UN MÉS AL SAC

 

                                                

Tinc el costum, no diré si bo o dolent, de presentar-me a algun concurs literari un parell de vegades l’any. Quan toca envio tres relats, sempre tres, com la Santíssima Trinitat, a diferents concursos.

      Abans m’ho mirava i remirava abans d’enviar-los. Els revisava, els desitjava bon viatge, els deia que si no guanyaven no s’hi amoïnessin, i me n’oblidava. Ja fa temps que de tot aquest cerimonial només faig la darrera cosa, o sigui, quan l’he enviat me n’oblido. No és difícil. Amb la meva mala memòria i tot el que tinc al cap, l’endemà ja ha volat.  

      El passat mes d’agost tocava i vaig enviar els tres de rigor. No em miro gaire quin és el premi, em conformo amb la satisfacció de guanyar-lo. Sí que em miro d’on és el concurs. L’any passat em vaig presentar a un de l’Alguer, per allò de l’agermanament de la llengua. Vaig pensar que si guanyava aniria a recollir el premi i faria turisme. No vaig guanyar.

      Aquesta vegada en vaig enviar un al concurs “Les veus de la vall” de Travesseres, un nucli de població que forma part del municipi de la Cerdanya. Em quedava lluny, però vaig pensar que era difícil que el meu relat resultés premiat. D’això se’n diu autoconfiança plena.

      Doncs resulta que en aquest hi vaig guanyar premi i, com que darrerament no viatjo, quan em van trucar i em van preguntar si aniria a recollir-lo, vaig dir que sí. I ja us ho podeu imaginar. De Tarragona cap a la Cerdanya a fer uns quants kilometrets de res: 224 d’anada més 224 de tornada més 40 de propina si compto la vegada que em vaig equivocar jo i les dues vegades que es va equivocar la veu del GPS. No és per res, però em sembla que els llocs més alts, paradoxalment, el satèl·lit no els té controlats i la veu anava més perduda que jo perquè em va fer anar per uns caminets de muntanya tan isolats que en tres quarts d’hora no vam veure ni un sol cotxe.

      Ara bé, el paisatge compensava per tot. El Pirineu és  molt gran i cada comarca té la seva pròpia essència i aparença. No havia estat mai a la Cerdanya a la tardor i aquella profusió de grocs, ataronjats, vermellosos, ocres i també molts verds diferents, immortalitzats per la meva copilot, era per aturar el cotxe i respirar fondo. Però jo tenia pressa per trobar la carretera principal abans no se’m fes de nit i només ara, que ho evoco des d’un lloc segur, ho puc gaudir.

      

Aquí ja començàvem a estar desesperades

Quan vaig arribar a casa estava més morta que viva, però prou viva per preguntar-me si no estava boja d’haver fet 500 kilòmetres en un mateix dia per anar a recollir un premi. Em va costar adormir-me, només veia carretera de muntanya, i avui tenia les lumbars tocades. Però bé, ara ja ben dormida, descansada, amb les lumbars pacificades i asseguda a la meva butaca, rememoro la bellesa del paisatge, la còmica desorientació en el viatge, la bona acollida de la gent de Travesseres i dic que sí, que va valer la pena. Ah, i el premi, és clar que sí! Ja en tinc un més al sac!

Ara només estic preocupada perquè tinc un relat enviat a Alcúdia que, no ho he mirat, però crec que encara queda més lluny que Lles de Cerdanya. Ja sé que dec semblar incoherent, però confio no guanyar. En fi, ja m’he posat una alerta a la carpeta dels relats: NO ENVIAR A MÉS DE 100 KILÒMETRES DE DISTÀNCIA. Podria no recordar-me’n i no cal temptar la sort perquè aquesta vegada ha sortit bé, però trobo que aquestes proeses ja no són gaire adients a la meva edat.

BALTASANA, MON AMOUR

                                            

Tinc el privilegi de viure davant del mar. Ja fa més de trenta anys i, això no obstant, no hi ha dia que no em meravelli pel seu color canviant, pel seu estat agitat o reposat, per la seva immensitat que no deixa de recordar-me com en soc, de petita.

Dit això ara faré una declaració d’amor a Baltasana perquè Baltasana  és l’espai de la meva infantesa. Si el poble, la ciutat, el barri on vivim és el lloc on, en contacte amb altra gent, desenvolupem les nostres habilitats socials, penso que el paisatge que ens va veure créixer constitueix la part més important del nostre imaginari.

