.

diumenge, 3 de març del 2019

EL MEU JUDICI


                                             
Aquests dies estic fent una cosa que mai no hauria dit que faria. Tant criticar els que es passen hores mirant capítols i més capítols de sèries i ara jo no em moc de davant del televisor en tot el dia, tres dies a la setmana. El judici és apassionant. I estic segura que en un moment o altre se’n farà pel·lícula, o potser millor, sèrie. També podria ser que se n’escrivís un llibre i que quan arribem on volem arribar, fos “el nostre llibre” a la manera de la llegenda de Gilgamesh, els dotze treballs d’Hèrcules o el conte bíblic de David contra Goliat.  Ni el llibre blanc de la independència, ni l’Enfocats; nosaltres tindrem “El judici”.

Foto: El Periódico



Ja em permetreu que faci broma amb un tema tan seriós. La veritat és que a cada declaració de la nostra gent se m’eixamplava una mica més el cor i quan va acabar de declarar la Carme vaig fer una alenada completa. Em vaig dir sense atribuir-me cap mèrit, ho deia tothom que no agafés tant d’aire que a partir d’aleshores arribarien les garrotades. Però heus aquí que ja han declarat una vintena de testimonis i de moment ningú no ha pogut demostrar res: ni rebel·lió, ni sedició, ni malversació i és que si no hi van ser no es poden demostrar, oi? Potser com a molt, desobediència, que encara està per veure.
Ara tornaré a fer d’advocada del diable, com amb els mossens. Ja tinc la jugular preparada per si us hi voleu llençar. Trobo que en tota la sala l’únic suposat adversari que està al nivell dels acusats i les seves defenses és el jutge Marchena. Està en tot, no se n’hi escapa ni una, renya a qui ha de renyar i  té un punt. Vull dir... un punt... un punt de seductor. I un altre d’autoritari. La passió no m’ha de treure la raó. Tampoc és que sigui gaire difícil despuntar entre aquella munió de representants de la llei. A la taula del tribunal, a part del que sempre somriu, els altres estan ben avorrits. Sort que de tant en tant el Marchena deixa posar un vídeo que no sigui massa llarg, que sigui imprescindible i els magistrats giren el cap i es dessonillen. Increïble per estar jutjant onze innocents per rebel·lió, no? A la banda de l’acusació, el nivell no millora. Entre els fiscals hi tenim  l’enigma dels siete coches devastados, i el cono volador com a proves d’autèntica violència —De qui?—, la factura pro-forma que no justifica cap pagament, el correu del Savi Strubel que el Jordi Sánchez no ha rebut mai, la recerca infructuosa per part del Paco de documents provadors dels delictes, el document amb que el fiscal pretén acusar, escrit en un idioma que no entén i que li ha de traduir l’acusat, el poc coneixement del dret parlamentari per part de la fiscal Madrigal, 

que xoca amb l'enorme coneixement que en té la Carme,


l’argument d’un ull buidat amb pilota de goma per un agent, en legítima defensa per haver llençat l’agressor una tanca enlaire. Increïble aquest nivell de preparació d’un judici que pretén condemnar onze innocents! Parlem de l’advocada de l’estat. Les seves preguntes de mitja pàgina se les han d’organitzar a consciència in situ els declarants per poder-les contestar i ni el mateix Marchena no les entén El interrogante, vamos, ponga el interrogante! (que tinc pressa, caram!) . La picabaralla entre el president i l’advocada no té pèrdua. Increïble la poca capacitat d’aquesta dona per sintetitzar els cinquanta mil folis del sumari que pretén condemnar onze innocents! És clar que fàcil no deu ser! Encara rai que les penes que demana l’advocada són “sensiblement” inferiors a les de la fiscalia i les de VOX. VOX! No me’n recordava. Estan fent unes intervencions tan anodines que si el judici ha de ser un trampolí electoral, ves que no quedin capbussats en el fang de l’oblit; si a la resta els falta nivell, els dos voxians no arriben al mínim. Increïble que demanin vuitanta anys per a onze innocents! Voleu dir que coneixen la magnitud de vuitanta anys? Voleu dir que van arribar a comptar fins a vuitanta a primària? Apa, aneu-vos-en amb el vostre odi a fer punyetes, a parir panteres, a fregir espàrrecs, a prendre vent! No se m’ocorren més llocs per engegar-vos, que sinó continuaria.


