Aquests
dies estic fent una cosa que mai no hauria dit que faria. Tant criticar els que
es passen hores mirant capítols i més capítols de sèries i ara jo no em moc de
davant del televisor en tot el dia, tres dies a la setmana. El judici és
apassionant. I estic segura que en un moment o altre se’n farà pel·lícula, o
potser millor, sèrie. També podria ser que se n’escrivís un llibre i que quan
arribem on volem arribar, fos “el nostre llibre” a la manera de la llegenda de
Gilgamesh, els dotze treballs d’Hèrcules o el conte bíblic de David contra
Goliat. Ni el llibre blanc de la
independència, ni l’Enfocats; nosaltres tindrem “El judici”.
 |
| Foto: El Periódico |
Ja em
permetreu que faci broma amb un tema tan seriós. La veritat és que a cada
declaració de la nostra gent se m’eixamplava una mica més el cor i quan va
acabar de declarar la Carme vaig fer una alenada completa. Em vaig dir —sense atribuir-me cap mèrit, ho deia tothom— que no agafés tant d’aire que a partir d’aleshores
arribarien les garrotades. Però heus aquí que ja han declarat una vintena de
testimonis i de moment ningú no ha pogut demostrar res: ni rebel·lió, ni
sedició, ni malversació i és que si no hi van ser no es poden demostrar, oi?
Potser com a molt, desobediència, que encara està per veure.
Ara
tornaré a fer d’advocada del diable, com amb els mossens. Ja tinc la jugular
preparada per si us hi voleu llençar. Trobo que en tota la sala l’únic suposat
adversari que està al nivell dels acusats i les seves defenses és el jutge
Marchena. Està en tot, no se n’hi escapa ni una, renya a qui ha de renyar
i té un punt. Vull dir... un punt... un
punt de seductor. I un altre d’autoritari. La passió no m’ha de treure la raó.
Tampoc és que sigui gaire difícil despuntar entre aquella munió de
representants de la llei. A la taula del tribunal, a part del que sempre
somriu, els altres estan ben avorrits. Sort que de tant en tant el Marchena
deixa posar un vídeo —que no sigui massa llarg, que sigui
imprescindible— i els magistrats giren el cap i es dessonillen. Increïble
per estar jutjant onze innocents per rebel·lió, no? A la banda de l’acusació,
el nivell no millora. Entre els fiscals hi tenim l’enigma dels siete coches devastados, i
el cono volador com a proves
d’autèntica violència —De qui?—, la factura pro-forma que no
justifica cap pagament, el correu del Savi
Strubel que el Jordi Sánchez no ha rebut mai, la recerca infructuosa per
part del Paco de documents provadors dels delictes, el document amb que el
fiscal pretén acusar, escrit en un idioma que no entén i que li ha de traduir
l’acusat, el poc coneixement del dret parlamentari per part de la fiscal
Madrigal,
 |
| que xoca amb l'enorme coneixement que en té la Carme, |
l’argument d’un ull buidat amb pilota de goma per un agent, en
legítima defensa per haver llençat l’agressor una tanca enlaire. Increïble
aquest nivell de preparació d’un judici que pretén condemnar onze innocents! Parlem
de l’advocada de l’estat. Les seves preguntes de mitja pàgina se les han
d’organitzar a consciència in situ els declarants per poder-les contestar i ni
el mateix Marchena no les entén —El interrogante, vamos, ponga el interrogante! (que
tinc pressa, caram!) —. La picabaralla entre el president i
l’advocada no té pèrdua. Increïble la poca capacitat d’aquesta dona per
sintetitzar els cinquanta mil folis del sumari que pretén condemnar onze innocents!
És clar que fàcil no deu ser! Encara rai que les penes que demana l’advocada
són “sensiblement” inferiors a les de la fiscalia i les de VOX. VOX! No me’n
recordava. Estan fent unes intervencions tan anodines que si el judici ha de
ser un trampolí electoral, ves que no quedin capbussats en el fang de l’oblit;
si a la resta els falta nivell, els dos voxians no arriben al mínim. Increïble
que demanin vuitanta anys per a onze innocents! Voleu dir que coneixen la
magnitud de vuitanta anys? Voleu dir que van arribar a comptar fins a vuitanta
a primària? Apa, aneu-vos-en amb el vostre odi a fer punyetes, a parir panteres,
a fregir espàrrecs, a prendre vent! No se m’ocorren més llocs per engegar-vos,
que sinó continuaria.