El meu paisatge, el que jo en dic Baltasana que, a banda de ser un tossal, és el topònim literari que apareix en alguns dels meus llibres, el formen les muntanyes del Bosc de Poblet. He vist aquestes muntanyes des que vaig néixer quan, segurament encara sense memòria, a l’estiu la mare em pujava al terrat per banyar-me en aquell cossi d’estany que encara roda per casa. Allí al davant hi veia unes muntanyes que a mi em semblaven blaves. Més endavant, anant amb els pares a plegar avellanes, a mesura que ens hi atansàvem m’adonava que de blaves, res de res. Totes les games imaginables de verd, sí; blaves, no. I ja més tard, a l’adolescència, vaig tenir la sort que el mossèn del poble, un sant baró, ens portés a tota la colla d’excursió pel terme i ens expliqués tot el que ell sabia de les plantes i les muntanyes, que era molt, molt més del que sabia jo i del que arribaré a saber mai. Sense que jo fos conscient de fantasiejar gens amb el que ens explicava, crec que d’allí parteix la meva idea d’un món fantàstic situat al Bosc de Poblet. No obstant, només de gran m’he adonat que  tot allò que sempre hem vist de la mateixa manera, i no només parlo del paisatge, també de les persones, de sobte canvia quan ens hi atansem i li dediquem una mirada nova.

No vull aixafar la guitarra al potencial lector, però sí que puc dir que Baltasana tracta d’una noia amb discapacitat visual que... Però millor que ho expliqui ella mateixa, no?

“Fins que no em van operar de la vista no vaig entendre que aquelles muntanyes que havia vist a distància durant vint anys eren alguna cosa més que un decorat pla en dues dimensions que algun pintor expert havia estampat, pel que sentia explicar a casa de petita, feia molt de temps. Al pintor alguns l’anomenaven Déu; d’altres, naturalesa; uns més, obra del temps. La qüestió és que vaig patir un xoc emocional en descobrir que el meu paisatge, el que em saludava cada dia quan em llevava, estava format per moltes muntanyes superposades, una davant de l’altra, i encavallades, una damunt de l’altra, i que totes juntes conformaven la imatge que jo creia plana i que res més lluny de la realitat”.

 

Al mateix temps, Baltasana, la Muntanya, ràpidament s’adona que aquesta noia de mirada verge, oïda amatent i trepig respectuós és l’interlocutor vàlid que porta milions d’anys esperant.

Comença així una comunicació directa entre la noia i la Muntanya a través dels personatges que l’habiten: ocells, roques, arbres, fulles, flors... prenen la paraula i, cadascuna amb la seva veu i la seva dèria particular, li explica la seva història o la història d’altri, les seves aventures, accidents, pors, interessos i anhels. Entre tots ells, un personatge molt especial va apareixent de tant en tant per explicar la seva versió dels fets i la seva concepció d’un món ideal. I no, el personatge no es diu Teresa, però s’ho podria dir perquè rellegint-lo m’hi reconec força bastant.

No diré res més per no desvetllar més incògnites, que el llibre les té.

I qui m’ha llegit abans dirà: Però... què ha escrit la Teresa aquesta vegada? Doncs resulta que després de la tasca ingent de documentació que vaig haver de fer amb “La llum de l’impostor” em venia de gust escriure quelcom lúdic, lleuger, divertit. No ho ha estat tant com em pensava perquè la feina de documentar-se, almenys per a mi, és inevitable. No volia col·locar a Baltasana unes espècies que no li són pròpies, ni podia parlar de la Muntanya sense saber de quan data la seva formació, ni quins minerals la formen; no podia situar un arbre de ribera al capdamunt d’una muntanya, ni una àliga vivint en un matoll. Però crec que amb una barreja de prosa, poesia, reflexions i filosofia m’he sortit amb el meu objectiu de fer-ho lúdic, lleuger i divertit. El llibre té un color especial, i mai tan ben dit, perquè la meva mare n’ha fet les il·lustracions amb les quals s’amenitza la part fantàstica i s’alegra la part de ficció realista. 

Em sembla que ja en vaig ensenyar uns quants, pero fins arribar als quaranta que hi ha al llibre, encara queda.

 

No cal dir que el més important d’aquest llibre és poder fer el meu petit homenatge a les meves muntanyes, de bracet precisament amb una de les persones que més em van acompanyar en aquell camí de descoberta.