Foto: DiariMes

El que aquesta gent, tots els que acusen, troba incomprensible és que les urnes apareguessin del no res sense cap despesa pública, que les escoles fossin ocupades per pares, mares i mestres espontàniament, que la gent acudís a milers a la Gran Via el 20 de setembre, que l’1 d’octubre ens poséssim dos milions, dues-centes vuitanta sis mil, dues-centes disset persones davant dels cossos de seguretat a rebre les seves patacades amb les mans aixecades i obertes i sense poder-nos defensar amb res, que ens haguem mobilitzat permanentment des que els Jordis van entrar a la presó i que quan es necessiten diners per la causa sempre s’aconsegueixin. I tot, sense cap coacció, sense amenaces, amb pacifisme i generositat. Som així, senyors jutges, i segurament no ho entendreu mai. No sé si ho portem a l’ADN com va dir el Jordi Cuixart, però som així. Increïble, eh que sí?

                                "Mi voluntad ya no es salir de la prisión"
                                                           Foto: El Nacional.cat

Anem a les declaracions dels inductors ocults —ocults amb focus halogen incorporat— d’aquest judici. Vicepresidenta: somriure fatxenda de riure-se’n a la cara dels catalans, mire usted i no me acuerdo; president: no lo sé, no me consta, no lo recuerdo, mire usted i 155, claro, para defender la unidad de España; amo de les claus de la caixa: si abrir un local para hacer un acto ilegal no es malversación, qué lo serà? El propietari de las armes de guerra: no lo sé, no lo recuerdo, yo no fuí i el Mayor Trapero no estaba muy conforme con Pérez de los Cobos. Crec que qualsevol que vegi el procés amb imparcialitat pot donar fe que l’ex-gobierno anava amb embuts i feia aigües, més ben dit s’enfonsava; cadascun segons el propi  tarannà, amb les seves respostes evasives compartien una emoció: la por. Saben que no ho han fet bé, que s’han saltat la llei innombrables vegades i ara precisament han de parlar davant de la llei. Potser encara no, respondre-hi, però tot arribarà. La seva impunitat i matusseria contra  Catalunya serà jutjada i sentenciada. No sé si a l’estat espanyol, però ja ho està essent a tot el món.
I ara, un calorós homenatge als cognoms dels acusats que estan provocant una allau d’intents no reeixits de pronúncia per part dels acusadors, que només parlen la llengua oficial del Tribunal Suprem: els Rul, Fon, Turul, Forcadel, Yunqueras, Cusar, Merisel. Entenc que aquesta podria ser una de les causes del desconcert dels fiscals i de VOX. Un judici múltiple i amb un seguit de noms i cognoms que ni posats a posta per fer-los emabarbussar només començar a parlar. Suposo que hauran de buscar algun atenuant per la pèssima preparació i nefasta exhibició de la feina que els han assignat. No em cansaré de dir-ho: Increïble que nou innocents portin, alguns cinc-cents dies, d’altres un any, a la presó, acusats d’un delicte que en divuit dies de judici encara ningú no ha pogut provar que han comès! I no només és increïble. Estic en el grau més alt de la indignació!
Quan m’hagi passat, penso anar a Barcelona i demanar que em deixin pujar al terrat de la Conselleria d’Economia. Ara que ja sé com són les cases de l’Eixample —gràcies, Jordi Turull— i que el Teatre Coliseu és al costat de la Conselleria, tinc ganes de seguir els passos de la Secretària Judicial que va haver de fugir perquè a fora cremava tot. No ho sé, com que veig que tots els acusadors en parlen com una prova decisiva i definitiva de la violència del 20 de setembre, m’han agafat unes ganes terribles d’anar-hi.


L'Eixample deu ser això, no?
Foto: La Vanguardia




Però la Conselleria d'Economia serà, per sempre més,, això


Rellegeixo el que he escrit i veig que potser seria més adient que aquest post es titulés “El judici increïble”, però ho trobo poc original. Aquest judici i tot el que l’ha originat és des del primer instant de la seva gènesi, increïble. Prefereixo el títol que li he posat perquè això no és altra cosa que la meva impressió del judici.
Si l’escrivís jo el llibre, el nostre llibre, aquest podria ser el primer capítol. Avui ho he fet molt llarg, ja ho sé, però he de manifestar en descàrrec meu, senyories, que amb tot el que tinc per dir, ben bé n’hauria pogut escriure dos. O tres.