 |
| Foto: DiariMes |
El
que aquesta gent, tots els que acusen, troba incomprensible és que les urnes
apareguessin del no res sense cap despesa pública, que les escoles fossin
ocupades per pares, mares i mestres espontàniament, que la gent acudís a milers
a la Gran Via el 20 de setembre, que l’1 d’octubre ens poséssim dos milions,
dues-centes vuitanta sis mil, dues-centes disset persones davant dels cossos de
seguretat a rebre les seves patacades amb les mans aixecades i obertes i sense
poder-nos defensar amb res, que ens haguem mobilitzat permanentment des que els
Jordis van entrar a la presó i que quan es necessiten diners per la causa
sempre s’aconsegueixin. I tot, sense cap coacció, sense amenaces, amb pacifisme
i generositat. Som així, senyors jutges, i segurament no ho entendreu mai. No
sé si ho portem a l’ADN com va dir el Jordi Cuixart, però som així. Increïble,
eh que sí?
"Mi voluntad ya no es salir de la prisión"
Foto: El Nacional.cat
Anem
a les declaracions dels inductors ocults —ocults
amb focus halogen incorporat— d’aquest judici. Vicepresidenta: somriure
fatxenda de riure-se’n a la cara dels catalans, mire usted i no me acuerdo;
president: no lo sé, no me consta, no lo
recuerdo, mire usted i 155, claro, para
defender la unidad de España; amo
de les claus de la caixa: si abrir un
local para hacer un acto ilegal no es malversación, qué lo serà? El
propietari de las armes de guerra: no lo
sé, no lo recuerdo, yo no fuí i el
Mayor Trapero no estaba muy conforme con Pérez de los Cobos. Crec que
qualsevol que vegi el procés amb imparcialitat pot donar fe que l’ex-gobierno anava amb embuts i feia aigües,
més ben dit s’enfonsava; cadascun segons el propi tarannà, amb les seves respostes evasives
compartien una emoció:
la por. Saben que no ho han fet bé, que s’han saltat la llei innombrables
vegades i ara precisament han de parlar davant de la llei. Potser encara no,
respondre-hi, però tot arribarà. La seva impunitat i matusseria contra Catalunya serà jutjada i sentenciada. No sé
si a l’estat espanyol, però ja ho està essent a tot el món.
I
ara, un calorós homenatge als cognoms dels acusats que estan provocant una
allau d’intents no reeixits de pronúncia per part dels acusadors, que només
parlen la llengua oficial del Tribunal Suprem: els Rul, Fon, Turul, Forcadel, Yunqueras, Cusar, Merisel. Entenc que
aquesta podria ser una de les causes del desconcert dels fiscals i de VOX. Un
judici múltiple i amb un seguit de noms i cognoms que ni posats a posta per
fer-los emabarbussar només començar a parlar. Suposo que hauran de buscar algun
atenuant per la pèssima preparació i nefasta exhibició de la feina que els han
assignat. No em cansaré de dir-ho: Increïble que nou innocents portin, alguns
cinc-cents dies, d’altres un any, a la presó, acusats d’un delicte que en
divuit dies de judici encara ningú no ha pogut provar que han comès! I no només
és increïble. Estic en el grau més alt de la indignació!
Quan
m’hagi passat, penso anar a Barcelona i demanar que em deixin pujar al terrat
de la Conselleria d’Economia. Ara que ja sé com són les cases de l’Eixample —gràcies, Jordi Turull— i que el Teatre
Coliseu és al costat de la Conselleria, tinc ganes de seguir els passos de la
Secretària Judicial que va haver de fugir perquè a fora cremava tot. No ho sé,
com que veig que tots els acusadors en parlen com una prova decisiva i
definitiva de la violència del 20 de setembre, m’han agafat unes ganes
terribles d’anar-hi.
 |
| L'Eixample deu ser això, no? Foto: La Vanguardia |
 |
| Però la Conselleria d'Economia serà, per sempre més,, això |
Rellegeixo el que
he escrit i veig que potser seria més adient que aquest post es titulés “El
judici increïble”, però ho trobo poc original. Aquest judici i tot el que l’ha
originat és des del primer instant de la seva gènesi, increïble. Prefereixo el
títol que li he posat perquè això no és altra cosa que la meva impressió del
judici.
Si l’escrivís jo
el llibre, el nostre llibre, aquest podria ser el primer capítol. Avui ho he
fet molt llarg, ja ho sé, però he de manifestar en descàrrec meu, senyories,
que amb tot el que tinc per dir, ben bé n’hauria pogut escriure dos. O tres.
