UN MÉS AL SAC

 

                                                

Tinc el costum, no diré si bo o dolent, de presentar-me a algun concurs literari un parell de vegades l’any. Quan toca envio tres relats, sempre tres, com la Santíssima Trinitat, a diferents concursos.

      Abans m’ho mirava i remirava abans d’enviar-los. Els revisava, els desitjava bon viatge, els deia que si no guanyaven no s’hi amoïnessin, i me n’oblidava. Ja fa temps que de tot aquest cerimonial només faig la darrera cosa, o sigui, quan l’he enviat me n’oblido. No és difícil. Amb la meva mala memòria i tot el que tinc al cap, l’endemà ja ha volat.  

      El passat mes d’agost tocava i vaig enviar els tres de rigor. No em miro gaire quin és el premi, em conformo amb la satisfacció de guanyar-lo. Sí que em miro d’on és el concurs. L’any passat em vaig presentar a un de l’Alguer, per allò de l’agermanament de la llengua. Vaig pensar que si guanyava aniria a recollir el premi i faria turisme. No vaig guanyar.

      Aquesta vegada en vaig enviar un al concurs “Les veus de la vall” de Travesseres, un nucli de població que forma part del municipi de la Cerdanya. Em quedava lluny, però vaig pensar que era difícil que el meu relat resultés premiat. D’això se’n diu autoconfiança plena.

      Doncs resulta que en aquest hi vaig guanyar premi i, com que darrerament no viatjo, quan em van trucar i em van preguntar si aniria a recollir-lo, vaig dir que sí. I ja us ho podeu imaginar. De Tarragona cap a la Cerdanya a fer uns quants kilometrets de res: 224 d’anada més 224 de tornada més 40 de propina si compto la vegada que em vaig equivocar jo i les dues vegades que es va equivocar la veu del GPS. No és per res, però em sembla que els llocs més alts, paradoxalment, el satèl·lit no els té controlats i la veu anava més perduda que jo perquè em va fer anar per uns caminets de muntanya tan isolats que en tres quarts d’hora no vam veure ni un sol cotxe.

      Ara bé, el paisatge compensava per tot. El Pirineu és  molt gran i cada comarca té la seva pròpia essència i aparença. No havia estat mai a la Cerdanya a la tardor i aquella profusió de grocs, ataronjats, vermellosos, ocres i també molts verds diferents, immortalitzats per la meva copilot, era per aturar el cotxe i respirar fondo. Però jo tenia pressa per trobar la carretera principal abans no se’m fes de nit i només ara, que ho evoco des d’un lloc segur, ho puc gaudir.

      

Aquí ja començàvem a estar desesperades

Quan vaig arribar a casa estava més morta que viva, però prou viva per preguntar-me si no estava boja d’haver fet 500 kilòmetres en un mateix dia per anar a recollir un premi. Em va costar adormir-me, només veia carretera de muntanya, i avui tenia les lumbars tocades. Però bé, ara ja ben dormida, descansada, amb les lumbars pacificades i asseguda a la meva butaca, rememoro la bellesa del paisatge, la còmica desorientació en el viatge, la bona acollida de la gent de Travesseres i dic que sí, que va valer la pena. Ah, i el premi, és clar que sí! Ja en tinc un més al sac!

Ara només estic preocupada perquè tinc un relat enviat a Alcúdia que, no ho he mirat, però crec que encara queda més lluny que Lles de Cerdanya. Ja sé que dec semblar incoherent, però confio no guanyar. En fi, ja m’he posat una alerta a la carpeta dels relats: NO ENVIAR A MÉS DE 100 KILÒMETRES DE DISTÀNCIA. Podria no recordar-me’n i no cal temptar la sort perquè aquesta vegada ha sortit bé, però trobo que aquestes proeses ja no són gaire adients a la meva edat.